dimecres, 30 de juny de 2010

Olors d'escola

Avui l'escola s'anava buidant, ahir encara hi havia el tràfec habitual perquè es repartien els darrers informes del curs.
Les classes, sempre sorolloses i alegres, avui eren buides i silents. Per les persianes mig abaixades entraven unes franges tristes de llum estiuenca, mentre que les finestres, mal tancades, permetien que la poca frescor existent s'instal·lés en unes aules en penombra.
Els infants no tornaran fins al setembre, els mestres en un degoteig constant aniran encara feinejant per les aules, silents, arrossegant els peus, endreçant i buidant, pensant ja en el nou curs que s'acosta i els infants que vindran.
A les mateixes parets on ahir ressonaven rialles innocents, avui només se senten rumors suaus, espetecs llunyans i el brunzit somort d'algun aparell elèctric mal apagat en la llunyania. Lluny queda aquell xivarri eixordador i ple de vida. Lluny queden aquelles passes infantils i el fregadís de les cadires. Avui les aules eren desertes i aquesta buidor, aquest reposar de l'aire, com el vi que després de viatjar celebra el pòsit que davalla, deixa sortir velles olors, deixa fluir velles aromes amagades.
Són flaires de pintures gastades, d'infants que ja no hi són, de bates brutes i ceres esmolades. Olors de taules buides i armaris polsegosos, de mestres que se'n van i d'altres que arriben. Aromes de coles i de llapis, de gomes i bolígrafs. Olors d'alegries i de plors. D'abraçades i caigudes. D'enfadades i de jocs.
Però també d'estudi i lectura, de vida desbordant. D'aquell infant que somriu quan descobreix el perquè d'aquell problema, del que entén el que llegeix, del que escolta un conte embadalit, del que troba un amic. Del que s'esforça, del que mira, del que renya o el que bromeja. Una barreja única que dura malgrat que l'espai s'airegi, malgrat que les finestres s'obrin i el temps vagi passant. Són sentors que es sumen, olors que parlen. Són les olors d'escola.

dimarts, 29 de juny de 2010

I no som una NACIÓ?

nació

1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Extret del Diccionari de la Llengua Catalana

nación.

(Del lat. natĭo, -ōnis).

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

2. f. Territorio de ese país.

3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.


Extret del Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española

Que potser el tribunal pretén començar a treballar la semàntica? Faran un nou diccionari? Serà el diccionari adaptat a l'obtusitat jurídica espanyola?
Qui sap, potser ara faran una tisorada als diccionaris per tal d'adaptar-los a la seva realitat...

dilluns, 28 de juny de 2010

Juro o prometro, naps i cols.

Avui, per aquelles coses de la representativitat, m'ha tocat assistir a l'assemblea d'un òrgan col·legial. En ell, com que acceptava un càrrec, m'ha tocat jurar-lo o prometre'l, pel cas és el mateix.
El secretari, primmirat ell, ha disposat el què calia, a saber, unes fotocòpies de l'estatut- no sé quin ha fet servir, ni perquè no en tenien un d'enquadernat - i un totxo on es llegia Constitución - aquest sí ben formós - i després m'ha demanat que m'alcés mentre es comentava si havia de posar la mà sobre les santes lletres o no.
Finalment ho he fet a distància, sort que no ha insistit i com que sembla que ha estat vàlid, he promès. Però he promès com podria haver jurat o haver acceptat o simplement podia haver dit, jo, Sergi, naps per la constitució i cols pel rei, i m'explico. Dir una paraula, un mot, no em lligarà més que si ho faig perquè hi crec, però sembla que sense verbalitzar un mot, que ve a ser una abdicació personal, com el dia que promets o jures el càrrec de regidor, no s'esvaeixen tots els dubtes i per tant no pots exercir les funcions.
Personalment em sembla que la majoria se'n fot d'aquesta fórmula, però deuen pensar que té un valor simbòlic que supera el compromís personal i per això va persistint. Deu ser que l'actuació d'una persona dependrà d'aquesta fórmula i no del tipus de persona que s'és.
A més a més, de retruc a tota la cantarella legal t'hi afegeixen pel mig la constitució i el rei, per allò d'intentar deixar-ho tot lligat, malgrat l'òrgan no hi tingui res a veure.
És veritat que no he fet gaires escarafalls, senzillament he promès per imperatiu legal i me n'he guardat prou de tocar la Constitució, però em sembla que si la confiança en una persona ha de recaure en aquesta fórmula obsoleta i buida, anem arreglats i potser per això apareixen Millets, Montulls o Muñoz. Personatges que devien prometre o jurar força càrrecs.
Potser caldria deixar-se de collonades, de formalismes o d'escenificacions i anar per feina. Si algú treballa bé o no, ho diran les seves actuacions, fem-ne un seguiment i no mantinguem quatre mots que semblen més fets expressament per fer-nos acotar el cap de manera servil a un estat sempre present a recordar-nos qui mana, que no pas a garantir un treball eficient i efectiu.

dimarts, 22 de juny de 2010

Tot tancant els ulls

Un moment. Res, abans de seguir llegint, deixeu que us sorprengui aquesta cançó. Gaudiu-ne. Després ja en parlarem.




Potser l'heu sentit abans. Sonava a una pel·lícula de l'Almodovar, " Todo sobre mi madre" i buscant, buscant, vaig descobrir - amb ajut- un fantàstic músic, molt conegut al seu país, el Senegal i que s'anomena Ismael Lö.
Aquesta cançó es diu Tajabone ( Tadie Bone ). El Tajabone és una festa musulmana, semblant a aquella americana on els nens i les nenes es disfressen i van casa per casa demanant caramels, però allà, al Senegal, en comptes de disfressar-se van per les cases i canten cançons tot ballant i els adults els donen diners o llepolies.
Potser m'agrada més aquesta versió que la dels americans, per allò de que no cal fer por perquè et donin res.
És una cançó que el primer cop que la vaig sentir em sorprengué i anys després, no em canso d'escoltar-la.
I tornem un altre cop??

dissabte, 19 de juny de 2010

S'acosta un terratrèmol

Fa uns dies avisava de la possibilitat que les escoles i en definitiva els infants, es quedessin sense colònies ni sortides. Semblava que era una possibilitat remota, però darreres informacions, semblen confirmar aquells rumors.
Segueixo pensant com abans, les valoro enormement, tot i que entenc perfectament els mestres que s'acullin a aquesta iniciativa.
Davant de l'allau de crítiques, sempre és un col·lectiu de blanc fàcil, potser caldria tenir en compte que els mestres també són assalariats i que lògicament, com tothom, defensen els seus drets. I en aquest cas parlem de que al treure la jornada reduïda no es veuran compensades les hores extres que es fan a colònies i a sortides. Vaja, si a algú dels que ara titllen els mestres de sectaris i reaccionaris se li demana que faci hores extres de manera voluntària, m'agradaria saber si es queixaria o no. Oi tant, perquè la feina, per més que t'agradi i t'hi impliquis, feina és.
També és cert que les mesures que prenguin els docents, per suaus que siguin, sempre afectaran els infants, doncs és el seu àmbit de treball. Seria molt estrany que una mesura de pressió d'un mestre no afectés, encara que fos mínimament, als infants, ja que són un binomi difícil de separar, per no dir impossible.
I tenint en compte això, quan des de la Conselleria es titlla d'inacceptable i d'intolerable aquestes mesures, aquesta mateixa reacció ja les legitima, ja els dóna sentit. Sembla que des de l'altra banda ara s'escolta i potser hi haurà moviments. I tot això sense haver anul·lat encara cap sortida.
Les vagues que s'han fet no han servit de res, ja que en l'època que estem, aquestes permeten estalviar uns diners a la Generalitat, que sembla impermeable a aquest tipus de crítica. Per tant, alguns docents veuen en aquesta nova iniciativa una manera de pressió real.
El Departament demana joc net, però això es deu perquè en aquest cas sí que els crea un problema, no pas perquè els infants no vagin de sortides, que d'això se'n queixarà la FaPaC en tot cas, sinó pel daltabaix econòmic que suposarà pel país.
Aquest canvi d'orientació afectarà tant a les empreses de lleure, que mouen des de monitors fins a professionals de la restauració, fins a les empreses de transport, benzineres o museus entre d'altres. Tot un teixit i entramat que ha crescut a l'ombra de les escoles i que en depenen, en més o menys grau, directament.
Si les vacances de febrer eren per estimular, Maragall dixit, les estacions d'esquí, potser la pressió que li faran els professionals del lleure o transport, farà que la Generalitat hagi de consensuar les mesures, sense tirar pel dret i per tant, l'economia farà prendre de nou unes decisions a la conselleria.

dijous, 17 de juny de 2010

M'ha agradat

M'ha agradat sentir algú parlar clar, sense que la veu li tremolés... malgrat les mirades buides i estúpides dels que l'envoltaven, malgrat el poc cas que li feien o faran, malgrat la prepotència d'uns diputats ben apoltronats.


dimecres, 16 de juny de 2010

L'Illa del tresor

Fa uns anys, al 2003, a la Bressola de Prada vàrem proposar una feina als infants: fer una pel·lícula.
El treball consistia en llegir l'Illa del tresor i després, a partir del què en treien, havien de crear les diferents escenes i representar-les amb clics. Va ser un treball molt interessant.
El producte final, com passa sovint en el món de l'educació, és pobre per la feinada, la il·lusió i l'esforç realitzat, però que mereix amb escreix el temps dedicat, ja que el nivell de comprensió, abstracció, síntesis i motivació per la novel·la i de retruc per la lectura, fou sorprenent.
És un vídeo que no es veu massa bé, se sent pitjor i costa d'entendre. Teníem pocs mitjans, una càmera, un parell de reproductors de VHS, un casset, i molta imaginació i encara més ganes.
I malgrat aquesta trista presentació, l'he penjat a Internet. De motius força.
Un, perquè m'ho vaig passar molt bé fent-lo. Va ser un treball divertit, un treball fet en equip. Un treball que ens permeté a partir d'una tècnica atraient, seduir els infants per la lectura, preguntant-se coses, imaginant escenes, posant-se en la pell de l'autor i rumiant sobre el llegit. Vaja, treballar sobre el què llegien i passar-s'ho bé.
L'altre, més pragmàtic, perquè al final hi ha el com es va gravar i crec que té un valor històric. Diríem que el trobo entranyable.
El material que fèiem servir, com gravàvem i com fèiem el muntatge, no té pèrdua i no ha estat fins avui - digueu-me lent - que he estat capaç de recuperar la pel·lícula i canviar-li el format. Podria semblar que fos gravat fa cinquanta anys, pel material, però només en fa set, Déu n'hi do.
Per mi és un gran descobriment, viatjar a les catacumbes del cinema, submergir-me a les beceroles de l'audiovisual.
Us en deixo la segona part, on hi ha el com es va fer. Si no n'heu tingut prou i goseu veure la primera part, la trobareu aquí.




dimarts, 15 de juny de 2010

Encara hi ha neu

Diumenge volíem fer l'Olla de Núria. Un clàssic. Un recorregut pels cims que voltegen el santuari, començant pel Puigmal i acabant pel Pic de la Fossa del Gegant.
Vàrem sortir d'hora per tal d'aprofitar el dia. Ja a quarts de nou érem a Fontalba ( 2070 m. ) i enfilàvem cap al Puigmal ( 2913 m. ). El dia pintava rúfol, però semblava que aguantaria.
Dalt del cim, malgrat les dates, encara hi havia neu. No massa, clapes disperses però esquitxat també de calabruix de la nit passada.



Des del Puigmal mirant al Pic del Segre.

Des d'allà estant i després de valorar el terreny, tot veient com anàvem d'equipats - calçat còmode per córrer algun tram i lleugers d'equipatge - decidírem deixar-ho estar.
A l'alçada del Pic del Segre i a tocar del de Noufonts també, semblava que just als colls hi havia força neu, congestes ventades que ens obligarien a passar més per la cara nord, on la neu semblava assegurada.
Així doncs, un any més, és el segon que ens passa amb el Robert, vàrem decidir no fer la volta de l'Olla i fer la clàssica Fontalba - Puigmal - Núria - Fontalba.
El recorregut són uns catorze quilòmetres i el desnivell uns mil metres positius. Va ser una volta divertida, sobretot baixant del Puigmal on comença a haver-hi una tartera de pedra petita que convida a córrer i saltar. Baixant ens trobàrem força gent que esbufegava pujant, demanant-nos pel cim, com també ja al cotxe algú que començava la sortida tot i la boira que es veia a alçada.
Férem marxa enrere, i que per molts anys ho puguem anar fent.

dilluns, 14 de juny de 2010

Premiar la mediocritat

Ara passarem un parell de mesos ben distrets. S'han acabat els problemes. La crisi ja no existeix, tot va bé mentre el mundial avanci.
L'Estat, aquest mateix que fa retallades socials, ara premiarà a uns jugadors per fer la seva feina. Si guanyen el mundial, a més del sou, rebran la indecent quantitat de 600.000 € cadascun en concepte de prima, gairebé 14 milions entre tots. De l'entrenador no se'n diu res, però tenint un sou de més d'un milió d'euros a l'any, no sé si és millor no saber-ho.
Els meus dubtes però, sorgeixen quan veig que es premia a algú per fer la seva feina. Vaja, que un jugador cobra per jugar i se suposa que per guanyar, no? És com si a un carter li donessin una prima per portar les cartes a temps... bé, mal exemple, que el correu, com diu l'Ovidi, va com va.
Ara, la lectura que se'n pot fer també, és que aquests jugadors cobren per no fer res. Per passar l'estona i viatjar, i per tal de que facin la seva feina, no se'ls retira o se'ls condiciona el sou, no, se'ls afegeix un incentiu si treballen com cal. Dit d'una altra manera, en aquest cas l'estat premia la mediocritat.
Si ets mediocre vas fent, no cal que t'esforcis, tindràs el que et cal amb escreix, però si cal que es treballi bé, que facis la feina per la qual se't paga, ja se't donarà un incentiu, un caramelet, només faltaria.
Potser és, ben mirat, un preu mòdic a pagar per tal de desviar l'atenció i fer oblidar la crisi durant un breu espai de temps. Una inversió de salut pels dirigents, focs d'encenalls per tal d'emmascarar els problemes reals i amagar-los breument. Però un cop acabi el mundial, perquè tot s'acaba, seguirem en crisi i amb un forat a les arques de l'estat, aquestes on tan alegrement col·laborem, més gran si la de la menstruació guanya.




dissabte, 12 de juny de 2010

El valor de les paraules

Fa uns dies, a un supermercat qualsevol, vàrem aturar-nos a les postades dels sabons. Al costat del sabó de sempre hi havia un en format de càrrega, tipus bossa de plàstic. La mateixa marca, un disseny semblant i un preu un xic més baix. Sense pensar-nos-ho agafàrem aquest. Si ja tinc l'ampolla a casa, raonàrem, només cal que la reompli i segurament hi haurà menys embolcalls i a més ens costarà menys.
Ja amb aquest a les mans, per allò que ara els supermercats t'han de posar el preu per unitat o litre, per curiositat vaig mirar a quant ens sortia. Sorpresa meva, era més cara la càrrega que l'envàs original.
Encuriosits, vàrem començar a fixar-nos més en aquesta informació i ens adonàrem que sovint les ofertes només ho eren fictíciament, ja que moltes a l'hora d'afinar el preu, eren més cares que el producte original. L'únic que canviava era el format de l'envàs i el reclam, però no el preu, que s'encaria.
Dies després, a l'escola, vaig trobar-me un full amb unes bestieses escrites, coses de nens. Reconeixent la lletra, els mestres acabem coneixent com escriuen gairebé tots els infants que tenim, vaig demanar-li a un si ho havia fet.
Indignat, empipat, ofès, em digué que no. Que ell no ho havia fet, fins i tot amb unes llàgrimes esbossades als ulls.
Vàrem estar parlant estona, comparant-ho amb la seva lletra i ell, vinga que no, que no ho he fet. Que injust!
Minuts després, vaig canvia la pregunta. Vaig demanar-li, si ho havia escrit ell.
I, tranquil·lament, em digué que sí, que ell ho havia escrit, del què en vaig deduir que ell no havia fet ni el bolígraf, ni el full, ni res de res.
La publicitat no m'enganyà. El nen tampoc. Ambdós eren exemples portats a l'extrem del valor de les paraules. Un per omissió, enlloc deia que sortís més a compte, l'altre també, la pregunta meva estava mal formulada.
Ara, preparem-nos si hem de filar tan prim amb les paraules, doncs anem cap a un món pervers i recargolat.

dimecres, 9 de juny de 2010

I malgrat tot, estem a tocar de l'estiu

Avui les temperatures han baixat i ha estat tot el dia plovent, i malgrat que aquests dies poden ensopir, també ens permeten veure el què tenim a tocar d'una altra manera.
Petits detalls que fan que fins i tot un dia tancats sota teulada tingui també quelcom de bell.
Cal però, estar alerta per no deixar passar cap oportunitat.



dilluns, 7 de juny de 2010

Adéu, Espanya?

Dijous passat van emetre un documental, "Adéu, Espanya" - que en sona de bé- on a través de comparacions amb Grenlàndia, Escòcia i el Quebec, es parlava sobre la viabilitat d'una Catalunya independent. No era un debat, no era un acarament, només pinzellades sobre què passaria si Catalunya fos independent; visions des del moment que ho decidís, la reacció espanyola, fins a què suposaria en el dia a dia dels seus ciutadans.
El més curiós és que els que en discrepen no ho fan pels arguments allà exposats. No es diu si tenien raó o no al dir que augmentaria el benestar de Catalunya o que les seves relacions amb Europa no se'n veurien afectades, entre d'altres raons. No senyor, senzillament es discuteix si Tv3 havia de passar aquest documental. Argumenten que a Catalunya hi ha moltes altres visions, que era un programa destinat i fet per independentistes i que no representen tota la ciutadania, i segurament tenen raó. Però pensem-ho un moment.
Segons aquesta regla de tres, qualsevol programa que no fes un màxim d'audiència o on no hi hagués unanimitat, hauria de ser destruït de la graella, per tant entre els programes dilapidats caldria incloure-hi els missatges institucionals del Montilla i del Borbó. No tothom pensa com ells... A més a més caldria defenestrar el 33 o qualsevol de minoritari, per poc representatiu, malgrat paràmetres qualitatius.
Per tant, en aquest cas no s'ataca el missatge, que és prou clar i contundent, s'ataca al missatger, tot desviant així l'atenció.
Aquest és un tema feixuc pels socialistes, principals detractors d'aquest programa, del PP no cal dir-ho o dels Ciudadanos. La seva habilitat però, és que ara seran els abanderats de les minories desateses i ignorades, però quan sigui el moment de defensar altres minories, com la catalana, exerciran el dret de les majories per tal de no canviar res.
Que es passés a Tv3 és lògic i no perquè a Tv1 al costat de Cine de Barrio no lligués, que no, que farien una bonica parella de ball, sinó perquè a l'estat, aquest tipus de reflexió els queda molt lluny, primer potser haurien de desfer-se d'un passat dictatorial encara present amb coixos gallecs, fet que comporta una visió monolítica i tancada dels pobles, i segon perquè potser haurien d'explicar massa coses, com per exemple el maltracte que rep el nostre país de totes bandes.
Per confirmar la bona elecció, l'alta quota de pantalla demostra que és un tema que interessa, un tema que malgrat l'afany per tapar-lo, està a l'ordre del dia i per tant, constata l'encert de la cadena nacional d'emetre'l.
Hi ha qui vol seduir-nos amb cants de sirena de federalisme, uns cants que amaguen sota una fina capa de pintura, un federalisme sinònim de sucursalisme i servilisme i no pas d'igualtat i progrés amb llibertat i capacitat de decisió.
Potser el programa de l'altre dia va obrir els ulls a algú, tot i que en dubto perquè només descobrirà coses el que n'està disposat, però si més no va servir per veure com de nou, el fet de fer pensar a la gent, de donar-li uns arguments diferents dels oficials, fa tremolar certs casposos intransigents que només veuen la informació i el debat com un perill a la seva veritat, negant altres opcions per la via de l'ocultament. Si no se'n parla, si no se'n dóna informació, no existirà i per tant, problema resolt.
Resolt el problema de la discrepància, que és el visible, no el de l'espoli, la marginació com a país o l'anorreament d'una cultura diferent que seguirà latent.

diumenge, 6 de juny de 2010

Gaudir de la natura


Miro al voltant i veig un verd que tot ho acoloreix. I enmig d'aquest, entre tanta verdor, una verdor que no té res d'uniforme, que s'anomena verd per posar-li un nom, ja que la infinitat de matisos que assoleix mostra una paleta de colors que fa semblar absurd anomenar amb el mateix mot colors tant distants, posant el contrapunt treuen el cap milers de flors de colors vius i variats.
Són colors sortits directament de l'arc de Sant Martí, esquitxos cromàtics d'una vivesa inversemblant i alhora tan corrents. Grocs, vermells, liles, blaus... i cadascun seguint una gradació incomptable, augmentant la diversitat a uns nivells d'esquizofrènia.
I davant de tot aquest panorama, amb aquesta postal als peus, gaudeixo entrant d'amagatotis als camps, com si fos un furtiu sonat i enmig d'aquests, dret, entre les fileres de blat o d'ordi, tancar els ulls mentre deixo caure els braços just a l'alçada en què els palmells freguen les plantes, només d'esquitllada i així, sense mirar, fer quatre passes i deixar que mentre l'aire, si tinc sort, m'embulla els cabells i el sol m'escalfa la cara, les mans sentin aquesta verdor que és palpable, que està viva.
És un d'aquells petits plaers incomparables, una càrrega d'energia necessària.


Botó d'or i malva.



Badabadoc i xicoira.

dimecres, 2 de juny de 2010

Hem tocat el Sostre.

Només per una vegada, només un únic cop i que no serveixi de precedent. Deixeu-me posar a l'alçada del Sostres, deixeu-me parlar-li perquè m'entengui. Si cal baixaré a les catacumbes o em capbussaré pel llot, però ho faré perquè m'entengui. Vull, per un cop, ser estúpid, curt de gambals, mal educat i obtús. Vull arribar al sostre.
M'agradaria poder tenir la santa barra d'insultar sense posar-me roig, sense que em tremolés la veu o en aquest cas, les mans. Ho intentaré, potser ho aconseguiré, sempre m'he sabut arriscar.
Voldria parlar d'aquest ésser menyspreable, d'aquest personatge de provocació fàcil i gratuïta. Vacu com l'espai, que fou foragitat de l'e-notícies, que l'aviaren de l'Avui i que ara el mantenen al Mundo.
Començà sent articulista mediocre, continuà escrivint sense empenta, però descobrí el mot de l'èxit, el camí fàcil. Cada tres mots un insult, cada dues frases una desqualificació i sempre groller a punt.
No té massa amics. Enemics els que respiren, els que pensen, els que opinen. Ell sap la veritat, ell té la raó, però una raó esbiaixada, una raó forçada i ai de tu que te'n desviïs, ai de tu que el contradiguis.
Destil·la odi per tots els porus de la seva pell - i mira que n'és d'ample el sagal, seré pagès com els del Punt? - parla perquè té boca i provoca amb articles xenòfobs i barroers dignes de càmera de gas. Reitero, deixeu-me ser com ell, només unes hores breus.
Malparlar, insultar. Comparar-lo amb una rata, amb un tapir, amb un nyu castrat i em perdoni el regne animal que res m'ha fet.
Què voleu fer-hi, què li voleu dir.
La mala criança porta a això, l'aviament d'arreu, la manca d'ubicació, la desafecció del pròxim.
Cada escrit, cada retret, només és un reflex del seu ésser, del seu pensar i veient el què diu, el què escriu, molt de temps li queda al Mundo, molt de temps li queda per odiar.
Només un dia amb ell em vaig alegrar, només un dia vaig celebrar. Un llunyà matí prengué les maletes i se n'anà cap a Madrid, on esperem arreli ben fermament i no se'n desdigui i torni cap aquí.