dimecres, 27 de juny del 2018

Puigpedrós ( 2.914 m. )


L'altre dia, amb l'Oriol, vàrem anar a fer el Puigpedrós ( 2.914 m. ). Vam deixar el cotxe a on es pren el sender que puja cap al refugi de Malniu, a mitja hora a peu.


És un sender costerut, que va passant per zones enfangades, enmig d'amples zones cobertes d'argelaga. De fet el seu perfum se sent força.
Un cop al refugi, vàrem anar cap al llac de Malniu. És un llac força ampli on pasturen vaques a tocar. El vàrem voltar per prendre el sender que puja cap al cim, a tocar del Roc dels Lladres. Aquí ens va costar un xic trobar el camí, ja que el pas continuat de bestiar, ha obert senders arreu, que comencen i s'acaben de cop i volta. Tot i això, al cap de poc vàrem deixar els arbres enrere i vàrem arribar a la carena. Seguint aquesta, sortejant alguna clapa de neu, vam tocar cim ben aviat.



 Les vistes des del cim són impressionants. De fet el Puigpedrós és un mirador privilegiat.
Un cop havent menjat, vàrem anar cap a la Portella de Meranges, el collet, i des d'allà, al refugi lliure Folch i Girona, sota Els Engorgs, un seguit de petits llacs de aboquen l'aigua al torrent que passa a tocar del refugi.
Baixava força aigua. De fet, per aer arribar al refugi vàrem haver de travessar el rierol descalços i després, trepitjant una catifa verda, fins aquest.
Tot seguit, vàrem prendre el GR 11, que surt des d'aquest punt i va planejant direcció Malniu. Ara bé, altre cop, vam anar de cercant el camí, perquè aquest, es perdia sovint.


Fent algunes marrades, vàrem arribar al refugi de Malniu i des d'allà, en poca estona al cotxe.
Va ser una volta ben divertida, d'uns 17 km i més de 1.300 metres de desnivell positiu. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dilluns, 18 de juny del 2018

Santuari de Cabrera ( 1.307 m. ) i Pla dels Aiats ( 1.303 m. )


Avui, en plegar, hem anat amb l'Oriol cap a Vic, cap a Cantonigròs. Allà a prop, surt una pista que s'acaba a la riera dels Aiats. Des d'allà, un camí ample primer, amb pendent, enmig de faigs, roures i avellaners, puja cap al peu del santuari de Cabrera. És un camí ombrívol. Fresc. De fet, bona part d'aquest vas seguint el torrent, que a dia d'avui baixa alegre.
Un cop al coll, hem pujat per les escales cap al Santuari de Cabrera. Avui ha estat un altre dia d'aquells que no et trobes ningú. Les escales són força dretes i algun tram un xic penjat.
A dalt, una esplanada acull el santuari i seguint la carena, passes entre timba i timba fins a l'altra punta on hi ha una senyera i unes vistes generoses als Pirineus.
Un cop fetes les fotos de rigor, hem desfet camí, però hem anat fins a un trencall que indicava els cingles dels Aiats. El sender puja enmig d'un bosc net de sotabosc, amb faigs també i molts boixos. Va serpentejant fins arribar al pla dels Aiats ( 1.303 m. ) i just després, arribes als cingles. Un lloc impressionant, per les vistes i per l'alçada, com a Cabrera. Als teus peus, un quadre immens.
A partir d'aquí ja hem desfet camí de nou fins al cotxe. Per cert que a tocar d'aquest, un petit salt d'aigua ens ha servir per refrescar-nos.
Hi vaig poc cap allà, però cada cop que hi vaig, torno enamorat d'aquest país que tenim.

dissabte, 9 de juny del 2018

Cambra d'Ase ( 2.750 m.)


Avui hem anat amb l'Oriol cap al Cambra d'Ase (2.750m.). Hem marxat d'hora cap a Eina, on hem aparcat. Des d'allà les pistes d'esquí s'enfilen fins al peu del circ glacial, però en un laberint de pistes indestriable. Cada cop que hi he anat he pujat per un lloc diferent. Avui, tot i que volíem anar fins al peu de la Vermicell, hem anat enfilant-nos fins a la csarena que passa per sobre d'aquestad'aquesta, just al punt on es fa difícil baixar o saltar cap a la canal. Per tant, hem acabat de pujar fins al cim per la carena. És una carena ampla, avui verdosa però a dalt resseguida d'una veta de neu. Hem passat per sobre les diferents canals i ventats, hem arribat al cim. Allà hem trobat una colla. Fins aleshores només un home, que anava amb esquís, malgrat la manca de neu excepte a les canals, i que anava fent pujades i baixades.
Després de coronar el cim hem reculat fins a la canal central. Ens hem calçat grampons i piolet en mà l'hem baixat.





És una canal ample però força dreta, sobretot la sortida. Ara, la neu estava molt tova i es feia molt bé. Un cop a peu de canal, seguint un roquissar hem anat baixant i tant alegres que ens hem saltat el trencall i ens hem trobat a l'espai Cambra d'Ase, bastant més avall i separat d'on havíem d'anar. Desfent camí i remuntant de nou hem tornat  a pistes per prendre el bon camí.
Ha estat una sortida divertida, amb un dia on s'alternaven el sol i les clarianes. Al final ens han sortit més de 1.300 m. de desnivell. Per rematar la jornada hem anat a dinar a Guardiola, al bar Cadí, un clàssic a les sortides de muntanya.

dilluns, 4 de juny del 2018

L'erupció del Fuego

No fa ni un any hi era a tocar. Potser a un parell de quilòmetres en línia recta, no ho sé. Quan viatges i vas a segons quins països, visites indrets de la mà d'uns personatges que s'atribueixen un saber, que el temps potser desmenteix, però que la repetició de l'activitat els fa experts. Si fos no sé on, demanaríem moltes garanties per fer segons què, però segons on, es sobreentén. Ep, i ja ho signo. Perquè ningú t'obliga a res i de carnets, t'ensenyen els que vulguis. Només constatar que aquell expert que m'acompanyà tot fent gala del seu saber del volcà, potser no en sabia tant. De fet però, dels volcans poca gent en sap i la seva imprevisibilitat és el que els fa tan espectaculars i alhora tan perillosos. Per cert, tan de bo estigui bé el sagal.
Avui ha erupcionat el Fuego. Quan vaig arribar a Antigua veia petites erupcions. Era de nit i una llengua de foc anava apareixent constantment d'una bellesa captivadora. Fou gairebé la primera imatge que vaig tenir de Guatemala, espectacular.
Dos dies després emocionat enfilava el volcà Acatenango per veure el Fuego d'aprop. Des d'allà estant vaig veure vàries erupcions. Petites. Insignificants. Però per algú que la idea que té de volcans es remunta a la Garrotxa, indescriptible.
Veure aquest matí les imatges del Fuego i sentir de fons aquell parlar melós que tenen em retorna de nou a aquell país i em fa desitjar que tan de bo no sigui més, perquè força ja ho ha estat.