Cal Gorina

Dijous va ser un dia especial. M'estrenava. Presentava el llibre a Castellar. Nerviós i concentrat vaig arribar una hora abans a Cal Gorina, local on es feia la presentació. Allà m'esperava la Mercè i al cap de poc va arribar el Martí. Amb ells hi havia els seus dos plançons, el Dalmau i el Joan. Uns murris encisadors.
Mentre ens esperàvem al local hi vèiem força moviment. Al fons, al pati, un grup de  persones vestides amb samarretes verdes acabaven unes pancartes i cartells. Eren els de la PAH de Castellar. Poc després sortien en processó a posar cartells a uns quants bancs i caixes del poble. Entre aquestes anades i vingudes va arribar una furgoneta amb vedella ecològica i va descarregar. Es veu que hi ha tres cooperatives que hi funcionen. A més a més, de tant en tant algú o altre passava i entrava per demanar per alguna de les activitats que hi fan. Que si una xerrada, una projecció, un concert... Vaja, un formiguer.
I em va agradar veure aquell atrafegament, aquell anar i venir de persones, totes concentrades i enfeinades amb les seves coses i tan diferents. Es veu, això m'explicaren, que el lloc és un cau d'iniciatives. Un espai recuperat i obert al poble on es generen propostes i activitats. On la gent s'autogestiona, es mobilitza i s'implica.
De la presentació què dir-ne. Que va anar bé. Molt bé. En família. El que cal i esperes, almenys jo, quan ets novell. Uns quants amics dels bons, família de debò i de la que vull. Així doncs, enmig d'aquell pou d'energia va ser un plaer presentar el llibre. Perquè fins i tot quan l'acte en sí pot arribar a ser un bolet, malgrat s'emmarqui en un cicle de presentacions, enmig d'un mar d'activitat esdevé una baula més d'aquell teixit associatiu que desperta, i aleshores passa a ser un acte més del col·lectiu. Qui sap si un acte reivindicatiu més també.
Dijous m'ho vaig passar molt bé i, per sobre de tot i sobretot, em vaig sentir molt bé. Viu. Actiu. Dinàmic. Vaja, implicat.  

Anys i anys, quaranta anys...

Dissabte a la nit vaig anar a una festa d'aniversari. Una festa d'un gran aniversari. 40 anys pelats.  Acompanyant a l'homenatjat, a més d'una quarantena de persones, una geganta d'improvís apareixia dansant pel carrer costerut fent témer per la seva estabilitat. Més tard, quan l'ensurt de la geganta havia minvat, un pastís ple de pirotècnia despertava als veïns endormiscats i uns cantaires gens professionals, polítics vocacionals, encetaven el seu camí de cant coral. A dins, més tard i per reblar el clau, en diferit i fent-se pregar, després de baralles i provatures inacabables ara amb el de la poma, ara amb el Bill Gates, amics de l'homenatjat fent d'actors al so de l'Albert Pla. Tot, és clar, amorosit amb begudes a gavadals i menjar a discreció.
En resum, un munt de coses per a compartir el dia D. Per estar al costat d'aquell que celebra un dia especial. Per ser present el dia de l'aniversari canvi de desena i ...Va estar bé. Molt bé, què caram!
Des de fora, sent-ne un convidat, també un dels amics, m'admirava aquella amalgama de gent. Aquella barreja estrambòtica de personatges units per un únic noi. Ep, alto! Atureu la maquinària. Perdoneu-me el lapsus lingüístic, home ara n'hi haurem de dir, amb 40 estrenats bé cal començar a adaptar la terminologia. Doncs això, que segurament la diversitat dels presents es devia, bé, es deu, a la mateixa diversitat de l'home. Un personatge polièdric - m'encanta la fonètica aquest mot - que toca molts camps i que per tant, es relaciona amb molta gent i no per això molta gent igual. La majoria, això sí, gent que d'una manera o altra dedica el seu temps a consolidar les arrels del país, ja sigui de manera política, ja sigui a base de tradicions. I segur que em deixo personatges que no coneixia i pertanyien a d'altres entorns, però aquests eren menys visibles, si més no allà.
Bé doncs, com deia, enmig del so d'un acordió entonant garrotins i mirant les cares de l'entorn, em va venir al cap una frase que temps enrere vaig sentir. Una frase que venia a dir que coneixereu a una persona pels seus amics i veient els que érem allà, veient aquelles cares alegres i cofoies de compartir el moment, vaig conèixer un xic més al Rafa, ara des d'altres ulls. Dels dels seus companys d'Esquerra, dels dels geganters, dels dels diables o vés a saber de qui, i la veritat, em va agradar. Està bé descobrir gent abastament coneguda temps més tard. Està bé veure els amics amb ulls amicals d'altres i sentir-se'n còmplice total.
40 anys i ... Que en siguin molts més!

D'on sóc o on visc?

Fa uns dies un amic em va donar aquesta etiqueta. És una d'aquelles persones que com el xim-xim cala a poc a poc, sense fer soroll, però arriba un dia que te n'adones que hi has establert un vincle, quelcom d'especial i ja no el veus com un conegut sinó com un amic. Algú proper.
Potser hi ha poques coses que us uneixen, potser no, però aquestes són de veritat i uneixen fermament, més que les que separen.
Un cop m'hagué donat l'etiqueta, cofoi i sorprès, vaig preguntar-me de nou d'on sóc.
En aquesta etiqueta es veu l'església de Castellar, la Catedral del Vallès, d'on en sóc fill. Ara ja fa anys que no hi visc i els darrers anys he voltat força. Allà hi tinc amics i família, arreu alguns amics.
Avui dia em sento força calderí, tot i que sempre hi ha qui et recorda que no n'ets, que només n'ets un convidat, però allà ells, jo sento el què sento i fins a cert punt puc escollir.
Però si bé és cert que voltar m'ha permès sentir-me ben arrelat al país en general, alhora m'ha deixat amb aquell dubte d'on tinc les arrels, d'on sóc. Sembla que siguis d'arreu i d'enlloc.
Potser la pregunta tampoc és massa important, ja que ser d'un lloc té relativa importància. El que sí que és important és el què ets, el què sóc i això no es deu al lloc d'on sóc, sinó de tot allò que m'ha anat configurant, de tot el viscut, de com ho he anat assimilant i transformant.
Tots m'han deixat empremta i segurament sóc una mescla de tots. A dins porto un xic de Castellar, un poc de Prada, una mica de Bulaternera, força de Calders, un espurneig del Soler, però també unes gotes de la Païssa, un pensament del carrer Borriana i molt més que ara em deixo.
De tots aquests indrets n'he tret profit, a tots me'n sento lligat i qualsevol cosa que esdevé a ells, m'esdevé a mi i els cerco a les noticies i les llegeixo àvidament i hi retorno de tant en tant.
Sóc d'arreu i d'enlloc, però sóc el què sóc, gràcies en gran part a ells.

Una presentació

Dijous baixo a Castellar a un acte d'Esquerra. En Rafa, un molt bon amic, es presenta per alcaldable d'allà i la veritat, em fa il·lusió. Molta il·lusió.
No entraré a defensar o atacar l'actuació d'Esquerra al municipi els darrers anys, no parlaré si ho han fet millor o pitjor darrerament, però el què sí que tinc clar, és que confio en ell. Però no com en un líder absolut i veritable a ulls clucs, tampoc com un xaman il·luminat infal·lible, senzillament com una persona a qui has anat tractant any rere any i sempre se t'ha mostrat clara i oberta, sinzera i justa. De qui, perquè no dir-ho, n'he après coses en el camp de l'educació, quan fèiem de monitors plegats o en el tracte amb la gent, reposat i calmós.
El veig i veig la persona encapçalant un projecte i la veritat, m'agrada.
Fa un temps us vaig parlar del Martí, una altra opció política a Castellar. Ara, amb el Rafa, veig que es pot triar amb garanties. Bàsicament perquè els conec i m'han demostrat que malgrat tenir un deix d'idealisme poc pragmàtic, d'aquell que els pares et diuen que no arribarà enlloc, s'aferren al què creuen i lluiten per tirar endavant les seves opcions. I la veritat, ves que no facin callar a aquells que diuen que el seu idealisme no anirà enlloc, potser van errats.
Creuen en el què fan i encara que els dolgui la comparació, des de dos camins diferents treballen pel mateix. Treballen per tirar endavant un poble i fer-ho de la millor manera possible, amb uns ideals i un afany de treball innegable i molta, moltíssima dedicació. Posant per davant l'interès comú enfront de l'interès particular i crec, sense por a equivocar-me, que ho fan de cor.
Dijous baixaré a escoltar al Rafa. Segurament no em sorprendrà el què dirà. Ja el conec. Sé de quin peu calça i si fos jo qui parlés d'ell, potser el faria enrogir. Explicaria la persona que és i potser, es veuria que realment és una persona implicada i sincera. Que si ho diu, no serà com els altres, que s'han apropiat d'un tòpic per convèncer, d'una frase melosa per seduir-nos, sinó que ell ho diu amb la boca petita per aquells que no el coneixen, perquè cal definir-se, només faltaria, s'ha de donar a conèixer, però en el seu cas, com en el del Martí, és veritat. En dono fe i no m'hi va res.
Si visqués a Castellar tindria un dubte a l'hora de votar, però beneïts aquests dubtes, que et fan escollir entre dues opcions guanyadores.

De lletra petita a B de blog

Suposo que hi ha qui ja hi està acostumat. Suposo que per alguns no deixa de ser una rutina, però per d'altres, llegiu-hi un servidor, sentir la seva veu nasal, encara que argumentem l'atenuant de conversa telefònica com a descàrrec de l'autoria per dissimular, no deixa de fer il·lusió a més d'un xic de por.
Fa uns anys amb la Lali vàrem fer un programa de ràdio a la Catalunya Nord, a ràdio Arrels, anomenat Amb lletra petita. Era un programa de llibres i músiques fet amb molta il·lusió i poc més, un espai que ens serví per descobrir aquest món apassionant i conèixer professionals de les ones, com en Bringuet, gran coneixedor d'aquesta a més de ser una bellíssima persona.
Si bé el nostre pas fou efímer i lleuger, cal reconèixer que en gaudírem i d'aquella època ens quedà i ho recomanem, escoltar de tant en tant ràdio Arrels, fins i tot la fórmula musical de la nit.
Tornant però a aquest dimarts al vespre, a l'hora que s'activa l'operació banyera-sopar-dormir del petit de casa, vàrem quedar amb els de Ràdio Castellar que trucarien per fer-me quatre preguntes, poca cosa, referent a aquest blog per donar-ne unes pinzellades.
La raó, ser castellarenc d'origen, i perquè no, un servidor acceptà per aquell bocinet encara arrapat al ventricle que de tant en tant et fa mirar el poble de l'Alt Vallès d'una manera més propera i pròpia que la resta de municipis catalans, excepte l'actual, és clar.
Doncs bé, després d'anys, aquesta setmana vaig xerrar una estona per la ràdio i ara, a toro passat, me n'alegro malgrat el neguit, sobretot perquè hi ha molta gent que m'interessa allà i volia tornar-hi breument.

B de Blog (09 febrer 2010)

Ràdio Castellar a la Carta

El fragment que us cito comença cap a 11'35"