Estanys de la Pera ( 2.335 m. )

Ahir vàrem anar amb els meus fills cap a Aransa. La idea era pujar amb la furgoneta al refugi de Pollineres, dormir allà i l'endemà fer els estanys i potser el Perafita. 

Ara bé, a partir de les pistes d'esquí d'Aransa ( 1.850 m. ) el camí està barrat, només es pot passar si es va a dormir o menjar al refugi dels estanys de la Pera, sinó final de trajecte. Sembla que poc a poc aquesta serà la dinàmica. Si es vol arribar fins a un determinat punt amb cotxe, també em va passar a Sadernes, per anar a Sant Aniol d'Aguja, caldrà pagar. Vaja, cura del medi ambient a cop de talonari.  

Per tant, vàrem dormir allà, a peu de barrera i avui, ben d'hora, hem pres el camí dels estanys amagats per pujar cap als de la Pera. 

És una pista ombrívola, a l'hivern pista d'esquí de fons, entre pins negres i avets. L'olor d'aquests se sent molt i el soroll dels rierols que corren també t'acompanya tot el camí. És un indret preciós. 

La part bona de les restriccions és que de pujada hem anat sols tota l'estona fins al refugi ( 2.357 m. ). Allà, per refer les forces, hem pres quelcom i tot seguir hem anat cap a l'estany gran ( 2.335 m. ).

Està a peu del Perafita. És gran, llis i preciós. Hem jugat una estona allà i fins i tot, m'hi he banyat. Feia un xic d'aire però sortir de l'aigua freda, després de la caminada, és vivificant. 

Més tard, hem desfet camí, seguint ara el GR, que passa pel salt d'aigua, cap a Pollineres. 

La baixada, malgrat que el sol picava més, l'hem fet bé, trobant, ara sí, ara també, algú que pujava.

Fer excursions amb els fills m'encanta. Compartir amb ells aquesta passió, malgrat que hi ha estones que es discuteixen, tot i que també hi ha molts moments de complicitats, jugant tot pujant, fent lluites a l'herba, compartint l'aigua o bé animant-nos en les pujades. 

Avui, ha estat un gran dia i m'he sentit ben feliç. 

Per la vall de Marfà

Aquest diumenge vàrem anar amb els nens cap a Marfà. Vàrem deixar el cotxe a la pista que uneix Monistrol de Calders i Moià i des d'allà, vàrem seguir el camí que baixa fins a Marfà. Aquest travessa el riu i passa per sota d'unes parets de roca, on es troba la casa i l'ermita de Sant Pere de Marfà. No ens hi vàrem poder apropar massa, ja que està tot tancat. 

Després de reposar un poc, vàrem seguir el camí cap al molí de Brotons. És una passejada ben bonica, alguns trams ran de riu, amb uns boscos de pins ombrívols. Abans de creuar-lo, a l'alçada de la font nova de la Tosca, que no rajava, vàrem estar jugant al riu. 

Al cap d'una estona, prenguérem el corriol que surt de la pista i porta al molí. Aquest es troba en una balma, sota el sal d'aigua, on es forma un petit embassament gràcies a una presa que hi ha. A dins del molí, molt deteriorat. es veuen unes quantes pedres de molí, alguna formant part de les parets. 

Feia temps que hi havia anat, diria que en una d'aquelles sortides que fèiem amb mon pare i el record, segurament distorsionat per l'efecte emocional, em feia témer que l'indret em decebria. que l'hauria magnificat.  Ara bé, no només em va agradar molt, sinó que els comentaris de sorpresa dels meus fills em feren adonar que el lloc, viscuts apart, és un lloc molt bonic. Sorprenent. Digne de visitar. 

Vàrem estar una estona jugant allà, llençant pals a l'aigua al Quet, el gos, i pujant i baixant les parets que hi ha allà. Més tard, vàrem tornar a la pista que puja fins al creuament de la pista principal i des d'allà, al cotxe.

Fa uns dies vaig anar al salt de la Baga Cerdana, un altre indret interessant per visitar, tot i que no baixava massa aigua. De fet, tenim un entorn que amaga indrets molt especials i només cal temps i ganes per anar-los descobrint. De fet, des que vaig instal·lar-me l'aplicació Windy maps al mòbil, vaig seguint diferents camins i vaig trobant indrets molt bonics. 

Emprius ( 883 m. ) i Montcau ( 1.056 m. )

Ahir vàrem anar una colleta cap al Montcau. Érem cinc adults, set infants i dos gossos. De fet sembla un acudit. .
Vàrem aparcar a la carretera que porta al coll d'Estenalles, passat Santllehí. Des d'allà surt un camí prou planer, que va enfilant-se suaument fins al coll dels Emprius, una cruïlla que et mena als Emprius ( 883 m. ), canal del Llor i font del Llor.
Nosaltres vàrem pujar cap als Emprius. Un cop a dalt, vàrem prendre el corriol que porta cap al Cau dels Emboscats. Allà ens vàrem trobar una família ben equipada, amb talabards i tot, a punt per baixar al cau. De fet, no cal res per baixar. Hi ha claus de ferro i no és massa alt. Un saltiró com ens va demostrar el Jordi, que portant a coll al Roc va fer-lo per superar el poc desnivell que li quedava fins al terra i ja està. Són dos trams d'uns tres metres. El primer amb claus i estret, el segon amb una escala. A baix, hi ha una cova amb una obertura a la paret cap a la vall. És un lloc força bonic.
Després d'aquí vàrem anar cap al Queixal corcat. Una agulla que s'assoleix grimpant per dins d'aquesta. Un mirador excepcional de Rocamur i dels encontorns. Vàrem pujar-hi amb la canalla sense problemes i ells ben contents de l'aventura. Això sí, a dalt cal estar a l'aguait perquè la caiguda per tots els costats és generosa. Des dels Emprius tens unes vistes espectaculars de part del Vallès, Bages i Moianès.
Després, vàrem tornar fins a la carena dels Emprius a esmorzar i un cop ben tips, vàrem desfer camí fins al collet.
Allà vàrem prendre el camí que planeja fins a la canal del Llor i pujant un tros, vàrem arribar fins a la cova Simanya. És un lloc ideal per anar-hi amb infants. Una cova espectacular i que els fa somniar amb aventures i històries mil. És aconsellable portar lot, ja que es pot entrar ben endins.
Després de la cova vàrem pujar fins al Montcau ( 1.056 m. ) doncs la baixada la fèiem per l'altre vessant, cap a les Roques de la Coca, vigilats per la Falconera.
Cal dir que és una volta un xic llarga per infants, però que es fa bé si portes força aigua. De fet, nosaltres vàrem fer curt d'aigua, la Mola és un secall, però tot i això, varem sortir-nos-en i crec que tots vàrem gaudir molt.
Aquesta volta, Emprius i Montcau és molt xula, ja que passes per llocs molt bonics i no és especialment dura. Ara, sempre és bo i sobretot ara, anar-hi d'hora.