dimarts, 29 de setembre de 2009

S'acosta la temporada


Ja falta menys. El dia s'escurça, la calor sembla que va marxant, potser un xic més mandrosa del què voldríem, i les primeres enfarinades cobreixen els cims més alts.
La tardor, a més dels bolets, ens porta la neu. No en debades és la porta d'entrada a la temporada d'esquí.
D'aquí a pocs dies ja podrem treure del fons de l'armari les pells de foca, espolsar-les i mirar l'estat de la cola. Qui sap si un any més estarem sense encerar els esquís, potser tampoc farem els cantells, però segur que aviat, començarem a mirar el mapa i a somniar.
Comapedrosa, Balandrau, Pedraforca o Certascan, l'objectiu prest sortirà i sense pensar-ho, l'encararem.
Acompanyats, que això li dóna sentit, i animats amb l'aventura, aviat enfilarem per aquestes carreteres sinuoses fins a planes obertes o fondalades estretes al peu de cims suggerents, sempre amb la insinuació d'un sol creixent.
Vallter si tenim pressa, Cerdanya amb més temps, o on calgui per trobar aquella neu. La que et fa gaudir de la pujada, de la que també gaudeixes a la baixada.
Aviat amics, aviat. Gaudim de l'espera dolça, gaudim-ne esperant.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Un any més


Serà que em faig gran o potser que deixo volar més l'esperit romàntic, però me n'adono que ara, d'un temps ençà, gaudeixo molt més de les coses senzilles, dels petits moments que s'escolen en el dia dia.
Ja no em calen només grans viatges o moments intensos per sentir-me feliç, tampoc grans muntatges o activitats novedoses d'aquelles que fas puntualment. Ara gaudeixo també molt dels petits detalls quotidians que t'acaben dibuixant un somriure a la cara i que et descobreixen sensacions agradables amagades en el quotidià.
Quan a la passejada feta sovint, un dia de tardor et sorprens amb unes olors noves o uns colors més intensos, o bé quan al sopar amb els amics d'infància deixes que la conversa flueixi sense presses, i sents tornar aquell lligam ja oblidat, és en aquests moments quan em sento més feliç, quan em sento més complert. Aleshores conscientment prenc una alenada i l'assaboreixo sense presses, deixant-me emportar.
Tot el meu cos frueix d'aquests instants senzills, però alhora plens de sensacions. Em veig espectador de la situació i mirant a l'entorn me n'alegro d'allò que tinc, d'allò que sóc.
Són aquestes petites coses que s'amaguen en el quotidià i que potser perquè ets més receptiu ets capaç de trobar, les que donen sentit a una manera de ser, a una manera de pensar. Moments màgics en tot allò que t'envolta i que valores quan ets capaç de trobar, pel què et donaran.
Ha passat un any més, sóc un any més gran, i tot i que estic en plena efervescència vital, m'aturo sovint per escoltar l'entorn i gaudir del què tinc. Dels que som.
Potser m'ajuda haver perdut gent estimada, potser m'ajuda veure que ja hi ha coses que no faré, però sigui com sigui, estic agraït per aquest despertar dels sentits, per aquest despertar de les emocions.
Ara, prop de la quarantena, vull viure intensament cada moment, i gaudir tant d'aquella cervesa presa a la fresca amb els companys del Nord, com d'aquell mà a mà dialèctic amb un amic ara llunyà.
És això el què he descobert. Després de força anys he trobat que el caliu d'una persona o la bellesa de l'entorn, poden omplir com un àpat suculent o bé com un viatge exòtic.
Faig anys i per sort, segueixo aprenent.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Coses de la llengua


Curiositats de la llengua, Millet, en la mitologia catalana, és un follet minúscul de forma poc determinada que es deixa endur pel vent per volar. A més a més té la capacitat d'embarassar les dones que reben de cara el vent amb el follet, infantant mesos després un ésser deforme que així que neix fuig cames ajudeu-me.

I ves per on, avui dia es parla força d'un follet, perdó, Millet, que també emportat pel vent ha, no embarassat fadrines, sinó buidat les caixes de l'Orfeó. Tanmateix però, no ha pogut fer com el seu fill mitològic ( la Mola ) i fugir sense deixar rastre.

Es veu que això de ser prohom ennuega i omple tant que després es perd el món de vista i un es creu amb el dret de fer i desfer a plaer. Els altres, diguem-n'hi els patrons, els que potser haurien d'haver vetllat per la bona gestió, es planyen de no haver sabut llegir els senyals, amb tot però, aquest follet s'ha emportat una bona picossada, a més de la creu de Sant Jordi. La confiança cega els ha deixat a les fosques.

Segurament mai se sabrà quant ha rampinyat, ja que és difícil aclarir els comptes, però el què està clar, és que si tots som iguals i als pelacanyes ens observen amb lupa tot allò que fem, aquest prohom, espècimen digne d'admiració, també hauria d'haver estat controlat amb lupa, què dic amb lupa, amb microscopi! Ja que ells, els prohoms i ell en concret, tenen més responsabilitat, doncs gaudeixen d'un estatus que els fa més visible i alhora gaudeixen de més privilegis. Vaja, sembla que tenen tots els privilegis.

Era d'esperar però. Si seguim valorant les persones no pels seus actes,- ja veieu com ha actuat aquest cràpula - sinó per l'aureola de l'estatus, guanyat o heretat,així anirem, trobant Millets arreu.

I és que estem perdent el nord, estem perdent l'essència de l'ésser humà, on cadascú es forja el seu destí i els mèrits se'ls guanya cadascú. Però ja se sap, si ets prohom - d'ascendència, herència - o príncep, pots ser un inútil acabat que el teu cognom et garanteix l'estatus i el benestar, sense haver-te de justificar, sense haver de demostrar, sense haver de lluitar.

Després passa el què passa.



dimarts, 22 de setembre de 2009

Pràcticum

Aquest any, com ja m'ha passat altres vegades, tinc una estudiant de pràctiques a l'aula. D'il·lusió, no excessiva, la veritat. Algú del ram està a l'aula i va veient com treballes i de vegades, no ens enganyem, costa tenir algú que en sap del tema i et pot jutjar - ja que també és la seva feina- . Tot i això ho accepto per dos motius.
El primer, perquè penso que ho faci bé o malament, està bé que algú pugui triar una classe per fer les pràctiques i poder veure el dia a dia, amb les alegries i, perquè no, les misèries del sistema. A més, pot ajudar-me a veure coses que jo ja tinc instaurades i potser no són les millors.
I l'altre motiu, perquè crec que és un ball que estem obligats a ballar. Moltes vegades ens queixem de que els mestres fan o són, però quan tenim l'oportunitat, per petita que sigui, d'ajudar al sistema i en el fons els infants del país, ens fem enrera. No que jo no serveixo o no que em fa vergonya, diuen alguns.
Per això m'apunto a tenir estudiants de pràctiques, perquè podré ajudar i potser podré donar la meva opinió sobre l'educació i un cop de mà, o això m'agradaria, a algú. A més, de retruc segur que aprendré moltes coses.
Ara bé, si la meva manera de treballar no és la que millor li sembla, també li servirà com a model, del què no ha de fer, és clar.
Que és una mica pretensiós? Potser, però estic treballant després d'unes pràctiques d'estudiant, una avaluació de la inspectora, unes oposicions i un any de proves. Si no serveixo, és perquè ningú ha gosat dir-ho, per tant, algú o més ben dit bastants, s'ho haurien de fer mirar.
Per això faig de tutor de pràctiques, perquè crec que la qualitat del sistema educatiu depèn de tots i totes.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Nou referèndum a Goenkale

Que en són de bons. Un brindis per ells. Els grups pro-amnistia bascs han convocat una manifestació en suport dels presos de Goenkale. Ràpidament, Dignidat i Justícia, garant de les llibertats, ha demanat a l'Audiència Nacional que suspengui la manifestació. Que la prohibeixi, què s'han cregut aquests manifestar-se pels presos de Goenkale.
L'aparell de l'estat, lent per tot menys per aquests temes - referèndums inclosos - ha posat en marxa tota la maquinària, la piconadora s'ha engegat, els despatxos s'han omplert, els programes s'han activat... excepte el google maps i l'atles clàssic. Les presses, ja se sap, no tenien temps per verificar. I és una llàstima, s'haurien estalviat fer el ridícul més espantós. Goenkale, el preciós poble de Goenkale, amb les seves fonts, els seus carrers i els presos d'allà... no existeix, és un poble de ficció d'una sèrie de televisió basca.
Sembla ser que Dignidad i Justícia haurà de revisar les seves fonts i potser s'haurà de comprar un atles abans de posar el crit el cel.
Ara, jo em pregunto: Que no són del país basc aquests erudits? Que no es coneixen la geografia del seu país, aquests intel·lectuals? O potser vetllen pels bascos des de l'estranger?
Ja se sap, és més fàcil cridar i desqualificar que informar-se i fer un treball seriós. I bromes a part això no deixa de ser un clar exemple de com funcionen certes organitzacions i si molt m'apures l'estat. Actuen, condemnen i després verifiquen.
Després d'això però, no sé si podran passejar pel país basc amb gaire dignitat i menys demanar justícia quan no es prenen la molèstia d'estudiar els casos que denuncien.
Avui, gràcies a la imaginació d'algú, se'ls ha vist el llautó.

Viure el passat




Introducció


L'escola Sant Vicenç, de Sant Vicenç de Castellet és una escola de dues línies amb uns quatre-cents nens i nenes aproximadament. El claustre està format per uns trenta mestres i com la majoria de les escoles disposa de pocs espais comuns. Aquesta introducció ens servirà per situar-nos i per veure que aquesta escola és com moltes de les escoles dels Països Catalans, sense gaires diferències. Una escola gran i afectada últimament per la sisena hora però que malgrat tot, per voluntat i convicció, ha intentat i intenta mantenir el treball internivells i fins i tot amb tota l'escola, fent incursions dins del món dels projectes.

Aquesta experiència que us explicarem es va dur a terme a mitjans del curs passat en motiu de la setmana cultural.

A l'escola cada any es dedica una setmana a un tema principal que serà l'eix dinamitzador. L'any passat varen ser les civilitzacions. El Cicle Mitjà de l'escola, aproximadament uns 100 infants, varen participar en aquest treball convertint una activitat que podia haver estat puntual i anecdòtica en una tasca sòlida i reflexionada. Va ser un treball que va unir infants i mestres, sis per a tots ells, portant-los a un llarg viatge en el temps.


Una idea


A començaments de curs es plantegen les línies generals, els motius de treball i aquest any, com els altres, es va plantejar el tema de la setmana cultural. Cal dir que aquest tema ve determinat per decisió de claustre, per tradició, per costum, ja que facilita el funcionament i serveix per aconseguir una uniformitat, una línia d'escola. Un cop s'ha escollit el tema es deixa a cada cicle desenvolupar la setmana i decidir-ne la intensitat.

Així doncs, poc abans d'arribar a la setmana cultural, uns quinze dies abans, vàrem entrar a la classe amb un mot i la voluntat de sortir amb unes decisions. Sabíem que ens mouríem dins de les civilitzacions, seguint l'esquema d'un projecte recerca. A partir de la paraula civilització vàrem fer una pluja d'idees, un llistat de pobles interessants que ens despertaven curiositat.

Un cop la llista estava feta i cadascú havia explicat què en sabia d'aquella civilització, arribà el moment de votar. Votar el centre del treball dels propers dies. A ningú li escapava que la decisió que es prengués ens acompanyaria durant força dies, per tant era una decisió important. Aquesta fase del projecte es feia en una aula ordinària amb els cinquanta nens i nenes del nivell, atapeïts però contents. Els de tercer escolliren els romans, els de quart els grecs.

A partir d'aleshores ja teníem el nostre centre d'atenció. Calia doncs demanar-nos què en volíem saber i més important, què en faríem d'allò que n'aprenguéssim. Vàrem fer uns llistats de preguntes que ens encuriosien i alhora en responíem d'altres gràcies als seus propis coneixements.

Finalment varen restar una vintena de preguntes. A partir d'aquí férem grups de dos o de tres i començàrem a buscar, seleccionar, destriar, desxifrar la informació necessària per a respondre a aquestes preguntes. Podien anar des de la flora i fauna de Grècia fins als costums socials dels grecs, passant per armament, mitjans de transports o bé els Déus.

Un altre aspecte va ser què en faríem i vàrem decidir fer exposicions, explicar allò que n'aprenguéssim a la resta de companys.

Va ser una tasca feixuga ja que els infants no estan acostumats a buscar i menys encara, seleccionar informació. Per una banda a l'hora de buscar una pregunta, escollir paraules claus, buscar sinònims, situar-ho en el temps i l'espai, tasques que havien de fer per poder acotar la cerca i per altra banda la informació trobada. Garbellar-ho, seleccionar-ho, destriar-ho. Feines ambdues capdalts i alhora complexes, però que la seva destresa a la llarga facilitarà moltes altres tasques.

D'informacions moltes, de curiositats més i les exposicions, fetes amb alegria i implicació ajudaren a desvetllar molts dels dubtes que teníem sobre els grecs. No tots, ja que de vegades havíem formulat preguntes massa complexes, difícils de respondre de manera planera. Algunes restaren al calaix dels dubtes per demà.


S'acosta la setmana


Un cop comencem a buscar la informació i la comencem a exposar, paral·lelament anem guarnint la classe segons el què n'aprenem. Per una banda veiem que el món grec està ple de columnes i que aquestes no són llises, que el fust té diferents volums, que el capitell té gravats i la base és ferma. Així doncs, construïm unes columnes que seran l'entrada de la classe amb similitud a les que veiem.

Ara bé, les columnes aguanten quelcom i decidim fer la coberta amb motius grecs. La idea és disfressar-nos amb un llençol a l'estil grec tot fent postures hel·lèniques, fotografiar-nos i després penjar-ho en forma de fris. El resultat és l'entrada a uns temples en comptes de l'entrada a dues classes. Un resultat espectacular.

Els romans dibuixen i enganxen una via romana que va de classe a classe amb paper d'embalar. A més a més també guarneixen les entrades com si fossin domus.

Per fer-ho més verossímil s'hi afegeix branques d'olivera, típic de les zones grecoromanes pel passadís.


Una setmana intensa


Durant aquesta setmana preparem a partir del què ha sortit dels nens i les nenes i del què creiem que pot ser interessant tot d'activitats destinades a viatjar al món grec i romà. Cada dia de la setmana serà especial i tot el què farem estarà lligat amb el què treballem a classe.

Dies abans de la setmana cultural trobem entre les informacions que a Grècia neixen els jocs olímpics i també descobrim que feien un pa rodó i pla per a menjar. Això ens servirà per fer durant la setmana cultural unes olimpíades i a mitja competició compartir aquest pa. Serà fet per ells treballant les mesures i quantitats, la recepta, els productes, calculant i amassant, és a dir investigant i cuinant.

Els jocs olímpics constaran de proves com la cursa de quadrigues, el llançament de javelina, el llançament de pes, el salt de llargada, el circuit d'obstacles i el cèrcol. Cadascun des d'una visió antiga. A la cursa de quadrigues els nens i nenes fan de cavall i genet per torns, al salt de llargada, el llançament de javelina i pes o la cursa es computa per equips, valorant-se el global i finalment es descobreix que cada grup ha destacat en alguna prova i es comparteix el pa tot valorant la jornada.

L'endemà s'organitza un matí d'arts grecoromanes com és pintar unes torretes amb motius antics. A més a la tarda s'organitzen tallers. Per una banda un de mosaics a l'ordinador, un altre de bijuteria, un altre del joc de l'escala, ja citat en aquesta època, un d'escriptura amb caràcters grecs sobre fang, jocs tradicionals romans com el de les nous... És a dir, diverses activitats sortides d'allò que s'ha anat trobant i sempre amb tots els infants barrejats.

Un altre dia es visita un monument romà present a Sant Vicenç i s'aprofita per dibuixar-lo: La Torre del Breny.

A l'escola, mentre s'acabava de fer la recerca s'anava confegint un gran mosaic, d'uns 3 x 1,5 metres, idèntic a un d'Empúries, ciutat grega i més endavant romana que visitaríem.

D'activitats un munt i totes mescles del passat i el present, com fou veure una pel·lícula d'un heroi grec: Hèrcules.

La darrera jornada escolar. Escolar amb majúscules. Tots els nens i les nenes de l'escola participen en una gimcana multicultural. Cada cicle aporta una activitat, nosaltres vestir-se amb llençol, que és realitzada per grups d'uns 15 nens i nenes de tres a dotze anys. Activitats de les civilitzacions escollides.

Aquella tarda hi hagué quatre-cents nens i nenes per grups passant les proves i els mestres i les mestres també participant. Barrejats sense pors, els grans ocupant-se dels petits, els petits cofois de jugar. Fou una tarda molt especial.


La cirereta.


Dies més tard, ja fora de la setmana cultural, vàrem anar a Empúries on férem una visita teatralitzada. Uns amb un personatge grec, els altres amb un de romà. Abans però, calcularem la distància sobre el mapa, el temps que tardaríem amb autocar, el preu de la sortida per nen i nena i per grup i moltes coses més.

L'arribada a Empúries, després d'haver-ne parlat, d'haver vist imatges a l'ordinador i d'haver fet una rèplica d'un mosaic, malgrat les dues hores per trajecte d'autocar, fantàstic. El premi al treball fet. Tothom va quedar bocabadat del lloc i valorà positivament l'esforç.


Valoració


Aquest treball fou interessant. Més per la implicació i la voluntat de tirar-ho endavant entre tots els mestres i les mestres que per la temàtica escollida. De vegades es qüestiona la possibilitat de fer treballs amb grups tant grans i després d'haver participat en aquesta setmana valoràrem molt positivament tot el què s'havia fet. De problemes els de costum, però el fet de barrejar nivells, mestres i espais, va fer que ens sentíssim tots protagonistes i especials.

Sembla que els projectes són domini d'escoles petites, de mestres convençuts o bé infants xics, però amb aquesta activitat ens demostràrem que podíem fer allò que crèiem, ara bé, amb esforç, implicació i voluntat, sense ser-ne experts, amb molts dubtes però amb molta il·lusió.

divendres, 18 de setembre de 2009

Com som?

Avui me n'he adonat. Segurament des de fora és més clar, - i ara direu ja ho sabíem - però a mi m'ha calgut visitar diferents blogs d'amics per caure-hi.
He visitat el de la Marta que parla d'Educació, molt ben estructurat i ben reflexionat. El del Robert, corrent per les muntanyes, el del Ferran, del Líban i el del Rafa, des de Castellar.
Tots ho tenen clar, tots saben què volen compartir. Hi vas sabent-hi de què et parlaran. Després, tornant al meu espai, he descobert que realment navego, vaig d'una banda a l'altra com un tap de suro a l'oceà. D'un tema a un altre sense massa motius. M' és difícil que em centri en una qüestió. Política, llengua, educació, ... de tot una mica i alhora de res. Sempre surant per sobre tots els temes, sense gaire aprofundiment, passant-hi de puntetes. Sense arribar enlloc. Potser sóc així, potser, com ja vaig dir un dia, m'agrada passejar-me sense rumb. Parlar de tot i de res, negant-me a encasellar-me a un espai, sent alhora el mestre, el sarcàstic, l'independentista, l'ecològic o el què calgui. I és que en el fons m'agrada tocar moltes tecles. Suposo que per això no sóc un gran músic ni he compost una bonica serenata. Ara bé, m'omple poder gaudir aprenent amb allò que explica la Marta, somniar en el Líban, córrer al costat del Robert o veure com va Castellar.
Sóc així. Sense una única etiqueta, amb moltes de molts colors. Perquè en el fons crec que tots som així, transversals, capaços de viure moltes realitats. La diferència és el temps que dediquem a reflexionar en cada una. Dins de cadascú hi ha molts jos que conviuen i a vegades un domina als altres. A mi, segurament per mala sort, cap domina i per això segueixo passejant.
Segueixo tastant. Potser un dia canviaré.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Que n'és de car el dentista.

Diuen que el temps és or - o ort segons els vells - i la veritat, visitant aquells de blanc/verd, cloc, cloc, aquí està corcat, haurem de fer quelcom, trenta euros i fins la propera; m'ho començo a creure.
Res, deu minuts l'altre dia, potser menys, just per dir-me la setmana vinent ens hi posem que avui no tinc temps, però et faig un pressupost aproximat. I ja està, de debò. I encara que no ho sembli, era el primer cop que pagava per un pressupost. Ostres, si pel pressupost de la reparació del cotxe encara em van regalar un got d'aigua fresca, i repassant el cotxe més d'una hora.
Però és clar, normes del gremi. A mi em deien que era el material que ho feia tan car, per aquelles pastes que et posen, ara, sincerament mai me'ls vaig creure i menys quan una que coneixia es va comprar un casalot immens per una morterada immensa de l'època. Caram tu, però no deien que els preus eren cars per què havia de pagar el material? Bé, suposo que sí, però el de casa seva, és clar.
Ara, què hi podem dir, cadascú demana el què vol i allà tu si vols pagar. Tanmateix amb mal de queixal, fas el què pots. Jo he mirat i remirat, però pocs trobo que siguin raonables, econòmicament és clar. Un cop vaig provar un d'aquells d'anunci a tot color, moltes sucursals i preu ajustat.
L'indret polit, ple de personal i un fil musical un pèl millor que el dels ascensors, però el resultat... Bé. Una visita ràpida, un això està fomut i vingui, vingui i vinga. Cinc minuts i al davant uns ulls enfurismats, perquè només veia això rera la mascareta i unes mans aferrant unes tenalles fermament i tibant. Ja a la primera sotragada saltà un tros de queixal, el del seny que no serveix per a res - això deia, però jo me l'estimava -i poc després, un genoll al pit i no passa res, això sortirà, que nosaltres treballem fi. Segur. Al final va sortir, però la imatge em persegueix encara, fixeu-vos que a la nit un llum queda obert a casa, per si torna.
I ara sant tornem-hi. Entro per un mal de queixal i surto amb un pressupost per arreglar-me tota la boca, que això s'ha de fer, que és urgent. I ves, què hi podem fer.
Doncs menjar tou i si et fa mal un queixal, ampliar la hipoteca. Ah, i posar-se al pit una planxa ferma, per si de cas. Sí, senyor.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Tot són números

Aquest diumenge s'ha celebrat a Arenys de Munt - gran vila estimada -, un referèndum sobre la possible Independència de Catalunya. La participació ha estat d'un 41 % ,dels quals un 96 % varen votar afirmativament a donar la Independència a Espanya.
De reaccions moltes, la De la Vega diu que ni cas, sembla que no és representatiu, tot i l'alta participació, ja que a més és il·legal, segons ella també.
A les darreres eleccions municipals, a les europees o al parlament es voltava, punt més punt menys, cap al 50 per cent i aquestes sí que eren representatives. Es veu que els números ballen. És una virtut que tenen. De lectures moltes, mig buit, mig ple. Si m'interessa amb un 40 % diré que gairebé la meitat de la població volia allò i la resta, si no diuen res, és que tot els està bé. Representatiu.
L'exemple de l'Estatut és de llibre. Un document tan important, que té tan poc de recolzament però es tira endavant. Les presses manen.
Ara en canvi, filen prim. No interessa ni el resultat ni la consulta. I mentre es desvirtua una consulta popular legítima, el president diu que defensa la lleialtat enfront dels extremismes. Quina barra. Si no penses com ells, ets extremista, per voler quelcom diferent, per expressar-te pacíficament, per no seguir la corrent, per proposar un canvi. I és que tenen aquesta virtut alguns. Quan una cosa no els vaga, ho titllen d'extremisme, suposo que aviat parlaran dels radicals. És la manera que tenen de funcionar. Si fins i tot fa cosa dir que estàs d'acord amb que es faci la pregunta. Sembla que no es pot preguntar, com si això sol ja fos dolent.
Per a mi, el canvi és el motor de tot plegat, és el què ens fa evolucionar. Noves idees, noves propostes que ens porten a nous escenaris.
Doncs sabeu què, com diuen ells, encara que potser no parlem del mateix:

- La revolució dels petits gestos ha començat.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Alcem la copa per Cal Curema

Ja ha plogut força des de que vaig alçar el vol. Irregular i sovint amb massa aturades, durant un temps vaig compartir casa amb uns companys. Com li passa a molts, el mercat actual no permet gaires alegries i sospesant les alternatives, vaig optar per anar a viure amb uns amics. Les ganes d'independència - això em ve de lluny i encara em dura- i la manca de recursos, s'uniren per encaminar-me cap una vida compartida.
Al mig del poble, força atrotinada però espaiosa, vàrem viure en una casa on l'espai estava ben definit. L'habitació de cadascú era el seu espai, el seu castell, la resta... de tothom. Era Cal Curema, on els dies de pluja els pots es multiplicaven amb aquell degoteig constant i a les portes els sortia faldó.
Amb el temps he conegut altres cases, algunes on a cada lleixa de la nevera hi tenien un nom, d'altres, els seus inquilins etiquetaven tot allò que posseïen, nosaltres en canvi, potser per un mal sentiment de fraternitat, potser perquè res de valor teníem, ho compartíem pràcticament tot. La compra era comunitària, les tasques dividides i allò meu era teu, excepte quatre coses que sense haver de dir-ho esdevenien intocables.
Varen ser uns anys en què vaig aprendre a conviure i a sobreviure. Conviure acceptant les rareses de l'altre o les meves, sobreviure a les xafarderies d'un poble massa avorrit.
Per primer cop els amics et veien en totes les facetes possibles i les hores de conversa i les tasques t'ajudaven a conèixer a l'altre i alhora a tu mateix. Era un espai per créixer en tots els sentits.
D'aquella època en guardo grans records, també grans amics. D'aquells que malgrat la distància, malgrat el temps, sempre hi haurà quelcom. Aquella casa ens va veure fer el pas, ens va veure madurar. Uns s'estrenaren de pares, els altres com a adults independents.
Ara, amb el temps, veig aquell pas com quelcom d'especial i únic. Una oportunitat que vàrem saber aprofitar. Malgrat la desgràcia de viure en un país econòmicament ferotge i individualista, malgrat la desgràcia de viure en una solitud multitudinària, allà vàrem trobar la pista d'enlairament, el camí cap al nostre esdevenidor.
Molts ens deien hippies, d'altres cumbes, nosaltres, etiquetes a part, érem supervivents d'una societat que no ajuda als joves a créixer i que gràcies a aquest abandonament trobarem una manera de fer, una manera de pensar, basat en el respecte com a pal de paller i la resta, venia sola.
Cal Curema ens va marcar amb un tarannà. Cal Curema ens va donar molt.
Salut Cal Curema!

divendres, 11 de setembre de 2009

Visca Catalunya


Per a tothom, per a tots aquells que estimeu el país, en un dia com avui només es pot dir:

VISCA CATALUNYA, LLIURE!!!!


Feliç diada reivindicativa i que les festes ecosocialistes no us facin perdre l'horitzó.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Mestre versus professor

Mestre o professor. Dos mots que molta gent usa indistintament. El professor de primària o el mestre de batxillerat. I tot i la similitud, tot i que poden confondre's, són mots distants, són realitats distants. Ja no perquè el mestre és l'ensenyant de primària i el professor el de secundària, sinó per les arrels d'aquest mots.
D'entrada mestre ens transporta als antics grecs, als personatges que sabien moltes coses i les regalaven entre passejades als seus deixebles. Personatges saberuts i pacients, mentre que el professor, ens transporta a un passat més recent, a l'universitari despistat, un personatge més savi, segur, però molt específic, coneixedor abastament d'un camp.
En una passejada un mestre us explicarà, si teniu sort de trobar-ne un d'autèntic, moltes coses del riu, dels arbres, dels tractors i de tot allò que veieu. Un professor en canvi, ho sabrà tot sobre el procés de conreu o sobre la psique dels humans, o un o l'altre. I aquí rau la diferència, en l'especialització.
Fa temps, un bon amic em deia que el mestre és la persona que sap parlar de tots els temes durant cinc minuts i que després ja té un problema. Vaja, que es passeja pel coneixement. És més global, més tastaolletes, mentre que el professor s'ha format en una especialitat. Domina un món, domina una realitat.
Ara bé, això segurament era fa temps, ja que ara, amb els estudis de magisteri que tenim, prou faríem si els mestres poguessin parlar un minut de qualsevol tema. Però deixant de banda la part formativa i seguint amb el romanticisme del mot, de la paraula, diré que jo sóc mestre i m'agrada. Em transporta a les passejades i a la proximitat amb l'oient, al compartir coneixements més que a l'impartir, al tocar de tot una mica més que el ho sé tot d'això. I dins d'un món global, on tot està relacionat, un mestre té aquest avantatge, a més de les dificultats a partir dels cinc minuts.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Un home com nosaltres

Fa dies vaig conèixer, de copes, a un senyor, xerraire i casolà. Al bar de sota casa me'l vaig trobar a la barra més seriós que de costum, ja l'havia vist abans encara que mai no havíem parlat. Avorrit i cansat, m'explicà que la seva feina no l'omplia. Una feina feta a mida anys enrera i que ara, amb el pas del temps, havia esdevingut buida i monòtona.
Sense horaris ni ningú a qui retre comptes, veia passar els dies igual, sense cap variant, sense res que el motivés. Dia i nit es confonien, Nadal i estiu es barrejaven. Viatges a plaer, però que després d'anys de fer-ho ja deixaven de ser plaents i incentius milionaris, que no deixaven que trobés a faltar res i per tant, deia, li costava valorar el què tenia.
Del sou poc m'explicà, car ni ell ho sabia. Per què s'havia de preocupar d'això, si sempre ho tenia tot pagat? Anés on anés, mai podia treure i buidar la cartera, al contrari, sempre li omplien. I l'única cosa que abans el preocupava, que era que havia hagut de seguir unes normes estrictes de feina, ara, temps moderns, ja no calia i ho trobava a faltar. Aquella petita dosi de responsabilitat.
Preguntat per la seva família em comentà que n'estava un xic preocupat. Es veu que tots campaven pel seu compte, sense cap obligació ni respecte per les tradicions i ara, ja ningú s'alterava si feien el què volien i quan volien. Ell volia una família model, però ja ningú s'emmirallava en la seva, ans al contrari, la ignoraven.
A més a més, si bé abans havia hagut de lluitar per aconseguir i mantenir aquesta feina, es veu que ara podria ser dels seus fills, de qui ell triés, sense cap oposició. El nen capritxós, la pobra nena o l'altra, la bonica i ambiciosa. Vaja, que estava un xic deprimit el pobre. I és que realment me'n vaig adonar, pobre home, si n'era de dura la seva vida. Sense obligacions ni privacions no coneixia els petits plaers, les petites alegries. A més veia que això s'estendria a tota la nissaga, a tota la prole, car tots estaven destinats a no fer res, a no tenir cap maldecap i per tant, a no valorar les petites coses. Pobre rei de copes, per ell, regalem-li la república.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Escarbat bum, bum...

No es tanca un front que se n'obre un altre pels catalans. Ara resulta que des d'un acte de l'església catòlica, a Espanya això sí, es demana el boicot als productes catalans.
Sant tornem-hi. Si en tenen poca de feina aquesta gent. Abans encara podien cremar bruixes, condemnar científics o torturar heretges, però ara s'avorreixen. S'avorreixen molt. Prou com per dir disbarats des d'on sigui, que és el què els queda.
És una església que no vol sumar, només vol aferrar-se al poder, dient allò que n'espera la majoria, sense fer seu el passat més reaccionari i reivindicatiu del seu ídol. D'un personatge que anava a contracorrent, que segons ells, s'alineava només amb la veritat i la justícia. Deixant de banda els interessos, donant sense esperar rebre, sent capaç de dir blanc quan tothom deia negre, però és clar, la poltrona acostuma i embriaga i personatges rancis, caducs, curts de mires i vividors, no deixaran la bona vida per una lectura particular de la bíblia. Que treballi un altre, que jo ja estic cansat!
La llàstima és pels milers de creients d'aquest país que veuen com la seva església també els bandeja. Però és clar, què en podem esperar d'una institució que usava el llatí per solemnitzar els actes i de passada fer que la gent corrent no els entengués.
I amb aquestes sortides de to volen tornar a un passat enyorat, a la institució que dominava i es feia escoltar, que exercia un poder. No ens enganyem però, malgrat el declivi més que evident, malgrat la buidor de les sales, encara ocupen molt llocs de decisió. Tenen uns tentacles llargs i com un jugador d'escacs, potser també ebri però de poder, mouen les peces segons els seus interessos terrenals, no espirituals. Decideixen, venen i compren.
Jo, personalment, al creure només en l'home, censuro la jerarquia eclesiàstica però admiro personatges com en Casaldàliga, Mossèn Ruaix o Mossèn Dalmau, gent que té uns ideals i una fe que transmet amb l'exemple, però des de la mateixa alçada, sense voler ser més, treballant colze a colze amb qui ho necessiti. Personatges plens de virtuts... malgrat l'església.

dijous, 3 de setembre de 2009

Una baula més de la cadena

Hi ha molts esports, moltes afeccions, com diria en Puyal, però la més entretinguda per a mi, és la tria selectiva. I consti que ho faig a consciència i a plaer.
Normalment, després del dia gran de compra, que sempre posposo al màxim, allò de ja no queden cerveses ni cacauets al rebost i cal anar a comprar sí o sí, quan arribo a casa és l'apogeu, l'èxtasi. Primer per allò de veure els armaris plens, que sempre fa il·lusió i després per començar el trencaclosques.
És com un joc, un repte. D'entrada ja poso tres bosses ben grans, sempre del super que per això les agafo. Envasos, papers i vés a saber què. Després, frisós, començo a desempaquetar. Dreta, esquerra, al mig i torna començar.
Però es que en saben un munt aquesta gent i en són de solidaris. Si compres una pera, pobrissona, està sola i podria tenir traumes, i a la llarga això passa factura. Doncs no pateixis, que te la ben acompanyen. A més saben que ho esperes, que és el teu moment. Bossa de plàstic, film al voltant, safata de porexpan i etiquetes amb informacions vàries. Vaja, que si la pera volia tranquil·litat, que s'ho tregui del cap, que la solitud és pels morts.
I un cop ho tens tot separat sobre el marbre, a seleccionar. Ja ho sé, ja ho sé, aquest exemple era fàcil, però a vegades els reptes són esgotadors, més rumiats. Per exemple, on posaries el pal de fregar? Ah noi, separa'n les parts o quan agafes un paquet de llaunes, no només cal separar, que ja m'agrada sinó que cal tallar les anelles de plàstic que les uneixen perquè no s'hi encallin els peixos, o això diuen. Ostres tu, peixos al Bages. Però si al Llobregat i al Cardener només hi corre algun lluç, però fora de l'aigua que a dins, s'hi camina. Tot i això ho faig, no fos que una ventada l'enviés al Mediterrani o matés el peix que queda, allà a l'alçada de Sant Vicenç.
Sempre però, et trobes amb coses que no saps on posar-ho, perquè m'han dit o diuen que. Jo, la veritat, davant del dubte vaig a la deixalleria que allà tot s'hi val, o gairebé. Perquè si no tenen un contenidor específic, et diuen on deixar-ho, que ja és molt.
Bromes a part, poc a poc el reciclatge ha anat guanyant terreny, però si bé la feina des de casa val un imperi, potser seria el moment de començar a posar menys embolcalls, a fer-nos la feina més fàcil. Reciclant des de les llars però vetllant perquè els productes portin els embolcalls necessaris. Només els necessaris.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Pirineus enllà, també es parla català

Si passeu la frontera, aquesta línia més mental que real, allà a La Jonquera o al Voló, no en dubteu, sou també a casa i encara es parla català. La retolació serà bàsicament en francès, al carrer sentireu molt francès, a les botigues també, però potser, si teniu sort - la vergonya fa que molts amaguin la llengua - trobareu qui us parlarà en català.
Ara, d'entrada segur que us dirà, jo no parlo el bon català. Anys de complexes i de repressió han anat fent feina, han anat fent forat.
I quan us parlin veureu que els enteneu, que excepte algun mot o alguna expressió, parlen com vosaltres. Tinguem clar també que aquest sentiment d'inferioritat que demostren a l'inici ens ho deuen en part a nosaltres, per aquell, quin català francès que parlen aquí i sobretot a l'Estat Francès, un estat que els ha ocupat i se n'ha encarregat de fer-los sentir petits i insignificants, qualificant la llengua del país, una llengua que fins no fa massa anys predominava arreu però que no es podia aprendre a l'escola, de patuès , per ridiculitzar-la i anorrear-la. Traient-li el prestigi i associant-la a gent poc culte i és clar, també prohibint-la fins no fa poc.
Però ells, tossuts, encara l'han mantingut, encara hi ha gent que el parla, tot i tenir-ho tot en contra, tot i trobar-se molt sols.
Parlen el rossellonès, una variant que lògicament té molt de contacte amb el francès com la nostra amb l'espanyol. No en va he sentit a dir sovint que nosaltres parlem el català espanyol. O més ben dit, que TV3 parla un català molt espanyol. Aquí podríem discutir si era català molt espanyol o bé directament espanyol, però pel cas, és el mateix.
I potser, quan hi arribeu, deixant de banda els a prioris, podreu anar allà i omplir-vos i gaudir de la riquesa de la nostra llengua. Aprendreu, si no ho sabeu, que espertinar és l'hora de berenar o bé descobrir que com a Mallorca allà hi ha nins i nines en comptes de nens i nenes. Un munt de mots i expressions que si fem a polit, ens enriquiran.
Així doncs, si aneu a la Catalunya Nord, deixeu-vos seduir, obriu les orelles i cerqueu el rossellonès, perquè és dolç i alegre, com la seva gent.