dilluns, 7 de gener de 2013

El dia de reis

En un dia com ahir, quan a la mirada dels petits hi veus aquelles espurnes d'il·lusió i felicitat, recordes quan a tu també et passava aquest neguit incontrolable. Aquest sacseig difícil de frenar i encara avui veig algunes d'aquelles joguines que em varen fer somniar, les palpo i torno enrere en el temps. A la il·lusió del moment o al desengany de la realitat.
Una de les primeres joguines que recordo era una ambulància blanca. Una vella Seat amb la creu roja pintada a la porta del conductor i de l'acompanyant. Per darrera, on hi hauria un tub d'escapament si hagués estat de veritat, sortia un tub de plàstic ple de fils de coure fins al comandament, una caixa blava amb un petit volant i una palanca. Un cop el cotxe s'engegava havies de caminar rere seu per dirigir-lo. Hores i hores passejant per casa. Cofoi conductor d'ambulàncies.
Un altre any una consola. Bé, si més no s'hi acostava. El joc era molt senzill, tant, que al final em decepcionà. Anava d'una motocicleta que havia d'anar saltant obstacles. La pantalla un vidre. La motocicleta una peça basta de plàstic, com els obstacles que giravoltaven enganxats a una cinta. Quan saltaves els obstacles, el comptador, si els tocaves, s'aturava uns instants mentre de la màquina sortia un soroll enrogallat. Més endavant vaig descobrir, potser al cap d'unes poques partides, que no calia saltar, que deixant les palanques immòbils, la partida seguia i puntuaves menys, però a la llarga, com que no perdies temps entre salt i salt, feies més punts. Un dels primers desenganys..
Més gran, un cop la nit màgica era menys màgica, però igual d'esperada, perquè el vel misteriós ja havia desaparegut, anàvem amb l'avi a comprar el seu regal. Era l'únic que se'ns emportava a la botiga, els demés, no gosaven. Cada any el mateix ritual. A la tarda, havent dinat, sortíem  i anàvem a qualsevol botiga de joguines de Sabadell. Entràvem i ell, s'enretirava un xic i ens cedia el protagonisme. A triar i remenar. Sabíem, perquè així ens ho transmetia, que podríem haver agafat qualsevol cosa i mai n'abusàrem. La mateixa llibertat d'elecció feia que ens moderéssim. Saber això ja era el regal, l'objecte, l'excusa. Així de senzill. Així de fàcil. Normalment sortíem amb enormes caixes de Tente, un joc de construccions i el guardàvem fins l'endemà quan l'obriríem i ens passaríem la tarda de reis muntant vaixells o el que fos.
Sempre m'han agradat els regals, tot i que des de fa poc, potser em fa més il·lusió veure la felicitat a través dels ulls del meu fill, com se li il·lumina la cara quan obre un regal, que rebre'n jo mateix. És un gaudi constant. Abans quan fa hipòtesis, mentre, quan comença a veure allò que el paper esquinçat deixa entreveure i al final quan el té al davant. No cal que sigui un gran regal, senzillament allò que demana, com quan anàvem amb l'avi i ens feia sentir grans. Grans i escoltats.