Tempus fugit

Març, 14. 

3,14.

Pi.

Avui és el dia. També fa anys que va néixer Albert Einstein i que va morir Stephen Hawking. Però per a mi és un dia important perquè és el dia que va néixer el meu primer fill. Just traspassàvem la franja horària que indicava que un nou dia començava, 8 minuts encetat el dia catorze, i ell treia el cap. Obria uns ulls afamats de descobertes en una sala de parts plena. Moltes hores hi portàvem. Plorava desconsolat i només sentir la meva veu, es calmà i em cercà amb la mirada. I ens miràrem i a partir d'aquell dia ho vaig tenir clar, aquell petit ésser passava a ser el més important de la meva vida. I poc a poc ha anat creixent. 12 voltes al sol portem ara. Dotze voltes amb la mirada encara encuriosida i un somriure captivador als llavis. 

Molt et diuen de ser pare, t'expliquen mil i una cosa, però només quan ho ets, veus que tot allò que et deien es queda curt. Molt curt. L'emoció et desborda. La felicitat t'aclapara. Les pors, et tenallen, perquè ho vols tot per ell, el vols tot. 

L'any vinent comença l'institut. què dic l'any vinent, d'aquí uns mesos. L'adolescència ja té edat, des de que van canviar l'entrada a l'institut, van marcar el pas a l'adolescència i es fan grans de cop. 

Durant aquests anys hem compartit escola. He estat doblement afortunat. Acompanyant-lo a casa i veient-lo créixer a l'escola. Hem teixit moltes complicitats. Hem viscut moltes coses junts i més que en viurem, però sabedor que tot s'acaba, perquè creix, aprofito els darrers glops plegats. Perquè poc a poc comença a volar, com cal i em sento cofoi de veure'l segur i feliç. Temptejant amb unes ales fortes i grans que es va descobrint. 

Sóc d'aquells que intenta ser-hi però no ser-hi. Sempre en un segon terme i segurament, per ell, potser no ho hauré aconseguit. Però em sento molt feliç del fill que tinc. Dels fills que tinc. Segur que tots els pares pensen el mateix, però no per això deixes de sentir-te únic, afortunat i cada dia que el miro, quan el desperto de bon matí i em somriu, perquè té un bon despertar, el cor se m'eixampla. M'encanta el seu somriure trapella, les seves bromes pensades, el seu geni ferreny, la seva innocència adorable. 

Avui fa anys i amb ell, faig anys jo, perquè hi ha un abans i un després, i el després, és preciós. 

 

Deu anys en un sospir

Ara fa poc més de deu anys, entràvem il·lusionats i espantats a l'hospital Sant Joan de Déu de Manresa. L'hora s'acostava. Dies abans ja hi havíem anat. La desconeixença va fer que baixéssim abans d'hora, dies abans, pensant-nos que era el moment, però encara no tocava. Caldria esperar uns dies. Aquella nit, a la rotonda, una patrulla de mossos ens aturà. Era tard i qualsevol cotxe era sospitós d'anar generós d'alcohol, però en veure el panorama, ens animaren a seguir i gairebé ni ens aturaren. Però encara no era el moment.
Dies després hi entràrem ja per quedar-nos-hi. Havia arribat l'hora. Bé, les hores perquè fou llarg. Molt llarg. Més hores de les que mai m'hauria pensat i de fet, si bé les primeres les vivia amb alegria i il·lusió, poc a poc el neguit s'anà instal·lant així com el cansament, res comparable amb sa mare, de ben segur. Un servidor només podia proposar alguna compressió, algun massatge i sobretot, apartar-se del mig, fent-se invisible quan calgués i present ipso facto sota demanda. L'espera és quelcom que sempre m'ha costat, tot i que amb els anys he anat millorant. Aquell dia fou una gran prova.
A la fi, quan tot es precipità i el part avançà, em vaig sentir com en un núvol. Estava allà, acompanyant, però alhora tenia la sort de ser espectador del naixement del meu primer fill i aquells instants són el tresor més preuat que guardo a la meva ment. Unes imatges gravades amb foc a la retina que m'omplen de felicitat i em desperten uns sentiments gairebé feridors, d'intensos que són.
En aparèixer el seu caparró, maldant per sortir i deslliurar-se de l'abraçada final, tot s'aturà. Recordo cada instant, cada imatge. De fet, tot va desaparèixer i només veia el meu xic. Allà. Fent-se present.
Mesos abans li parlava, el tocava a través d'una panxa generosa, però veure'l en persona, sentir-lo plorar, em colpejar anímicament. Em desvetllà.
- És aquí. Aquest és el Berenguer, el meu fill. Per sempre.
I en sentir els primers plors, quan se l'enduien a revisar, em vaig eixoriví i anant al seu costat, seu i del pediatre, vaig començar a parlar-li, primer temorós, després més confiat i ell, aturant el plor, em cercà amb una mirada perduda, més tranquil, confiat.
Després, sobre la panxa de la mare, va començar a moure's talment un capgròs, a batzegades, cercant el pit i en aferrar-se al mugró, succionà amb força i convicció.
Ara fa deu anys la vida em canvià. A partir d'aleshores les prioritats han estat del tot clares, diàfanes, allà tinc la raó de ser, perquè un cop ets pare, res és igual.

Al castell de la Popa amb nens

Aquest matí, aprofitant el bon dia que feia, hem anat al castell de la Popa. Reconec que de vegades tinc fixacions, llocs que no sé perquè, però m'atrauen i un d'aquests era el castell. Fa temps ja hi vaig intentar anar amb nens, però potser perquè eren molt petits i caminaven poc o vés a saber perquè, no vaig acabar de trobar el camí i mira que n'és de fàcil.
De fet, només cal travessar Castellcir i a tocar de la llar d'infants, surt un camí que porta al castell. Bé, no pas al castell, que fins a dalt no s'hi arriba en cotxe, sinó a tocar.
El primer tram de pista està encimentat i quan s'acaba aquest, a uns dos-cents metres, passant pel costat d'una granja, ja es pot deixar el cotxe. Cal creuar una tanca de bestiar i després seguir una pista ample. Creua un torrent que avui baixava sec i tot seguit, marcat amb unes fites ben amples, es pren un corriol que passa enmig d'un bosc de roures, alzines i boixos, fins al castell. On comencen les fites, el sòl és ben pelat. A més, avui que feia sol, corrien força llangardaixos i de fet, el Quirze, que és amant de les bèsties, no sé si elles ho són tant d'ell, n'ha agafat alguna, tot i que després la deixava. Una, per cert, escapant-se li ha entrat per dins del jersei.

 

Després de l'aturada, hem seguit fins al castell. Està ben enrunat, tot i que encara s'endevinen les construccions, la cisterna d'aigua, l'ermita, diferents habitacles però tot força desmanegat i en acabar, hem baixat per poder veure la imatge més coneguda del castell. Jo ja podia intentar raonar que el nom de popa podia venir perquè des d'abaix sembla un vaixell, que els meus fills, seguint la lògica infantil, veien que potser era més semblant a una tassa de vàter. No ho sé. Part de raó tenen.

Després de voltar un xic per aquest, hem desfet camí de nou fins al cotxe.
És una sortida ben bonica, a un lloc ben bonic i que té bones vistes. Des d'aquí vèiem Montserrat, el Montcau, el Port del Compte i el Cadí entre d'altres i per nens, no és gaire llarg i permet fer volar la imaginació.

Passejant per Calders amb nens

Aquest matí feia un dia ben bonic. Un dia clar i lluminós. A més no feia aire, aquest s'ha aixecat més tard, cap a la tarda.
Aprofitant les condicions, hem anat amb el Quirze i el Berenguer a fer un tomb. Hem deixat la furgo a peu de carretera, sobre la zona de Sostres. Des d'allà surt un corriol costerut que va fins al capdamunt d'una canal. És la canal per on baixen els escaladors per anar a les parets de sota. Aquesta està equipada amb cordes, tot i que es pot baixar sense agafar-se.

Hem baixat i després, resseguint les vies d'escalada hem anat fins al camí del Cargolaire. És un corriol rocós que baixa fent ziga-zagues fins a sota el castell.
Hem passat per un petit bosquet de roures, enmig del torrent i després, voltant uns camps hem anat al camí que puja al castell de Calders. Sis revolts de pujada i dalt del cim, on hem esmorzat un xic. A continuació, baixant per l'altra banda, hem anat fins a una cova que hi ha a sota el castell. És un d'aquells racons que ens agraden. Assolellat i agradable. Ens hi hem estat una estona, xerrant asseguts, llençant pedres per veure qui l'enviava més lluny i gaudint d'una tranquil·litat, només trencada per alguna moto que trinxava corriols.

En acabar hem tornat a pujar al castell i després per un altre camí, pel que puja a Sant Amanç, hem tornat cap a Sostres i hem grimpat de nou la canal.
A mitja pujada, el Quirze, cofoi, em mira i em diu alegre que és el millor dia de la seva vida. Gaudeix trescant. Li encanta fer mans i pujar i potser per l'edat, potser perquè és ell, tot ho viu intensament. El Berenguer, més discret, només somreia i em mirava content. De fet, un cop a dalt m'ha abraçat feliç.
Aquest matí hem improvisat una sortida ben bonica i se'ns ha posat bé, molt bé.

Al Montcau ( 1.056,7 m. )

No és el primer cop que faig aquesta sortida. De fet l'he fet molts cops, tot i que amb nens l'he fet menys vegades i amb els meus, potser és la segona vegada que la faig tota sencera. Sortint des del coll d'Estenalles i pujant fins al Montcau. Després des d'allà al coll d'Eres per baixar a la cova Simanya. Aquesta cova, si es veu per primer cop és espectacular. Sorprèn. És gran, amb vàries cavitats i fonda. Un bon lloc per visitar.

Un cop visitada, tornant al coll d'Eres per anar, seguint la carena del Pagès, fins als Òbits, una balma obrada de la que només queden restes de parets, però que la seva mesura també sorprèn.
Avui hi he anat amb els fills i amb amics, tant amics meus com dels meus fills, i és un dels llocs que m'agrada anar. De xic ja hi anava. Mon pare m'hi portava, després de sentir-me rondinar perquè m'havia de llevar d'hora. Però un cop llevat, el somriure ja no me'l treia. 
Anar a la muntanya amb els fills és com plantar una llavor. Aquesta d'entrada sembla feble, sense massa futur, però amb els anys, aquelles petites sortides fan forat i d'adult, trobes un plaer especial en fer allò que de xic feies i la muntanya esdevé familiar, de la mateixa manera que anar a la muntanya amb amics reforça els lligams i els vincles es van estrenyent.

Sis anys que no són pocs

Ara fa sis anys, bé, de fet ja faria unes hores, al migdia, naixia el Quirze. A casa. Al menjador de casa, amb Montserrat de fons i amb un cel clar i lluminós. Era un dia fred. Un dia que començava d'hora, de fet força hores abans i fins al migdia, un caparró tossut i obstinat, no treia el cap. Amb mirada decidida. Amb criteri clar i ferm. Sempre ho ha tingut tot clar. De xic, quan li reclamava un bes, fugia. Només el feia de cor, quan volia i així ha de ser, fer les coses perquè es senten i fins a dia d'avui, ha mantingut aquesta manera de ser. Sense embuts. Sincer com el que més. Al principi em costava. No entenia que no hi hagués reciprocitat a un amor incondicional. Però era perquè no l'entenia. Veia el rebuig al bes com quelcom personal, quan de fet, era més senzill. Era un, deixa'm el meu temps, deixa'm establir el vincle. Sempre ha estat d'anar de front. És cert que quan en fa una, perquè també en fa, d'amagatotis, mou la llengua i mira d'esbiaix, però mai ha estat i no crec que mai ho sigui, de no actuar de cara. De fer allò que no sent, ni que l'àvia, melosa o irada, li reclami el que sigui. Ell sent i tal com sent, actua.

Si vol, t'omplirà de petons, abraçades o bé si t'has fet mal et mimarà o si plores et donarà allò que calgui per consolar-te, però si el reclam és forçat, ho té clar. T'ignora, perquè sent i fa. És un infant autèntic. Pur. Que és sentiment i que l'electricitat que el mou, esdevé molt intensa amb aquells que el respecten i l'estimen, i només cal respecte i paciència per rebre el seu amor incondicional. No actua per complaure. No actua per quedar bé. Fa segons el que el seu cor li diu. 

Ara fa sis anys va néixer el Quirze. Un personatge. Una persona entranyable, afectuosa i espontània, capaç de tot, capaç de trasbalsar a tothom, d'aquelles que no deixa indiferent i que amb mirada múrria i el comentari sagaç és capaç de posar-se a qualsevol a la butxaca, tot acompanyat, sempre, amb una caiguda d'ulls seductora. 

Al niu de l'Àliga amb nens ( 2.537 m. )

Una altra bona sortida per fer amb nens és pujar al refugi del Niu d'Àliga, a la Tossa d'Alp. Avui hi hem anat.
Érem l'Albert i el Roger, el Quirze, el Berenguer i jo, que hem sortit a les set de Calders. Cap a les vuit hem arribat a Bagà, on ens esperava el Jaume, amb dos dels seus fills, la Judit i el Jaume. Hem pujat cap al coll de Pal i allà hem aparcat. Està a 2.080 metres d'alçada.
Feia un dia clar, un xic ventat però el sol començava a lluïr, tot i que s'endevinava alguna boira.
Hem començat a enfilar cap al cim. Des del cotxe surt un corriol, una taca marró enmig d'una catifa verda que puja directe cap al primer collet.

 Fent diferents turons va pujant entre herba per després, cap a dalt, començar a esdevenir més rocós. Puja tota l'estona, excepte una baixada abans de la darrera pujada. Uns 500 metres de desnivell que es fan molt bé. El cim està a uns 2.500 metres d'alçada.
El dia però s'ha anat tapant i un cop hem entrat dins la boira, aquesta ja ens ha acompanyat fins a dalt. Només ha marxat en comptades ocasions, empesa per un vent constant.
Al refugi ens hem refet del fred i tot seguit hem tornat a baixar. Això sí, abans, el Jaume amb els nens i l'Albert han cercat un tresor., del Geocatching L'han trobat i han acabat de baixar.
En total són uns set o vuit quilòmetres tota la volta.

És una bona sortida per fer amb nens ara a l'estiu i a l'hivern per fer una escapada d'esquí de muntanya, si tens poca estona i vols fer un puja i baixa.

Cau dels emboscats i Queixal corcat amb nens

Ahir, amb una colla amb nens, vàrem anar a fer el Cau dels Emboscats i el Queixal corcat.  Està als Emprius, al costat del Montcau. Dúiem nens de 5 a onze anys. És un recorregut que ara, a l'estiu, està prou bé i més per fer amb nens.
Vàrem deixar el cotxe a tocar de la carretera, passat Sanllehí, bastant abans de la font de la Guineu, que es troba ran de carretera, cap al quilòmetre 19. Des d'allà surt un corriol que puja directe al Montcau, per la cara nord i a tocar d'aquest surt el sender que va planejant fins al collet del Llor.  És un sender ombrívol, amb força arbres, que passa entre zones d'alzinars i alguna codina amb romanís i molt boix.

Des del collet, es baixa un xic per després enfilar la pujada, que travessa una codina, fins a dalt dels Emprius.
A dalt, el primer trencall gairebé que et trobes, et porta al Cau dels Emboscats. En aquest cau s'hi va amagar gent durant la guerra civil, com havia fet el meu avi allà a una cova a Castellar del Vallès. És una cavitat que s'obre a terra i després d'eixampla, amb una finestra a dins. Es baixa un primer tram desgrimpant una paret amb un parell de claus i després hi ha una escala artesanal feta amb branques. Al fons d'aquesta hi ha una coveta, però està plena de mosquits.
Amb els nens vàrem baixar bé, tot i que els vam haver de donar un cop de mà tant per baixar com per pujar.

Després, altre cop a la carena i després d'esmorzar, vam seguir fins on s'acaben els arbres, que surt un corriol que porta al Queixal corcat. Aquest és una agulla, foradada per dins. Permet escalar-la sempre ben segur, ja que encara que és estret, es puja bé i sempre vas protegit. A dalt de l'agulla però, vàrem estar més alerta, ja que té caiguda per totes les bandes. La vista des d'allà s'ho val però i els nens van gaudir de l'aventura.

Després de signar, en unes llibretes que hi ha guardades en un pot, vàrem baixar i desfent camí, vam tornar cap al cotxe.
És una matinal fàcil, que té molts encants i que pels infants esdevé interessant i un xic aventurera.

Jugant amb els fills

Ara que la línia horària entre el temps de treball i l'inici de les vacances es difumina. Ara que potser hi ha més temps per baix, del dia i per dalt. Ara que les hores són regalades, aprofito per gastar-les amb els xics de casa.
El gran ja és més gourmet. Les hores han de ser per fer una cosa o altra segons ell i a vegades, quan arriba un company, es talla tot i es canvien els plans. Per tant, cal aprofitar aquests moments de complicitat i fer bona cara a la nova demanda. Aprofitar compartir moments plegats, perquè amb el temps per davant, el temps d'un estiu que promet, cal obrir-se a qualsevol oferiment perquè el temps ens va en contra. Perquè encara avui estem en aquell moment que podem ser-hi sense fer nosa, però apartant-nos quan cal que aviat s'acaba, i per això, cal gaudir de la seva infància. Ser-hi latents.
Del xic dir-ne que estem en plenitud. En l'apogeu. Ara és aquell moment en que el joc és fluid i quan et veu, els ulls se li il·luminen i vol el joc compartit. El joc en exclusiva. Ja sigui a la piscina, ja sigui a casa i l'experiència del gran, que les coses van modificant-se i enrere mai es va, ens diu que cal aprofitar aquest regal. Aquestes estones de joc plegats, perquè només passa un cop. Allò del tren. Que si el deixes passar, potser el següent tren ja va massa tard.
Ara que l'estiu és aquí, aprofito per jugar amb els fills, perquè a més de que m'ho passo bé, ens ho passem bé, teixim complicitats i allò que construïm ara, demà encara hi serà.

Tot per guanyar

Foto d'un altre partit 

Ahir l'Artés de la canalla jugava contra el Súria. L'àrbitre, com en molts d'aquests partits, no era especialment bo ni dolent. Alguna errada va tenir. Segurament la que el va descentrar més, va ser quan despistat estava a punt de xiular unes mans dins l'àrea com a falta amb tanca. Tot i això va rectificar i va xiular penalti. No sé si ho era o no. No vaig veure la jugada. Ara, ell es va adonar del seu lapsus i segurament es va posar nerviós.
Poc després, en una altra falta, ara a l'àrea de l'Artés, va xiular lliure indirecte. Van xutar i la pilota va sortir. Per tant, va xiular tir de porteria. Tot i això, per rebots fora el camp i un forat a la xarxa la pilota va acabar a dins de la porteria. L'àrbitre, en veure que el porter l'agafava de dins i que potser s'havia equivocat de nou, tot i que tothom anava a seguir la jugada, va rectificar i va xiular gol.
Tothom es va sorprendre. Tots els nens, d'un i altre equip. Els comentaris eren clars. La pilota havia entrat per fora, però donava gol.
Malauradament això va portar a aquells crits i comentaris tan odiosos que se senten als camps. De vergonya aliena. Ara bé, el que potser em va indignar més, a part de la cridòria general i el desconcert dels pobres sagals, va ser l'actitud de l'entrenador del Súria. Conscient que no havia estat gol, més tard comentaria que anava pel penalti xiulat en contra, va callar. No va tenir cap gest. I després parlen d'escola de futbol. Potser per un marcador ajustat, 2 a 3 o per un tarannà competitiu equivocadament entès, però ahir, el missatge que va donar als seus jugadors va ser clar, tot per guanyar. Malgrat sapiguem que no està bé, que hi ha un error i a sobre en fem bandera. És la picaresca d'aquest país i això es transmet als infants. No sé què hagués fet l'entrenador de l'Artés en cas contrari, el que sí que sé, és que per part meva, si hagués actuat de la mateixa manera, tard o d'hora li hauria dit. Perquè abans que un resultat, són les persones que formem.
Si en un partit d'infants que val el que val, s'aprofita de l'error d'altres per guanyar, què no farem quan ens hi juguem interessos propis. Ja a l'anada van aconseguir la victòria gràcies a que l'àrbitre d'aleshores va fer sortir un jugador a cordar-se les sabates fora. Un sagal de 9 anys. Moment de superioritat que van aprofitar, esperonats per l'entrenador, per marcar.
És una llàstima. Ahir era un bon moment per donar una gran lliçó de vida i treballar per un món millor. Si més no, amb el meu fill en vam parlar i ho vàrem veure igual.

Cinc anys

Dilluns el Quirze va fer cinc anys. Cinc! Com passa el temps i com canvien les coses. Algunes, perquè la cara de murri, amb aquells ulls espurnejants, grans i profunds, encara hi és. Segueix com el dia que va néixer. Escrutant el món. Vivint intensament cada moment. Vivint amb passió tot allò que fa, ja sigui jugar a un joc, menjar quelcom o bé fer-te un petó, perquè quan te'l fa, te'l fa de cor, com l'abraçada, perquè ho sent i ho vol fer. De la mateixa manera que si no ho vol, no cal insistir. És un infant clar. Diàfan, difícil que no el vegis d'una hora lluny.
A vegades li passen núvols per sobre el cap i se li enfosqueix la mirada i els ulls espurnejants s'apaguen uns instants, però de la manera que és, directe, clar, diu què el preocupa, què l'amoina i pots intervenir. Pots intentar espantar aquella tempesta que el sotja. A vegades només li cal una abraçada, una moixana, perquè de la mateixa manera que li agrada fer-ne, li agrada rebre-les i aquestes són una gran medecina pels desenganys, d'altres, temps. Temps i petons.
Amb cinc anys encara està en aquell món fantàstic, on tot és possible i ell esdevé qualsevol personatge i el viu de manera plena. Donant-se del tot. Entrant al paper, com quan veu un animal. La mirada se li en va i les cames al darrere. No hi ha gos que no vulgui tocar. No hi ha gat que no vulgui acaronar. I és amic dels seus amics, tant, que de vegades és massa.
Ahir, el Quirze va fer cinc anys i com el primer dia, quan el veig el cor se m'infla. Em sento molt feliç sent escrutat per aquells ulls i veient com el magí li dóna voltes sense parar i somriu d'orella a orella. No hi ha dia que passi que no em senti orgullós i feliç de tenir el fill que tinc. De tenir els fills que tinc.

Investigant pel riu Calders

Que bé s'està aquests dies sense fer massa res. Bé, quan tens canalla, això de no fer massa res és relatiu, perquè aquell cuc que els ronda, crida sovint i veure passar el temps, que t'agrada, a ells potser no tant i han de cremar energia.
Avui, abans de fer el bany diari, la piscina és un dels grans invents, hem anat una estona al riu.
L'aigua corria. D'escumes avui no massa i valents, ens hem descalçat i hem entrat al riu. De moment tenim taques a la pell. Hem entrat amb un salabre. A veure què trobàvem. La intenció era trobar crancs americans, però d'aquests, ja sigui pel bernat pescaire que volta pel riu, ja sigui per por a uns visitants exploradors, no n'hem vist, això sí, quan vas al riu amb nens afamats de descobertes i estris de caça menor, l'èxit està assegurat.
Hem  atrapat, i després alliberat, un fotimer de sabaters, uns quants peixos i algun cap gros. A més, abans de marxar, un esquirol ens ha passat pel costat, galtes plenes i confiat. Les reticències del gran abans de l'expedició, està en aquella edat que els amics i la pilota ho copen tot, s'han esfumat i el repte d'atrapar quelcom l'ha captivat.

Un riu al costat de casa dóna per molt i si fos net, ja seria l'hòstia.

A la riera

Ara que fa bon temps, que el dia s'allarga i la temperatura és agradable, ve de gust quedar-se a l'escola. Bé, a sota, a la riera. L'aigua corre generosa. Les darreres pluges al Montcau encara baixen per la seva terra porosa i el rierol, baixa alegre. El borbolleig és constant.
Els xics, amb un tros de jonc en tenen prou i aquest esdevé una canya de pescar afortunada o bé una espasa ferotge. Núvols d'insectes els serveixen d'adversaris fins que es cansen i aleshores, una pedra llençada que esquitxa o bé un tronc que davalla i esdevé un vaixell pirata,copen la seva atenció. És agradable jugar a ran d'aigua, mentre el sol escalfa i el so de l'aigua ens acompanya.
Els grans, entre converses desenfadades passen les hores, unes hores que enriqueixen la imaginació dels xics. Jugant. Somniant.
Ara que fa bon temps, és agradable restar ran de riera, sense altre maldecap que veure si acabaran molls o no aquests personatges fantàstics que corren somrient. Que corren feliços.

8 anys en un instant

Ahir el Berenguer va fer 8 anys. I sí, m'han passat volant, com diem tots. Però és que el dia a dia se't menja i quan te n'adones, 8 anys han passat de cop, en un tancar i obrir d'ulls.  Fa poc el sostenies tot ell estirat al teu avantbraç i ara, et costa sostenir-lo a coll. De fet, de tant en tant recordem tot jugant, quan era xic i encara intentem aquelles posicions fetals, però costen. I a base de sentir tots aquells que  et diuen que el temps passa tan ràpid -encara que em costa de creure-m'ho, tot i veure-ho- de tant en tant faig un alto al camí i miro el meu fill amb ulls de desconegut. Miro la persona que és i em sento cofoi. Content de veure com creix. De veure com de mica en mica es va fent gran i en sóc conscient i com, a poc a poc, l'anem ajudant a fer aquells petits passos que el fan autònom. Independent. Però sabent que cal ser-hi a prop.

Si voleu a un costat, separat, distant, però a punt per donar aquell cop de mà que encara necessita i sort. Perquè encara el demana. Però a més, sabent que tot s'acaba, aprofitant l'estona que estic amb ell, amb ells, jugant quan m'ho demanen o bé preparant allò que sé que els fa feliç/ços.

Ahir, quan es va llevar li vam fer unes quantes sorpreses. Res d'espectacular, petites coses que sabíem que el feien content i en llevar-se, quan de mica en mica es va anar situant, va ser molt divertit veure la seva expressió. Els seus ulls esbatanats en veure globus a l'habitació i un mural ple de fotos d'ell. I com a mesura que li fèiem petits detalls, com un pastís de Donuts que sabem que li agraden, la seva mirada s'il·luminava. Com la nostra. Perquè quan tens fills, encara que sembli un tòpic, la seva felicitat és la teva i quan els veus feliços, tu n'ets i no et cal res més que el seus ulls espurnejant, perquè s'encomanen.

Perquè amb el temps has descobert, sense que ningú t'ho digués, que la teva felicitat va lligada a la seva i que allò que abans et podia fer feliç, ara no és res comparat amb la felicitat que sents quan els veus feliços, com quan et bé tot decidit per fer-te un petó o una abraçada i aquesta s'allarga. L'allargues. I en gaudeixes i voldries que mai s'acabés, però saps que jugues a contra-rellotge i aprofites el temps. Aprofites aquests regals inesperats i t'omples d'ell. D'ells.
Tenir fills et canvia. Et fa millor. Fa que aquella bona persona que podries haver estat, vulguis que sigui i cada dia intentes ser millor, per ell. Per ells. Perquè saps que a la balança de la vida, el contrapès són ells. La mesura i no vols ni pensar en fallar-els-hi.

Nit de reis

Avui és la nit màgica. De fa dies els nervis es noten i poc a poc, aquests augmenten. A les 6 hi ha la cavalcada reial. A les 6. Que tard! Si se'ns farà llarg!
Anirem a rebre els reis. Els mirarem. Els observarem i al final del recorregut, anirem a veure'ls i a parlar amb ells. Tenim la sort que en ser un poble petit, encara podem, després del passeig reial, parlar amb ells. Podem anar-los a veure i dir-els-hi a cau d'orella els darrers desigs i si encara no haguéssim dit tot el que volíem, potser, passaran per casa. Un rei i els seus patges, a veure'ns. Quina sort!
Avui, a més de ser una nit màgica, és una nit d'il.lusió, no tant pel que vindrà, sinó pel que somiem i a vegades és tant o més plaent aquells somnis que tenim, que anem assaborint un i altre cop, que no pas un cop s'han fet realitat i descobrim que allò no era ben bé el que esperàvem. El somni és perfecte, la resta, potser no tant. Gaudim del somni!
Avui, grans i xics frisem. Uns pel que rebran. Els altres, per veure aquella cara, aquella mirada d'il.usió. La felicitat de compartir, d'oferir sense més, és plaent.
Demà, tornarem al dia a dia.

Campi qui jugui

Aquesta tarda hem anat amb els nens al Campi qui jugui, el saló de la infància de Manresa. Ho fan al pavelló del Congost i està força bé. Hi ha força activitats, a dins i a fora. No és com el de Barcelona, que recordo enorme, però la mainada aquí troba bastantes coses a fer, des de construccions a jocs d'ordinadors, passant per esports varis, circuits, inflables, cavalls, tirolines, bicis i un reguitzell d'activitats que els fan anar de bòlit.

Allà ens hem trobat amb força gent coneguda i és clar, amb tanta bona gent coneguda, al final anaven sols. Bé, el gran, volia però era més una il.lusió que una realitat, perquè a poca distància el seguíem i el xic encara no, més d'aprop. Molta gent.
Hem passat la tarda ben distrets. Anant amunt i avall, perquè en aquests llocs, fas de suport, acompanyes i si pots, jugues, amb el xic sobretot, perquè el gran ja tenia quòrum i així, anant amb ell, hem tancat l'espai, ara jugant a fer construccions, ara mirant com jugava a joc simbòlic amb d'altres infants o bé al llit elàstic. I així anar passant l'estona i anar-los seguint. Veient com de l'emoció s'embarbussava amb les presses per dir on volia anar i ells, feliços de trobar aquest espai per a ells i que els pares, fóssim allà pel que calgués, però per a ells.
Hi ha pobles que tenen ludoteques. Sé que la diferència és molt gran, però potser la filosofia no tant, perquè no deixen de ser espais pensats per a infants on aquest és el protagonista i allò que se li ofereix té un sentit i està pensat i per això, per exemple a Barcelona, van convidar als militars a marxar, perquè un militar és el pol oposat a un ésser pensant, empàtic i sensible, allò que volem pels nostres fills.

Salt de Sallent, a la vall d'en Bas

Ahir, aprofitant que vàrem anar a acompanyar al Berenguer a una sortida del Cau, passarà una nit a Olot, vàrem anar amb el xic a caminar una estona. Vàrem anar al salt de Sallent, a Sant Privat d'en Bas.

Feia anys que hi havia anat amb el centre excursionista, fent de monitor. Recordava que era un lloc molt bonic i de fet, no m'equivocava. És una excursió molt apta per anar-hi amb nens. Hi ha dos recorreguts, que de fet és un de circular, però que per una banda s'arriba al salt per unes escales i per l'altra pujant a la cinglera.

S'aparca el cotxe a una zona de pícnic, anomenada Pla del Xurri i allà mateix es bifurca el camí, cap al sender dels Matxos o bé per les escales. Nosaltres vàrem anar per les escales. És un recorregut que va pujant enmig de faigs, boix i bruc al costat del riu, on es formen gorgs d'aigua cristal·lina. Tota la volta fa uns 6 quilòmetres i mig. El sender està cobert de fulles i arrels, i pel desnivell, es formen escales naturals per les pedres que queden descobertes pel pas de la gent.
El Quirze, tot jugant i inventant-nos històries, va pujar gairebé sol fins al peu del salt, tot i que el darrer tram, fins al mirador, ja no el va fer, és força empinat i amb algun tram estret. Hi ha alguna clavilla i corda per passar, però són més a tall decoratiu que necessaris.

És un salt d'aigua impressionant, de més de 80 m. d'alçària. Una bona passejada enmig del bosc per arribar a peu de cingle i descobrir aquest indret.
Allà, a més de gaudir de la vista, vàrem estar jugant, llençant pedres i fent vaixells. Una bona excursió per fer amb nens.

Ulls tendres

Esdevenir pare és travessar el llindar d'una porta a una dimensió desconeguda. De cop, moltes certeses s'esfondren. Un dels efectes més immediats, és que aquelles frontisses que suporten les comportes dels lacrimals dels teus ulls, s'afluixen i uns ulls que s'han mantingut secs durant anys, fos pel que fos, s'humitegen amb més promptitud. Qualsevol escena pot fer trontollar aquelles directrius abastament repetides pels referents de la nostra generació, allò de no plorar. Allò de deixar les llàgrimes per altres, malgrat t'haguessis esmicolat el dit en tres seccions o bé haguessis perdut aquell ésser estimat.
Les llàgrimes sempre han incomodat a aquells que ens estimen, per ser una expressió, això pensaven, de flaquesa i per la impotència que desperten en aquell que les veu.
Avui però, sembla que la truita va girant i plorar potser ja no està tan estigmatitzat, malgrat encara costi fer-ho en públic. Incomoda.
Quan ets pare, aquestes comportes que tenies ben controlades, es desboquen i ja no només quan els passa quelcom als teus plançons estimats hi ha barra lliure, sinó quan  presencies dolor, tristesa o quelcom que no voldries pels teus en altres. Et tornes més empàtic o qui ho sap, potser descobreixes que hi ha sentiments que no pots ni has d'amagar, perquè ets mirall pels teus fills i no vols ni enganyar-te, ni enganyar-los.
Però costa.

4 anys intensos

Avui el Quirze ha fet quatre anys. Feia dies que fèiem el compte enrere i avui, quan s'ha llevat, un somriure ample se li ha dibuixat al rostre i la mirada, entre tímida i múrria es desviava, mentre feia anar la llengua a dins la boca d'una banda a l'altra, senyal d'emoció, esperant la felicitació. En rebre-la, els ulls se li han il·luminat. Tot seguit ha pujat sobre el llit i passant-se la mà pel cap, ha començat a comprovar si havia crescut mentre deia, que en sóc d'alt...
Fa quatre anys, a casa, a Calders, va néixer el Quirze. Va néixer un migdia serè, en un dia clar i lluminós. Des de la finestra de casa es veia Montserrat. A casa, el Quirze obria una escletxa dels ulls per veure'ns. Tranquil. Determinat. Sempre ho ha tingut tot molt clar. Sempre ha sabut el que volia.
Avui, amb l'emoció de tots a casa, se'l veia feliç i potser, per aquella alegria desmesurada, per aquell formigueig al cos del neguit, hi ha hagut uns instants, mentre enceníem la llar per preparar el dinar, que s'ha quedat al meu costat i m'ha omplert de petons. Un rere l'altre. Somrient. Un somriure murri als llavis seguit d'un petó sonor. Un a la galta. Un al nas. Un a la galta. Un al front. I així anar fent i un servidor, content. Feliç. Molt feliç. Quiet esperant el següent bes. Perquè veure'l feliç em fa feliç.
I els dies passen. I els fills es fan grans i en créixer, creixem amb ells.

Visca la castanyada!!!!

Segurament ja és una batalla perduda. La publicitat que té Halloween ven molt i arreu ja veus colles de joves fent com si visquessin al cor d'Amèrica i volten pel poble demanant caramels. A més, per fer-ho més odiós, imiten de tal manera els films que en comptes de demanar-ho amb sentit, molts, adopten la cantarella del "truco o trato". De fet la majoria ignoren què vol dir o d'on ve, més enllà que rebran quatre llapolies per fer el passerell, però no els importa. Mentre al final marxin amb les mans curulles de sucre diran el que calgui i es posaran qualsevol disfressa. És un gran negoci, ja que sota l'etiqueta d'aquesta festa es poden vendre força productes.
La castanyada sobreviu però dins de les llars, amb els familiars o amistats. És més un dia per trobar-se amb aquells que estimes, compartir quatre castanyes i uns quants moniatos a ran de llar, si fa fred, cosa que darrerament no passa massa, i compartir estones i converses. També per aprofitar i fer una escapada. Aprofitar el que ens regala la tardor, a més de dies que s'escurcen, boscos de colors impossibles i bolets amagats.

La canalla prefereix més el joc. El voltar i demanar. Arribats aquí i a risc d'haver-m'ho de menjar amb patates d'aquí un temps, quan els meus petits es facin més grans i el consumisme més salvatge els captivi, crec que no és massa adient acostumar als infants a anar casa per casa a demanar, a pidolar. És un joc, és una tradició -forana, és clar-, però el missatge és clar, sortir a aconseguir que et donin coses. Fer el mico per quatre caramels, però potser sóc jo que veu fantasmes arreu.
Amb el temps però, aquests que ara es disfressen i veuen la castanyada com una cosa vella, ja vindran i veuran aquestes trobades com el que són, aturades al camí per compartir temps amb aquells que t'estimes i segurament donaran valor a la castanyada més que al Halloween... O no.