dilluns, 26 de setembre de 2016

Missatges del passat

Fa, uns 10 anys, a la Fira matemàtica
Hi ha qui se'n fum d'això de tenir amics al facebook. Que en cas de necessitat, res de res, un gran buit espacial, però tot i que hi puc estar d'acord en certs aspectes, aquest em permet mantenir el contacte amb antics alumnes. Gràcies a aquest puc saber com els va i de tant en tant enviar-nos algun missatge i en general, a mi em fa molta il·lusió.
Sé de nois i noies que fa, alguns, fins a 15 anys o més que vàrem estar junts i m'omple d'alegria i perquè no, un cert punt de vanitat, veure el camí que fan i saber que jo em vaig creuar al seu camí i els vaig acompanyar un tros.
Avui, uns quants m'han felicitat, és el meu aniversari i llegir els seus missatges em porta molts records i alhora em confirma allò que vaig intuir d'ells. El gran camí que els esperava.
Sempre parlo de les alegries que té ser mestre i aquesta, veure, sentir i parlar amb antics alumnes, és una de les millors, com quan vaig anar als 18 anys del Peric.  Per unes hores vaig estar amb la seva família, com un més, celebrant el seu aniversari, dinant i jugant a petanca i em va fer sentir molt content i alhora especial. Gairebé sense saber del perquè d'aquell gran afecte rebut.
De fet els anomeno alumnes en aquest escrit, tot i que de cap de les maneres els sento així. Quan estic davant d'un infant no el veig com un alumne, potser perquè ho associo a un terme jeràrquic, no ho sé, però els veig més com a companys de viatge, com a persones que en aquell moment coincidim i ens acompanyem i que, en determinats moments puc oferir-els-hi quelcom que necessiten i que més endavant, quan ens trobem, estarem contents dels moments compartits.
Avui, llegir escrits d'infants que ara ja no ho són, fa que em senti ple amb allò que faig i sóc i a ells els ho agraeixo.