Tot per una imatge

Ser pare és un llarg camí ple de sorpreses. Algunes són molt agradables, d'altres, no tant. A vegades t'enfrontes amb dracs imaginaris que espanten al teu fill, d'altres, t'enfrontes a les teves febleses que es creuen al teu camí de la mà del teu fill.
Estem en èpoques d'espectacles. Època d'exposar allò que s'ha fet i compartir-ho. Arreu hi ha espectacles. Teatrals, musicals, visuals... Perquè abans de l'aturada hivernal, cal mostrar el que s'ha fet i en aquesta exposició pública, l'objecte més preuat és el fill. El plançó. Per part de pares o familiars varis, és clar.
Avui he anat al concert de Nadal dels dos xics. L'escola de música d'Artés l'organitza i és clar, davant de la possibilitat de veure els xics cantar o tocar algun instrument, malgrat que el risc sigui d'acabar amb un mal de cap virulent, puntuals hi hem fet cap i com cada any, no diré descobrim sinó que gaudim d'un espectacle més que digne. Ben proporcionat pel que fa a la durada tenint en compte l'edat dels xics i alhora sembla que apropiat per a ells veient-los gaudir tot cantant.
Fins aquí tot és força interessant. Tot és previsible. Tot, excepte la fam d'imatges dels progenitors. Un cop comencen les primeres notes, una munió de paparazzis, d'orgullosos pares, incapaços de veure que darrere seu n'hi ha d'altres d'igual d'orgullosos que no veuen res, treuen càmeres de filmar i telèfons a manta. És cert que tots, un servidor inclòs, fa alguna fotografia. Res. Un moment. Perdó, si el tapo, ja està. Dispensi i gràcies. I si cal més estona, normalment el que faig és alçar-me i anar a un racó. Un racó on no privi de la visió als del darrere.
Però aquesta moda, costum, inclinació, diguem-n'hi com vulguem, està de baixa i darrerament s'imposa més el faig el que vull. I així passa que tal dia com avui, quan intentes veure i sentir el teu fill cantar, has d'intentar mirar per l'escletxa del braç que passa entremig del clatell del de l'esquerra, perquè el del davant, que està en el seu dret, està filmant tot l'espectacle. Mà alçada i ni fix. Agafant diferents plans tot buscant l'angle adient.
Quina murga de gent. Després, a l'escola a vegades em sobta que hi hagi nens que només mirin per ells. Que tinguin una percepció esbiaixada de la realitat i es creguin el melic del món, però de fet és el que estem fent. És el que estem potenciant. Tot per nosaltres. Tots els drets i els deures, allà on acabin els nostres drets.
Avui, al concert de Nadal -felicitem als professors- m'he encès un xic amb la dona aquella que no només gravava sinó que a sobre alçava a coll un altre nen, amb l'altre braç, perquè ho veiés ben bé.
Quan m'he girat, per mirar amb cara de complicitat als patidors del darrere, he vist que tots havien marxat i estaven drets en un racó i per tant, he estirat el coll no per cantar, sinó per mirar.
Algú em podrà dir perquè no els ho he dit, però jo em pregunto, cal recordar que vivim en societat i que cal respectar als demés?

Ovidi popular, 20 anys!

Divendres vàrem anar a veure l'espectacle "Ovidi popular, 20 anys!" al teatre conservatori, dins dels programes d'actes de la Fira Mediterrània de Manresa. En aquest espectacle es feia una tria de diferents cançons del cantautor, interpretades per diferents veus dels Països Catalans. Hi havia en Miquel Gil, el Pep Gimeno "Botifarra", el Jordi Fàbregas, el Celdoni Fonoll i el Toni Torregrossa.
L'espectacle durava una hora i poc. Els cantants s'anaven alternant tot interpretant cançons de l'Ovidi arranjades per l'Arnau Figueres i el Tóbal Rentero, dos dels músics que tocaven instruments.
L'espectacle va començar amb molta força, amb l'Homenatge a Teresa interpretada pel Miquel Gil. Tot i que té un registre de veu diferent a l'Ovidi, li va donar la força i tendresa necessària que té la cançó. De fet vaig pensar que prometia molt. La pell de gallina i els ulls humitejats.
Després però, va ser el torn del Toni i les seves interpretacions, més melòdiques, varen, a parer meu, restar força a les cançons de l'Ovidi, excepte, potser, la de l'Escola de Ribera. En Pep interpretava les cançons però acostant-les al camp de València i al ser tan diferents de l'original, prenien entitat per si soles. En Jordi Fàbregas em va semblar força fort, sobretot al final, amb la Fera Ferotge. Transmetia la passió de l'Ovidi, com el Celdoni Fonoll recitant sobre un acompanyament musical.
Cal dir però, que al posta en escena, tot i dir-se Ovidi popular, que permetia certes llicències, va semblar poc curosa. Els cantants al davant quan actuaven, rere seu els músics -acordió, guitarra, bateria i un músic amb diferents instruments- i rere seu, els cantants, a mesura que interpretaven, asseguts en un parell de taules com si estiguessin al bar. Ja era la idea, però potser van pecar de poc detallistes, no ho sé.
De fet, quan vas a veure un espectacle on esperes trobar la força i la potència d'un autor, és millor no esperar-se res, perquè per molt que s'intenti, pocs poden igualar el sentiment i l'emoció que encomanava l'Ovidi i per tant, val més anar-hi com qui va a un concert nou i desvinculat, que no pas esperant retrobar el mestre.

El circ...

Ahir vàrem anar a veure el circ Raluy a Manresa. Era l'últim dia que actuaven a la ciutat. La veritat és que no sóc afeccionat als circs, de fet era el primer cop que hi anava. El meu imaginari del circ és d'antigues pel·lícules prescindibles, excepte d'alguna que en desconec l'autoria i que vaig aguantar fins al final.
Dies abans vàrem anar a veure la parada que tenien estesa allà al polígon i és cert que els carruatges em varen impressionar força. Són remolcs antics, amb boniques filigranes, així com els camions que els porten que són d'època. Es fa estrany pensar que aquests passin l'ITV, però coses pitjors s'han vist, com quan els camions de bombers de Castellar feina tenien a passar la inspecció i en època d'incendis la passaven pels pèls. D'això se'n diu tallar a ran.
Al final, després de rumiar-ho, ens va semblar bona idea anar-hi amb els nens, sobretot després de les crítiques entusiastes d'alguns amics.
De fet, en general, va estar força bé. També és veritat que sóc força impressionable i quan algú fa quatre cabrioles arriscades, aleshores, amb l'estómac encongit, em rendeixo a la seva valentia i, perquè no, inconsciència. Però també és cert que quan veig algú que té un numeret rònec i passat, com algun que també hi va haver, aleshores salto al coll, per vergonya aliena, perquè de vegades tot no és permès, sobretot quan va dirigit a uns infants que no cal prendre com a enzes.
L'altre dia vàrem anar al circ i si bé no van aconseguir que em tornés un fan incondicional, sí que van aconseguir que a partir d'ara me'ls miri amb menys indiferència i potser, només potser, algun dia hi torni, excepte el circ cric, que les crítiques que n'he sentit me'l recomanen fermament i tinc clar que l'aniré a veure.

El musical del Club Super3

Dissabte vàrem anar a l'espectacle "El musical" del Club Super3. A partir d'una història senzilla, el rapte de l'aranya d'una de les protagonistes, la Lila, per un del malvat de la sèrie, es teixeix un relat que se sosté gràcies a les cançons del club i que els nens i les nenes, i els no tan nens, se saben de memòria i canten emocionats a mesura que sonen. A més a més, en la seva producció hi ha intervingut la companyia Dagoll Dagom, donant-li un toc màgic i un plus de qualitat.
L'obra està força bé, hi ha escenes que són enginyoses i d'altres que són visualment molt boniques, però potser, el que més em va agradar d'aquella representació, a part de veure xalar el meu fill, va ser la constatació del model creat per la Televisió de Catalunya. Un model de qualitat. D'acord que hi ha molt de màrqueting, però l'existència d'aquests espectacles fa que la llengua catalana es normalitzi i els assistents a aquest, en general, hi són per la seva qualitat i no per militància.
Al teatre hi havia gent molt variada, sobretot nens i nenes que des del primer minut ja badaven boca i no la tancaven fins que s'obrien els llums. També gent més granadeta que ha crescut de la mà del club Super 3, gent catalanoparlant d'accent marcat i d'altres de castellanoparlants que vivien l'espectacle amb naturalitat. I és aquest model, aquesta varietat, el que fereix i corseca ànimes fredes i recargolades com les de Convivència Cívica, el PP o Ciutadans. Els costa pair que un producte nacional arreli fent-se en llengua vernacle -com dirien ells- i que aquesta no esdevingui, en cap moment, centre d'atenció, al contrari, la naturalitat amb que tothom anava a veure l'espectacle, parlant la llengua que fos, d'edats dispars, disposats a passar una estona agradable, demostra que a Catalunya no hi ha un conflicte real amb la llengua, només hi ha el conflicte artificial i artificiós creat i mantingut per gent que ho necessita per sobreviure i alhora justificar la seva existència, creant maranya i veient problemes allà on no n'hi ha.
Espectacles com els del Super 3 i per extensió de la Televisió de Catalunya, d'un model de qualitat -amb moltes coses a millorar, és cert- i de país, dolen i fereixen ments obstinades i malaltisses que cerquen qualsevol escletxa per posar-hi la falca del conflicte i si no n'hi ha se l'inventen i el difonen per tal de dividir i crear bàndols.