dimarts, 26 de juny del 2012

Tribunal suprem o les Suprems opinant?

A València parlen català. Però d'estudiar en català, poc, en castellà i encara. Sort de l'escola valenciana, que sinó... A les Illes el català era reconegut arreu, ara, un catalanoparlant que vagi a l'administració pot trobar-se dues situacions. La primera és que l'atengui algú eixerit, viu, format i que parli i entengui el català, és un mèrit o bé algú mediocre i bàsic, senzillament, algú que tot i viure a les illes no parli ni entengui el català i per tant, el dret del treballador està per sobre del ciutadà. Aleshores aquest darrer haurà de deixar la seva llengua teòricament reconeguda en favor d'algú que representa que està al seu servei. Irònic, no? A la franja parlen l'aragonès oriental, aquella llengua altrament dita català. Suposo que a l'altra banda parlen l'aragonès occidental, altrament dit castellà. I ara aquí, ens volen trinxar el sistema d'immersió. Fa temps que hi van al darrere. Uns magistrats estrangers que tenen com a llengua pròpia i única el castellà, han de pronunciar-se sobre la immersió en català. Vinga home, si els deu picar la toga per tot arreu quan senten el mot català. I desenganyeu-vos, això ho fan gràcies a les majories absolutes del Pp. És una tàctica premeditada i estudiada per fragmentar la llengua i debilitar-la, per d'aquesta manera debilitar i minar el sentiment nacional. Divideix i venceràs. Per això el Pp, tot i els problemes que té o potser per aquests, s'ha llençat de ple a atacar als Països Catalans la llengua. Sí, Països Catalans. Aquells Països que tenen com a punt en comú una llengua i una cultura, així com unes arrels, malgrat que alguns, fins i tot d'aquí dins, vulguin desmentir-ho o aigualir-ho. Duran per exemple o el Pp català. Per cert que dir que el pp d'aquí és català, després de veure'l actuar, és com dir que existeixen els unicorns, bonic però fals.

diumenge, 24 de juny del 2012

Imatges de Calders

Les orenetes, vestides amb frac, volen atrafegades portant grumolls humits en un bec petit. Milers de viatges en pocs dies per fer una casa ferma, sotateulada. Poc després, quan el reclam sigui insistent, canviaran els grumolls pels insectes dels menuts. La prole mana. Mentre l'escena es repeteix, a peu de terra als camps ja rossos comencen a sonar els estossecs de velles segadores. Màquines titàniques que recorren el pla deixant rere d'elles una polseguera espessa i un terra espinós. Primer els camps de solell, més endavant els bacs. I enmig del pentinar continu, d'aquesta clenxa enorme, tractors troneres passen amunt i avall curulls de gra. En alguna rotonda, aquell gran invent francès, s'acumulen mans de blat, civada o ordi, és igual, tot fa relliscar si vas amb dues rodes. També sortiran les formigues, aprofitant el bé caigut del cel i ompliran el rebost al so de la música de la cigala. Fan equip. Una amenitza, l'altra abasteix. Maleït el que es va inventar allò de que es fan competència. Als bons amics d'arreu els surten enveges.
Fora dels camps de blat els fruits van madurant als arbres. Nous, prunes, ametlles... encara van en camisa de dormir, només per dins, ja que és una vestimenta aquosa per sobreviure a la calor, però a finals d'estiu, picant l'ullet s'engalanaran amb fruit generós. Els agrada la calor.
I amb això, qui necessita de calendari? Qui necessita de notes a peu de pàgina? Amb aquest decorat davant de casa, obrint les finestres i observant, flairant, l'estació se'm fa present. Calders em parla a cau d'orella. Em parla de la terra i no puc més que estar-ne agraït. 

divendres, 22 de juny del 2012

La cosa nostra catalana

L'altre dia van aparèixer a Calders pintades acusant CiU de lladres. L'endemà mateix, gairebé, la brigada s'ocupava de netejar-les totes. Fossin on fossin. A raig d'aigua. No sé si aquestes es referien als convergents de Calders o bé als de primera línia, no ho sé pas. Com deia aquell entranyable robot curtcircuitat em manquen dades, més dades. Però ni ho nego ni ho afirmo. El temps posa a tothom al seu lloc.
Ara bé, avui, navegant per Internet, un dels pocs llocs on puc navegar, encara no sóc patró, he trobat aquesta compareixença al parlament de l'Uriel Bertran i tot i acceptar que de vegades es mouen per fer soroll i posen més pa que formatge, deixa anar unes acusacions prou greus com perquè no es passin per alt.
Si els cadells del Pujol no en diuen res, des de denunciar-lo a demanar-li una rectificació pública, deixaran clar amb qui ens juguem els quartos. No n'hi ha prou amb sacsejar el cap somrient com si la cosa no anés amb ells. I de moment, sembla que no demanaran res.
Tindrà raó el diputat independentista? Que Ra ens agafi confessats!
Aquí us deixo el vídeo, tot i que cap al final entra en un bucle infinit, l'inici és demolidor. No us el perdeu.

dilluns, 18 de juny del 2012

M'agradaria ser espanyol

M'agradaria, ni que fos per un dia,  poder ser espanyol per no haver de pagar l'euro per recepta. Per voltar pel país sense pagar pràcticament cap peatge. Per poder animar convençut una selecció en competicions oficials i quan algú altre en volgués una que pogués fer ombra a la meva, negar-li amb aquella frase tan flamenca de no barregis política i esport. També m'agradaria per poder tenir una universitat més barata i que com a funcionari no se'm rebaixés el sou. M'agradaria ser espanyol per poder gaudir de moltes beques d'estudis. Per saber que la meva llengua mai perillarà i mirar els programes de televisió sense haver d'aguantar el vòmit que em provoquen la majoria. M'agradaria per poder veure amb bons ulls uns reis malgrat ser uns cafres, tot justificant-los sense enrojolar-me. M'agradaria ser espanyol per agafar un avió al costat de casa i anar arreu directament. M'agradaria ser espanyol per voltar per aquests móns de Déu i mai sentir vergonya dels meus governants, ans al contrari, enorgullir-me de les seves sortides de to, mostres d'ignorància o fatxenderia, justificant-les constantment. M'agradaria poder enorgullir-me de les celebritats espanyoles, les de les masses i no sentir pena o fàstic. M'agradaria... Però no puc. No ho sóc. Sóc català i això no es canvia i per això, pel sol fet de ser català i pertànyer a aquest Estat malaltís, fatxenda, ignorant i arrogant em sento discriminat. Vexat. Atacat. I no m'agrada. I per això, ni que només fos per un dia, m'agradaria ser espanyol, sentir-me'n sense sentir urticària. Veure la realitat amb els seus ulls. Entendre-la. Entendre'ls. Descobrir què els fa estar tan inflats, tan orgullosos, tan segurs en la seva inòpia, però em temo que no en seré capaç. Cal ser d'una mena de manera, que deia el meu avi.

divendres, 15 de juny del 2012

Imaginacions

M'imagino Catalunya com el Titànic. Me la veig reposant silenciosa a milers de metres sota la mar. Sola. Desfeta. Rovellada. Mentre a dalt, a la superfície, milers de nàufrags malden per mantenir-se surant aferrats a les darreres despulles del vaixell. Deixalles que la glopada final no s'ha empassat. Les fustes es van xopant. Els plàstics esdevenen més relliscosos a mesura que les forces se'n van. Però aguanten. Lluiten.
Al mateix temps, enmig de tots els caps que sobresurten rere les onades i núvols de baf, barques i vaixells s'esperen ancorades. Xalupes ornamentades. Iots ben decorats, i en tots ells que estan poc ocupats, siluetes es dibuixen dalt d'un banc de pesca o bé d'un passamà brillant. Són personatges drets i isolats. Solitaris expectants mirant més enllà. A la mà un megàfon, això sí, cridant. Animant.
-Aguanteu, que ja bé l'ajut. El vaixell de salvament. Estic amb vosaltres. Us comprenc. Us entenc. Us estimo. -Rematen compungits. Però ningú pot pujar al seu luxós pescant, és privat.
De les seves barques arriben sons i aromes sorprenents. M'imagino en Duran, envoltat de sirenes mamelludes a tocar d'una taula ben carregada. Senglars, pollastres, cava i xampany. No s'està de res malgrat una llàgrima li rellisca galta avall per nosaltres. Per solidaritat. A tocar, barca amb barca, un president ben formós. Acotat. Mirant-se al reflex marí. Ja vinc, sembla que diu. Mirant aquí i allà. Indecís. Perdut. Cagadubtes.
Més enllà, una dama ben inflada i tensada recull peces que suren, d'algunes n'empenyent els seus ocupants desesperats i un cop preses, les amuntega al fons de la seva barca. Tot li és bo. Cal compartir, malànimes els diu.
I prop d'aquests, un parell de barques més austeres, plenes de forats i com pops, els seus ocupants tapen les vies d'aigua. Unes vies que bé tots ho saben no les negaran. Són més imaginàries que reals. Però la seva actuació lliga més amb el naufragi, cal ser empàtic. Cal ser proper.
Ben lluny, apartats, unes cuques de llum, unes fileres de barques il·luminades per un únic fanalet en cadascuna esperen ballant al compàs de les onades. Tenen molt d'espai, són els  que governaren temps enllà i que amb el comiat s'emportaren barques i barquetes. Tot s'ho quedaren. I només s'acosten per sentenciar, per postular. Massa aigua hi ha aquí, massa fred fa allà i marxen rabent altre cop.
Per acabar, a l'horitzó, fumejant, ja s'intueix el vaixell que ha respost a la crida. El vaixell salvador, malauradament és un buc de càrrega que anit s'ha disfressat d'iceberg i ara ve a pispar, car el Titànic, tant per uns com per altres, només és una oportunitat.

dijous, 14 de juny del 2012

Prop de Calders

Hi ha indrets que em tenen el cor robat. Alguns per la tranquil·litat que s'hi respira, d'altres per la bellesa de l'indret i uns tercers per la història que s'hi viu. Aquest però, és diferent. És pels colors. És únic. Accidental. Si tens sort, si el dia t'acompanya, pots gaudir d'una paleta única. D'un ventall ampli de tons vius.
Quan el cel és clar, d'aquells dies blaus de primavera esquitxats per quatre núvols flonjos i l'herba brota deixant als camps pinzellades de verds variats, és el moment esperat. El de l'escenari únic. El de sortir a mirar. De fons està sempre esperant el moment, a que  les condicions l'ajudin a sobresortir. Els tallants de la Gavarresa, parets alteroses i seques de tons rogencs, lliguen tot l'espai. Colors de sang que oxigena el cel i els  camps.
Aleshores, quan es donen totes les condicions i hi passo fortuïtament, perquè l'indret el conec però el moment és atzarós, m'agrada aturar-m'hi uns instants. Gaudir del regal. Omplir-me'n els ulls. Sadollar d'esperit. És a tocar del Berenguer. A tocar del riu.
Ahir en va ser un. I de la sorpresa gairebé caic de la bicicleta. Demà o l'endemà, quan hi passi, potser serà diferent, però el veuré amb els ulls d'ahir. Amb ulls d'enamorat.  

dilluns, 11 de juny del 2012

Rickshaw, senyor?

Ara fa uns dies el Carles em va passar un carro. Un d'aquells carros que s'enganxen a la bicicleta i pots passejar els nens còmodament. És de dues places i molt sofert. Un veterà d'hores i hores de rodar. Ells l'han fet servir diversos anys fent quilòmetres per vacances. Abans que ells, altres amics. I així anar encadenant persones, una rere l'altra, que no s'aturi la festa. Si una cosa té la colla de Castellar, és que gairebé tot es comparteix. Tard o d'hora et poden passar quelcom o tu mateix passes quelcom. Ja sigui perquè no l'uses, ja sigui perquè penses que l'altre en traurà profit. Compartir és estimar, diuen.
Així doncs, fa uns dies que tenim el carro i amb ell voltem de moment per Calders. La idea és fer quelcom de més per vacances però és clar, amb la Lali embarassada, l'autonomia es redueix.
Com deia doncs, aquests dies l'he provat pel poble i a més dels somriures que desperta entre els que ens creuem, veient el Berenguer escarxofat al darrera i a un servidor pedalant tot cofoi, també és un imant pels infants. Quan ens veuen ja s'acosten i amb una rialla d'orella a orella acaben pujant per fer un volt. Un volt que s'allargarà i que quan diem d'aturar-nos, perquè tot s'acaba, l'expressió del menut s'enterboleix i algun, fins i tot, acaba plorant. Més, més, més... És la novetat.
Asseguts còmodament al darrera, veuen desfilar els indrets tot berenant, mentre un ruc, jo o algú altre, els porta content i disposat. La seva alegria bé s'ho mereix.
Avui hem anat a veure cavalls amb un company del Berenguer. A mig camí hem vist un parell de conills que després de mirar-nos una estona, han fugit rabent. Als cavalls els hem portat pa sec i després hem tornat i altre cop, en aturar-nos i acomiadar-nos, les llàgrimes de tristor han aparegut. Però tranquil, demà més o sinó un altre dia. De debò.

dilluns, 4 de juny del 2012

Maresma

Si fa uns dies deixàvem anar un rai pel Calders, ahir, aprofitant la generosa pluja que ens regalà el principi de mes, vàrem fer la versió sota cobert. No la teníem prevista, però l'home proposa -rais a l'exterior- i la natura disposa. En el punt més àlgid de la tempesta, aprofitant, suposem que un entrebanc a la canonada, ja sigui en forma de massa compacte i llefiscosa de sabó, ja sigui en forma de pedaç tossut de calç, l'aigua decidí canviar de curs i aquella llengua líquida que d'entrada baixa, en general se li suposa, es revoltà als principis de la gravetat i sense fer escarafalls ni soroll es disposà a canviar la seva història.
Un servidor estava al bany dutxant l'hereu de poca cosa -poca cosa que heretarà, vull dir- quan vaig sentir un reclam. El dia era propici. Esperàvem l'avi de la criatura per celebrar l'aniversari i quan ja estava disposat a sortir per cantar l'aniversari feliç, vaig adonar-me que estava enmig d'unes maresmes. Xipollejant, caminant talment un bernat pescaire, vaig arribar a la font màgica, altrament dita cuina. El guèiser era imponent. D'ambdós forats de la pica, una aigua ja diàfana després de brollar força estona sobreeixia escampant-se pel marbre, mentre caramells nadalencs, fils d'aigua ben regats, baixaven a ran d'armari constantment. Abandonant la cuina, seguint el recorregut, habitacions incloses, vàrem veure com l'aigua baixava per les escales cap al carrer fent cascades africanes a les escales, mentre al garatge, avantsala de l'exterior, un mirall s'escampava sobre el sòl. Llàstima de no tenir peixera, hauríem aprofitat per treure a passejar la canalla. 
Després de gaudir uns instants del cicle de l'aigua -segurament si li passés a algú altre ho estaríem encara mirant- vàrem decidir recollir-la, un cop aconseguírem aturar el sunami. Galledes, pals de fregar, tovalloles i estris variats, motius alegres per a festejar un aniversari, serviren a la família, tribu africana acompassada, per entonar cançons al vaivé dels ronyons i així, hores després, aconseguir assecar la maresma. Després, ja secs, sopar i bufar desenses d'espelmes.
Avui tot sembla diferent, més sec, però encara estarem pendents del cel.