dijous, 29 de setembre del 2011

Quan hi ha crisi, tots som iguals... o no!

Amb un parell de collons... i perdoneu l'expressió. Que estem en crisi... Doncs tibem de tòpics.
Haurem de fer molts sacrificis, deia impertèrrit. Ni li tremolava la veu al sant baró. Serà la demència senil? Serà a micròfon tancat? Perquè si mai es va perseguir el català i ho deia amb aquella faç immutable, amb aquell pit de pollastre ple de condecoracions felipistes entre d'altres, ara que caldrà fer sacrificis, què entenem per sacrificis? I qui els haurà de fer? Nosaltres... ells. Ja ho veig, farà un pas endavant. Es postularà com a exemple. En comptes de netejar el Bribón amb aigua embotellada Evian 3.5, ho farà amb aigua de l'aixeta de la Barceloneta. O bé en comptes de tancar tota una planta d'hospital per operar-se dels carnots, per estalviar en tancaran només mitja, la d'oncologia, què carall! Cal ser solidari!
I mentrestant tothom calla i parlen del gran paper que va tenir el 23F i durant la transició, per mantenir-lo i fer-li la gara-gara, com si obviessin que és el successor del dictador i que durant l'intent de cop d'estat, senzillament va temptejar el terreny per veure a quin bàndol s'alineava, només faltaria. És un supervivent.
Després tenim els altres, els que també parlen d'estrènyer-se el cinturó. Es veu que també ho estan passant malament i si no volen apujar l'IBI de les segones residències, no és perquè ells en tinguin dues, no! És perquè ara no és el moment. Però ja ho farien, que també tenen cor. Espereu-vos uns instants.
Mentre, els tercers en discòrdia són els de més enllà. Els que de tant tocar els diners dels altres, de tant emmagatzemar-los, canviar-los, prestar-los, remenar-los, han acabat gastant-los i no avesats a les pèrdues, errats amb els seus tripijocs, també creuen que cal compartir, que cal repartir... no els guanys, és clar. Abans se'n deien usurers, ara fan el mateix però tenen altres noms més dolços. Menys ofensius, encara que també menys descriptius, més allunyats de la realitat.
Per això, quan els sento parlar amb aquell aire paternalista, afligits de debò, solidaris de tot cor, pedagogs de primera, parlant com si tinguessin els mateixos problemes que té la gent normal, se m'activa el sistema digestiu i els budells es remenen i els gasos, plens de memòria política nominal, surten propulsats amb dedicatòria inclosa. Sempre he estat més procliu a compartir, què hi farem!
Però com poden sortir amb aquesta fredor a reclamar sacrificis a metges, mestres, autònoms i agrònoms entre d'altres? Com poden acabar de parlar de la crisi i marxar sense enrogir ni un bri cap a una de les seves residències palauet aturant-se segurament, i perdoneu-me la possible demagògia, a sopar al Bulli, al Gorría o al Racó de Can Faves?
De nen sempre em deien, si vols fer-te ric, no treballis. Innocent de mi, no ho entenia, perquè tot seguit em deien a corre-cuita que calia treballar i esforçar-se, que en aquesta vida tot es guanya amb esforç i suor. Perseverant! Suposo que temien per mi, que no em vinguessin segons quines idees i em tornés un caragirat. És difícil accedir al cercle d'escollits, al club de prohoms. Ara bé, veient tota aquesta elit, doncs què voleu que us digui, potser sí que vaig començar massa d'hora a treballar, però segurament m'he estalviat fer pactes amb el banyetes, qui ho sap... o molt pitjor.
 

dimarts, 27 de setembre del 2011

Ahir vaig fer anys.

Ahir vaig fer anys... Que demani un desig, que demani un desig, em cantava Manel de tornada cap a casa entre revolts obacs i plens ja de fulles marronoses. I jo, abstret al volant, sentint-me especial. Escoltant la cançó dedicada sense sentir-la fins que el xerric d'un pneumàtic, del meu, després d'un dels revolts tancats m'anuncià que la cançó feia estona que s'havia acabat. Tot seguit la mirada fixe a la carretera conscientment i esperant veure la meva amiga. Però no aparegué, va ser un esquirol negre que marxava i no la guineu, que és cara de veure darrerament, qui em desitjà un bon aniversari. Ara, res és menys i tampoc li faig un lleig. 
I vaig fer anys. Un de més i suposo que com deu fer tothom quan fa anys, vaig fer recompte. Format Super 8, sense so. Amb d'altres cançons de fons, suposo que també de Manel, anar passant imatges d'aquest darrer any. Del darrer viscut. Algunes de prou tristes, d'aquelles absències que són presents, que notes un buit físic de tant en tant que et trastoca, d'altres d'alegres, moltes del fill, de la parella, dels amics... Però serà perquè són més fortes, serà perquè són més pesades, les tristes sembla que tenen més fotogrames i que surten més sovint. Sembla que volen anar apareixent i només amb un cop de mà distret com qui espanta mosques desapareixen fins més tard. Però sempre tornen, és clar.
I en arribar a casa un pastís. Era per sopar però el Berenguer, que l'havia fet amb la mare, no se'n podia estar i només sentir-me, vine que veuràs el pastís, que veuràs les espelmes, que veuràs... i sí, el vaig veure. Un pastís especial. Un pastís únic. Per amagar-lo, com si cregués que en Berenguer se n'oblidaria, la Lali el deixà al forn i encara que era poc calent, ho era prou com per fer vinclar les espelmes. Per fondre-les sense pietat. Vaja, dels millors pastissos que m'han fet, si més no dels més divertits i originals. Tots tres vàrem riure força davant de la sorpresa i després, per celebrar el dia, a passejar. Entre vinyes. Com sempre, perquè en el fons, cada dia és especial i no cal un aniversari per fer quelcom de diferent. Si més no per a mi, és clar, perquè després del viscut enguany, crec que si esperem a un dia concret per fer quelcom, per gaudir plenament dels que estimem, potser farem salat.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Manel

Divendres vàrem anar al concert de Manel a Manresa i en vàrem gaudir. No massa gent, a ran d'escenari i amb moltes ganes de veure'ls, sobretot de sentir altre cop les lletres de les seves cançons, en directe ara, així com dels comentaris que hi posen entremig. Tenen la virtut de trobar la frase justa, la paraula encertada i amb quatre mots ben escollits et transporten lluny o et dibuixen un decorat immens al davant. Són uns veritables creadors d'il·lusions, uns mags de les paraules.
Ep, sempre a parer d'un servidor, un analfabet musical consumat però que té clar el què li agrada i que reconeix que les seves cançons li desperten certes emocions.



dissabte, 24 de setembre del 2011

Torna a ploure

De matinada tronava de lluny. No se sentien els espetecs del llit estant però la Píxel, la gossa, rascant la porta amb insistència - l'edat la fa més poruga - ens ho ha fet notar fins que l'hem deixat pujar. Després, acabats de llevar, hem mirat per la finestra amb ulls lleganyosos el xim-xim constant que anava xopant els camps. Feia dies que no plovia seguit i els cargols, farts de secà, han sortit a celebrar l'orgia d'aigua i frescor, al seu pas, és clar. Tindran dies, s'acosta el seu regnat, el dels dies humits.
I a tocar, mentre la cortina d'aigua suau anava calant a poc a poc, com les coses bones que es fan sense presses, uns arbres assedegats s'alliberaven de la pols que aquests mesos els ha cobert, del seu vestit d'estiu. Una pols que els havia arribat a canviar la tonalitat i afeixugar unes branques vincladisses. Mesos potser des de l'última veritable pluja.
I mentrestant, a fora ningú. Sembla que les primeres pluges ens agafen d'improvís i necessitem dies per veure que no passa res. Que podem sortir sota la pluja, aquella desconeguda que ens visita puntualment i no ens descolorim ni encongim. Bé, físicament, perquè d'esperit, cadascú té les seves dèries. Més endavant ja no en farem cabal, ni de l'aigua, ni de les olors, ni dels animals, serà la constant. Ens n'avesarem.
Avui però, feia goig sortir al carrer. Encara no s'havien format els petits rierols de desguàs, tampoc cap bassal, però el terra, obert al cel, es delia per aquell ruixat i el xuclava d'immediat. Aleshores, sota els peus, aquell sòl dur i esquerdat, s'esponjava a poc a poc amorosint-nos el pas, senyal de tardor, és clar.


dijous, 22 de setembre del 2011

Nas de mocs

Si l'altre dia era el dia del tomb, del canvi d'estació, agradable i tranquil, des de fa un parell de dies és el dia dels mocs. Bé, del nas de mocs i us asseguro que de nas, en tinc. Potser l'aiguat càlid que m'assalta em passa per fer-me el valent i sortir amb el cap moll de bon matí, encara que ho faig sempre. Ja ho deia l'àvia, així et constiparàs, beneit! Ara, un és cabut i home de rutines, què hi farem. O potser és perquè al remenar mobles i llibres a l'escola, després de les vacances estan plens de pols, tard o d'hora ho pago. Sembla com si la pols m'esperés per assaltar-me a la primera de canvi, peça dedicada per l'autor, només a mi. Volves solitàries a la caça d'un nas, del meu nas.
Què hi farem, no ho sé! L'únic que sé però, és que darrerament he anat enganxat a un tros de paper humit, àlies mocador, que sovint havia d'anar canviant i gairebé sargint en certs moments.
A més a més, de tant mocar, al final acabes amb el cap com un timbal, com si a dins uns follets entremaliats s'asseguessin amb una agulla de fer mitja ben aferrada, a esperar que et moguessis. Mirant on la clavarien. I al vespre, estirat per fi, quan deixes enrere aquell goteig transparent que només alliberes sense control quan estàs sol en zona neutral, zona permesa de caiguda de líquids, descobreixes que respirar se't fa feixuc i alenes com un peix fora de l'aigua. Vaja, una agradable companyia. 
I per acabar-ho d'adobar, l'endemà, si l'aixeta s'ha aturat, és un misteri que només desvetllaràs a la primera mocada, que per cert fas amb un cert deix de por, el nas se t'anirà escamant a mesura que passi el dia. Exfoliant, que queda millor. Serà com un llibre obert. Ple de pàgines que voleiaran al vent donant-te un aire intel·lectual.
Avui, pel què sembla la cosa va de baixa. Sembla que passo a la part saberuda. Demà, a vigilar amb el vent, els mobles i el cap, no hi recaiguéssim abans no haguem fet tot el canvi de pell i reposat de mocadors. 

dilluns, 19 de setembre del 2011

S'acosta la tardor

Avui ha estat el dia. Matí fred, sí, d'acord, no ha glaçat, però 6 graus quan venim de no baixar de quinze bé pot semblar fred. I matí clar. Diàfan que diria algun grup d'ara, d'aquests grups que emergeixen com bolets i es mantenen surant gràcies a reinventar-se dia sí, dia també i no temen usar un vocabulari més ampli, menys col·loquial. I tot plegat amb un cel blau de fons, net de núvols excepte la traça d'algun avió que s'allunya somnis enllà.
A la tarda, després de plegar, una conducció dolça, encadenant els revolts un rere l'altre, amb les temperatures més càlides, la finestra baixada i una lluïssor d'aquelles que el sol ens regala. De les que et parlen de tardor.
Amb la feina gairebé feta, torno a casa. Solitari entre revolts flanquejats d'arbres que serveixen d'amagatall d'alguna guineu - crec que deu ser la de sempre però tampoc ho puc assegurar- que fuig quan entreveu el cotxe, ni abans ni després, sempre m'espera. Just perquè vegi la seva cua onejar entre els arbres i suposo ella sentir unes notes llunyanes del meu Cd. Deu agradar-li la música que escolto o espera per assegurar-se que torno estalvi a la llar.
Després, en arribar a casa, celebrem el dia marxant a passejar, anant a jugar amb la sorra i l'aigua que nosaltres portem. En Berenguer, el fill, feliç de totes, content de tenir-nos per a ell finalment. El dia se li fa llarg. I junts, en qualsevol camp, avui Serramalera, amb Montserrat de fons, fent pastetes i corrent aquí i allà.
Aviat els dies s'escurçaran de cop i en arribar a casa, fosc tancat, haurem de restar enclaustrats. Pendents del fred i del què caigui del cel. El temps manarà.
Avui però, encara a les acaballes de l'estiu, amb aquell romanent de saldo a favor, hem pogut acomiadar-nos dels dies llargs i assolellats, dels dies mandrosos i càlids, però gaudint ja del què la tardor ens promet. Frescor, tons suaus i aire esbullant-nos els cabells.
Avui, ha estat realment un bon dia.

diumenge, 18 de setembre del 2011

L'escola, s'allunya de la realitat?

Tot et ve de nou. De cop i volta, un dia sobtat, abandones l'embolcall que et protegia i t'encamines a un nou escenari. Deixes de ser el centre d'atenció, l'únic, encara que a vegades comparties espai amb d'altres que aviat marxaven i te n'adones que entorn teu només gira alguna mosca emprenyadora i res més. Descobreixes que el món gira com vol, lluny de tu.
Aleshores, aquest dia et capbusses en un món nou, desconegut. On les normes són independents dels teus interessos i al principi et xoca. I et reveles. Amb plors, comiats emmurriats i rebudes fredes. Però poc a poc vas situant-te tot descobrint que aquell capoll que t'ha protegit, s'esquinça en mil bocins i has de valdre't per tu sol... Bé, l'adult et socorre si cal, però intueixes que tot ha canviat i t'aferres a algun tros de capoll encara prou gran.
Vas creixent.  De res serveixen ara els teus desitjos, de res serveix el què vols, l'engranatge mana i a partir d'aleshores, ets gran, una peça més de la màquina i les normes canvien, però què hi faràs? T'adaptes, ves sinó. Ets mal·leable i amb els dies acabes acceptant i fins i tot gaudint del nou estat.  A més, per sort, les premisses són compartides amb els de casa, van a una i això et facilita la comprensió, l'adaptació.
I un pas porta a l'altre i canvies a l'escola dels grans i veus que t'ensenyen amb el cor, amb molt de cap. Volen fer persones. Persones millors diuen. Sembla que tot està encaminat a fer persones més obertes i dialogants, generoses i sinceres, compromeses, responsables i aleshores un dia descobreixes una paradoxa. La gran paradoxa actual. Una errada del sistema. De cop el roig s'encén. Les alarmes rugeixen. Temps enrere ja ho endevinaves però la tossuderia d'uns i la insistència d'altres et feia obviar els senyals que tenies al davant. Allò que et diuen, allò que t'inculquen, xoca amb el què hi ha portes enfora, on la jerarquia dels valors és totalment diferent i el què es valora, no té res a veure amb el què allà s'ensenya. Modèstia, companyonia, solidaritat, comprensió, afecte... dóna pas a competència, rivalitat, individualisme, materialisme... Per tant, algun pla està equivocat. Algú s'ha confós.
Caldria doncs canviar de portes endins per adequar-se a la realitat que mana? Quin dilema! O no. Vaja, estic convençut que caldria canviar, però de portes enfora. Caldria que l'exterior s'impregnés de la dolçor dels ideals. Que tornéssim a la infància, que ens guiéssim pel mestratge d'aquells personatges repetitius i capgrossos entossudits a fer-nos compartir, estimar, dialogar... Però és difícil. Poc a poc els mites cauen i veient-te estrany en un món paral·lel, acabes claudicant i només puntualment reprens allò que aprengueres i que en el fons del teu ésser sabies que era el camí, però massa arbres, massa esvorancs, te'l creuen i fan que tard o d'hora passi factura i esdevinguis un altre ésser solitari. Preocupat en el propi esdevenidor i en el propi benestar, maquillant aquest egocentrisme amb pinzellades de solidaritat, econòmica si no tens temps o de presència si no vas molt folgat. Ara bé, el pas pel món utòpic, idealitzat, harmoniós, per sort deixa empremta i qui ho sap, potser algun dia, potser demà, tot canviarà.
Serà per això doncs? Serà per aquest el motiu que malgrat picar pedra, malgrat anar contracorrent, els valors als primers passos es segueixen inculcant, segueixen vigents ? 
Segurament l'ambició ens mana. El desig d'un esdevenidor diferent. Sabem que educar és una feina de futur i potser, només potser, els d'avui mantindran la flama apresa de petits i canviaran l'esdevenidor, sense deixar-se corrompre pel tarannà que domina. Pel corrent que ens mou.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Aquella por que ens acompanya

Hi ha pobles que l'onze de setembre aprofiten i com aquell qui no vol la cosa, pengen l'estelada tota sola, però l'endemà, ben d'hora i amb el cul prou premut com perquè no hi passi ni una moneda de canto, la treuen ràpid. Zas! No fos cas que es retingués la imatge a la retina i agradés i en volguéssim més... o algú es queixés.
En canvi al cor del Moianès, com en el còmic aquell del poble gal, sempre n'hem estat d'originals. Quan alguns parlaven de posar i treure l'estanquera per la diada, fent un pas endavant, aquí vàrem ben instal·lar l'estelada. Ni cintes ni gafets, fil ferro i ben estacada, no fos cas que el vent se l'endugués - com les nostres il·lusions- .
Ves què hi farem, ens agraden les formes geomètriques i si tenen cinc puntes i gens de blau, millor, ja que acompanyada de blau recorda massa les dels nens que quan es fan grans volen governar també a Madrid i això fa al·lèrgia, ja ho sabeu. Però enguany, per ser més que ningú, sempre cal innovar, I + D calderí, en comptes de posar-la o canviar-la, cansa això de vetllar pel pal i ves quin color hi posaràs, s'ha tret de l'ajuntament. Punt i final. Bugada, potser? No ho sé, però després de quatre anys i sense cap incident, ans al contrari, acord general semblava i satisfacció continguda, s'ha tret. Adéu. Apa siau. Au revoir. Bye, bye. Sense dir res, en silenci, amb nocturnitat i traïdoria i qui calla, atorga, l'estelada ha desaparegut. I és que feia por. Què caram! Això de mostrar-nos lliurement, tal com som i dir el què pensem a tothora però amb respecte, esporugueix.
Sembla que és més fàcil parlar de sobirania, d'independència i de país a cau d'orella en rotllana i pels convençuts, ja ho diuen que les paraules se les emporta el vent i si t'he vist, no me'n recordo, que acompanyar-ho d'actes de reivindicació popular conseqüent i coherent tot avançant un pas i prenent el lideratge. Ai las, amb l'església hem topat.
En aquesta vida tot plegat es basa en detalls, en simbolismes i petites coses, que poden esdevenir en conjunt grans i demostren el tarannà de cadascú, i enguany, sense cap oposició exterior, sense cap queixa ni comentari esbombat, ja hem perdut una petita batalla autocensurant-nos, tallant-nos nosaltres mateixos les ales abans que ningú. Just en el moment en que les començàvem a estendre, a provar-les.
I és que aquest és el tret diferencial de Catalunya. Ni el turisme, ni la llengua, ni Montserrat. No cal un estat barroer i matusser com el que ens ocupa, no cal ningú que vetlli per la unitat i la legitimitat estatal, nosaltres mateixos ja fem de fre de les nostres aspiracions. Seny n'hi diuen alguns. Respecte d'altres. Però al darrera s'hi amaga el gen català: Una por visceral a tot, una por ancestral a tot. Des del què diran al què pensaran, passant pel què em faran o el que perdré. Per això i només per això, per les nostres pors, les nostres misèries, el nostre canguelo, segurament mai aconseguirem l'alliberament nacional, ens espantaria massa caminar sols...
Tot i que espero estar equivocat, és clar.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Ve de lluny el tema de la llengua

- 242.61.08, 242.61.08... Ja ho sabeu, si mai cal... i el número escrit en lletres tremoloses, de persona gran poc avesada a escriure, a la pissarra Veleda. Anant-lo repetint, mirant-nos amb ulls tendres.
Això sí, amb un permanent que faria que el nombre perdurés allà escrit temps i temps i sempre que féssim servir la pissarra per dibuixar o escriure, al capdamunt, el número de telèfon, de la tieta, que tampoc era tieta, sinó tieta àvia però que el fet de sentir com sempre li deien tieta, va fer que acabéssim dient-li així, allà a Barcelona, quan érem xics.
Era pelletera. Vivia en un pis estret d'un barri humil després de moltes escales, encara més estretes, amb olor de pells i plena de retalls de pell: A sobre al balancí, al dormitori, al bany... Qualsevol racó ple d'aquells retalls flonjos i agradables. Suaus. I sempre en arribar els preníem i amb la mà estesa asseguts al balancí, gronxant-nos, ens els passàvem per la cara, sentint el pèl acaronar-nos, olorant-lo. Gaudint-ne.
La sola visita a la casa era un esdeveniment. Tren, passeig, carrers estrets amb pisos alts, gran ciutat, sorolls, olors. Moltes olors. Més sorolls. I amb ella sempre algun detall. Un any una joguina de plàstic, ara que hi penso, que n'és d'estrany aquell regal, però aleshores ens agradà. Una rèplica d'un peatge. Les casetes taronges de plàstics, uns personatges de plàstic que cobraven i uns cotxes petits de plàstic perquè hi passessin. I paguessin, és clar. Segurament de petits ja ens preparaven pel què vindria.
I sempre tenia algun conte i sempre ens parlava de com n'era d'important mantenir la llengua. De com havien patit, ella i tothom. Sobretot ella amb un germà fugit a l'altra punta de món a qui mai veia. I quina sort que tindríem. Que ells havien hagut de lluitar, de sobreviure, d'amagar-se. Que ja els hagués agradat poder estudiar en català. Poder viure en català. Però que malgrat totes les pegues, totes les privacions, no ens prendrien la llengua ara que la teníem. Era d'ells i per sort, ja era nostre. I malgrat no tenir estudis, malgrat saber-ne poc d'escriure o de lletres, l'escola li havia estat vetada, ho tenia clar i defensava amb dents i ungles la llengua, com tothom al barri, fossin d'on fossin. Perquè els unia, perquè els feia un com a poble, vinguessin d'on vinguessin. Era el tret comú, i la conservarien, encara que els la volguessin prendre per fer-los creure que eren diferents i dividir-los, i fer sentir a uns de primera i altres de segona. Però no ho aconseguiren, la llengua els enfortia, ho sabien. A tots, com ara... De moment.

dilluns, 5 de setembre del 2011

De la immersió II

Com més va, més indignat em sento. D'entrada semblava que res, que el què passava era un foc d'encenalls, tres que volien viure a la seva bombolla castellana taurina i ja està. Sense interacció amb els nadius, sense contacte amb els indis catalans. Qui ho sap, potser es pensen que tenim polls. Doncs res, per a ells anava el rostit i pels seus fills, RIP a la seva educació ja que la ignorància és difícil de combatre des dels arguments raonats. Com li faràs entendre a algú que no ho ha viscut que com més llengües, millor? Que per aprendre una llengua cal viure-la, cal envoltar-se'n, cal sentir-la?  
Però ara, a mesura que els casposos parlen, els dels tribunals d'allà el brau que fan mèrits aquí - estan a la legió estrangera de pas, de ràtzies pobrets – tot es va aclarint, malgrat posen aigua al vi. Malgrat la pell de xai que els cobreix. Primer ens parlen dolçament d'un petit retoc sense fons, però que després resulta que toca fons de veritat i fa trontollar els fonaments de l'edifici. Ahir no passava res, tranquil, Jordi tranquil, però ara, sembla que sí que passa, que al que operen de la cama però no a la Seguretat Social, aquell que deia que " nunca obligamos a nadie a hablar en castellano" aquest Nadal dirà "el catalán es la única lengua vehicular en Cataluña" i tots a creure'l. Paraula de rei.
Ara bé, el problema no és que unes famílies hagin posat una demanda, no. El problema és que tenim un sistema tan fràgil i depenem tant de l'Estat que qualsevol persona ens el pot fer trontollar. Per exemple, tres famílies. Tres famílies que presumiblement tenen pocs coneixements pedagògics, menys lingüístics. El major títol, com deia aquell, a menys que ens demostrin el contrari, una etiqueta d'anís el mono. Vaja, que de moment em sembla que cap ha mostrat el seu Cum Laude en sociolingüística, pedagogia o lingüística. Tres famílies que poden posar en qüestió, com si de futbol en qualsevol tasca de carretera parlessin, un sistema que fa més de trenta anys que està instaurat al nostre país i fa que no hi hagi discriminació a les aules per motiu de llengua, avalat per experts en la matèria i que aconsegueix que els infants en acabar l'etapa educativa siguin competents en ambdues llengües. Que per cert, és el que tots volem, és clar. Doncs si fossin experts, que ho dubto, car sinó en veurien els beneficis i callarien com uns putes, m'estranyaria que anessin en contra de l'aprenentatge dels seus fills. D'un sistema que s'ha demostrat eficaç, integrador i resolutiu. Ara bé. malgrat tot, malgrat que res els avala, excepte l'odi d'uns tribunals sectaris, tiren per terra la feina feta per milers de persones. Així, en un tres i no-res.
Deia la consellera, voleu que al pati juguin catalans contra castellans? Voleu que segreguem els infants, que la llengua divideixi en comptes de ser una eina d'unió? Voleu obrir la caixa de pandora i que la pau social del país trontolli? Doncs aquest és el camí.
Segurament aquests denunciants, que potser estan mal assessorats, car CCC, que vindria a ser com KKK però pel català, prioritzen uns interessos personals enfront del desenvolupament cognitiu d'aquests infants i els condemnen a ser sempre més estrangers al seu país. A més a més, afegint-se al carro, a punt per a esgarrapar minuts de pantalla, després d'un excés de sessions d'UVA i bótox de rebaixes, surten els dirigents del PP a assegurar que tenen el seu dret. Poden opinar des de la ignorància.
Doncs d'acord. Opinem des de la ignorància. Jo opinaré sobre l'energia nuclear. Destapem els reactors, què carall. Malgrat no en sé un borrall. Però és clar, a algú o altre, potser el sopes, potser el nudista, potser qui busca notorietat a través d'altres car ell té menys feeling que un cigró bullint en una cuina nepalesa, els interessa buscar un conflicte on no n'hi ha, al preu que sigui, ja que d'aquesta manera surten de l'anonimat, de l'armari o del traster i esgarrapen un vot o dos, vés a saber.
Està clar que mentre en aquest país les decisions importants vinguin d'allà, mentre aquí siguem una colònia sense capacitat de prendre les decisions importants, ho tenim pelut. Molt pelut. Estatut, seleccions, impostos, peatges... Haurem de començar a practicar també el català en la intimitat... O no!!! Qui ho sap.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Sobre la immersió lingüística

A vegades costa trobar en paraules d'un i sota l'atiament de quatre buscabregues els mots per expressar amb serenor allò que ens crema per dins. Sobretot em passa ara, quan ataquen un dels pilars bàsics de l'èxit integrador d'aquest país. Ara bé, quan trobes en d'altres persones expressada la idea del què penses des de la distància i fredor justes, sense cap tipus de sospita d'alineament ideològic, i veus que és aplicable perfectament a la teva realitat, t'adones que malgrat que a vegades l'ofuscament ens impedeix articular el raonament amb claredat, aquest no és erroni, car d'altres més saberuts ja ho han pensat, doncs han passat per situacions similars.
Amb aquesta sentència a la immersió no es potencia l'ús del castellà al país o la salvaguarda d'uns hipotètics drets de l'infant, sinó que s'ataca la supervivència del català i per extensió del país, tot prenent com a hostatge per justificar-ho l'infant.  
Deia Guy Héraud a Langues et peuples de l'Europa i crec que del tot aplicable a l'atac que pateix la immersió lingüística:

" Quan el federalisme europeu reivindica la unitat, és per respectar i servir millor la diversitat. La diversitat lingüística, sobretot, és una font de riquesa. Prenent-ne cura, no es defensen solament els drets de la persona, es defensa també un patrimoni cultural que beneficia tota Europa i tota la humanitat " " La diversitat cultural juga el paper d'un multiplicador de l'art. En efecte, com més pobles, més expressions diferents possibles dels valors estètics en els diferents camps i en els diferents estils. Un poble que mor és una cara que desapareix del prisma de les arts. La salvaguarda de les comunitats lingüístiques és també un dels deures fonamentals de tota agrupació política. Fins i tot podria parlar-se de l'existència per part de les pròpies ètnies d'un deure de permanència. De la mateixa manera que la moral individual prohibeix el suïcidi, la moral de grup obligaria a les comunitats lingüístiques a sobreviure i a desenvolupar-se. Si s'accepta això, la defensa de les llengües troba un doble fonament: un fonament subjectivista democràtic ( el dret a la vida de cada poble ) i un fonament objectivista ( el deure de cada poble a contribuir a l'enriquiment cultural d'Europa i del món ) . "