dijous, 29 de setembre de 2011

Quan hi ha crisi, tots som iguals... o no!

Amb un parell de collons... i perdoneu l'expressió. Que estem en crisi... Doncs tibem de tòpics.
Haurem de fer molts sacrificis, deia impertèrrit. Ni li tremolava la veu al sant baró. Serà la demència senil? Serà a micròfon tancat? Perquè si mai es va perseguir el català i ho deia amb aquella faç immutable, amb aquell pit de pollastre ple de condecoracions felipistes entre d'altres, ara que caldrà fer sacrificis, què entenem per sacrificis? I qui els haurà de fer? Nosaltres... ells. Ja ho veig, farà un pas endavant. Es postularà com a exemple. En comptes de netejar el Bribón amb aigua embotellada Evian 3.5, ho farà amb aigua de l'aixeta de la Barceloneta. O bé en comptes de tancar tota una planta d'hospital per operar-se dels carnots, per estalviar en tancaran només mitja, la d'oncologia, què carall! Cal ser solidari!
I mentrestant tothom calla i parlen del gran paper que va tenir el 23F i durant la transició, per mantenir-lo i fer-li la gara-gara, com si obviessin que és el successor del dictador i que durant l'intent de cop d'estat, senzillament va temptejar el terreny per veure a quin bàndol s'alineava, només faltaria. És un supervivent.
Després tenim els altres, els que també parlen d'estrènyer-se el cinturó. Es veu que també ho estan passant malament i si no volen apujar l'IBI de les segones residències, no és perquè ells en tinguin dues, no! És perquè ara no és el moment. Però ja ho farien, que també tenen cor. Espereu-vos uns instants.
Mentre, els tercers en discòrdia són els de més enllà. Els que de tant tocar els diners dels altres, de tant emmagatzemar-los, canviar-los, prestar-los, remenar-los, han acabat gastant-los i no avesats a les pèrdues, errats amb els seus tripijocs, també creuen que cal compartir, que cal repartir... no els guanys, és clar. Abans se'n deien usurers, ara fan el mateix però tenen altres noms més dolços. Menys ofensius, encara que també menys descriptius, més allunyats de la realitat.
Per això, quan els sento parlar amb aquell aire paternalista, afligits de debò, solidaris de tot cor, pedagogs de primera, parlant com si tinguessin els mateixos problemes que té la gent normal, se m'activa el sistema digestiu i els budells es remenen i els gasos, plens de memòria política nominal, surten propulsats amb dedicatòria inclosa. Sempre he estat més procliu a compartir, què hi farem!
Però com poden sortir amb aquesta fredor a reclamar sacrificis a metges, mestres, autònoms i agrònoms entre d'altres? Com poden acabar de parlar de la crisi i marxar sense enrogir ni un bri cap a una de les seves residències palauet aturant-se segurament, i perdoneu-me la possible demagògia, a sopar al Bulli, al Gorría o al Racó de Can Faves?
De nen sempre em deien, si vols fer-te ric, no treballis. Innocent de mi, no ho entenia, perquè tot seguit em deien a corre-cuita que calia treballar i esforçar-se, que en aquesta vida tot es guanya amb esforç i suor. Perseverant! Suposo que temien per mi, que no em vinguessin segons quines idees i em tornés un caragirat. És difícil accedir al cercle d'escollits, al club de prohoms. Ara bé, veient tota aquesta elit, doncs què voleu que us digui, potser sí que vaig començar massa d'hora a treballar, però segurament m'he estalviat fer pactes amb el banyetes, qui ho sap... o molt pitjor.
 

3 comentaris:

gina ha dit...

hola Serg. Fa poc que et llegueixo, però m'encanta. Endavant!!!

Sergi ha dit...

Gràcies mil...

Tinet ha dit...

Això dels bancs no té nom. Abans hi havia una relació propera amb els dels bancs, de confiança amb la teva oficina, sobretot les petites empreses. Ara, quan les petites empreses necessiten més el suport, aquest ja no hi és perquè les oficines no tenen marge de maniobra. Conec unes quantes empreses que o han tancat o ho han passat malament per culpa del bancs, després d´anys de treballar-hi sense tenir-hi incidències. Això sí, quan fan públics els beneficis surten unes xifres que et venen ganes de calar-hi foc.