dijous, 31 de gener del 2013

El senyor de Calders

El castell de Calders. Dibuix fet pel Jordi Canet
 a partir de les descripcions de la novel·la.
He fet el pas. Després de temps madurant aquest projecte, m'he decidit a fer el salt.
Tot va començar fa temps, amb una llavor que es plantà a base de petites estades en aquesta comarca. De més jove el Moianès representava per a mi un espai de gaudi. Un espai de descoberta i llibertat. Enmig de cursos tediosos i llargs, de disciplina i deures, les estades a l'estiu a Monistrol i més endavant a Calders, eren com una alenada d'aire fresc. Un parèntesis al dia a dia organitzat i estipulat, amb marge per a les il·lusions i els desenganys, als jocs i a les descobertes. Un lloc per ser el jove que el sistema educatiu amaga, el noi amb dret a perdre el temps tot mirant el curs del riu, a viure els amics o a somiar despert sense cap més pressió que la del present immediat.
La vida dóna moltes voltes i anys després vaig venir a viure a Calders. De la memòria sortiren a passejar fantasmes d'aquells anys de gaudi i poc a poc, vaig anar descobrint un territori que la flama de la tendra joventut m'amagava: Racons carregats d'història, personatges misteriosos, indrets per descobrir...
Sense un objectiu clar vaig començar a voltar el territori. A descobrir-ne els tresors i a la llarga, una sed de coneixements m'empenyé a cercar informació d'aquests. Vaig començar a llegir tot allò que trobava de Calders i els seus encontorns i un llibre em portava a l'altre i així amuntegant-los. A més a més sempre que podia recorria al Jaume Perarnau, coneixedor del territori, perquè m'aclarís un o altre dubte i m'ajudés a descobrir el país.
Carregat d'informació em vaig llençar a escriure una novel·la. Tot el que havia escrit fins aleshores, naixia del dia a dia, però cap estava bastit des d'un coneixement històric i em semblà un repte bonic i alhora esfereïdor. Un repte titànic. Era la manera de posar blanc sobre negre a tot allò que havia après. Valer-me d'uns personatges reals que juntament amb d'altres d'imaginaris, m'anirien acompanyant a través del temps a un indret inhòspit i hostil. La intenció era descriure aquells anys foscos de Calders i per extensió del país, però lluny del manual d'història, només amb pinzellades de l'entorn a poc a poc. Com un xarop, a petites dosis.
Amb el text ja acabat i revisat, d'una banda a nivell històric pel mateix Jaume i de l'altra a nivell lingüístic per la Montserrat Torra, m'he decidit editar-lo des d'un portal de mecenatge, MECENIX. Una aposta que el temps dirà si és encertada o no, de moment però, ja he llençat la pedra, sense amagar la mà i ara esperarem a veure què passa.

dimarts, 29 de gener del 2013

A l'hivern...

La passa. Només el nom ja fa ràbia, perquè el seu nom genèric ja et diu que no te n'escaparàs a menys de que estiguis de sort. I així és. Enguany una setmana de febre força alta, mal de cap i mal d'ossos. Víric diuen, que és tant com dir que no en tenen ni punyetera idea d'on ve i, pitjor encara, ni la més remota idea de com acabar-ho. Senzillament, podem maquillar els símptomes. Atenuar-los. Febre alta, antitèrmic. Tos de carreter, mucolític. Mal general, calmant.  Fred, tapa't. I anar passant els dies i les nits de la millor manera possible fins que desaparegui.
Però això no és el pitjor de tot. El pitjor és que no et passi a tu, que li passi al teu fill i haver d'esperar que la passa, passi, perdoneu la redundància. Perquè és així, cal passar-la, com la vida, cal viure-la. Però malgrat saber que és una passa més i que només cal paciència i abric, costa veure'l amb els ulls envidriats la mirada abaltida, la veu rogallosa després d'una nit d'estossecs i l'ànim aixafat. Dol. Preocupa. Però és la passa i, per sort, més que en passarem.  

divendres, 25 de gener del 2013

Pedraforca ( 2.506 m. )

Avui hem anat amb el Dani i la Montse a fer el Pedraforca. Primer ens plantejàvem anar al Puigmal, però sabent que hi havia neu al Pedra ens hem arriscat. I l'hem encertat. És un dels cim que tenia més ganes de fer amb esquís.
Hem deixat el cotxe al mirador de Gresolet i amb els esquís a l'esquena hem enfilat cap a la tartera. Al primer tram fins al refugi, per dins del bosc, hi havia poca neu, però després, poc a poc ha anat augmentant. Al capdavall de la tartera ja hi havia una capa fina contínua de neu però no prou densa com per calçar-nos els esquís. Hem hagut de pujar uns 100 metres més fins que hem trobat prou neu per posar-nos els esquís i després, voltes Maria amunt.
A mesura que pujàvem la neu s'anava endurint, fins al coll, on era llisa i dura. Un cop al coll ens hem tret els esquís i amb els grampons i els piolets hem acabat de pujar al cim. És una pujada força inclinada amb algun flanqueig curt, però la neu, ja molt tocada pel sol, estava en òptimes condicions. Des de dalt teníem una vista esplèndida. Cap núvol.
La baixada fins al coll l'hem fet xino-xano, pendents de no relliscar i un cop al coll, l'esquiada, com ens esperàvem. El primer tram amb neu un poc glaçada, fantàstic. Lliscant de meravella. Més endavant hem arribat a un tram on hi havia trossos gelats amb d'altres amb crosta, d'aquelles que si hi intentes girar, se't trenca i caus, com ens ha passat vàries vegades i al final, tot ja era poc esquiable, així doncs ens hem carregat altre cop els esquís a l'esquena i cap avall on hem menjat una deliciosa sopa, escalfada allà mateix amb un fogonet, feta pel Dani la nit abans, acompanyat amb unes olives i una cervesa. Un triomf.  Un èxit de sortida .


  

dijous, 24 de gener del 2013

Dividits en silenci

La flamant dona de plàstic, si no saps on vas, al rebuig aniràs, o el policia bo dels ciutadans del món, sobretot d'Espanya, deien que amb el procés sobiranista es dividia el poble català. Que es creava un conflicte on no n'hi havia i es trencava el consens i la convivència a Catalunya, forjada amb aquella Constitució nascuda de la por de la transició, que algú o altre va votar, per voler exercir el dret a decidir.
Doncs bé, jo li diria que voltés més. Que el problema no és que es divideixi, que per cert ja ho està el país de dividit, sinó que els silenciats, parlen, però des del respecte a l'altre, sense escarafalls ni amenaces vagues, senzillament, expressant-se amb llibertat i serenor. Volem posar les cartes sobre la taula. La divisió que ells temen ve perquè una part del país, qui sap si una gran majoria, no volen que ho sapiguem, pensa en clau catalana i no calla com fins ara, i aleshores es fa visible que aquell pensament únic, aquella falsa unitat estatal, no existeix i els molesta descobrir que els creixen els follets sota l'estora i que la utopia de l'estat només se la creuen ells.
De divisió sempre n'hi ha hagut i el tema independentista no és com agitar una pastanaga al davant de quatre eixelebrats i que tothom s'hi apunti. En som i n'érem, el que passa és que potser fins avui no ens han volgut escoltar ni els ha calgut. Ens han silenciat i ara que veuen trontollar el seu castell de naips, aquest estat construït a base de silencis, amenaces i coaccions, temen perquè saben del potencial nacional català i tenen por que com una onada gegant els passi per sobre i se'ls emporti. Per això no volen que el poble decideixi, perquè ens prefereixen dividits però callats que lliures i sorollosos.
Per cert, diguin el que diguin, malgrat els cinc Judes, els socialistes han decidit que el poble català no té dret a decidir, és a dir, per a ells, som inferiors al poble espanyol.

dimecres, 23 de gener del 2013

Vomiteu


Hi ha cançons que amb el temps no només no passen de moda sinó que esdevenen de més rabiosa actualitat. Una és aquesta, el Vomiteu. Una cançó escrita pel Dani Sagrera i que Van de Vinatxo va prendre -amb permís, és clar- i després d'alguns arranjaments va incorporar al seu repertori. L'original era només amb guitarra, una cançó reivindicativa de cantautor. 
Un vespre, no recordo on, si que sé que fa força anys, en Dani ens la va cantar orgullós i la primera reacció dels que l'escoltàrem fou dibuixar un lleu somriure mentre ell, a mesura que enllaçava les estrofes, s'anava encenent i esverant. Ell és així. El cert és que hi havia i hi ha una certa complicitat entre nosaltres i el fet de saber, sense que ens ho digués, a qui es referia, ens feia ser partícips de la cançó. Vèiem les cares de polítics locals dansar davant nostre a cada estrofa. Algun, fins i tot, avui està al Parlament, malgrat tot. 
Ara, amb els anys, el ventall d'objectius potencials ha augmentat i quan l'escolto, les seves fesomies m'apareixen, els d'abans altre cop, els d'ara, tot seguit.
Gràcies als premis Enderrock 2013 i si aquesta surt força votada, potser viurà una segona joventut. Jo, per si de cas i veient com està el panorama polític, ja l'he votat. Animeu-vos!

dimarts, 22 de gener del 2013

Remeis tradicionals

M'explicaren que era un remei usat força sovint. La cura per gairebé tot. Quan a casa algú no es trobava massa bé, ja fos per una baixada de tensió, un mareig o una indisposició, l'àvia, la darrera que en féu un veritable ús, anava al bany i tornava amb una petita ampolla d'aigua del Carme. Alcohol pur. Un glopet o una cullereta amb sucre i tot es veia diferent. També es podia usar un altre dels remeis tradicionals. Un got de llet calenta amb una cullerada de mel i el catre de company. Infal·lible per gairebé tot i més políticament correcte. O bé el més clàssic de tots plegats, més econòmic i més expeditiu. Davant de qualsevol mal anímic o dubte transcendental, el clatellot o mastegot i passa que t'he vist. Especial per a reconduir situacions.
Sigui quin sigui el mètode escollit, potser ja començaria a ser hora d'aplicar-lo al Navarro i als dirigents socialistes per extensió. Avui el sentia a la ràdio i he trobat els seus arguments, per no adherir-se al pacte sobiranista, poc més que patètics. Perquè com ja ens tenen acostumats naveguen en dues aigües. En la inconcreció  perpètua i el tacticisme de partit.
Diuen que el dret a decidir s'ha d'exercir amb el vist i plau dels espanyols, els mateixos que truquen i fan pressions de sota mà perquè les seleccions nacionals no puguin competir internacionalment ( Fresno ), la llengua no sigui oficial a Europa, l'AVE prioritzi la línia Toledo-Albacete amb una mitjana de nou passatgers diaris, es denunciïn Ajuntaments per no tenir l'estanquera al balcó... I així un llistat de greuges llarg i obert.
Segons ells, hem de confiar el nostre esdevenidor a aquests personatges. Déu n'hi do. Un brindis al sol. Em recorda aquell cartell que hi ha a alguns bars i botigues on es llegeix: "Avui no es fia, demà sí."    

dissabte, 19 de gener del 2013

Tossa Plana de Lles ( 2.916 m. )


Fa uns dies vaig fer la primera sortida amb esquís de muntanya de la temporada. Després de les darreres nevades i en una pausa del mal temps, vàrem decidir anar a fer la Tossa d'Alp amb la Montse.
El viatge se'ns va fer llarg, sobretot perquè pujant cap a Cap de Reg ( 1.986 m. ) vàrem haver de posar les cadenes. No hi havia massa neu, però  prou com per a no deixar-nos avançar. Resumint, que fet i fotut arribàrem al refugi cap  a les onze tocades. 
Un cop amb els esquís ja calçats, vàrem enfilar cap al refugi del Pradell ( 2.120 m. ). S'hi pot arribar per pistes d'esquí de fons, però com que fan més volta, vàrem anar per corriols i senders ben marcats que passen pel mig del bosc. 
Fins al refugi es veia la traça. No massa però es podia seguir. A partir del refugi, tot i que podíem prendre les pistes fins el coll, vàrem decidir seguir per corriols, ara ja obrint traça. Mig metre de neu pols i sense gaire base. De tant en tant notàvem com els esquís rascaven amb alguna pedra i l'estómac se'ns encongia, però es pujava bé. 
A uns 2.300 m. es surt del bosc i a partir d'aquí, ja s'enfila per un pendent suau cap al cim. És un d'aquells cims que no veus el capdamunt fins que no hi ets. Superes un petit desnivell i et sembla que ja ets al cim, però darrera de la pala, una altra pala i així unes quantes vegades.
Dalt del cim hi havia una vista fantàstica dels Pirineus nevats, tot i que el fort vent que bufava i havia bufat, s'havia emportat força neu. La sensació de fred era força acusada. 
De baixada al primer tram hi havia força neu i estava un pèl gelada, fet que feia que anés bé per lliscar, però un cop perdíem alçada aquesta es tornava més irregular i amb alguna pedra que sobresortia.
Per ser la primera sortida però, va estar molt bé. Vàrem treure el ventre de pena i tampoc vàrem fer massa malbé les fustes. Al cotxe vàrem arribar contents i cansats. Molt contents i més cansats.

dijous, 17 de gener del 2013

Sobre el terreny de davant de l'escola i les diferències de preu


Fa unes setmanes, després de l'acord entre l'Ajuntament de Calders i uns particulars per un terreny de davant de l'escola, sortia una notícia al Regió7.
Avui, la rèplica. Aquest és l'escrit que s'ha passat al regió7 i a manresainfo.cat La diferència notable. Un, el portal web, el transcriu literalment, l'altre,  el de paper, interpreta. Què hi farem. 

PUNTUALITZACIONS A UNA NOTICIA


Arran de la notícia Calders pagarà 200.000€ per tancar vuit anys de litigi per l’accés a l’escola apareguda al diari Regió-7 en la seva edició del dia 20 de desembre de 2012, els sota signants, ex-alcaldes i ex-regidors de l’Ajuntament de Calders fem les següents puntualitzacions:

1 – Que l’any 1998 l’Ajuntament de Calders va adquirir, registrar i escripturar legal i lícitament un terreny de 2’5 Ha. al seu legal propietari en aquella data i no pas a un “espoliador” com es qualifica a les persones en aquella noticia.
2 – Que és obligació de l’Ajuntament de Calders, i així s’ha actuat, defensar la legitimitat de les diferents propietats i interessos municipals per davant dels interessos particulars.
3 – Que l’any 2004 l’Ajuntament de Calders si que va atendre les reclamacions fetes pels demandants que van aportar una escriptura de l’any 1908, tot i que l’ajuntament n’era propietari des del 1998, a l’igual que ho era i ho continuen sent, amb les mateixes escriptures i segregacions, la Cia. Telefònica i dos particulars (als quals els demandants no han reclamat mai res). Aquesta resposta va seguir el mateix sentit i argumentació que tots els ajuntaments anteriors havien realitzat.
4 – Que l’Ajuntament de Calders no ha fonamentat la defensa dels seus interessos en base “a una sentència de l’època franquista” com de forma arbitrària i lleugera es diu en l’esmentada noticia i sí, en canvi, en base a
- Exposició pública del projecte de construcció de les noves escoles, sense cap al·legació
- Exposició pública del projecte d'accessos, sense cap al·legació
- Exposició pública de la nova revisió cadastral, sense cap al·legació
- Escriptura de compra i registre de la propietat de l’any 1998
- Declaració jurada de la Sra. Antònia Cortés Oliveras, besàvia dels demandants, de data 26 de novembre de 1952 en que reconeix la no propietat de l’esmentat terreny
- Certificat del secretari municipal i de l’alcalde de l’any 1978
- Escriptura de compravenda i posterior segregació de Telefònica de l’any 1979
- Escriptura de compravenda i posterior segregació de l’any 1991
- Certificat cadastral 6674102DG1267S0001LB.
La Candidatura Democràtica de Calders, des del 1987 fins al 2011 al capdavant de l’Ajuntament de Calders, ha fet sempre defensa dels seus interessos públics, malgrat això algú ho consideri un “malson que mai s’hauria d’haver iniciat”, per davant dels dubtosos interessos de particulars. Sí que es pot retreure a anteriors ajuntaments, i així ho acceptem, el fet de no haver defensat amb major fermesa i contundència els drets sobre aquest terreny no edificable, però de cap manera el fet de disposar d'uns terrenys en base a una suposada “sentència franquista”.
5 – Tot i que la sentència en cap cas diu que s’hagi d'indemnitzar a la part demandant, i molt menys per l’import a que s’ha arribat a l’acord al que es fa referència, bo i entenent que calia defensar judicialment els interessos de l’Ajuntament de Calders en totes les vies i opcions que encara eren obertes i que l’actual equip de govern ha declinat fer-ho, els sota signants reconeixen tot el dret i legalitat de l’opció acordada pels set regidors de l’actual equip de govern però volen deixar ben clar que la opció presa és una de les tantes possibilitats que hi havia i que, per tant, aquesta decisió és i serà responsabilitat única i exclusiva dels regidors que hi van votar a favor.
6 – Que acceptant i respectant la lícita però discutible voluntat de l’actual equip de govern d’arribar a un acord pactat amb la part demandant per a indemnitzar els 1.084 metres quadrats no edificables reclamats, discrepem en el fet de “comprar-ne” 2.671 metres quadrats (on són? d’on surten?) si solament es reconeixien judicialment a la part demandant aquests 1.084 metres quadrats no edificables. Discrepem igualment en el valor econòmic acordat de 200.000 € per a un valor cadastral reconegut l’any 2011 de 37.407 €.
7 – L’actual alcalde de Calders esmenta “que ha mogut cel i terra per arribar a un acord i no haver d’aterrar part del complex de l’escola”, doncs cal dir que això no és cert ja que des de la primera sentència (any 2008) s’exclou explícitament qualsevol afectació o reclamació sobre el “complex de l’escola” i sí solament sobre els accessos no edificables.
8 – Es fa referència, també, a una suposada “bona voluntat per arribar a un acord econòmic , que en cap cas compartim ja que per a un terreny no edificable i cadastralment valorat en aquella data en poc més de 30.000 € se'n demanaven, en prova de “bona voluntat”, segons escrit de data 16 de desembre de 2009, 350.000 €, quantitat que en cap cas, efectivament, no es va atendre ni negociar entenent-la del tot abusiva i especulativa i considerant, un cop més, que calia prioritzar sempre els interessos públics de l’Ajuntament de Calders i no pas els guanys desproporcionats i injustificats d’uns particulars als quals l’actual alcalde defensa públicament per davant del propi ajuntament al qual representa.
9 – Que el fet d’haver de destinar les subvencions que l’Ajuntament de Calders pot rebre de la Diputació de Barcelona per al que resta de legislatura per a abonar aquests 200.000 € pactats entre l’actual ajuntament i uns particulars per a un terreny no edificable és una decisió única i d'exclusiva responsabilitat de l’actual equip de govern.
10 – Que tot i compartir aquest escrit nombrosa gent que no ha estat mai a l’ajuntament de Calders aquest el signem solament les persones que al llarg dels anys han tingut alguna relació o responsabilitat a l’ajuntament de Calders i, directa o indirectament, amb l’esmentada noticia i les manifestacions fetes per l’actual alcalde.
11 – Que tal i com s’ha fet fins ara, aquest és el primer i últim escrit públic que de forma col·lectiva es fa, a la vegada que continuarem mantenint-nos com fins ara, fora de qualsevol opinió o manifestació pública relacionada amb altres temes de la política municipal entenent que aquesta és la millor manera de donar total legitimitat democràtica, absoluta llibertat i plena i exclusiva responsabilitat de les decisions i acords que els actuals regidors a l’equip de govern prenguin de la forma que considerin més adient i oportuna per al futur del nostre poble.


Calders, 14 de gener de 2013.


Pere Aguilar Vall (regidor, 1987-1995)
Conxita Capsada Palomas (regidora, 2007-2011)
Jaume Carné Coll (alcalde, 1995-1999 i regidor, 1991-1995)
Lurdes Castells Centellas (regidora, 1999-2007)
Montse Castells Centellas (regidora, 1995-1999)
Rosa Mª Coll Ponsa (1ra. Tinent d’Alcalde, 2003-2007 i regidora, 1995-1999)
Xavier Costa Segarra (1r Tinent d’alcalde, 2007-2011 i regidor, 2003-2007)
Jaume Perarnau Llorens (alcalde, 2003-2011)
Sergi Pich Cañisà (regidor, 2007-2011)
Elena Planas Coll (regidora, 2007-2011)
Martí Saladelafont Galí (1r tinent d’alcalde, 1995-1999)
Xavier Valldeperas Nuri (regidor, 1999-2003)
Xavier Picanyol Rius ( regidor, 1995- 1999 )

dimecres, 16 de gener del 2013

Fem pizza



Una de les satisfaccions que tinc com a mestre, a més del treball ben fet amb els infants i el tracte amb les famílies, és el reconeixement en forma de publicació d'algun treball fet a classe. És tancar el cercle, un treball que neix a l'aula, creix a poc a poc i acaba publicat en alguna revista educativa.
Moltes vegades em queixo, perquè ho veig i ho sé, que molts mestres fan feines molt interessants i engrescadores a l'aula, però malauradament no tanquen el cercle. La seva bona feina es queda dins de les quatre parets i no se'n poden aprofitar d'altres mestres. No en fan difusió. I em sap greu, perquè les experiències d'uns, poden donar noves idees a d'altres i tot enriqueix. A més a més si es difon el que es fa a les aules, potser i només potser, aconseguirem que es valori més aquesta professió i de retruc la nostra escola tan maltractada.
Aquest mes m'han publicat un article i em fa molta il·lusió perquè és un treball de matemàtiques i m'agrada. M'agrada perquè quan el vàrem fer m'ho vaig passar molt bé i crec que els nens i les nenes també, de manera que escriure'l no em va costar. Només vaig haver de deixar-me anar i el text va fluir. Un cop acabat el vaig enviar a la revista Guix, amb qui ja havia tingut tractes, perquè em venia molt de gust explicar-lo i compartir-lo. Perquè quan t'ho passes bé fent alguna cosa, almenys personalment, t'agrada compartir-ho.

dimarts, 15 de gener del 2013

Visca l'euro per recepta

El Tribunal Constitucional ha suspès l'euro per recepta i de passada, perquè ja posats a interpretar no ve d'un pam, la taxa sobre els dipòsits bancaris a Catalunya. Aquest tribunal, que és l'òrgan que interpreta la constitució per tal de veure si una proposta o altre hi té cabuda, com si d'un envàs, on vas parléssim, està format per dotze membres. Els dotze titelles. Personatges que, amb més o menys caspa, estan designats per un o altre partit estatal: PP i PSOE. Per tant, difícilment mostraran empatia i simpatia amb Catalunya, excepte si no tenen més remei, és clar.
Ara bé, sigui com sigui aquest no serà el motiu que em farà rebutjar avui aquesta decisió seva, per altra banda sempre tan previsible si la temàtica és catalana. No senyor. El meu rebuig ve per la forma i pel fons. Per tot plegat, perquè aquest tribunal és estranger i la seva ingerència en temes que afecten als catalans hauria d'estar prohibida, vetada, barrada. Penalitzada.
Convergència va guanyar les eleccions i a més de la proposta del dret a decidir al seu sarró, hi duia altres propostes, entre elles l'euro per recepta. Per tant, com que  va sortir ratificat a les urnes, ens ho haurem de menjar amb patates. És el joc democràtic i si no ens agrada, ja ho lluitarem des d'on calgui, al carrer o bé al parlament, la llista de partits és llarga.
Però tornant al TC, està clar que aquesta mesura, aquesta decisió, igual com moltes altres que va prenent darrerament, tenen una finalitat política. Un objectiu clar. Escanyar i debilitar el govern català per tal d'impedir que puguin portar a terme el dret a decidir.
Molts personatges fa temps que ens avisen, l'Estat usarà tots els mitjans al seu abast per impedir el debat, per impedir aquest dret. Ja han atacat des de diversos fronts. Van començar amb la por a l'expulsió europea, però com que Europa no s'ha pronunciat clarament han seguit per altres camins. D'una banda amb el desprestigi dels líders actuals, casos de corrupció varis de moment no tots provats i de l'altra l'ofegament econòmic del país per forçar al govern a prendre unes decisions impopulars.
Per tot això, malgrat no hi estic d'acord amb l'euro per recepta, reivindico l'euro per recepta com el dret del govern de Catalunya a decidir sobre el país sense intromissions forasteres. Per això, avui dic visca l'euro per recepta, malgrat el trobo un atac a la línia de flotació de la societat del benestar i espero que aviat desaparegui.

diumenge, 13 de gener del 2013

La poma podrida

Hi ha gent que m'és repulsiva. Que em fastigueja. Alguns són pels seus actes, d'altres per allò que diuen i uns tercers, per tot plegat i en aquesta darrera categoria hi encaixa, perfectament, en Duran.
Un personatge sinistre amb adreça a l'hotel Palace que s'estarrufa davant de les acusacions que li fan al seu partit, treu pit i mira a l'altra banda. El que m'indigna és que mentre tornen a parlar de retallades i esforços, aquells que han estafat diners de tothom i viuen a cos de rei, encara es fan els ofesos perquè els assenyalen i reclamen respecte.
Diu, canta i clama, que no dimitirà. Que no plegarà perquè seria com rendir-se. Quin gir dels fets més inesperat. Quin guionista més agut. Fa uns anys deia que plegaria si es demostrava que Unió s'havia finançat il·legalment i ara, de cop i volta, gira la truita i s'aferra a elements lingüístics per no plegar. Per no deixar la mamella que té ben presa. Quin cinisme! S'ha demostrat que van estafar, robar i mentir i per això afluixaran la mosca però ell, fugitiu Xilè, valent de la Franja, s'aferra a la poltrona, malgrat ser protagonista principal ja aleshores, quan es coïa l'afer Pallerols. Com pot dir que no en sabia res si ja era als òrgans de direcció? Sembla la Cristina, pobreta sòcia ignorant del seu estimat marit de guant blanc. Quina llàstima em fan, víctimes circumstancials.
El súmmum d'aquest personatge mediocre, corrupte i vividor, cavall de Troia del nacionalisme espanyol, és que la seva negativa no va només en contra d'ell, que ja de per si ha demostrat vàries vegades que no el mou res més que els interessos personals, sinó que fa un flac favor a la classe política en general, ja prou tocada amb tota la mar de casos que els assetgen, i al esdevenir del país en concret. Potser seria hora que fes un darrer gest, aquest honorable, si és que mai va entrar en política per servir al país i no a ell, i fes allò que va dir aleshores, acotés el cap, es deixés de dialèctica marejadora, perquè cansa, avorreix i fastigueja, i plegués d'un cop. 

divendres, 11 de gener del 2013

Papers, papers...

Hi ha moltes maneres d'aprendre física. Una és anant a classe. Hores i hores tedioses d'escoltar i prendre apunts. L'altre, més vivencial, més significativa, és anant a Trànsit. Allà, en primera persona descobreixes els principis bàsics que regeixen l'univers i ho dic amb coneixement de causa, perquè avui hi he anat. Un màster accelerat.
Sense pretendre-ho, de manera intuïtiva, he pogut tastar la teoria de la relativitat. El temps, mentre arreu córrer harmònicament, com si d'una nau espacial es tractés i l'astronauta quan baixa té una percepció diferent del temps, allà dins passa el mateix, s'alenteix. S'atura. I perceps, si mires finestres enllà, que la velocitat a dins és diferent a la de fora. Més pausada. Més calmada, com a càmera lenta. I surts envellit. Esgotat. Desorientat. Talment un forat negre. Un cop hi entres, ja no saps si en sortiràs i el temps esdevé un record llunyà mentre al so d'unes màquines mandroses que xiulen esporàdicament veus passar els números. Podria semblar que entre 598 i el 599 només hi ha un número, un instant, una gestió, però allà descobreixes els múltiples significats de la paraula dígit. I sempre, perquè abans de mi i després s'ha repetit l'escena, hi intervé l'atzar donant lloc al caos en forma de paper que manca, document extraviat, signatura omesa o pagament per fer, i ves per on, mai hi ha una solució fàcil, sempre passa per un nou número, una nova cua i un ompli aquest document. 
Quan hi era he vist un avi que s'ha confós de cua. L'edat i la tecnologia fan de mal barrejar i quan ha arribat a la finestreta, la noia, la dona, bé, la dona madura que en diríem ara, a punt de jubilar-se, li ha dit que s'havia equivocat i mirant a les seves companyes els ha etzibat un què fem. Les altres, mirant-la i mostrant-li la feina que tenien li han dit que no hi podien fer res, que en canvi ella no tenia cua i podia encarregar-se'n. L'altra, la que ens dóna fama als funcionaris, esbufegant i amb les dents serrades ha premut quatre tecles i en un minut encara no i una cara de dóna'm les gràcies ara mateix que avui m'he excedit en la feina, ho ha solucionat. Suposo que després, perquè ja no he seguit l'escena, ha anat a descansar. Les cues, com l'espai, no deixen de ser una convenció. Una idea. Un vector. Això passava al pis de sobre, on m'han enviat a omplir un document que bé em podrien haver donat a baix però que obstinats per la meva salut m'han regalat una classe gratuïta d'esglaons (steps? ).  Quan he tornat altre cop a la finestreta del principi, al costat hi tenia un "yoyas". Un d'aquells que volia convèncer al funcionari que te lo juro que el document és de veritat. Por estas... Però és clar, tota acció comporta una reacció i com més s'alterava el sagal, i s'ha alterat força, més rebuig causava en el noi que l'atenia. 
No sé com ha acabat perquè un cop m'han dit que jo ja estava, he sortit a la velocitat de la llum, perquè és possible aconseguir-la. Perquè és necessària per escapar del forat. Només cal anar a Trànsit i després d'hores voltant per allà dins, quan t'alliberen, fuges sense mirar enrere, corrent molt ràpid, no fos cas que volguessin un altre paper . 

dimarts, 8 de gener del 2013

On vas envàs?

On vas, envàs on vas? Però ningú es pregunta d'on véns, envàs d'on véns? Ara que han passat els reis i que al costat dels contenidors de deixalles han crescut muntanyes d'embolcalls, tones i tones d'inútils plàstics i cartrons, potser seria hora d'anar repartint l'esforç. De qüestionar-se el perquè de tan residu inútil i prendre les mesures que calgui per minimitzar-lo. Si bé es va regular l'ús de les bosses a les botigues, unes bosses que en la majoria dels casos eren usades després per a les deixalles o bé per a transportar paquets i no per a matar el pobre dofí despistat o al ornitorinc adormit, no es podria regular la quantitat d'embolcalls que es fan servir en general a la mínima expressió necessària? Ja està bé que facin campanyes per dir-nos com ho hem de fer això de triar, tot i que penso que qui no recicla bé no és per ignorància, sinó que segurament és per desídia o bé per rebel·lia, però bé, que facin campanyes, no fos cas que algú encara desconegués el significat del color dels contenidors. En pocs anys hem aconseguit que gairebé els set milions de catalans esdevinguin operaris d'aquesta gran cadena de triatge i a sobre si no ho fem, ens sentim malament. El súmmum de l'èxit. D'acord que té grans beneficis mediambientals, no ho dubto, però també és cert que potser i només potser, reduint els residus d'origen hi guanyaríem tots. Fins i tot més que triant després. Perquè l'abús és abans, no després. Cal de debò que una poma porti fins a tres embolcalls diferents? O bé que una joguina vagi embolicada dues i tres vegades? O que un aparell electrònic o de qualsevol tipus vagi balder a la capsa i cada component estigui en una bossa per separat? No ho sé. Ho dubto. Però és clar, és més fàcil legislar cap a baix, tocant poc la butxaca de molts, que poc més la butxaca de molt pocs, malgrat aquests pocs guanyin molt i sempre paguin poc, però també és cert que els diners sempre vénen pels de dalt, de baix.  



dilluns, 7 de gener del 2013

El dia de reis

En un dia com ahir, quan a la mirada dels petits hi veus aquelles espurnes d'il·lusió i felicitat, recordes quan a tu també et passava aquest neguit incontrolable. Aquest sacseig difícil de frenar i encara avui veig algunes d'aquelles joguines que em varen fer somniar, les palpo i torno enrere en el temps. A la il·lusió del moment o al desengany de la realitat.
Una de les primeres joguines que recordo era una ambulància blanca. Una vella Seat amb la creu roja pintada a la porta del conductor i de l'acompanyant. Per darrera, on hi hauria un tub d'escapament si hagués estat de veritat, sortia un tub de plàstic ple de fils de coure fins al comandament, una caixa blava amb un petit volant i una palanca. Un cop el cotxe s'engegava havies de caminar rere seu per dirigir-lo. Hores i hores passejant per casa. Cofoi conductor d'ambulàncies.
Un altre any una consola. Bé, si més no s'hi acostava. El joc era molt senzill, tant, que al final em decepcionà. Anava d'una motocicleta que havia d'anar saltant obstacles. La pantalla un vidre. La motocicleta una peça basta de plàstic, com els obstacles que giravoltaven enganxats a una cinta. Quan saltaves els obstacles, el comptador, si els tocaves, s'aturava uns instants mentre de la màquina sortia un soroll enrogallat. Més endavant vaig descobrir, potser al cap d'unes poques partides, que no calia saltar, que deixant les palanques immòbils, la partida seguia i puntuaves menys, però a la llarga, com que no perdies temps entre salt i salt, feies més punts. Un dels primers desenganys..
Més gran, un cop la nit màgica era menys màgica, però igual d'esperada, perquè el vel misteriós ja havia desaparegut, anàvem amb l'avi a comprar el seu regal. Era l'únic que se'ns emportava a la botiga, els demés, no gosaven. Cada any el mateix ritual. A la tarda, havent dinat, sortíem  i anàvem a qualsevol botiga de joguines de Sabadell. Entràvem i ell, s'enretirava un xic i ens cedia el protagonisme. A triar i remenar. Sabíem, perquè així ens ho transmetia, que podríem haver agafat qualsevol cosa i mai n'abusàrem. La mateixa llibertat d'elecció feia que ens moderéssim. Saber això ja era el regal, l'objecte, l'excusa. Així de senzill. Així de fàcil. Normalment sortíem amb enormes caixes de Tente, un joc de construccions i el guardàvem fins l'endemà quan l'obriríem i ens passaríem la tarda de reis muntant vaixells o el que fos.
Sempre m'han agradat els regals, tot i que des de fa poc, potser em fa més il·lusió veure la felicitat a través dels ulls del meu fill, com se li il·lumina la cara quan obre un regal, que rebre'n jo mateix. És un gaudi constant. Abans quan fa hipòtesis, mentre, quan comença a veure allò que el paper esquinçat deixa entreveure i al final quan el té al davant. No cal que sigui un gran regal, senzillament allò que demana, com quan anàvem amb l'avi i ens feia sentir grans. Grans i escoltats.

divendres, 4 de gener del 2013

Caminant per Calders

Avui hem anat amb els del Centre Excursionista de Calders a veure el recorregut per la caminada d'hivern del poble. Fa anys que més o menys anem preparant caminades tots junts, però avui era un dels primers dies que hi anàvem pràcticament tots i amb nens.
Hem començat a mig matí i malgrat l'hora, quarts de deu, cap a la fondalada a baix al riu el fred era intens. Però un cop enfilaves cap a la carena deixaves enrere la humitat i la fredor, potser també per l'hora ja més avançada, és cert i la temperatura esdevenia més agradable. Al final ha estat una excursió força divertida, on he descobert nous corriols i algun camí més ample. A més a més, i això sí que és novetat, els tres marrecs, d'entre 2 i 5 anys, han fet un bon tros caminant. Pla i baixada, és clar, però no li resta mèrit. Tot és començar.
Al arribar a casa he entrat amb un somriure enganxat a la cara d'orella a orella difícil d'esborrar, una agradable sensació de felicitat, perquè aquesta equació, amb amics, fills, excursió i un bon dia, és infal·lible. Sinònim d'èxit assegurat.

dimecres, 2 de gener del 2013

Sempre aprenent

- Tonto. Ai, perdó, m'he equivocat. Tonto. Ai...
I com a primer pensament, com un raig, com una fuetada, gravat en foc, surt un d'on ho ha tret? De casa segur que no. I passats els primers instants d'astorament, un dolor punyent, com aquell primer dolor per la primera malaltia, però més profund, s'instal·la al teu cor. Perquè et sents ferit. Estàs ferit. De res serveix recordar-te que les paraules per a ell no van carregades amb la mateixa motxilla que per a tu, amb els mateixos significats. Ho has viscut milers de vegades amb d'altres infants però l'afecte t'ennuvola el criteri. Malgrat no deixi de ser una paraula més, com planeta o tardor i el significat li atorguem els demés, una tristor agre se t'instal·la ben endins i durant uns instants et sents tocat. Tocat i enfonsat. Però tenir fills és això, cada dia una prova, un aprenentatge i ben cert que tot ens enforteix i que de tot se n'aprèn.
Saps que malgrat el dolor sembli que durarà, l'amor que sents l'esborrarà aviat i posarà les coses al seu lloc.
Suposo i aquí cadascú hi pot dir la seva, la cremada roent és proporcional a l'estima que tens pel fill i per això, perquè pot ser enorme, ens fa trontollar durant uns instants moltes coses, però com sempre, perquè una cosa sí que aprens quan tens nens i és que sempre aprens, després de la tempesta ve la calma i sobretot cal relativitzar. A posar les coses al seu lloc just i a no enaltir-les perquè tu t'hagis fet una pel·lícula grandiloqüent o un final apocalíptic. I després de que ens deixi caure un mot, de gairebé llençar-lo com qui prova un nou experiment, no cal qüestionar-se totes les coses que fas de cop i volta. Cal tenir present que vivim en societat i que rep estímuls de totes bandes així com exemples i a tu, i a ningú més, li recau la feina d'anar-li donant pautes per poder destriar el camí a seguir i esdevenir l'adult que esperes que sigui. Bé, a tu i la teva parella, és clar.