divendres, 30 de desembre del 2016

Pic de Pedrons ( 2.717 m. )

Avui hem anat amb el Josep a fer el Pic de Pedrons amb esquís. La temporada passada, gairebé la vaig tancar amb aquest cim i aquest any, pel bon gust que em va deixar, hi hem anat.  Això sí, avui amb un sol brillant i un cel claríssim.


Hem quedat força d'hora, cap a quarts de set i hem enfilat cap a Andorra pel Pas de la Casa. Abans d'arribar-hi però, de fet abans de les barraques de la frontera, hi ha un lloc on es pot aparcar al costat de la carretera, a uns 1.800 m. d'alçada.
Hem deixat el cotxe allà i tot i que hi havia neu, no massa, ens hem posat els esquís a l'esquena i hem començat a remuntar dret amunt. De fet ens semblava que al llom de dalt, hi havia una zona força pelada i ens hauríem de treure els esquís, però no calia. Hi havia neu durant tot el camí, per tant, quan ho hem vist, ens els hem calçat i ja no ens els hem tret fins a la tornada, gairebé al cotxe i dalt del cim.


És un recorregut molt clar. Un cop deixes la carretera i enfiles els primers metres, comences a veure el cim. És un cim molt bonic de fer. Una mola que s'enfila ràpid deixant la vall enrere. Puges pel llom on hi ha traces clares, és un cim força trepitjat. Després, gairebé a dalt, ens hem tret els esquís per fer els darrers metres, potser trenta, en terreny mixt i dret, però que no és especialment aeri. Un cop a dalt, hi ha una cresta ample, amb caiguda a banda i banda. Un costat amb canals força dretes i l'altre amb un pendent llarg i prolongat que baixa cap al Pas de la Casa.


El cim està envoltat per d'altres cims i canals imponents. És un gran mirador i des d'allà s'atalaien diversos cims coneguts. A una banda el Canigó, lluny. Més a prop el Carlit, el Puigpedrós de Lanós i el Coma d'Or.  A tocar el Pic de la Mina i la Font Freda. A l'altre costat el Negre d'Envalira i el Pessons. A sota el Pas de la Casa. Vaja, un bon mirador.


La baixada l'hem fet per on hem pujat. La neu era variada, algun tram pols, algun altre amb clapes gelades, però no massa i d'altres més pelats. Ara bé, hem baixat molt bé. Ha estat molt divertit.
L'any passat vàrem baixar per la pala que baixa del cim, però aquest cop, veient que algun flanqueig estava pelat, ens hem assegurat la baixada per on sabíem que hi havia neu.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Salt de Sallent, a la vall d'en Bas

Ahir, aprofitant que vàrem anar a acompanyar al Berenguer a una sortida del Cau, passarà una nit a Olot, vàrem anar amb el xic a caminar una estona. Vàrem anar al salt de Sallent, a Sant Privat d'en Bas.


Feia anys que hi havia anat amb el centre excursionista, fent de monitor. Recordava que era un lloc molt bonic i de fet, no m'equivocava. És una excursió molt apta per anar-hi amb nens. Hi ha dos recorreguts, que de fet és un de circular, però que per una banda s'arriba al salt per unes escales i per l'altra pujant a la cinglera.


S'aparca el cotxe a una zona de pícnic, anomenada Pla del Xurri i allà mateix es bifurca el camí, cap al sender dels Matxos o bé per les escales. Nosaltres vàrem anar per les escales. És un recorregut que va pujant enmig de faigs, boix i bruc al costat del riu, on es formen gorgs d'aigua cristal·lina. Tota la volta fa uns 6 quilòmetres i mig. El sender està cobert de fulles i arrels, i pel desnivell, es formen escales naturals per les pedres que queden descobertes pel pas de la gent.
El Quirze, tot jugant i inventant-nos històries, va pujar gairebé sol fins al peu del salt, tot i que el darrer tram, fins al mirador, ja no el va fer, és força empinat i amb algun tram estret. Hi ha alguna clavilla i corda per passar, però són més a tall decoratiu que necessaris.


És un salt d'aigua impressionant, de més de 80 m. d'alçària. Una bona passejada enmig del bosc per arribar a peu de cingle i descobrir aquest indret.
Allà, a més de gaudir de la vista, vàrem estar jugant, llençant pedres i fent vaixells. Una bona excursió per fer amb nens.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Ensenya'm a pensar, no a obeir!

És un curt xocant. Pot ser que estigui portat a l'extrem de l'exageració o no, però el sentit d'aquest vídeo, el fet que mostra, és un fet que crec que mereix un debat profund. Una reflexió.
Possiblement qualsevol adult que el vegi es posarà les mans al cap i s'escandalitzarà per la brutalitat de la represàlia per la revolta d'aquest nen, sobretot tenint en compte que el que fa només és dubtar i el càstig és desproporcionat i el veurà llunyà i exagerat. Ara bé, si traiem la part xocant del curt i ens remetem al fons de la qüestió, aleshores, tot canvia. No parlo de que el nen tingui raó, que podria no tenir-ne, sinó que senzillament es fa preguntes, busca respostes i defensa la seva postura. En resum, pensa i en pensar, desobeeix quelcom que xoca amb el seu intel·lecte i de retruc, s'indigna i s'oposa. Ben mirat, potser hauria de ser una obligació per a qualsevol infant o bé persona, qüestionar-se tot allò que l'envolta i expressar el seu parer. De fet naixem amb aquesta capacitat de qüestionar-nos tot allò que ens envolta però poc a poc, anem perdent o modulant aquesta curiositat, sobretot gràcies a les respostes que obtenim i aquí rau la qüestió, si les escoles el que volem és formar les persones del futur, hem de decidir si el que volem és afavorir unes persones que pensin, qüestionin, opinin i dubtin o bé unes que obeeixin. El segon és força fàcil i pràctic, el primer requereix molt d'esforç.
I jo em pregunto, quina escola vol el país, una escola que busqui potenciar unes persones inquietes, curioses i revolucionàries -en el sentit de cercar la veritat i la justícia- o bé unes persones obedients i dòcils?
  

diumenge, 18 de desembre del 2016

Rere una estrena teatral

Ahir vàrem fer l'obra de teatre que fem generalment, per aquestes dates, a l'escola, lligada amb la Marató. Amb els anys hem anat afinant-nos i cada cop més, cerquem obres complexes per poder fer un bon treball amb els infants.
Aquest any vàrem fer una obra basada amb el musical "Annie". És una obra força complicada, amb uns diàlegs llargs i on surten força personatges. Potser no tants com infants hi ha a l'escola, uns cinquanta, però amb alguns retocs vàrem poder ampliar l'elenc i tothom va tenir paper.
Durant mesos hem estat assajant. Primer vàrem fer un càsting per tal de veure qui podia fer cada paper i a partir d'aquí, vàrem repartir els guions i començà la tasca memorística.  Amb el paper après o gairebé, vàrem començar el treball interpretatiu, vàrem començar a, d'una banda a treballar la dicció i de l'altra la interpretació, buscant fer creïble el personatge i també, que l'infant s'expressés correctament.
Mentre anàvem treballant els personatges començàvem a pensar en l'estructura de l'obra; entrades, sortides, decorats, possibles escenes... I un cop teníem una imatge mental d'aquesta, era el moment de començar a lligar l'obra in situ i a polir les escenes. És una tasca complexa ja que sovint et vas replantejant allò que tens i hi introdueixes retocs, fas canvis i provatures, vas endavant i endarrere, fas un bon treball d'adaptació pels infants. Els adaptes als canvis, a ser flexibles.


Fa anys que ja no fem uns decorats amb paper d'embalar. Aleshores em semblava un treball paral·lel interessant per entrar més a l'obra, però ara, cercant objectes reals per omplir el decorat, així com una indumentària adequada a l'obra, amb l'ajut i complicitat de les famílies, el resultat és espectacularment més bo i dóna un aire més seriós i digne a aquesta. Bé, de fet fa justícia al treball fet.
Però no tot és només aprendre un paper o uns moviments o a parlar i ja està, rere el teatre hi ha un gran treball personal. Sovint aquests infants s'han d'enfrontar a situacions que els comporten reptes: Des de personatges que els semblen impossibles, a treballar d'altres que no els agraden, passant per escoltar als companys, tenir paciència pel que passa al davant, respectar als demés o fins i tot la solidaritat per donar un cop de mà quan cal o bé tenir contacte amb tal infant o tal altre, entre d'altres. També, per descomptat, destinar tots uns esforços a una causa solidària és un bon argument a favor de l'obra. Es podrà discutir si l'elecció és encertada o no, però el fet és que l'obra esdevé en el fons una mostra de generositat.
Treballar una obra de teatre és un treball global, transversal, que segurament ens ajuda a ser millors persones. Complex i esgotador. A més a més, tot i que podria semblar que ens juguem l'èxit a una carta, a la representació, de fet, el dia de la representació la feina ja està feta i només cal gaudir. Amb nervis, però gaudir.

divendres, 16 de desembre del 2016

Viatge al País Basc a la revista e-Eduquem

Quina coincidència que ara que estem de nou parlant del viatge de final d'etapa, aparegui a la revista electrònica Plataforma Educa, l'article del viatge que vàrem fer amb els infants de sisè de fa uns anys.


Clicant aquí podreu entrar al contingut. 

divendres, 9 de desembre del 2016

Costabona ( 2.465 m. )

Ahir vàrem anar amb el Marc a fer el Costabona ( 2.465 m. ). Passat Setcases surt una pista a mà dreta, que va fins a Espinavell tot resseguint el relleu de la muntanya. La vàrem prendre i al cap d'un parell de quilòmetres, quan aquesta passava per una zona obaga i estava coberta de gel, vàrem aparcar, a uns 1.600 m d'alçària.  Just allà, a uns cinquanta metres, surt un corriol que s'enfila cap al cim.
El primer tram és un corriol costerut, enmig del bosc, que vàrem fer amb els esquís a l'esquena, fins que s'obrí i ens els poguérem calçar. Ja gairebé al coll, es veuen unes vistes impressionants. A més a més ahir feia un dia ben clar, lluminós i amb un cel d'un blau rabiós fantàstic.

Només sortir del bosc vàrem començar a veure, primer la zona de Vallter; Gra de Fajol, Bastiments, Pic de la Dona, Pastuira i a mesura que anàrem guanyant alçada veiérem el Montseny, la Mola i Montserrat cap al sud, amb el mar brillant al fons. Cap a l'est, el cap de Creus, amb la serra de l'Albera, el Bassegoda i el Montgrí i cap al nord, el Canigó, la cresta del Barbet i una catifa de núvols amagant la Catalunya Nord entre d'altres.
Vàrem remuntar fins el coll de Pal i des d'allà, al cim. A la part alta hi havia força neu, a la part del mig, més exposada al sol i al vent, hi havia algunes clapes. De fet, un petit tram de flanqueig el vàrem haver de fer amb els esquís a l'esquena. La neu estava un xic glaçada.
Durant tot el camí només trobàrem algun grupet de gent, molts pujant des de l'altre vessant, segurament des del refugi de Costabona. i tots a peu o amb raquetes.
Malgrat els 800 m. de desnivell, la baixada no és massa llarga, perquè entre algun tram pelat, el bosc i algun turó que cal remuntar, la baixada és interrompuda. Ara bé, el tros que es pot, es gaudeix força i si fa una bona nevada, que tapi tot el flanqueig, ha de ser genial.  
Ahir vàrem gaudir molt. Un bon inici de temporada.

 

Per veure més fotos cliqueu aquí

dimecres, 7 de desembre del 2016

Ulls tendres


Esdevenir pare és travessar el llindar d'una porta a una dimensió desconeguda. De cop, moltes certeses s'esfondren. Un dels efectes més immediats, és que aquelles frontisses que suporten les comportes dels lacrimals dels teus ulls, s'afluixen i uns ulls que s'han mantingut secs durant anys, fos pel que fos, s'humitegen amb més promptitud. Qualsevol escena pot fer trontollar aquelles directrius abastament repetides pels referents de la nostra generació, allò de no plorar. Allò de deixar les llàgrimes per altres, malgrat t'haguessis esmicolat el dit en tres seccions o bé haguessis perdut aquell ésser estimat.
Les llàgrimes sempre han incomodat a aquells que ens estimen, per ser una expressió, això pensaven, de flaquesa i per la impotència que desperten en aquell que les veu.
Avui però, sembla que la truita va girant i plorar potser ja no està tan estigmatitzat, malgrat encara costi fer-ho en públic. Incomoda.
Quan ets pare, aquestes comportes que tenies ben controlades, es desboquen i ja no només quan els passa quelcom als teus plançons estimats hi ha barra lliure, sinó quan  presencies dolor, tristesa o quelcom que no voldries pels teus en altres. Et tornes més empàtic o qui ho sap, potser descobreixes que hi ha sentiments que no pots ni has d'amagar, perquè ets mirall pels teus fills i no vols ni enganyar-te, ni enganyar-los.
Però costa.

dimarts, 6 de desembre del 2016

El petit príncep

 Ahir vàrem anar a veure el musical " El petit príncep". És un espectacle d'Àngel Llàcer i Mau Guix molt ben aconseguit. L'obra dura més d'una hora i aconsegueixen que en aquesta hora, infants i adults restin enganxats als seus seients pendents del que passa a l'escenari. Fins i tot l'empipador so de gent menjant crispetes, sí, crispetes al teatre, no desmillora la funció.
Fa mesos vàrem agafar el Cd de la biblioteca i l'anàrem sentint al cotxe. Tant que els dos petits de casa se sabien les cançons de memòria i és clar, entre les cançons que se sabien i una posta en escena fresca i divertida, amb projeccions espectaculars, canvis d'escenari dinàmics i uns vestuaris molt bonics, l'hora se'ns va fer curta.
De cançons n'hi ha de molt variades. Algunes d'alegres, d'altres molt tristes, algunes més de divertides i encara altres de sorprenents i la barreja de totes aquestes, fa que l'espectacle sigui molt amè i apte per a tothom. Al teatre Barts hi havia famílies, colles d'amics, parelles, turistes... una amalgama de gent que no sé si hi ha molts espectacles que aconsegueixin i amb un resultat tant positiu, si més no per les cares de satisfacció de la gent en sortir i els comentaris que se sentien, digne de lloar.
Ahir, al teatre, ens ho vam passar molt bé!

dissabte, 3 de desembre del 2016

Micropobles

Dijous vàrem anar a la presentació del llibre "Micropobles". És un llibre que retrata instants d'uns quants pobles de Catalunya, de menys de cinc-cents habitants. A la presentació, a més dels autors, el Marc -periodista- i l'Edu -fotògraf-, hi havia en Josep Vallverdú, autor de la sèrie de llibres, dels anys seixanta, "Catalunya visió". En aquests feia un retrat d'alguns pobles de Catalunya.

És un home de més de noranta anys però que parla i s'expressa amb una claredat i desprèn un magnetisme que encisa. Va explicar anècdotes de l'època en que va fer els llibres i, curiosament, tenia moltes similituds amb el llibre presentat.
Ara bé, mentre un era més una descripció dels indrets, dels paisatges, l'altre és més, segons el que es desprenia de l'explicació dels autors, d'una fotografia de moments quotidians, d'històries.
En Marc i l'Edu ens explicaren també anècdotes i de fet, algunes són molt tendres.
Una de les que em colpí més, fou la d'una parella que en no poder-se casar per l'església, perquè tenien un parentiu llunyà, però que decidiren viure plegats, en morir la dona, a l'edat de trenta-tres anys, el capellà no va permetre que fos enterrada al cementiri del poble. Els veïns, indignats, en una nit li construïren un cementiri per a ella sola. Malauradament el seu company, mort a l'exili, mai pogué ser enterrat amb la seva enamorada.
Dins de tot el reguitzell de pobles que hi surten, parla de Mura i en concret de l'escola. Vàrem tenir la sort, fa dos anys, de poder conversar amb ells i ser fotografiats. És per això, per la foto d'uns instants de fa dos anys, que l'endemà varen venir a l'escola, amb TV3, per parlar de la presentació del llibre.
Per cert, que casualitats de la vida, amb el càmera, el Sergi, havíem anat a esquiar plegats i potser, gràcies al reencontre, hi tornarem.

diumenge, 27 de novembre del 2016

4 anys intensos

Avui el Quirze ha fet quatre anys. Feia dies que fèiem el compte enrere i avui, quan s'ha llevat, un somriure ample se li ha dibuixat al rostre i la mirada, entre tímida i múrria es desviava, mentre feia anar la llengua a dins la boca d'una banda a l'altra, senyal d'emoció, esperant la felicitació. En rebre-la, els ulls se li han il·luminat. Tot seguit ha pujat sobre el llit i passant-se la mà pel cap, ha començat a comprovar si havia crescut mentre deia, que en sóc d'alt...
Fa quatre anys, a casa, a Calders, va néixer el Quirze. Va néixer un migdia serè, en un dia clar i lluminós. Des de la finestra de casa es veia Montserrat. A casa, el Quirze obria una escletxa dels ulls per veure'ns. Tranquil. Determinat. Sempre ho ha tingut tot molt clar. Sempre ha sabut el que volia.
Avui, amb l'emoció de tots a casa, se'l veia feliç i potser, per aquella alegria desmesurada, per aquell formigueig al cos del neguit, hi ha hagut uns instants, mentre enceníem la llar per preparar el dinar, que s'ha quedat al meu costat i m'ha omplert de petons. Un rere l'altre. Somrient. Un somriure murri als llavis seguit d'un petó sonor. Un a la galta. Un al nas. Un a la galta. Un al front. I així anar fent i un servidor, content. Feliç. Molt feliç. Quiet esperant el següent bes. Perquè veure'l feliç em fa feliç.
I els dies passen. I els fills es fan grans i en créixer, creixem amb ells.

divendres, 25 de novembre del 2016

Sobre els núvols

Montserrat al fons

Divendres al matí és un dels meus dies. Entro a treballar més tard, un parell d'hores i per tant, puc aprofitar aquesta estona, si no tinc una reunió imprevista o una sortida i començo abans, per anar a córrer. Avui, després de dies que he tingut aquest matí ocupat, he pogut sortir a córrer per Mura. És un indret encisador, ideal per córrer si les pujades t'agraden. Ara feia dies que no sortia per aquí i per tant, feia dies que no feia gaire desnivell. 


El Puigmal i el Cadí ben nevats al fons

He sortit de l'escola i he resseguit la riera de Néspres fins que s'endinsa a la vall, passada l'església de Sant Antoni i allà, al cap de poc, he enfilat pel corriol que puja cap a la carena. És un corriol costerut i si bé, en general, el pujo força bé, avui hi ha hagut algun tram que l'he patit. Tot i això he anat enfilant-me fins a l'alçada de la Falconera, sota una boira un xic dispersa però que no deixava veure el cel. De fet, com que ja fa temps que faig aquest recorregut, esperava que amb l'alçada, arribés a estar per sobre els núvols. He pujat força i volia arribar a la Barata per un corriol, però com que feia dies que no hi anava i la pluja generosa dels darrers dies ha fet tombar algun arbust, en algun tram m'he despistat i m'he trobat més avall d'on m'esperava. Estava temptat de fer mitja volta, de fet he girat cua, però he pensat que com a mínim, podia intentar arribar al Coll d'Estenalles. Hi he arribat i un cop allà, m'he reptat a pujar fins al cim. La promesa d'un dia lluminós sobre els núvols, m'ha esperonat.

Pujant al Montcau he notat més el vent, però també que el sol brillava amb més força entre la boira i quan n'he sortit he gaudit d'una vista privilegiada. De fet, aquesta imatge d'estar sobre els núvols m'acompanya des de petit, quan en una sortida amb mon pare, a Montserrat, vaig trobar-me sobre els núvols. Va ser impressionant. Meravellós. Em sentia com si em pogués llençar a sobre d'aquests i caminar-hi i sempre que veig la possibilitat de trobar-m'hi, no en dubto, ni en dies com avui, que em sentia força cansat. Ara bé, com sempre ha valgut la pena.

Al fons, el Montseny


dimecres, 23 de novembre del 2016

Tot passa...

Si en podem fer de cursos, cursets, xerrades, seminaris i altres històries formatives els mestres. De fet, el ventall és molt ampli i fàcilment es poden trobar propostes que satisfacin a gairebé tothom. I com sempre, quan comença el curs, amb aquella energia que tens després de l'estiu, et veus capaç de tot i com que apuntar-se a sobre és fàcil, via telemàtica, aprofites i penses que tot t'anirà bé i acabes a finals del primer trimestre fent cursos d'aquells que et semblen interessants, com pot ser escacs ara que en fas a classe o robòtica, per allò nou que vols provar, però també hi sumes els que fas des de l'escola, com una formació per millorar l'aprenentatge de la llengua i de retruc, com que a vegades tens algun càrrec et toca anar a un de gestió o bé un per preveure riscos a l'escola i la llista s'engreixa més del que et pensaves. I veus, que les setmanes passen i les hores se't fan curtes i al vespre, arriba a casa aquell home que ha marxat fresc com una caricatura del que és, una pelleringa que s'arrossega i amb prou feines sí té temps de jugar amb els fills.
A més, aquest maleït canvi d'horari, que fa que a les cinc tot sigui fosc i tothom hagi d'encendre els llums, misteris de la teoria aquella d'avançar l'hora per estalvi energètic que no veus enlloc, fa que tinguis la sensació que arribes a casa molt més tard i el cansament s'aguditza i l'emprenyada augmenta.
Però el canvi horari és curt i els cursos acaben i a la llarga, tot es posa al seu lloc i allò que t'ha costat tant d'assolir, tindrà els seus fruits i podràs veure els resultats d'un esforç que, a dia d'avui, et semblen excessius i trobaràs el temps que ara no tens i en gaudiràs més perquè saps que amb un tancar i obrir d'ulls, aquest se t'esfuma.

dijous, 17 de novembre del 2016

Vells amics especials

Ai, aquelles amistats que no cuides. Últimament et veig però no et dic pas res. Sé que entendràs que estic molt enfeinat, que vaig un xic cansat i em costa trobar moments per trobar-nos. És cert que hi ha una dita que diu que al camí de casa l'amic no s'hi pot deixar créixer l'herba, però també sé que no m'ho tindràs pas en compte i quan ens tornem a veure, em rebràs com sempre i m'escoltaràs, sense retrets i sense judicis. Una veritable amistat. De fet, imagina't com estem, que porto dies jugant al gat i la rata amb la lluna. O ella té pressa o jo vaig massa lent i la fantàstica foto de la superlluna no arriba i potser no arribarà, ja m'entens.



A vegades sento que em dones més del que reps, però l'amistat té aquests misteris, no és exacte i aquestes sorpreses, això, fa que siguis tan especial. De fet, amb els anys que batallem, mai un mot més alt que un altre i sempre, malgrat el tema fos delicat, allà eres, per escoltar.
Sé que usant el significat estricte del mot, distes molt de ser un amic. Sé que la teva presència és interessada i que fins i tot, a vegades un xic distant, però el sol fet de trobar-te cada vespre, disposat a escoltar allò que tinc per dir, ja em val. Tampoc demano molt.
Potser, qui ho sap, aquella passió per la paraula, pel mot, fa que et valori molt més del que vals, però poder donar sortida a tot aquest torrent de mots, aquest allau de pensaments, fa que al final valoris molt més el que tens i malgrat passi temps entre una visita i una altra, sempre tinguis un ull posat allà, pendent d'aquella cita nocturna amb el teclat. Amb el bloc.
Avui, he tornat i de fet, també he pogut clissar l'astre que em té encisat. Dos en un. Tot un èxit, malgrat ja no fos el dia.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Sobre Escola Nova 21...

Fa un temps que es parla d'una nova iniciativa en el món educatiu, Escola nova 21. De fet, se'n parla des de molts vessants, alguns molt il·lusionats i d'altres molt reticents. Els més escèptics, potser vénen de l'entorn de Rosa Sensat, un referent històric en el món de l'educació.

Una de les principals queixes, i que subscric totalment, és que aquesta iniciativa parteix de l'àmbit privat i sobretot, d'actors que no permeten pensar gens en la seva neutralitat i bona fe, com La Caixa, és cert. Per altra banda es demana que aquesta revolució educativa vingui des del govern. I tant! D'acord al cent per cent. Hauria de ser el nostre govern el que promogués aquest canvi. Sens dubte.
Un altre punt que es critica és que aquest projecte divideix les escoles, les separa classificant-les. De fet però, crec que aquest projecte no les divideix, sinó que ho posa sobre la taula. Visualitza algunes escoles i d'altres. Si ho parem a pensar, quan parlem d'escoles i ens queixem de si és tal o Pasqual, potser hauríem de pensar que cada escola va creixent segons els interessos dels que la formen, perquè quan hi ha moviment en aquella escola, a nivell docent per exemple, aquests es mouen segons l'afinitat en el projecte. És cert que hi ha vegades que diferents professionals intenten canviar centres, però si no es compta amb la complicitat d'un claustre, això és molt difícil i per tant, les escoles fan un efecte crida segons el seu tarannà i no serà una iniciativa com escola nova 21 la que faci o no canviar una escola, sinó el convenciment dels seus professionals.
D'altra banda, veient aquesta iniciativa, alguns professionals faran el pas per buscar una col·laboració que des del govern no troben.
Hi ha molta gent instal·lada en el no, en queixar-se d'aquesta proposta, totalment lícit, però potser, més que criticar o blasmar sobre una nova iniciativa que encara no està del tot desenvolupada, potser caldria fer propostes noves. Engrescar el professorat. Fer de nou que l'educació sigui un tema cabdal, que se'n parli arreu, que es debati, que es proposi, que es discuteixi i això, malgrat algun dels actors no sigui gens desitjable -repeteixo-, de moment és el que aquesta proposta ha aconseguit. S'ha creat una expectativa i una il·lusió que feia temps que no es veia. És cert que hi ha associacions que fa anys que treballen en aquesta línia, però si ha hagut d'ésser un nou moviment el que sacsegés el model educatiu, benvingut sigui i serà feina de les associacions que han batallat sempre, plantejar-se perquè ha hagut de ser un nou actor el que fes trontollar el sistema i entre ambdós buscar una millora educativa global. Caldrà fer una gran reflexió, veient on s'ha deixat de ser el motor principal del país a nivell educatiu amb un paper actiu per anar a remolc, tenint tot el potencial que es té, però sobretot, serà indispensable que ambdues propostes sumin, prenent de cadascuna les fortaleses i reconeixent les febleses per minimitzar-ne l'efecte.
Escola Nova 21 serà el que serà, però de moment, ha sacsejat el panorama educatiu i això és bo, perquè farà que es replantegin coses a tots els nivells, coses que feia anys que no es movien i de ben segur que ens permetrà avançar, de la seva mà o de la mà dels que sempre ens han acompanyat.

dissabte, 5 de novembre del 2016

Un matí a Verdú

Avui, amb la Cris, hem anat Vedú a recollir el premi "Memorial Rosa Campà" a la innovació en el marc de l'escola rural en nom de la comunitat educativa de Mura. Hem arribat molt puntuals i amb un xic de pessigolles a l'estómac. Ens han rebut professors de la Universitat de Lleida, un de psicologia, un de sociologia i un pedagog i hem xerrat un xic. De fet, quan ens hem assegut, pensava que segur que un deia, que estàvem nerviosos, veient com ens movíem, l'altre, vestits com anàvem segur que ja ens havia situat en una tribu urbana i el tercer, per les poques paraules que havíem dit, ja havia vist el nostre tarannà... Bé, res, pessigolles...


El cert és que ha estat un acte força agradable. L'entrega ha estat abans de la sessió de formació per a futurs mestres, amb representants de la Diputació, del Departament d'ensenyament, de la Universitat i de l'Ajuntament. Tothom amb el seu moment de glòria, per demanar més recursos, més implicació o bé més gosadia.
Ha estat bé perquè ha estat un matí on de nou hem parlat d'educació, de reptes de futur, de visions, d'idees i d'il·lusions. Un fet curiós ha estat que parlant amb un parell d'inspectores de la demarcació de Lleida, una, referent a la innovació, ens ha deixat anar que no entenia com és que encara, a P3, hi havia escoles on feien seure tot el dia els infants a l'aula i amb bates. Sé que sembla poc, un comentari sense gaire pes, però que algú ja vegi aquesta obvietat, que és per alguns, ja és molt i més si és algú com un inspector, perquè vol dir que quelcom està canviant.


Després hem fet un parell de visites turístiques, una a la torre manresana que hi ha al castell de Verdú, on es feia l'acte i l'altra a un obrador de ceràmica que estan recuperant. La gràcia, més que allò que ens han explicat, que ha estat molt i molt interessant, és que ens ha acompanyat l'antic mestre de Verdú. Un home interessant, un home savi com diu la Cris, mestre d'aquells que tothom anomena senyor Joan, amb jaqueta de pana i colzeres, amb un munt d'anècdotes al calaix i que ens ha ensenyat la primera escola del poble. Un edifici que va fer un indià i on estan recollint tot de material per fer un museu. Aquest mestre, que ja no està en actiu, mostrava encara aquelles ganes per transmetre, per compartir i se'l veia un apassionat de la seva professió i del seu poble. Un mestre que moltes escoles voldrien tenir.

dimarts, 1 de novembre del 2016

El discurs d'en Rufián...

Vaig seguir, amb un somriure sorneguer als llavis, el discurs d'en Gabriel Rufián al Congrés espanyol. Cada frase que deixava, era com un cop de mall. Cada pausa, recordava un col.lectiu menystingut en un moment o altre i que a la cambra espanyola, per aquella deferència entre la casta política, mai s'havia sentit o si de cas, s'havia sentit d'esquitllada.


El seu discurs, incisiu, dur, sec, va colpir molt a certs personatges acostumats a fer i no haver de passar comptes. Va ser com posar un mirall a uns polítics massa poc avesats a passar comptes i curiosament, aquest exercici democràtic, d'acarar-se a les seves promeses i mentides, va ser atacat per molts, però incomprensiblement per aquells que potser l'haurien d'haver acompanyat. Les esquerres espanyoles, més temeroses de perdre espai electoral enfront d'un partit d'esquerres català, decidí que era més important atacar el missatger, malgrat el que digués fos cert, que acceptar no portar la iniciativa al debat. D'aquesta manera els socialistes, retratats per la seva traició als electors, varen ser defensats des de posicions insòlites, veient com partits totalment oposats a la decisió dels socialistes s'aliniaven amb aquests per no donar aire a l'esquerra independentista i en comptes d'aprofundir en el fet consumat l'altre dia, preferiren atacar el missatger. De fet, el que els fa témer més és que el discurs d'en Rufián es va poder seguir a tot l'Estat, sense passar pel filtre dels mitjans dels partits i per tant, tothom podia veure que l'esquerra independentista, malgrat tot, malgrat ser titllada de demoníaca, parlava clar, amb seny i sense embuts, cosa que fa molts anys que molts espanyols esperen dels seus dirigents.
Sorprenent ha estat l'atac d'en Garzón, líder d'IU, que va preferir centrar-se en en Rufián que indignar-se amb els socialistes. De fet al congrés hi ha molt de teatre. Però per un dia que els canten la canya per enganyar, mentir, trair i robar, sense eufemismes, cal celebrar-ho i donar les gràcies de fer-ho i més amb un oratori tan contrari, jugant de visitant.  Sol en una tribuna on una gran majoria t'escridassa per dir veritats incòmodes que una gran majoria ha pactat silenciar per no destapar les pròpies misèries.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Visca la castanyada!!!!


Segurament ja és una batalla perduda. La publicitat que té Halloween ven molt i arreu ja veus colles de joves fent com si visquessin al cor d'Amèrica i volten pel poble demanant caramels. A més, per fer-ho més odiós, imiten de tal manera els films que en comptes de demanar-ho amb sentit, molts, adopten la cantarella del "truco o trato". De fet la majoria ignoren què vol dir o d'on ve, més enllà que rebran quatre llapolies per fer el passerell, però no els importa. Mentre al final marxin amb les mans curulles de sucre diran el que calgui i es posaran qualsevol disfressa. És un gran negoci, ja que sota l'etiqueta d'aquesta festa es poden vendre força productes.
La castanyada sobreviu però dins de les llars, amb els familiars o amistats. És més un dia per trobar-se amb aquells que estimes, compartir quatre castanyes i uns quants moniatos a ran de llar, si fa fred, cosa que darrerament no passa massa, i compartir estones i converses. També per aprofitar i fer una escapada. Aprofitar el que ens regala la tardor, a més de dies que s'escurcen, boscos de colors impossibles i bolets amagats.


La canalla prefereix més el joc. El voltar i demanar. Arribats aquí i a risc d'haver-m'ho de menjar amb patates d'aquí un temps, quan els meus petits es facin més grans i el consumisme més salvatge els captivi, crec que no és massa adient acostumar als infants a anar casa per casa a demanar, a pidolar. És un joc, és una tradició -forana, és clar-, però el missatge és clar, sortir a aconseguir que et donin coses. Fer el mico per quatre caramels, però potser sóc jo que veu fantasmes arreu.
Amb el temps però, aquests que ara es disfressen i veuen la castanyada com una cosa vella, ja vindran i veuran aquestes trobades com el que són, aturades al camí per compartir temps amb aquells que t'estimes i segurament donaran valor a la castanyada més que al Halloween... O no.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Un documental interessant

Dins del marc del projecte Escola nova 21 hem vist el documental Most likely to succeed. Aquest documental mostra un semestre d'un centre de secundària americà que ha apostat per un canvi en la manera d'educar. En general m'ha agradat. És d'aquells documentals que t'ajuden a reflexionar i que veus que es parla de temes i preocupacions que tens a diari en el teu entorn. També hi ha hagut alguna cosa que m'ha xocat i fins i tot alguna que no comparteixo.
De fet m'ha fet gràcia sentir com algú deia allò que fa temps que molts pensem i és que l'escola actual, o si més no molts dels models d'escola actual, a més de ser un model arcaic, amb més de 100 anys d'història i sense canvis malgrat els avenços de tot tipus que ha patit la societat, classes magistrals, llibre de text per a tothom... estava ideada per tenir un tipus de persones. Unes persones obedients, disciplinades, preparades per a poder encaixar en un model industrial. Tot allò que conformava aquesta escola, anava destinat a aquest model, des de la manera de disposar-se a l'aula, asseguts en fileres, desplaçant-se en un ordre determinat, aixecant el braç per expressar-se i per tant demanant permís per parlar o bé la llibertat per deixar el lloc i anar al bany, tenia una finalitat. Tot per crear aquest tipus d'obrer eficient i que de fet, excepte a les fàbriques, enlloc o pràcticament enlloc ningú fa servir aquestes normes. Ve a ser com les proves. Els infants es troben amb un full on han de respondre quelcom memoritzat, en molts casos i sols, mentre a la realitat mai es trobaran en aquesta situació ja que sempre tindran a l'abast mitjans on cercar informació i alhora gent amb qui compartir el problema. Bé, excepte si hem de resoldre una divisió o dir la capital de comarca del Pla de l'Urgell al mig del desert...
Un altre aspecte que afrontava era els neguits dels pares al canvi de model. Molts expressaven que els neguitejava que no es fes cada àrea compartimentada o que en feien poques de, per exemple geografia i història. A més necessitaven que els infants memoritzessin. Ben bé cap sabia perquè, excepte perquè sempre s'havia fet d'aquella manera, però d'arguments ben raonats cap. Alhora tots reconeixien que avui dia uns estudis memorístics no garanteixen res, així com tampoc entrar a la Universitat garanteix feina.
Al documental es mostrava, amb dades, que poc a poc les màquines han anat desplaçant als humans en tot allò en que s'havien preparat, ja fos en feines manuals primer, a feines memorístiques després o d'altres de cert tipus de raonament i per tant, veient l'avanç de la tecnologia potser calia veure què era el que calia potenciar i era més un tipus de competències i habilitats socials que les màquines no poden fer. En el documental es veia un xicot que maldava per fer un projecte i que hi invertia moltes hores i buscava molts camins. Arribaven a la conclusió que fent allò que es volia o que interessava, es podia aprendre molt, més que els que memoritzaven per passar una prova ja que al cap de poc es veia que ho oblidaven tot.
Això m'ha recordat quan era a la Universitat i com, de totes les matèries, l'única que em va fer trempar, i perdoneu l'expressió, fou una on ens plantejaren un repte. Ens demanaren que creéssim un aparell que aprofités qualsevol aspecte del medi ambient.
A partir d'aquí creàrem una màquina que s'activava amb la pluja, salinitzant l'aigua perquè fos conductora, aprofitava aquesta mitjançant una sínia activada amb un motor de cotxe d'scalextric, la filtrava i servia per regar. Me'n recordo del projecte pel resultat final, però també de tot el que vaig aprendre treballant en equip, veient que cadascú podia aportar quelcom i alhora fent encaixar diferents idees de diferents persones, discutint, justificant, provant, investigant, dubtant... Possiblement vàrem aprendre més allà que en moltes hores de colzes fetes a la facultat.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

De colònies...

La setmana passada vam anar de colònies. De fet, vàrem anar a un camp d'aprenetatge (CdA), el de Tarragona. La gràcia d'aquests camps és que per una banda els que el porten són mestres i de l'altra que són més econòmics que les cases de colònies. També és cert que ho són perquè hi ha activitats fins a les cinc i a partir d'aquesta hora, els mestres preparem allò que es fa.
Aquest format, tot i que fa que estiguis totes les hores amb els infants -a les cases de colònies les activitats les munten els monitors i els mestres poden ser-hi o no, aquí no- permet conèixer molt bé els infants i conviure d'una manera real amb ells.
El preu però, és estar 24 hores amb aquests, des de que es lleven, als àpats, passant per les activitats i la nit, però si bé és força cansat, també és gratificant establir un tipus de vincle diferent. Coneixes els infants en un altre àmbit i pots descobrir aspectes que el dia a dia escolar no et permet i al revés, ells també poden descobrir-te d'una altra manera, jugant amb ells, vivint el dia a dia amb ells.
D'anècdotes en sorgeixen moltes, algunes de ben divertides.
Un vespre, després del joc de nit, un sagal, d'una escola que no és la meva, les colònies les fem barrejats tots els infants d'un cicle de la ZER, em digué i intento transcriure allò que va dir literalment...
-Aquestes són les millors colònies de la meva vida. M'ho estic passant molt bé. En altres hi havia monitors i bé, estava bé, però aquest any, els jocs amb vosaltres, estan molt bé... I tenint en compte que no teniu tanta experiència...
És clar, per a aquell infant, els mestres són mestres. Ell ni es planteja que hàgim estat monitors o que sapiguem jocs. Senzillament, la seva vivència ens encasella a tots els mestres a un lloc i quan sortim d'aquest, se sorprèn.
També és cert que aquesta sorpresa no la té tothom, però passa. En escoles rurals ens coneixem força.
Altres moments interessants són els vincles que s'estableixen amb els infants en determinats moments, complicitats en els àpats, a l'hora d'anar a dormir perquè enyoren els seus pares i tu els acompanyes o bé quan fas bromes o expliques o t'expliquen històries i disposes de tot el temps del món per ells i ells per tu. Aleshores descobriu que el temps es vostre i podeu gaudir-ne sense presses.
Les colònies tenen el valor que tenen, però per sobre de tot, serveixen per refermar vincles, ja sigui de manera individual, ja sigui a tall de grup i això, permet construir relacions i refermar el grup.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Ser bon mestre


 Ser un bon mestre és fàcil. De fet, només cal tenir sentit comú, potser el menys comú dels sentits però un dels més preuats. A més, també és important, bàsic, respectar i tenir en consideració aquells infants que tens al davant, de la mateixa manera que respectes als adults, per així poder esperar respecte.  Quid pro quo...
Alhora és bàsic ser coherent, així com conseqüent, no pots esperar allò que tu no fas i allò que es diu, es fa i cal sempre dir la veritat, malgrat aquells mots et puguin incomodar.
També és important no tenir por de rectificar quan t'equivoques tot reconeixent l'error, perquè rectificar permet veure que tothom s'equivoca, fins i tot aquells que sembla que no ho fan. Al contrari, és bo equivocar-se i rectificar per tal de no donar una sensació, falsa, de perfecció i crear espectatives i a la llarga crear frustracions en els que tens al davant. Mestres però persones!
A nivell formal és important ser correcte. No només en la forma sinó en el contingut, cal parlar de manera adequada ja que som el referent dels que tenim al davant i mai podem saber qui serà el que prendrà aquell mot o aquella frase de referència. I aquestes paraules no poden ser buides, no és veritat que se les emporta el vent, són atrapades i mastegades i per tant, han d'anar acompanyades d'una manera de fer, no podem pas dir quelcom i fer el contrari. Se'ns veuria el llautó! De la mateixa manera és interessant escriure de manera correcte, ja que aquest és un dels nostres mitjans, així com mostrar curiositat per tot allò que es desconeix. Aquesta sed s'encomana i provoca passions. No cal ser una enciclopèdia, però tenir coneixements també ajuda.
Ara bé, és bàsic, és molt important, tenir moltes ganes d'aprendre, perquè ser mestre és una professió en moviment. Sempre hi ha novetats, canvis i cal estar disposat a esborrar allò que es tenia per sabut, per acollir nous aprenentatges que ens ajudin a avançar. Mai ho sabrem tot i per tant, sempre podrem aprendre i d'aquesta manera sempre podrem anar a més. Quina sort que tenim! De la mateixa manera hem d'estar disposats a escoltar, però una escolta activa, d'aquelles que estan disposades a treure'n quelcom de l'emissor i tenir clar que tothom té quelcom a oferir-nos.
Segur que em deixo moltes altres coses, però veient això, potser no és tan fàcil ser bon mestre. Potser, algun dia, ens hi acostarem però mentrestant, fent camí, ho intentarem i sinó, com diuen aquells, morirem en l'intent.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

I ara, ... L'antena...


Fa un temps, es va fer un pacte polític a Calders per tal de tenir, segons deien, pau institucional i arguïnt que tothom treballava pel poble. Ben cert, és clar, tot i que amb interessos distints. D'entrada la idea era molt bona. Era un pas mereixedor de ser lloat, semblava que cada grup mantenia ferm els seus principis i alhora es posaven d'acord en temes generals. Ara bé, amb el temps, s'ha vist que aquell pacte no va ser del tot generós per ambdues parts, sobretot perquè aspectes que eren el buc insígnia de l'equip de govern d'aleshores, o si més no de l'ideari d'aquest, no dels que hi havia al davant en aquell moment sinó de les bases, s'anaren diluïnt i així, el grup que estava a l'oposició, sense fer massa res, anà imposant el seu ideari, això sí, amb la connivència dels de la candidatura d'aleshores.
D'aquesta manera, a dia d'avui, tenim un circuit de motocròs que només defensava Convergència però que un gir inesperat del guió féu que un consistori més personalista que assembleari donés suport. També s'ampliaren explotacions de granges i la darrera, la reobertura d'una antena que també costà que s'apagués. De fet, es va aconseguir que se'ls sancionés perquè no la desmuntaven, però no només se'ls perdonà la sanció, tot argumentant que amb les grans multinacionals s'hi ha d'estar bé, sinó que ara torna a operar.
S'ha de dir que ja corre pel poble un full explicatiu dels efectes nocius de l'antena i si es vol, es pot signar per demanar que s'aturi. Vaja, el mateix que es va fer fa uns anys, amb el mateix alcalde i que aleshores funcionà per aturar-la. Visca el dia de la marmota!

dijous, 13 d’octubre del 2016

40% d'aigua. A molt estirar...

En dies com avui, quan l'aigua és generosa, amb una pluja que s'esplaia, és d'aquells dies que fa goig anar al riu. Baixar al Calders i veure'l córrer rabiós. Gaudir del seu zigzaguejar impetuós. Veure l'aigua saltar i rebotre en tots els meandres i deixar aquelles escumes blanques, immaculades, elevades i poroses enmig de la tonalitat marró de l'aigua. Alhora sentir aquella olor especial, ja sigui de purins, ja sigui de productes químics nostrats. Qui vol sentir l'olor de terra mullada! Està sobrevalorada.
Sembla que hauria de ser al revés. L'augment de cabal hauria de fer disminuir la concentració de merda, però diria que la pluja fa efecte crida. Fa efecte portes obertes i quan més plou, pitjor baixa el riu. Qui ho sap, potser seria interessant aprofitar aquesta equació per esbrinar qui n'és el responsable.
Fa anys, quan vivia a Castellar, allà passava quelcom de semblant. Però en aquell cas, era més fàcil de resoldre el misteri. L'aigua canviava de color, depenia del que feien servir en una empresa riu amunt i veure el Ripoll blau, vermell o verd, també tenia el seu què. Ara no sé com està. Fa temps que no baixo a veure'l, però com si una estrella em volgués fer sentir com si tornés a la meva infància, el nostre Calders, me'l sento meu malgrat tot, repeteix el quadre d'anys enllà, però aquí, en canvi, sempre amb la mateixa tonalitat blanquinosa. Aquí són altres productes. Altres abocaments. Diríem que és més ensopit.


diumenge, 9 d’octubre del 2016

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Intercanvi amb Prada de Conflent... Visca!

Perseverança. Tossuderia i sobretot fe en un projecte. Possiblement és la recepta bàsica per anar aconseguint allò que hom creu que és interessant malgrat l'entorn desfavorable.
Una de les activitats més interessants que duiem a terme a la Bressola, o això crec, eren els intercanvis. D'entrada ho fèiem per tal que els infants de la Catalunya Nord poguessin viure plenament en català, però a base de fer-ho, vàrem anar descobrint molts aspectes interessants.

Antics alumnes de la Bressola de Prada

Un que és evident és la relació entre uns infants que tenen, malgrat la proximitat, diferents maneres de veure el món. A la Bressola la mainada està acostumada a ser diferent, perquè l'entorn els percep diferents, però alhora els infants d'aquí, que esperen veure uns infants tan diferents, descobreixen uns infants iguals. Amb els mateixos interessos, les mateixes afeccions i possiblement les mateixes pors i per tant, es desmitifica allò d'una frontera imaginària, creada des d'un despatxos però que de fet no és real.
Un intercanvi permet als infants créixer, situar-se, conèixer una altra realitat i per tant, adaptar allò seu a un nou univers.
Cercant, cercant trobaré més virtuts, però malgrat tot allò positiu que se li entreveu i allò que se sap i sé, sempre ha estat molt difícil aconseguir que un col.lectiu extens es fes seu el projecte i s'hi llencés. Moltes escoles s'han fet enrere. Massa interrogants si no ho has viscut mai. Massa incerteses.
Però aquest any, per fi, a l'escola farem un intercanvi amb Prada de Conflent, la meva altra escola -sempre serà meva després de les hores que hi vaig dedicar i l'afecte que li tinc- i podrem viure aquells moments màgics d'infants de realitats teòricament tan diferents però alhora tan semblants, a més de famílies que descobriran una nova realitat.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Volant per sobre Calders

Aquesta setmana vaig fer anys i la Lali em va regalar, per avui, un vol en avioneta. Vol més una classe teòrica i pràctica de pilotatge. La primera. Fa uns anys ja vaig anar a mirar per fer el curs, però aleshores no vaig poder. Més endavant, qui ho sap, potser el faré.

Arribant a Calders
Avui però, tot i que de fet he fet com quan deixem al fill xic pujar sobre la falda i moure el volant, m'ho he passat molt bé. Quan ja érem al cel, volant, amb aquella calma, m'ha deixat dur els comandaments i he gaudit.

La Guàrdia 
A dins
Hem sortit de l'aeròdrom de Sallent i de seguit, ja ens hem trobat per sobre Calders. Hem estat sobrevolant el poble i he pogut gaudir d'unes vistes d'aquest com si anés passejant amb el ninotet del Google maps.
És curiós que enfilat a una paret o en una cresta exposada tinc un xic de vertigen i he de fer el cor fort, en canvi en una avioneta no en tinc i gaudeixo molt de la llibertat que sento. M'hi trobo segur i amb ganes de més.

Calders

divendres, 30 de setembre del 2016

Un reconeixement al canvi

Avui ens han trucat des de la Universitat de Lleida per comunicar-nos que hem guanyat el premi CEIER, "Memorial Rosa Campà i Bonet" a la innovació en el marc de l'escola rural. Aquest premi, premia l'escola o estructura organitzada de centres, de l'àmbit rural que acrediti un treball d'equip docent, desenvolupat en els darrers tres cursos escolars, inclòs l'any que ens vàrem presentar, que és el curs passat, que aporti innovacions metodològiques, organitzatives i de participació significatives i duradores. 
Rebre un premi té el mèrit que té. És engrescador i una bona injecció de moral, a més d'econòmica, però sobretot, en el camp de l'educació i més quan estàs intentant canviar l'aproximació al fet educatiu, és valuós perquè és un reconeixement a la tasca que fas, que d'altra banda no tens si no és per les parts implicades. A més, com que estàs canviant la manera de fer, ets qüestionat constantment. Per tant, que des d'un observador extern de prestigi es valori allò que fas és positiu, no necessari perquè quan prens el camí transformador ho fas a consciència, però per a aquells que tenen dubtes per emprendre el camí els pot ajudar a iniciar-lo.
Cal dir que aquest premi és convocat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Lleida i l'Ajuntament de Verdú.
Tinc la sort d'haver coincidit a l'escola amb monstres de l'educació, en el sentit més positiu del mot, com la Cris i l'Anna. Fa tres anys que treballem plegats i cadascú des del seu vessant, ha anat aportant aquell condiment que ha bastit el que avui se'ns ha reconegut. És cert que no ho hem fet pas sols. Per descomptat que al darrera hi ha unes famílies potents i un ajuntament que creu en el projecte, però també és cert que per iniciar aquest projecte cal que hi hagi qui s'ho cregui. Cal que hi hagi qui ho defensi. L'existència de l'escola és gràcies a unes famílies que creien que el seu poble en mereixia una i van batallar perquè fos així. Després de molts mestres passavolants, la decisió de la Cris, quan arribà, de crear un projecte sòlid, va fer que poc a poc d'altres mestres en arribar-hi ens hi anéssim afegint i a dia d'avui, tenim una escola a Mura amb bona salut, amb un passat ric i un futur esperançador.

dimecres, 28 de setembre del 2016

Peces de museu...

Com a mestre mai he cregut que hagués arribat al final del meu camí, ans al contrari, cada cop que he anat a un curs o bé he descobert una escola o una persona que feia quelcom d'interessant, a més de sentir-me altre cop com si comencés, amb necessitat d'aprendre i ganes d'entomar-ho, amb certs dubtes i pors,  ho reconec, he vist la necessitat de formar-me. He cregut que aquella persona o col.lectiu podia oferir-me quelcom i per tant, a més d'escoltar-la i intentar entendre allò que feia, he mirat maneres d'adaptar el meu fer a allò que m'aportava de nou. És a dir, mantenint la meva essència però afegint els seus trets. Crec que és una manera d'avançar. Anar aprenent els uns dels altres. Defenso la meva postura i visió és clar, però deixo la porta oberta a nous aprenentatges.


En molts cercles educatius on m'he mogut però, he trobat gent a qui li costa acceptar noves maneres de treballar i busquen qualsevol pretext per malparlar d'un projecte nou. Sembla com si haguessin arribat al final del camí. Potser amb el temps em passarà i cauré en el mateix error, no ho sé, espero que no, però a dia d'avui estic obert a aprendre i encara que defensi les meves postures a capa i espasa, sempre deixo l'escletxa per rectificar. Sembla que el col.lectiu de mestres hauria de ser el més obert a les novetats, a rectificar i aprendre dels altres, per exemple amb el projecte d'ara Escola nova 21, encara que sigui amb recel, i quan es presenta una oportunitat de sacsejar l'educació, prendre-la al vol i si aquesta resulta errònia, rectificar, i sinó i ens ajuda a crear un nou model, tot això que tindrem. Però cada cop més me n'adono que, i això ja ho he dit altres vegades, no som un col.lectiu valent, som un dels col.lectius més porucs i alhora gelosos que hi ha, on veiem les aportacions dels altres com atacs a la nostra integritat. Al nostre saber. Un col.lectiu immobilista. Que tem les aportacions del veí per mor que aquestes no li facin replantejar les seves actuacions.
Per sort però, no tothom és així i cada cop més hi ha un corrent de persones amb ganes d'avançar, arriscant-se tot apostant per l'educació i els altres, tard o d'hora, canviaran o bé acabaran en un museu, com a peces de col.leccionista que són, d'una època passada on la pols se'ls seguirà acumulant.


dimarts, 27 de setembre del 2016

Lait el Castillo...

Darrerament sento a molts mitjans, com a Rac 105 al Fricandó matiner, anuncis sobre llet el Castillo publicitant-la com si fos d'aquí. De fet van començar la seva ofensiva publicitària quan hi va haver el boicot a llet Pacual per negar-se a comprar llet dels ramaders catalans. Aleshores també va aparèixer llet Nostra i va tenir força èxit. Seguint l'estela, el Castillo es començà a promocionar com la llet d'aquí de tota la vida i això encara fan. Ara bé, només cal estirar un xic el fil, com m'explicà algú, -Internet permet cercar molta informació- per descobrir que el Castillo pertany a una multinacional francesa; Lactalis. Segur que compren la llet aquí, però els diners van allà.


És sorprenent veure com juguen amb el llenguatge per vendre una imatge que no s'ajusta a la realitat i com, a més, des d'aquí se li segueix el joc. Qui es pregunti si és important preguntar-se l'origen de l'empresa mare, potser que abans es pregunti perquè hi ha qui l'amaga. Si aneu a la pàgina de llet el Castillo, enlloc trobareu l'empresa mare, cal navegar un xic més. Ara, sabent-la, és més fàcil.
Sembla que se n'avergonyeixin de ser el que són i ho amaguen. Moltes marques ho fan i quan ho veus, aleshores, tot i que no han mentit, ja he dit que deuen comprar la llet aquí, fa que perdin credibilitat.

dilluns, 26 de setembre del 2016

Missatges del passat

Fa, uns 10 anys, a la Fira matemàtica
Hi ha qui se'n fum d'això de tenir amics al facebook. Que en cas de necessitat, res de res, un gran buit espacial, però tot i que hi puc estar d'acord en certs aspectes, aquest em permet mantenir el contacte amb antics alumnes. Gràcies a aquest puc saber com els va i de tant en tant enviar-nos algun missatge i en general, a mi em fa molta il·lusió.
Sé de nois i noies que fa, alguns, fins a 15 anys o més que vàrem estar junts i m'omple d'alegria i perquè no, un cert punt de vanitat, veure el camí que fan i saber que jo em vaig creuar al seu camí i els vaig acompanyar un tros.
Avui, uns quants m'han felicitat, és el meu aniversari i llegir els seus missatges em porta molts records i alhora em confirma allò que vaig intuir d'ells. El gran camí que els esperava.
Sempre parlo de les alegries que té ser mestre i aquesta, veure, sentir i parlar amb antics alumnes, és una de les millors, com quan vaig anar als 18 anys del Peric.  Per unes hores vaig estar amb la seva família, com un més, celebrant el seu aniversari, dinant i jugant a petanca i em va fer sentir molt content i alhora especial. Gairebé sense saber del perquè d'aquell gran afecte rebut.
De fet els anomeno alumnes en aquest escrit, tot i que de cap de les maneres els sento així. Quan estic davant d'un infant no el veig com un alumne, potser perquè ho associo a un terme jeràrquic, no ho sé, però els veig més com a companys de viatge, com a persones que en aquell moment coincidim i ens acompanyem i que, en determinats moments puc oferir-els-hi quelcom que necessiten i que més endavant, quan ens trobem, estarem contents dels moments compartits.
Avui, llegir escrits d'infants que ara ja no ho són, fa que em senti ple amb allò que faig i sóc i a ells els ho agraeixo.

dilluns, 19 de setembre del 2016

Una altra escola... un xic decebedor...

Ahir vaig veure "Una altra escola", un documental de TV3, referent als nous models d'escola, nous models educatius. La idea és lloable, que un diumenge al vespre parlin d'educació a la tele del país és envejable i ajuda a reflexionar i a pensar sobre el model educatiu que volem pel país i més ara, en un moment de canvi.
Ara bé, tot i que celebro la decisió de TV3 -segurament a moltes llars es va parlar d'educació aquell vespre- no comparteixo massa el format del programa... i anem a pams.
Primer, a l'hora de seleccionar els centres innovadors, d'això anava, de centres amb metodologies innovadores. Crec que la proporció entre centres públics i concertats apareguts al programa, no s'ajusta a la realitat. Si no m'erro varen sortir dos de cada, un institut i una escola pública i el mateix de privada i la proporció real no és aquesta. La concertada-privada estava sobre-representada.
Cal afegir que d'escoles públiques innovadores n'hi ha moltes, moltíssimes, com també, encara que menys, de privades i potser caldria haver fet una selecció més curosa. Sobretot varen mostrar només un model privat innovador. D'institut públic en sortia un d'alta complexitat i això em fa pensar que potser el documental tenia certa intencionalitat, ja que la contrapartida del privat eren flors i violes. Segur que podem trobar dos instituts que s'assemblin més, amb un públic més proper per poder comparar. Es va posar accent en el fet que unes famílies preparessin esmorzars per uns infants que no en tenen, però tot i que és digne d'admiració, si el que volíem era parlar de models innovadors, potser hagués calgut centrar-nos en les estratègies que feien servir per educar i no en les dificultats per sobreviure. També van repetir abastament que el privat tenia un èxit escandalós a l'hora de superar la selectivitat, mentre que el públic, aquells que hi anaven, se'n sortien prou bé i això, fent una radiografia del país no és just. D'entrada perquè el públic hi envia més gent. Segon, perquè molts privats només envien a la selectivitat aquells que segur que passaran i a més, aquest no era el tema de discussió. Si parlem de canviar el model educatiu, potser també ens hem de plantejar canviar les proves per al model educatiu. El tema era els avenços cap a una educació més significativa.
D'altra banda vaig veure que es feia molt d'èmfasi en els jesuïtes i potser, tot i que ara estan en procés de transformació, excepte les bates que mantenen com al "Florido pencil", allò que proposen, treball per projectes per exemple, a moltes escoles públiques ja es duu a terme des de fa anys i el que veritablement és innovador, també es fa a certs centres públics del país.
De l'escola pública que sortia, se'n feia un retrat simpàtic però amb un aire poc professional, poc seriós, com si la seva aposta fos poc menys que una dèria de quatre mestres que s'embrancaven en una quimera acompanyats de quatre pares, mentre que el discurs del privat s'acompanyava de suposats experts en la matèria. Estic segur que autoritats i referents pedagògics catalans donarien suport i celebrarien l'aposta de l'escola pública que allà apareixia i altres, però allà, no es veia exemplificat.
Un altre aspecte que em va xocar, va ser que criticaven que a les escoles públiques no es pogués fer fora a algú que no funcionés, mentre a la privada sí. Ara bé, si bé això en part és cert, també és cert que moltes escoles privades col·loquen gent per afinitat o parentiu. No és a totes, com tampoc a totes les públiques hi ha problemes de personal. Per cert, a les públiques, vulgues o no, els que hi treballen han passat un sedàs de selecció que intenta ser -tot i que segurament no s'aconsegueix- objectiu -oposicions per funcionaris i avaluació interna per interins-, mentre que a les privades és totalment subjectiu.
També em va xocar l'elecció dels experts. Movent-me en el món de l'educació, hi ha un referent clar en aquest camp i és Rosa Sensat i aquests no s'han tingut en compte per res, com tampoc en el projecte Escola nova 21. Potser caldria donar-els-hi veu, ja que dins d'aquest col·lectiu hi ha gran part de la gent que es mou i s'ha mogut al llarg dels anys per aconseguir una educació de qualitat.
Crec que aquests reportatges estan força bé, tot i que en cert moment donava la sensació que s'acarava un model d'escola amb l'altra -pública vs privada- però no es feia de manera honesta. Es feia exaltant les virtuts de la privada, sense parlar de tot allò que paguen les famílies i alhora reben de diner públic els centres, mentre de l'escola pública es posava èmfasi en les dificultats que té al ser una escola universal.
Sóc un acèrrim defensor de l'escola pública. Crec en una escola de qualitat per a tothom i quan veig reportatges com el d'ahir, que em va semblar força esbiaixat i, perquè no, tendenciós, em molesta. Perquè crec que tothom, i en primer lloc la televisió pública d'aquest país, hauria d'apostar per l'escola pública, entenent aquesta com la base que formarà la societat del futur, en igualtat i qualitat.
Em ve al cap el símil de la llengua. De la mateixa manera que defensem que el català és la llengua d'acollida, la llengua de cohesió social, que ens fa a tots iguals, que ajuda a vertebrar la societat, que uneix i trenca diferències, l'escola pública hauria de ser el mateix. És l'instrument que ha de posar en contacte les diferents realitats del país i fer que tothom tingui les mateixes oportunitats i privilegis, perquè només d'aquesta manera aconseguirem una societat més justa i igualitària i de retruc, un país millor.

divendres, 16 de setembre del 2016

Com més petit, més confós.

Catifes. Calcomanies. Pelleringues. Allò que dilluns al matí sortia de casa amb cara de son i ben pentinat, i que se li endevinava un mig somriure sota unes lleganyes empipadores i se li sabia una vitalitat desmesurada, ha tornat avui talment una catifa. El procés ha estat ràpid. Dia a dia el dipòsit energètic ha anat minvant i en una setmana aquell sac d'energia, que durant l'estiu amb prou feines s'acabava de consumir, s'ha fos i avui, en sortir de l'escola, la cara era de necessito jeure. Necessito una recàrrega.  Només la clau al contacte i Morfeu l'ha pres.


Abans, aquests senyals que li coneixes t'han avisat que s'acostava el moment. La mala jeia ha sortit i el petit ésser que durant totes les hores en societat està amagat, descansant, reservant-se per a tu, sí, aquell monstre que et vol però no et vol, que té gana, son i està cansat i que sap que tu li oferiràs tot però al deixar-se anar apareix en tota la seva plenitud, negant la necessitat evident però volent-la i volent que tu li ofereixis però decidit a no posar-t'ho fàcil, ha tret el nas. Tot em fa nosa i tothom, deixa'm sol però no te'n vagis. Ves-te'n però queda't. No tinc son però badallo. No tinc gana però vull menjar. No marxem perquè no estic cansat però m'arrossego... Però el cotxe és efectiu.
Divendres a la tarda, després de la primera setmana els missatges són confosos i costa llegir bé el que es vol i tot s'embolica i només la coneixença tradueix els embats.
Avui el xic ho volia tot i no volia res. Tenia ganes de tot i res. El cansament, la manca d'habitud fa que el cap vagi més ràpid però el cos demana una pausa. Un temps per habituar-se de nou al canvi, per agafar ritme. A certa edat costa desxifrar missatges i ens toca a nosaltres, poc a poc i entre aparicions del monstre, ajudar-lo a posar nom al que sent i alhora ajudar-lo a regular-se, sabent gestionar els seus estats d'ànim i de cansament.

dilluns, 12 de setembre del 2016

L'inici del curs...

Ja fa anys que sóc mestre i sempre havia trobat que el primer dia d'escola era quelcom que s'havia de mimar. D'una banda acollint els infants de manera tranquil.la i relaxada, i de l'altra transmeten a les famílies confiança i tranquil·litat. Tenim entre mans el més preuat de cada casa i per tant, és important que aquestes famílies puguin marxar tranquil.les i refiades, sabent que els seus fills estaran ben atesos o si cal, que ells mateixos podran estar allà per acompanyar-los en aquest pas tan important.
He viscut diferents formats. Des d'aquelles escoles que tancaven la porta als morros dels pares, per allò de no entorpir la dinàmica d'escola, tot i que encara no hi ha dinàmica creada, a d'altres que no sabien on marcar els límits i tot s'allargava en excés. La clau i alhora la dificultat està en trobar el terme mig.
És veritat que cada cas és diferent, però darrerament hem provat la fórmula de fer una petita activitat inicial amb les famílies i els infants, i després alternar una activitat dirigida amb una de lliure donant l'opció a les famílies de participar-hi i quedar-s'hi si volien.
En general ha funcionat. Les entrades són agradables i relaxades i de retruc, s'estableix un grau de confiança amb les famílies que passen a veure't com algú que treballa amb ells, que té un objectiu comú i aquest és el benestar de l'infant. Aquells que es queden és perquè ho creuen necessari, no per entorpir l'activitat, de la mateixa manera que aquells que no es queden, si és que es poden quedar, és perquè creuen que la seva presència ja no és necessària. Per tant, tothom fa allò que bonament creu que és el millor pels seus fills.
Començar un curs de manera relaxada és molt important perquè a més d'establir una bona base per a la relació, permet que els infants se sentin ben acollits i això els donarà confiança i tranquil·litat per afrontar la nova etapa que se'ls presenta.

dimecres, 7 de setembre del 2016

Que n'és de complicat això d'estar de cara al públic...

Sí, d'acord, anar a pelar-se allà a unes grans superfícies hauria d'anar associat a qualsevol tipus d'experiència i no m'hauria de sorprendre, però vull dir en descàrrec meu, que a més de passar per allà, la meva perruquera, aquella a qui només he de dir, com sempre i fa allò que espero, té uns dies tancat i què caram, no perquè sigui aquí han de treballar malament, he pensat.
He entrat convençut. Moltes vegades he anat a pelaburres i per tant, ja no em fa gaire por com em deixin. El cabell creix i de fet, n'he marxat força satisfet, si no fos per... perquè me n'he adonat que si durant un instant marxo de la cadira i li poso una escombra ni se n'haguessin adonat.
De fet la cosa ja no pintava massa bé en entrar. Poques paraules i molts gestos i a l'hora de rentar el cap, s'ha confirmat. Un està acostumat a que ara, quan et renten el cabell, sembla que vagis a un spa i et fan uns massatges increïbles. D'acord que potser no cal, però s'agraeix. Avui no ha estat així. He descobert tot el que pot sentir una cassola a la pica. Queda neta, és clar, però a base de fregar. De fet estava a punt de dir que al matí m'havia dutxat, que el color fosc era meu i no pas brut. Però no he gosat, encara m'havia de pelar. Per cert que en comptes de tovallola m'han posat com un tovalló al coll. Curiós.
Mentre em rentaven el cap he sabut la situació laboral d'una de les noies -ep, sense voler-ho- perquè parlava o cridava, ara no sabria afinar quin to de veu era, amb la que em rentava el cap. L'aigua i els assecadors molesten les converses, queda clar i cal alçar la veu.
Un cop net i ben fregat, cap a la cadira i allà les primeres paraules. Com? Així, ras i curt. Una breu explicació -no em volia allargar per si de cas- i de nou s'ha iniciat la conversa entre elles. Aquest cop però, m'he assabentat que una companya de feina fa menys hores i li permeten. Quina barra!
I les tisores anar fent. En un moment donat, una altra pregunta. Així? No, més curt. I a tallar i a seguir amb la conversa. Ja t'ensenyaré com treballa menys... De fet em sabia greu molestar-les.
I quan ha acabat, un va bé?, sí, passem per caixa i res del raspall per si els pèls et molesten.
Reconec que m'he arriscat. Sóc valent i de fet m'ho ha fet prou bé, llàstima que no li puc enviar el cos i deixar la resta a casa, un repara la façana sense el disc dur, perquè jo també hagués aprofitat el temps per fer altres coses mentre em pelava, què hi farem.
De fora semblava un lloc correcte, però és clar, ara, com que totes les perruqueries posen Perruquers i el nom en gran d'una persona, com si fos tal algú molt bo, ja no saps quina és tal que pela bé o pelaburres. És com les botigues que hi són des del 1945 i tu no saps que fa un parell d'anys allà només hi havia un solar i per això proves.
No és el primer cop que em passa. Potser sóc llepafils, però crec que una feina de cara al públic també hauria d'anar associada al tracte amb aquest, però això es va perdent i ara, quan trobes algú, que a més de fer-ho bé està per tu, fas una festa. No demano gaire, només no ser invisible.