Que n'és de car el dentista.

Diuen que el temps és or - o ort segons els vells - i la veritat, visitant aquells de blanc/verd, cloc, cloc, aquí està corcat, haurem de fer quelcom, trenta euros i fins la propera; m'ho començo a creure.
Res, deu minuts l'altre dia, potser menys, just per dir-me la setmana vinent ens hi posem que avui no tinc temps, però et faig un pressupost aproximat. I ja està, de debò. I encara que no ho sembli, era el primer cop que pagava per un pressupost. Ostres, si pel pressupost de la reparació del cotxe encara em van regalar un got d'aigua fresca, i repassant el cotxe més d'una hora.
Però és clar, normes del gremi. A mi em deien que era el material que ho feia tan car, per aquelles pastes que et posen, ara, sincerament mai me'ls vaig creure i menys quan una que coneixia es va comprar un casalot immens per una morterada immensa de l'època. Caram tu, però no deien que els preus eren cars per què havia de pagar el material? Bé, suposo que sí, però el de casa seva, és clar.
Ara, què hi podem dir, cadascú demana el què vol i allà tu si vols pagar. Tanmateix amb mal de queixal, fas el què pots. Jo he mirat i remirat, però pocs trobo que siguin raonables, econòmicament és clar. Un cop vaig provar un d'aquells d'anunci a tot color, moltes sucursals i preu ajustat.
L'indret polit, ple de personal i un fil musical un pèl millor que el dels ascensors, però el resultat... Bé. Una visita ràpida, un això està fomut i vingui, vingui i vinga. Cinc minuts i al davant uns ulls enfurismats, perquè només veia això rera la mascareta i unes mans aferrant unes tenalles fermament i tibant. Ja a la primera sotragada saltà un tros de queixal, el del seny que no serveix per a res - això deia, però jo me l'estimava -i poc després, un genoll al pit i no passa res, això sortirà, que nosaltres treballem fi. Segur. Al final va sortir, però la imatge em persegueix encara, fixeu-vos que a la nit un llum queda obert a casa, per si torna.
I ara sant tornem-hi. Entro per un mal de queixal i surto amb un pressupost per arreglar-me tota la boca, que això s'ha de fer, que és urgent. I ves, què hi podem fer.
Doncs menjar tou i si et fa mal un queixal, ampliar la hipoteca. Ah, i posar-se al pit una planxa ferma, per si de cas. Sí, senyor.