Aquest matí mentre passejava m'he aturat a xerrar amb un saludat. Normalment quan ens trobem xerrem una estona. El temps, la muntanya o bé qualsevol altra cosa. A ambdós ens apassionen temes semblants. Que si la muntanya, que si la fotografia... I avui, xerrant, xerrant, m'ha etzibat una d'aquelles frases que només acabes de copsar al cap d'una estona. Planerament, parlant del
llibre, m'ha dit d'entrada que l'havia sorprès, però el que m'ha deixat més sorprès, ha estat el comentari següent i que no he sabut rebatre fins mitja hora més tard, quan estava desbrossant un tros de
la cursa de Calders. Com deia doncs, sense malícia m'ha deixat anar que em veia força complert, cosa rara sonava, perquè sabia del meu interès per l'esport i ara de l'escriptura, i li semblava que ambdues coses no anaven gaire lligades. Resumint, que qui estava afeccionat a l'esport, difícilment estaria afeccionat als llibres. I m'he quedat mut. És d'aquells comentaris que fan alguns polítics que pretenen simplificar la realitat fent creure que només es pot tenir un interès alhora o pitjor, que un interès ja elimina l'altre. Centreu-vos en la crisi i deixeu la independència, penseu en el treball i abandoneu la lluita per la llengua i així una llista extensa, una passió contraposada a una altra.
I suposo que és lògic. A tots ens passa. Per seguretat tendim a simplificar la realitat, a reduir-la a mers adjectius per d'aquesta manera entendre-la millor, però no és menys cert que per més que simplifiquem la realitat, els homes som éssers complexes, capaços de barallar-nos amb milers de temes alhora. Possiblement la capacitat de reduir al màxim aquest interès, de centrar-nos en un únic objectiu, és el que fa que certs personatges sobresurtin, però la majoria, com a la vida, som diversos i ens agraden temes diversos i si bé mai destacarem en cap tema en concret, sí que tocarem moltes notes d'aquest teclat que és la vida i qui sap si mai en sortirà una cançó que es pugui arribar a escoltar.
