dimarts, 31 de gener del 2012

Torna el Papus!

Que en són de pesats aquests "romans". Que en són de pesats aquests espanyols. Cada cop que un dels seus infames cabdills guanya, canvia les tauletes escolars. Ahir era l'Educació per la Ciutadania, avui serà una Educació Constitucional. Es veu que amb l'anterior es dividia, es veu que una educació ètica els molestava, perquè en el fons era això, ètica, i per tant, volen canviar-la per conèixer la prostitució, ai, perdó, la seva constitució. La llei de les lleis. La mare dels ous. La gènesis de l'estat. Aquella llei suprema que serveix per a castrar les aspiracions dels catalans i si aquests hi troben una escletxa, la reformen i ja està. Atado y bien atado, només faltaria. La ciutadania deixem-la de banda, l'acatament s'escau més, deuen pensar. Obeir i callar.
També parlen d'impulsar l'anglès. Impulsar-lo ells! No m'estranya, amb els grans poliglotes que hem tingut i tenim de caps a l'estat, fan pena. Són la riota d'Europa, sempre de bracet dels traductors. Només una llengua. Només una manera de veure el món, la de la testosterona. La de la pell de brau corejant el sacrifici animal com a espectacle. Déu n'hi do. Segur que si els deixem al mig de Trafalgar Square o a la plaça Pompidou se'ns posen a plorar i comencen a parlar en espanyol cridant fort, perquè els entenguin, vaja. Ni anglès, ni francès, ni alemany, ni basc, ni català, ni gallec. Res de res. La seva i prou. Per a què, es deuen dir. Es pensen que encara viuen al segle XVI. Il·lusos. Els temps estan canviant però no ho veuen. Europa els queda lluny, com gairebé sempre per cert i qui menys, parla dues llengües. Només faltaria!
Potser el més positiu de tot plegat és que el poble català si no se'l sacseja bé, no fa gas i aquests, tal com van, acabaran sacsejant prou l'ampolla perquè els peti als dits i es desvetlli finalment.
Vista els estràbics siderals.
Visca l'estanquera daltònica.
Si això ens ha d'alliberar... És clar.

diumenge, 29 de gener del 2012

La senglanada

Avui a Calders s'ha fet la Senglanada, una cursa en bicicleta que passa per corriols i pistes del terme en un recorregut d'uns 35 quilòmetres. Després d'uns quants anys comença a ser una cursa consolidada, una marca al calendari pels afeccionats a la bicicleta. Hi solen participar poc més de tres-centes persones i el grau de mobilització popular és espectacular. Un munt de gent d'àmbits molt diferents col·labora en aquesta cursa. Està clar que si no fos de tal manera seria bastant difícil de realitzar, impossible potser. Al capdavant, gestionant-ho tot, un grup d'afeccionats al pedal dirigeixen tot aquest esperit. Engresquen tota aquesta gent i aprofiten tota aquesta empenta. Segurament és un dels trets que defineix el poble, aquest avocar-se en allò que s'organitza i col·laborar en el que calgui. Tothom s'arromanga, tothom s'hi sent partícip.
És un dia de gala pel poble. Ja de bon matí, la cursa comença a les nou però a quarts de vuit arriben els primers participants, la zona del camp de futbol bull d'activitat. Uns preparant el foc per a fer la botifarrada del final, d'altres muntant carpes, parant taules o preparant les inscripcions. Tan hi fa, ningú resta ociós.
I a mesura que es va omplint els dels avituallaments marxen cap al seus llocs. Avituallaments ben assortits de matèria i gent.
Alguns fa dies que hi treballen, preparant el recorregut, senyalitzant-lo, aconseguint els regals, els records o bé fent-ne difusió, d'altres el mateix dia, a peu de canó, és igual, de feina n'hi ha per a qui en vulgui.
El dia de la cursa és la darrera volta de l'engranatge, la màquina ja treu fum, en la ment de tots està aconseguir que aquells que vénen al nostre poble a córrer, gaudeixin de l'indret, de l'hospitalitat i de l'organització d'aquest acte. És el que mou el fer dels que allà hi ha, l'anhel de veure marxar els participants amb aquell somriure de satisfacció a la cara, pel matí ben aprofitat i pel tracte rebut.

I enguany, no en dubteu, ha estat altre cop un èxit i per primer cop, atalaiant-nos des del campanar o sobrevolant el terme, unes cigonyes que arribaren ahir. A més, per arrodonir la festa, força participants ens han comentat que s'han creuat amb uns senglars que els mostraven el perquè del nom de la cursa, la senglanada. Una prova per a un poble madur que sap mobilitzar-se quan cal.

divendres, 27 de gener del 2012

Ell

Avui, tot estenent roba, m'he quedat durant uns instants amb una samarreta del Berenguer a les mans. De cop m'he preguntat si seria capaç jo de comprar-n'hi una sense equivocar-me, si li encertaria la talla. Ràpidament m'he dit que no. De poc serveix que els posin una etiqueta amb l'edat aproximada a les peces de vestir, mai concorden. Aleshores, m'he plantejat si això era un mal senyal. Un senyal de que quelcom no anava bé i he vist que segurament el tema de la roba potser denotava quelcom. Despreocupació, desinterès?
Una mica angoixat he començat a plantejar-me què volia dir i si era sinònim de passotisme, però poc després, com un llamp que em colpegés al cap, se m'ha començat a omplir la ment amb les coses que sí que sé del meu fill. Amb les coses que podria al·legar en favor meu.
Sé, per exemple, que la llet li agrada tèbia, ni massa calenta ni massa freda. Que li agrada anar descalç i que si li demanes un petó, te'n pot fer un de cargol, un de pet, un de papallona, un de nas o sorollós. Que li encanta que ens abracem tots tres, sa mare, jo i ell i ens llancem al llit. Que fem una abraçada de tres o ballem. Donar menjar als cavalls i tot seguit anar al parc a jugar a botiguers. Passejar-se amb bicicleta fins al camp on hi ha les vaques o els ponis. Veure dibuixos. El Tom molt, però el MIC, el millor. Li encanta la xocolata, les piruletes malgrat n'ha menjat poques i el fuet. Molt el fuet.
Del pa ha descobert el de motlle. El tornen boig els macarrons i escurar les costelles de xai. Per dormir, una manta que té des de petit. Els tractors són una de les passions, així com els llibres. Li encanta compartir el dibuix, ara tu ara jo. I pintar, fer fang, retallar o estripar. És igual. Gaudeix manipulant.
Arrufa el nas quan hem d'ensabonar el cap o bé rentar les dents al vespre. Li agradaria allargar el dia, hores i hores, per jugar, llegir, dibuixar o el que fos. Però quan està cansat, plora i rondina, aleshores res li va bé.
L'expressió de la cara li canvia quan veu els seus cosins. Se'ls estima amb passió. Com a d'altres nens a qui mai li negarà un petó, una abraçada o un somriure. Riu a cor que vols si li fas magarrufes sota el coll, a la cuixa o a les costelles. Però amb mesura. Massa l'atabala.
Amb encara no tres anys he fet un màster. Un doctorat i un postgrau. La vida gira entorn d'ell, del que és i del que vol. Però amb seny, sense perdre el nord. Després de gairebé tres anys m'emociono encara cada matí quan el veig o als vespres quan l'acotxo. M'il·lusiona anar-lo a buscar a l'escola, portar-lo a passejar o senzillament jugar amb ell. Després de tres anys, n'espero encara molts més.

dijous, 26 de gener del 2012

Fot el Camps!

Avui que en Camps ja està tranquil·lament a casa gaudint d'una llibertat sobtada, potser és el moment de recuperar aquesta cançó...

 

I tampoc hi ha gaire més a dir. Veurem què passa ara amb el Matas - ara que el Pp mana, no ho oblidem-.

dimarts, 24 de gener del 2012

Moltes preguntes per a una sola resposta.

Quan entres en un laberint et sembla que tots els camins són iguals. Et sembla que per més variats que siguin els recorreguts que fas, sempre vas a parar al mateix indret. A una cruïlla maleïda. Un i altre cop. Ja pots girar a l'esquerra a la segona cruïlla o bé a la dreta que tard o d'hora ensopegues amb aquella fita que et diu que repeteixes camí. Com la pedra que et fa caure. Ja ho diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
A nivell nacional sembla que sempre anem a parar a la mateixa cruïlla. Al mateix parador. Sigui quina sigui la qüestió. Sigui quin sigui el tràngol. La batalla constant per protegir la llengua, l'escola, la sanitat. Les demandes reiteratives per tenir el control sobre els aeroports, sobre els ingressos i les despeses generades aquí. La millora de la xarxa ferroviària, elèctrica... El dret a tenir una selecció pròpia que ens representi en tots els esports. El dret a tenir veu pròpia en totes les institucions d'arreu, sense passar pel filtre / sedàs espanyol. La necessitat de tenir uns tribunals imparcials, justos, nets. Vaja, que hi ha un munt de qüestions que com a poble hauríem de poder decidir i se'ns nega. 
Veient-ho amb perspectiva, potser caldria anar afinant objectius. Estem perdent massa energies pel camí. Lluitem per les seleccions, la llengua, el pacte fiscal, els aeroports, ...  la xocolata del lloro. Una distracció que ens embalsama les inquietuds, que ens calma i esgota per un temps. Potser, només potser, posant-nos únicament un objectiu, ambiciós és cert, però amb un de sol, resoldríem tots els nostres anhels. 
Qui ho diu que serà més fàcil aconseguir unes seleccions nacionals, un pacte fiscal o bé una gestió dels recursos naturals que no pas la independència? Per què no juguem de debò, amb apostesaltes i deixem de remenar la perdiu?
Tan difícil és aconseguir una cosa amb aquest estat centralista, caspós, fatxenda, poruc i prepotent com l'altra, així doncs, posats a gastar energies, temps i recursos, potser que lluitem per tota la baralla i no només per unes cartes. Potser que ens centrem en la Independència i la resta, ja vindrà, no en dubteu.

dilluns, 23 de gener del 2012

Un bon diumenge

Una treva enmig de dies rúfols i frescos. Dies que poc acompanyen a sortir, encara que ni plogui ni faci fred del viu, en canvi ahir hi va haver un parèntesis. Un alto al camí. Ben cert és que el matí es va llevar emboirat, però cap al migdia una ventada o el sol ufanós, tant hi fa, s'ho va emportar tot i l'astre rei lluïa ferm.
Amb aquest reclam no vàrem poder fer res més que gaudir de l'instant i improvisant un àpat de primavera ens vàrem instal·lar al pati. El sol lluent i un arròs negre del Soldevila, el colofó.
Després, mandrosos i tips, també un xic embriacs de sol, vi i benestar, vàrem restar al pati jugant i xerrant. Fent castells de sorra amb les mans i la ment. Parlant de l'esdevenidor alhora que pastant amb l'infant.
Ahir va ser un migdia agradable. Senzill. Tranquil. Casolà. Un avançament dels dies que vindran.

divendres, 20 de gener del 2012

Pepe i Espanya

Veig el gran impacte mediàtic de la trepitjada de Pepe a Messi i se m'escapa un somriure. Un lleu somriure. Sembla que és la notícia de l'any, la crònica esperada. Tothom en fa sang i tertulians d'arreu analitzen la reacció d'aquest tarambana. D'altres es posen les mans al cap per la repercussió que tindrà això en les ments fràgils dels infants. Un mal exemple sentencien. Un personatge per a tancar, acorden molts. I és veritat, és una mala acció. Una humiliació al jugador indefens que es troba a terra. S'aprofita de la seva posició de privilegi per esclafar l'enemic, suposo que pensa.
Ara bé. Potser aquesta energia desplegada, potser aquesta indignació col·lectiva podria desviar-se cap a altres camps, més pràctics qui sap. M'estranya que tots els tertulians, tots aquests personatges que s'indignen des del seus púlpits per una trepitjada en un terreny de joc, no s'indignin de la mateixa manera quan Espanya trepitja Catalunya. Quan per l'article vint-i-cinc es nega a pagar el que deu. Aprofita la seva posició de privilegi i ens fa anar com uns titelles. Juga amb nosaltres.
Curiosament sembla que la Generalitat demanarà un préstec a l'Estat per més o menys la quantitat que ens deu. És a dir, que a sobre de no pagar-nos farà negoci amb els interessos que ens cobrarà.
D'altra banda, casualment, tot i que no hi crec massa en les casualitats i menys en política, el deute de la Generalitat amb els ajuntaments ve a ser el que ens deu l'Estat, segons la consellera.
Vaja, que m'agradaria que l'Estat sortís en portada i els mateixos que s'indignen pel paperot que fa el jugador, que es justifica amb l'entrenador, com l'Estat amb Europa o la crisi, s'indignessin amb aquest Estat morós i lladre i també el crucifiquessin mediàticament per les seves males arts.
Però és clar, no es pot comparar. Una cosa és important, transcendent, una victòria que ens alegrarà la vida uns instants tot fen-nos oblidar els maldecaps reals i  l'altra no tant. La salut, l'educació, el futur.
Per tant, endavant. Seguim indignant-nos per una trepitjada en un terreny de joc i oblidem-nos de les trepitjades a l'ànima i l'essència del país.
Potser sí que l'infant que es vol protegir sortirà més perjudicat per la trepitjada de Pepe que la de l'Estat, no ho sé. Temps al temps.

dilluns, 16 de gener del 2012

Tiranosaurus Rex finitus

Serà veritat que a Palomares no hi havia radiació? La veritat és que ens pensàvem que la seva longevitat, a part de deure's a que sempre triava el costat guanyador, es devia a l'exposició cos Danone al bany Nodístic, però no. Es veu que tot té un principi i un final, i en aquest cas un final llarg, massa llarg.
Segurament tenia moltes virtuts. Segur. Els licaons també en tenen, però ai de tu si te'ls trobes de cara al desert, et costarà trobar-n'hi, com a ell.
Algú benintencionat dirà que ara que és mort tampoc cal fer-ne sang, però què voleu que us digui. Ja poden venir amb homenatges, clarobscurs i personatge polièdric, que si una cosa era clara, era la seva única cara, la del feixista pompós i arcaic. I prou.
La veritat és que em fot que aquest tipus de personatges morin al llit. Tranquil·lament, com el de veu de soprano tap de bassa o l'olímpic penell. Acompanyats dolçament pels éssers estimats i que mai, mai, passin comptes d'allò que van fer i a sobre la majoria dels mitjans de comunicació destaquin la seva part humana i vinga a fer-els-hi la gara-gara. No és just. Les coses pel seu nom. Només cal que feu una cerca sobre ell i veureu com opinava de tot, i de la mateixa manera que les seves opinions eren sempre semblants, les solucions que proposava també, la força. La brutalitat i l'autoritarisme.
Doncs què voleu que us digui, malgrat que el Yeti de Veri, sí, aquell bitxo que es balancejava per entrar a la cabana ara ens ha deixat per sempre - esperem - , sempre tindrà un record generós a la meva ment. La mort, de manera contrària al que em passa en altres casos, no me l'endolceix. Al revés, m'indigna tota la llagoteria del voltant, de tots els que només veuen el costat positiu - ah, és que en tenia? Es veu que sí, tu, però troba'l- del personatge.
Senzillament, com que el moment no li permetia prendre les armes per anorrear l'oposició, declarava feréstegament, però les intencions les tenia. Més d'un cop va declarar de manera bèstia sobre els que no opinaven com ell. Aquest personatge no es mereix cap homenatge, senzillament li diria si el veiés que em toqués els nassos, que callés, que es quedés a casa tenint cura de la llar i dels fills, que me'l cascava, que el penjaria d'un màstil o bé li fotria una canonada. Expressions, per si algú se'n sorprèn, dites totes per ell en referència a personatges o situacions de discrepància a les seves opinions.
Per cert que l'èuscar, tot i que segons ell era una llengua morta - que ho digués ell que ni amb subtítols se l'entenia té conya -,  l'ha sobreviscut.
La pena és que ni el banyetes, si existeix, el voldrà aguantar una eternitat. Llàstima, se'n sortirà de nou i l'enviaran vés a saber on i no al rebuig, com caldria.

diumenge, 15 de gener del 2012

Treball col·laboratiu

Ep, que el mèrit és d'ambdós pobles, no fotem. Els bascos per drets de naixement. Els catalans en concepte de formació. Està clar que entre tots dos pobles hem creat el personatge ideal. L'home clau. Ell sol ha fet el que molts han intentat durant anys i fins ara ningú no havia aconseguit. Posar en escac al rei. Posar en tela de judici la monarquia, ja ho veureu.
Els jugadors d'handbol tenen unes mans grosses i poderoses, saben on aferrar-se si cauen i el nostre enviat especial, el corresponsal a la Sarsuela - del palau no del plat de marisc, tot i que n'hi ha molt de crustaci per allà - , ja s'arrapa als enagos de la maca i ella, deixant per un moment la feina feixuga a la caixa de mileurista, para la mà amb les bonificacions i mira cap a un altre costat. Què hi farem, té obligacions. Però t'hem enganxat i ara com ho arreglaràs?
El papà, diràs? Doncs que comenci a parlar que bascos i catalans seguim preparant infiltrats i aviat els deixarem anar. Teniu dones casadores, majestat? Tenim gendres ideals, fins i tot si en voleu pel dels lavabos, és clar.
La tàctica ha canviat!

divendres, 13 de gener del 2012

Mozos de cuadra, seria la traducció?

Una de les accions de protesta que portaran a terme els mossos en contra de la política de la Generalitat serà deixar d'usar la llengua catalana. Es dirigiran als ciutadans en castellà si aquests no els demanen explícitament el català. Deixant de banda que a molts probablement els simplificarà la vida, havent vist la dificultat que tenen alguns per expressar-se en català, potser caldria analitzar el significat d'aquesta mesura.
D'entrada situen la  llengua com una eina de pressió. Com una arma política, deixant entendre que no els és pròpia i que fan un esforç per usar-la, ja que d'entrada, quan protestes, em sembla que un dels primers actes que fas és deixar de fer allò que t'és un esforç primer i no en reps res a canvi en segon lloc.
Per exemple, els metges poden deixar de fer unes guàrdies excessives que no havien de fer, els mestres unes colònies que no els paguen, els controladors es posen malalts per la saturació de feina - diuen- ... En canvi els mossos deixaran d'usar la llengua del país. Com a protesta. Quins nassos! Com se'ls pot ocórrer. És com si decidís protestar afaitant-me el cap, tatuant-me una natja o bé sense tallar-me les ungles dels peus. Vaja, que estaria atacant la meva essència. Bé, a mi no se'm passaria mai pel cap atacar a un altre amb la meva identitat, amb el meu ésser. Fer servir segons què per aconseguir uns beneficis laborals desvirtua la protesta .
Què vol dir aquesta acció, que els mossos fan un esforç per a parlar en català? Que no és la seva llengua? Segurament no, vista la protesta que engeguen.
Crec que d'entre ells molts no hi estan d'acord. Molts altres potser ni s'ho han plantejat i d'altres ja els va bé aquesta polèmica perquè segur que se'n parlarà. 
Potser no n'hauríem de fer gaire cabal. Senzillament demanar-els-hi que ens parlin en catala i ja està, però tenint sempre present aquesta protesta. Tenir present que l'acte de protesta dels mossos no és un acte de protesta contra el Govern sinó contra el país. Contra Catalunya. Atacar la llengua és atacar Catalunya i si volen ser la policia respectada de Catalunya, potser haurien de respectar l'essència, la sensibilitat i els sentiments del país, perquè, i crec que parlo en nom de molts, quan ataquen la llengua no ataquen el Govern només, sinó que m'ataquen també a mi. Ens ataquen a tots. Menystenen un dels pilars del país, fent-nos prendre part en aquest conflicte i en aquest cas, malgrat pugui estar d'acord en el fons de les seves reivindicacions -també n'he patit alguna de les retallades- em poso al costat del país. Em poso al costat del català. Si he de triar, trio el català! 

dimecres, 11 de gener del 2012

Comença a glaçar

De bon matí tot és blanc. Des de fa poc, res, tan sols un parell de dies. Arriba ràpid, el vespre abans, quan surto a passejar la gossa ja ho veig. Sento el crepitar del gel sota els peus. Un espetegar agradable, divertit. Un cruiximent seductor. Em transmet una sensació infantil. De nen amb botes balderes als peus passejant per un camp glaçat. I al costat, entre gossa i casa, el cotxe brilla sota el fanal. Potser més. Avui veig el tel que l'està cobrint. El noto enmig d'alenades gèlides.
Demà al mati a rascar els vidres mentre el cotxe s'escalfa i fumeja estossegant, rondinant per l'hora, el fred i els anys. De moment encara no en fa massa de fred. Ja arribarà. En fa prou com per regalar-nos una fina capa de gel, però no massa com perquè costi de treure-la.
Més endavant, a mesura que el sol mandrós s'alci, que s'emporti rere núvols tènues el mantell que tot ho cobreix, tot s'anirà xopant. La terra, els arbres, la carretera. Aquesta ara esdevé més misteriosa. Menys familiar. Pocs trams secs. La majoria humits, alguns gelats. Qualsevol revolt, qualsevol obaga, pot estar pintat de blanc. D'aquí a Mura un munt, sobretot quan deixem la principal. La que hi passa el camió lluminós que escup sal a batzegades. És aleshores que cal estar atent. Vigilant. Ni frens, ni girs bruscs. Cal deixar-se portar. Cal fluir i sense presses, anar fent.
Ara te n'adones del trànsit rodat. Dels cotxes que et precedeixen. Un, dos, tres... i pocs més. El negre sobre blanc t'ho diu. Les roderes et marquen el camí. Quan les trepitges és com anit, amb botes balderes, però esperes que les rodes s'arrapin bé i després d'alguna relliscada, d'algun sotrac de més, avances sense contratemps. Tampoc fa tan fred. Tampoc hi ha tan gel. De moment, perquè tot just acabem de començar.


dissabte, 7 de gener del 2012

Del senat

N'havia sentit a parlar d'aquesta entrevista, però no l'havia vist. Ara l'he trobat. Una perla. Un testimoni d'aquells que demostren en el tipus d'estat on vivim. A qualsevol lloc amb un mínim de dignitat s'esperaria que o bé el personatge fos fulminantment destituït o bé el senat s'eliminés.
Ara entenc perquè el Montilla hi va voler anar...


dimecres, 4 de gener del 2012

Cap d'any

Un altre any. Un altre cap d'any.  Res. Uns segons. Deu, nou, vuit... I esclat jovial. Celebrem el canvi d'any. Però res ha canviat. Seguim on érem. Demà al matí, quan ens llevem, potser amb més mal de cap, segur, la beguda no perdona a certes edats - l'excés, és clar- haurem de fer un esforç per recordar que un dígit ha canviat. Que hem deixat enrere un any i que n'encetem un de nou. De valent. De molt valent. Perquè atrevir-se a venir amb el que li espera...   Els diaris ens ho recordaran. La televisió fins a l'avorriment. Resums i més resums. Any nou ja marejat.
I somriurem dient-nos bon any. Bona entrada direm. Però en el fons és com qui diu bon diumenge o bon gener o fins i tot bon migdia. Una formalitat. Un formalisme... O no.
Durant uns instants pots pensar en l'altre. En desitjar-li que li vagi bé, però sempre hauria de ser quan toca. Cada dia.
Enguany, altre cop, les campanades fora de joc. Per duplicat. Primer en horari infantil. Amb serpentines i xiulets. Maleïts xiulets... I després, més tard, l'hora dels grans. Cap a quarts de quinze. Tots a cop de cassola. Cal entrenar-se pel que vindrà.
D'acompanyament pocs amb raïm. Uns amb moscatell, d'altres amb olives, els que menys, amb xips. Tot sigui comptar a dotze. Unir-se al sarau, a la festa, a la xauxa. Riure i cridar. Cridar i abraçar-se. Més endavant el bes. Mirar-se als ulls i des del fons, malgrat res canviï, malgrat sigui només uns instants, desitjar-se de tot cor el millor. Amb els amics. Amb els estimats i estendre-ho temps enllà. 
Perquè la barreja de la nit convida a sincerar-se. La màgia del moment a desitjar de tot cor. Demà serà un altre dia però avui, ara, després de compartir les campanades, desitgem-nos el millor sincerament. Bon any doncs. I tapa't que demà, vés a saber.

dimarts, 3 de gener del 2012

Pic de la Mina ( 2.683 m. )

Aquest matí ben d'hora, cap a quarts de set, hem marxat cap a la Cerdanya. Hem anat amb l'Albert i el Xavi a Portè a esquiar. El cotxe l'hem aparcat a peu de pistes, on hem arribat cap a les nou.
La pujada es pot fer paral·lel a les pistes de Portè o bé per aquestes i és clar, veient que encara no hi havia ningú esquiant, hem anat pujant per les pistes fins al capdamunt. Anàvem seguint el Rec de l'Orri. Sembla que la neu de fa uns dies allà va ser força generosa i arreu on miressis veies cims ben blancs.
Un cop a l'alçada del darrer remuntador, hem deixat les pistes i hem enfilat directe cap al cim. Des d'aquí es veu el petit circ que envolta les pistes amb cims alterosos i desafiadors.
Només deixar les pistes hem trobat una mica de gel, ja que el vent es deu haver emportat la fina capa de neu que havia caigut els dies anteriors, però a mesura que anàvem pujant, hem anat trobant trams ventats i d'altres amb neu pols, segons l'exposició d'aquests al vent.
Al coll del pic, un cop hi hem arribat i amb una postal magnífica dels cims d'Andorra al davant, hem deixat els esquís i hem acabat de pujar a peu. A dalt el vent bufava fort i després de fer quatre fotos i mirar el paisatge tot intuint propers objectius, hem baixat altre cop al coll, on ens hem calçat els esquís per iniciar el descens.


La baixada, com sempre, ha estat massa curta. Els 700 metres de desnivell aproximats són poca cosa quan baixes amb neu en bones condicions i de dret.
És una sortida força fàcil, que permet fer-la en un matí i que té l'encant que gairebé des del principi ja veus el cim al fons i tota l'estona t'acompanya. Una sortida per a repetir.