dimarts, 31 de desembre de 2013

I Espanya sense Catalunya, com s'ho farà?

Ara que en Margallo s'ha posat més a la feina i ha ampliat la seva campanya personal en contra de la consulta fent com fa la monarquia espanyola, agafant el millor dels països democràtics -campanya anglesa en contra de la independència d'Escòcia- casar-se amb qui volen, però amb els tics dels Borbons de mantenir privilegis -prohibir al poble decidir-, m'he preguntat no què en traurà Catalunya de la independència, que serà molt, sinó què perdrà Espanya, a més dels impostos directes.
D'entrada i en aquestes èpoques em ve al cap que perdran els ingressos de la loteria de Nadal, tot i que ja n'han començat a perdre amb la Grossa, encara no ha estat del tot significativa aquesta pèrdua. Després també perdrien els ingressos que obtenen de la venda de tabac i alcohol, gravats ambdós amb uns impostos especials, com els carburants.
Altres ingressos que perdrien són l'impost de matriculació, que si mirem el nombre de cotxes que es matriculen a Catalunya cada any no és pas una xifra menyspreable en comparació amb el total de l'Estat. Tampoc podrien cobrar per fer el carnet de conduir o bé la documentació que n'hi diuen nacional, ja sigui carnet o passaport. 
Pel que fa als ajuts d'Europa es disminuirien dràsticament i tenint en compte que els que arriben, si es repartissin equitativament la sortida de Catalunya no representaria cap daltabaix ja que només perdrien la part proporcional, sabent el criteri que fan servir per repartir-los, està clar que també seria un altre camp on tampoc els quadrarien els números. El mateix passaria amb els aeroports. Si el de Barcelona pogués tenir les destinacions que volgués i no calgués passar per Madrid, aleshores la davallada de Barajas seria catastròfica, car ara per anar al món cal passar, massa sovint, per Madrid, com per venir a Catalunya, gran reclam turístic. El mateix amb duanes. Tot el que es requisés a la frontera andorrana, que no és poc, aniria directe a les arques catalanes, en comptes de a les espanyoles.
Perdrien també el control sobre les costes catalanes, una competència que sembla ser que no volen cedir i que la Guàrdia Civil manté ben aferrada. En aquest cas em decanto més per una qüestió estratègica que no pas monetària.
Segurament si hi donem més voltes trobarem molts motius pels quals Espanya sortirà molt perjudicada si Catalunya marxa, en canvi, pensant-hi, de tot cor, encara em costa veure quins beneficis en treu Catalunya de romandre a l'Estat, ja que tot són pegues, entrebancs i discriminació. I parlo a nivell pragmàtic, sense tenir en compte els sentiments, és clar. Per tant, quan sento aquells del Mejor Unidos, tinc clar que per ells és una certesa, una necessitat, però per nosaltres, és una condemna, un parany, un mal tràngol, un suïcidi.
.    

dissabte, 28 de desembre de 2013

Ser pare en hores baixes

Moltes vegades he comentat i escrit com n'és de fantàstic ser pare. Com ens transforma i modifica i sempre que en fas balanç, surt positiu, és clar. Però hi ha dies... hi ha dies... 
Per exemple. Portem força dies amb malalties i malestars, i d'un s'ho passa a l'altre i també als pares, per descomptat. Aleshores, de bon matí, d'hora, perquè el terme vacances no és sinònim pels infants, si més no pels meus, d'allargar les hores de son, et lleves constipat. Amb caparra, després de dues o tres vegades alçar-te a la nit per canviar el bolquer, portar el termòmetre o bé perquè un o altre rondina perquè es troba malament. I t'ho passes fatal, pateixes i et sap greu per ells, però després de dies amb el son trencat, comences a decaure. Tot et pesa i necessites una estona de descans. De desconnexió i anheles, sí, sonarà malament però és així, que arribi el vespre i que ambdós dormin. Perquè estàs fos. Desfet. Sou el pal de paller però aquest, atacat per tèrmits, uns tèrmits que es diuen son, malestar, cansament, nervis i fatiga, comencen a fer forat i la primera estella que salta és la paciència. I estàs més irascible. I t'irrites més fàcilment i tens menys ganes, una mica menys, de jugar, tot i que també és cert que la mirada que saben fer, acompanyada d'algun comentari i l'expressió trista quan et negues, fan que canviïs ràpidament de parer. Però jugues amb menys ganes, estàs més cansat i els escrits del bloc els fas per capítols, perquè quan t'hi poses, un o altre et reclama i has de deixar el que fas i anar-hi corrent i reprens l'escrit més o menys allà on volies o no. Perquè ja no te'n recordes.
Després, quan el joc pactat s'acaba en comença un altre. Perseguir el xic. No té por de les altures. Tampoc accepta un no per resposta i quan assegures un calaix, ja ha obert el del costat i si arribes amb cames i braços a tots, al preu just de fer equilibris, aleshores amb un somriure murri se'n va a cercar un altre objectiu. És fantàstic ser pare, però hi ha dies que és meravellosament fantàstic i terriblement cansat. Molt cansat.    

dijous, 26 de desembre de 2013

dimecres, 25 de desembre de 2013

La barroera manipulació

Hi ha molts paranys en el camí cap a la consulta...
Falta poc menys d'un any per la consulta i és el moment de fer bullir l'olla. Comencen a sortir enquestes i més enquestes de diferents empreses tot mostrant en forma de formatgets, barres o corbes els possibles resultats de la consulta i acompanyant els gràfics, mil i una interpretacions. Algunes són prescindibles, sobretot perquè són de mitjans de comunicació massa implicats en una o altra posició i ja ens tenen avesats a manipular la informació per fer-la a mida dels seus lectors, per exemple el Mundo o la Razón. D'altres, que si bé se senten incòmodes amb allò que surt a l'enquesta, a priori se'ls podria atribuir una imparcialitat enfadada, com seria la Vanguàrdia, tot i que en aquest cas, pren partit.
En el darrer sondeig deien que els partidaris a la Independència i els contraris quedarien empatats. Sembla que hi hauria quaranta i escaig de cada opció. Però quan llegeixes la lletra petita veus on han fet trampa. On han manipulat. A la primera pregunta els partidaris a l'Estat propi són un 56% mentre que els que no un 37%.  Per tant, que no vulguin Estat només hi ha un 37% dels votants, però per art de màgia, la Vanguàrdia es treu un as de la màniga i els que diuen que volen Estat propi però no independent, els suma als que no volen Estat de cap tipus i aleshores passem d'un 37 % que no volen Estat a un quaranta i pico per cent. Però és clar, en cap moment aquests que afegeix al no s'haurien de sumar al NO, perquè sinó ja ho haurien dit a la primera pregunta. Està clar que en fan una interpretació interessada. A més a més, aquests que afegeix al no, els ha de restar de la primera pregunta del sí, perquè sinó no els quadraria i de resultes, gent que havia votat que sí a la primera pregunta, per màgia del grup Godó, és com si haguessin dit que no, que no volen Estat. Quins nassos que tenen.
Falta un any i encara que les enquestes se succeiran i haurem de mirar amb lupa els resultats, l'única enquesta fiable serà la del 9 de novembre, ja ho veureu i aleshores no hi haurà interpretacions possibles ni lectures esbiaixades que valguin.
 

diumenge, 22 de desembre de 2013

Quina feinada fan aquests conservadors espanyols...per a res.


Tenim la llei Wert. Una llei espanyolitzadora que vol uniformitzar l'Estat a nivell educatiu alhora que pretén consolidar les classes socials ja establertes, eliminant l'educació com a eina bàsica d'ascensor social. També tenim la llei Fernández. Una llei destinada a fer callar les discrepàncies al carrer. Tan ambigua que quan se li demana què vol dir que es sancionarà a qui ofengui l'Estat, aquest respon que es sancionaran aquelles persones que facin coses ofensives. Però quines són les coses ofensives? No és ofensiu el mateix per a tothom, ja hem vist que aquests governants tenen la pell fina quan es discrepa del seu model d'Estat. Només que fos educador sabria que les coses s'han de poder quantificar, s'han de poder mesurar objectivament per poder ser just i no dependre de la aleatorietat d'un personatge. Bé sabem que la via catalana els va ofendre, però era quelcom sancionable? No ho crec. I ara, de fa poc tenim la llei Gallardón. Una llei que converteix les dones, de facto, en incapacitades per decidir sobre el seu cos, el seu present i el seu futur. Molts paràmetres conflueixen en un embaràs i només la persona afectada, la dona, és la que té tota la informació i està capacitada per a decidir. Només faltaria. Ella viu l'embaràs, és el seu cos. La resta ho fa des d'una posició molt còmode, perquè desenganyem-nos, l'embaràs és de la dona, l'home comparteix instants, els que li deixen. Ara, alguns governants, sota unes banderes grandiloqüents i amb un tarannà de superioritat insultant volen decidir per elles. Volen imposar la seva raó i alhora coaccionar als metges per tal de que siguin el seu braç armat. Personalment tinc clara la meva postura, però mai m'atreviria a dir què ha de fer algú altre. No em crec amo de res ni de ningú. Només fanàtics religiosos s'atreveixen a decidir per tercers sota la força de les seves creences.
I mentre els de dretes van legislant, els socialistes diuen que quan pugin al poder -tardaran amb els líders que tenen aquí i allà- les derogaran totes. Ho tenen clar. I quan puguin els de dretes altre cop les canviaran i així una espiral eterna, postures enrocades de ments enrocades, excepte amb la qüestió catalana, en aquesta es posen d'acord. La llei que ataca la nostra llibertat té un altre nom i no es canvia. La Constitución. 

dissabte, 21 de desembre de 2013

Màster en reciclatge

Viure del rebuig
Avui dia, quan dius "vaig a llençar les escombraries", és com si diguessis "fins la setmana vinent". Però no perquè marxis de vacances, massa plaent, tampoc perquè ho deixis tot i t'escapis, massa agosarat, sinó senzillament, perquè un cop arribis al punt verd, participaràs a una gimcana municipal.
Sense anar més lluny, a Calders, quan vas a llençar deixalles portes, com a mínim, set bosses per a set contenidors diferents. Ara bé, si entrem al món de les piles, medicaments caducats o tintes entre d'altres, ja és una altra cosa. L'oferta s'amplia.
Però centrem-nos en els del carrer. Al poble tenim el clàssic. El de tota la vida. El de rebuig, on molta gent hi està ancorada i desconeix la resta. Després va venir el del vidre. I tant, si hi havia qui en treia benefici de recollir el vidre, perquè no fer-ho a nivell municipal. Tot seguit va arribar el de paper i més tard el d'envasos. Després, el d'orgànica. Això ja omplia força vorera, però darrerament s'hi ha afegit els de roba -alguns portats per associacions d'ajut a gent amb risc d'exclusió social i d'altres de més dubtosos com els d'Humana- i fa poc el d'olis. Sembla que és un negoci emergent aquest. Segurament en els propers anys, depenent dels avenços tecnològics, algun altre contenidor apareixerà.
I està bé. És una bona cosa que es recicli, malgrat nosaltres no trobem cap diferència en el preu de la recollida de deixalles, al contrari, sempre s'apuja. A més, si estàs conscienciat, encara et sents malament si no ho fas bé. En pocs anys hem passat de ser analfabets de les deixalles, tot era merda, a tenir un màster en merdologia. La llàstima és que les exigències creixen però el retorn disminueix i segurament, algú o altre, en treu rendiment. A més, la invisibilitat del retorn fa que cada cop hi hagi més gent que passi i no és d'estranyar: Molta feina, molt d'espai a casa per triar i de retruc el servei s'encareix. A més cada dia veiem gent que busca i rebusca en aquests i sobreviu amb el que en treu, abans, com a mínim, no els calia avocar-se al contenidor, passaven per casa i era un ofici respectat, per tant, potser caldria replantejar-se el sistema. Si nosaltres no en sortim beneficiats directament, com a mínim, que una part dels beneficis vagi destinat, a més de la mare Terra és clar, a certs col·lectius. Jo, si més no signaria pel model social, el dels drapaires. Feina més repartida i menys contenidors al carrer.

dijous, 19 de desembre de 2013

La Independència és possible. Segur!

Cada cop més penso que la Independència s'aconseguirà. No per les reaccions dels polítics d'un o altre color. Tampoc pels passos que es van donant, si més no exclusivament, sinó per l'origen de la demanda. Pel fons de la qüestió. Perquè aquest reclam, aquest anhel, sorgeix des de la il·lusió, des de l'esperança, des de l'alegria i això dóna molta força. Força per idear, per innovar, per crear, per dedicar-hi hores i veure l'esforç avocat com una inversió, com un pas més, mentre que la tàpia, el fre, el rebuig frontal, és tot el contrari. Requereix un altre tipus d'esforç. Un esforç forçat, desganat, cansat. Perquè es parteix de la ràbia, de l'odi i si bé aquest també dóna molta força, poc a poc la flama de l'odi s'extingeix i arriba un moment en què et demanes, es demanaran, perquè d'aquesta oposició frontal, mentre que la il·lusió que mou el procés, difícilment s'extingirà perquè qualsevol pas, per petit que sigui, serà com combustible nou i revifarà la flama de manera exponencial i les traves es veuran com reptes, com passos a superar. Com a proves per demostrar la tossuderia, mentre que qualsevol aturada del procés no es veurà com a èxit de l'immobilisme perquè sempre serà situar-se en un lloc més avançat que a l'inici i per tant les alegries seran relatives i el cansament major. 
D'aquí que l'Assemblea i en general els favorables a la Independència, visquin tot allò que es fa com un èxit perquè partim de molt avall i tot són passos cap a un horitzó, abans invisible, ara, encara que llunyà, comença a ser visible i els unionistes han passat de no veure cap amenaça al seu ideal a haver de justificar-se i haver de batallar. 
Per això, per la diferència de punts de vista i pels diferents motors que mouen cada moviment, un la il·lusió, l'esperança, l'alegria, el desig, la superació, la fe i la certesa, l'altre la por, la ràbia, l'odi i el temor, difícilment ambdós combustibles duraran el mateix, perquè mentre per un cada dia que es batalla és un guany, un triomf, un petit èxit, un pas més, per a l'altre és una pèrdua, una rèmora, un fracàs, un suplici, un desgast. 

video

dimarts, 17 de desembre de 2013

Aquells personatges lluitadors

Tots estem immersos en un pou negre. Un període gris en què veiem com amics i familiars perden feina, habitatge o tot plegat. Alguns personatges, els que van ben peixats i s'asseguren sous generosos tocant manetes, veuen brots verds. Diuen, parlen, comparteixen i lamenten, la mala època, però tret de paraules falagueres i promeses buides, marxen mostrant una falsa empatia però que en realitat no és més que una indiferència insultant i sense cap solució ni interès per solucionar el problema. Això sí, les butxaques les tenen plenes i no els manca de res.
Amb aquest panorama molts s'han plegat. S'han reclòs com una flor a la nit i amb vergonya i malestar resten en l'anonimat intentant sortir del pou cercant ofertes de feina als diaris o a qualsevol portal de treball. Ens han dit tantes vegades que valem pel que treballem, sobretot aquells que necessitaven del nostre esforç a bon preu, que al final ens ho hem cregut i no tenir feina avui dia sembla un delicte. Una tara. Un error propi. Però no n'és. La feina és una necessitat i tant, però no per això ha de portar altres adjectius, senzillament, és un mitjà per sobreviure però que no defineix a la persona ni la classifica.
I enmig d'aquest malestar general, d'aquest ocàs col·lectiu, hi ha gent que sap trobar noves oportunitats. Que es reinventa i que sap veure el cantó positiu allà on tothom s'entossudeix a veure-hi només penúries i traves. Són gent llençada. Aquells personatges que abans, a l'altra vida, quan tenien ofici i benefici, seguien com xais l'onada, però al veure's llençats a la platja, han trobat la manera de surfejar sense taula. Han creat empreses amb els pocs estalvis que tenien i han realitzat el seu antic somni. I és per treure's el barret. Potser se'n sortiran, potser no, però la valentia, l'empenta, la visió i la capacitat de lluita per fer el pas fa que esdevinguin referents. Qui sap si els veritables ídols. Perquè no s'han acoquinat. No s'han rendit i han plantat cara a la situació adversa contraatacant.
Al meu entorn n'hi ha uns quants. Alguns fan menjars preparats, d'altres s'han llençat al món de la moda o creen programes, uns altres venen productes naturals afegint-hi algun plus i encara alguns altres fabriquen coses i les venen. Tots ells han decidit arriscar un futur relativament tranquil a mig termini amb uns estalvis que es fonien ràpidament, per un futur forjat per ells mateixos apostant fort per un somni amb un final incert. I són un exemple, perquè cal ser valent, intrèpid, agosarat, confiat i sobretot, emprenedor per fer el pas. I amb ells, cantarà la cançó, el país va canviar. Cap a millor, és clar.

dilluns, 16 de desembre de 2013

El vídeo de la Via Catalana

Acaba de sortir, mentre esperem la giga foto, el vídeo de la Via catalana. Dura onze minuts i enregistra fragments de la Via catalana cap a la Independència de punta a punta de Catalunya.
Hi ha algun tram que costa de veure, algun altre que ha desaparegut -el Barcelonès i Maresme- i altres que sembla que filmi la carretera buida però que si atureu el vídeo, veureu petites taques grises que són les persones, però sigui com sigui és magnífic veure i viure altre cop aquell dia. Un gran dia i una feinada immensa i ben feta pels voluntaris de l'Assemblea i jo... Hi vaig ser!

dissabte, 14 de desembre de 2013

Les cuques tornen a picar

La conferència episcopal troba immoral la consulta. I tant. I és sobre el que s'han de pronunciar ells, sobre la moralitat. Sobre si és bo o no una cosa i està clar que per a ells no és bo que la gent s'expressi lliurement. No és moral. És democràtic, sí, però això és un petit detall. No hi creuen pas en la democràcia ells, en que s'expressi la gent. Estan més avesats als silencis, als xais. Als exèrcits que creuen sense piular. A mirar des de dalt del púlpit als demés i no haver de conversar. Dialogar. Convèncer. Confrontar pensaments. Només coneixen la imposició, sota el garrot de la fe o qualsevol d'altre de tant poc palpable però igual d'efectiu. I d'aquesta manera els temples es buiden, de gent de fora i de dins. Ni xais ni pastors. Però es creuen amb la veritat i no fan cap exercici de penediment, per això i més, per mi, el que és immoral són ells. La seva institució. La seva jerarquia. La seva presència. La hipocresia que els domina.
Malparlo de la institució, sobretot dels caps visibles, però alhora estic d'acord que hi ha persones, dins d'aquesta assemblea, més properes, més sinceres i que res tenen a veure amb la cúpula. El problema però, és que mentre estiguin sota el mateix paraigua, al mateix cove, de fet seran el mateix. Perquè la força dels de dalt, els ve de sota. Sense la base, sense els fonaments no s'aguantarien. Per tant, malgrat els criticables siguin els visibles, els peixos grossos, els demés són còmplices d'aquests, perquè permeten que hi siguin i amb el seu silenci els avalen.
El que és immoral és que aquests de negre encara no hagin demanat perdó per fer seguidisme de diferents règims totalitaris. Aquí del franquisme, allà del nazisme. O de dictadures a Xile, Argentina... Sempre el feixisme. Com també que cada dos per tres surtin casos de nadons robats i que la institució hi estigui implicada. Que parlin de pobresa i mostrin una riquesa insultant. Unes panxes inflades i deformes. Que convidin al dejuni i s'afartin com lladres. Que no demanin perdó per actes horribles com són les caceres de bruixes i heretges. Podria semblar que és quelcom del passat, però en el fons estem amb el mateix. La diferència és que ara hi ha més educació i no poden jugar amb les persones com feien abans, tot i que ho intenten. La seva força és la nostra ignorància i això és el que volen combatre. Volen éssers buits que no pensin, que acatin i segueixin. Que no opinin, ja ho fan ells. La medicina, la profilaxis és dolenta. Cal purgar i resar. Com a institució ha fet molt de mal i en segueix fent a molts llocs. Malgrat gent de bona fe que sota el seu nom es creu uns principis fundacionals i els segueix. Aconsellen sobre la família, els fills, la parella... sense haver-ho viscut. Només d'oïda. Perquè toquen d'oïda i desafinen. I criminalitzen actes humans perquè en són contraris. I criminalitzen grups de persones. I condemnen segons unes interpretacions sui generis d'uns suposats escrits antics fent-se'ls a mida. Adaptant-los a la seva realitat i interessos. Però els queda poc. Aviat desapareixeran. Com les cuques, neixen, creixen però per sort, finalment desapareixeran.

dijous, 12 de desembre de 2013

Un petit pas més. El 9 de novembre. Sí,sí.

Anem passant
Emocionat. Ves sinó! Perquè els passos es van fent de mica en mica. Cada dia ens diuen que no des de l'Estat, que no passarà, però de moment sembla que anem endavant i aquells que auguraven una trencadissa entre els partits polítics pel dret a decidir el dia que haguessin de parlar de pregunta i data, s'han quedat amb un  pam de nas.
Fa uns anys, el 13 de desembre del 2009, vaig emocionar-me, a més no poder, quan vaig votar al meu poble per la Independència de Catalunya. Era testimonial. No tenia valor, teòricament. Però se'm va posar la pell de gallina al votar i aquell vot, segurament va ser la llavor del que passa avui. Volíem fer-ho en família però un refredat del xic va fer que hi anéssim per separat. Quan sigui vinculant, que arribarà, hi anirem tots junts, peti qui peti.
Ara estem parlant de fer un referèndum d'aquí a poc menys d'un any. La pregunta és estranya. Però tampoc ens farà enrere i si ens ho deixen fer, que faran de tot per impedir-nos-ho, votarem. Les respostes clares, sí, sí. Tot i que més important que la pregunta o la data, a dia d'avui, és veure que els polítics van a pas ferm i sembla que volen avançar. No es fan enrere i aquells que deien que en qualsevol moment pactarien per un plat de llenties amb Madrid, de moment, segueixen esperant. I que duri.
El món parla de nosaltres. Tots els mitjans miren aquest petit país de la Mediterrània. Els nostres anhels s'han fet visibles i el tarannà de l'Estat també. De moment la partida segueix i agafa una nova embranzida.
Avui, estic emocionat. Hi ha força gent que no hi és, que s'ha quedat pel camí anhelant aquest pas i que sé que els hagués agradat veure aquest dia, ni que només fos la declaració de principis d'avui. Demà ja ho veurem què passarà, segur que se'n diran de tots colors, però sigui com sigui, nosaltres estem vivint un dels moments més importants de la història de Catalunya i podrem ajudar a fer el tomb. I tant que sí i les vegades que calgui direm que sí!

dimecres, 11 de desembre de 2013

Espanya contra Catalunya. I tant!

En Margallo s'escandalitza i mou les carns a banda i banda com un entranyable gos Sant Bernat després de la migdiada. Obriu els paraigües que baveja! La Rosa Díez, mestra tites d'ulleres lletges però de moda, aquella socialista que ara va més a la dreta que la dreta, per cert quina mostra de socialisme espanyol que hi ha que dóna ultres quan l'esquerra es descoloreix, avisa que anirà als tribunals. Mentre, els Ciudadanos, sempre a punt per a la gresca, diuen que també s'hi acostaran. I tant! En Cañas no se'n perd ni una. On hi hagi mala bava, ell serà la boca biliosa. I davant de tants vestits trencats, tants crits al cel i tantes lamentacions, ningú és capaç de rebatre-ho amb arguments. D'apuntar-se al simposi. A ningú li passa pel terrat, aquest il·lustre terrat que tenen però que no enceren gaire sovint, anar-hi i rebatre amb fets i dades els punts allà exposats. Que diuen que en Felip V era un fill de sa mare, tarat, eunuc, prepotent i sàdic que va intentar arrasar Catalunya, aleshores s'hi va i es desmunta, amb proves si n'hi ha, de la seva bondat i bon fer. Del seu amor vers les lletres catalanes, la sardana i la botifarra. Que parlen de l'ofec a la llengua de tots els governs de la pell de brau, doncs el mateix, s'aporten proves de com l'Estat mima i estima el parlar d'en Llull. No només el de bàsquet, sinó l'altre Llull, el de les lletres. Però si hi van, que hi enviïn historiadors, saberuts, experts, doctes, llicenciats o catedràtics i deixin polítics, periodistes, flequers i peixeters entre d'altres per a altres afers. I així anar rebatent un punt rere l'altre. Amb arguments i dades. Perquè l'Estat té mecanismes per estudiar i avalar i contrarestar tots els punts si realment són erronis, però aquests demòcrates espanyols, que van a l'enterrament d'en Mandela i s'emocionen, no pel decés, i ara, sinó perquè allà va guanyar un trofeu de futbol la de la menstruació, tenen por de parlar. De raonar i argumentar. Perquè saben la veritat i aquesta és clara com el títol del simposi. Espanya contra Catalunya. Doncs això, que aquests mateixos que tampoc volen deixar que un poble s'expressi votant, màxima expressió de la democràcia, perden la raó d'enfadar-se i rondinar perquè qualsevol acte públic és fàcilment contestable si es fa amb arguments sòlids i dades. Si és que en tenen, perquè si la seva única resposta als greuges exposats són els tribunals o les amenaces, aleshores indirectament estant donant la raó als que organitzen simposis, consultes o qualsevol altre tipus de protesta, ja que la seva única arma, la seva defensa, és la mordassa. La coacció. La intimidació. El silenci com a resposta i això els delata, car només busca silenci aquell a qui no li agrada el que pot sentir, per por o ràbia. I s'acontenta eliminant la discrepància, encara que sigui al preu de la mentida.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Què en dirà la història d'aquest PSC?

Titllar el PP i per extensió Ciutadans com a enemics de Catalunya no pot escandalitzar a ningú. Declarar-los obertament com a enemics del poble català no és res més que posar l'etiqueta a uns fets demostrables. La dialèctica ens permet fer moltes giragonses i amagar, rere mots simpàtics, els veritables interessos anihiladors, però si furguem una mica, veurem que aquests dos partits principalment, estan obsessionats en acabar amb l'essència catalana i despullar tot l'arbre nacional per deixar només unes quantes fulles seques com a curiositat antropològica. Un és més fàcil de visualitzar, car no deixa de ser un tentacle d'un partit estatal prepotent, l'altre, poc a poc es va destapant, ja que els seus dirigents, molts vinguts del PP, cerquen la notorietat que els altres no els donaren, a través de l'odi mostrat vers el fet català.
Si mirem les actuacions que pren el Partit Popular arreu de la pell de brau, sobretot en allò que de retruc pot afectar Catalunya, veurem que fa maniobres per acabar amb la nació catalana. Per exterminar aquest poble, dit d'altra manera, per fer un genocidi cultural sota el paraigua de la centralització pragmàtica, del dret constitucional o bé de la crisi actual.
Al País Valencià, a les Balears o a la Franja de Ponent, ha començat a posar a la pràctica el seu manual d'ús. Un pla meditat i dirigit a acabar, poc a poc, amb tot allò que ens allunya de l'Estat i ens fa diferents. L'objectiu està clar. Espanyolitzar Catalunya, eliminar la diferència. Assimilar el satèl·lit i fer-lo propi a base d'esborrar els seus trets diferencials a cop de decret. A cop de mentida. És una pràctica que fa anys que es va duent a terme, que amb més o menys insistència s'ha fet i que mai s'ha abandonat, tot i que sorruts nosaltres, encara hem aguantat prou i no han pogut acabar de tancar el cercle.
Ara però, quan estem en aquesta cruïlla vital, quan les màscares s'han tret i potser podríem fer el pas cap a la llibertat, és el moment de prendre partit. De prendre posició i passar a la història com a aquells que volen acabar amb una cultura i absorbir-la o bé aquells que la varen defensar amb dents i ungles mantenint-la com una riquesa insubstituïble. El resultat final és imprevisible, però cal prendre partit i caldria demanar-se on és el PSC en aquests moments. Està a favor del poble català i la seva supervivència o bé està a favor dels interessos propis malgrat que aquests signifiquin la desaparició de la realitat catalana.
Ja ho veurem, tot i que de moment, veient la foto de divendres passat, molt em temo que ja han pres partit i aquest s'allunya de la defensa de Catalunya i ens porta, si d'ells depèn, a la nostra extinció a canvi d'un grapat vots.

dilluns, 9 de desembre de 2013

Pic de Bacivers ( 2.845 m. )

L'altre dia vàrem anar amb el Marc cap a Vallter a fer esquí de muntanya. La idea era anar fins el coll de la Marrana i un cop allà, decidir segons l'estat de la neu, quin cim fer. Feia un matí clar i assolellat amb un xic de vent. Prometia un bon dia.
Vàrem començar a pujar per les pistes amb molta neu i quan vàrem arribar a dalt d'aquestes, on cal deixar-les per desviar-se cap al coll, ran del Gra de Fajol, sorpresos vàrem veure que aquest estava pelat. El fort vent dels darrers dies s'havia emportat la neu i només se'n veien clapes disperses. Per tant, vàrem decidir pujar per sota del Bastiments, entre aquest i el coll de la Geganta i des d'allà decidir. Vàrem pujar per una pala ben nevada seguint unes traces que s'enfilaven zigzaguejant. Un cop al coll, vàrem baixar fins a la vall, on hi ha els llacs de Bacivers, ara però, totalment colgats de neu. Al ser una vall enclotada, la neu s'hi acumula fent un gran gruix i amagant-ho tot. Des del llac vàrem remuntar una darrera pala, aquesta més suau però també amb força voltes maria, fins al cim.
La baixada fou divertida, tot i que la neu pols de la primera pala, més difícil de gestionar si no en saps molt, requereix molt d'esforç i a la llarga acabes rendit. Les següents  pales, un xic més glaçades, requerien menys esforç.
Una sortida molt maca, no molt transitada, si més no comparat amb les ascensions més clàssiques de la zona i ben arrecerada del vent. Aquest només ens colpejava, perquè al final, com sempre, va aparèixer amb fúria, als colls.

diumenge, 8 de desembre de 2013

Un bon venedor, ven sorra al desert

Llegia un article, passat per un amic, d'un científic anomenat Nyborg que prenia les idees d'un professor britànic anomenat Lynn, que venia a parlar del deteriorament de la població europea i n'exposava les seves raons. Segons ell, 1) la intel·ligència no està distribuïda equitativament entre poblacions humanes -els habitants del tercer món tenen coeficients intel·lectuals una mica inferiors, deia- i 2) que existeix una relació causal entre las habilitats cognitives i el desenvolupament econòmic i social de les nacions. Afirma també que els més intel·ligents ja no tenen més fills i d'aquí en deduïa el deteriorament de la civilització al fet, a més, que en l'actualitat es preserva i vetlla pels dèbils. Ja no hi ha l'antiga selecció natural.
Només llegir les seves declaracions em vénen al cap i segurament a molta gent, una gran quantitat de personatges que desmenteixen aquestes afirmacions i fets històrics que voldríem oblidar, tot i que ell suposo que dirà que és l'excepció que confirma la regla, mentre que d'altres ho definiran com a la norma. De fet, a nivell teòric, moltes idees es poden argumentar i sustentar sobre el paper, només cal cercar la mostra que ens interessi i després vendre-la com a generalització, ja se sap que hi ha qui és capaç de vendre neveres al Pol Nord. Ara bé, sigui com sigui, la riquesa del fet humà, i això crec fermament, és que no hi ha cap veritat absoluta i quan sembla que l'equació és tancada, apareix una variable inesperada i el que crèiem dèbil esdevé fort i al revés. On ell parla d'èxit, jo hi veig èxit econòmic, perquè en el fons, com es valora aquest èxit, aquesta intel·ligència? Hi ha molts tipus d'intel·ligència. Persones altament preparades per a triomfar al món dels negocis o del coneixement, que moltes vegades depèn dels recursos que tinguis a l'abast, bé ho saben els habitants de barris marginals de grans ciutats europees, potser són nefastes a nivell relacional i el seu predomini ens portaria a una societat altament tecnològica, desenvolupada però d'altra banda freda, individualista i classista. Avocada a la seva destrucció per una competitivitat ferotge i agressiva, insensible a l'ésser veí. Al revés també, persones menys formades però amb grans habilitats socials, si dominessin l'esfera política, per exemple, ens podrien portar a una societat més corporativa i empàtica, però mancada de recursos, idees o iniciatives i a la llarga ens avocaria a la desaparició per esgotament de recursos o qualsevol mancança tecnològica o del saber. Segurament és la mixtura entre ambdós tipus de persones, intel·ligències, tot i que em nego a creure que depengui del seu origen sinó de les seves oportunitats  i el fet que com qualsevol sistema s'autoregula segons les necessitats, el que fa que siguem el que som i avancem poc a poc. I d'això jo en trec la deducció, alguns diran que políticament correcte però penso que és una necessitat vital, que la barreja, la diversitat i la varietat d'éssers és el que ens fa ser com som i avançar i sobretot millorar. Ens enriqueix i no empobreix.
Ep, però tinc fills, suposo que dec ser dels que fa recular la civilització. Ja em perdonareu...


dimecres, 4 de desembre de 2013

Aquesta nit s'encendrà un nou estel

Ho reconec, la poesia em costa. Se'm fa feixuga de llegir. Hi ha massa matisos que no copso i moltes vegades dubto entre el que es diu i el que es vol dir. Altres cops però, em passa com amb els quadres abstractes. No acabo de veure-hi la gràcia. Veig mots que van agafats de la mà però que no tenen sentit. Per a mi, és clar.
Sé que quedaria molt bé si lloés la poesia, si n'enumerés les seves virtuts i amb ulleres de pasta en recités estrofes a la llum de la lluna, però sincerament, no m'entra. En general, és clar.
A vegades, en comptades ocasions, hi ha algun poema que em desperta quelcom. Per la seva musicalitat, pel seu sentit, fàcilment desxifrable i no com alguns que són més difícils que entrar a Barcelona de bon matí en cotxe, i em fan dubtar, uns instants, si realment m'agrada o no. Però sovint passo pàgina i torno a les mateixes sensacions.
Potser no sóc prou llarg. Potser sóc massa bàsic i necessito que les coses siguin clares, concises i ben escrites -en el sentit d'escrit literal a allò que es vol dir- i per això les giragonses, atalls, sobreentesos, mutismes, coloracions o blancs dels poemes em costen. I potser per això m'agraden poemes, que he descobert fa poc, com els que fan personatges com la Lola Casas o la Joana Raspall per a nens. Perquè són clars, divertits, ocurrents, visuals, musicals i sobretot, fàcils. M'agradaria poder dir que m'agrada la poesia en general, però de moment i no sé si canviarà, estic a les beceroles del club. Ja ho veurem i per això, perquè ha escrit poemes de manera que algú tan negat com jo arribi a valorar la poesia, em dol i em sap greu que hagi mort la Joana Raspall. Tot i que sent centenària era qüestió de temps. Poc o menys. Però em sap greu, perquè m'ha obert una porta i encara que ara estic al llindar, qui sap si demà faré un petit pas més i així, poc a poc entraré a l'habitació. No ho sé.
Per cert, deixeu-me dir també que m'han agradat poemes del Josep Fàbrega. En aquest cas però, ho atribueixo al fet que m'és un personatge proper que escriu sobre coses properes, sobre Calders i el seu entorn.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Una empresa per obviar. Traxxel s.l.

Millor aquest gel...
Avui llegia, perquè m'ho ha passat un amic, que una empresa ubicada a Sant Vicenç, Traxxel s.l., una empresa que es dedica a fabricar màquines per fer gel, ha rebutjat el currículum d'una noia perquè aquest era escrit en català. L'argument és que com que és una empresa espanyola que ven a Espanya i a altres racons de món, no els interessa algú que parli català.
De Sant Vicenç de Castellet, al Bages. I deixeu-me fer un parèntesis. Segurament molts coneixeu Sant Vicenç de Castellet per fets desagradables com els d'uns feixistes obtusos que varen atacar una carnisseria islàmica fa anys o bé per altres titulars més actuals prop de Manresa. Déu n'hi do. Però aquestes capçaleres cridaneres no són la realitat de Sant Vicenç. No és la fotografia del poble. Tot poble té la seva morralla, la seva escòria, el seu rebuig i Sant Vicenç també.
Sant Vicenç sobretot és un poble variat, on hi ha de tot, que ha acollit molta immigració ja que està molt ben comunicat -dues línies de tren, autopista i carreteres a tocar-, i gairebé tota aquesta immigració que ha acollit s'ha integrat i ha fet seu el país participant-hi activament i la gent del poble, la majoria, ha respectat i congeniat amb els nouvinguts, només faltaria. El poble té un ric teixit associatiu, dinàmic, viu, alegre, variat i implicat. Possiblement és una de les coses més visibles d'aquest poble, l'empenta de la seva gent, la seva implicació, el seu criteri i el seu bon cor, i tot això fa que personatges com els que assaltaren aquella botiga o altres sortides de to recents, que desgraciadament li donen mal nom al poble, siguin anecdòtiques. Puntuals. Residuals. Censurables i criticables, però mínimes. Taques que qualsevol poble ha de suportar, però que no representen la realitat, el conjunt. La convivència és exemplar. Per cert que el líder d'aquells animals que assaltaren la botiga està a l'exèrcit, tampoc és d'estranyar, i fins i tot, té conya l'assumpte, va anar en missions humanitàries a països de l'Orient Mitjà. Quin valor. Viva las fuerzas armadas! Ja ho veus, els perseguia a Sant Vicenç i després ens volen fer creure que els ajudava, armat i sense control a casa seva. Quines penques.
Bé, tornant al tema i deixant el bonic calidoscopi que és Sant Vicenç, només puc dir que l'empresa aquesta, Traxxel, és el que és perquè és una empresa portada per algú que deu ser curt de mires, obtús, ignorant, carregat de prejudicis i amb un sentiment d'inferioritat important i la ubicació, el poble, només és casual. De malastrugança pel poble, quina llàstima. Pel que deia, per les comunicacions, la forta oferta d'habitatge, els serveis... però com deia abans, tot poble té les seves tares i penes i Traxxel s.l. n'és una.

dilluns, 2 de desembre de 2013

Una pel·lícula de por que n'hi diuen anunci

Per felicitar-los. Tactics Europe són els creadors de l'odiós anunci de la loteria de Nadal d'enguany, l'espanyola, i ha estat un èxit. Se'n parla arreu, se'n fan paròdies i gairebé tothom l'ha vist -i canviat de canal ràpidament- un cop o altre, però la finalitat per la qual fou creat, suposo que donar a conèixer encara més aquesta loteria, s'ha assolit amb escreix.
No passa res que els personatges que hi surten facin tuf de naftalina i els seus moviments semblin els dels autòmats del Tibidabo. Tampoc passa res que la majoria de colls semblin cortines venecianes, excepte el de la Caballé -quina por que fa!- que està en fase de momificació, estirada per tot arreu i amb perruca de pèl d'onagre i pedres als ulls. Encara passa menys que els vestits siguin carrinclons, recuperats d'un bagul polsegós d'una de les primeres pel·lícules de l'Esteso i la cançó sigui horrorosa. I ara, no passa res. Valentia espanyola. Talent ibèric. Res de fer un anunci enginyós, modern i alegre. I ara! Un salt al temps. A èpoques pretèrites. D'acord que s'ha donat a conèixer i que el prestigi dels que hi surten, ja em perdonareu, fa temps que està sota mínims, però, i allò de la dignitat? De la vergonya aliena? No en tenen?
La traca final és en Raphael tancant el clip amb un gest superb, segur que a la nit va haver de prendre una truita d'ibuprofens per refer el seu sofert canell, que amb tant de moviment se li deuria luxar.
Res. Felicitats a Tactics Europa i si us plau torneu a guardar els personatges a l'armari, al fons i no us descuideu de les boletes de naftalina per un altre any. Jo, ara mateix, vaig a comprar quatre números de la loteria catalana, que si bé la imatge també és prou penosa, amb aquella senyora tan nostrada, penós per penós, els de casa, és clar.

dissabte, 30 de novembre de 2013

Que petit que és el món

Quina gràcia. I a més curiós. Navegant, navegant -volia mirar una cosa del llibre "El senyor de Calders"- he vist que està penjat per vendre en format electrònic a diferents pàgines webs. D'entrada no m'ha sorprès, ja que vàrem quedar així amb el de l'editorial i me n'havia despreocupat, però al tafanejar, m'he quedat amb la boca oberta quan he vist d'on eren algunes d'aquestes pàgines. A més d'alguna llibreria de Manresa i Barcelona, això ja ho tenia clar, n'hi havia un parell de Màlaga. Bé, també hi deu haver lectors en llengua catalana allà, però el més estrany ha estat veure'n de Mèxic, Argentina o Guatemala entre d'altres. Ja ho sé que hi ha una àmplia comunitat catalanoparlant a Amèrica, però d'aquí a incloure una novel·la tan local al seu catàleg de productes, se m'ha fet estrany de veure. El més sorprenent però, amb això de la xarxa, és veure com les distàncies s'escurcen i qualsevol cosa que es fa a un racó de món, a l'altre, si es gestiona bé, es pot veure. I això et fa sentir gran i petit alhora. Gran per l'abast de la xarxa i petit pel control que hi tens un cop ho llences. A més, aquells que ens costa mostrar-nos orgullosos d'algun èxit, compto com a èxit la publicació del llibre, ens surten els colors quan algú, com m'ha passat darrerament, me'n parla de manera oberta i sincera. No estic, com la immensa majoria, acostumat als afalacs i tendeixo a acotar el cap i etzibar quatre mots incomprensibles per fugir rabent i un xic incòmode de la situació. Imagineu-vos doncs, veure la novel·la difosa a l'estranger. Xocant! 
Aquest torbament ja m'ha passat al bibliobús, on en tenen un parell i surten força. M'ha passat a la biblioteca d'Artés, on fins i tot m'han demanat de fer-ne la presentació i m'ha passat quan algú, a través d'algun amic, m'ha demanat de xerrar una estona per comentar el llibre. I és que no hi estic avesat i podria semblar un contrasentit, fent un llibre i escrivint un bloc sembla que hauries de cercar notorietat, però si ho mirem fredament, escriure et permet fer-ho des de la distància, en la intimitat, gairebé des de l'anonimat, passant desapercebut. Meditant bé allò que vols dir i sense cap mirada escrutadora, només amb un teclat insolent al davant i un punter pampalluguejant impacient al monitor. Res de visibilitat. El contacte directe és més agraït, segur, però imprevisible i ... directe, és clar. 

divendres, 29 de novembre de 2013

Pas a pas...


Tenim la llei Wert. Tenim la llei Fernández, el dels tics i mal orador, és clar. Tenim un president d'Estat sopes, que veu en els insults i la banalització d'un dels fets més tràgics del segle passat una mostra de llibertat d'expressió. I tot això, de blanc i negre però ara i aquí.
Es veu que si a un periodista espanyol, per exemple, li surt d'allà baix començar a vomitar i bordar sobre el nacionalisme català, sigui de la manera que sigui, encara que aquest nacionalisme sigui pacífic, raonat, fonamentat, respectuós i assenyat, és totalment lícit i necessari, és clar. Perquè de nacionalisme víric només n'hi ha un. El català. L'altre, el veritablement agressiu, el de l'estanquera, el del brau, el de les manifestacions de braç alçat, cap rapat i cervell reduït, el de tancar mitjans públics que parlen amb altres llengües, el d'ofegar econòmicament la discrepància i d'altres mostres iguals de punyents, no n'és pas. I ara! Són mostres d'un gran patriotisme. Genètica. Obra de Déu. Agraïment. Rectitud.
Mostra d'això és que li dius a un policia cap de trons o que l'Estat put i et sancionaran. En canvi als catalans ens diuen nazis i què sé jo què més i aleshores no passa res perquè hi ha llibertat d'expressió i és el que pensa la immensa majoria d'espanyols. Això darrer dit pel Presidente, altrament conegut com a l'estudiós de llengües vives i mortes, orador plàsmic, bústia B o senyor apunts. Prova més de que els catalans no som espanyols, és clar.
La veritat és que ara que s'han tret la màscara, ja fa mesos, potser hauria de ser més fàcil aconseguir la Independència. Ja ho veurem. Ells, ja ens ajuden, ja...

dimecres, 27 de novembre de 2013

Ja té un any!

El primer any. I amb aquest els primers sons intencionats que s'assemblen a mots, els primers jocs, el caminar que fa dies que ja ha estrenat i ara és un continu i el caràcter viu que l'acompanyarà sempre. Amb ell tot és una cursa. Des de que obre els ulls i somrient salta per sobre el llit fins a tocar-te, per després, murri ell, baixar per agafar qualsevol cosa de la tauleta de nit fins que va a dormir, però amb recança. No vol perdre's res.
Els matins ja no són el que eren. Abans el despertar era més tranquil, més progressiu, ara és de cop. Instantani. Benvingut al món, però sempre acompanyat d'una rialla, d'un somriure -sort- i d'un mot fàcilment interpretable com a pare o mare. 
Ha passat un any i res és el mateix. El temps passa rabent i quan et sembla que t'acostumes al gatejar i els objectes pugen un esglaó per precaució, sense previ avís s'alça per caminar i després cal reordenar-ho tot i perseguir aquesta petita fletxa que corre per casa. Aleshores, quan sembla que està tot més assentat, s'enfila. Escala. Grimpa i qualsevol petit sortint és bo per aferrar-s'hi i atalaiar des d'allà dalt. Però tranquil, perquè des de dalt estant, el sentiràs, et cridarà i amb una mirada de murri, et convidarà a anar-hi i quan el deixis de nou a terra, explicant-li que no s'ha d'enfilar -ves què li dius a ell- sense poder reprimir el somriure es girarà per tornar-se a enfilar. I així un i altre cop. Un joc de mai acabar, fins que se'n cansi, és clar. 
Un any passa ràpid i més immersos en un món de canvis continus. 
Avui, per celebrar-ho, per celebrar la sort que tenim, hem anat a un local amb jocs i després tots quatre a sopar. I feia goig. Feien goig.   

dilluns, 25 de novembre de 2013

Està bé passar per l'Ajuntament

Haver estat regidor d'un Ajuntament, per petit que sigui o per això, et permet veure la feina que hi ha al darrere. A partir d'aleshores et tornes un observador del poble. Quan voltes la teva mirada es torna més examinadora, més crítica i acostumat, perquè et va tocar fer-ho, a mirar tot allò que va bé i el que no, quan no n'ets, t'adones de les coses que cal millorar sense proposar-t'ho. Que si un contenidor soterrat que fa mesos que no va, que si unes obres sense llicència, que si aquella activitat que no es podria fer... També és cert que ets més conscient de la feinada que porta fer que tot vagi bé i que a sobre, gran part d'aquesta feinada, passa desapercebuda per la gran majoria. Per exemple per Festa Major. Ja no ets aquell ciutadà que, majoritàriament, només veu si aquesta ha sortit bé o no, també veus el gran nombre d'hores que passa tal regidor de manera altruista per tapar forats o bé tal altre que desapareix quan hi ha feina. Perquè saps el que és. I malgrat siguis crític amb un o altre, li reconeixes i li reconeixeràs la feina que fa, tot i que potser no compartiràs la manera com destina el temps. Perquè tu ho faries diferent, però ell, com a mínim, fa quelcom. No tots, malauradament. N'hi ha que només són toca manetes. Aquesta expressió la vaig sentir per primer cop a la Catalunya Nord i trobo que és força gràfica. Apareixen quan cal donar un premi o bé rebre els aplaudiments i a l'hora d'arromangar-se i pencar, o bé no hi són, comuniquen, o bé casualment han de parlar amb algú de quelcom molt important i desapareixen.
Un altre tema és la remuneració. I en aquest cas, hi ha tantes varietats com individus. N'hi ha hagut alguns que ho feien senzillament per amor al poble, sense remuneracions excepte les mínimes com són assistència als plens. D'altres creuen que la seva feina té un preu més alt i lícitament s'estableixen un sou. Fins i tot l'augmenten a mesura que veuen la feinada que comporta, perquè ser regidor o alcalde, a més de responsabilitats i algun reconeixement de tant en tant, porta, si es vol fer bé, moltes hores de dedicació. És clar!
Sigui com sigui, val la pena fer el pas i entrar en política local, perquè aleshores tot es veu diferent i a la llarga, quan s'ocupa un càrrec, tothom es va destapant, les vergonyes es perden i es descobreix què és el que mou aquell o aquell altre. Només cal anar seguint els seus passos en les actes dels plens i es va veient cap a on van les seves decisions. Vaja, aleshores es veu per a qui es treballa, si pel poble en majúscules, és a dir tothom, o bé pel poble familiar, dit sigui d'una altra manera, l'entorn proper, la claca.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Tossa d'Alp ( 2.538 m. )

Avui hem estrenat la temporada d'esquí amb la Montse. Les previsions eren poc favorables, risc d'allaus entre 3 i 4 sobre 5 gairebé a tot arreu i fort vent. Per tant, per tal d'assegurar-nos el tret, hem anat a fer la Tossa d'Alp. Es pot fer des de les pistes i per tant, t'estalvies el problema de les allaus.
Hem deixat el cotxe a peu de pistes, a Masella, a 1.617 m.
Hi hem arribat força d'hora i en comptes de pujar de dret, hem fet una gran volta, anant per les pistes familiars. Aquestes fan una gran marrada. Avui estaven tancades ja que la gran quantitat de neu feia que aquestes estiguessin colgades. La gràcia però és que la seva orientació feia que estiguessin arrecerades del vent. Només quan hem arribat a gairebé a dalt de tot, abans del refugi del Pic de l'Àliga, hem notat el vent en tota la seva intensitat. Ens feia anar enrere i ens colpejava la cara com milers de fines agulles.
Per cert que avui, una de les pells de foca de la Montse li saltava. Sort que portava allò que em digueren que sempre ha de portar un esquiador que faci muntanya, cinta aïllant. Amb aquesta ha pogut fixar la pell i hem pogut pujar fins al cim perfectament.
La baixada des del cim ha estat amb una neu fantàstica, tot i que el primer tram, ventat, era complicat. Feia tant vent que ens frenava. Ens deixava clavats i havíem d'acotar-nos fins a agafar velocitat. Ara, un cop hem anat a recer dels arbres, ha sigut molt agradable.
Un bon començament.

divendres, 22 de novembre de 2013

Allò que mengem...

Tomàquet de Mura o Montserrat
De bon matí, quan em llevo i esmorzo, prenc un cafè Soley. Sense sucre. Ah, abans un te negre de la Flor del Pirineu. Després menjo una mica, fruita i a vegades ho acompanyo amb dolç, una torrada amb mantega Cadí i melmelada Bon Preu o feta per nosaltres, o bé salat, pa amb tomàquet i embotit o formatge. Sovint pernil salat de Girona, formatge Montbrú o bé fuet Ausa, i ple d'energies vaig a treballar.
Si tinc gana a mig matí, puc menjar quatre galetes, generalment Núria normals o bé integrals. Un descobriment.
A l'hora de dinar depèn. Normalment verdura, amanides, aquestes acompanyades amb oli de Sant Amanç, Molí de Noguera o Borges, vinagre de Falset i sal Costa o bé pasta, Moianesa per exemple o arròs del Montsià. També hi ha dies que prenem cremes, de carabassó, de carabassa però sempre amb ceba de Figueres i de segon en general carn i en principi és de per aquí. A la comarca hi ha força ramaders.
Abans bevíem l'aigua de l'aixeta però darrerament té molta calç i ens hem acostumat a la de Ribes o Viladrau, però com que l'aigua espatlla els camins, un toc de vi, del Sindicat o qualsevol D.O. catalana ja va bé. Ajuda a fer baixar.
De capritxets a mitja tarda tots en tenim i alguna presa de xocolata Torras cau, però si és més tard, patates Ravich amb una cervesa Estrella o Moritz per tancar el dia fan el fet.
A la nit som més de caldos i si no els fem, podem menjar un caldo Aneto. Car però bo. I després carn o bé pizza. Alguns dies de Casa Mas, d'altres de Tarradellas o bé la Bruixa de Moià, tant hi fa i així un dia i un altre, anar menjant i alhora, anar fent país, perquè tot allò que comprem aquí, que per cert hi ha molt per escollir i bo, ajuda a que el país tiri endavant. No en contra de ningú, tan sols per potenciar allò que és nostre i ajudar al teixit productiu del país. T'hi apuntes?

dimecres, 20 de novembre de 2013

Córrer a la tardor

És alliberador córrer. Fa anys deia que no m'agradava, ho trobava absurd això de córrer si al darrera no hi havia un objectiu, ja fos un gol, un adversari o una cistella, però al deixar els esports d'equip i voler seguir fent esport, em vaig iniciar a córrer per la muntanya.
Sempre he anat a la muntanya i segurament, encara que no me n'adonava, era el pas més lògic. M'hi sento bé.
Ara, quan corro per la muntanya gaudeixo plenament. A més, si corro força sóc capaç de deixar enrere els maldecaps i quan arribo a una pujada i m'atrapen, els veig diferent i tot donat-els-hi voltes, vaig veient-los menys complicats que al començament i a vegades, fins i tot, trobo la manera d'afrontar-los.
Aquests dies que el dia s'escurça acabo corrent de nit i ara que la meva gossa ja no m'acompanya, l'edat ja li passa factura, descobreixo una altra manera de viure la natura. El silenci és absolut, només trencat, quan no fa vent, per algun ocell que alça el vol espantat per la meva presència. Els camins es confonen i he de fer esforços per recordar tal arbre, roca o bifurcació per encertar el camí. És com si  descobrís altre cop indrets de Calders i m'agrada.
Avui, mentre corria, he vist a l'altra banda del riu, a uns cinquanta metres, un porc senglar i un porcell. Només sentir-me ja han fugit bosc endins i suposo que mentre corria, algun altre s'ha amagat, perquè la fresa que sentia de tant en tant, no sempre era d'ocells.
Corrent de nit, encara que sigui fosc, també es veuen moltes coses o millor dit, se'n senten moltes d'altres que de dia, centrat en el sentit de la vista, passen desapercebudes.

dilluns, 18 de novembre de 2013

La Independència és pecat

Ai, Rouco, Rouco. Pronunciar-te en temes com la unitat d'Espanya no ajuda gaire a la imatge de l'església, no senyor. Vosaltres, els de negre, heu de parlar d'àngels i de dimonis, de cels i inferns, de pans i vins, de no tocar-se que encega o d'obeir sense pensar. Res. Tot el que sigui fum, poc més que imaginari perquè després, quan algú us demani el perquè i la seva dialèctica us acorrali, quan no sapigueu què dir i us trobeu perduts, serà el moment que podreu treure el comodí del públic. El mot infal·lible. Tingueu fe. I tant! Davant de qualsevol argument ben estructurat que us pugui desfer el vostre ideari, etzibeu la fe com qui etziba una garrotada. No jugo! Perquè en el fons és això, una porta tancada. Com el nen que quan vol acabar et diu que et guanya infinites vegades. Com pots contradir-lo si a partir d'aleshores ja no escolta cap raonament, al contrari, qualsevol raonament li és sobrer?
Per això, per aquesta carta amagada, que ara no podeu usar, hi ha temes que hauríeu de deixar córrer. Mirar cap a una altra banda i marxar xiulant dissimuladament. No ho sé, si sentiu parlar polítics que us molen tot sentenciant sobre la unitat d'Espanya, absteniu-vos. Calleu. Si molt m'apureu, somrieu. Però calleu. Deixeu aquest tema als grans, perquè no va amb vosaltres. Perquè en aquest cas, el comodí no us serveix i si l'useu, quedarà malament. Espanya és una, per fe. No lliga. A més, sigui una o mil, per un catòlic no hauria de ser problema. Vaja, dic jo.
I aprofito. Posats a demanar, potser també us podríeu abstenir de parlar de temes que només coneixeu per les lectures nocturnes que feu o rumors que us arriben. De la família, del matrimoni, dels fills, de les relacions sexuals, ai, aquest no, que aquest uns quants sí que el coneixeu, per allò d'aquells que són col·legues vostres i s'excedeixen, bé doncs, res, dels altres i alguns més, tots terrenals, no us pronuncieu. És tant absurd com un peix que expliqui les virtuts de volar. Estúpid, no?

diumenge, 17 de novembre de 2013

L'estimat Mario Vargas Llosa

Mercat al Perú
Segurament es vanta de ser un personatge universal. Algú que ha recorregut món i que les ha vist de tots colors i possiblement sigui cert. Posaria la mà al foc que ha vist moltes coses i que en sap un munt més, però en sentir-lo parlar, en sentir els seus comentaris, em dóna la sensació que no ha marxat mai del seu poble natal. Del seu estimat Arequipa. S'ensuma en el seu discurs.
Fa mots anys vaig anar de viatge al Perú i durant uns dies vàrem estar a Arequipa. Allà, a una casa d'hostes, vàrem conèixer un personatge singular. Era un peruà orgullós de les seves arrels espanyoles. Estimava, fins i tot idolatrava, qui sap si per un sentiment d'inferioritat mai superat, tot allò que arribava del vell continent i per tal de deixar clar l'origen dels seus avantpassats i per tant el seu, malparlava dels indígenes peruans constantment.
Entre totes les pestes que deia dels autòctons del país, des de que eren ganduls, feien pudor i què sé què jo més, el que li feia més ràbia i veies que quan ho comentava se li encenien els ulls, era la seva llengua. El seu parlar, el quítxua. No podia suportar-ho i en parlava amb tal menyspreu, titllant quan parlaven dos indígenes com si xiuxiuegessin d'amagatotis la seva llengua de manera barroera, que feia por. De molt endins li sortia un odi i una ràbia que era difícil de dissimular.
Ara, quan sento parlar en Mario Vargas Llosa em dóna la sensació que torno a sentir a parlar aquell personatge de fa anys. Afable, intel·ligent i educat, sempre i quan no hagués de parlar d'altres nacionalitats, ja que el seu origen incert, un origen no massa estimat, bastit sobre les cendres d'un poble aniquilat i alhora oblidats per la gran metròpoli, feia que volgués rescabalar-se tot mostrant una fidelitat extrema per tal de poder abraçar uns origens nobles. Per fer-se valer i mostrar-se diferent a tot allò que l'envoltava, tot i que la ignorància per part dels espanyols, juntament amb les arrels ben fermes dels indígenes, el situaven en una terra de ningú, en un apàtrida. Com aquell home, que no se sentia del tot peruà, perquè sabia que hi era de feia poc temps i l'havien conquerit a base sang i foc, i tampoc espanyol, perquè de l'altra banda de l'oceà li recordaven que era peruà. No espanyol.
Vaja, més que ràbia, feia llàstima, com en Mario.

dissabte, 16 de novembre de 2013

Mort a les setrilleres.

El setrill està sentenciat. Es veu que és terrorífic. Malèfic. Demoníac. Un niu d'infeccions i excessos. Es veu que certs bars gosen deixar sobre les taules unes setrilleres. Uns estris nostrats per amanir a cor que vols el que és amanible però afortunadament, el gran germà, disposat a legislar i ordenar tot allò que és ordenable i que per tant cal regular, ha decidit acabar amb aquesta rauxa i dispendi. Les setrilleres estan de baixa i a partir d'ara els bars hauran de tenir ampolletes amb precinte i què sé jo. Guerra a l'estri dispensador. Tant hi fa que augmentem el rebuig, ja que les noves ampolletes seran d'un sol ús per mesures higièniques. Suposo que la idea ve d'un eurodiputat que va visitar la costa catalana a l'estiu i es va esparverar veient aquells antres infectes amb aquests estris del dimoni a la taula i va decidir passar a l'acció i estalviar-nos els mals de panxa habituals i les infeccions generals. Gràcies gran germà! A més s'acabarà amb el tràfic d'olis a granel, massa ajustats de preu pel preuat líquid daurat. Les noves ampolletes totes seran d'una qualitat exquisida, segur. D'una primera i única premsada, feta amb corrons de granit rosa en entorns purs, estèrils, higiènics i magnètics.
A més el cost del rebuig és clarament assumible i la producció de recipients farà que s'estimuli el teixit productiu. Que bé! Una injecció per l'economia. I si a sobre s'acaba eliminant un invent fet per un català, què millor. Fora les setrilleres i estris identitaris, perquè a l'hora de legislar s'ha de fer amb previsió. Res de resoldre problemes actuals. No senyor. Setrills d'oli, que ningú no en parlava. Avancem-nos al problema. Cop d'efecte. Siguem previsors, qui ho sap, potser algú es podria intoxicar. Mai se sap. Després la nostra decisió ja la vestirem amb arguments sòlids i racionals per demostrar que ha estat bàsica. Imprescindible. Visca la Unió! Visca la gran feina que fan!
Per cert, sobre el tema de Catalunya, no es pronuncien. No deu ser prou important.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Què s'ha cregut aquest David Fernàndezzzzzzzzzzzzzzzz!

Ui, sí, que fort, aquest Fernàndez, en David, que a més de ser de no sé quina generació de nou vinguts a Catalunya, ara és independentista, quins nassos, que no recorda d'on era el seu avi o besavi o qui sé jo, i a sobre gosa insultar a tot un senyor. Que desagraït. Per Déu!
Doncs bé, això, que va i es treu la sabata. Quina pudor allà al parlament. Que allà no estem per tonteries, que hi anem a treballar. A més, en comptes de dir quatre coses per sortir a les pàgines interiors de qualsevol diari com fem tots, va i gosa dir-li gàngster. Gàngster tu, per la portada! Sí, senyor. Li diu mala persona al pobre Rato. Quina mala estona devia passar el pobre ex-ministre. D'acord que va fer créixer el suflé un xic en la sortida a borsa i que quatre dies després es va desinflar i va haver de ser intervingut. D'acord. I també d'acord que amb els diners de tots es va rescatar un banc que ell garantia. D'acord. Però tampoc era qüestió que ell retornés els diners cobrats per mala feina. Això no ho fa ningú. Mala gestió, sí, mal gestor, també, però ruc, i ara! Que ell és tot un senyor i no passa comptes. Ja ho va mostrar amb el tema de l'Iraq. Principis, els monetaris. Què us heu cregut!
Per això, l'endemà ràpidament la caverna va sortir de defensar-lo. La d'allà i la d'aquí, no us penseu. Els del PP és lògic, ells el col·locaren, és dels seus, a més amb la de draps bruts que tenen tots plegats, si els comencen a dir allò que són i a treure'ls sabates, van arreglats. Aniran tot el dia amb el cap cot. Més que res han defensat en Rato perquè saben que els pot tocar a ells. Com en Duran. L'altre cavernícola. Vaja, un que també pot parlar. Si segurament el que té por és que d'aquí quatre dies li diguin, i amb raó, el nom del porc. Una mica més, entesos. Però no és manera... o sí. Perquè si ens treuen el dret a escarni, què ens queda? No tornen els diners. No van a la presó. Viuen com hemofílics assassins de germans, pares de rucs i sogres de lladres. No se'ls fot cap clatellot. Reben honors i reconeixements. Aleshores, què? On està la mostra de rebuig general. Amb bones paraules? Amb un rotund i enervadíssim comentari estil, això no es fa, no hi estem d'acord, no t'estic?
Massa poc. Tots s'haurien d'haver tret la sabata i no només gàngster s'hauria d'haver sentit, perquè la cavallerositat que reclamen per ell,  no l'apliquen pels que fan fora de casa seva, els que es queden sense feina o els que han enganyat amb preferents entre d'altres.
Per tant, gràcies David. Malgrat diguin que ets naps i cols. Gràcies per fer el que els que no som polítics hauríem fet. Per fer-nos creure que encara tot és possible. Potser et vas quedar curt, però tampoc volem que vagis a la presó per aquest corb. Moltes gràcies i si mai necessites un sabata, et dono totes les meves encantat.    

dimarts, 12 de novembre de 2013

La Constitució, avui, una cosa de quatre.

Fart de sentir i veure com branden la Constitució aquests demòcrates de pa sucat amb oli, dient la gran majoria que dóna suport a aquest llibret, finalment he decidit veure si realment hi ha tanta gent favorable a aquesta, si més no si abans no es faci un nou referèndum. Per tant, he intentat veure quanta gent va votar a favor de la Constitució i quin tant per cent de la població actual representen.
El primer que he fet ha estat buscar l'any que es va aprovar la Constitució, el 1978. Per tant, si comptem que només podien votar majors de 18 anys i que d'això en fa 35, aleshores veiem que només la van votar aquells que avui tenen més de 53 anys.
Un cop vist això, he cercat a Idescat la població del 2013 a Catalunya, però he hagut de basar-me amb dades del 2012 i per tant he afegit un any, 54 anys, per corregir l'error. He dividit el resultat en dos grups. Els que no podien votar per edat i els que sí. Del primer grup me'n surten 5.337.376, mentre que del segon me'n surten 2.149.558. Actualment ( 2012) a Catalunya hi ha 7.486.934 habitants. Per tant, d'entrada ja veiem que la població menor de 54 anys representa un 71,3 % i la major un 28,7 %. Caram, caram.
Tot seguit he restat dels que podien votar, 644.867 que són el 30% que no varen votar i per tant, els que varen votar són 1.504.690.
D'aquests, he restat un 12%, que són els que varen votar que no i són 165.515, aleshores, que varen dir sí surten 1.339.174.
I per acabar, he mirat quin tant per cent de la població representa aquests gairebé milió i mig i veig que és un 17,8% de la població. Acceptaré un marge d'error d'entre un 5 per cent amunt i avall. Déu n'hi do!
Per tant, ara, cada cop que brandin la Constitució per justificar qualsevol castració democràtica, tindré més clar que aquesta norma que diuen que és àmpliament acordada no és veritat, ja que només sabem que menys d'un quart de la població hi està d'acord de manera contrastada, tot i que poden haver canviat, coses més rares s'han vist, per exemple en Pujol ha passat de ser un gran d'Espanya a un independentista confés.
Així doncs, que no ens enredin, que aquesta Constitució no té el suport, si no es demostra, de cap majoria. Al contrari. Senzillament, els va bé per fer creure que són demòcrates i s'escuden rere un antic referèndum que representa molt poca part de la població actual, però s'hi aferren per fer creure que segueixen majories i els seus arguments són sòlids.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Per molts anys, company! Per molts anys Albert!

Mig amagat, el protagonista
Algunes persones tenen el do de la paraula, del mot precís. Són aquelles que sempre tenen el comentari oportú i que quan te les trobes, saps que et diran quelcom que et farà somriure i sacsejar el cap content. Són els que et fan sentir especial, important per a ells. Estimat. Pots comptar-hi sempre i saps que el seu tarannà assenyat moderarà qualsevol reunió per tensa que es presenti i trobaran l'equilibri i el punt mesurat. Amics com n'hi ha pocs. Un d'aquests, ahir, va fer quaranta anys. Quaranta tardors. I com no podia ser d'una altra manera, una persona que és estimada per molta gent, que és apreciada per gairebé tothom -dir tothom seria agosarat, mai es pot pretendre el ple absolut-, es va trobar amb el retorn en forma de molta gent esperant-lo. De molta gent al seu costat. Gent que volia compartir el moment.
Els llums estaven tancats i el silenci només era trencat per algun comentari jocós, el nerviosisme es respirava en l'ambient i mentre tothom esperava la seva arribada amb ganes de participar en la sorpresa, per dins un formigueig d'emoció recorria la sala. Amb els primers avisos d'ara ve, el silenci es féu més tancat, fins que un cop va aparèixer per la porta, la il·lusió es desfermà i espontàniament es va cantar l'aniversari feliç a una sola veu. I tothom quedà connectat durant uns instants amb ell, compartint l'emoció, l'alegria, la sorpresa, el moment. Més, quan instants després, passats els primers moments de xoc, aparegueren els Strombers i li cantaren també una cançó.
Més tard, al pavelló, la festa acabava allà, els mateixos Strombers començaren un concert per a ell amb una cançó seva, una cançó que és un regal d'ell, del seu fer, del seu tarannà. Cuba. Una cançó alegre i divertida, que sembla despreocupada i fins a cert punt frívola, però que conté un subtil missatge, si se sap llegir entre línies, punyent. Compromès.  
Ahir vàrem celebrar l'aniversari d'un dels grans. Érem molts, però no per sumar sinó perquè el cor ens deia que hi havíem de ser. Que hi volíem ser. Moltes felicitats Albert!
  

dissabte, 9 de novembre de 2013

Presumptament cacic.

Sembla ser que en Bustos, l'antic alcalde de Sabadell, és acusat d'actuar, presumptament, com un cacic. Vaja, com si Sabadell fos seu i fes i desfés a pler. Ara molts se n'estranyen i diuen com és que no s'havia vist abans, però més d'un cop he parlat amb gent de Sabadell i em deien el mateix, que actuava com un cacic. Com un tirà.
És veritat que els que hem viscut i vivim en pobles, sabem que aquest tarannà es dóna força sovint. Alcaldes que quan entren a governar el primer que fan és arreglar els temes familiars tibant d'un fil o altre, que es posen un sou i periòdicament se l'apugen malgrat la crisis o que són valents amb el dèbil, el ciutadà de a peu mentre que amb les grans empreses s'arronsen i acoten el cap malgrat les raons que hi hagi, i no és l'únic que s'aprofita de la seva posició. També descobreixes que hi ha qui sent regidor pot tenir un obrador il·legal sota casa o bé reclama favors perquè un familiar aconsegueixi una feina, i tots ells passegen com si els haguessis de donar les gràcies per fer allò pel que se'ls va votar i van prometre fer i no fan. I així força exemples. El poder és llaminer i costa mantenir-se fidel a uns ideals, sobretot quan una trucada et pot solucionar certs maldecaps.
Alguns diran perquè no se'ls denuncia, però l'engranatge municipal juga força a favor d'aquests personatges i quedes a mercè d'un secretari que depèn directament de l'equip de govern, malgrat ser un càrrec estatal. A més, prens posició clarament a nivell local. També és cert que hi ha aspectes que són difícils de demostrar i en cas de que es puguin demostrar, poden ser immorals, però legals, perquè la línia que separa la legalitat de la moralitat no sempre coincideix i el que podria semblar una aberració, un abús de poder, èticament ho és, legalment no, és lícit, com seria canviar un POUM per interessos propis malgrat el consens quan s'aprovà. Vaja, que la política d'aquests polítics és l'art de fer el que volen i els va bé, però amb l'aparença que ho fan pel bé general, pel bé municipal.    

dimecres, 6 de novembre de 2013

Rèquiem pel valencià.

La defenestració de Canal 9 és la constatació d'una manera de fer. D'uns objectius clars. Algú, ben intencionat, podria dir que és per qüestions econòmiques i que posats a retallar, abans que sanitat o educació, millor la televisió. És cert que molts diuen que era una cadena mediocre, amb programes mediocres i índexs d'audiència baixíssims, però era una cadena de país, malgrat fos barroerament manipulada pels governants de torn. En principi a un govern se li ha de demanar que protegeixi, encara que no sigui rendible, allò que és patrimoni dels seus ciutadans, malgrat tingui un cost econòmic o potser per això, perquè no és negoci. L'argument d'equiparar la televisió amb sanitat o educació per eliminar-la és demagògic i estúpid, perquè quan es passa el ribot es fa amb una intencionalitat i decideixes on escapces i les dues coses no han d'anar obligatòriament a la mateixa balança. Abans hi ha moltes altres coses per retallar i no només caps.
El País Valencià és el país dels grans projectes. Dels cabassos de diners que van a parar a un sac sense fons. Grans pensadors han ideat aeroports sense avions, complexes per rodar pel·lícules buits, curses de fórmula 1 per poder saciar l'ego d'uns personatges mancats d'escrúpols i amb poques llums, regates caríssimes per aparentar prosperitat i així un munt d'actuacions fetes amb frivolitat que han deixat les arques buides i el prestigi del país enfonsat.
Aleshores, quan toca decidir, quan toca retallar s'aprofita l'avinentesa per acabar amb allò que recorda cada dia que el País Valencià és diferent d'Espanya, car tenen una llengua pròpia, la catalana i una història comuna que el lliga als Països Catalans. Per això, la millor manera d'eliminar qualsevol rastre de catalanitat, passa per fer callar qualsevol llengua que no sigui la castellana. Primer eliminant TV3 arreu del territori sota qualsevol pretext. Després, silenciant la darrera font de valencià del país, la ràdio i la tele. Amb l'escola fan el mateix.
Aquesta és la tàctica d'aquests fills de mala mare. D'acord. És un mot malsonant i em posa a la seva altura, però proveu de donar de menjar a un llop amb la mà, ben vestits i amb paraules falagueres. Ràpidament sereu mancs, però educats, això sí. Jo penso que cal dir les coses pel seu nom i el Partit Popular, els socialistes Déu n'hi do, tenen com a finalitat acabar amb Catalunya i els Països Catalans. Faran servir paraules dolces, usaran mots buits però ben sonants, esgrimiran lleis fetes a mida, tot per tal d'adormir-nos i a la llarga exterminar-nos. Aniquilar-nos. Han començat per les puntes, la Franja, el País Valencià i les Illes Balears. Més endavant, quan les posicions estiguin ben consolidades -falta poc-, com si fos el joc del risk, atacaran amb tot Catalunya. Per això cal dir les coses pel seu nom i aquell que intenta eliminar una nació, una llengua, una manera de pensar diferent, és un genocida en potència, perquè la intencionalitat hi és, tot i que encara no se n'ha sortit.
Veient-los actuar, em ve al cap aquella pregunta que feia un professor de filosofia el primer dia de classe als seus estudiants. Deia als nois:
- Si poguéssiu moure-us a través del temps i tinguéssiu al davant un nen anomenat Adolf Hitler, què faríeu?
Per tant, tenint al davant uns partits que ens volen exterminar com a país, que ens ho demostren contínuament, què faríeu? Com actuareu. Jo, d'entrada, apostaré per la Independència. Per la supervivència i diré les coses pel seu nom.
 

dimarts, 5 de novembre de 2013

El dia a dia d'un pare

Arribes a casa cansat després d'un dia llarg i amb ganes només d'asseure't al sofà amb un refresc a la mà i mirar una estona la tele, però ves per on, una veueta il·lusionada et demana de jugar amb ell. Ells, si l'altre també sabés parlar ho diria, però encara té feina a mantenir-se dret i només parla amb la mirada. Després, quan jugueu, a mitja partida, quan estàs amb els cliks inventant-te un escenari increïble, tibant de tots els teus recursos imaginatius, se'n recorda que fan dibuixos i et deixa amb un pam de nas tot reclamant veure'n una estona. I el joc perd importància i els dibuixos són vitals.
Altres cops ha passat que a mitjanit de cop et crida. Una veu planyívola i trista que et diu que no es troba bé, que li fa mal la panxa i sense que tinguis temps de res, vomita per tot arreu. I ho neteges i un cop tot net el poses al teu llit,  al vostre llit i a cada estossec l'alces per acostar-lo a la palangana. Mai se sap. Així un parell d'hores o més, fins que s'adorm i tu també, vosaltres us acabeu adormint. L'endemà us lleveu apagats i aixafats.
A vegades menja com una llima i s'acaba el seu plat i més, i té més gana. Créixer fa que vagin afamats i acaba cruspint-se gairebé tot aquell plat teu que t'agrada tant i tens a punt, però li dones de cor. I quan estàs a punt de dinar si no ho heu fet plegats, et demana mil cops de jugar amb ell o de fer quelcom. D'una revolada t'acabes el dinar, aviat aniràs a treballar i vols jugar una estona amb ell. Però si decideixes quedar-te a dinar a l'escola per fer feina, al cap de poc et truca i amb veu llastimosa et demana si tardaràs molt. Que et troba a faltar i quan tornes a la tarda, amb ganes d'estar amb ell, un cop t'ha vist sembla que siguis una ombra, ni cas, malgrat la cara se li il·lumini quan et veu i et demana d'anar a buscar altres nens per jugar. I fas mans i mànigues per complaure'l. Perquè el que et demana té sentit.
Els matins, sobretot els caps de setmana, em demano perquè serà, es desperta, vaja, es desperten d'hora, molt d'hora i volen alçar-se de seguida. Mai sols. Volen companyia i el descans que esperàveu s'estronca de cop.
Amb nens sempre hi ha moments d'alts i baixos, d'alegries i enrabiades. I ara el teu món ja no és possible sense ells. I al vespre, molt sovint, quan li dius bona nit, després de mirar plegats un conte o explicar-li quelcom, li dius que l'estimes, mai es diu prou i aleshores ell et diu, mirant-te als ulls i amb un somriure murri, que ell també, mil milions de cops de foc o bé que no vol que et moris mai. És el que passa quan s'han mort persones properes, i content i alhora capficat el deixes al llit amb un ample somriure a la cara, perquè ser pare té moments de tot, però sobretot intensos i únics, i cadascun fa que valgui la pena.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Carta a en Duran

Benvolgut Duran,
Deixa'm dir-te així perquè amb els anys que fa que t'arrossegues per la política ja et tinc com un més de la família, com aquell oncle conco que va anar a fer les Amèriques i només tornava per demanar diners a l'avi tot portant-nos uns dolços molt ben embolicats. El país ha canviat. La teva absència no ens ha aturat. La gent té ganes de decidir i parlar. Suposo que vist des de la distància fa por. Por i vertigen. No ens entens. T'agradaria que tot seguís igual. Molt de soroll però tot igual, tu allà anant al congrés de tant en tant i viatjant força. Al final ja no deus saber a qui representes, tantes comissions com portes. Entenc, com molts, que després de tants anys fora del país et costi explicar-ho a les teves amistats. Fer amics és difícil. Sobretot si ets català i els fas a Madrid. A més et deu doldre que el treball que has anat fent amb els anys es trenqui per una consulta. Per aquest petit detall, la voluntat d'un poble i cal aturar-ho. Embolicar-ho. Hi tens massa a perdre. Però estic segur, i en aquest cas penso que parlo en nom de tots els partits polítics catalans, que si Catalunya s'independitzés, podries seguir a Madrid com a ambaixador, i tant, si això és el que et fa por. A més, suposo que podries seguir vivint al Palace, no crec pas que siguis tan malànima, cràpula, lladre i vividor com per pagar amb fons públics la teva ben guanyada vida de marquès, per tant, això, mentre t'ho paguis tu, ningú t'ho qüestionarà.
Sempre has estat just. No en va  reclames el pes d'Unió dins la coalició i jo, en justa correspondència et demanaria que també parlessis pel tant per cent que representes. Poquet. Molt poquet. I més quan veiem que aquells anhels que et feren unir al partit d'en Carrasco, el partit que parlava d'independència sense por, ara et cou i les bases et comencen a fer vores. Sé que mai vares pensar que els deliris de joventut, te'n recordes quan anaves grenyes al vent amb l'estelada?, arribessin a estar tan a prop i ara, a les teves velleses, et trobes amb el dilema d'aconseguir el somni d'antuvi o bé mantenir la bona vida d'ara. Mala peça al teler.
Podria semblar-te que no estàs sol. Mitjans de comunicació estatals i socialistes avalen les teves tesis, que en Navarro també comparteix. No parlaré d'en Navarro, qualsevol paraula escrita és un excés per expressar el seu pensament. Deixa'm que et digui que és un miratge. Una conxorxa per posar aigua al vi i tu, massa bona persona, hi caus de quatre grapes. T'utilitzen per debilitar l'opinió pública i els fas el joc. Et donem micròfons i temps per usar-te vilment.
Benvolgut Duran, fes com sempre has fet. Mira per tu i marxa amb dignitat o queda't callat. Per més paraules boniques que hi posis, per més adjectius falaguers, l'únic que fas ara per ara és el joc a Madrid. Ets la quinta columna. L'enemic infiltrat. De bona fe, ben intencionat, segur, no ho dubto, però una peça d'un joc de grans on els dandis, epicuris i vividors heu de passar desapercebuts, anar fent i assegurar-vos una ambaixada o qualsevol càrrec que us permeti seguir vivint igual de bé sense significar-vos. Sense mullar-vos, perquè passi el que passi, sereu/seràs l'ase dels cops.

divendres, 1 de novembre de 2013

La castanyada

Un moniato eixerit
Ahir al matí ens vàrem trobar amb tots els nens i les nenes al menjador de l'escola i vàrem fer els panellets. Grans i petits barrejats. Després, un cop acabats, els vàrem portar al forn del poble a coure'ls. Més tard, ja dinats, vàrem fer jocs de cucanya, que si els pots amb farina i aigua, que si la diana amb castanyes, les disfresses de castanyeres o el  mossegar la poma. Jocs tradicionals que han passat d'uns a altres i segueixen sent tan esperats i divertits com sempre, i tot seguit, el concurs de moniatos eixerits. Moniatos disfressats.  Un cop acabat, un parell de cançons i a menjar els panellets i les castanyes per tancar la festa.
A quarts de sis, sense temps per pair gaire el dia, d'una revolada cap a casa a preparar el menjador i el foc. A la nit, la colla de Castellar venia a casa a sopar. Una tradició de fa anys. Tots a celebrar la castanyada a Calders i com no pot ser d'altra manera, varen anar arribant de manera esglaonada, però tots m'enxamparen al foc, preparant la brasa o començant a coure la carn. I mentre la brasa s'anava fent, les converses s'anaven entreteixint i a mesura que els amics anaven arribant, s'anaven afegint a aquesta o encetant-ne d'altres. I així anar passant les hores. Xerrant, rient o bromejant fins tard. Un dia molt intens. Alegrement intens. Tant a l'escola com a casa i per això, quan algú qüestiona la castanyada jo me'l miro estranyat. M'agrada la castanyada. M'agrada la complexitat de la seva senzillesa. Una festa per estar amb els amics xerrant i rient sense presses, gaudint de l'amistat amb intensitat.