dilluns, 31 de desembre del 2018

La cel·la



diumenge, 30 de desembre del 2018

Forqueta ( 3.007 m. ) i Forqueta SE ( 3.004 m. )


Ahir al vespre van venir la Verònica, la Mònica i el Xavi i avui, juntament amb el Josep, hem anat a fer el Forqueta ( 3.007 m. ) i el Forqueta SE ( 3.004 m. ).
De nou ens hem llevat d'hora, a quarts de sis i cap a quarts de set sortíem del refugi per anar a fer el Forqueta. Hem seguit el mateix camí que ahir, just fins a l'alçada de la Canal Fonda i allà, en comptes de pujar-la, ens hem desviat cap al coll d'Eriste. De fet és el camí que està marcat com a Gr 11.2 i que va d'un refugi a un altre.



La neu estava molt bé, un xic gelada i el dia, assolellat i sense vent, ens augurava una bona sortida.
Hem arribat al coll després de flanquejar un parell de pales, passar per un llac i pujar una altra pala.
Allà, ens hem tret els grampons i hem encarat la cresta del Forqueta. És una cresta amb blocs grans i on hi ha força preses, amb, avui, alguna clapa de neu un xic gelada. Les preses eren de roca ferma i amb bones nanses. L'hem anat pujant molt bé, amb timba a banda i banda, però amb pas clar i segur. Amb poca estona i després de grimpar una cresta ben divertida, hem arribat al primer cim: el Forqueta ( 3.007 m. ) El dia era clar i lluminós i sense vent.
Després de les fotos hem baixat al collet, seguint traces a la neu, flanquejant canals, per després, grimpar de nou, seguint la cresta fins al Forqueta SE. Aquest tram l'he fet amb grampons, grimpada inclosa. Una cresta mixta fàcil amb només un pas on he hagut de passar-lo a cavall, més que res perquè portava grampons i la caiguda es veia generosa. Un cop al collet, una canaleta nevada ens ha portat al cim.




Un cim nevat. Sense pràcticament petges i on, en arribar, ens hem trobat en un lloc privilegiat, per les vistes i la soledat.
Després de gaudir del moment, hem baixat altre cop al coll i des d'allà, fent un flanqueig per la neu, hem anat a buscar la part inferior de la cresta, per, finalment, acabar de baixar fins al coll de nou per aquesta.



Un cop al coll, hem ganyipat i després, ja hem desfet camí fins al refugi. Comptat i debatut, hem acabat fent més de mil mestres de desnivell però amb un dia fantàstic.
Ja al refugi, hem carregat to el que teníem a les guixetes i hem baixat cap al cotxe per anar a dinar a Benasc.
En arribar a Manresa i com que anàvem bé de temps, hem anat a Lledoners, a veure els presos polítics.
És esfereïdor. Posa la pell de gallina. Veure gent i més gent, vinguda d'arreu de Catalunya, a fer costat als presos polítics i sobretot quan en Joan els dóna la bona nit i aquests responen. M'ha impactat. M'ha impactat molt sentir en Jonqueras. El seu bona nit. M'ha impactat i emocionat, com la cançó que s'ha cantat i no me n'he pogut estar de maleir i rabiar contra un Estat espanyol que poc té a veure amb la gent espanyola que arreu ens trobem, sobretot a muntanya i que són afables, respectuosos i oberts.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dissabte, 29 de desembre del 2018

Posets ( 3.369 m. ) i Tuqueta Roya ( 3.273 m.)


Avui hem anat amb el Josep i el Dome a la zona de Posets. Vàrem arribar ahir i vam dormir al refugi Ángel Orús.
Aquest matí ens hem llevat a quarts de sis i a quarts de set sortíem. El camí puja tota l'estona. Primer seguint el Gr 11.2 fins que l'hem deixat per prendre la Canal Fonda que ens ha portat al coll del Diente.


Allà hem estat mirant per pujar la Diente de Llardana. Una mola dreta i esbelta que impressiona. La neu estava poc compactada i veient la dificultat, hem desistit.
Des del coll puja el camí cap al Posets ( 3.369 m. ). Un camí entre pales amples i algunes roques fins a l'aresta final. El vent anava bufant. La pujada és fàcil i amb bones vistes.


Vèiem en primer terme els tres mils del voltant i a la llunyania, sobresortint d'un mar de boira, Montserrat i el Montcau. Un dia claríssim.
Un cop fetes les fotos hem baixat fins al coll Jean Arlaud per fer la Tuqueta Roya ( 3.273 m. ). Un cim ben nevat.
Aquí ens hem separat. Jo els he esperat mentre ells anaven a fer la Tuqueta de Llardaneta ( 3.325 m. ). Un cim força dret i fi. De fet m'han comentat que algun tram ha sigut de patir.
Ja junts, hem baixat cap al Forau de la Neu per unes canals un xic dretes, tot i que amb bona neu.


El Dome encara s'ha animat a fer la Tuca del Forau de la neu.
Un cop junts, ara ja sí hem baixat fins al refugi.
Demà, anirem a fer la Forqueta.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

diumenge, 23 de desembre del 2018

Bon solstici


diumenge, 16 de desembre del 2018

Del teatre a l'escola

De nou, ahir vàrem fer una obra de teatre per acabar el trimestre. Aquest any vàrem fer Matilda. Des de fa molts anys, allà on vaig cada curs fem una obra de teatre a l'escola. Normalment per Nadal, tot i que durant uns anys, quan estava a Sant Vicenç, la fèiem a final de curs.
És una activitat que m'agrada molt, que crec que és molt rica i variada, i que pels infants està molt bé, per tot allò que els aporta i que sempre defensaré. És cert que és una feinada. Que la preparació d'aquesta sol ser dificultosa, sobretot quan intentes fer quelcom que sigui digne, però el retorn sol superar amb escreix el que s'ha invertit.
Al principi, fa anys, quan estava a la Bressola, ho fèiem tot amb els infants, des dels decorats al vestuari. En aquella època els escenaris eren papers d'embalar fets pels infants i allà, perquè també calia, hi havia un sistema de subtítols, diàlegs escrits en els papers d'embalar, per tal que les famílies que no entenien el català, poguessin seguir l'obra. Era efectiu, però poc realista.
Poc a poc, amb els anys, i al canviar d'escoles i visions, hem anat donant valor a altres aspectes i aquells teatres escolars d'abans, igual de treballats i il·lusionants, van ara dirigint l'esforç més a la interpretació i al realisme.
Avui dia, a l'escola, els teatres que fem s'acosten més als teatres amateurs. Els decorats es fan amb objectes reals, cercant on calgui i els vestuaris, fets per les famílies, disten d'aquells vestits escolars molt entranyables però poc creïbles.
La implicació de tota la comunitat, on sigui necessari, fa que obres de teatre escolars, esdevinguin grans obres, donant valor a aquella gran feinada feta a l'escola, d'interpretació, memorització i dicció, i posant èmfasi en la importància d'aquest art.
Ahir, a l'estrena, vàrem reviure de nou els nervis i els neguits, i aquest aspecte, aquestes papallones a la panxa que em deia una nena, és un dels més importants i més enriquidors del teatre, perquè quan els mestres treballen cos a cos amb els infants, vivint i sentint el mateix, teixeixen complicitats, i uns i altres, es poden posar en els papers respectius i establir uns vincles forts.
Fer teatre a l'escola és una gran eina per establir complicitats entre tota la comunitat, unes complicitats que esdevenen reals, necessàries i duradores i va molt més enllà de l'art escènica, és una eina per fer xarxa, per fer escola en majúscules.

dissabte, 8 de desembre del 2018

Pic de Campbieil -Campvièlh- sud occidental ( 3.157 m. )


Dijous a la tarda vàrem marxar amb el Dome i el Josep cap a Aranhouet, a tocar de l'Aragó, a Occitània. Allà hi ha una pista que puja cap al massís de Nhèuvièlha, on volíem fer el pic d'Estaragne ( 3.006 m. ). Ara bé, la pista, ja a tocar del poble, estava tancada.
Per sort, el Josep portava al GPS la capa del mapa de la zona i després de pensar-ho un xic, vàrem anar fins a Piau Engaly, unes pistes d'esquí que hi ha uns quilòmetres abans, per fer muntanya des d'allà.
Aquestes pistes es troben a 1.850 m. d'alçada. Hi ha força construccions, uns blocs de pisos moderns i arrodonits, però malgrat tot, no hi havia ningú. De fet vàrem aparcar la furgoneta al pàrquing des d'on es surt, ben bé al mig, buscant pla. Una taca blanca enmig d'una graella d'aparcaments buida.
Cap a quarts de sis ens vàrem llevar i deixant els esquís a la furgoneta, no hi ha prou neu encara i amb les raquetes a la motxilla, vàrem sortir tot intentant endevinar el camí.
El primer tram vàrem seguir les pistes d'esquí, però de seguida, ja ens vàrem desviar per creuar el riu. A partir d'allà, intentant seguir fites, però encara fosc i amb un camí perdedor, vam haver de fer moltes voltes, per un terreny d'herba tallat per llengües de pedres.


A mesura que anava sortint el sol, anàvem veient el nostre objectiu, un coll nevat, el Port de Campbieil. La neu era molt discontínua, de fet és cara sud i on n'hi ha més és a les parts obagues.
Des del coll, veient que l'ascensió al Campbieil sud occidental ( 3.157 m. ) es podia fer per la cresta, catalogada de poc difícil, vàrem decidir pujar per aquí.
És una cresta força llarga, no gaire exposada, amb bones preses i amb neu bona. No estava massa gelada. Xino-xano, anar grimpant, sense saber massa què vindria al pas següent, però sabent que les ressenyes la catalogaven bé, vàrem anar passant cada ressalt. Alguns flanquejant-los i amb un xic d'exposició i d'altres fent-los per sobre. Sempre molt atents. De fet la cresta té aquesta gràcia i més quan hi ha neu i no la coneixes. Estàs al cas de cada part del teu cos. De cada punt de suport i en passos complicats, no mous cap extremitat fins que no tens clar que estàs ben aferrat. D'altra banda és com si fessis una dansa amb la muntanya, amb qui t'arrapes i l'escoltes.





Cap a quarts de dotze, vàrem arribar al cim. Un cim amb bones vistes, a la llunyania es veia el Campbieil principal. Ara bé, a dalt, tot i el dia clar, feia molt vent. Un vent que et desequilibrava i alhora aixecava la neu de sobre que et picava la cara com un eixam d'agulles.
Per tant, sense perdre temps, vàrem iniciar la baixada, però aquest cop per la pala que puja des del nord, aquesta ben nevada.





Un parell de pales i alguna canal i en poc ja érem al collet de Cap de Long i des d'allà, sense perdre alçada, flanquejant, altre cop cap al Port de Campbieil i directes al cotxe.
Al final ens van sortir uns 2.000 metres de desnivell positiu, en 17 quilòmetres i un munt d'hores, que vàrem fer ben contents i gaudint d'un entorn immillorable. Per cert, que en tot el recorregut no vàrem trobar ningú i només al principi, unes traces que feien mitja volta a la cresta.  Un bon lloc per anar a perdre's.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.