dimecres, 4 de novembre del 2009

Croniques Temporada 2006 - 07 C.F. Calders

TEMPORADA 2006-07

C.F. Calders 3 - P. A. Manresa 2

Escalfant motors.

Adéu a l'estiu. Adéu als dies de descans, sol i hores mandroses. Sense adonar-nos ja tenim la tardor a sobre i amb ella, arriba la pluja i el futbol. Després d'unes primeres proves aclaridores, aquest cap de setmana es va jugar el darrer partit de pretemporada. A partir de diumenge vinent torna la lliga. Torna el futbol a Calders. Dissabte però, als aiguamolls del moianès, altrament dits Camp Municipal de Calders, vàrem poder veure un enfrontament molt aclaridor. Noves cares disposades a lluir amb orgull la samarreta blau-grana - bé, si més no així en diuen encara que un servidor la veu negra i vermella - i d'altres que es resisteixen a deixar-la - i que duri mentre el cos aguanti -. La màquina està engegada i només cal engreixar els mecanismes, situant-hi les peces al seu lloc tot fent-hi els ajustaments adients. Després de la desfeta de la setmana anterior calia veure com enfrontarien el repte els joves calderins. Calia veure com reaccionarien. La boira amenaçava de cobrir-ho tot i la pluja queia persistent, fent inútil la feina d'unes plaques solars noves de trinca. Amb tot, les ganes de jugar feren saltar ambdós equips al terreny de joc amb entusiasme. La primera part fou dominada clarament pels joves calderins, ben situats en defensa i jugant sense complexes al davant, llançant a porteria a la més mínima ocasió. Corria el minut trenta quan el Josep Maria, després de desfer-se del seu marcador, engaltà un xut potent des de l'angle esquerra de l'àrea gran sorprenent al porter, tot materialitzant el primer gol del partit. Poc després, en un llançament de còrner executat amb precisió pel Xavier, de nou el Josep Maria va enviar altre cop la pilota al fons de la xarxa. Els minuts corrien i l'equip blau-grana se sentia còmode, ben situat dins del rectangle de joc. L'equip visitant també va disposar d'alguna ocasió, però un Garriga ben atent i una defensa paparra, evitaren que transformessin cap de les ocasions. Així doncs, amb un 2 a 0 molt treballat acabà la primera part. A la represa l'equip local va sortir més lent, sense tenir ben preses les posicions i fruit d'això, una ràpida jugada significà el primer gol visitant. A mesura que passaven els minuts el camp esdevenia més feixuc i l'equip del moianès es tancà més i se sentí més pressionat. Gràcies a aquesta pressió arribà el segon gol visitant. En una jugada embolicada dins l'àrea calderina l'àrbitre va xiular pena màxima, després que una pilota impactés en la mà del lliure calderí. El llançament de la pena màxima fou precís. Malgrat que el Garriga va intuir la direcció de la pilota, res no pogué fer per aturar-la. Instants després, en un contraatac, el Gerard fou obstruït dins l'àrea visitant i sense dubtar-ho ni un instant, l'àrbitre xiulà la pena màxima que el mateix jugador transformà. A partir d'aquí el partit esdevingué més obert. Els manresans buscaven la igualada amb afany, mentre que els locals, intentaven sorprendre a la contra. Va ser un partit distret, on l'equip de casa va saber jugar amb orgull, batallant en totes les línies i sense deixar cap pilota per perduda. A més, les noves incorporacions van tenir minuts. Uns minuts que els ajudaran a agafar confiança i a sumar dins l'equip. La setmana vinent, enfront del Navàs s'hauran acabat les proves i serà el moment de la veritat. Per cert i canviant de tema, encara que veus pregoneres dubten de la imparcialitat d'un servidor, els seus parents més propers n'asseguren l'autenticitat d'allò que explica.

NAVÀs 3 – cALDERS 0

Sang, suor i llàgrimes

El passat dissabte, a l'estadi municipal La Devesa de Navàs, el quadre calderí va patir la primera desfeta de la temporada. Sota un sol abrusador i en un terreny de joc de dimensions generoses, l'equip blau-grana només es va sentir còmode els primers vint minuts. Uns minuts on fruïren de diverses ocasions, potser la més clara un cop de cap del Quim, que el porter es va treure de sobre com va poder. Tot i això, quan millor jugava l'equip del moianès va arribar el primer gol local. Una pilota centrada per l'extrem des de la dreta fou rematada a plaer pel mig de l'equip navasenc. Era la crònica d'una mort anunciada. El mateix jugador ja havia disposat de diverses ocasions i malgrat això, el seu marcador li deixava massa metres per a pensar. Per solventar aquesta manca de pressió el Xavier passà a ocupar el mig del camp i el Josep Maria, molt diluït en aquest encontre, va situar-se d'interior. Amb aquest canvi de posició es va guanyar en marcatge però en detriment de visió de joc. Així doncs, el mig es veié més lligat i el Navàs ho patí. Deu minuts abans de la fi del primer temps emperò, una pilota centrada des de l'esquerra i que el central, el Sergi, solament tocà de refiló, fou aprofitada per l'interior dret per batre a boca de canó a l'Albert. A partir d'aquest moment el desànim planà sobre les files calderines. Instants abans de la mitja part una jugada fortuïta, un xoc entre el mig del Navàs i el Ramon, va acabar amb el jugador local lesionat. A la represa l'equip blau-grana va sortir descentrat, però foren capaços d'aturar totes les ocasions locals. Malgrat tot, el mig del camp va desaparèixer i les pilotes anaven d'una banda a l'altra. Una d'aquestes anà a parar als peus del Dani que, tot i que era agafat per la samarreta dins de l'àrea, va arribar a connectar un xut verinós que el porter desvià miraculosament. Instants després i des d'un xut llunyà arribà el definitiu 3 a zero, obra del central navasenc. Un resultat just. Encara que a l'inici del matx l'equip blau-grana va disposar de les seves ocasions, mai varen sentir-se còmodes i poques vegades s'oferien per rebre la pilota. Vist això, esperem que la setmana vinent, contra el Valls, facin els retocs pertinents.


Calders 1 - Valls de Torroella 5

Caiguda lliure

Quin camp. Llis, uniforme, un xic dur però immaculat. Visca l'aplanador i el que el porta. I les línies? Fetes amb precisió prussiana. Amples i clares. Visca els delineants. I el temps. Un sol generós que no vol deixar pas a la frescor tardorenca. Una mica massa de calor. Visca el Puig i la seva ombra beneïda. I el primer gol. Un control superb del Brunet, després d'una pilota allunyada pel Marc, que finalitza amb un llançament creuat al fons de la xarxa. Genial el gol. Genial l'equip. Visca l'equip. Però el temps va corrent i els calderins van cansant-se. El Brunet se'ns lesiona. Després d'un clar fora de joc, el Josep comet pena màxima sobre un adversari i encara que l'Albert endevina la trajectòria, res no pot fer. Gol i tremolors de cames. Després, l'Albert fa el més difícil. Atura una pilota i acte seguit - ara us sorprendré - la colpeja fins al fons de la xarxa. Gol del Garriga però que no puja al marcador local. Perdem. Perdem en el marcador i anímicament. Abans del final de la primera part arriba el tercer. Un ràpid contraatac vallenc que troba la defensa descol·locada. A la represa l'equip surt moix, esporuguit. Individualment hi ha esquitxos d'orgull, puntes d'esperit combatiu, però l'equip s'ensorra, fa aigües. Costa trobar la manera. A mitjans de la segona part arriba el quart. L'equip ho intenta, però res a fer. No és el dia i el de negre, escarabat bum, bum... - a qui el públic ja esbronca - segueix xiulant d'oïda. Visca els sonotones. Ja a les acaballes l'àrbitre expulsa al Josep per doble amonestació, res, un malentès, al Dani per un altre malentès, res, un altre i l'Òscar per una entrada fora de temps. Amb això va arribar el cinquè i l'expulsió d'un jugador xerraire vallenc. Final del partit 1 a 5. Vàrem perdre i sense excuses. L'àrbitre era dolent, però nosaltres més. Varen ser millors i ens passaren per sobre. L'equip té potencial per a sortir-se'n o si més no per donar una imatge més digne, menys feble. Individualment no es pot atribuir la desfeta a cap jugador. S'intentà, es lluità, però al final es varen perdre els papers. Un partit dura 90 minuts i no només 20. Cal jugar bé tot el matx i sacrificar-se. Jugar per l'equip i amb l'equip. Esperem que serveixi de toc d'atenció i facin allò que esperem d'ells. Lluitar, deixar-se la pell al camp i si es pot, guanyar. Visca el futbol. Fora el desànim.

Balsareny U. D. 2 - C.F. Calders 0

Canvi d'actitud

Diumenge. 1/4 de 5 de la tarda. Sol present, joc intermitent. El passat cap de setmana l'equip calderí va desplaçar-se a Balsareny per tal de disputar la tercera jornada de lliga. A l'estadi municipal de Balsareny, nou de trinca, que presentava un aspecte fantàstic amb una sorra digne de la Barceloneta, l'equip blau-grana va saltar al terreny de joc concentrat i motivat. Amb puntualitat envejable, l'àrbitre xiulà l'inici del partit. Ja als primers compassos es veié que l'actitud havia canviat. L'equip calderí lluità les pilotes amb afany, pressionant des de totes les línies. Fruit d'aquesta pressió arribà la primera ocasió. Una pilota mal rebutjada pel porter arribà als peus del Marc, que a uns 35 metres de la porteria i veient el porter avançat, intentà fer un xut de fantasia que errà per molt poc. Malgrat tot d'ocasions n'hi havia. El Quim va colpejar una pilota, que li arribà de la banda, un xic desviada. Mentre, per part local, s'enviaven pilotes als seus extrems, que eren ben frenats per un atent Manel i un coratjós Aleix. Només en comptades ocasions eren capaços de desfer-se del marcatge, però aleshores apareixia el Josep i el Xavi o bé l'Albert. Però de nou la sort se'ns girà d'esquena. Una pilota enviada des del mig del camp, sorprèn la defensa avançada - potser en possible fora de joc - i habilita al davanter del Balsareny qui bat en l'u contra u a un venut Albert. Poc després i aprofitant el desconcert visitant, una jugada innocent acaba amb una falta dins l'àrea gran, a l'extrem dret, sancionada amb pena màxima. L'execució fou perfecte, sense que l'Albert pogués fer res per aturar la pilota. Amb aquest guió s'anà al descans. A la represa l'equip blau-grana va sortir batallador, amb ganes d'aixecar el partit. L'equip es mostrava ben posicionat al darrera, i al mig, el Jordi feia molta feina impedint la sortida franca dels mitjos del Balsareny, mentre el Josep Maria intentava crear situacions de perill. Gràcies a aquesta despesa física arribà l'ocasió més clara. Després d'un xut del Lluís que el porter va treure's de sobre com va poder, el Josep colpejà la pilota d'esperó però topà amb el porter i acte seguit, un xut fort creuat del Josep Maria, anà a parar al pal esquerra de la porteria. Minuts després el Marc s'escapà per la banda i entrant dins l'àrea feu un xut ben intencionat però mal executat, acabant a les mans del porter. Mentrestant l'equip del Balsareny intentava mantenir la possessió i frenar el ritme del partit, ja fos perdent temps a l'hora de posar la pilota en joc, ja fos llençant-se a terra al més mínim contacte. Diumenge l'equip va perdre, però va marxar amb el cap alt. Podrien haver guanyat, només que haguessin tingut més sort o els del Balsareny menys fortuna. Esperem que la setmana vinent, a casa i contra l'Artés, l'equip aconsegueixi els tres primers punts.

Calders 2 – Artés 2

Partit d'infart

Quin patiment. Dissabte és bona hora per a jugar i si a més fa sol, millor. Els visitants, l'equip d'allà baix, allà al pla, l'Artés, màxima rivalitat. Segurament va ser un dels partits més batallats d'aquest inici de temporada. D'entrada la motivació. Cent per cent calderina, cent per cent positiva. Tots els jugadors mentalitzats amb el partit. El públic, molt present, volia veure un enfrontament d'alt nivell, veure saltar espurnes dins del quadrilàter. I ho veié. L'equip es buidà físicament. L'onze blau-grana saltà al terreny amb el ja clàssic 4-4-2, mentre l'Artés, buscant la superioritat al davant, va sortir amb un arriscat 3-4-3. Amb aquest guió s'inicià el matx. Varen ser uns quaranta-cinc minuts intensos, de marcatges ferris, d'oportunitats perdudes i de molta lluita, avís del que s'acostava. La primera part, emperò acabà amb un sorprenent, pel què s'havia vist al camp, empat a zero. Minuts després de la represa arribà el primer gol. Quan més bé jugava l'equip calderí una gran jugada del conjunt artesenc, fruit d'una ràpida triangulació, acabà amb la pilota al fons de la xarxa calderina. Mala sort i gerro d'aigua freda. Poc després i gràcies a un encertat llançament de falta, des de la frontal dreta de l'àrea calderina, arribà el segon gol de l'Artés. Més mala sort i més aigua freda. Malgrat tot l'equip no es desinflà, seguí lluitant esperonat pel seu públic. Ningú acotà el cap. Fruit d'aquesta lluita arribà el primer gol del Calders. En un xut creuat, d'una precisió exquisida, el Quim va batre el porter de la plana, fent que la temperatura pugés de nou a nivells d'ebullició. Instants després el Marc, molt mòbil durant tot el partit, aprofità una badada en defensa per emportar-se una pilota i gràcies a un xut creuat féu pujar l'empat al marcador. Els calderins extasiats, els artesencs, ferits de mort. Eren els minuts de fantasia. Una jugada ben trenada al primer toc entre el Manel, venint des del darrere, el Dani i el Marc, acabà amb un xut un xic desviat. L'equip jugava, tocava i fruïa del moment. L'Artés estava grogui. Amb tot però, poc abans del final de l'encontre el Quim fou expulsat per doble amonestació i més endavant, gràcies a la murrieria d'un veterà capità, dissabte passat el Jordi, un mig de l'Artés fou expulsat per doble amonestació. Ja a punt d'enfilar cap al vestidor l'Artés va disposar de la darrera ocasió. Durant unes mil·lèsimes de segon l'estadi emmudí. Una pilota centrada des de la dreta de la porteria amb molt de perill, fou aturada esplèndidament per l'Albert, molt segur durant tot l'encontre. Genial. Aquesta és l'actitud. Aquest és el nostre equip, el que lluita, sap patir i sap donar la cara. Per aquest cap de setmana un aplaudiment per a tot l'equip, que va lluitar amb criteri, empenta i convicció. Un aplaudiment pel Valentí, que esperonà l'equip, patí i ordenà el joc i un altre aplaudiment pel públic, per la paciència que ens té i perquè encara ens venen a veure. La setmana vinent desplaçament, cap a Puigcerdà hi falta gent i hi sobren punts.


Puigcerdà 2 – Calders 2

Vàrem tornar a lluitar, vàrem tornar a patir, vàrem tornar a empatar.

Que n’és de bonica la plana cerdana, sobretot en aquesta tardor tan primaveral. A Puigcerdà, terra de vaques i bolets, de vall privilegiada, l’estadi té una catifa verda i el públic és hostil i assedegat. L’equip local, tercer classificat, feia travesses agosarades veient-se guanyador abans del partit. Els del moianès, equip d’ofici, es prepararen per a treballar. L’àrbitre - encara que jove, madur - xiulà l’inici del partit amb puntualitat. L’equip local va prendre la iniciativa, tocant des del darrera, movent-la pel mig, desplaçant-la al davant. Els blau-granes, ben posicionats, teixiren un mur infranquejable, començant per darrera, amb un Valentí inèdit sota els pals, ben escortat per una defensa que va de menys a més i una mitja molt sacrificada. D’ocasions poques, d’opcions menys. Malgrat tot, una pena màxima xiulada per l’àrbitre, més que dubtosa, significà l’u a zero. Res no pogué fer el porter que la fregà però no prou com per a enviar-la fora. L’equip emperò, no es desinflà, seguí lluitant fins al descans. Poc després de la represa l’equip local tornà a marcar. Una jugada confosa dins l’àrea acabà amb una pilota morta a l’àrea petita, que un jugador cerdà rematà de cap al fons de la xarxa. Semblava que tot estava dat i beneït. Ara bé, els del moianès no afluixaren i fruit d’aquesta intensitat el Josep Maria prengué una pilota. Traçà una diagonal amb la pilota controlada, des de la línia de calç fins a la frontal de l’àrea i sorprenent a tothom, la passà al Nasi, qui fent mitja volta la tocà suaument pel Marc, que en plena carrera la colpejà amb mestria enviant-la al fons de la xarxa. Els locals nerviosos, els visitants, serens. Instants després una altra pilota centrada pel Josep Maria, pletòric en aquesta segona part, acabà a les botes del Quim, qui la colpejà subtilment fins on el porter no pot mai arribar. Empat a dos i els locals que s’enfonsen. A partir d’aquí pilotes de porteria a porteria. Buscant l’esquena de la defensa, buscant la velocitat dels davanters, però amb aquest guió tant previsible, és difícil sorprendre un equip. Qualsevol dels dos. Al final, empat a dos treballat i merescut. La setmana vinent, a casa i enfront del Navarcles, esperem que no calgui remuntar, només guanyar i fruir.

Calders C.F. 0 – Navarcles C.F. 4

Tornar a començar!

Ja ha arribat. Després de molts dies esperant, la tardor ja ha tret el nas. Dissabte els abrics eren presents, fora ja de l’armari i a l’ambient es flairava l’olor de naftalina dels primers dies de fred. L’estadi immillorable, línies tremoloses ben definides i terreny extraplà. D’allà baix, més enllà de la rotonda de la benzinera varen pujar els navarclins amb ganes de revenja. A casa els esperava un equip preparat i motivat. L’àrbitre – quina por - va saltar-se la protocol·lària revisió de fitxes, al·legant que estaven desordenades. Així doncs, amb una feina menys, va començar l’encontre. Els del llac varen sortir en tromba, buscant un gol matiner que els donés seguretat. Els blau-granes, veient-les venir. Cap al minut quinze una pilota ben rebutjada per l’Albert impacta a la cara del Manel – ja és mala sort – i va a parar al fons de la xarxa. Un cop de nas inapel·lable. Un gol de traca i mocador. Sense enfonsar-se l’equip calderí va prenent posicions i minuts després, gràcies a una jugada ben trenada des de la mitja, el Quim estavella una pilota al pal de la porteria del Navarcles. Varen ser uns minuts de domini local, amb contraatacs visitants però ben frenats per una defensa ben dirigida pel Josep, sempre present, sempre corrent. Malgrat tot, després d’una clara falta del davanter visitant sobre el Sergi va arribar el segon gol visitant. Cal dir que va ser un gol excel·lent. Després d’una pilota centrada des de l’esquerra i abans que aquesta toqués a terra, el mitja punta del Navarcles enganxa la pilota de manera impecable, fent inútil l’estirada de l’Albert. Zero a dos i cap a les casetes a descansar. Per cert que davant de les demandes de la falta prèvia, l’àrbitre se’n desentén i se’n fum, al·legant una errada del seu assistent. A la represa l’equip calderí surt disposat a remuntar. Es bat i posa setge a la porteria navarclina però una pena màxima inexistent, xiulada pel xulesc i prepotent senyor de negre, acaba amb el tres a zero i el Jordi al carrer, per doble amonestació. A partir d’aquí l’àrbitre va sentir-se còmode, traient targetes i mostrant un tarannà més digne de plaça de braus que de camp de futbol. I és que ja se sap, d’on no n’hi ha, no en raja i com diu el Ramon, té menys llums que un Seat Panda. Ja a les acaballes va arribar el quart gol, mercès a una pilota mal rebutjada per la defensa calderina. Dat i beneït. Apa siau, s’ha acabat, finito, the end, adéu. Potser un correctiu massa sever pel què s’havia vist al camp, però una derrota justa. L’actitud, un deu. El joc, és el que tenim. La setmana vinent a Casserres, esperem que tornin a puntuar ja que d’equip, n’hi ha.

C. F. Casserres 1 – Calders C.F. 2

Vini, vidi, vinci.

Apa, ja els tenim. Tres puntets ben dolços cap a casa. Diumenge, a aquella hora que el millor que es pot fer és estar escarxofat a casa al sofà, l’equip calderí, carretera i manta cap a Casserres. La temperatura fresca, passable amb una jaqueta. I del partit, tòfona negra. Crème de la crème. La primera part, per emmarcar. Darrera sòlids, intractables, sense concessions. El Valentí, de nou porter, ordenant la defensa, amb uns marcatges enganxosos, sense fissures. La mitja, donant suport a la defensa, creant ocasions, triangulant, movent-se, tocant la pilota amb valentia i al davant, lluitant, corrent, sacrificant-se. Va ser una primera part per llepar-se els dits. Per treure pit i dir, ja som aquí. D’ocasions visitants unes quantes, de locals, a partir de pilotes aturades amb jugades d’estratègia. La primera part es va cloure amb un gran gol, aquest cop sense tocar al pal, del Quim. L’Albert, especialista en el llançament de faltes, en penja una que el Quim, elevant-se de manera autoritària, colpeja amb el cap al fons de la xarxa. Zero a u i el públic que s’esvera. Instants després, amb els locals atordits, el Josep Maria fa un xut creuat fent que el porter es llueixi. Així acabà la primera part, una de les millors del Calders. A la represa l’equip local va sortir molt esperonat, buscant amb pilotes llargues l’esquena dels defensors. Malgrat tot, no se’n sortien i no fou fins una pilota aturada, un llançament de falta des de la frontal l’àrea, que varen aconseguir l’empat. La pilota fou penjada al segon pal i l’extrem local, venint des del darrera, aconseguí enviar la pilota al fons de la xarxa de cap. Empat a u, però amb força temps per endavant. Més endavant, buscant el gol, el Jordi s’inventà un xut verinós que el porter - gat àgil, gat vell - desvià després de fer un vol arran de terra. Poc després el Marc, molt batallador, aconsegueix rematar a boca de canó una pilota morta, que botava, enviant-la al fons de la xarxa i desfermant el deliri calderí - tant dels jugadors com de la nombrosa afecció que acompanyà els blau-granes -. Però alerta, aneu compte, molt a prop hi ha qui us vigila, ai si us atrapa en Gargamel... Bé, però aquest cop el de negre va ser menys gris i va repartir encerts i errades a ambdues bandes sense afavorir ningú i gràcies a això, l’equip calderí va celebrar la primera victòria. Una victòria treballada, suada, elaborada. Una victòria més que merescuda. La victòria. La setmana vinent, contra el Berga B i a casa, a veure què passa.

CF. Calders 1 - Berga B 5

Por escènica

Dissabte a 1/4 de 4. Poca gent pel carrer i menys a l'estadi municipal. La temperatura, fresca, gairebé freda i el terreny marcat amb línies tremoloses. L'encontre prometia. Els joves calderins venien de donar la sorpresa a Casserres i després de la bona imatge s'esperava un partit disputat, vibrant. Tot i això varen oferir la cara més fosca, la cara local. Dels cinc punts aconseguits, quatre són dels desplaçaments. L'inici del partit fou premonitori. La defensa, tantes vegades sòlida, en aquest partit es veié feble, sense consistència, gelatinosa. Els jugadors berguedans es movien amb facilitat, trobant espais i creant-los. Darrera no veien la manera de frenar-los. Malgrat tot, el marcador es mantingué inalterat fins al darrer quart de la primera part, després d'una falta comesa sobre el davanter berguedà que estava a punt de plantar-se sol davant de l'Albert. En el llançament la pilota anà a parar a la barrera que, trencant-se pel mig, deixà escolar la pilota amb l'Albert venut. Per cert, l'Albert retornava a l'equip després d'inscriure's al club de pares. Aquesta setmana l'Estefania, a qui des d'aquí felicitem efusivament, va infantar l'Eric - quina paraula més maca -, futur jugador del Calders. Dit això, seguim amb la cara més amarga del cap de setmana. Minuts després, una pilota que es quedà morta a la frontal de l'àrea, fou aprofitada pels visitants per aconseguir el zero a dos. Final de la primera part i cares llargues cap al vestidor. A la represa l'equip local va sortir molt motivat. Lluitaren amb afany, tancaren més els marcatges i correren més. Fruit d'aquest canvi d'actitud, el porter visitant hagué d'enviar més d'una pilota a còrner a l'últim moment. Cop de cap del Quim, xut del Josep Maria, xut un xic desviat del Nasi, el Jabalí xuta fluix, i pal, pal, còrner, porter i mil variants més. Totes però, estèrils. La porteria visitant a setge però res. Només s'aconseguí marcar de pena màxima, després d'unes clares mans dins de l'àrea. El Josep Maria llançà la pilota magistralment enganyant a un porter alt com un Sant Pau. El tercer gol visitant fou d'una jugada individual del lateral, qui deixà enrera tots els jugadors que li sortien al seu pas. Tot i el marcador l'equip berguedà es tancà i els blau-granes seguiren jugant amb convicció. Llàstima que quan millor jugaven fou expulsat, amb justícia, l'Òscar, després de veure's obligat de frenar un jugador visitant que encarava tot sol la porteria en un ràpid contraatac. Amb aquesta baixa i la de l'Aleix, expulsat minuts més tard per encarar-se amb un rival que l'havia increpat, el Calders va desaparèixer, arribant dos gols més visitants. Al final 1 a cinc i un regust desagradable. La setmana vinent, a casa de nou i contra el Torroella de Baix, de qui diuen que s'ha reforçat molt, esperem veure el Calders visitant, el que no té por escènica i sap guanyar. Per cert, a tall de fe d'errades, dir que la setmana passada la pilota centrada de gol fou del Xavier - ja em perdonaràs l'error - i no de l'Albert com vaig dir.


C.F. Calders 1 – Torroella de Baix 0

Tònic reconstituent

Confesso que vaig passar-m’ho bé. Tot i l’hora, massa d’hora per a la migdiada i massa tard per a dinar. Tot i la fresca, fregant uns quinze graus en davallada. Malgrat el patiment, el gol a la segona part i després de vàries ocasions però, anem a pams. Dissabte va haver-hi futbol a Calders, va tornar l’Equip. Després de la imatge del darrer partit pocs esperaven veure guanyar el Calders. Sí, segur que abans del partit alguna travessa era favorable, encara que escassa i per simpatia. L’inici del partit va confirmar però, el canvi d’actitud. Res a veure amb la setmana anterior. De nou va saltar al terreny de joc un equip amb ambició. La defensa recuperà la seva seguretat amb marcatges obstinats, sense pors ni complexes, mentre que al mig es va fer una feina de contenció molt valuosa i alhora de creació que desesperà els rivals. I al davant varen buscar el gol amb afany, sense donar cap pilota per perduda. D’ocasions vàries, gràcies a la mobilitat dels homes del davant i el suport dels dos interiors; el Sergio, sacrificat en defensa i que disposà d’una ocasió encara que no es decidí a xutar i del Lluís, oferint-se sempre i buscant la sortida franca de la pilota. Els de tocar del riu, on hi haurà la nova rotonda, abusaven de les pilotes penjades des de lluny, buscant l’esquena d’uns defensors massa concentrats. Ja ben entrada la segona part, una pilota centrada per l’Albert va ser rematada magistralment de cap pel Quim, enviant el míssil al fons de la xarxa visitant, significant l’u a zero i tres punts balsàmics pel conjunt blau-grana. Més tard, sobre el temps afegit va produir-se una absurda picabaralla. L’àrbitre aturà el joc per asserenar els visitants quan l’Albert - lo pare porter- anava a fer el llançament de porteria. A causa d’això s’hagué de fer un bot neutral allà on ell estava, suposadament per tornar la pilota als blau-granes i continuar el joc. Tot i això, l’eixerit del Torroella, sembla ser que fa d’entrenador i musa de l’equip, va comminar als seus jugadors a llançar directament a porteria, situant-se ell en posició de xut. Ara bé, fote’t! Ni gol, ni pa, ni aigua. El fairplay no és un joc d’ordinador noi, és una actitud davant l’esport i la vida i tu, després del que vàrem veure sobre el terreny de joc, jugant no ets honest. Llàstima, haguessis quedat com un senyor i hauries pogut marxar amb el cap ben alt. Bé, anècdotes a part, ja tenim una altra victòria. Suma i segueix. La setmana vinent a Vilada, mama por, esperem que no s’ho creguin i segueixin treballant per a guanyar.

Vilada C.E. 3 – Calders C.F. 2

Una de freda, una de calenta.

Dissabte tocava la freda. La gelada, i no perquè a Vilada fes fred, que no en feia gaire. A més en un estadi nou de trinca. D’entrada l’equip calderí va saltar al terreny de joc molt motivat, amb ganes de resoldre el partit i fruit d’això als deu minuts ja guanyaven per zero a u. El Lluís, després d’una gran jugada individual, deixant clavat al seu marcador, va fer un xut ajustat al pal esquerra, gairebé sense angle i agafant al porter per sorpresa. A partir d’aquí l’equip blau-grana es relaxà. Semblava que ja s’havia guanyat i es va baixar la intensitat... Parada i fonda futbolística. Instants després un davanter del Vilada, jugaven amb tres puntes, va aconseguir fer un xut tou, gràcies a la manca de pressió de la defensa – més endavant hi hauria retocs al lateral -. La pilota descriví una suau paràbola, agafant a contrapeu a l’Albert, qui no arribà a tocar la pilota que passà fregant el travesser i els seus dits. Minuts després arribà el segon gol local i l’expulsió del Manel. Un desplaçament llarg agafà la defensa adormida, el Sergi, lliure per a l’ocasió, descol·locat i el Manel, al veure que el davanter encarava al porter tot sol, es veié obligat a fer una falta que significà la seva expulsió, el gol local i el desencant visitant. Amb aquest tarannà s’enfilà cap als vestidors. Cares llargues i lamentacions. A la represa l’equip calderí va sortir molt més motivat. La defensa s’enganxà sobre els seus marcatges, mentre que a davant començà un recital d’ocasions. El gol de l’empat emperò, arribà per una errada del porter després d’un xut des de gairebé la línia de fons del Joaquim, que el porter s’empassà innocentment. Per la seva banda el Vilada intentava desbordar la defensa amb pilotes llargues que eren frenades per una defensa, ara sí, ben situada, centrada i ràpida. Ja era hora! Tot i això, una pilota rebutjada anà a parar a les botes d’un jugador local, qui va fer un desplaçament suau cap a dins l’àrea. Si bé tota la defensa calderina s’havia avançat, buscant el fora de joc, un jugador el trencava habilitant al davanter del Vilada. Aquest, lliure de marcatge, aconseguí fer un globus amb la pilota sorprenent a l’Albert clavat en mitja sortida i significant el tres a dos definitiu. Resumint, aquest dissabte vàrem viure un partit d’alts i baixos. Durant fases del joc l’equip calderí fou superior amb escreix, però en d’altres, no fou més que una caricatura del que pot ser. A nivell individual hi va haver encerts i errades, però el que més es trobà a faltar fou el bloc, el conjunt compacte i modest capaç de plantar cara als grans de la lliga. De nou vàrem tenir la ventafocs de la categoria, capaç de regalar, sí, regalar, tres punts a un rival que sobre el paper és inferior. Ara bé, cal demostrar-ho. Cal córrer i lluitar fins al final. Aquest és el Calders, l’equip que porta la felicitat als camps necessitats. Esperem que la setmana vinent, a casa i contra el Puig-reig... bé, ja ho veurem.


CF Calders 1 - Puig-reig 5

Sort que no hi ha quarta.

Dissabte, 15 hores. Estadi Municipal de Calders, ben marcat i llis, almenys sempre ens quedarà això. Per a l'ocasió l'equip de Puig-reig, un dels de dalt. De nou un bon primer quart d'hora, just per donar-se a conèixer. Ocasions, defensa més o menys sòlida i prou. Un cop fetes les presentacions el Puig-reig mana sobre el terreny de joc fent anar a la defensa de bòlit tot controlant el mig del camp i frenant l'atac calderí. A més, si a això hi afegim que és un equip que sap aprofitar les seves ocasions, no com el Calders, a la fi de la primera part ja guanyaven per zero a tres. Els gols, indiscutibles, imparables, inapel·lables. Per cert, sobre el xiulet del final de la primera part, l'Òscar s'autoexpulsa donant una puntada de peu a un adversari sense pilota. Només ens faltava això. A la represa emperò, l'equip surt al terreny de joc més centrat i motivat, amb ganes de netejar la imatge, però és massa tard. De nou s'ha escapat el tren. Es lluita, es corre, es fa més pressió i el Puig-reig, tot i tenir el marcador clarament favorable, no se sent còmode. Ara bé, la manca de punteria esparvera i la defensa, encara que més sòlida, dona també algun ensurt. En aquesta segona part, u a dos i gràcies. Es millora, però perdent. Amb el marcador i el temps en contra i un jugador menys és difícil remuntar. El més positiu, el gol local. El Josep Maria, després de rebre una pilota de fora llançada ràpidament pel Quim, fa un xut fort i col·locat que el porter no pot desviar, significant el gol de l'honor. Bonica paraula. Honor. Si amb un gol n'hi hagués prou... però de nou va faltar empenta, ganes, intensitat, però no la de l'expulsió del final del partit, per una picabaralla absurda i infantil, sinó la que empeny al jugador a no deixar una pilota per perduda, a deixar-ho tot al camp. Això és el que cal. Amor propi i sobretot, pensar en l'equip. Fer allò que se sap i si cal, sacrificar-se, com els que estan a la banqueta sense dir res, esperant el seu moment i quan surten, intenten fer-ho el millor possible allà on els diuen. Sense soroll, amb ofici. Els veritables homes d'equip, capaços de donar-se per l'equip, sacrificar-se i lluitar. La setmana vinent a Sant Salvador de Cercs, patirem. Segur. Però esperem que torni aquell Calders, aquell que queda tan lluny. Aquell que guanyava o com a mínim lluitava fins al final.


Sant Salvador 1 - Calders C.F. 2

Cop d’efecte.

Dissabte a mitja tarda. Camp de gespa i temperatura fresca. Si bé a les darreres jornades l’equip blau-grana havia pecat deixant massa espais, aquest cop rectificà. Saltà al camp mentalitzat i ja als primers compassos del partit deixà clara la seva filosofia. Marcatges a l’home ben estrets i combinacions ràpides per a sorprendre el rival. Dit i fet. Els tres marcadors, central i laterals, varen ser un malson pels seus respectius atacants, mentre que al mig i al davant es lluitava per recuperar totes les pilotes i alhora per crear espais. Tot i això, l’única errada en marcatges significà el primer gol local. D’un llançament de falta, rematat a plaer pel punta del Sant Salvador, arribà el primer gol. Causa: manca d’intensitat puntual en el marcatge. Apresa la lliçó no tornà a passar i fins i tot aquest davanter fou canviat a causa de la seva inoperància. Per la seva banda l’equip calderí va fer el seu joc i fruit d’això, minuts abans del descans empatà. Una pilota, cedida hàbilment pel Jordi, anà a parar als peus del Joaquim qui la colpejà amb astúcia fent que la pilota entrés fregant el pal dret per baix, deixant del tot inútil l’estirada del porter. Amb aquest marcador s’arribà al descans, just després d’una pilota que miraculosament aturà l’Albert, a boca de canó, d’un xut fort i sec a ran de pal. A la represa l’equip calderí sortí igual de motivat i concentrat i gràcies a això arribà el segon gol visitant. La jugada de traca i mocador. Un desplaçament llarg del Quim cap al Marc i aquest, venint des del darrera evitant així el fora de joc, encara al porter i d’una fantàstica vaselina, estableix l’u a dos. Poc després quan el Quim es quedava sol davant de porteria fou aturat en falta, significant una ocasió visitant i l’expulsió, per doble amonestació, del defensa local. Amb el marcador a favor i un home més els blau-granes ja no passaren angúnies i saberen mantenir el resultat, tot creant encara alguna ocasió més. De claus del partit moltes. El canvi de mentalitat, l’empenta del bloc però sobretot, la gestió de la plantilla feta des de la banqueta. El Valentí va saber fer una lectura del partit abans de començar i dibuixà un equip lluitador, capaç de saber jugar també sense pilota, tot gestionant els tempos del partit amb les substitucions. A aquest encert cal atribuir-li bona part del triomf. Ara, a part d’un partit amistós la setmana vinent, només cal esperar que el dia 6, a casa i contra el Sant Llorenç, tot segueixi igual.

Calders C. F. 1 – Sant Llorenç dels Morunys 1

Regal de reis

Dissabte ¼ de quatre. Sol lluent, fred persistent. Aquest cap de setmana, dia de regals o de carbó després d’una nit de misteri, un rei va passar per Calders, el de debò, el d’orient. D’entrada fongué amb l’ajut d’uns quants quilets de potassa la capa gelada del gol obac i després es deixà veure durant el partit - un partit intens i de xoc - en alguna acció d’infart. La tretzena jornada portà a Calders un rival esperat, ja que sempre que s’enfronten aquests dos equips salten espurnes, per l’empenta que hi posen, per les ganes i potser també per la necessitat que tenen de puntuar. S’està convertint en un clàssic i de nou ambdós equips van estar a l’alçada. L’inici del partit va servir de presentació de credencials. L’equip solsoní va sortir al camp amb tres puntes, intentant aconseguir els tres punts a base de pilotes llargues tot buscant la velocitat d’aquests, mentre que els blau-granes prengueren posicions al darrera i intentaren crear joc al mig del camp, tot buscant l’oportunisme dels seus davanters. L’ocasió més clara dels visitants aquesta primera part fou un xut a boca de canó del seu extrem esquerra que l’Albert, providencial, desvià a còrner. Poc després d’una errada del lliure solsoní va arribar el gol local. El Xavier envià una pilota llarga que passà pel mig de la defensa i anà a parar al Lluís qui, donant fe de la seva qualitat, aixecà la pilota de manera suau per sobre del porter tot enviant-la a la línia de gol. La defensa, ja refeta, es llançà amb afany per treure-la però el Marc, molt atent a la jugada la va colpejar hàbilment entremig de dos defenses rivals. U a zero i cap als vestidors. A la represa l’encontre va seguir la mateixa tònica, tot i que poc a poc, l’equip solsoní s’anà desinflant. A mitjans de la segona part però, el Josep fou expulsat per doble amonestació i això esperonà als visitants, que encara que disposaven d’ocasions, no encertaven a materialitzar-les. Minuts després el Xavier fou colpejat sense pilota, quedant lesionat i el seu agressor impune. Quin àrbitre més tou. No veia res, excepte un públic cridaner. Ja a les acaballes, corria el minut 84, arribà el gol visitant després d’un llançament de falta des de l’exterior de l’angle esquerra de l’àrea gran. Una pilota alta anà a parar després d’un parell de bots al gran extrem dret del Sant Llorenç, en posició de fora de joc, qui xutà creuat tot fent inútil l’estirada de l’Albert. Un gerro d’aigua freda, més per la manera que per les ocasions de gol d’ambdós equips. Al final un just repartiment de punts que no serveix de gaire per a cap dels dos equips. La setmana vinent a Gironella esperem que segueixin puntuant, el Calders, és clar.
C. F. A. Gironella 5 – Calders C. F. 0

Excés de torrons.

Dissabte, un pèl abans de les quatre. Camp municipal ampli amb el Santuari de Queralt de fons, allà a la llunyania. De públic local poc, de visitant, menys. L’inici del partit fou puntual sota un sol primaveral. De nou el Calders va presentar una alineació inèdita degut al gran nombre de baixes, ja siguin per sancions, ja sigui per lesions. Un cop els automatismes comencen a funcionar, hi ha quelcom que manca, una peça es trenca i això no és necessàriament dolent. Si un element falta dins de l’equip hi ha un substitut amb iguals condicions o millor, però quan et manquen un o dos jugadors per línia, cal refer els automatismes i això requereix temps. Cal habituar-se al nou lloc i saber-se’n just posseïdor. Els que saltaren al terreny de joc ho feren amb ganes i empenta, però sense convicció i alguns tocats. Un cop varen rebre el primer gol, d’un xut de falta que passà pel costat d’una tanca mal situada, una part dels jugadors començà a enfonsar-se. Faltava creure’s que es podia guanyar. Amb el segon, ja a la segona part, la davallada fou fulminant. Corria el minut quinze, amb el Calders que ja es començava a posicionar, quan l’Aleix va cometre una pena màxima innecessària. L’Albert aturà la pilota però deixant-la morta a la frontal i habilitant al llançador perquè a la segona, ara si, foradés la porteria. Semblava que cadascú lluitava pel seu compte, això els més combatius, mentre que d’altres abaixaren els braços tot cedint la iniciativa als locals. L’Albert migcampista es trobà sol, sense saber a qui donar la pilota. El mig del camp fou completament controlat pels berguedans mentre que al davant corrien però sense opcions, ja que no rebien pilotes. La defensa pecà d’inexperiència en general i de manca d’empenta i ganes en alguns casos concrets. El tercer gol arribà d’un xut llunyà, força tou però ben col·locat, mentre que els dos darrers, aquests si, arribaren de jugada, amb els blau-granes ja desfets. El Calders combina experiència i joventut, tècnica i empenta, en mesures justes i sense excessos. Cal doncs, que qui pot córrer corri, sense mandres, buidant-se i donant-ho tot. Manca sacrifici, manca esperit. Hi ha qui vol fer més del que sap o qui no fa allò que se li demana i per això passa el que passa. Quan van mal dades, ningú aixeca el cap. Esperem que es refacin, que tornin els lesionats, els sancionats i que els que hi ha, lluitin més i deixin fins a la última gota al terreny de joc, per orgull, per honestedat, per vergonya. Veurem si dissabte vinent, a casa i contra el Callús, torna l’equip. El mateix de la setmana passada, si cal, però amb ganes de revenja, amb ganes de mostrar-se treballador.
Calders 0 - Callús 3

Regalant punts

Dissabte més tard, a 3/4 de 4. El camp, gràcies a un temps moderat i a una cura hospitalària, en perfectes condicions, digne de les millors ocasions. L'equip calderí saltà al terreny de joc més agressiu, preparat per a netejar la imatge oferta la setmana anterior. Totes les línies de joc sortiren disposades a buidar-se físicament i mostraren ja als primers compassos de joc la nova actitud, ajudant tots en defensa i pressionant amb força. Ara bé, tres errades, tres gols. Primera errada, primer regal. Un jugador del Callús controla la bimba dins l'àrea sense gaires opcions davant de l'Aleix i amb l'arribada del Sergi i el Josep. Tot i això l'Aleix comet una pena màxima infantil, absurda, innecessària. Zero a u. Segona errada, segon regal. El Ramon, molt ben col·locat durant tot el partit no s'avança per crear un fora de joc i habilita al davanter qui amb la mà empeny la pilota al fons de la xarxa. Una pilota on el porter, l'Albert, sigui dit de passada, hauria pogut fer més. Zero a dos. Tercera errada, tercer regal. Un llançament de fora, a tocar del còrner passa per sobre del Ramon, el Sergi no encerta a tocar-la, al contrari la deixa tova a dins l'àrea petita i el davanter la colpeja de cap sense oposició. Zero a tres. Que en som de generosos. Que en som d'innocents. Amb aquest resultat s'arribà al descans. A la represa l'equip blau-grana va sortir motivat, ben tancat al darrera però sense cap opció al davant. En els següents quaranta-cinc minuts l'equip calderí fou sòlid en defensa però inexistent en la creació de joc. Cap ocasió de gol. Cap control amb perill. Per part del Callús un llançament de falta que l'Albert aturà amb encert. Amb aquest bagatge és difícil guanyar, ja que es regalen situacions de gol que equips com el Callús fan allò que nosaltres no sabem fer; marcar. Aprofitar les errades dels rivals, mentre que quan el Calders té una situació semblant tremola, dubta i finalment, l'erra. Aquest cop però, la imatge general fou millor. Es va perdre però amb el cap una mica més alt. Què hem de dir. Alguna cosa positiva cal trobar i l'actitud, si més no, ho fou. La setmana vinent a casa i contra el Navàs, ja veurem. Esperem que s'acabi l'època dels regals i les concessions. Endavant Calders, endavant equip.
Calders 3 - Navàs 5

Si això és un líder...

Dissabte a quarts de quatre. L'estadi el de casa i com sempre en òptimes condicions. Per a l'ocasió es desplaçaren a Calders una colla de seguidors del Navàs, ben provistos de tambors, timbals, himnes poc elaborats i litres de cervesa. Amb un xivarri eixordador va començar el partit, amb empenta navasenca però ben frenada pel quadre calderí. Ja als primers compassos es veié que els blau-granes no els ho posarien fàcil. Tot i això una errada arbitral, una pena màxima inexistent xiulada a l'Albert va significar el zero a u. Més endavant, poc després d'una jugada ben trenada i amb la defensa descol·locada arribà el segon gol visitant. El públic embogí, embriac com ja anava i reclamava un passeig futbolístic per terres calderines. Ara bé, el Calders va treure pit i no s'arronsà. D'entrada el Lluís, amb un gol superb, féu emmudí el sector de públic navasenc. Agafà la pilota a la frontal de l'àrea, va fer dos retalls excel·lents i després s'inventà un xut potent i col·locat que entrà per l'escaire de la porteria visitant. Minuts després en una altra jugada de triangulació ràpida arribà el tercer gol visitant, que fou ràpidament contestat per un altre gol del Lluís. El Josep, veient que el Lluís marxava tot sol, li llançà una pilota alta per sobre tota la defensa trencant així el fora de joc i aquest només l'hagué de colpejar suaument per sobre la sortida del porter per establir el dos a tres. Malauradament just abans de les acaballes arribà el quart gol visitant. A la represa l'equip local va sortir amb intensitat i ganes, amb marcatges adhesius i amb més llibertat al centre del camp. Cal dir que durant tot el partit va haver-hi gran feina de desgast per part de totes les línies de joc, marcant a l'home i seguint-lo fins on calgués per tal d’estroncar les possibles ocasions de joc, exemple d'això fou la feina fosca del Marc que baixà fins on calgué per perseguir el seu marcador. Poc després de la represa arribà el cinquè del Navàs. Tot i això se'ls veia neguitosos, sabedors que si volien guanyar no podrien despistar-se ni un instant. Fruit d'aquesta pressió arribà una de les jugades més lamentables del partit. Després d'una entrada contundent de l'Òscar a l'extrem, la pilota anà a parar al còrner i el Manel la lluità. El 8, Javi n'hi deien, se li encarà, potser reclamant el què l'àrbitre no havia assenyalat i acte seguit, impotència o ignorància, escopí al Manel. A partir d'aquí van haver-hi algunes empentes i poc més, ja que d'educació i dos dits de front, alguns encara en tenen. Amb els ànims escalfats i el públic increpant a tothom, arribà el tercer gol del Calders. Una pilota centrada que el Jordi Serra, especialista com n'és, col·locà amb un cop de cap impecable on el porter mai pot arribar. I es féu el silenci. El sector navasenc suava, el sector calderí fruïa. Si bé es va perdre va ser un partit dinàmic, interessant, alegre i treballat. I què ens queda si no això, passar-ho bé i fer-ho passar bé als que ens venen a veure, perquè el futbol és això, un entreteniment. I res més. La setmana vinent el Calders es desplaça al camp del Valls Palà. Veurem, esperem que seguim passant-ho bé i a la fi els resultats tornaran.

Valls Palà 4 – Calders 2

Amb cor però sense cap.

Diumenge una hora abans del te. L’estadi com el nostre, petit però grades de ciment i uns vestidors nous. L’àrbitre correcte, incapaç de dialogar i ferm en les seves decisions. El partit començà amb alguna variant. A causa de les nombroses baixes el Valentí adaptà l’estofat als ingredients i encara que la recepta era bona, del 4- 4- 2 habitual a un 4- 3- 3 meditat, el plat sortí insuls. La pressió era inexistent i les línies es separaven massa deixant massa zones mortes. D’entrada la defensa, homes de consistència gelatinosa, dubtosos i erràtics que no varen estar de nou a l’alçada. El mig superat i aïllat, sense opcions i al davant, molt cor i gens de cap. D’una banda qui lluita sol, sense buscar l’equip, d’altra qui perd els papers uns segons i després ja no hi ha volta enrera. El Calders és un equip gris, sense personalitat, que només juga a batzegades, molt amb el cor, però sense cap. El primer gol local per manca d’intensitat defensiva. El segon un regal d’infantil del Sergi, fent gairebé la passada de la mort al davanter del Valls. Així acabà una primera part per a oblidar, amb l’expulsió per agressió del Marc inclosa. A la represa, al minut 1 el Dani, qui ho dóna sempre tot al terreny de joc marcà un gol de murrieria, de lluita, de paparra, perseguint la pilota fins al porter, molestant, sent-hi. Poc després el Xavi fa un mal control i habilita a l’extrem del Valls qui no l’erra. L’Albert venut. Si bé a vegades ell no dóna seguretat a la defensa aquest cop la defensa no n’hi donà a ell i a la llarga també s’encomanà del joc trist i patètic del Calders. Vint minuts es va jugar prou bé, pressionant, tocant, però sense concreció. D’ocasions n’hi va haver, des d’uns xuts des de dins l’àrea sense oposició del Dani i l’Edgar, a un lliure indirecte xutat des de dins l’àrea per l’Albert, qui no va saber-ne treure profit. Per a somniar el gol de l’Edgar, d’un llançament de fora que des de l’àrea petita engalta magistralment, foradant la porteria amb gràcia i estil. El millor gol de la vesprada. Ja sobre el temps reglamentari el Xavier fa una cessió a l’Albert i aquest, per afegir-se al festival de futbol de la defensa, fa un mal refús, elevant la pilota cinc metres sobre la seva vertical i per tal d’evitar que el davanter vallenc se n’aprofités, l’agafa i provoca una pena màxima. Per acabar-ho d’adobar li llença la bimba a sobre tot significant la seva expulsió. 4 a 2 incontestable. Sense voler desmerèixer els que varen jugar, no ja diumenge si no els darrers partits, el Calders no pot prescindir de ningú i les nou baixes d’ahir es varen notar. Uns per la seva experiència, d’altres per la tècnica, altres per poder moure la banqueta i oxigenar l’equip. Sense substituts cal adaptar-se al que hi ha, però sense marge d’error i el Calders necessita aquest marge ja que en viu de l’error. La setmana vinent a casa contra el Balsareny veurem quin Calders tenim. Ara, patirem.
Calders 1 – Balsareny 3

No hi ha manera

Dissabte a les 16.00, just a l’hora de la pel·lícula. L’estadi, el de casa, amb una afecció que no ens mereixem, amb tambors, trompetes , xauxa, disbauxa i xerinola. Allò que calgui per esperonar el quadre blau-grana. L’àrbitre, novell, amb la L encara penjada a l’esquena i fent-se mal amb els retrovisors a l’hora de veure els fora de joc. Amb aquest guió els calderins varen saltar al terreny de joc molt motivats i mentalitzats a donar-ho tot. La primera part va ser més que correcte. El Balsareny ho passà malament tot i avançar-se al marcador amb un gol regal, d’aquells que només el Calders ofereix embolicats amb un llacet blau. Una pilota mal rebutjada va a parar a l’extrem qui la penja a l’àrea i un que passava per allà, rematà amb oposició però encert. Res més dels visitants durant aquesta primera part. En canvi els locals crearen ocasions, algunes destarotades per la mala apreciació de l’àrbitre en el fora de joc, d’altres per la manca de punteria dels davanters, però calia ser-hi i els blau-granes jugaren molt bé, tocant la pilota, movent-se i oferint-se. El gol de l’empat arribà d’una jugada d’estratègia. El Nasi, molt actiu tot el partit, féu un llançament de còrner que el Josep, - torna, torna Serrallonga - venint des del darrera rematà de cap al fons de la xarxa amb autoritat. Amb aquest resultat enfilaren cap als vestidors. A la represa l’equip calderí va sortir menys centrat i durant uns segons amb deu jugadors per la indisposició del lliure, qui féu aparició instants després com per art d’encanteri, encantat. Ja als primers compassos es veié que el Balsareny no es conformaria amb l’empat i sortiren en tromba. Malgrat tot, el segon gol tardà en arribar. Corria el minut vint quan hi hagué una falta des de tres quarts de camp. El llançament d’aquesta quedà morta, després de diversos rebots, a l’àrea petita i fou aprofitada per un jugador del Balsareny qui, enmig del desori l’envià al fons de la porteria. Desesperats els jugadors del Calders intentaren refer-se però una altra pilota penjada a l’àrea petita, aquest cop rematada de cap pel punta, sense angle ni oposició, significà un u a tres injust però real. Ja cap al final el Calders disposà d’una altra ocasió per entrar al partit i fer tremolar els visitants gràcies a una pena màxima després d’una clara caiguda dins l’àrea. Al·leluia, després de 18 jornades de lliga, moltes caigudes i més enrabiades, varen xiular el primer penal a favor del Calders. Sí senyor. El Joaquim, pou de virtuts però no pas en l’aspecte de llançador de penals, va entestar-se a xutar, fent-ho fluix i pel mig. El rebot, xutat a boca de canó pel Dani primer i pel Josep després, tampoc trobà porteria. Així doncs, adéu a tres punts més i a seguir patint. La setmana vinent cap a Artés que fa baixada.
Artés 2 – Calders 0

Ja floriran els ametllers.

Dissabte a les 16, hora mandrosa i plujosa. L’estadi, el municipal d’Artés, un fangar com qualsevol altre en un dia de precipitacions. Aquest partit és dels que semblen més puntuats, potser per la proximitat, potser per la presència de jugadors artesencs o calderins a un club o altre, el que sí que és clar és que és un xic diferent. No massa, no exagerem però sí una mica. L’inici del partit fou elèctric. Els marcatges implacables, ofegadors, sense deixar uns mil·límetres per a pensar, tot i que l’estat del camp no permetia gaires filigranes. Durant els primers 45 minuts saltaren espurnes. El joc era viu, desplaçaments llargs per ambdós equips però les defenses sòlides, malbaratant totes les ocasions. Al mig del camp, desplaçant la pilota, fent faltes tàctiques per aturar el joc. L’ocasió més clara sobre el minut 44, un desplaçament llarg que és rematat de cap pel punta artesenc enviant la pilota al travesser. Del quadre calderí destacar una triangulació fantàstica entre l’Albert, el Jordi i finalment el Josep Maria – present altre cop després d’un parell de mesos de baixa per lesió- que no trobà porteria. L’àrbitre correcte, potser massa avar en les targes. A la represa l’equip sortí igual de motivat i concentrat, preparat per a donar la sorpresa. En canvi l’Artés es féu un lifting, injectant aire nou a totes les línies, fent canvis amb generositat. La segona part continuà amb el guió ja escrit fins al minut 20 aproximadament quan tot canvià. El Josep, molt sacrificat en tasques de contenció la primera part, va aturar el mig agafant-lo per la samarreta, significant la segona targeta groga i conseqüentment l’expulsió. Massa per a un equip ja cansat després de córrer en aquell fangueig. Minuts després es lesionà el Xavier de manera fortuïta, desbaratant un esquema que funcionava al mancar-li dues peces claus. Fruit d’aquesta nova situació – l’equip s’estava resituant - els artesencs aprofitaren una de les poques ocasions de què disposaren per marcar el primer gol, després d’un xut alt que agafà l’Albert desprevingut, molt segur tot el partit i que en aquesta ocasió res no pogué fer. No haurien d’haver xutat, és cert. Error de marcatge car. Instants després, el cap va més ràpid que les cames, l’Òscar – últim jugador- aturà una escapada del punta amb falta, significant la seva expulsió. Tot i les aparences, nou jugadors i pocs canvis a fer per a buscar revulsius, l’equip seguí batallant, sense complexes. Ja a les acaballes una escapada d’un jugador local, després d’una falta clara no sancionada, acabà amb un u contra u amb l’Albert venut. Dos a zero definitiu i gens merescut. El Calders va mostrar una cara digne, va lluitar i encara que va jugar força estona amb inferioritat numèrica plantà cara i no s’arronsà. De nou cal dir que hi va haver actitud, ganes, empenta. De la sort que en parli qui hi cregui, d’oportunitats, poques però lluitades i desaprofitades. Com a mínim va ser un partit distret, alegre, sacrificat. Com a mínim qui va estar al camp va veure jugadors que s’ho creien i que feren tot el que pogueren. Qui fa el que pot, no està obligat a més. Així doncs esperem que dissabte vinent, contra el Puigcerdà, segueixi la motivació i l’empenta, perquè d’aquesta manera els resultats arribaren o això cal creure.

Calders 3 - Puigcerdà 0


Gràcies a la superioritat numèrica del Calders, aquest cap de setmana es va jugar bé i es va guanyar. Els blau-granes saltaren al terreny de joc eufòrics i es disposaren a demostrar les seves qualitats/habilitats. El primer gol del Xavier. Un llançament creuat que sorprengué les assistències. El segon gol de l'Aleix, un gol fantasma que va pujar al marcador, mentre que l'estocada final fou del Nasi, un gol silenciós. Cal dir que per segona setmana consecutiva l'Albert va salvar els locals de la derrota, gràcies a les seves aturades fantàstiques, ell us les explicarà. La més celebrada un xut alt que va aturar en cinc temps o sis, a l'hora de l'escalfament. Totes les línies jugaren compenetrades, fent del seu art un regal pel públic assistent, mitja entrada a l'estadi municipal. Per cert, això és el que podria haver passat si haguéssim jugat. No es va jugar per manca de rival, sort perquè a Calders s'està projectant la tomba del jugador desaparegut ( no tinguem en compte els derbis contra l'Artés), però es discuteix sobre quina cara ha de tenir.

Una abraçada a tots i ja sabeu, qui diu que si no hi ha esforç no es valora. Jo, aquests tres punts els valoro molt positivament. Que tremolin els de sobre, que el Calders s'apropa.
PS. Algú sap com provocar gastroenteritis col·lectives a equips rivals? Per seguir puntuant.
Serginyo, el que va donar les passades de gol.

Navarcles 7 – Calders 1

S’escapen tres punts innecessaris.

Setmana realment complicada per a l’equip calderí, més concentrat en els seus compromisos de Copa d’Europa que en la lliga, on està situat en una còmode i ben definida segona posició. Ja a principis de la setmana anterior rius de tinta esquitxaven els diaris locals parlant de l’estat d’ànim dels jugadors calderins, incidint en les lesions, a més de futures ofertes milionàries per incorporar nous talents. Entrades i sortides sense confirmació. Pàgines destinades a desestabilitzar un vestidor amb classe, tot i que la fortalesa de caràcter i el compromís amb el projecte feren inútils uns intents barroers de tocar-los anímicament. Prova d’això fou una de les imatges de la setmana més esperades per les premses locals i estatals, la fusió en una abraçada espontània i generosa del Joaquim amb l’Albert, després dels malentesos de la setmana anterior per una pilota mal passada d’aquest darrer i pitjor rematada pel primer. Galàctics al camp però que a fora, sense el vestit de treball, es mostren humils i afables amb els companys i el seu joc. Aquest vestidor, ric en totes les seves facetes, compta amb jugadors versàtils i dinàmics, capaços de tirar endavant el club en les pitjors situacions. Dissabte ho veiérem. En l’olla a pressió que fou l’estadi municipal de Navarcles els calderins saberen mantenir la calma, sense immutar-se en cap gol, fent el seu joc i deixant l’efectivitat pels locals. Després de cada gol la mateixa fredor russa agafant la pilota i situant-la al centre del camp. Sense presses, sense rancor ni pors, amb dignitat, reptant als locals a superar-se, a gosar fer un altre gol. Res no pogué fer un Garriga superat, salvador en d’altres ocasions però que aquest cop, sense una defensa sòlida, se sentí desprotegit i restà sota pals. Les línies, totes elles ben dibuixades, es dedicaren a vascular pel camp, evitant el contacte, evitant la pilota i fins i tot a vegades indicant el camí cap al gol. Jugadors versàtils però senyors. Va ser un partit magistral, dels que farà escola. A partir d’ara podrem exemplificar les jugades, posar-els-hi nom, catalogar-les. Cada minut del partit compta amb una perla, cada minut té el seu valor. Jugades amb filosofia pròpia. La clau del partit, l’esforç, el treball i el sacrifici. Hores d’entrenament a baixes temperatures, tàctiques i tècniques complexes d’estudiar i d’aplicar, però sobretot, l’esperit i la humilitat. L’empenta que es mostra al camp. Sort que la lliga es va guanyar a Casserres amb un 1 a 2 fantàstic, genial, d’aquells que en parlarem als néts i si hi arribem, als besnéts. Ara només queda esperar que s’acabi el que resta de post-temporada. La setmana vinent a casa, contra el Casserres, l’au Fènix reapareixerà per a donar l’estocada final i potser definitiva a aquesta lliga.

Calders C.F. 0 - Casserres C.F 3

Perdent per mèrits propis

Dissabte cada cop més tard, a quarts de cinc, gràcies a que el dia s'allarga. Va ser una tarda de vent i futbol, a parts iguals. Aquest cop el Casserres no es va veure sorprès per l'equip calderí. Els berguedans amb els deu últims minuts de la primera part en varen tenir prou per a sentenciar el matx i dedicar-se a especular amb el resultat, gràcies a tres errades defensives greus. Primera errada. Llançament de falta i manca d'intensitat en els marcatges. El mig del Casserres sol dins l'àrea petita rematà de cap una pilota a plaer, sense oposició de cap mena. Segona errada. Empenta sobre el Josep no sancionada que desequilibrant-se toca la pilota amb la mà a frec d'àrea. O falta atacant, que semblaria el més encertat o penal clar. Penal i gol. Tercera errada. Sobre el temps afegit l'Albert fa un estrany, diguem-n'hi així, enganyant a tothom que ja veia la pilota ben blocada, excepte el punta del Casserres qui, murri ell, aprofità l'errada per batre la porteria a plaer. Punt i a part i cap al vestidor cap cots. A la represa els visitants es dedicaren a mantenir el resultat i intentar sorprendre als blau-granes al contraatac, mentre que els locals varen treure l'orgull i lluitaren amb coratge. Una segona part on varen estar ben situats al darrere però inoperants al davant. Aquest equip, que basa sovint el seu joc en un estil defensiu, es mostra massa avar a l'hora de regalar gols al públic i així és difícil, per no dir impossible puntuar i més si tenim en compte que la defensa darrerament es mostra poc contundent. Bé, que fa aigües sovint. Aquest dissabte vàrem veure dos partits, un l'inici de la primera part i tota la segona amb dos equips lluitant de tu a tu, creant algunes ocasions i fent marcatges estrets. L'altre els darrers deu minuts de la primera part. Per oblidar i esborrar. Imprecisions i manca d'intensitat. Diumenge de la setmana vinent al migdia cap a Puig-reig per a jugar contra el Berga B i puntuar per fi. Som-hi Calders!
Berga B 4 – Calders C.F. 0

Maleïts romans!

Diumenge assolellat, a les 12, hora pietosa. Desplaçament a Puig-reig amb digne agermanament entre viles berguedanes per batre un rival forani, és a dir, els calderins, els irreductibles bagencs. El Berga està remodelant el camp i per això s’ha de desplaçar jugant a Puig-reig els partits de casa, sobre la catifa verda esquitxada d’encenalls de cautxú. Amb ganes i sense poció la tropa calderina saltà al terreny de joc disposada a donar la sorpresa. D’entrada pintaven bastos, sobretot veient un àrbitre de mal record pels blau-granes, l’infame ausenc. Però sense pors i amb esperit la primera part passà amb alegria i confiança, veient-les venir i de tant en tant, espantant el rival amb alguna triangulació de mèrit. Quaranta-cinc minuts més que acceptables, no pels llepafils però si pels estrategs. A la represa l’equip saltà igual de motivat. El druida alliçonà els guerrers i seguiren les seves premisses. Però ai las, minuts més tard arribà l’hora dels contes. Un esquitx berguedà, petit de talla però gran d’intencions, colpejà de cap una pilota tova dins l’àrea petita, potser durant la pausa pel cafè del porter, i aconseguí el primer gol. Per Tutatis! Maleïts berguedans! Mes els visitants seguiren lluitant, guiats des de la banda amb afany. Ara bé, una internada per l’esquerra acabà amb un xut imparable des de la frontal de l’àrea, on poc pogué fer el porter present de nou. A aquestes alçades l’àrbitre es presentà a l’afecció, expulsant al druida sense miraments ni arguments, per afegir-se a la festa. Visca el Cèsar! Els irreductibles, més reduïts que mai, varen seguir lluitant, més a tongades aïllades que com a grup, intentant salvar els mobles. Tot i això, de nou es veieren sorpresos per un altre gol. Aquest cop un xut que s’escolà entre el pal i la mà de l’Albert. Increïble. El triangle de les Bermudes. A partir d’aquí començà on és el Wally; buscant el jugador que córrer, el que s’ho mira, el que recrimina, el que passeja, el que sua... i és clar, amb aquest panorama arribà el darrer gol. Un xut que és rebutjat en primera instància però que queda tou i franc a la frontal de l’àrea, digne perquè un juvenil, del Berga és clar, remati a plaer. Apa doncs, cap a casa amb el sac ben ple, quatre gols com quatre sols. Res a dir. La setmana vinent a casa contra el Torroella. Esperem que el cel no ens caigui al damunt.


Calders 2 - Vilada 1

Justa remuntada.

Dissabte a les cinc i baixant. Temperatura fresca en una jornada esquitxada per quatre gotes escasses a l'inici del partit. Per a l'ocasió ànims renovats, confiança plena i una claca més que digne d'una fanfàrria. Timbals, esprais, crits i sorolls per a animar als locals. Un deu per a aquesta afecció constant. Un monument com una casa de pagès per a ells. Amb xivarri de fons l'equip saltà al terreny de joc amb la necessitat de puntuar, sobretot per a demostrar que encara pot dir quelcom en aquesta lliga. Malgrat tot varen ser els jugadors del Vilada qui estrenaren el marcador. En uns primers instants marcats per les imprecisions una pilota morta anà a parar a les mans del Marc de rebot. Mala sort i penal xiulat. El davanter viladenc transformà el xut en el primer gol. U a zero i a remuntar. Els blau-granes, gladiadors del moianès, no s'enfonsaren, seguiren lluitant i insistint. Al davant una parella de ball inèdita, el Dani - batalla que batallaràs- i el Marc - incisiu i mortífer -. Mòbils, dinàmics, pesats, qualitats envejables per a qualsevol punta. Darrera d'ells un mig camp amb garanties. L'Albert com a passador precís, el Josep de contenció i als interiors dos exponents de la mobilitat, el Lluís, solvència contrastada i el Josep Maria, toc i concreció. Ja tancant per darrera una defensa infranquejable. De central el Sergi, molt present i contundent, amb un lliure de qualitat, l'Òscar, organitzador i ben posicionat i als laterals un increïble Manel, sense complicacions amb un Aleix molt concentrat. A la porteria l'Albert, inclassificable. Capaç de fer una aturada superba i alhora menjar-se una pilota franca de manera innocent. Onze jugadors com onze sols. Visca l'equip! Endavant amb l'espectacle! Amb aquest planter minuts després arribà el gol de l'empat. Una pilota mal rebutjada pel porter és aprofitada pel Marc que, hàbil i ben col·locat, envià un xut creuat i tou al fons de la porteria. U a u i tremoleu. La bèstia calderina es desperta. Instants després arribà el segon gol gràcies a un llançament de falta del Josep Maria que el porter - bé, diguem-n'hi així per ser generosos- no arribà a blocar. Dos a u i cap als vestidors. Aigua, instruccions del Valentí i de nou cap a l'arena. A la represa el partit perdé en intensitat i toc, basant-se més el joc en pilotes llargues que ambdues defenses aturaven. Res a mencionar, res a ressaltar. Al final tres punts que es queden a casa com cal. Tres punts calderins. La setmana vinent descans, temps per a esmolar dels eines i tornar quinze dies després a Puig-reig, a seguir sumant.

Puig-reig 4- Calders 0

Via crucis!

Diumenge a quarts de cinc amb sol, pluja, vent i núvols. Una mica de tot per no avorrir-se. A l’arena, un dels circs més preuats de la categoria, vint-i-dos gladiadors disposats a batallar sense treva. La primera part de desgast. L’equip visitant, afavorit per uns déus benèvols, va saber aturar l’embat de les ordes locals, però sense atemorir uns berguedans combatius. Quaranta-cinc minuts de diàleg de tu a tu, sense escletxes ni concessions amenitzat al final per un xàfec fred i molest. Un espectacle atractiu però sense gols. Sobre el xiulet final l’Aleix es lesiona - no patiu que no caldrà operar... ni reposar- i és substituït. A la represa les escletxes sovintejaren ofegats com n’estaven els blau-granes. L’equip local mantenia l’esperit i gràcies a una errada del lliure calderí, un marcatge mal lligat, arribà el primer gol local. Minuts després, potser dos, una altra errada donà lloc al segon gol. La pilota botà davant del lliure i aquest, que es pensava que els jugadors locals llançarien la pilota a fora a causa d’un jugador visitant lesionat, no encertà a rebutjar-la i habilità de nou, al nou, perquè marqués en un u contra u molt favorable. Mart, on t’has amagat! Cinc o sis minuts després, a molt estirar deu minuts, arribà el tercer gol. Una pilota centrada fou rematada entre dos jugadors i el porter per un berguedà murri i oportunista. Massa eixerit per uns visitants massa turístics. I per amenitzar la tarda - retoc de timbals- un altre gol arribat després de dues errades calderines: la primera del central i la segona del mig defensiu; el gol de mèrit. Quatre a zero i cap a Calders. L’àrbitre, correcte en tot moment, aturà el joc en diverses ocasions per confirmar que dels locals només n’hi havia onze, molt ràpids però onze. De visitants després de les expulsions, que no repercutiren en el resultat, acabaren el partit nou jugadors, cansats, ofegats i desanimats. Avui només queden quatre partits i a pensar en la temporada vinent. De moment però, a acomiadar-se amb dignitat. La setmana vinent a casa contra el Sant Salvador esperem que repeteixin resultat de l’anada. Per cert, el millor de la jornada la reaparició del Jonatan després de mesos de baixa.

Calders 2 – Sant Salvadors 1

Sant Jordi cau del cavall!

Tard i cada cop ho és més, dissabte a les cinc. Minuts abans un xàfec generós per després, un cop l’àrbitre xiulés l’inici, sol a dojo. El visitant, de Sant Jordi de Cercs, es presentà puntual i amb ganes de revenja. Els locals, calderins orgullosos, sortiren amb una alineació inèdita a causa de les baixes. Un equip compacte com un drac. Els primers quinze minuts els berguedans atacaren amb insistència, fent anar el floret amb mestria però darrera la bèstia aturava els embats amb solvència. D’una banda un Ramon excel·lent, mantenint un alt nivell tot el partit, dosificant-se i multiplicant-se. A l’altre flanc el Manel. Superb, incommensurable. Anul·là completament al seu marcatge, ofegant-lo, estrenyent-lo i al final irritant-lo al veure’s impotent. Un duet vital. Una defensa excel·lent. Passats els primers minuts l’equip dragonià començà amb les foguerades. La primera genial. Un pilota servida pel David a l’espai és aprofitada pel Marc, ràpid i murri per colpejar-la amb classe per sobre del porter. Endavant, Sant Jordi està ferit! Amb aquesta queixalada s’arribà al descans. A la represa l’equip calderí es mantingué sòlid i compacte. Com un sol home tots corrien, els marcatges incontestables i l’empenta esfereïdora. Minuts després de la represa arribà la segona flamarada. Una pilota que el Quim, situat per a l’ocasió al centre del mig camp , agafà a la frontal dreta de l’àrea i s’inventà un xut que féu tremolar el travesser tot botant dins la porteria. Dos a zero i encara no apareix el Síndrome d’ai, estem guanyant. Apa doncs, Sant Jordi ja trontolla! Poc després arribà el gol visitant, un moviment de canell que despista el drac, no podent evitar l’estocada. En un llançament de còrner la pilota quedà morta dins l’àrea i sense poder-la allunyar ni el Sergi ni el Manel, el davanter visitant va xutar al fons de la xarxa local. L’última alenada d’un cavaller abatut. Instants després saltà al terreny de joc el futur de l’equip, un sagal descarat, viu, alegre i motivat, Dome n’hi diuen. El recanvi que assegura la continuïtat, un futur prometedor, aportant en el seu debut frescor, mobilitat i consistència al joc. Al final dos a u i tres punts que no s’escapen. Aquest cap de setmana vàrem veure un dels partits més seriosos de la temporada. Un bloc en tot moment. Jugadors ajudant-se, buidant-se i animant-se. Tot l’equip va jugar a un gran nivell, dotze jugadors solvents i compromesos. Aquest cop la sang brollà de Sant Jordi i la rosa la recollí el drac per oferir-la al seu públic tantes vegades desatès. La setmana vinent cap a Sant Llorenç dels Morunys hi falta gent.
Sant Llorenç dels Morunys 4 – Calders 2

Jornada aigualida

Dissabte tardorenc a gairebé mil metres d’alçada. De lluny cims nevats i per sobre una cortina d’aigua fresca. Amb la música de fons d’un ball al poliesportiu va començar el partit a l’hora que acaben les classes escolars. D’entrada uns primers minuts de poca intensitat calderina, ballant al so dels solsonins. Marcatges menys estacats que la setmana anterior i ensurts més sovintejats. En vint-i-sis minuts dos gols locals. El primer del davanter gegant. Una jugada a càmera lenta a dins l’àrea petita, aturant la pilota, baixant-la i canviant de peu mentre la defensa s’ho mirava. Un xut tou però col·locat. El segon després d’un clar fora de joc. Dos a zero i a córrer. Amb tot però l’equip del moianès es refeu i primer el Quim, xutant des de l’àrea petita després d’una jugada embolicada i després el Nasi, en una internada de bella factura per la banda amb un xut excel·lent, anivellaren el marcador abans del descans. Un resultat just vist el que s’havia jugat. A la represa la jugada clau. Un sagal lleidatà s’internà a l’àrea i després de sortejar dos adversaris i veient que a la tercera anava la vençuda es llençà a dins l’àrea davant l’oposició del Sergi. Una jugada pintoresca digne de les Picornell. Entre la caiguda i l’entrada un decalatge de segons, gairebé amb temps per meditar com cauria per a la fotografia. L’àrbitre, superat per tantes regles en el joc, massa per a retenir, xiula sense criteri i comet l’error. El de terra, a qui teòricament li varen fer la falta, s’ho mirà entre sorprès i alegre. Penal injust però vàlid i el xut imparable deixant la moral visitant minada. A partir d’aquí l’equip local es dedicà a trencar el joc amb faltes. L’àrbitre en aquesta fase no va estar de nou a l’alçada i deixà l’equip local jugar a plaer, cometent accions al límit de l’agressió, sense aturar-ho amb targetes. Els visitant per contra s’anaven encenent, protestant cada cop més. Malgrat tot l’àrbitre no aplicà els mateixos criteris a ambdós equips i els visitants acabaren amb dos expulsats de manera severa. Ja a les acaballes el darrer gol local. Una pilota desplaçada llarga que el ràpid extrem agafà i deixà clavats al Sergi i al Manel plantant-se sol davant del Valentí, tot xutant-li a boca de canó. Un gol meritós per a tancar un 4 a 2 discutible. Malgrat les aparences el Calders mereixia més i també el Sant Llorenç. Un àrbitre amb més qualitat. Aquest va cometre errors i si bé és humà i lícit equivocar-se, no pot ser que sempre s’equivoqués perjudicant als mateixos. Però ja se sap, els àrbitres també estan a l’alçada de la categoria, són també àrbitres de tercera, més avall no aniran. La setmana vinent a casa i contra el Gironella esperem no haver de parlar del col·legiat.

Calders 1 – Gironella 6

Set i partit.

Dissabte ruixa que ruixaràs mitja part i després, sol a dojo. El camp un fangar que hauria d’haver afavorit el toc subtil calderí. Amb aquest escenari l’afecció sorollosa i present, més que l’equip. Davant, un partit per a oblidar, vàlid per a confegir el Manual d’errades i pífies dignes de pati d’escola. La primera clamorosa. Una pilota mal pentinada pel Josep deixant al davanter sol davant del Garri, això diu la seva samarreta. Zero a u. La segona, llaminera, després d’una pilota rebutjada el Quim es queda dins la porteria, buscava el fora de joc o bolets? habilitant el davanter que bat de nou al porter sense oposició. La tercera. D’infantils. Una falta a la frontal de l’àrea és llançada ràpidament mentre la barrera es col·loca i ningú talla la línia de passada, habilitant de nou a un extrem solitari davant del porter. La quarta, selecta i seguim. Una pilota tova, botant, no és encertada a ser allunyada pel Manel i el Sergi que es fan nosa – segon cop aquesta temporada - i és aprofitada per un mig eixerit. Però no marxin encara, els oferim un recital complert pel mateix preu. La següent un mal marcatge de l’Aleix que cedeix molts metres i permet a l’extrem marejar la defensa fent una passada de mèrit. El Sergi a terra assegut i la pilota al fons de la xarxa. I ja en portem cinc al sac. El darrer gol una jugada ràpida i feta amb mèrit i esforç dels berguedans. Entre tants gols un de blau-grana de bella factura. De local, el Dani aprofita una passada a l’espai per fer un xut precís i letal. Matador! U a sis i cap als vestidors. L’anècdota un infiltrat després d’un dels gols, camuflant-se entre els berguedans per a conquerir terres hostils, però l’àrbitre sagaç el veu i li indica la posició. On vas, sagal! Dissabte era el darrer partit de la temporada a casa i malgrat el resultat, malgrat les baixes, malgrat tot, l’equip va intentar-ho. Les coses no van sortir però és el que hi ha. Un altre dia potser no es faran les errades totes al mateix partit i l’equip contrari no les aprofitarà totes. La setmana vinent cap a Callús, un camp ample i difícil.