divendres, 30 de març de 2018

Montmalús ( 2.781 m. )


Avui hem anat a fer el Montmalús ( 2.781 m. ) amb l'Oriol. Hem anat amb cotxe fins a Grau Roig ( 2.100 m. ), on hem aparcat. Des d'allà hi ha marcat un circuit per a raquetes i esquí de muntanya que va per dins del bosc, evitant pistes, fins al peu del cim. Està marcat amb uns pals llargs vermells i blancs. Molt ben marcat. De fet, fa anys a les pistes d'esquí no volien ni a sentir parlar dels que feien snow i ara passa una mica el mateix amb els que fem esquí de muntanya. Ara bé, el temps posa les coses al seu lloc i si llocs tan poc proclius a ser generosos com Andorra ja busquen alternatives per l'esquí de muntanya, potser aviat arreu passarà i no et trobaràs males cares com a les pistes de Catalunya.
La pujada ha estat prou bé. Neu un xic glaçada i el cel amb clarianes.
Hem començat a enfilar la pala cap al coll ( 2.704 m. ) amb un cel més tapat i només sortir al coll, el vent ens ha tustat fort. A més, el cim s'ha anat tapant. De fet, feia força fred quiets.
Després d'uns instants, i veient que no es destapava i que a més semblava un xic complicat de pujar amb raquetes, hem decidit fer mitja volta.
 De nou, uns metres més avall, el cel s'ha anat destapant, tot i que com que hi havia previsió de mal temps, hem preferit seguir avall.
A la baixada ens hem separat amb l'Oriol. Ell ha desfet el camí de pujada, un servidor, ha baixat esquiant per les pistes, aprofitant la baixada que tenia.
El primer tram des del coll la neu estava bé, però uns metres més a baix, ha canviat a neu crosta, fins a les pistes, on la neu estava impecable.
Ja a baix, hem vist que el cim estava ben ventat i destapat, com si ens acomiadés. Bé, un altre dia serà.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

divendres, 23 de març de 2018

Fins als nassos

Estic encès. Emprenyat. Indignat. Fastiguejat. Fart.
Vaig néixer quan encara els Guàrdies civils tenien casernes als pobles. Quan en passar davant d'ells, perquè sempre estaven al mig dels pobles o te'ls trobaves arreu, temies si t'aturarien o no perquè no els agradava la teva presència i només per fotre't, et farien quatre preguntes perquè haguessis de patir, per parlar una llengua que no era la teva i demanar-te amb un somriure cruel uns papers que no t'haguessis descuidat. Perquè volien. Perquè podien. I mai sabies què passaria després. Perquè estaven emprenyats per haver d'estar lluny de casa, en un lloc on no els volien. I sembla que tornem al cap del carrer. Altre cop sota l'amenaça de l'aleatorietat. Bé, aleatorietat dins d'un conjunt. Quansevol que vulgui la independència, és sospitós. És perniciós. De fet per a l'Estat ho és i per això ataca aquells que somien un futur diferent. Saltant-se la democràcia. La justícia. I per això tenim presos polítics i polítics exiliats. Tan de bo, l'empenta d'avui, ens porti finalment a la República i deixem enrere aquesta broma de mal gust anomenada Espanya. 

diumenge, 18 de març de 2018

Pic de la Font Blanca ( 2.906 m. )


Avui hem marxat d'hora, amb el Robert i l'Oriol, cap a Andorra. Les previsions semblaven bones, matí assolellat i tarda amb risc de nevades. D'allaus, 1/2 sobre 5. Per tant, hem anat direcció Ordino per fer el pic de la Font Blanca ( 2.906 m. ).
Només arribar a Ordino ha començat a nevar. Una neu fina però constant. A la carretera cap a Vallnord s'ha fet algun tap, alguns que no veien clar conduir amb neu i feien mitja volta o posaven cadenes. De fet no calien, els llevaneus anaven passant sovint.
Hem aparcat ran de carretera ( 1.774 m. ), on surt el camí que puja cap a la Font Blanca.
Hi havia molta neu. Moltíssima. Neu pols i a sota neu un xic gelada. Fantàstic.


Arribant al llom

El cim

Hem anat pujant les diferents pales molt bé. Això sí, sempre amb el cel tapat excepte algun moment que el vent ho destapava un xic i nevant.
El primer tram passes pel mig d'un bosc i de cop, desapareixen els arbres i al teu davant apareix la primera pala. Una pala força recta que hem atacat per la dreta, fent ziga-zagues i amb el vent de cara.
Superada aquesta pala hi ha un tros pla per afrontar la següent pala. Altre cop una pala dreta, aquest cop l'hem fet per l'esquerra, sota unes cornises un xic amenaçadores. Superada aquesta s'arriba a un pla on tot seguit s'agafa una altra pala que cal pujar de dret per arribar al llom del cim. En aquest tram, tot i el vent que bufava fort, hem pogut gaudir de més estones de sol, fins que hem arribat al llom per fer l'última pala.

Ben tapat, amb dos esquiadors al fons

L'hem començat a pujar per la dreta, però el vent portava i s'enduia una boira espessa. Quan érem a cinquanta metres del cim, tot s'ha tapat i res es veia. A més, ha començat a nevar més i tement que era l'inici de la nevada de tarda anunciada, hem començat a baixar esperitats. Ara bé, només arribar al llom, s'ha destapat de nou, per tornar-se a tapar tot seguit. Així doncs, hem decidit baixar.
La baixada ha estat fantàstica. Un tou de neu pols. Hem gaudit molt. De fet, tot baixant per les pales dretes, he anat provant diferents coses, ja que la neu permetia jugar i he xalat com un infant.




Per veure més fotos cliqueu aquí

dissabte, 17 de març de 2018

Intercanvis escolars

 Ahir va marxar la mainada de la Bressola de Prada de Conflent. 42 nins i nines que han estat des de dimecres a casa de famílies de nens i nenes de Monistrol de Calders i Mura. Tres dies en que aquests infants del nord han conviscut amb infants del sud. Que han descobert que tenen algunes coses diferents. Un parlar menys central, amb mots que són, sovint, fàcilment reconeixibles però alhora poc usats. Un català d'allà. Un català que si bé no en saben el nom, el veuen un xic diferent però proper i que cal fer la remarca que és el rossellonès. Però sobretot han descobert que tenen moltes coses en comú. Algunes per ser infants. Tots els infants d'arreu s'assemblen, els agrada jugar, riure i abraçar-se i d'altres per ser catalans. Perquè a la Catalunya nord, les tribulacions del sud també els arriben i coneixen la capital i comparteixen tradicions. Alhora, se senten, molts, lligats a una identitat. A una manera de ser. 
Durant tres dies, nens i nenes de Prada han estat els altres fills dels d'aquí. Els han cuidat com si fossin els seus i a l'escola hem anat plegats com si fóssim un. Jugant tots plegats, rient, patinant sobre gel, explicant-nos anècdotes, convivint,  coneixent com viuen els nostres amics de Pirineus enllà. 
Ahir vàrem cloure la primera part de l'intercanvi. Cap al maig nosaltres anirem a Prada. A conèixer la seva realitat, a retrobar-nos amb aquests amics del nord que ens han deixat uns instants tan dolços que en acomiadar-nos ens emocionàrem.
És una activitat que he fet molts cops i que penso que val molt la pena de fer i per molts motius. 
D'entrada obre les mires dels infants. Els fa ser oberts a d'altres realitats, que semblen llunyanes però que realment són properes. Ajuda a reconèixer el país. A veure'n les diferències i similituds d'un extrem a l'altre. Facilita que els infants es relacionin amb d'altres nens i nenes de manera franca. Els ajuda a ser autònoms i alhora acollidors. I molt més. Molts més motius que fan d'aquesta activitat una activitat molt preuada.
És cert que cal creure-hi, perquè requereix d'un esforç suplementari per part de tothom. De mestres, famílies i infants, però allò que se'n treu, supera amb escreix tot allò que s'hi aboca i el record durarà sempre. 

diumenge, 11 de març de 2018

Tot per guanyar

Foto d'un altre partit 
Ahir l'Artés de la canalla jugava contra el Súria. L'àrbitre, com en molts d'aquests partits, no era especialment bo ni dolent. Alguna errada va tenir. Segurament la que el va descentrar més, va ser quan despistat estava a punt de xiular unes mans dins l'àrea com a falta amb tanca. Tot i això va rectificar i va xiular penalti. No sé si ho era o no. No vaig veure la jugada. Ara, ell es va adonar del seu lapsus i segurament es va posar nerviós.
Poc després, en una altra falta, ara a l'àrea de l'Artés, va xiular lliure indirecte. Van xutar i la pilota va sortir. Per tant, va xiular tir de porteria. Tot i això, per rebots fora el camp i un forat a la xarxa la pilota va acabar a dins de la porteria. L'àrbitre, en veure que el porter l'agafava de dins i que potser s'havia equivocat de nou, tot i que tothom anava a seguir la jugada, va rectificar i va xiular gol.
Tothom es va sorprendre. Tots els nens, d'un i altre equip. Els comentaris eren clars. La pilota havia entrat per fora, però donava gol.
Malauradament això va portar a aquells crits i comentaris tan odiosos que se senten als camps. De vergonya aliena. Ara bé, el que potser em va indignar més, a part de la cridòria general i el desconcert dels pobres sagals, va ser l'actitud de l'entrenador del Súria. Conscient que no havia estat gol, més tard comentaria que anava pel penalti xiulat en contra, va callar. No va tenir cap gest. I després parlen d'escola de futbol. Potser per un marcador ajustat, 2 a 3 o per un tarannà competitiu equivocadament entès, però ahir, el missatge que va donar als seus jugadors va ser clar, tot per guanyar. Malgrat sapiguem que no està bé, que hi ha un error i a sobre en fem bandera. És la picaresca d'aquest país i això es transmet als infants. No sé què hagués fet l'entrenador de l'Artés en cas contrari, el que sí que sé, és que per part meva, si hagués actuat de la mateixa manera, tard o d'hora li hauria dit. Perquè abans que un resultat, són les persones que formem.
Si en un partit d'infants que val el que val, s'aprofita de l'error d'altres per guanyar, què no farem quan ens hi juguem interessos propis. Ja a l'anada van aconseguir la victòria gràcies a que l'àrbitre d'aleshores va fer sortir un jugador a cordar-se les sabates fora. Un sagal de 9 anys. Moment de superioritat que van aprofitar, esperonats per l'entrenador, per marcar.
És una llàstima. Ahir era un bon moment per donar una gran lliçó de vida i treballar per un món millor. Si més no, amb el meu fill en vam parlar i ho vàrem veure igual.


dissabte, 3 de març de 2018

Tossa Plana de Lles ( 2.905 m. )

Avui hem anat amb l'Oriol a fer muntanya, a trepitjar neu. El risc d'allaus era força alt i per això hem decidit anar a fer la Tossa Plana de Lles ( 2.905 m. ).
Hem anat amb cotxe fins al Cap de Rec ( 1.950 m ) i allà, fent una marrada per poder passar la tanca que hi ha per fer pagar forfait a tothom, hem enfilat cap al Pradell. 
El primer tram passa per dins el bosc i si bé altres vegades les pistes que hem anat creuant estaven ben marcades, aquest cop no. No les havien netejat. De fet hi havia molta neu. 
Fins al Pradell hem anat seguint traça d'esquís i allà hem trobat una colla del centre excursionista d'Avinyó. La pista que passa per aquí, sí que estava neta i marcada. A partir d'allà, ja no hi havia cap traça, segurament des de la nevada de dimecres, no hi deu haver pujat ningú, ja que ni tan sols s'intuïa la traça. Hem anat obrint traça, enfontsant-nos força per dins del bosc. Mai havia vist tanta neu en aquest cim. El dia era assolellat, excepte alguna banda de núvols alts que ens creuava. 
A pas feixuc hem anat pujant pel bosc, fins que l'hem deixat enrere i hem encarat les pales del cim. Són pales poc dretes, amb bones vistes. Un  cop fora del bosc, el vent s'ha fet notar. Bufava força i la sensació de fred, a la cara, era intensa. Gairebé dolorosa.  
Poc a poc hem anat guanyant alçada fins al cim. És un cim força ventat i si bé normalment cap a aquesta època al cim es veuen pedres, aquest cop no. Un mantell blanc ho cobria tot. No hi hem restat gaire, el vent ens convidava a marxar. Per cert, ara fa pràcticament nou anys, vaig pujar aquest cim amb l'Albert i allà em va donar un pitet i un bolquer, a tall del que s'acostava.






La baixada no ha estat massa divertida. El primer tram, que estava un xic dur, encara, però ràpidament hem trobat neu crosta que s'enfonsava força. Només a baix, sota les pales, la neu estava millor, com a dins del bosc, on es podia anar esquiant tot fent equilibris. 
Ara bé, com sempre que em calço uns esquís, la jornada ha estat fantàstica.

Per veure més fotos cliqueu aquí. 

divendres, 2 de març de 2018

Formació STEAM

Fa un temps em vaig apuntar a una formació del Departament d'Ensenyament. Semblava interessant. STEM es diu. És un anagrama de Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques en la seva versió anglesa. De fet, alguna nova versió ja inclou la A, STEAM, per l'art. Segons una primera aproximació, seria fer treballs interdisciplinars d'aquestes àrees, tot tocant diferents aspectes científics. Vaja, que em sembla bastant llaminer. De fet el Departament proposa força formacions per als mestres. Durant l'any hi ha una oferta àmplia des de l'administació i d'altra banda, si es vol, es pot un formar-se pel seu compte, com quan fa unes setmanes vaig anar a una sessió sobre les matemàtiques amb material Montessori. Per tant, d'oferta n'hi ha i només cal destriar.


Ara bé, formar-se ha de tenir un objectiu. Una finalitat. Ha de servir, per exemple, per millorar la teva pràctica docent, dotant-te de recursos i eines per millorar allò que fas en el teu dia a dia. També pot servir per reflexionar sobre el món educatiu, sobre la pràctica i intentar avançar. I segurament trobarem molts motius i segons aquests, cadascú escollirà i es decantarà, segons cregui que ha d'orientar la seva pràctica docent.
Un servidor, creu que l'educació ha de contribuir a aconseguir ciutadans lliures, crítics, curiosos, feliços, solidaris, amb principis, compromesos... Molt ambiciós tot plegat però de fet, es tractaria d'acompanyar als infants a seguir el seu camí i dotar-los de les eines necessàries per anar superant tot allò que es trobin pel camí, per tal que arribin allà on vulguin arribar i se sentin realitzats i feliços, i dintre d'aquesta idea, d'aquesta manera d'entendre l'educació, el curs de STEAM, no m'acaba d'encaixar. No acabo de trobar-li la punta.
De fet com a curs em sembla interessant, sobretot perquè vinc de l'àmbit científic i per un servidor, la ciència és quelcom plaent, divertit, atractiu i interessant. Però només per ella mateixa. Només pel sol fet de ser un repte, m'estimula, per tant, quan en el curs el que es vol és pervertir aquesta passió per tal d'aconseguir treballadors, operaris,... aleshores això xoca amb tots els meus principis, no perquè no es pugui fer quelcom que a la llarga serà una sortida laboral -i ara, tal com està el mercat-, sinó perquè directament es mira quina mancança laboral hi ha i es vol dirigir els infants cap allà i ja a una edat que potser, el que caldria, és estimular la seva curiositat, el seu interès i el gaudi per aprendre sense anar més enllà. Quan l'objectiu esdevé el món laboral, aleshores perdem de vista la raó de ser de l'educació i esdevenim un engranatge més del món empresarial.