dijous, 29 de març del 2012

Vaga general

Cal manifestar-se. Cal mostrar la disconformitat. Cal que se'ns senti i que a més a més, aquesta lliure expressió, tingui la màxima repercussió.
Al claustre en vàrem parlar força. Més hi hem pensat. D'una banda teníem clar que aquest govern de dretes ens vol com a principis de la revolució industrial, mà d'obra barata i callada. Xaiets sotmesos. Usen tot el que tenen al seu abast per imposar les seves doctrines. Ens bombardegen amb informacions constants i apocalíptiques per atemorir-nos i fer-nos combregar amb els seus postulats per mantenir uns privilegis.
Per tant, per mostrar-nos contraris, ens plantejàrem diferents opcions. Una era tancar l'escola i mantenir els serveis mínims. D'aquesta manera s'oferia el servei -obligatori per llei- i alhora s'injectava una quantitat de diners ingents al departament en forma de sous restats als vaguistes i en la situació actual, sembla que aquesta opció a més de no condicionar l'agenda política actual, li donava ales i l'engreixava econòmicament. Segur que a la plaça Sant Jaume es deuen estar fregant les mans. Algun col·lectiu però, ha demanat que els diners que es retallin als vaguistes vagin a parar íntegrament a les escoles, impensable amb aquests governants que tenim.
Una altra opció era anar a escola, però en comptes de fer classe, fer una tasca de conscienciació. Està clar que en aquest cas es comptava amb la complicitat de les famílies que, tot i fer vaga, participaven d'aquesta activitat.
Així doncs, avui, hem anat a l'escola però no hem entrat a les aules. Hem començat primer parlant de l'actualitat, del que representava la vaga i de les repercussions que tindria aquesta reforma laboral per a ells. Després, en format de joc de rol, han representat els protagonistes d'aquest conflicte i  han viscut les reaccions i els conflictes personals en primera persona. Tot seguit n'hem parlat i debatut. A partir d'aquí hem trobat diferents maneres de reivindicar allò que crèiem, tipus manifestar-se, fer pancartes o bé amb cançons, car veien de la injustícia de la situació. Finalment, fluint de tot plegat i a iniciativa dels infants, ha sorgit la idea de fer pancartes. En aquestes els lemes no eren genèrics, senzillament, expressaven amb frases senzilles i directes allò amb què la reforma laboral els afectava a ells.
Un cop penjades, la segona part ha estat per a molts anar a manifestar-se a Manresa o bé a Barcelona.
Qui ho sap, potser ha servit per despertar la consciència col·lectiva, per fer-los conscients dels drets i deures de cadascú i de valorar el que es té i lluitar per a mantenir-ho, perquè de la manera que pinta, els carrers tardaran a buidar-se i els infants seran els que més rebran.

dimarts, 27 de març del 2012

Lipdub a Perpinyà

Al Castellet a la final de rugbi
El proper dissabte 31 de març és el dia assenyalat per a manifestar-se a l'estat francès a favor de les llengües pròpies de cada regió. Hi haurà movilitzacions a tot l'hexàgon en favor del reconeixement d'aquestes llengües i a la Catalunya Nord, de manera especial, es farà tot gravant un lipdub pel català.
L'estat francès és un dels pocs estats que encara no reconeix altres llengües dins les seves fronteres fora del francès. Segurament, per aquells que es pregunten l'estat del català a la Catalunya Nord, els aniria bé saber com n'és de sibil·lí aquest estat. Un estat que actua implacablement, amb més bones maneres que l'estat espanyol, la testosterona la deixen pels braus rucs i es dediquen a reafirmar-se en articles constitucionals com el que diu que l'única llengua de l'estat és el francès. Ras i curt. Qualsevol altre llengua la consideren una molèstia i fins fa poc eren perseguides amb menys soroll que a Espanya, però de manera més efectiva. Blasmant i ridiculitzant les altres llengües, amb articles de pretesos experts parlant del dany irreparable sobre els infants - i de no fa gaire- que aprenen més d'una llengua, de la potenciació del francès com a ascensor laboral i social, de la mobilitat laboral dels funcionaris, fins i tot i per sobre de tot els mestres, enviats fora de la seva regió per tal d'eliminar possibles mestres catalanoparlants o occitans o alsacians... Tot i que sempre, a la llarga, molts poden tornar després d'anys de servei i un cop institucionalitzats. I així un llarg llistat de mesures.
Així doncs, si aquest dissabte podeu, ja ho sabeu. A Perpinyà hi falta gent. Per cert que darrerament sembla que no sortim d'una que anem a raure a una altra, i les que ens esperen...

El Lipdub a Perpinyà: el que cal saber per a participar-hi.


Com se passarà concretament hora per hora.
  • entre les 10 i les 11 tots els voluntaris i cantants han de ser al peu del castellet
  • 11h assaig amb els cantants
  • 11h obertura de les taules d'informació i de comptatge
  • 13h arribada de totes les entitats que tindran protagonisme al recorregut
  • 14h primera gravació
  • 14h 30 segona gravació
  • 15h tercera gravació
  • 15h30 quarta gravació
  • 16h balanç de la manifestació i parlament.

 IMPORTANT:
Els cantants hauran de ser al peu del Castellet abans de les 11h per a assajar. Tots han de saber perfectament la cançó .
Els voluntaris hauran de ser presents abans de les 11 del matí per a poder organitzar correctament la manifestació. Cada un ha de portar una armilla d'aquestes que duem al cotxe.
Els protagonistes: és a dir TOTHOM hauria de ser al peu del Castellet a la una del migdia per a posicionar-se al llarg del recorregut.
Gravacions: per raons evidents farem 4 gravacions, una a les 2, una a les 2h30, una a les 3 i una a les 3h30. Les raons evidents són les següents:
  • la gravació del Lipdub fa ofici de manifestació, és a dir d'ocupació de l'espai públic per a tenir un màxim de visibilitat
  • un Lipdub és un pla-seqüència, llavors si per una raó o per una altra fallès una gravació hem de fer-ne una altra i encara una altra... així que en farem 4 i al final guardarem la millor. 
Les gravacions duraran de 7 a 10 minuts. Entre cada gravació hi haurà animacions: parlaments, intervencions de cantants i informarem de l'actualitat de cada una de les manifestacions a nivell estatal.
Recorregut i posició dels diferents grups. Tots els grups, totes les entitats, totes les persones que no surten pas al plànol seran Plaça de la Victòria. 
Guió: demà publicarem el guió actuatzat
És important que TOTHOM sigui a plaça a partir de la 1 del migdia i quedi fins a final de les 4 gravacions.

diumenge, 25 de març del 2012

La ciutat d'Empúries


Aquest cap de setmana, amb allò de " Vacances en família", hem estat a l'Escala. I com cada cop que hi vaig, a l'Escala és clar, perquè al programa aquest de vacances en família era el primer cop que hi accedíem, no me n'he pogut estar de visitar les ruïnes d'Empúries. Una escapada ràpida, una volta. I és que m'agrada perdre-m'hi. Reconec que em tenen captivat i més si com aquest cop, puc passejar-m'hi sense gaire gent, en silenci, seient aquí i allà, somniant, anant i venint. Els sentits amatents. Dissabte les condicions eren ideals, un sol primaveral davallant i una brisa suau acaronant-me la cara i esbullant-me els cabells ja massa llargs. La setmana vinent potser farem el cop de cap i me'ls tallaré, però de moment i com em passa sovint, a enretirant-los com qui espanta mosques, què hi farem.
A les visites altres vegades m'ha agradat trobar-m'hi molta gent, aquí i a d'altres ruïnes, com a Efes, el temple de Zeus o al Colosseu, tant hi fa, ja que en certa mesura era com si l'indret revisqués, però aquest cop la solitud ha estat un regal. I ho he aprofitat. No m'he entretingut amb tot, ja el tinc apamat. He buscat indrets. Racons que conec d'altres cops i que em desperten certes sensacions, indrets que a tocar d'ells, enmig del silenci, reviuen i els sons d'anys enllà callats, tornen per barrejar-se amb els sons llunyans del mar i del vent i les quatre pedres que resten, creixen fins a adquirir les dimensions passades. L'esplendor d'antany.
Potser sí que sóc un somniador, però no puc evitar que el contacte fred de les pedres, juntament amb les lectures que he anat fent - seré un Alonso Quijano modern?- es barregin i m'ajudin a viatjar i en comptes de contenir-me i cenyir-me als tòpics de l'edat -quaranta estan a punt de caure-, m'hi aboco i m'hi llenço de ple. Ho reconec, m'agrada viatjar. I no em fa res dir-ho ben clar, ja que en gaudeixo més que anar al cinema o al teatre, perquè aquí jo en sóc el director, el protagonista o l'espectador i decideixo a cada instant el rol que vull jugar.  



dilluns, 19 de març del 2012

Un dels nostres

- I no sent del poble, ni vivint-hi, et presentes a les eleccions? Li vaig preguntar un dia a un amic que optava per ERC a un poblet petit, al límit occidental de la comarca del Bages. I ell, tranquil, com si li haguessin fet la pregunta milers de vegades em contestà:
- I tant. -Arrossegant les paraules- És més fàcil. Jo no hi tinc cap interès personal, cap lligam, cap favor a tornar i tampoc no en trauré res de tangible. Poden estar segurs que ho faig perquè m'estimo aquest poble. Només hi treballo des de fa anys, molts anys i per això el conec. Hi vinc cada dia.
La resposta, de tan clara, em sorprengué i m'agradà. Em va fer pensar. És veritat que sempre he pensat que els que opten a les alcaldies dels pobles han d'estar-hi lligats i certament aquest amic n'estava. Potser molt més que aquells que només hi anaven de cap de setmana o de tant en tant, malgrat ser-ne fills, malgrat ser-ne hereus o els que hi habitaven però no hi vivien. I aquests, quan discutien amb ell, li deien, no ets del poble, no ets d'aquí, només per ferir-lo, per recordar-li. I qualsevol confrontació acabava amb el clàssic si ho sabessis, els de tota la vida... i és clar, davant d'aquest argument no podia dir res, tampoc calia. Aquestes paraules són com quan era petit i portava la contrària als pares, em deien a la gent gran cal creure-la, cal obeir-la, bàsicament perquè era el darrer argument. L'argument jeràrquic. Quan no et podien rebatre les idees amb raons, usaven la força de les arrels o bé de l'edat, una manera barroera i vil de tancar el debat, car en aquests cas, malgrat poguessis demostrar la teva raó, en aquest punt tenien la paella pel mànec. Però el mateix fet d'usar el darrer argument ja et donava la raó i demostrava que havies guanyat. Que només els quedava la fugida endavant.
Darrerament veig en CiU i satèl·lits aquest tarannà, aquesta manera de fer. Tancar portes a debats, tancar discussions, com fa molta gent poruga. En cas de terreny pantanós, tiben d'arrels i casta, però aquest ús desmesurat del pedigrí, de la feina feta per avantpassats, ja s'ha esgotat i poc a poc les noves fornades alcen el vol i ignoren les pors i les fòbies que encotillen els convergents i ens volen traspassar. Perquè els joves d'ara ja no vivim amb aquell acatament a la santa paraula del  vell o poderós, creiem en la raó i el debat, hem après a pensar i els arguments que ens volen encolomar, que si educació, deferència, obediència... només són mots que usen per sortir-se amb la seva, per fer-nos combregar amb rodes de molí. Per no deixar-nos pensar per nosaltres sols.

diumenge, 18 de març del 2012

Adéu Blogger.es

Que n'és de pesat. Que n'és de cansat. És una xacra. Una nafra. Quan menys t'ho esperes i estàs més tranquil, t'ataca. T'assalta.
Un bon dia decideixes fer un bloc. Decideixes crear quelcom i cerques. I t'informes. I trobes blogger que per sobre de totes les seves virtuts, et sedueix que a l'adreça no hi sortirà el pesat i imposat es. El domini espanyol i com que la xarxa és universal, vols que el teu bloc ho sigui i que les referències de país les triïs tu. Vols decidir si t'encaselles en un domini espanyol o un d'universal, perquè de català, amb el cat, no en trobes.
I un cop ho tens tot llest i funciona, un bon dia apareix la mosca vironera en forma d'es al teu bloc. I s'enganxa a la barra d'adreces de manera automàtica. S'hi incrusta sol, com un pesat que s'autoconvida, encara que ningú el vol. Si més no aquí.
És la gota malaia. Poc a poc. Constant. Serà per part dels de google, serà per part de l'estat aquesta nova "millora"? És igual, però sigui qui sigui qui ho decideix, sempre ens va en contra. L'estat omnipresent. Casualitat? No ho crec pas.
Ara, la resposta ha estat ràpida. Hi ha diferents maneres d'eliminar l'es de l'adreça. Una la trobareu aquí - per cert que és molt fàcil de fer-, d'altres sortiran. Som un país creatiu i els atacs ens desperten la imaginació i com més atacs, més imaginatius. A veure si aviat es troba el pedaç per a copiar a les nostres vides i esborrar definitivament l'es d'arreu.

dissabte, 17 de març del 2012

Pic de la Serrera ( 2.913 m. )

Començant a enfilar la darrera pala
Avui al matí hem anat a fer el pic de la Serrera, a Andorra. Hem sortit ben d'hora de Manresa i hem anat per Solsona. L'entrada a Andorra era força embolicada, però després d'unes cues pesades, hem deixat enrere Andorra la Vella i hem anat fins al poble del Serrat. Passat el poble hem pres la pista que porta fins a l'entrada del parc natural, a la Vall de Sorteny, a uns 1900 metres d'alçada.
Amb els esquís a l'esquena hem enfilat per una pista que mena al refugi on, rere un pedra hem deixat peces de vestir amagades de la calor que feia. Uns metres més amunt del refugi ens hem calçat els esquís i hem enfilat cap al cim.
La neu estava força bé, un xic tova als llocs on tocava el sol i més gelada a les zones ventades i obagues. Per arribar a la darrera pala hem pujat per un torrent on ens hem hagut de descalçar els esquís. La pendent era estreta i un xic gelada, però no prou com per haver de calçar-se els grampons.
Dalt del cim
Ja a dalt hem enfilat fent voltes Maria fins a l'última pala, una pala dreta però que hem anat agafant d'esbiaix, de manera que la inclinació es suavitzava.
Dalt del cim feia força vent, així doncs, ràpidament hem tret pells de foca i fet quatre fotos. A baix és on hem ganyipat, a tocar del riu. Ha estat una baixada divertida mentre hi ha hagut neu, ja que estava força bé. El darrer tram, ja amb els esquís a l'esquena, també ha estat agradable, amb un ventet suau que ens venia de cara i un sol brillant força càlid. Un altre cim recomanable.

dimecres, 14 de març del 2012

I ja en són tres. Tres anys!

Tres anys. Es diu ràpid. Passa ràpid. Fa res l'aguantava amb un braç, l'avantbraç per ser exactes i el bressolava fins que s'adormia o bé el passejava amb la manduca arreu. Arrapat a mi, cos amb cos. Sentint-lo proper. Ara ja campa sol. Bastant sol. Avui, per celebrar l'aniversari, hem anat al castell de Calders, la meva, ara nostra passió i des dels camps de baix, on hem arribat en cotxe fins a dalt de tot, allà on el mur encara s'aguanta un xic i tens la sensació d'estar a una fortalesa mentre atalaies el riu, ha pujat sol. Ara corrent, ara caminant. De cop estirat a l'herba seca, fem de pastorets -ens deia a sa mare i a mi-, de cop escalant petits talussos  i així, com qui no vol la cosa ha pujat i ha baixat sol. Déu n'hi do! Se'ns fa gran. No són gaire tres anys, però ja l'endevines independent. Ja l'endevines explorador. Vol fer sol, vol fer per ell.
El dia abans, a la nit, li vàrem regalar un àlbum de fotografies. Un recull històric. Les primeres ecografies, la panxa que creixia, l'habitació que pintàvem i després ja la seva aparició i el creixement fins fa poc. I amb un espurneig als ulls, aquella brillantor que ja li comencem a endevinar quan quelcom l'atrau, el captiva, vàrem començar a mirar-lo un i altre cop. Mirant, explicant i ell, seriós, concentrat, demanant. Preguntant per aquells que sortien, per qui eren, pel que feien, per on eren. I així un i altre cop i un cop acabat, tornar a començar. Té la passió a dins. Quan una cosa li agrada, com el llibre que li va regalar la Montse, el dels Patufets, no se n'atipa fàcilment. Abans se'n cansa l'adult que ell de sentir la mateixa història, el mateix conte.
I així, dia rere dia, compartint, aprenent, portem tres anys. Cada dia que passa és un regal. Un jorn per a gaudir de la seva companyia, veient-lo créixer, veient-lo aprendre, veient-lo madurar. Té sortides que ens roben un somriure, reaccions que ens fan pensar, moments que ens posen a prova. Tres anys que donen per molt. Tres anys que són com mel als llavis i que un cop el dia s'acaba ja anheles el matí següent, quan despert de nou, amb un somriure ample i una mirada confiada i intel·ligent -deixeu-me treure pit-, de peus a terra et reclama. Et busca. En tres anys ha après molt. En tres anys nosaltres hem après molt més. Abans pensava que nosaltres érem els que sabíem com anava la cosa, avui però, penso que segurament ens ha ensenyat més ell a nosaltres que al revés. Ser pare és un aprenentatge, una carrera sense pràctiques. Un créixer poc a poc. I això fem, anem creixent.

dilluns, 12 de març del 2012

L'estimada Païssa

Diumenge vàrem anar després de molts anys a la Païssa dels Planell a Monistrol. De xic, quan els estius eren llargs i despreocupats,  quan un cop deixaves l'escola només tenies per davant mesos i mesos de mandrejar, anava de colònies a aquesta casa. Setmanes abans ja hi anàvem tota la família juntament amb d'altres famílies de la junta de l'esplai a arreglar la casa. Recordo haver-hi passat caps de setmana sencers jugant a l'era mentre els grans -pares i mares- soldaven llits, arreglaven les finestres o bé netejaven al casa i ajudant de tant en tant en allò que podíem. Eren uns cap de setmana atrafegats per preparar la casa per a les colònies.
I a començaments d'estiu marxàvem cap allà. El viatge des de Castellar fins a Monistrol ens semblava etern. Crèiem que anàvem a l'altra punta de país gràcies als revolts marejadors i la lentitud de la Vallesana, - això segueix igual- però eren poc més de vint-i-cinc quilòmetres. De camí fèiem una aturada a Sant Llorenç per recollir nens i nenes d'una casa d'acollida que s'afegien a les colònies i que al final de l'estada ja no recordaves qui venia des del principi amb l'autobús i qui havia pujat a Sant Llorenç.
Un cop allà, a peu del camí que menava a la casa, l'autobús ens deixava amb les darreres cançons cantades que ressonaven,  i carregats amb uns farcells mal fets, pensats només per a encabir tot allò que necessitaríem durant quinze dies, no per a carretejar-ho, enfilàvem per la pista de terra fins a la casa sota un sol abrusador.  Una corrua d'infants caminant penosament fins a la casa. De lluny estant ja ens saludava la seva esvelta torre sota el xerric de les cigales. Ja en aquella època es veia vella, però ens tenia el cor robat. Era un casalot amb milers de racons, racons evocadors, racons misteriosos. La sala amb la premsa, els pous, els cellers amb encara bótes velles, l'ermita fresca, la torre inaccessible, la frescor de l'entrada, el menjador amb el terra de pedra, les cambres prohibides... Un lloc amb infinitat d'indrets on fer-se mal i perdre's, però que curiosament mai ningú de colònies s'hi féu mal ni s'hi perdé
Amb nosaltres viatjaven també les cuineres, àvies de Castellar que passaven els dies d'estiu cuinant per a nosaltres. La cuinera principal durant força anys fou la Paquita. Una gran dona, cuinera excepcional, però poc disposada als excessos. Millor donar pa sec, que del dia, solia dir, ja que així en menjaran menys argumentava tot seguit. Però malgrat tot si acabaves amb gana, només calia rondar per allà i tard o d'hora cauria alguna peça de fruita, un mos de pa o quelcom de més, mentre amb un fingit enutjament t'aviaven somrient per sota del nas.
Diumenge quan vaig entrar a la casa, altre cop després de tots aquests anys, vaig reviure molts moments. Em semblà per uns instants veure les cuineres assegudes en rotllana pelant patates a la cuina i rient, els monitors a la sala preparant els jocs, les habitacions, que ara semblaven més petites, altre cop plenes de les lliteres soldades per mon pare entre d'altres i de lluny les rialles i crits ofegats d'infants sota dutxes d'aigua gèlida. Un encadenament de records que m'assaltà de sobte. Que em colpí de front. Moments molt feliços, moments únics. Primer d'infant, després de monitor ja que també en vaig ser uns anys. Vàrem entrar-hi amb la Judit i la Martina, la seva filla, assedegats de records, parlant amb la casa, recordant els instants, fent servir la nena de pretext per a recordar profusament.
Cada cambra, cada paret, cada racó, ens retornava una història. Un moment, un passat feliç. Anàvem passejant amb un somriure a la cara acompanyat de sospirs emotius. Diria que a tots dos, a mesura que anàvem passant per les cambres i veient com estava la casa, encara hi havia objectes d'aquella època, un formigueig ens recorria el cos. Un desig de fer el salt anys enrere, ni que només fos per uns instants, i tornar a ser el nen o la nena que allà corria, reia o cantava. El nen despreocupat de colònies. Res, uns instants, per assaborir-ne altre cop la dolçor.
La visita em despertà una sensació de retorn a casa, de retorn a la infància. El retrobament amb un vell amic que fa temps que no visites i que us heu dit molt. Amb un vell company. Allà aprenguérem un munt de coses, cadascú a la seva manera, cadascú al seu moment. Aprenguérem el significat de l'amistat, de la companyonia, de la confiança, de la responsabilitat, del compromís, del respecte... però també de la trapelleria, de la innocència, del joc. Descobrírem els primers amors, els primers desenganys, les primeres decepcions. Quinze dies intensos de vida, de passió, d'infància. Una època que ens marcà, una època d'aquelles que amb els anys només fa que enriquir-se, com el bon vi, i que amb sospirs i somriures càlids vas rememorant de tant en tant.

diumenge, 11 de març del 2012

Coma d'Or ( 2.835 m. )

El Coma d'Or al fons
Ahir vàrem anar amb la Montse cap a Porté Puimorens. La idea era anar al pic de la Mina, un cim fàcil i ràpid, però veient que hi havia molta gent a les pistes, trobada d'iglús inclosos i que una cordada de gossos múixer es van abraonar sobre la meva gossa per ser al lloc menys indicat al moment més inoportú, decidirem anar cap a l'altra vall, a la vall de Besines. L'objectiu era fer l'anhelat pic del Coma d'Or.
Així doncs altre cop, com feia quinze dies, enfilàrem cap al coll de la Coma d'en Garcia. Aquest cop però, amb un xic més de neu, després de les nevades de principis de la setmana i un cim més clar, el Coma d'Or. És una excursió poc freqüentada, gairebé no ens vàrem creuar ningú, excepte una colla de nord-catalans al coll de la Coma d'en Garcia que anaven cap als llacs.
Fins aquí la neu era fantàstica, una neu ideal per a esquiar com comprovàrem al baixar. I un cop passat el coll, ja més ventat, anàrem trobant clapes de gel, tot i que no era gel dur, només una neu crosta que es deixava trencar. A mesura que anàrem pujant, el vent bufava més, fins al capdamunt que ja era força insistent.
Vàrem pujar sense gaires complicacions fins a  peu del cim. Abans però, creuarem un parell de flanqueigs fàcils tot i que amb caiguda llarga. I a uns dos-cents metres del cim i veient que hi havia algun tram sense neu, decidirem anar amb els grampons fins a dalt.
Allà començava una petita cresta mixta. Un primer tram amb força neu, d'un metre d'amplada i aeri, després entre rocs i neu s'arribava al cim. El problema més gran era les ràfegues de vent, un vent fort i sec que tombava. Al primer tram un parell de ventades va estar a punt de fer-me caure però arrupint-me i clavant el piolet vaig anar avançant. Ara bé, un cop passat aquest tram, el camí s'estrenyia i les parets es tornaven més dretes. Veient que el vent no amainava i sense massa dubtes, no sóc amant de les altures, vaig decidir esperar que la Montse tornés del cim per desfer camí. La Píxel, la gossa, amb mi, és clar. Si per ella fos, aniria on fos per no deixar-me, però vaig valorar que els passos potser no valien la pena. Cinquanta metres de més, de massa amb el vent.
De tornada la baixada va ser com ens esperàvem. Una esquiada senzilla per pales amples però amb neu dura i plena de bonys fins a la coma d'en Garcia i des d'allà fins gairebé a baix, una neu pols trepitjada perfecte per a esquiar.
Vaja, que va ser una bona sortida. Amb unes quatre hores vàrem pujar i baixar els 900 metres de desnivell positiu i vàrem tornar amb un regust dolç a la boca. Un regust de fita aconseguida.

dijous, 8 de març del 2012

Passejant en bicicleta altre cop

Anar en bicicleta potser és el més semblant a volar. L'aire t'esbulla els cabells que s'escapen de la tirania del casc i les olors empeses pel vent et colpegen les narius on s'encadenen aromes suaus. Avui, volant, al darrera tenia el pilot guiant a cada cruïlla, atalaiant des de la seva cadireta, trona potser, ben escarxofat, recitant-me les aturades. Primer a la granja, després al camp o als cavalls i a les cabres. Sempre endavant, sempre més.
I xerrant. I explicant. La conversa fluïa entretallada per les interferències d'un camí pedregós i uns esbufecs profunds. Meus els esbufecs, ell, capcinejava entre mot i mot. A mig camí ens hem aturat a berenar. Ara que el dia s'allarga podem dividir el passeig en dos sense témer per la claror. Tenim temps. Tot el temps, gairebé. Després, més tip, altre cop arrepapat, hem seguit el passeig acompanyats de les primeres florides d'ametllers. Força arbres. Gairebé tots per la capçada, sembla que comencin a florir per dalt, com si volguessin acaronar el sol per agrair el seu escalf. Una imatge insòlita. Arbres pelats amb les puntes de les branques curulles de blanc. D'aprop però, més tonalitats i textures sedoses.
A la darrera pujada el vaivé de la bicicleta, el balanceig mandrós, ha triomfat i les parpelles del Berenguer s'han tancat. Sense remei. Sense remissió. L'arribada ha estat plàcida amb la barbeta tocant al pit. En una ràpida llambregada entre pedaleigs, diria que he vist un filet aquós, de plaer, que se li escapava per la comissura dels seus llavis fins a l'abric. Una taca fosca de pau sota un somriure calmós.
Ara dorm. Tranquil. Potser somniant amb camps verds i boscos de pins, qui ho sap. Potser fins demà, potser només unes hores per després sopar. Però la tarda, segur, l'ha captivat. L'ha relaxat.  

dimecres, 7 de març del 2012

Demà la sentència, ergo fem el pas.

La Garrotxa? Anoia? Empordà?
Demà  diuen que sortirà la sentència contra el català. Havia de ser avui, però no. Està clar que ens faran gruar la decisió, una manera de fer-nos adonar de qui mana, de qui decideix a casa nostra. De tenir-nos amb l'ai al cor. La decisió però, poc importa, o molt. Si és que sí, serà la sentència a mort d'una llengua malalta, d'una llengua fràgil. L'estocada final i no serà estrany d'altra banda veient com els agrada matar i maltractar éssers innocents en places ben concorregudes. Però en cas de que diguessin que no, que ho dubto, són magistrats, per tant integristes espanyols, només serà un aplaçament, un ajornament fins que un altre torni a decidir atacar de nou la convivència i altre cop a parlar-ne, a justificar-se, a patir. Les lleis els acompanyen. Està clar que d'inadaptats, esquizofrènics, interessats o afamats les deixalleries de l'anonimat en són plenes i només cal que vegin la llum del populisme per emergir, per cercar el seu minut de glòria. Poc els importa en realitat el benestar dels infants, car si els importés, avalarien el model, un model que els permet parlar perfectament ambdues llengües, esdevenint competents en tots els camps i plenament integrats al territori. Però volen màrtirs que justifiquin les seves fòbies, els seus atacs, la seva ira i el seu sou.
Nosaltres ja sabem per enèsima vegada que no som amos del nostre destí. Gent de fora pot decidir del que aquí es cou. I malgrat que tota la maquinària política catalana faci un front comú, amb la ciutadania al darrera, què hi podem fer? Les lleis són seves, els fan costat, així com la força i com en el cas de l'Estatut, només podem acatar... o no, depèn. Cal ser valents, cal fer el pas. Tot comença amb un petit pas, ja ho digué l'Armstrong, un petit pas per ell, un gran pas per la humanitat. Ara potser ens toca a nosaltres. Podem alliberar-nos de l'espasa de Dàmocles triant el nostre camí. Amistosament, com persones adultes, com éssers assenyats. Posicionant-nos, defensant el que és nostre.
El matrimoni ha durat massa anys, va ser forçat, nosaltres res hi vàrem dir i ara que els temps estan canviant, que la mamella raja menys i el brau es creu més gran, potser és hora de deixar-lo anar sol, que creixi. Alliberem-lo de la nostra càrrega. I així, nosaltres, humilment, abatuts però oberts, també seguirem el nostre camí i a les escoles, si hi volem impartir castellà, anglès o txec, ja ho farem. Dependrà del que ens interessi, del que vulguem, del que creguem que és el millor pels nostres fills. El dret a decidir ha de ser també per a nosaltres, pel país, pels catalans.

dilluns, 5 de març del 2012

La falsa llibertat

N'hi ha que anem un pas enrere. Un pas enrere però la malfiança fa que estiguem a punt per a fer el saltiró i no quedar-nos lluny. Avui, un amic, el Jaume, m'ha enviat un correu, un escrit del Noam Chomsky.
D'entrada l'he llegit mecànicament, massa sovint ens arriben correus d'aquells que no ens desperten més que un lleu somriure i ens aporten poc, fent que no valgui la pena l'esforç del llegit pel suc que se'n treu. Aquest cop però, a mesura que anava llegint, m'he anat esgarrifant. M'he trasbalsat. És cert que la meva manera de ser fa que de sempre esperi el pitjor d'aquells que governen, siguin d'on siguin i en general, excepte en comptades ocasions, acaben donant sentit als meus temors i confirmant la meva malfiança. Aquest cop però, penso que va tot més enllà. Em sembla que el que d'entrada poden semblar casualitats inconnexes, fets aïllats que malgrat ser censurables no són del tot reprovables perquè no sembla que tinguin connexió ni premeditació, si prenem l'escrit com quelcom més que una casualitat, arribem a la conclusió que som mers titelles. Mers ninots de palla que ens fan anar com volen, a cop de vent. Una conxorxa, un guiatge invisible ens mena allà on volen, fent-nos creure que decidim. Ens fan despertar esperances, tenir pors i il·lusions, ens desvetllen interessos i ens fan creure amos i senyors de les nostres decisions, però analitzant el nostre entorn, les nostres decisions, ens adonem que ens encaminen, ens dirigeixen, ens manipulen. Tot allò que ens envolta ens obliga a prendre certes decisions, no som lliures a l'hora de decidir. Estem condicionats. Estem coaccionats. Sé que sona molt a pel·lícula fantàstica, que sembla massa surrealista, però no deixa de tenir sentit tot plegat si fem una passa enrere i mirem amb perspectiva. Si posem a cada punt de l'escrit d'en Noam un episodi viscut darrerament, ens adonarem que tots els passos es donen o s'han donat: Distracció dels problemes importants, creació de problemes amb solucions ja a punt, gradació de mesures, previsió catastròfica... i així punt per punt.
No cal que posi exemples de cada, només cal parar atenció als mitjans de comunicació i aleshores ens adonarem de cap a on ens menen i quins objectius persegueixen. Em sembla que no és mala estratègia la desconfiança d'allò que ens venen per tal d'analitzar el que se'ns dóna i d'aquesta manera actuar en criteri evitant al màxim el gregarisme on ens volen.


diumenge, 4 de març del 2012

La darrera de Brams

A mi me'l van descobrir un estiu dos nois bessons, trapelles, encantadors. Anàvem de ruta pel Pirineu amb el centre excursionista de Castellar -bé, jo n'era monitor, ja ha plogut força des d'aleshores- quan un dia, començaren a cantar una cançó i ràpidament s'enganxaren a cantar els altres nois i noies. En un moment tothom cantava/ protestava enmig d'un paratge idíl·lic. Genial a la seva manera, surrealista en realitat. Era una cançó enganxosa, de revolta, reivindicativa, de guerra. Una cançó que semblava que no hauria de dir massa a nois d'Institut, en edat per a d'altres maldecaps, però que em descobriren que no era així. Que tenien inquietuds, interès i demanaven respostes. La lletra ràpidament em seduí, la musicalitat m'agradà. Tenia ritme, era viva. Em feia moure. M'explicava quelcom, parlàvem en la mateixa llengua i feia d'altaveu d'allò de què nosaltres ens queixàvem. No era un altre grup ensucrat i alhora insuls. Tenia cos i missatge. Eren els Brams.
Avui he trobat aquesta, la darrera. Sabia que s'estava rodant un videoclip a una colònia industrial, però en desconeixia el grup, i que el director era en Bozzo, el mateix que fa quatre dies parlava d'en Rubianes al voltant d'una taula. Ai, si ara aixequés el cap... Però bé, com deia que això és un altre tema, avui l'he escoltat i de nou, només de sentir-la un cop ja sé que serà una d'aquelles que sentiré moltes vegades, la compraré - sóc dels que se'n fot de l'SGAE però pels de casa faig l'esforç que calgui, fins i tot comprar - i l'escoltaré un i altre cop. Fins a cansar-me'n, fins a saber-me-la de memòria. Perquè m'explica quelcom, perquè al darrera hi ha una història, unes vides, uns personatges i per tant no em deixa indiferent.

 

dissabte, 3 de març del 2012

Una tarda al Montcau

Dalt del cim
L'altre dia, aprofitant que feia sol i que el dia s'allarga, vàrem anar amb en Berenguer al Montcau. Després de dinar vàrem marxar cap al coll d'Estenalles.
Ell ho tenia clar. A la pregunta d'on podríem anar a passejar, després de dir el castell de Calders i repensar-s'ho, va dir el Montcau. I està clar. Des de casa estant el veiem, igual que el Paller de Tot l'Any i Montserrat. Però al Montcau hi hem anat més i li tenim una estima especial. La punxa que n'hi diu. També tenia clar que hi aniríem amb la motxilla i que ell caminaria el que volgués.
Vàrem pujar pel corriol que va directe, entre les cordes que marquen el camí per protegir les invisibles plantes que creixen a les codines i amb breus aturades per alenar. Que seguim?, em deia. I allà que hi ha? Demanava també de tant en tant. La Falconera, la Mola, la Mata, la Màquina de tren... i a cada resposta meva la seva continuació, voldràs que un dia hi anem?
En una de les aturades abans del cim em diu, quan sigui gran, podré portar les teves vambes? I tot seguit, també portaré una motxilla gran... I per què li demano? Doncs està clar, per portar-me em diu.
Ja dalt del cim, després d'escalar el darrer tros, no hi ha res per escalar però amb els seus ulls sembla un mur, ens vam passejar pel cim, de banda a banda, gaudint de les vistes, l'airet,el sol i la tranquil·litat.
A la baixada ens aturàrem al coll d'Eres per a berenar i xerrar, perquè encara que sigui petit, tres anys, te'n fas creus de les converses que pots tenir amb ell.
De retorn a casa ens vàrem aturar a tocar d'uns ametllers florits. Un símbol inequívoc, malgrat encara vinguin setmanes de fred i pluja, mesos potser, que la primavera ja és aquí, amb la promesa de més tardes com la passada. Tardes impagables.