dilluns, 31 de maig del 2010

Viatjar en el temps

Avui, anant cap a casa en cotxe, he abaixat les finestres i mentre la mà dansava empesa per les ràfegues d'aire, un aire càlid i agradable, he deixat que la música sonés acompanyant-me dolçament.
Poc a poc m'he anat oblidant del moviment de la mà i la meva atenció s'ha anat desplaçant cap a una vella cançó que sonava de fons.
El cotxe, atrotinat i polsegós, m'ha empès en aquest viatge i amb només referents temporals passats, la carretera segueix igual que fa vint anys i la peça que sonava era dels anys noranta, m'he trobat en aquella època, quan començava a conduir.
Ja al poble, si bé aleshores no voltava per aquests rodals, unes edificacions antigues m'han ajudat a mantenir el somni i només poc després, quan la melodia a canviat, m'he adonat que havia marxat lluny, molt lluny i, la veritat, ha estat ben agradable. Un viatge doble, en l'espai i el temps. D'aquells en què t'adones que ets a casa sense saber ben bé com hi has arribat.
Sovint em passa. M'agrada perdre'm en els laberints de la ment, on passat i present es desdibuixen, conflueixen i poc després, sobtadament retornes sense adonar-te que has marxat, només amb un regust agradable a la boca i unes imatges encara tendres a la ment com a mostra de la teva fugissera escapada.
Ves què hi farem, sóc somniador... i que duri.


Espiga empesa pel vent

diumenge, 30 de maig del 2010

Bressolada 2010 i final del Campionat de Rugbi

Un any més s'ha fet la Bressolada. Un any més ha estat un èxit d'organització i de participació, i més tenint en compte que una gran part dels nord-catalans eren a París, a veure la final de rugbi a 15 entre l'USAP i el Clermont Ferrand.
Els que s'han quedat han sortit per festejar l'existència d'una escola i amb l'esperança de celebrar el segon títol consecutiu del seu equip. Pels carrers només roig i groc. Els colors dels catalans, els colors del país.

.

Bressolada. L'hora de l'àpat i abans del concert.

Mentre que a una banda del Passeig dels Plàtans es festejava l'existència de les escoles d'immersió al català i el seu creixement, a l'altra banda, a tocar del Castellet, amb pantalla gegant inclosa, es festejava que un equip català era a punt de disputar la final del campionat francès. Ambdós actes com a mostra de la vitalitat d'un país, de la tossuderia d'una gent que no dóna el braç a tòrcer, malgrat la dificultat de poder parlar la seva llengua, malgrat la impossibilitat de trobar-se en un atles francès, veient-se només com a Pirineus Orientals o bé dins d'una enorme regió anomenada Llenguadoc-Rosselló, sense gaire pes, sense gaire presència. Sense cap lògica.
I tot i les adversitats, hi són, sobreviuen o més ben dit, es refan poc a poc, mostrant-se al món. Fent que les escoles creixin i alhora omplint l'estadi de París amb senyeres i càntics, malgrat l'afany francès per desdibuixar-los i fer-los callar.


.

Perpinyà bullia. L'USAP estava jugant la final a París...

Durant tot el dia cercavila, geganters, castellers, concert, jocs... i tot organitzat pels mestres, amb més ganes que temps però amb molta empenta i dedicació. I a la tarda, després del concert, tothom al davant d'una pantalla, a casa o bé al Castellet. Tots al crit de Vinga USAP! Endavant els catalans.
Dissabte, mentre que a un cap de passeig uns festejaven la consolidació d'un model d'escola que si bé no garanteix el futur del català a l'Estat Francès, sí que dóna esperances, a l'altra banda es preparava una altra manifestació de sentiment de país, aquest cop a través d'un esport, d'un equip. I al vespre tots junts, animant als jugadors.

divendres, 28 de maig del 2010

Brutal

Sembla que és senzill. L'objectiu és fer veure que es canta.
Els que hi participen cal que es vesteixin com vulguin i s'inventin una coreografia mentre la càmera va filmant de manera continuada.
Aquest lipdub s'ha fet a la Universitat de Vic i és brutal. Ple de referències, d'imatges insòlites, de coreografies sorprenents, vaja, que m'ha agradat moltíssim.
Una bona pensada.


dimecres, 26 de maig del 2010

L'home zebra ha tornat

Ara que l'estiu s'acosta es comença a veure pels carrers molta gent corrent i més en bicicleta.
Alguns diuen que s'ha iniciat l'operació banyador, d'altres l'aprofito ara que el dia s'allarga, jo, l'home zebra s'escampa.


Un dia qualsevol a Montgat.

Durant l'any vaig fent cosetes, ja sigui a la muntanya, ja sigui pel bosc. I ara, amb l'estiu a sobre i la platja a tocar, esdevinc del grup de les zebres, d'éssers ratllats bicolors. I consti que esgoto totes les fases possibles. Començo de blanc nuclear, estil anunci de detergent cutre masclista que encara ens encolomen, passo poc després a un roig passió intens posa'm quelcom que em fa mal i acabo assolint el bru soca d'alzina la pell em cau a tires. I tot això sense continuïtat, que és difícil i per zones aleatòries, més complicat.
Abans, del bru que jo llueixo n'hi deien moreno paleta, ara ja no. Els paletes tenen un moreno que ja voldrien la majoria dels usuaris de raigs UVA, igual que jo. Descamisats ja entrat el mes de febrer, van agafant un color torrat d'ametlla dolça sense salts, d'una uniformitat insultant, mentre que un servidor, que és més d'anar amb samarreta arreu i sense pensar a treure-se-la quan pica el sol, per allò que aprenguérem a casa que n'hi deien la malentesa educació, presenta unes franges cromàtiques que farien les delícies de qualsevol dissenyador de codis de barres. Si quan vaig al supermercat he de vigilar que la màquina no em senyali! El darrer dia vaig haver de pagar per uns sucs de fruita que no havia comprat!
Però és clar, només hi penso ara, quan despullat davant del mirall intento desxifrar el significat de les ratlles amples i primes que em travessen de dalt a baix, una al costat de l'altra. Unes ratlles ben marcades i definides.
L'únic consol, que no és poc, és que sé que de zebres en som moltes i potser, un dia, d'aquí a molts anys, la moda serà anar zebrat i tothom maldarà per lluir unes franges ben espaiades. Ben paral·leles.
No diuen que fa molts anys, cap allà a principis del segle passat, era senyal de bellesa un cos ben blanc, estil glop de llet? Doncs jo m'he avançat.
I segur que a la llarga la lògica s'imposarà i enrere quedarà passar hores i hores sota el sol o dintre d'una màquina de llums violetes per adquirir un monòton i avorrit color moreno, per deixar pas a una desenfadada i alegre pigmentació cromàtica diversa, talment com quadres únics i animats.
Però mentre no arribi aquest dia i ara que la fotografia digital fa desaparèixer molts conceptes nostrats, podreu mostrar-me i definir com era un negatiu. Com convivien el blanc i el negre en una imatge o bé per exemplificar el vestit dels arlequins.

dilluns, 24 de maig del 2010

Som el que llegim

Aquesta setmana l'home que posava paraules als sentiments ha fet anys. N'ha fet força per mi, pocs per d'altres.
És un personatge introvertit, que li agrada passar inadvertit, que té molt de criteri i moltes coses a dir.
Devora diaris i el què és pitjor, entén i enllaça notícies, té opinió. Podríem esperar que una persona tan informada caigués en el pessimisme, que es desesperés veient el què ens envolta, però en treu la part positiva, la lectura alliçonadora. Per molt negre que sigui tot, és capaç de veure'n el bri de llum que li farà de far. I m'agrada. M'ajuda a reflexionar.
Jo sóc més de caixa o faixa, ell sap aturar-se i pensar un segon cop, sap ser assenyat.
Li agrada la lectura, és un lector intel·ligent, amb coneixements, però tant pot llegir un conte infantil com una anàlisi d'actualitat. S'atreveix amb tot i en treu unes conclusions que és capaç de transmetre, fer entenedores i compartir. I no és poc.
Gaudeix amb tota mena de lectures, fet que li dóna una visió molt àmplia de tot, està obert a tot, li agrada descobrir, té senderi i li agrada dialogar.
Aquesta setmana l'home que posava paraules als sentiments està de celebració i nosaltres també.
Felicitats lector. Regala't un bon llibre.

divendres, 21 de maig del 2010

Tens un correu

Avui he tornat de colònies, tres dies a la Rectoria de la Selva a Navès, amb trenta-quatre nens i nenes de cinquè i dues mestres. Allà hem treballat força i ens hem conegut més amb els infants. Uns dies que han servit per fer pinya, el més important.


La Rectoria de la Selva amb la Serra de Busa al darrera


Unes setmanes enrere, lligat amb això, vaig rebre un correu electrònic que amenaçava les colònies - en general - per les decisions que està prenent el conseller, vaja, per les males decisions d'un economista que fa de conseller d'Educació, per ser exactes.
Certes veus comencen a parlar de limitar-se a exercir dins l'aula, a ser més primmirats. A ser més gelosos amb el seu temps i la seva dedicació. Tants caps, tants barrets, diuen.
Segurament no arribarà la sang al riu, la majoria dels mestres hi veiem el gran valor educatiu d'aquestes i suposo que les seguirem fent, però en Maragall ho està posant fàcil als detractors i com que les decisions d'escola es prenen per consens, només cal una petita part que s'hi oposi per desencadenar un seguit de malabarismes per mantenir-les, prou per complicar encara més el fet de marxar de colònies.


Vistes des del Mirador de la Serra de Busa

El correu era un missatge que convidava a no fer colònies si es mantenien les mesures que proposava el departament, mesures de calendari, d'horari, d'equips directius... vaja, un seguit de mesures que potser caldria revisar i consensuar abans de tirar endavant.
Avui, després de les colònies, em resisteixo encara més a fer-les servir de moneda de canvi, per tot el què comporten, perquè si bé és veritat que cada col·lectiu pressiona amb el què pot, on fa més mal, hi ha aspectes que crec que són territori intocable, territori sagrat. Són massa valuoses com per perdre-les.
Però també és veritat que no tothom pensa igual pel què fa a les colònies, encara que molts pensem de manera semblant pel què fa al conseller.

dimarts, 18 de maig del 2010

Demana, demana...

El cap de setmana passat va acabar la consulta sobre la diagonal.
Un èxit proclamaven els organitzadors. Una festa de la participació, resaven els polítics. Un 10 % mostraven els números.
Del resultat, una visió un xic diferent. Fiasco de l'alcalde, una proposta mal transmesa, una informació que no s'ha sabut explicar, un mal moment per demanar... vaja, mil i un arguments però allunyant-se del real, de la manca de trempera de les propostes presentades. Qui sap, potser si s'erigís una efígie egípcia, amb les cares de la cúpula dels socialistes enmig de la diagonal, tot fent-nos pam i pipa envoltats de bitllets, la gent hi estaria més d'acord, per allò del realisme. O potser d'altres partits, no vull tampoc discriminar a ningú, no senyor. No ho sé pas.
Però sigui com sigui aquesta consulta va servir per veure molts paral·lelismes amb les consultes sobre la independència.
D'una banda la mesura de l'èxit. Un 10 % pot ser molt mentre un 20 - 25 % no és representatiu. I aleshores es té en compte l'opinió del 10 % però no del 23 % - aproximem-nos per abreujar - i s'actua de manera poc comprensible, no faran la reforma i en canvi encara hem de guanyar la lliga espanyola.
I d'altra banda el cost. Diuen i sembla ser que és més que menys, que aquesta consulta ha costat vora 3 milions d'euros. Ostres, es diu ràpid! I després ens queixem de la crisi. Com a mínim les consultes sobre la independència no varen costar diners públics.
I el seguiment mediàtic? Què n'hem de dir? Si semblava com si tot el país pogués anar a votar. Jo, dissabte, estava a punt de baixar a votar i pobre d'aquell que no em deixés, si gràcies a ells he fet un màster sobre avingudes, rambles i tramvies. Fa quatre dies no en sabia res i ara... Potser n'instal·laré un al pati de casa, per fer-lo més sostenible.
I per reblar el clau, la fiabilitat del procés, un nyap. Tot s'inicià amb un alcalde actor que teatralitzava el vot i després se'n desdeia o a l'acte segon ordinadors que funcionaven sols tot votant a plaer o per acabar sistemes pentagònics de seguretat que es basaven en un document d'identitat i una data de naixement però via Internet. Vaja, un procés ben galdós. Digne d'una comunitat de veïns.
Ara molts diran, no sense raó, Visc a Barcelona.

dilluns, 17 de maig del 2010

L'hort

Fa uns mesos, no gaires, vam posar-nos d'acord amb uns amics per menar un tros de terra. Res, més espai del que necessitem i menys del que voldríem tenir.
La idea era, i és, fer un hort ecològic. Un petit espai on tot el què hi conreéssim estigués lliure de productes químics, lliure de màcula.
Una de les primeres verdures que plantàrem foren enciams. Deliciosos, aromàtics i verds enciams. Uns vegetals dignes de concurs ecobiofestiu. La primera setmana els anàrem a regar dia sí i dia també, a mirar-los i mimar-los, però passa el què passa i dies després, anàrem espaiant les visites. Arrencada de cavall i aturada de ruc en diuen.
Ara, uns mesos després, em fa por sortir al carrer. Ja no en queda res dels enciams i suposo que un cargol, de dos-cents quilos aproximadament, qui sinó es podria haver cruspit en pocs dies tot el què plantàrem, deu estar voltant pels rodals, menjant enciams i bledes d'allà on pot, però sobretot del nostre hort, ves sinó.
Més endavant, som perseverants, plantàrem faves. Unes magnífiques i enormes faves. Per llepar-se els dits. Creixeren esponeroses, formoses, dignes de veure. Avui, setmanes després, una pàtina negre, un núvol de pugó tot ho cobreix i les baines sucoses que vèiem, la capsa del tresor que anhelàvem, ara són les postres d'uns éssers diminuts, negres i estàtics. Ara, mai fumigarem, no fos cas. La solució diuen, és que si ens dediquem a caçar marietes i aconseguim que s'instal·lin a l'hort, a tocar de les faves, es menjaran el pugó, però com coi s'ensinistra una marieta? Si són anàrquiques!
Però bé, persistim. Seguim volent fer un hort ecològic, sense res de química i de tant en tant anem a comprar planter o el fem a casa i ens esllomem per plantar-lo. I de passada convidem als insectes de la contrada a una festa culinària variada. Si no pots amb el teu enemic, engreixa'l.
El millor però, es voltar pel poble. Arreu veus horts superbs, florits, espessos com si fossin selves tropicals, plens de fruits generosos, excepte el nostre tros, és clar. Un tros gairebé erm, rèplica a escala del desert del Sàhara. Difícil de fer, no ho negarem, però inútil del tot.
Qui sap, potser d'aquí a uns anys, amb paciència...
Ep, però no tot és negatiu. Fugint de l'embat, hàbilment, tal un oasis enmig de l'eixutesa, unes cebes aconseguirem créixer i un vespre, anàrem silenciosos i contents, vigilant de no topar-nos amb el senyor cargol, i menjàrem el primer producte de l'hort. Una amanida de cebes amb cebes. I és que el què es conrea un mateix, és diferent. Té un gust ... gust i no té preu! O sí, però tampoc entrarem en detalls.

divendres, 14 de maig del 2010

L'home que treballa fent de gos

Tot i representar ser una cançó alegre i desenfadada, quan l'escolto, a més d'agradar-me molt, m'entristeix una mica. Qui sap, potser perquè crec que tot i ser una història portada a l'extrem, veig que al voltant nostre hi ha força gent que ha de treballar fent de gos, sense gaires esperances i per acabar-ho d'adobar, més encara estan sols. Sols enmig de la multitud, anònims entre la gentada.
És trista, força trista, però ben trobada i d'aquelles que pots escoltar una vegada, i una altra, i una altra...


dijous, 13 de maig del 2010

Sanitat pública

Quina barra! Quins nassos! A sobre hem de sentir que afalaga la sanitat pública catalana.
No només monopolitza el servei i els professionals durant uns dies, sinó que a més a més tanquen tota una ala de l'hospital per ell i per les mesures de seguretat. Possiblement no ha hagut de fer cues ni llistes d'espera ni res de res, no senyor. I a sobre, pagant des de Catalunya.
Que no en tenen d'hospitals a Madrid? La sanitat està transferida, no? La paga la Generalitat, no? Doncs si vol que el visitin, que pagui, que nosaltres ja paguem per tots els seus capricis per una guerra que vàrem perdre.
Aquests monarques foten el què els rota. Que vol casar-se amb una persona que no és de la noblesa, endavant, que som moderns. No passa res, modernitzem la institució. Però si l'única via de modernitzar-la és suprimint-la! Enrere aquests privilegis de l'època medieval, deixem-los allà als castells enrunats. I si volen privilegis, que també tinguin les obligacions, a buscar dona, lletja, de la família però princesa per tal de continuar la nissaga i tenir un proper rei com els d'abans, amb motius dignes com el Gras, l'Impotent, el Geperut, el Calb, el Botella ... i uns quants més.
Però és clar, són prou moderns per canviar allò que els interessa, però no allò que no els és favorable. I els demés, vinga a fer la rosca, que deu minuts de telediari van bé per les enquestes i això que els que manen són d'esquerres... Deuen ser de l'esquerra de l'Eixample perquè sinó, no s'entén.
És com jugar a cartes contra el crupier, amb una baralla marcada, en una cambra plena de miralls i amb jugadors cecs. No perdran mai aquests.
Llàstima que al 1789 no estiguéssim més globalitzats...

dimarts, 11 de maig del 2010

Bada, badoc!

Avui no me n'he pogut estar. Tornava de fer un volt en bicicleta i ja arribant a casa, a l'alçada del carrer Pirineus, he fet mitja volta.
La monotonia d'un verd que ara tot ho acoloreix, es veia trencada en uns camps per un roig viu i alegre. A més a més, el sol, ja en declivi, il·luminava el camp d'una manera especial, fent que semblés que la llum sortia de dins del camp donant-li encara més vida.
Sorprès, de debò, he anat corrent cap a casa i he agafat la càmera.
Segurament les imatges preses no fan justícia al decorat que tenia al davant, ben clar que m'és impossible transmetre la sensació que m'ha despertat aquella lluentor al passar-hi, però és que sóc un incondicional dels badabadocs i per això n'he retratat uns quants. Serà perquè sóc un poc badoc?
No ho sé, però sempre m'ha sorprès que un color tan viu existís sense cap tipus d'artificis ni manipulacions. A més a més, quan surten els primers, sento un xiuxiueig que a cau d'orella em diu que el bon temps ja s'acosta.

dissabte, 8 de maig del 2010

Mauthausen és l'Andreu

Fa uns anys, força, vaig visitar Mauthausen. Era un dia rúfol i humit enmig de l'estiu, amb pocs visitants, i per tant amb les avingudes desertes i els barracons a més de buits, silents. Un dia per veure el camp sense el maquillatge benaurat d'un sol lluent, d'una temperatura agradable i de cares ben peixades arreu. Era un dia lleig com s'esqueia a l'ocasió.
Remodelat feia temps, amb diferents monuments commemoratius arreu escampats i amb la majoria dels barracons buits, el circuit recomanat anava passant per tot el camp: Esplanada del recompte, avingudes entre barracons, tanca electrificada, barracons amb lliteres, càmeres de gas, crematoris, pedrera... Un recorregut ben documentat amb fotografies mostrant la cara més despietada dels éssers humans, el costat més fosc i incomprensible.
La imaginació, reforçada per aquelles fotografies arreu presents, ràpidament començà a omplir l'espai, a donar forma als indrets. Aquelles imatges, sobre el paper, rere uns vidres i en blanc i negre, enmig d'aquella solitud, d'aquell silenci només trencat per algun tro llunyà, semblaven prendre vida. Semblaven cridar des del passat. Despulles del què havien estat éssers humans, ara amb mirades buides i cossos destrossats, estaven a tocar d'homes que ja no n'eren, d'éssers que perderen la seva condició humana al acceptar aquell encàrrec, aquell treball de cel·ladors. Condemnats uns, degradats els altres.
Malgrat pugui semblar que els indrets més esfereïdors i temibles podrien haver estat uns crematoris ara curulls de plaques recordatòries, unes càmeres de gas ben segellades o bé una pedrera amagada sota unes escales d'esglaons desiguals i relliscosos, la veritat és que cap espai sobresortia de la resta. El conjunt, el global deixava astorat. El fet de saber que a qualsevol racó podia haver mort algú, podia haver estat el punt i final d'un ésser humà, donava a l'indret un valor gegant, un valor atroç. Arreu s'ensumaven històries trencades, vides esquinçades i cada història salvatge, era superada només per una de següent, una cadena d'horrors sense fi, un despropòsit rere l'altre.
Amb el temps, anys després, a Bulaternera, un petit poble nord-català on vaig viure, vaig conèixer l'Andreu. Un avi valencià que ens explicà que ell hi havia estat i que ara, any rere any, els alemanys l'escrivien per veure si seguia viu, per pagar-li la pensió i ell, any rere any, responia que sí, que feia temps que s'havia aferrat a la vida i que són costums difícils d'abandonar.
Fa temps que no en sé res d'ell. Fa temps que no he anat a Bula, però aquella mirada, aquells ulls d'un blau intens, els tinc gravats en la memòria com si els estigués veient ara mateix. Molts detalls no ens explicà, ja que quan començava a recordar quelcom, poc a poc la seva mirada es desdibuixava i segurament perquè retornava a una època massa dolorosa, acabava parlant de l'abans o del després del camp, com si hi hagués un forat mal tapat, passant-hi de puntetes, sense massa detalls. I nosaltres, acabàvem sempre sent uns quants al seu voltant, escoltàvem embadalits, callats, aprofitant cada mot assedegats de curiositat, però sense gosar insistir, només esperant i serrant els punys.
Avui, quan he vist l'homenatge que es feia en honor de les víctimes, en el 65è aniversari de l'alliberament del camp, he pensat amb l'Andreu i de nou m'he esgarrifat.

1 x 1 = 0?

Educat 1 x 1 és un projecte que pretén que a totes les aules del país, a la llarga, hi hagi un ordinador per alumne. És un projecte ambiciós, un projecte que pretén canviar els llibres de text en format paper per llibres de text digitals. Modernitzar les aules amb pissarres digitals tot fent entrar les TIC ( Tecnologies de la Informació i Comunicació ) per la porta gran.
Aquest projecte, que tot just està a les beceroles, pot ser molt interessant. Pot aportar molts aspectes positius, sempre que no perdem el nord i que els professionals estiguin ben formats.
D'entrada hi ha uns compromisos per poder participar en el projecte. Un és que s'ha de garantir que un mínim del 60 % de les matèries es faran amb ordinador i per tant, així s'especifica, amb llibre de text digital. A més a més s'ha de garantir també que es faran servir els quadernets digitals. Així doncs, mentre a certes escoles es tendeix a la progressiva disminució de llibres de text per l'aposta d'una docència més adaptada a cada entorn, significativa i vivencial, des del departament es creu indicat tornar al llibre de text i al treball sistemàtic i uniforme arreu.
Veig, i suposo que molts professionals també, que aquells que han decidit deixar el llibre de text fan una aposta clara per la innovació, per la proximitat i per la motivació de cara els infants. Treballar sense llibres sovint és més complexe, ja que la programació la fa el docent a partir de diferents fonts i segons els infants que té al davant. El llibre de text pot convertir-se en l'únic guió o fins i tot en el paper a seguir fil per randa, deixant de banda allò que passa a dins de l'aula.
Possiblement l'obligatorietat d'usar llibres de text digitals, dels quals les famílies hauran de pagar les llicències, deu ser un pacte amb les editorials per ajudar a finançar una part d'aquesta despesa, no tota, perquè una part l'assumirà de nou la família. Bé, si sou catalans, perquè si sou d'Extremadura, Aragó o qualsevol altre regió de l'Estat, no haureu de pagar res. Ja sabeu, cornuts i pagar el beure.
Deixant de banda qüestions econòmiques crec que digitalitzar les aules és important, interessant i bàsic, però compte, que no ens passi que tornem a la classe magistral però amb una ordinador al davant. Cal tenir clar com s'ha de fer per tal de que no acabem corrent molt per fer la fotografia i a l'hora de la veritat, el fracàs escolar existent segueixi sent el mateix.
Jo apostaria per una convivència entre els diferents mètodes i per tant, d'entrada no en compraria per a tothom. Jo apostaria, ara que les aules d'informàtica ja estan consolidades així com la presència d'ordinadors a moltes aules ordinàries, en un model on progressivament vagi augmentant el temps d'ús de l'ordinador, però sense passar per aquest tot o res.
Ara que ja hi ha garantides a les escoles unes hores d'informàtica, ara que ja les tenim, podríem anar-les augmentant, augmentant el nombre d'ordinadors, portàtils si cal, per escola, de manera que a la llarga - i em refereixo amb alguns anys - s'acabés a primària amb una gran part de la franja horària usant ordinador, no tota. I per descomptat potser caldria assegurar-se l'èxit abans de fer comprar a les famílies un ordinador, no haurien de ser els conillets d'índies de les inspiracions dels tècnics del departament. Cal garantir l'eficàcia del sistema abans de institucionalitzar-lo.
I del tema dels llibres de text digitals, crec que hauria de ser optatiu, ja que com en tot, si el docent vol, pot trobar material arreu, gratuït i de qualitat.

dijous, 6 de maig del 2010

Bressolada 2010


Un any més torna la Bressolada, una festa reivindicativa per mostrar la vitalitat i el dinamisme de les escoles catalanes de la Catalunya Nord, les Bressola.
Tot el dia, al rovell de l'ou de Perpinyà, a tocar del Castellet, s'organitzen activitats per festejar una manera de ser i de pensar, per defensar la catalanitat.
Molts anys han passat des de que una dotzena d'infants, a una antiga clínica veterinària de Perpinyà, començaren els seus primers passos sota la mirada sorneguera i prepotent de les autoritats, per ara, trenta anys més tard, arribar a ser més de set-cents infants i a veure com l'aprenentatge en català és sinònim de riquesa, prosperitat i qualitat.
Molt ha canviat tot plegat, però encara s'és lluny de l'objectiu, malgrat que ara sembla que hi ha moviment a l'estat. Escoles bilingües que sorgeixen, augment d'hores de català introduïdes dins l'horari a les diferents escoles del país, però tot plegat encara és insuficient per cobrir la demanda real i amb el rerefons de mantenir el francès com l'única llengua oficial de l'estat.
Avui en dia encara hi ha infants que no poden aprendre en català, car les places són limitades, així com els recursos.
Dissabte 29 de maig hi haurà activitats tant dels mainatges de les escoles com d'entitats nord-catalanes, així com d'altres personatges dels Països Catalans i ja en van unes quantes edicions.
Comença a ser una de les dates marcades al calendari en vermell, com a punt de trobada del catalanisme, al nord de Catalunya, a aquell bocí de terra que ens varen arrabassar fa 300 anys però que encara sobreviu, amb fermesa i altivesa, on els seus habitants orgullosos proclamen la seva catalanitat en un entorn hostil i agressiu.
Enguany, a més de tota l'oferta, hi haurà l'espectacle de musiquetes per la Bressola, un fantàstic recull de cançons populars interpretades per músics d’arreu dels Països Catalans, sota la producció de Marc Serrats i Marc Grau (Xerramequ Tiquis Miquis) i Núria Lozano (La Carrau).
Un motiu més per visitar aquell racó de país que tan oblidat tenim.
Jo, si puc, no hi faltaré.





Mareta, mareta cantada per Miquel Gil

dimarts, 4 de maig del 2010

Retalla que retallaràs

És tan divertit veure com ara es posen d'acord tots els partits per poder escollir com vestirà el botxí de l'Estatut, com també n'és d'inútil i patètic. El resultat serà el mateix, això sí, decidirem la vestimenta - quina sort - dels botxins.
Ja ha passat tots els tràmits a casa nostra - segons les seves regles de joc, és clar - , però per si de cas ara el volen repassar per tornar a retallar, seccionar, esmicolar, filtrar, trossejar, laminar, tallar, esquinçar, puntejar, foguejar, escurçar, limitar, acotar, capar, castrar, trencar... i en comptes de revoltar-nos, de dir, ja n'hi ha prou, ens limitem a buscar pèls als ous - de gallina, és clar- i a dir, plantarem cara, ens negarem, escollirem l'eina... tisores, destral o ganivet. Amb dignitat, això sí, que es preparin, anem forts, ara discutirem que si el tribunal és tal o Pascual, que potser amb un tribunal més progressista, que si amb un de conservador progressista, que si amb un de progressista conservador... i un be negre amb potes rosses, que tots són iguals. Uns fatxes d'aquí t'espero que gaudeixen mirant els toros, fumant puros, tot bevent conyac mentre es rasquen els picarols jugant a cartes i amb l'estatut de falca a la taula perquè no els balli. Només faltaria.
Caram tu, i nosaltres endavant, l'estratègia decidida no és defensar tot l'estatut que s'ha aprovat, aquest díptic que ens defineix com a país, no, és veure si podem endarrerir la retallada, perquè no ens enganyem, si una cosa està clara, és que l'hem enviat a cal Guillotina, a cal us humiliarem encara més, ja ho veureu.
Potser aquest acord de país del que ara parlen, potser s'hauria de fer per defensar aquest text tan minso, per protegir-lo amb fermesa. Res de ribots. Res de segades. Ni símbols de Catalunya ni nacionalitat. Nació i símbols nacionals i a qui li piqui, que es rasqui. Que hi ha coses que no es negocien o bé el Montilla i els altres negocien el seu sou? No senyor, se'l posen i a parar la mà.
Ara bé, el passat pesa molt i la sang fenícia ens obliga a mercadejar fins i tot amb quelcom tan important com el què som i el què volem ser. I després els estranyen les consultes sobiranistes o la tan parlada desafecció. Si caldria tirar pel dret, adéu veïns, adéu cirurgians, adéu dirigents. Hola Ítaca.
Tal com estan les coses o ens fem valer més o només aconseguirem que encara en prenguin més el pèl... i els calés, és clar.

diumenge, 2 de maig del 2010

Torna el Sant Ofici

Sembla que no ens hauria d'afectar. Cadascú ha de fer allò que cregui a casa seva i només la seva família pot retreure-li certes coses.
Si al Bisbat de Vic hi ha un bisbe que diuen que és ultraconservador, que dóna peixet als Legionaris de Crist, al Verbo Encarnado i altres ultres, és problema seu.
Si aquest bisbe no massa llarg és el que posa al capdavant d'una rectoria un mossèn problemàtic, aviat d'arreu per la porta del darrera i conflictiu, segueix sent cosa seva. Només faltaria!
I si a Sant Vicenç aquest rector castellonenc, David de Vargas, es posa gran part de la comunitat religiosa en contra, allà ells,
ni em va ni em ve, altres feines tinc.
Res he de dir perquè menystingui el Consell Parroquial o la Junta Econòmica Parroquial o que no reparteixi els aliments de Càritas fent-se malbé o que cobri massa per les comunions o que a les seves homilies s'insulti a qui discrepi o que faci un lleig a les Caramelles perquè li són crítiques o, o... Res a dir. Visca la llibertat d'acció. Allà la seva claca si els agrada fuetejar-se.
Però quan sento que arracona el català, se'm comencen a eriçar els pèls del clatell. Em surt la bèstia, però em mossego la llengua. Ara, quan per la processó treu les imatges i la primera peça que toca, a tot drap i per tothom és l'himne espanyol, pels carrers de Sant Vicenç, veig que aquest home no hi toca. Si ni tan sols té lletra!
Deu ser com en aquella pel·lícula del Louis de Funès, Hibernatus, en què un home es desperta després d'estar molts anys enmig del gel i es creu que viu al passat. Suposo que en Vargas es deuria congelar cap als anys quaranta i ara anys després, segueix fent com si res.