diumenge, 13 d’octubre del 2019

Fem pastissos

Dimecres, com cada setmana, vàrem anar al bosc amb els infants de l'escola. Aquest dia anàvem a buscar cireres d'arboç. La secada ha fet que madurin abans de temps. Amb un bol ple, vàrem estar comentant què en faríem i al final, vàrem decidir fer un pastís.
L'endemà a la tarda ens vam separar per grups i vam fer els pastissos. En una taula hi havia els ingredients i les balances. En una altra, perquè amb les cireretes fèiem melmelada, un fogó i al mig, les taules per cuinar.
Un cop repartits i amb la recepta a les mans, van començar a preparar les postres.
Cada grup de manera autònoma. Anaven a buscar els ingredients, pesaven la quantitat que necessitaven, agafaven els estris que calia i després els netejaven. Mentrestant, jo anava voltant, fent fotos, mirant com cuinaven. Fins i tot els que feien la melmelada actuaven sols. Al principi temia pel foc, però de fet, no calia. Anaven amb cura i vigilaven.
En acabar vam enfornar els pastissos i l'endemà, els vàrem menjar. A més, els vàrem compartir amb tota l'escola, ja que n'havíem fet força.
Durant l'estona que cuinaven, vaig gaudir molt mirant-los, veient com s'organitzaven, es distribuïen les feines i feien els càlculs necessaris tot interpretant les receptes.
Pocs plaers hi ha més grans sent mestre, encara que sembli una contradicció, que quan esdevens transparent i els infants no et necessiten. Saben que hi ets, però ells sols van fent amb confiança. La meva tasca fou preparar el  moment, comprant els ingredients, que de fet tampoc hagués calgut i un cop organitzats, deixar que la sessió fluís.
Dijous, cuinant, vaig gaudir molt, perquè m'agrada veure com els infants creixen i veure'ls actuar autònomament, és veure'ls créixer.

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Pic de Delmàs ( 3.158 m. ), Pics de Mir ( 3.185 m. ), pic de Sayó ( 3.220 m. ) el Cordier ( 3.266m. ), agulla de Rimaia ( 3.265 m. ) i pics de Le Bondidier ( 3.152 m. i 3.185 m. )


Ahir vam sortir de Manresa amb el Josep, el Ton i el Lluc per anar cap a Benasc. Vam sopar allà i després, ja de nit, vam acabar d'arribar a la Besurta ( 1.900 m. ), on vam dormir fent bivac.
Aquest matí, a quarts de sis, ens hem llevat i hem enfilat cap al refugi de la Renclusa ( 2.134 m. ). Aquí ens hem separat. El Ton i el Lluc han anat per una banda i nosaltres per una altra.
Hem pres un corriol, marcat amb fites, que pujava cap al pic d'Alba, tot i això, ens hem desviat cap a l'aresta nord de la punta Delmàs ( 3.158 m. ).



Hem arribat a peu d'aresta i allà hem enfilat per una canal dreta amb pedra força descomposta. El pas es veia bé, tot i que no es veien fites. Hem anat pujant tot desviant-nos cap a la cresta, on els blocs de pedra són més grans i deixes enrere el sòl relliscós. Hem anat progressant fins arribar a la punta Delmàs. Una grimpada ben divertida. Després, des d'allà, hem baixat una mica crestejant, per anar cap al pic del Mir ( 3.185 m. ). Són dos cims. Hem anat pujant bé fins al primer, però del primer al segon cal passar un bloc de grau 6 d'escalada, una escletxa. Per evitar-lo, hem baixat un xic, un tram encordats, per després fer un flanqueig per la cresta i pujar-lo pel darrera.
Un cop fet aquest, hem pujat bé fins al pic de Sayó ( 3.220 m. ) i després hem anat caminant fins al Cordier ( 3.266 m. ). És un cim fàcil que es puja entre blocs però sense pati. Hem deixat les motxilles a peu d'aquest, ja que després havíem de desfer camí.




Al cim hem ganyipat i després hem anat a veure si era possible fer el pic de Rimaia ( 3.265 m. ). Després de mirar-ho força ho hem intentat, tot i que en aquest cas no dúiem corda. Hem anat crestejant, amb algun pas un xic aeri, fins a arribar a fer el punt més alt, una agulla, tot i que no és el pic principal. Per arribar a aquest calia fer alguns passos compromesos i hem decidit deixar-ho.
Baixant, hem decidit fer els dos cims de Le Bondidier ( 3.152 m. i 3.185 m. ). De nou una cresta fàcil i divertida fins als cims.


Un cop fet aquests dos, hem anat a buscar les fites per anar al coll d'Alba i des d'allà baixar de nou cap a la Renclusa i després a Besurta on teníem el cotxe i el Lluc i el Ton ens esperaven.
Al final ens han sortit uns 1.730 mestres de desnivell positiu en gairebé 18 km. Un dia ben distret i divertit.

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Sóc CDR


Sóc CDR,. Sí. Ho sóc. Si més no en essència, en esperit i en algunes accions. Encara que m'agradaria ser-ho més, com el primer d'octubre on entre tots vàrem fer per votar. Uns portant les urnes, altres passant claus de wiffi que ens havien tallat i altres protegint col·legis electorals. Un poble que descobria la força de la gent i la brutalitat dels cossos policials espanyols. També dies més tard, a peu de carretera. Dient allò dels carrers seran sempre nostres i fent-ho. Sent poderosos.
Ara que està de moda puc dir que a casa tinc bombones de butà, perquè vaig de càmping, també encenedors, tinc llar de foc, claus i cargols, que a vegades arreglo coses i productes químics variats, des de lleixiu, que desinfecta a esprais de pintura, que quelcom he pintat. També un manual de química de quan estudiava aquesta ciència a la Universitat, on segur que hi ha reaccions exotèrmiques. Perquè de fet, a qualsevol casa hi ha de tot, si es vol. I si entren els energumens aquests que ni esbotzar portes saben, sentireu de tot, però en essència sóc pacífic. Pacifista diria. Tot i que a vegades costa de ser-ho. De ment vull dir, perquè d'accions, segur. La violència m'aterra.
Avui dia, encara no hi ha moment que vegi les imatges del primer d'octubre, de la brutalitat de la policia espanyola i no se m'escapi alguna llàgrima i ho reconec, no sóc pas cristià, no crec en cap Déu i per tant, en aquells moments, no els desitjo res de bo. Menys quan veig les puntades de peu que donaven a tort i a dret, a gent jove i vella, quan estiraven cabells, colpejaven o esbotzaven portes. Tot indiscriminadament. Sense cap tipus de remordiment. Alegres i fatxendes.
I veure aquests i als infames que sortien al seu pas a cantar el "a per ells", fa que no en vulgui saber res d'aquest Estat, ni d'uns habitants que es van mantenir i es mantenen en silenci davant de totes les barbaritats comeses aquí. No puc passar-ho per alt. No puc creure que un Estat actuaria talment si no sabés que té al darrera força gent. D'una gent que no els passarà comptes, ans al contrari, que els esperonaran a seguir endavant.
Per això, perquè uns no són res sense els altres, no puc tenir cap sentiment de simpatia amb un Estat que ens vol anorrear. Liquidar. Suprimir. Fulminar. Un Estat amb mirada encara franquista.