dissabte, 29 de setembre del 2012

Rogaining Aresta Les 3 Valls

A punt per l'arrossada
Avui amb el Jordi hem anat cap a Sant Feliu de Pallerols. Hem sortit força d'hora de Calders. Cap a les 7. Anàvem a participar a un rogaining. I... què és això? Es menja? Es condueix? Doncs... No. No senyor. És un tipus de cursa. Però una cursa especial. Dura unes quantes hores, sis la d'avui i l'objectiu és, gràcies a l'ajut d'un mapa i una brúixola, trobar el màxim de fites. Al mapa que ens han donat hi devia haver unes seixanta fites. Aquestes es troben marcades amb uns cercles petits que representen uns 10 metres de diàmetre sobre el terreny. A més, de cada fita ens diuen el tipus de terreny on es troba. Sota un marge, a una clariana, al camí, al riu...
El valor de la fita depèn d'on es troba, entre tres punts i nou, ja us podeu imaginar que la puntuació li dóna la dificultat. El mapa, molt detallat, te'l donen un quart d'hora abans de la sortida i és aleshores que decideixes el recorregut. Potser aquest moment és el més estressant. No ajuda a fer-lo relaxat anar sentint qui parla pels altaveus fent el compte enrere mentre vas intentant trobar un recorregut prou bo. Sobretot si és el primer cop que hi vas. Jo, el Jordi ja n'ha fet uns quants.
Es pot participar de manera individual o per equips i hi ha diferents categories. Ara bé, tothom cerca les mateixes fites. Quan en trobes una la marques amb un dispositiu que portes -sportident- i a l'arribada descarregues les dades.
És una manera d'anar per la muntanya molt divertida. Combina la cursa, anàvem corrent gairebé tota l'estona i l'orientació, tant per trobar el camí de fita a fita com per trobar la fita mateixa. D'entrada em semblava que sis hores serien eternes, però m'han passat volant. A més trobo molt divertit anar pel mig del bosc intentant trobar la fita. Sembla com quan busques bolets. A vegades dret, sovint acotat, sempre embardissat.
Avui però, el temps no ha acompanyat massa ja que tot el matí, des de que hem començat fins que hem marxat -a mitja tarda- no ha parat de ploure. I malgrat això, malgrat anar xop com un ànec i uns indicis de rampes cap al final a la darrera fita dins del poble, m'ho he passat molt bé. Fantàsticament bé. Segur que tard o d'hora hi torno. Hi podeu pujar de peus.

dijous, 27 de setembre del 2012

Un altre dia històric

Les connexions ferroviàries amb el port, ni s'han fet ni hi ha diners per fer-les. La NII a Girona no es pot desdoblar. Està projectada des de fa anys i panys però, ves per on, no hi ha diners ni voluntat per fer-la. Els deutes reconeguts a partir de l'Estatut capat no es poden assumir. Ho sentim però no hi ha diners. Demaneu, demaneu! L'aeroport de Barcelona, ja va bé que sigui de pas cap a Madrid. Un de segona. Sí senyor. La xarxa ferroviària, trens obsolets i cars.  Però us els cedim. Que en som de generosos. Les carreteres, de pagament, si porten a enlloc, és clar.
I així, una rere l'altra. Mentrestant la Soraya, aquesta Heydi miop, ens parla de justícia, de drets i d'igualtat. Ah, i per sobre de tot, de constitució. Excusa per garantir un Estat uniforme. Diu, i se li veu la boleta, que tots els espanyols han de decidir sobre Catalunya. Vinga dona! Quants països han proclamat la Independència a través d'un sondeig a tot l'estat. Cap. I per això ho diu tot sacsejant la papada. Ves per on. Democràtica la mossa. Llarga la nena.
El llistat d'afronts és llarg. És immens. Potser caldria treure dades i mostrar-les. Perquè ser espanyol, encara que sigui de cor, si és que se'n pot ser, surt car, molt car, si més no als catalans. Tant mentalment com econòmica. I no cal dir sentimentalment.
Ara bé, avui és un dia històric. Com ahir i abans d'ahir. La casa es va aixecant. Avui, el parlament, escollit pel poble, ha parlat. Ha exercit la democràcia, aquella que el Pp vol aniquilar quan no li va a favor. D'acord. A més d'altres partits, com els Ciutadans, que han actuat. Han fet demagògia i el ploricó. Però aquesta és la grandesa del sistema. Fins i tot els pallassos inadaptats i manipuladors demagògics, tenen la seva quota de temps en un sistema democràtic. Malgrat parlin per parlar. Diguin bajanades que ni ells es creuen. "O se crean", què hi farem... i que duri. Això és la democràcia. Perquè un parlament és el reflex del seu país, hi ha de tot, com arreu. Però amb justa mesura. Ni massa sonats, ni massa tocats. Només faltaria.
I avui, la majoria d'un poble, els seus representants, diu que sí, que podem dir-hi la nostra. Que podem exercir el dret democràtic de dir si volem ser espanyols o no. Que podem opinar, ja sigui tard o d'hora. Però sigui com sigui, guanyi qui guanyi el dia del referèndum, perquè es farà, perquè és de justícia, estaré content de poder dir i mostrar al món que JO NO SÓC ESPANYOL. Peti qui peti. Malgrat m'ho imposin i m'obliguin, perquè poden i em volen humiliar, com quan passo la frontera o pujo a un avió entre d'altres. També és cert que el fet que es plantegi la pregunta deu ser que no en sóc, que aquest tros de terra que volen fer-nos creure que és Espanya, no ho és, car si es pregunta, vol dir que hi ha el dubte i aquest només sorgeix davant de la possibilitat de que no ho sigui. Per tant, la pregunta confirma la negació i aquesta, ara, hauria de ser si volem ser espanyols, ser d'aquest estat, no si en som. Perquè de ser, som catalans i com a molt, entrem dins d'aquest estat que ens vol acollir ¿? No sé si m'explico. Heus ací la qüestió!

dimecres, 26 de setembre del 2012

Que demani un desig...

Avui en faig quaranta. I sona molt gros. Sona molt bé també. Sentia fa uns anys d'algú que ja els tenia, que els quaranta eren especials. Eren dels millors i jo m'ho mirava estranyat. Amb una ganyota d'estranyesa dibuixada a la cara. Però ves, potser sí que hi ha una part de raó en aquesta afirmació. O de moment és el que avui puc pensar.
Em sento ple de vida. Amb molts projectes per endavant i una motxilla al darrera plena de recursos, de vivències, d'anècdotes i de moments. Tot està per fer i tot es pot fer i des del peu del quatre, des del canvi de dígit, agafo aire per començar a córrer, prenc l'embranzida que m'impulsarà endavant, a fer el salt. A fer el bot cap al proper número.
De mancances, avui,  en recordo algunes. A mig camí han quedat històries que voldria haver resolt diferent i persones a qui mai voldria haver deixat enrere o perdut. També mots no dits o deixats anar sense haver-los meditat prou. No som amos de tot el que ens envolta. Però gràcies a ells, a elles, sóc com sóc i quan em llevo, mirant-me al mirall, puc dir que em sento viu, em sento ple. De tot se n'aprèn i a tot li devem el que som. L'home d'avui. Els moments més durs ens enforteixen, ens ajuden a créixer, a crear vincles, relacions i a la llarga, allò que semblava que ens esquinçava per dins, que ens esmicolava, realment ens enfortia. Ens soldava. Perquè no hi ha res més tossut que la vida i en aquesta, cada garrotada, després de fer-nos trontollar, ens torna més forts, més enters.
D'amics tinc els que m'estimo. Els que vull i alhora en sóc d'aquells que volen i això em fa feliç. Aquest equilibri. Aquesta pau general. I tinc la família que em fa sentir ple. Sencer. Amb un fill que córrer per casa i un que ja ve. Està a tocar. Sóc amant i amat. Què més puc demanar?
Avui que en faig quaranta, em sento feliç, molt feliç.  

dimarts, 25 de setembre del 2012

Un moment històric

Diuen els del Pp de Madrid que faran front a Catalunya perquè aquesta no pugui exercir el dret a decidir. Sí,  ho heu entès bé, el dret a decidir. I no enrogeixen. I sense pestanyejar. Negant un dret. Caram, caram. Els socialistes, més o menys el mateix. Avui blanc. Demà negre. I el que diu un, ho desmenteix l'altre. A més el paperot que li toca fer al peix bullit de Terrassa. Déu n'hi do la feina que els queda. I de Ciutadans, res a dir. Ja els llogarem el Sant Jordi per fer teatre i nus.
Per sorpresa meva, a aquestes alçades, allò que em causava més repulsa, que em feia més ràbia, esdevé una possibilitat. Sí senyor. Ara resulta que Convergència, a qui sincerament em costa de veure amb bons ulls, potser no és el que era. O tot el que era. Sembla que  hi ha qui no és del joc del puta i la Ramoneta. Qüestió de generacions. Si mirem la quinta del Pujol, el del taxatiu ara no toca, sí que juga, mentre que l'eixelebrat, el fill, és diferent. Del Duran què dir, encara s'està buscant. Però els joves, potser sí que creuen en l'Estat propi. I d'aquesta manera, sumant, amb Esquerra, Iniciativa i Solidaritat, a més de Reagrupament, un altre futur és possible.
Estic il·lusionat, trempat, alegre, cofoi, esperançat, animat, content, confiat, sorprès, interessat... Perquè alguna cosa es mou. Perquè sembla que ara va de bo. I això desperta. Això belluga. I serem la generació del canvi. De l'alliberament. Potser sí que ho veurem.
És cert que l'atac ha començat. Alguns partits usen arguments tremendistes, catastrofistes, de por, de pena, intenten que no es pugui veure la voluntat del poble català blanc sobre negre, però em sembla que a molts, el canvi els ha enganxat amb els pixats al ventre, ja que mai de la vida es podien imaginar que CiU fes aquest discurs i, a sobre, el mantingués.
I sense que senti precedent i per primer cop, em trec el barret amb un convergent i potser avui, cal deixar de banda el debat social. Perquè si resolem el tema nacional, podrem aprofundir en el social. Un cop la llengua estigui assegurada, un cop les seleccions estiguin garantides, un cop el país sigui reconegut internacionalment i gestioni els seus recursos, aleshores serà el moment de parlar sense distorsions, sense condicionants. I no hi haurà excuses, es veurà que en una Catalunya independent sobren partits i serà més fàcil escollir. Serà el moment de decidir amb claredat.
Com deia més o menys aquell, Catalunya serà Estat o no serà.

dilluns, 24 de setembre del 2012

El Taga ( 2.040 m. )

Pujant al cim
Aquest diumenge, amb amics, vàrem anar al Taga de Ribes de Freser. És idoni per fer una excursió familiar. Un cim pelat i sense perills que es pot fer des de força amunt i que els nens i nenes poden pujar bé.
Nosaltres vàrem anar-hi per Bruguera, des d'on surt una pista que arriba fins al Coll de Jou, a 1640 m d'alçada. És una pista estreta i asfaltada. Des del coll el cim no té pèrdua, ja es veu al capdamunt. Seguint el filat, que deu separar les vaques d'un i altre, perquè a ambdós costats n'hi ha, s'ascendeix seguint un corriol enmig d'un cim pelat. Per les vaques no patiu, no es molesten ni a mirar-te quan passes.
Ja a dalt es té una vista immillorable. A una banda el Pedraforca i el Cadí. Al davant els Pirineus, sobresortint el Puigmal, amb la Vall de Núria i Vallter a tocar. Rere d'aquests, el Montseny. Les Agudes i el Matagalls. I sota nostre, la Garrotxa. L'altre dia encalitjada. De debò que és un bon lloc per fer geografia.
La pujada, els poc més de quatre-cents metres de desnivell, els vàrem fer en menys d'hora i mitja. La baixada, en un moment. Sense entrebancs.
A baix, ran de cotxes hi ha un bosc espès ple de faigs, ombrívol i agradós on descansar i jugar. 
Va ser una sortida força entretinguda, tant pels grans com pels petits. 

diumenge, 23 de setembre del 2012

La música que ens uneix

Petits moments. Comunions. Durant uns instants es crea la màgia, l'atmosfera i sorgeix un passeig col·lectiu per històries viscudes. Per escenes passades sense moure's del lloc. Amb alegria. Amb il·lusió, sense recança.
Aquest dissabte, dins del marc d'un aniversari, vàrem anar amb la colla de Castellar a Ribes de Freser. Bé, a una casa de colònies a tocar i a la nit, durant unes hores, començant prop de la llar de foc tot coent la carn fins al bona nit, varen ser unes hores agradoses. Divertides. Familiars. Un retrobament a l'essència de l'amistat. Al fet compartit. Però també a allò que es construeix avui per a demà.
La vetllada, com anys enrere, va acabar acompanyada d'una guitarra i de cançons viscudes. El detonant, qui ho sap, un repàs de cançons de pastorets, perquè qui més qui menys hi participà un any o altre, o els anà a veure. En acabar anàrem entonant les cançons que de més xics ens feren somniar. I com antany, la guitarra acompanyant a unes veus despreocupades.
Avui dia moltes d'aquestes cançons les sentim esporàdicament i ens roben un somriure llaminer. Anit totes de cop. Una rere l'altra. Les d'amor, d'aquelles primeres mirades, dels primers somriures. També les sentides. Les de lluita. Més en boga aquests darrers dies. Cançons de gresca, d'amistat, de jocs...
I així, peça a peça anàrem despertant el nen o la nena que portem a dins. Aquell que surt massa poc a passejar però que quan treu el nas, com anit, només fa que donar valor al que tenim. Al que som i hem aconseguit. I ens recorden la grandesa del que ens envolta. Perquè malgrat que els camins d'uns i altres a vegades s'han separat, el grup hi és. I ben viu. Ara amb saba nova. Amb vailets que veuen natural jugar i estimar aquell que arriba de cop. Fill de qui sigui. Perquè imiten i veient els llaços dels grans, els xics enllacen. Estimen. Creen vincles. Qui sap si d'aquí uns anys, vés a saber quants, amb nosaltres ja fora de joc, els xics ja grans es retrobaran, si és que mai deixen de veure's, per reviure aquests moments. Aquests instants amb un somriure dolç a la cara i unes cançons rovellades però que les seves veus alegres despertaran.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Campanya a favor de la Independència

L'altre dia a la nit, a tele Madrid, van emetre un reportatge sobre el fet català. En ell, personatges trets de l'armari, encara amb ferum de naftalina, parlaven i dissertaven per a un públic afí i llaminer. Esgrimien arguments en contra de la Independència de Catalunya, sense oposició, sense contrastos, sense matisos. A més a més, entremig, s'afegien talls de discursos del president de la Generalitat per donar més impacte i reforçar les seves visions. Un exercici periodístic força interessant que, malgrat els esforços, no acaba d'aconseguir els objectius que es proposava, o això crec. Si més no si es visiona amb certa perspectiva i coneixement de causa. És clar que per a qui és de fora de Catalunya li serà difícil destriar el gra de la palla, però els que estem vivint aquest moment en primera persona, amb la sorpresa inclosa d'un president que sembla, per primer cop, receptiu als postulats independentistes, els veiem el llautó. Els veiem el joc amagat.
Segurament farà més a favor de l'Independentisme aquest vídeo, on se'ns plantegen ja els reptes, que no pas al contrari. Enlloc s'entra de veritat a l'arrel de problema. Enlloc es té en compte el pensament d'aquests irreductibles catalans, al contrari, s'obvia i s'hi passa per sobre. Creuen o deuen creure, que si no en parlen és que no existeix i donen per fet que és una quimera sense raó. Ens tracten d'ignorants i aprofitats.
Com la majoria de les opinions de l'Estat, encara descol·locats per la reacció del país, neguen l'evidència, però alhora plantegen els problemes de la possible Independència, més per por a que succeeixi, que no pas perquè creguin que hi ha motius per seguir junts.
En aquest programa es veuen, sobretot, les dificultats de ser independents. Ens plantegen reptes que de segur, el poble català sabrà entomar.Som–hi doncs.


dimecres, 19 de setembre del 2012

Por qué no te callas?

Hi ha gent que callada està més maca. A més, pel que han de dir, perquè embolicar-se. Si quan obren la boca es contradiuen, sobretot si són coronats. Allà on veuen virtuts als altres, estan fent un llistat de les seves mancances. Mèrit, esforç, treball ¿? Vinga home. Ens vol alliçonar? Mèrit? Quin mèrit? El d'haver estat l'espermatozoide més ràpid a fecundar l'òvul reial ? Això ja li val per tota una vida? És clar, suposo que sent un espermatozoide de sang blava el problema era avançar, perquè tots devien tenir pressa per jeure. Perquè sinó... Quin mèrit té ser rei? Com s'ho ha guanyat? Vaja, si no és pels espermatozoides només se m'acut que deu ser pel dia de la neteja de l'escopeta, perquè digueu-me sinó on és el mèrit, jo no el sé veure, però és clar, sent un pobre plebeu... I l'esforç? És clar, llevar-se cada dia amb un horari en blanc al davant deu ser pesat. Feixuc. Vinga a pensar activitats, vinga a pensar on dar-la. I és que deu ser complicat veure què fer durant tot un dia quan pots seguir sense fer res. Et mal acostumes i t'has d'obligar. Cal tenir voluntat. I si parlem de treball... On busquem? A les ciències? Al treball igual a força pel desplaçament? Deu ser això. Perquè si tenim en compte el que es desplaça per anar a caçar, a navegar, a visitar amigues, a esquiar i darrerament a veure la parentela que s'amaga... Alça Manela! Fa uns viatges llargs, força llargs.
Quines penques, la veritat. Voler alliçonar des d'una posició que no té cap mèrit, ni requereix esforç i poc treball, és poc més que cínic.  És humiliant, vexant. Si viu a una bombolla. 
I ens parla de quimeres. Ell. La gran quimera. O no és una quimera al segle vint-i-u voler mantenir uns privilegis arcaics basats en les classes socials transmeses via coit reial? 
És cert que el problema avui ve per uns escrits, ahir per unes declaracions. Algú dirà que els textos els hi escriuen. És ben veritat que les cartes sovint no les escriu, només faltaria que hagués de recordar totes les normes ortogràfiques o posar-se a teclejar en un ordinador, però potser, sent qui és i amb la poca feina que té, s'ho hauria de pensar dues vegades abans de contractar un escrivent, perquè aquest, amb fam de protagonisme, igual es creu allò de la grandesa del càrrec i la institució i es veu capacitat per d'alliçonar als altres.  Déu n'hi do!
Entenc que deu tremolar perquè veu perillar la mamella que el sosté, la monetària que les altres no, però faria bé de practicar ioga o tai-txi i relaxar-se, perquè cada cop que en diu una tot articulant una oració comprensible, posa la pota fins al maluc. El de titani, és clar.
Perdoneu, però algú més ho havia de dir. 
Por qué no te callas! 

dilluns, 17 de setembre del 2012

El rol de pare i mestre

No es pot ser pare i mestre alhora. No es pot ser mestre i pare alhora. Perquè és un patir constant. Se't distorsiona la realitat. Perquè quan ets a l'aula hi ha coses que et fan patir posant-te al lloc del pare que tu series d'aquell nen i al revés, perquè sent pare que s'és mestre, et passes el dia qüestionant-te allò que veus. Ho mires tot més escrutadorament. Més professional.  I et poses a l'altre costat tot intentant deduir el significat dels mots i dels silencis. No és amb mala fe. No és amb voluntat inquisidora. És defecte de fàbrica. Coneixes el ram. Coneixes els arguments i els tarannàs i aleshores, quan et trobes cara a cara amb l'altre mestre, company en d'altres situacions, t'hi veus reflectit o t'ho creus i aleshores cerques respostes. Compares amb situacions viscudes, dedueixes mirades.
Sent mestre que s'és pare veus l'infant diferent. El veus més proper, te'l fas més teu i pots perdre la perspectiva. La distància tan necessària en molts casos, no sempre.
Però tota moneda té dues cares i les pegues que trobes en un i altre cas, esdevenen riquesa si saps aprofitar la informació que tens a l'abast. Si saps servir-te'n. Fent ús de la millor manera dels coneixements que tens, que tan poden servir pels teus infants que pugen dins de l'escala afectiva, com pel teu plançó que se sent acompanyat en l'escolaritat. Però la línia és tènue i trepitjar-la és fàcil. Cal saber fer equilibris i sobretot, aprendre dels errors. Cometre'ls per després corregir-los. Mantenir la distància justa. Aquí i allà. Sense capgirar valors.
Potser, ben portat, és bo ser pare i mestre. Mestre i pare. Perquè tot suma i el que aprèns a casa, a fora serveix, i el que descobreixes a fora, a casa funciona. Però cal estar vigilant. Cal saber el lloc que et pertoca a cada moment i confiar en cada cas en un mateix. 

diumenge, 16 de setembre del 2012

Vindrà l'home del sac

No deixen de sorprendre'm els arguments que empren els dirigents d'aquest Estat per fer-nos veure la necessitat de mantenir-ne la unitat. Algú ben intencionat podria creure que ens farien propostes, donarien solucions, buscarien l'arrel del problema i intentarien eradicar-lo, però lluny de buscar la manera de resoldre aquest atzucac, tiren pilotes fora i amb uns arguments... com ho diria, d'Infantil? I ara! A Infantil he sentit raonaments més ben estructurats i elaborats que els que fan servir els polítics de la pell de brau i algun de per aquí.
Un d'ells, que si marxem d'Espanya ens faran fora de la Unió Europea. D'acord. Adéu. Això és tot? I com quedarà Espanya sense Catalunya? Qui farà de motor? El País Basc amb el seu concert econòmic o bé la capital amb tot el funcionariat? No ho sé pas. El que sí que sé, és que Catalunya podria ser la Noruega del sud d'Europa i això fa por. Molta por.
L'altre argument, sublim, que serem un país pobre, insignificant, mediocre. D'acord. Acceptem-ho. I això els preocupa? El nostre benestar? Si amb els anys que fa que ens tenen ocupats mai els ha importat un rave el que aquí passés mentre poguessin esprémer la mamella. Per tant, me'n malfio. No crec que de cop i volta pensin en el nostre benestar. Al contrari. Temen per ells i ho maquillen amb un interès sobtat. De segur que no serem tan pobres com ells ens pinten, al contrari, potser més rics i tot. 
El tercer que he sentit. El més hilarant. On jugarà el Barça? Si us plau. Ja ho dic jo, de P3, m'enfado amb tu i no jugues. Si calgués, podria jugar a la lliga francesa, italiana o anglesa, és igual, a totes seria ben rebut. Però de ben segur que la lliga espanyola no farà escarafalls amb els diners que ingressa amb aquest club i més si esdevé el major rival. L'enemic patri. Més drets televisius, de publicitat, de taquilla. La lliga és un espectacle i com a tal, què millor que anar a veure els enemics -això diran- que els vam trair.  Però encara que deixés de jugar a Espanya, un club pot condicionar el benestar d'un país? Esborrar els anhels d'aquest? No ho crec pas.
Entremig, fora dels arguments més o menys discutits, treuen a passejar el Sant "Cristo" gros. La constitució. Sí senyor. Acotem el cap. Amb aquesta ja no calen raonaments. Paraula de Déu, us acatem senyor. I si no és el llibre sagrat, serà la desqüalificació continuada, les amenaces velades o els insults oberts. Tot s'hi val per mantenir la unitat d'aquesta figura de porcellana esquerdada que es diu Espanya. Però no se n'adonen que l'esquerda creix.  
Resumint. O es preparen més les classes i cerquen arguments de més pes, si és que en tenen, o només fan que confirmar allò que molts fa anys que vèiem i és que fa anys, massa anys, que estem perdent el temps dins d'aquest estat caduc, mediocre i aprofitat. Res. Que sembla que ens tracin el camí i només cal seguir-lo.

dissabte, 15 de setembre del 2012

L'escola dels grans

Dimecres començà l'escola. Bé, la vàrem començar. Després d'un estiu ple de passejades pel poble amb la reiterada pregunta, quan comences?, dimarts fou el dia D. L'inici d'una nova etapa.
Dies abans ja vàrem preparar tot allò que necessitava. I li ho explicàrem. Aquí l'esmorzar, aquí la bata per pintura, aquesta per la classe. La roba de recanvi. Per què? Bé, per si de cas. I així passant llista. Repassant la tropa.
I l'endemà de bon matí, encara adormit, anà cap a l'escola. Els primers dies són més agradosos. Els pares poden entrar, si més no una estona, i els ajuden a familiaritzar-se amb l'entorn. Amb l'espai. Amb els companys. L'escola dels grans. La dels xics queda enrere. Un estiu entremig. Massa temps per una vida encetada.
I al migdia en plegar les preguntes. L'adult acotat amb cara de curiositat. Amb cara de neguit. I tot seguit l'agombolament. L'acompanyament des de la distància.
Però ell, sorrut, després de dies esperant l'escola, de sentir-ne parlar des del desconeixement, muts i a la gàbia. Només amb el pas de les hores la llengua es deslliga i poc a poc va traient mots que t'ajuden a confegir un mosaic. El mosaic del primer dia i poc a poc, el cor que s'ha enxiquit, que neguiteja pel que serà, torna a fer-se gran. S'infla al veure que tot sembla anar bé. Encara que saps que l'endemà i l'altre són els difícils. Passar un dia a un lloc sense saber-ne la destinació és fàcil. Poc o menys. Però quan ja saps què t'espera, aleshores és la clau. I l'endemà també va arribar. I el dia següent. I sembla que tot va anant bé. Fins i tot a la tarda vol anar a escola. A veure els companys, els amics i quan et veu el dia que el vas a buscar -que difícil que és quadrar horaris- , aleshores et saluda cofoi i ràpidament marxa a jugar amb els amics.
Perquè es fa gran. I només necessita saber-te. Intuir-te. La confiança fa que campi lliure i jugui a pler. Hi ets. Tot va bé. Tot segueix anant bé. Se sent segur.
Dilluns sant tornem-hi. És com fer una casa. A mesura que la paret creix, que els dies passen, l'estructura és més forta i els fonaments més profunds i sembla que les pors s'esvaeixen. Més o menys, i la seguretat creix. 

dijous, 13 de setembre del 2012

Bé pel Burger King

Algú em pot explicar què em trec? I en tan sols un minut? No ho sé pas. Hi he donat força voltes però no hi arribo. No sóc tan llarg.
Ara, per qui fa l'anunci, Burger King, dedueixo que deu ser quelcom de menjar. Suposo que em dec treure la gana, no? Serà una nova hamburguesa i es dirà fame? Si entro i dic, em dóna una fame, me'n donaran una com la que surt a la foto? Serà el seu nom? Ostres, que grans.
Deu ser una barreja entre fam i hambre i potser l'híbrid resultant és fame, que bons. Els successors d'en Zamenhof, l'esperantista. Creen paraules, cerquen complicitats. Uneixen llengües gastronòmicament. Perquè, no serà un error, no? Ells que tenen beneficis milionaris, no escatimarien amb un traductor, no? O és que algú té una altra explicació? Jo, de ben segur que no. No senyor. 

dimecres, 12 de setembre del 2012

Una diada emocionant

Dimarts va ser un dia especial. Molt especial. Ja de bon matí un grapat de motociclistes, potser unes dues-centes motos, varen passar per davant de casa fent sonar el clàxon i brandant estelades. Acabat un de llevar i amb aquesta trepa motoritzada, la veritat és que em vaig emocionar.
Més tard vàrem baixar cap a Barcelona. D'hora. A mig matí. Volíem evitar el possible caos circulatori. L'entrada a la capital del país fou franca. L'aparcament, excepte per la mania que tenen els dirigents de la ciutat d'eliminar-lo per potenciar les places privades, fou fàcil. Relativament, és clar. I anàrem a dinar d'hora.
Un cop tips vàrem sortir a veure l'ambient. A respirar-lo. Hores abans de la manifestació ja es veia força gent pel carrer. Amunt i avall. Sense direcció fixe. Portant estelades i samarretes amb llegendes enginyoses.  
Minuts abans que s'iniciés la marxa, el carrer Rosselló, on érem, cantonada Passeig de Gràcia, era un formiguer. No ens podíem moure ni amunt ni avall. Tampoc cap als laterals. 
Poc a poc la marxa anà avançant. Lentament. Amb aturades constants i llargues. Al so de tambors, gralles i lemes esmolats. Així, xino-xano, pas endavant, aturada, pas al costat i torna a començar. Durant un parell d'hores. Potser més. A vegades, quan teníem l'ocasió, buscàvem algun lloc elevat. Quatre fotos i cara d'emoció. Perquè la pell de gallina. Els ulls humitejats. Els peus, a un pam de terra.
Els crits, arreu, al davant, al mig o al darrere, tots igual. Ni pacte fiscal ni hòsties. Independència. I crec, i de debò que amb fermesa, que ningú que anés ahir a la manifestació pensava en altre cosa que no fos en la Independència.  Per les cares, per la il·lusió que es veia en aquells rostres. Pels crits. Per l'orgull. Per la passió.  Per l'empenta.
Ah, perdó. Excepte el Duran, que hi anava vés a saber perquè. I ara que se'n fa balanç, tothom busca la lectura que li va millor, és clar. Els espanyolistes parlen dels que es van quedar a casa. Demagògia. Absurditat. Mala fe. Ignorància. I sinó, que donin suport a un referèndum. Però ahir, per antena, se'n desmarcaven. A això n'hi diuen llibertat?  A la nul·la capacitat d'escollir si no és amb les cartes marcades? D'altres, els que es van quedar fora de joc, socialistes bàsicament, feien lectures buides i desorientades. Incapaços de prendre partit. Sense lider que els lideri.
El clam ha estat ben alt. S'ha sentit des de París a Londres, Nova York i Japó. Excepte Madrid, on davant de qualsevol repte esgrimeixen frases demagògiques i fora de lloc per guanyar temps. Però se'ls acaba. El relloge ja ha començat a marcar. Tic, tac, tic, tac...  

divendres, 7 de setembre del 2012

La "Popular" de Calders

Núria Picas, guanyadora en categoria femenina l'any passat.
Diumege tornem a organitzar amb els del Centre Excursionista la Cursa de Muntanya "La Popular" de Calders. Enguany hi haurà dos recorreguts. Una mitja marató i un recorregut de 12 Km.
Gairebé tota la cursa es fa per corriols amb ascens al castell de Calders inclòs.
Hi ha un parell d'avituallaments i a l'arribada hi haurà botifarrada per a tots els participants.
Durant la cursa es sortejaran diferents obsequis per a tots els corredors, des de vals per a dinar als diferents restaurants del poble a material de muntanya.
A més a més, com que s'emmarca dins dels actes de la Festa Major de Calders, durant el matí hi haurà inflables a la plaça pels infants i un cop acabada la cursa, qui ho desitgi, es podrà quedar a l'arrossada popular.
La sortida serà a les 9 des de la Plaça Major.
Així doncs, si diumenge no sabeu què fer i teniu ganes de conèixer el terme de Calders, no ho dubteu. Segur que no us en penedireu. 

dijous, 6 de setembre del 2012

S'acosta el dia D.

Si alguna cosa d'especial té aquest any la diada és que gairebé tothom s'ha d'explicar. S'ha de posicionar. Altres anys, els representants, qui més qui menys anava a la manifestació Independentista i qui no hi anava, callava com un puta. Ningú demanava. Enguany, amb la volada que ha pres aquest acte, a nivell mediàtic i representatiu, aquells que hi van han d'argumentar el per què i els que no, també. I això és positiu. Perquè posiciona. Reafirma. Destapa. Finalment, a més de les paraules meloses i ben intencianades de tothom, podrem contrastar aquestes amb els seus actes i d'aquesta manera donaran més o menys pes als seus arguments.
Tres exemples.
Que el Rosell no hi vagi és un gir de 360 graus respecte a l'anterior directiva del Barça, que lligaven el club al país que l'ha vist néixer, mentre que aquest lliga el club a uns socis potencials. Dit d'altra manera, lliga el club a uns interessos. No és un club amb un ideari i qui se l'estima l'accepta, sinó que és un club que s'adapta a uns socis. Per tant, tenint en compte que Qatar el patrocina, qui sap si aviat, per no ofendre als socis d'allà, les animadores de bàsquet desapareixeran i els comunicats seran en espanyol. Per deferència que dirien ells. Temps al temps!
D'altra banda el president del país. En Mas. Que si de cos hi aniria, de partit no, de ment sí, de càrrec no, de... però que té esquizofrènia? Que desbarra? Si és el president de Catalunya, no hauria de liderar una manifestació que es preveu multitudinària en defensa del país? No hauria de ser al capdavant de tot plegat? Encara que es posés una pancarteta amb el seu lema de les molles, de les escorrialles. Volem el pacte fiscal! Volem les restes de l'àpat! Però és clar, Madrid mana i veure'l a les portades dels diaris demanant la Independència o al costat d'aquests fa por. Molta por. Potser per això encara no s'ha fet efectiu el rescat que ens agenollarà davant Madrid. O algú es pensa que tot no està meditat i calculat? Tots els retards, tots els silencis, totes les pauses, tot plegat està ple de mots callats. D'intencions.
El tercer. Que en Navarro es quedi a casa fent vudú als de mentalitat catalanista del seu partit, també marca. També destapa. Perquè deixa clar, per aquells que encara en tinguessin dubtes, que el PSC és un miratge. Una fal·làcia. La xocolata del lloro, perquè en realitat, és un apèndix empobrit del PSOE i el mot catalanista, Catalunya, només serveix per captar vots aquí. I ja està. Perquè a l'hora de la veritat res els diferencia dels espanyols. I potser ja ha de ser així, i ja va bé que ens desprenguem de personatges propers com en Nadal, la Tura, els Maragall o d'altres més sensibles amb el país fent-nos creure que era un partit sensible amb la realitat nacional catalana. Fora màscares! Fora la pell de xai! Parlem clar. 
Aquesta diada, poc a poc, posa a tothom al seu lloc. Per això, visca la diada i visca Catalunya!... Lliure, és clar.

dimarts, 4 de setembre del 2012

Pregó Festa Major 2016

  • Bona nit Miquelet!
  • Bona nit, Rosita. Caram, que bé et conserves!
  • Sí, calla. A base de cola blanca i claus, que quan no em cauen les mans em salten les dents... però faig prou goig... No creus?
  • I tant... més que molts ... d'aquests d'aquí al davant. T'hi has fixat quanta gent? I n'hi ha que tenen QUATRE MANS I TRES PARELLS D'ULLS!!!!
  • Ja ho veig... deuen ser els que veuen aigua del Calders! Uix, quin fàstic aquell caldo...
  • Ja ho pots ben dir!
  • Per cert, que diuen que aquest any, que és un any especial, fem el discurs tu i jo!
  • Què dius ara!
  • Tal com ho sents.
  • Per què? Perquè el tete s'ha casat... i van tancat la botiga una tarda?
  • No, ximple, no. El pregó. De Festa Major!
  • Si dona, quina mandra. Demanem-li al Manolo!
  • Va calla, que per un dia que sortim... Jo ja n'estic fins al capdamunt d'estar tancada allà al Casal, no saps les ganes que tinc que m'aixequin la faldilla...
  • I a mi el llençol...
  • Ep, i no em queixo, que al Casal hi ha prou moviment. A més, tot va ser enviar un currículum a l'ATAP i oli en un llum. Ja tinc feina. PREGÓ de Festa Major i plantada a la Plaça Major.
  • Doncs jo prefereixo seguir amb els cargols, que aquests van lents, perquè en aquest poble, xuta una pedra i en sortirà un corredor. Tots a corre. Vinga a fer quilòmetres corrent...
  • O amb bicicleta i com que es fan grans -ep, però més que tu i jo, eh-, deixen la bicicleta de muntanya i tots cap a la carretera. Fins i tot el seu president!!! Ara, els esmorzars, no els els treu, ni Déu!
  • Irreverent.... Serà per falta de misses?
  • Una hora pedalant i TRES! Tres esmorzant. Cansalada, bacó, botifarra, galtes, xistorra...
  • mmm I paella?
  • No, home, no, que la paella és pels dies especials...
  • Sí... pel dinar de futbol, per la senglanada, per la Festa Major, per Sant Vicenç, per la Trobada del Didal, per...
  • Si, d'acord... semblem valencians! Però és que el Valentí la fa tan bona...
  • En aquest poble, tots esmorzen bé, aquests i els de les boles.
  • Quines boles? Però què dius, descarat?
  • Els que les tenen de ferro!
  • Això sí que no ho havia vist mai, boles de ferro?
  • De les que es llencen, Rosita! De les que es llencen! La petanca! Però aquests, ni s'ajupen, amb un cordill imantat les cullen i a sobre, fan uns àpats... Ara, són els més guardonats!
  • Sí, com els petits del futbol. Que també guanyen. Són CAMPIONS... Clar que, amb tants entrenadors... semblen com el conte de la Blancaneus amb els set nans... el tranquil, el seriós, el rondinaire, el dormilega...
  • I el de les aigües!
  • Shut... calla. Que aquest, quan anem al dinar de final de temporada, a les dames ens regala flors, mentre es passeja amb una pelleringa marró amb tiquets! Ni me'l toquis aquest senyor! És tot un cavaller!
  • Ah, tiquets pel sorteig.
  • Sí... i sempre li toca. Té una sort! A ell o algú de casa seva...
  • I els altres? Juguen bé?
  • Els mitjans avui juguen, demà no, l'atre sí, l'altre no... Que es veu que mai en són prou... però els grans... aquests sí que sí...
  • Quina paciència però. Sort dels sopars, perquè amb els crits del seu entrenador... Se'l sent des del Casal. Pobres sagals! En conec un, que segur que s'amaga sota de les pedres de vergonya...
  • Però han quedat quarts!
  • Tens raó.
  • De fet però, de futbol no hi entenc un borrall. No com els avis del centre cívic, allà rondinant! Ells sí que en saben de futbol. L'haurien de fer ells l'alineació. Com el Salvi. Quins pulmons! Mira, algun cop he volgut anar-lo a mirar, però sempre passa una cosa o altra. Fins i tot alguns dies, aquell xicot, sí, home, aquell que porta els avis a passejar, el noi aquell tan simpàtic, l'infermer, ha fet d'antena! Al costat del transistor!
  • No me'n parlis d'antenes que...
  • És veritat... que el del jeep pot estar per aquí!
  • O mirant les obres del Centre Cívic...
  • No, home, no. Que deu ser al castell. Que l'han netejat i hi han posat una estelada aquells... aquells que preparen l'última,... ara sí,... l'última, definitiva, final manifestació.
  • Què em dius! Segur que algú hagués preferit que hi onegés la de l'estanc!
  • Vols dir, a Calders???... I saps què, l'han deixat ben net... Imagina't, el Mario, sí, sí, el Mario, va suar desbrossant.
  • Increïble. I com saps tantes coses de Calders?
  • Ves. Compro la Calderina. 6 € i ho saps tot. I està molt bé!
  • Això no és el que m'han dit. Es veu que hi ha gent a qui li fa... PAL... llegir-la...
  • Pot ser...
  • Jo, prefereixo tenir les orelles ben obertes... Mira, l'altre dia vaig sentir que aquí a fora, a la plaça, hi havia tot de nens i nenes... ENFULARDATS...
  • Enfular... què?
  • Amb un mocador al coll, vull dir!
  • Ah... Sí. No sé què deien de gripaus, ostres i camells...
  • No, que em sembla que són castors, cabres i llops...
  • Vols dir que no són préssecs, llúdries i mosquits?
  • I què sé jo... a la meva època, d'això no n'hi havia. Hi havia caramelles...
  • Encara n'hi ha...
  • Sí?
  • Sí. I encara hi ha aquell home, el... com es diu..., Just... que no para de gesticular intentant que vagin tots alhora. Sembla que tingui formigues a l'esquena. És tan divertit... Tan mono!
  • Però sonen bé.
  • Home, Déu n'hi do... I a més, tenen guitarristes i algun acordió...
  • Músics?
  • Amb moscatell, si us plau!
  • Ets el que no hi ha...
  • També n'hi ha uns que es diuen taral·lalalà... taral·lalalí... taral·lalal·lem... taral·lalum... bé, que fan albades!
  • De bon matí?
  • No. Que canten!
  • Caram. Quin poble. Només ens faltaria un poeta...
  • el tenim... Un xic rondinaire... però molt bo.
  • Sí, però segur que no em saps dir, quin comerç està obert ara mateix...
  • mmm... home... és que m'ho poses molt difícil... que no tinc estudis!
  • Ja... però recicles, segur que sí. Perquè no tens ni un dit de ximple i saps fer números. Més reciclatge, taxa més baixa. I el pregó què. Com el fem?
  • No ho sé pas. I si ho demanem als del teatre. Aquells segur que en sabran!
  • Ja. Però el van fer l'any passat... i encara descansen...
  • Potser aquells joves de les ganyotes, de la Comi, potser ens ajuden. Segur que n'hi ha per aquí!
  • Sí. I de no tan joves, que alguns, són ben granats...
  • Res home. Que en això de la Festa Major, només cal dir que sortim al carrer...
  • a parlar amb els veïns
  • a mirar les façanes
  • a participar de tot plegat
  • i sobretot, sobretot, a sortir a passar-nos-ho bé
  • ( els dos alhora ) VISCA CALDERS I VISCA LA FESTA MAJOR!

diumenge, 2 de setembre del 2012

dissabte, 1 de setembre del 2012

Descobrint el cel

A Vilanova i la Geltrú
Em fa feliç ensenyar-li coses al meu fill. Allò que se'n diu de pare a fill. Qualsevol cosa i sé que és més per mi que per ell, però l'estona que passem, els entrebancs que superem i la satisfacció un cop la prova és superada, m'omple molt. Sóc dels que vol ensenyar-li, o que li ensenyem amb la Lali, tot allò que puguem. El màxim. Anar en bicicleta, fer castells de sorra, les primeres lletres, la relació amb els amics, superar els desenganys, la descoberta del sexe... Bàsicament ser-hi quan em necessiti i ajudar-lo a créixer, perquè moltes de les petites coses que aprenem de petits i de més grans, ens queden profundament marcades i ens ajuden a ser l'adult que serem.
Avui hem anat a la platja a fer volar un estel. El Berenguer estava molt emocionat. Al principi ens ha costat força enlairar-lo ja que tres fils tenen infinitat de maneres de col·locar-se i més si no va bé a la primera, però al cap d'una estona, l'estel ha volat i quan el Berenguer l'ha agafat, quan l'ha fet volar ell sol, se li ha il·luminat la cara i durant uns instants s'ha mostrat feliç, molt feliç. I sorprès. I alegre. I emocionat. I durant deu minuts ha somrigut satisfet. Després, un cop passada l'emoció, sense embuts ha dit que ja en tenia prou. I és que és així. No cal que es dilati en el temps si en gaudeix. No cal pensar que estarem dues hores a la platja fent volar l'estel ni entossudir-s'hi. Amb deu minuts n'ha tingut prou i ha valgut la pena tota l'estona per aquests deu minuts. Malgrat que la preparació hagi durat molt més. Magrat hagués pogut semblar que no voldria marxar de la platja per l'estel. Està en una edat de descoberta. De tastets i d'emocions i el plaer no depèn tant del temps que hi passa, sinó d'allò que li desperta i ha passat deu minuts fantàstics. Deu minuts que li han fet el dia feliç, molt feliç. I a mi també. I a nosaltres també.