Del teatre a l'escola

De nou, ahir vàrem fer una obra de teatre per acabar el trimestre. Aquest any vàrem fer Matilda. Des de fa molts anys, allà on vaig cada curs fem una obra de teatre a l'escola. Normalment per Nadal, tot i que durant uns anys, quan estava a Sant Vicenç, la fèiem a final de curs.
És una activitat que m'agrada molt, que crec que és molt rica i variada, i que pels infants està molt bé, per tot allò que els aporta i que sempre defensaré. És cert que és una feinada. Que la preparació d'aquesta sol ser dificultosa, sobretot quan intentes fer quelcom que sigui digne, però el retorn sol superar amb escreix el que s'ha invertit.
Al principi, fa anys, quan estava a la Bressola, ho fèiem tot amb els infants, des dels decorats al vestuari. En aquella època els escenaris eren papers d'embalar fets pels infants i allà, perquè també calia, hi havia un sistema de subtítols, diàlegs escrits en els papers d'embalar, per tal que les famílies que no entenien el català, poguessin seguir l'obra. Era efectiu, però poc realista.
Poc a poc, amb els anys, i al canviar d'escoles i visions, hem anat donant valor a altres aspectes i aquells teatres escolars d'abans, igual de treballats i il·lusionants, van ara dirigint l'esforç més a la interpretació i al realisme.
Avui dia, a l'escola, els teatres que fem s'acosten més als teatres amateurs. Els decorats es fan amb objectes reals, cercant on calgui i els vestuaris, fets per les famílies, disten d'aquells vestits escolars molt entranyables però poc creïbles.
La implicació de tota la comunitat, on sigui necessari, fa que obres de teatre escolars, esdevinguin grans obres, donant valor a aquella gran feinada feta a l'escola, d'interpretació, memorització i dicció, i posant èmfasi en la importància d'aquest art.
Ahir, a l'estrena, vàrem reviure de nou els nervis i els neguits, i aquest aspecte, aquestes papallones a la panxa que em deia una nena, és un dels més importants i més enriquidors del teatre, perquè quan els mestres treballen cos a cos amb els infants, vivint i sentint el mateix, teixeixen complicitats, i uns i altres, es poden posar en els papers respectius i establir uns vincles forts.
Fer teatre a l'escola és una gran eina per establir complicitats entre tota la comunitat, unes complicitats que esdevenen reals, necessàries i duradores i va molt més enllà de l'art escènica, és una eina per fer xarxa, per fer escola en majúscules.

Rere una estrena teatral

Ahir vàrem fer l'obra de teatre que fem generalment, per aquestes dates, a l'escola, lligada amb la Marató. Amb els anys hem anat afinant-nos i cada cop més, cerquem obres complexes per poder fer un bon treball amb els infants.

Aquest any vàrem fer una obra basada amb el musical "Annie". És una obra força complicada, amb uns diàlegs llargs i on surten força personatges. Potser no tants com infants hi ha a l'escola, uns cinquanta, però amb alguns retocs vàrem poder ampliar l'elenc i tothom va tenir paper.
Durant mesos hem estat assajant. Primer vàrem fer un càsting per tal de veure qui podia fer cada paper i a partir d'aquí, vàrem repartir els guions i començà la tasca memorística.  Amb el paper après o gairebé, vàrem començar el treball interpretatiu, vàrem començar a, d'una banda a treballar la dicció i de l'altra la interpretació, buscant fer creïble el personatge i també, que l'infant s'expressés correctament.
Mentre anàvem treballant els personatges començàvem a pensar en l'estructura de l'obra; entrades, sortides, decorats, possibles escenes... I un cop teníem una imatge mental d'aquesta, era el moment de començar a lligar l'obra in situ i a polir les escenes. És una tasca complexa ja que sovint et vas replantejant allò que tens i hi introdueixes retocs, fas canvis i provatures, vas endavant i endarrere, fas un bon treball d'adaptació pels infants. Els adaptes als canvis, a ser flexibles.

Fa anys que ja no fem uns decorats amb paper d'embalar. Aleshores em semblava un treball paral·lel interessant per entrar més a l'obra, però ara, cercant objectes reals per omplir el decorat, així com una indumentària adequada a l'obra, amb l'ajut i complicitat de les famílies, el resultat és espectacularment més bo i dóna un aire més seriós i digne a aquesta. Bé, de fet fa justícia al treball fet.
Però no tot és només aprendre un paper o uns moviments o a parlar i ja està, rere el teatre hi ha un gran treball personal. Sovint aquests infants s'han d'enfrontar a situacions que els comporten reptes: Des de personatges que els semblen impossibles, a treballar d'altres que no els agraden, passant per escoltar als companys, tenir paciència pel que passa al davant, respectar als demés o fins i tot la solidaritat per donar un cop de mà quan cal o bé tenir contacte amb tal infant o tal altre, entre d'altres. També, per descomptat, destinar tots uns esforços a una causa solidària és un bon argument a favor de l'obra. Es podrà discutir si l'elecció és encertada o no, però el fet és que l'obra esdevé en el fons una mostra de generositat.
Treballar una obra de teatre és un treball global, transversal, que segurament ens ajuda a ser millors persones. Complex i esgotador. A més a més, tot i que podria semblar que ens juguem l'èxit a una carta, a la representació, de fet, el dia de la representació la feina ja està feta i només cal gaudir. Amb nervis, però gaudir.

El petit príncep

 Ahir vàrem anar a veure el musical " El petit príncep". És un espectacle d'Àngel Llàcer i Mau Guix molt ben aconseguit. L'obra dura més d'una hora i aconsegueixen que en aquesta hora, infants i adults restin enganxats als seus seients pendents del que passa a l'escenari. Fins i tot l'empipador so de gent menjant crispetes, sí, crispetes al teatre, no desmillora la funció.
Fa mesos vàrem agafar el Cd de la biblioteca i l'anàrem sentint al cotxe. Tant que els dos petits de casa se sabien les cançons de memòria i és clar, entre les cançons que se sabien i una posta en escena fresca i divertida, amb projeccions espectaculars, canvis d'escenari dinàmics i uns vestuaris molt bonics, l'hora se'ns va fer curta.

De cançons n'hi ha de molt variades. Algunes d'alegres, d'altres molt tristes, algunes més de divertides i encara altres de sorprenents i la barreja de totes aquestes, fa que l'espectacle sigui molt amè i apte per a tothom. Al teatre Barts hi havia famílies, colles d'amics, parelles, turistes... una amalgama de gent que no sé si hi ha molts espectacles que aconsegueixin i amb un resultat tant positiu, si més no per les cares de satisfacció de la gent en sortir i els comentaris que se sentien, digne de lloar.
Ahir, al teatre, ens ho vam passar molt bé!

Teatre a l'escola

Avui hem fet la primera de les dues representacions que tenim previstes amb l'escola d'una obra de teatre força especial, "Boscos endins", tant pel seu format com per la seva dificultat.
Portem mesos treballant-la amb la quitxalla: aprenent els textos, assajant els moviments, treballant la dicció, memoritzant les entrades... A més, vàrem decidir, per fer-la àgil i distesa, que el teló només el mouríem al principi, per obrir-lo i al final, per tancar-lo i per tant, l'hora llarga que dura és una hora encadenada sense pauses.
És una obra amb moltes petites històries a dins, amb personatges que s'encreuen i accions que necessiten de la paraula per entendre's i cal reconèixer que l'elenc de Mura, ha aconseguit representar-la amb èxit i fer-la entenedora.
És cert que hi ha hagut algunes errades, sinó, no seria una representació escolar, amb fragments que salten, d'altres que s'avancen, algun llum que s'apaga quan no toca i alguna música absent, però malgrat tot això, la representació ha estat ben lligada i ha acomplert amb escreix la seva finalitat. Primer perquè ha estat la culminació d'un treball dut a terme durant temps on tots els nens han treballat plegats i d'altra banda perquè a més a més s'ha assolit amb nota l'aspecte interpretatiu.
En aquesta obra també hi hem sortit els mestres, a més dels nens de la llar d'infants i antics alumnes que van a l'Institut. Un veritable treball en xarxa. Per cert que els antics alumnes ha estat la sorpresa, els nens i nenes de l'escola desconeixien el final de l'obra, que hem representat amb aquests i que han vist avui per primer cop. Durant dies ens hem trobat fora d'hores per assajar i avui, els hem desvetllat el secret, davant més de cent vint persones, quan l'escola ha estat un teatre.
Demà tornarem a fer la representació i segur que anirà bé, perquè les cares d'il·lusió, felicitat, satisfacció i perquè no, de cansament dels nens avui, només permet esperar això, un èxit rotund. I aquesta és la millor recompensa per qualsevol mestre, aquesta resposta silenciosa, clara i real, on es veu reflectida la feina ben feta.

Les obres de teatre a l'escola

Avui és un d'aquells dies que arribo a casa trinxat. Trinxat i satisfet. Com cada any estem preparant una obra de teatre per cloure l'any  i ara que s'acosta el final del trimestre, la màquina va a tot drap. Fem una obra força complicada, una adaptació lliure de "Boscos endins" de Stephen Sondheim, on intervindrà tota l'escola, des dels petits fins als mestres i és clar, l'horari habitual, ja de per si força volàtil en una escola que es pretén dinàmica i activa, esdevé gairebé irreconeixible. Els assajos ho copen tot i és normal. Si es vol que l'obra surti bé, cal tenir temps per preparar-la i per  tant, si es creu que és prou important com per fer-la, cal que aquesta consideració es vegi reflectida en el dia a dia, en l'horari i per tant es disposi del temps necessari per fer-la de la millor manera. Per això, ja portem unes quantes setmanes que assagem gairebé cada dia i prioritzem el treball interpretatiu o relacionat amb l'obra, per sobre d'altres tasques. Tot i que jo diria que moltes de les altres tasques que sembla que ara no fem, en realitat les fem a través de l'obra, però això ja és un altre debat.

Primer vàrem començar fent escena per escena i ara, que s'acosta el dia, intentem fer-la tota de cop. És una feina cansada, perquè a més de gestionar els nens que surten a l'escenari, les músiques, les entrades i les sortides i un munt de més coses, també cal tenir en compte els que en aquell moment no surten i per tant, han de fer un altre tipus de treball. Un treball de paciència i respecte. Un treball d'espera.  

La representació d'una obra de teatre, a més de tot allò que es treballa a nivell lingüístic, tant oral com escrit, comporta un gran treball emocional. D'una banda perquè a l'hora d'interpretar cada infant s'enfronta a un paper que ha de fer creïble i de l'altra perquè en una obra de teatre, allò que prima, és el treball en grup. El treball d'equip i els maldecaps, temors, nervis o errades entre d'altres que podem tenir, ens reforcen com a grup i creen certes complicitats que en el treball d'aula diari és més difícil de trobar.

D'aquí uns dies estrenarem i segur que el treball que hem fet plegats, perquè repeteixo, els mestres també intervenim i formem part de l'elenc, repercutirà en les nostres relacions i ens ajudarà a gestionar el grup i a sentir-nos més propers els uns dels altres.  

La feinada del bufó

Avui llegia al diari Ara la darrera ocurrència de l'estrambòtic Albert Boadella. Es presentava un llibre a la llibreria Blanquerna de la casa de la Generalitat a Madrid. L'il·lustre Boadella anava a l'acte, on era ponent, amb una màscara per evitar contagiar-se del virus catalanescus. De fet ja estem acostumats a que malparli de tot el que ve d'aquest país petit i més des de que les garrofes les hi paguen els del PP. Té clar allò de no mossegar la mà que et dóna de menjar. És cert que pot tenir alguna ocurrència divertida, però malauradament no deixa espai per a la sorpresa, ja no. Qualsevol notícia d'aquest bufó sempre està associada a un menyspreu a una manera de sentir Catalunya i és clar, quan sempre veus les tares dels altres i mai les pròpies, perds credibilitat i sembla que actues per ràbia. Per cert, uso el terme bufó en el sentit més primitiu, més originari, el d'aquella persona que es dedicava en cos i ànima a fer les delícies de l'amo, encara que això fos a base de riure's d'ell mateix, humiliant-se o bé humiliant als propers. Perquè un bufó té un objectiu, fer la felicitat de l'amo, transformar-li, decorar-li, amagar-li, ni que només sigui per una estona, la crua realitat a base de jocs i trapelleries absurdes, i de fet en Boadella fa això, diverteix la cort, fa trapelleries i se'n riu del seu origen per ocultar-els-hi la realitat. Avui, ha arribat a dir, a part dels típics atacs als mitjans de comunicació i el sistema educatiu català com a adoctrinadors, que el català no es va prohibir mai, ni en l'època del dels vàters, anomenat com el rei d'ara, ni en l'època de l'eunuc. Ara bé, si bé és cert que hi ha relats de la història que depenen de qui els conta, certes lleis, ordenances o sentències són fàcilment trobables i en elles es veu la repressió i persecució a la llengua catalana, però és clar, en Boadella, contrari a tot, deu ser amic del clergue saudita i anant més enllà, segurament creu que l'univers sencer gira entorn d'ell mateix i no li cal cap altre informació que la seva percepció i intuïció

.

El musical del Club Super3

Dissabte vàrem anar a l'espectacle "El musical" del Club Super3. A partir d'una història senzilla, el rapte de l'aranya d'una de les protagonistes, la Lila, per un del malvat de la sèrie, es teixeix un relat que se sosté gràcies a les cançons del club i que els nens i les nenes, i els no tan nens, se saben de memòria i canten emocionats a mesura que sonen. A més a més, en la seva producció hi ha intervingut la companyia Dagoll Dagom, donant-li un toc màgic i un plus de qualitat.
L'obra està força bé, hi ha escenes que són enginyoses i d'altres que són visualment molt boniques, però potser, el que més em va agradar d'aquella representació, a part de veure xalar el meu fill, va ser la constatació del model creat per la Televisió de Catalunya. Un model de qualitat. D'acord que hi ha molt de màrqueting, però l'existència d'aquests espectacles fa que la llengua catalana es normalitzi i els assistents a aquest, en general, hi són per la seva qualitat i no per militància.
Al teatre hi havia gent molt variada, sobretot nens i nenes que des del primer minut ja badaven boca i no la tancaven fins que s'obrien els llums. També gent més granadeta que ha crescut de la mà del club Super 3, gent catalanoparlant d'accent marcat i d'altres de castellanoparlants que vivien l'espectacle amb naturalitat. I és aquest model, aquesta varietat, el que fereix i corseca ànimes fredes i recargolades com les de Convivència Cívica, el PP o Ciutadans. Els costa pair que un producte nacional arreli fent-se en llengua vernacle -com dirien ells- i que aquesta no esdevingui, en cap moment, centre d'atenció, al contrari, la naturalitat amb que tothom anava a veure l'espectacle, parlant la llengua que fos, d'edats dispars, disposats a passar una estona agradable, demostra que a Catalunya no hi ha un conflicte real amb la llengua, només hi ha el conflicte artificial i artificiós creat i mantingut per gent que ho necessita per sobreviure i alhora justificar la seva existència, creant maranya i veient problemes allà on no n'hi ha.
Espectacles com els del Super 3 i per extensió de la Televisió de Catalunya, d'un model de qualitat -amb moltes coses a millorar, és cert- i de país, dolen i fereixen ments obstinades i malaltisses que cerquen qualsevol escletxa per posar-hi la falca del conflicte i si no n'hi ha se l'inventen i el difonen per tal de dividir i crear bàndols.