divendres, 11 de gener de 2013

Papers, papers...

Hi ha moltes maneres d'aprendre física. Una és anant a classe. Hores i hores tedioses d'escoltar i prendre apunts. L'altre, més vivencial, més significativa, és anant a Trànsit. Allà, en primera persona descobreixes els principis bàsics que regeixen l'univers i ho dic amb coneixement de causa, perquè avui hi he anat. Un màster accelerat.
Sense pretendre-ho, de manera intuïtiva, he pogut tastar la teoria de la relativitat. El temps, mentre arreu córrer harmònicament, com si d'una nau espacial es tractés i l'astronauta quan baixa té una percepció diferent del temps, allà dins passa el mateix, s'alenteix. S'atura. I perceps, si mires finestres enllà, que la velocitat a dins és diferent a la de fora. Més pausada. Més calmada, com a càmera lenta. I surts envellit. Esgotat. Desorientat. Talment un forat negre. Un cop hi entres, ja no saps si en sortiràs i el temps esdevé un record llunyà mentre al so d'unes màquines mandroses que xiulen esporàdicament veus passar els números. Podria semblar que entre 598 i el 599 només hi ha un número, un instant, una gestió, però allà descobreixes els múltiples significats de la paraula dígit. I sempre, perquè abans de mi i després s'ha repetit l'escena, hi intervé l'atzar donant lloc al caos en forma de paper que manca, document extraviat, signatura omesa o pagament per fer, i ves per on, mai hi ha una solució fàcil, sempre passa per un nou número, una nova cua i un ompli aquest document. 
Quan hi era he vist un avi que s'ha confós de cua. L'edat i la tecnologia fan de mal barrejar i quan ha arribat a la finestreta, la noia, la dona, bé, la dona madura que en diríem ara, a punt de jubilar-se, li ha dit que s'havia equivocat i mirant a les seves companyes els ha etzibat un què fem. Les altres, mirant-la i mostrant-li la feina que tenien li han dit que no hi podien fer res, que en canvi ella no tenia cua i podia encarregar-se'n. L'altra, la que ens dóna fama als funcionaris, esbufegant i amb les dents serrades ha premut quatre tecles i en un minut encara no i una cara de dóna'm les gràcies ara mateix que avui m'he excedit en la feina, ho ha solucionat. Suposo que després, perquè ja no he seguit l'escena, ha anat a descansar. Les cues, com l'espai, no deixen de ser una convenció. Una idea. Un vector. Això passava al pis de sobre, on m'han enviat a omplir un document que bé em podrien haver donat a baix però que obstinats per la meva salut m'han regalat una classe gratuïta d'esglaons (steps? ).  Quan he tornat altre cop a la finestreta del principi, al costat hi tenia un "yoyas". Un d'aquells que volia convèncer al funcionari que te lo juro que el document és de veritat. Por estas... Però és clar, tota acció comporta una reacció i com més s'alterava el sagal, i s'ha alterat força, més rebuig causava en el noi que l'atenia. 
No sé com ha acabat perquè un cop m'han dit que jo ja estava, he sortit a la velocitat de la llum, perquè és possible aconseguir-la. Perquè és necessària per escapar del forat. Només cal anar a Trànsit i després d'hores voltant per allà dins, quan t'alliberen, fuges sense mirar enrere, corrent molt ràpid, no fos cas que volguessin un altre paper .