dimecres, 29 de gener del 2014

Et deixe. Un curt. El tipus de film, pas el noi que també...

Hi ha metàfores, en forma d'imatges, que ajuden a entendre problemes quotidians, situacions complexes o punts de vista diferents. La situació de Catalunya dins d'Espanya és prou clara i potser no caldria. És de manual, d'escola bàsica, però a risc de fer-se un massa pesat per reiteració dels arguments, val la pena veure aquest curt. Repetir altre cop les explicacions i posar símils entenedors perquè aquells que no ho entenen, si és que realment no ho entenen i no són cínics i malànimes i la bona intenció els ennuvola el criteri, puguin capir-ho si tenen un mínim d'interès. I aquí hi entraria molta gent, excepte en Montoro.
Veient el còmic andalús, d'humor negre i aspecte alcoholitzat negar les balances fiscals perquè podrien fer-se servir d'arma pels Independentistes, és bo seguir fent pedagogia. Sumant arguments. Deixeu-me dir que les dites balances deuen ser terriblement desfavorables a Catalunya i sense marge de maquillatge, ja que sinó, amb les mentides i argúcies que fan els polítics de l'Estat per fer-s'ho venir tot bé, possiblement haurien preferit mostrar unes balances mínimament desfavorables i alterades, abans que donar carnassa a l'enemic -nosaltres- al no publicar-les. Però és clar, si no publiquen res i s'inventen un nou mètode estrambòtic, és que la sagnia és pitjor del que ens pensem i l'Estat ens succiona vilment per enriquir, sí, enriquir altres zones. I sinó com es pot qualificar que en certes comunitats de l'Estat el transport públic sigui millor, les autopistes dites autovies, els llibres de text gratuït i en algunes fins i tot ordinadors als infants, beques per estudis acabats i mil i una cosa que aquí no podem ni somniar a tenir-ho malgrat ho paguem a d'altres?
Val la pena veure aquest curt i sobretot, difondre'l entre aquells que no entenen el procés. Un curt de 9 minuts fàcil i clar. 


dilluns, 27 de gener del 2014

Toca conferència

Enguany, el gran que és xic, fa la recerca sobre els pirates i, és clar, la fa amb il·lusió. La fem amb il·lusió. La veritat és que quan ell era més petit o fins i tot abans, quan no tenia fills i sentia pares que parlaven d'aquests temes, en una altra vida, m'imaginava moments com aquest. Moments de compartir experiències i vivències amb el fill. Hores i hores fent plegats. Em semblava molt divertit, més encara important.
Aquest any ha triat fer la conferència sobre els pirates. L'any passat van ser els cavallers. Fos del que fos però, ho veig com una oportunitat per estar junts. Un moment per compartir i veure'l concentrat en les seves cabòries i feliç. A més a més, quan diu que vol fer aquest treball amb mi -està en aquella època en que el pare és molt important-, me n'alegro molt,  perquè podem teixir complicitats a més de tenir una gran oportunitat per conèixer-nos més. Amb el treball hi estem força estona, hores potser, xerrant, debatent, decidint, ajudant-lo, animant-lo, acompanyant-lo i al final la conferència se'ns fa curta i pensem més coses per fer, més excuses per estar junts. Per idear, imaginar, crear i mantenir encesa la flama que ens escalfa.
Quan sigui més gran i ja no em necessiti o no em busqui, aleshores em sabrà greu, però caldrà respectar-ho. Ara però és un camí compartit i agradable, un joc que cal aprofitar i valorar. Un regal. Un entreteniment, un moment per estar junts refermant el vincle. Una oportunitat que se'ns ofereix i aprofitem al màxim.
 

dissabte, 25 de gener del 2014

Trobada casposa a Barcelona

Ja han marxat. De tant en tant els toca prémer el cul i venir a Catalunya a fer-se veure i sobretot ara, que estem en peu de guerra i reclamem amb més força allò que és el nostre dret. Però ja han marxat. Ara, abans de marxar, han omplert les ones de bajanades i insults, però és clar, ja hi estem acostumats. Que ens comparin amb nazis, assassins o vés a saber què és el mínim, també és cert que tenen pocs referents els nois. Venen d'una època en blanc i negre que se'ls allarga. I mentrestant la claca, aquella massa amorfa clenxinada, amb somriure falaguer i baveig d'enze, els ha fet la gara-gara i a cada mot patriòtic, a cada afirmació encesa i punyent, han aplaudit contents, segurs que el seu líder deia la veritat, o qui sap si obeint un cartellet lluminós amb l'ordre d'aplaudir, no podem estar segurs de res avui dia amb les consignes de partit que corren.
Doncs bé, això, que no hi haurà consulta, ni secessió, ni res de res i seria preocupant aquesta afirmació, alarmant fins i tot, venint del cap d'Estat, però coneixent-lo, fent memòria, sabem que ens hem d'alegrar. Hem de donar per fet, malgrat les hienes xerrin tot mirant-se de reüll, les hienes plàstiques, que la consulta es farà, hi haurà majoria i el país es traurà de sobre aquesta rèmora, l'Estat que hem de mantenir, malgrat a dia d'avui no puguem quantificar a quin preu perquè no gosen ensenyar-nos les balances fiscals.
Per tant, podem assegurar que el procés anirà endavant perquè el rèptil aquest, expert en el xiuxiueig i el plasma, ja va assegurar de manera categòrica i ferma que no apujaria els impostos, ni tocaria les pensions, ni moltes altres coses, però allò que nega, com el Pere aquell d'un sopar d'antuvi, esdevé realitat i qui sap si no cal ni tres cants de gall. Ara només hem de seguir endavant tot mantenint el cava en fresc, qualsevol excepte Freixenet, és clar.        

dimecres, 22 de gener del 2014

País Valencià a les fosques. Proper objectiu: Catalunya. Via dèficit.

Podria ser que les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació no es fessin de la millor manera. Podria ser que usessin unes freqüències que no haurien d'haver usat i fins i tot que algun operador esperés aquestes freqüències per usar-les per alguna emissora tipus teletenda o bé fórmula musical. Qualsevol d'aquests supòsits és vàlid i possible, però en un escenari de concòrdia, amistós, democràtic i de justícia i respecte, cap govern democràtic faria callar una emissora informativa i menys sabent que era la darrera que quedava en llengua catalana al País Valencià. Buscaria una solució pactada per no deixar tot un territori a les fosques. Hipotèticament, queda Internet. Mentalment a les fosques, volen pensar.
Per tant, fer emmudir les ràdios catalanes al País Valencià obeeix a una estratègia política. A una voluntat de dominació. De guerra. Com feren callar ja les teles i ràdios pròpies.
D'entrada i avui dia, per la necessitat de filtrar les informacions del procés sobiranista català en terres valencianes i els demés temes actuals per així donar la seva versió, via plasma, d'allò que passa o fins i tot que volen que passi. D'altra banda arraconar la llengua catalana al país, deixant-ne només presència, si és que s'acaba fent, en escassos minuts a televisió espanyola, la del règim, a mode folklòric i simpàtic.
L'Estat i el Pp per simplificació, parlen de la gran estima i respecte vers el poble català. Divaguen i diuen dels grans beneficis de pertànyer a aquest Estat i ens ensabonen, després d'amenaçar-nos, amb la necessitat d'anar junts per ser forts i per defensar la nostra singularitat, però el que diuen, s'ensorra amb el que fan.
Són venedors ambulants de productes robats, xarlatans de medicines miraculoses i estranyes que tot ho poden i tot ho curen però sent només aigua bruta, oradors ebris de trobades familiars, personatges estúpids que diuen blanc mentre amb la mà signen negre i es creuen que viuen en plena transició, on la por era mordassa i consigna i les teles en blanc i negre emetien les ones desitjades al moment oportú. Doncs no! Ni som cecs, ni sords, ni rucs. Sabem que ens volen eliminar, físicament no, és clar, no gosen, el món els mira i per tant, volen fer neteja collant-nos, eliminant bocí a bocí els mitjans que no controlen per dominar-nos. Per arraconar-nos i poc a poc, a base de decret, llei i tribunal despullar el país del seu vestit mil·lenari per deixar-nos, nus, buits i perduts per finalment assimilar-nos.
Via fora els adormits!!!!

dimarts, 21 de gener del 2014

Fins quan l'església!

Entenc les declaracions que fan els dirigents de l'església. Entenc el posicionament que prenen en temes com l'avortament, els matrimonis del mateix sexe o fins i tot la defensa del celibat i el paper de la dona dins de l'església. I tant. És lògic i coherent.
A ningú hauria d'escandalitzar les declaracions del proper cardenal espanyol sobre els matrimonis homosexuals. Són de catàleg. Segueix un guió escrit i no se'l salta.
Tampoc em costa de creure, que no vol dir que hi estigui d'acord i no ho trobi abominable, els afers de pederàstia dins l'església. Els trobo punibles, menyspreables i indignants, per no dir altres mots més gruixuts, però no m'acaben d'estranyar. També els veig com quelcom que va lligat amb aquelles persones que tanquen la porta, no de tots, és clar, però de molts que s'aïllen del món afectiu dels seus semblants sota el pretext d'un amor superior però intangible. Estrany! Molt estrany! Aquesta manca d'afecte d'un ésser proper, del qual tots estem necessitats com del contacte pròxim, alguns el busquen per camins directes i raonables, com monges amb mal de panxa que acaben sent mares o capellans amb serventes estimades. D'altres però, trastornats i malalts, han trobat un camp ample per explorar dins d'aquest secretisme de la institució, i cerquen en la candidesa i la innocència del feble allò que els manca i segurament els ha mancat d'infants, possible gràcies a l'opacitat i manca de personal de l'església, una oportunitat que se'ls ofereix, així com protecció.
Tampoc entenc, també és cert, que un personatge com el Papa d'ara, tingui un discurs coherent, serè i respectuós amb la diversitat com mai abans s'havia escoltat. Això sí, sobre la mateixa riquesa de sempre, mots agradosos sense gaire mostres de canvis reals.
És difícil d'entendre aquesta església, si més no si no ens basem en la seva fam i ambició de poder des de temps immemorials. És una institució pútrida, construïda a base de mentides, robatoris, assassinats i traïcions mai confessats i purgats, i el fet de que hi hagi alguns personatges nobles, lloables i referents dins de les seves files, no dóna valor a una institució que a dia d'avui hauria de desaparèixer per tot el que ha fet, per tot el que fa i representa i només hauria de restar com alguna ONG que seguís les tasques d'alguns dels seus membres, però sense tota la motxilla de favors que ha de tornar, així com tot el passat obscur i diabòlic que té per amagar.
Dins l'església hi ha gent bona, fantàstica, com arreu, però la institució, l'ens, l'edifici és depravat i caldria fer foc nou i potser, tornaria a ser atractiva per aquells l'estimen, que necessiten que els enganyin per no témer al futur o bé per sentir-se especials.


diumenge, 19 de gener del 2014

Senglanada 2014


Diumenge torna altre cop la Senglanada, una cursa amb bicicletes per Calders. Segurament serà un èxit. Altre cop. Malgrat sembli agosarat dir-ho uns dies abans, hi ha diferents aspectes que m'ho fan creure. 
D'entrada la gent que ho organitza. Sobretot i el país que tenim també. Dins de l'organització hi ha força gent i variada, tot i que possiblement hi ha dos grups força definits. D'una banda un grup de gent força jove, amb ganes de superar-se, de buscar el més difícil encara, que viuen la passió de les bicicletes de muntanya i les curses. D'ells depèn, bàsicament, el recorregut tècnic. El difícil. Un recorregut per senders d'alta dificultat. Són una colla que sempre estan buscant corriols per millorar la cursa i si no n'hi ha, se'ls inventen, ja sigui saltant marges, passant per la llera del riu o bé enfilant enmig d'arrels i pedres. És igual, no hi ha res que els aturi i a més a més, ho fan ràpid i amb criteri. L'altre grup, un xic més grans, són igual d'apassionats de la bici, però ells, potser menys inclinats a la competició, s'ho miren diferent i veuen el món ciclista com un lloc per fer amics i relacionar-se. Per establir lligams i compartir moments. Ells tenen cura sobretot del tram de pistes. Entre tots dos esdevenen un grup divers, variat, obert i calorós, i això transmeten. Caliu. Afecte. Companyonia i d'aquesta barreja en surt una cursa molt especial, espectacular segurament. Qui vol dificultat la troba i amb escreix. Un repte a cada pedalada. Una prova a cada quilòmetre i tot ben amanit amb uns paisatges i un coneixement del territori increïbles. Qui vol bellesa però sense l'excés d'exigència tècnica també ho troba. Però el que trobaran tots els participants, i perquè no, els col·laboradors, facin el que facin, serà un caliu i un bon ambient que convida a participar. A donar un cop de mà si cal i a formar-ne part. Probablement és una de les activitats de Calders que mou més gent, voluntaris que s'apunten a la Senglanada perquè és divertit, agraït i valorat i participants perquè en reconeixen la bona organització d'altres anys. 
Jo, altre cop aquest any donaré un cop de mà allà on calgui, per descomptat i segur que m'ho passaré molt bé. .    

dijous, 16 de gener del 2014

El PSC com una petita Espanya

Avui ha quedat demostrat. Avui, quan calia votar sobre un tema molt important, el PSC s'ha enrocat o més ben dit la direcció del PSC s'ha enrocat i ha demanat, exigit, que tots els seus diputats, pensessin el que pensessin, votessin no. I el més important no és el que han votat, que també, sinó la voluntat de controlar tots els vots, de votar en bloc. Com Espanya. Els socialistes no toleren les fissures, les discrepàncies, les alternatives i per tant, tothom ha d'acatar les ordres i obeir.
A l'Estat li passa el mateix. Vol una unitat d'acció uniforme, compacte, fèrria i no accepta la diferència, la diversitat. I en ambdós casos, amb els discrepants, amb els diferents, en comptes de buscar la manera d'encaixar-los dins l'estructura, d'acceptar petits moviments per tal de que tothom se senti bé i veure'ls com un enriquiment, són amenaçats amb l'expulsió, sancions, represàlies i l'infern etern.
I és que ambdós tenen molt de semblant, perquè ambdós, Estat i socialistes avorreixen la llibertat d'acció i pensament i incapaços de gestionar-ho, de seduir els discrepants, tendeixen a amenaçar per fer callar, per eliminar, per uniformitzar i d'aquesta manera estalviar-se el debat, la crítica i la reflexió. Volen enzes, xais que aixequin el dit quan l'amo xiuli i que no pensin massa, per això ja hi ha la direcció.
Per tant, aquest partit socialista, incapaç de raonar, de solucionar problemes interns, car tem la diferència, serà incapaç de gestionar la diferència de Catalunya dins d'Espanya i per això, sota el pretext de mil i una excuses, intenta retardar el moment en que se li vegi el llautó, però avui, s'ha vist la capacitat dels socialistes de defensar la diferència. Nul·la. Si no la fan a casa, al seu partit, ho faran pel país? Ho dubto.
En Navarro té massa fam de poder, de protagonisme i ara que controla, perquè el deixen que controli, el partit i ja mira cap a Madrid, aquest partit esdevindrà residual, ínfim, patètic, però sota un mandat ferri i militar i només la claca més fervent i menys valuosa, serà acceptada, perquè qui tingui criteri propi, opinió o compromís, serà anorreat.
El PSC ha mort. Visca el PSC.

dilluns, 13 de gener del 2014

La irresponsabilitat dels diputats

Segurament d'aquí uns dies es tornarà a veure una de les mancances del sistema electoral que tenim en forma de disciplina de vot dels partits.Aquest cop seran els socialistes, però altres vegades han estat altres partits els que han jugat al bloc compacte i tothom acatarà les directrius de la cúpula, sense discrepar.
Aferrats al poder
Per tant, si no hi ha fractura en el vot, ni llibertat de decisió, potser no calen tants diputats. Amb un representant per partit amb la representació segons els vots obtinguts n'hi hauria prou i ens estalviaríem una morterada en sous i segurament les sessions serien més lleugeres i productives.
Un dels factors que fa que aquesta disciplina sigui acatada tan estrictament per tothom i sense fer massa escarafalls, és que no hi ha cap diputat que respongui personalment a un grup d'electors i per tant, no han de passar comptes. Si tinguéssim unes llistes obertes i cada diputat fos escollit per una determinada bossa d'electors o per tots i no tingués el lloc assegurat només per ser fidel a la cúpula com un enze més, aquest, obligat a passar comptes amb els seus electors, seguiria més els anhels dels votants i allò que va prometre que no pas les directrius del partit i per tant, les responsabilitats no es difuminarien com passa ara que hi ha barra lliure i els mediocres s'eternitzen.
Però és clar, si cada diputat hagués de guanyar-se el seu lloc i es pogués votar segons la vàlua de la persona i no s'hagués de comprar tot el lot per dues o tres peces que valen la pena, aleshores molts dels que ara s'asseuen a les trones de diputats, segurament faria temps que estarien treballant. Però de debò. Fora del parlament.

diumenge, 12 de gener del 2014

Músic i poc més. Joaquín Sabina.

Ai, Joaquín, Joaquín...
I és que al final, tot plegat passa factura i arriba un moment, que després de massa excés, algun connector salta i les relacions neuronals que abans funcionaven plenament, es bloquegen i busquen camins alternatius i estrambòtics. En general mai és de sobte, mai ve de cop i volta. La decadència és progressiva i si bé inicialment costa de desemmascarar, perquè l'aurèola genial del personatge et difumina conductes estranyes sota el vel de les excentricitats del geni, a la llarga, la reiteració de sortides de to o posicionaments estranys et fan adonar que la palanca ha saltat. Els ploms s'han fos.
Bé, és l'única explicació lògica que puc trobar per explicar-me que algú que feia bandera de posicionaments humanistes, llibertaris, socials i solidaris de cop i volta negui el dret a un poble a decidir titllant-lo únicament de provincià i retrògrad.
És cert que ell sempre ha fet del carrer la seva bandera i ha dit que era la seva escola. Possiblement en molts camps li ha estat útil i ha sabut esprémer al màxim el suc de les lliçons rebudes, però segurament ha patit llacunes en molts aspectes i possiblement, un coneixement més ampli de la realitat catalana, a més dels tòpics i estúpids que ha repetit manta vegades, estimo Catalunya, la valoro molt i l'admiro més, li hauria anat bé a l'hora de pronunciar-se. De jutjar-nos.
Va començar el declivi alineant-se amb Ciutadans en la patètica i estrafolària campanya de millor units, sobretot perquè tal com està ara plantejat l'Estat no és una opció, és una obligació i per tant, fer campanya d'un realitat que es innegociable, no deixa de ser un contrasentit. Pur teatre.
Ara ha reblat el clau i en una entrevista al pamflet ABC ha exposat el seu punt de vista sobre la Independència de Catalunya i en comptes d'intentar entendre i qui sap si compartir o respectar l'anhel de milions de persones que volen decidir, es situa per sobre de tot i ell, bon madrileny prepotent i fanfarró -reconec el tòpic-, ens titlla de força coses, amb la seva llengua hàbil i esmolada, una llengua abans universal, oberta, receptiva amb les desigualtats, crítica amb l'excés dels poderosos, observadora i afable, ara bàsicament s'ha radicalitzat més i amb l'edat, ha anat acomodant-se i vivint d'èxits passats i fama guanyada per alinear-se a posicions més oficials i poc revolucionàries.
Bé, malgrat que seguiré escoltant les seves cançons, algunes les trobo molt bones, m'estalviaré les seves declaracions.


  

divendres, 10 de gener del 2014

Una societat dividida i frustrada

Diuen alguns personatges, que ells mateixos es titllen com a moderats, que  tot el debat sobre la consulta genera frustració i divisió. I possiblement tinguin raó. Possiblement la societat catalana cada cop està més dividida, entre el setanta o setanta i escaig per cent que vol la consulta i els que no, poc més de vint, i això genera divisió i rebuig. I sobretot por.
Ara bé, quan comencen a negar el dret a la consulta perquè aquest carreró sense sortida, segons ells, crearia decepció i frustració, possiblement l'erren de ple, perquè el que crea frustració i depressió és veure com certs polítics tenen el cul llogat i per tant no seuen quan volen. Sobretot els socialistes. Sembla que pateixin una esquizofrènia aguda, perquè els seus desitjos i les seves promeses, van en contra de les directrius de Madrid i això sí que frustra, perquè com Sant Pere es neguen un i altre cop. Sí que deprimeix veure que la seva boca signa talons que després no poden pagar.
Pel que fa a la divisió no deixa de ser una fal·làcia, un argument ben sonant i amable però que amaga un fons buit. Perquè la divisió existeix de sempre, des del moment que hi ha diferents partits a la cambra. El problema no és aquesta divisió sinó com es gestiona perquè la divisió, la diferent manera de veure les coses enriqueix i possiblement, si alguns d'aquests radicals anticonsulta prenguessin un paper més positiu, col·laborant, proposant, el resultat de la consulta, fos el que fos, ens enfortiria a tots com a societat, amb múltiples ideologies i visions però amb un tarannà democràtic similar.
Per tant, l'actitud dels partits feixistes que neguen el dret del poble a expressar-se sí que crea divisió i frustració, perquè tenen segrestada la democràcia en nom d'unes lleis fetes a mida i assegurades a base d'una majoria lògica d'Estat. Una mordassa ben estudiada.
Avui, tots aquells que busquen maneres, estratègies, argúcies i paranys per tal d'evitar la consulta, ja sigui negant el padró, ja sigui amb amenaces, ja sigui amb les mil i una iniciatives coercitives, sí que em desperten rebuig i odi, però no per la proposta de la consulta que serà difícil de realitzar, sinó per veure que d'una banda encara plana l'antic règim feixista en aquest Estat, amb els mateixos tics i el mateix poder i de l'altra perquè els que haurien de ser el contrapunt, els defensors d'una democràcia que també varen haver de suar, s'alineen amb els antics feixistes, perquè com deia Maquiavel, la finalitat justifica els mitjans i tots plegats tenen por de que Catalunya decideixi i sobretot, temen trobar-se sols i per això es venen l'ànima al diable.

dimecres, 8 de gener del 2014

Signa un vot!

Aquest cap de setmana hi ha la recollida massiva de signatures pel Dret de Petició, una campanya organitzada per l'Assemblea i que pretén recollir signatures per tal de que en cas que no s'autoritzi la consulta  o que l'Estat no reconegui el resultat que en surti, el parlament pugui declarar unilateralment la Independència. És un dret reconegut per la legislació catalana, espanyola i internacional i que permet als ciutadans demanar a qualsevol administració que actuï en una matèria que afecta el seu interès o el del conjunt de la societat i que s'ha legislat.  
A Calders es podrà signar el dissabte al mercat de 10 a 13 i a la tarda, de 4 a 7 al Casal. El diumenge de 10 a dues a la Plaça Major.          
Així doncs, aquest cap de setmana un pas més cap a la Independència!
Signa!

dimarts, 7 de gener del 2014

Moments màgics

Esperant els reis
Aquest matí, l'endemà del Via Crucis cercant els regals de reis, i sort que en tenim, ens hem llevat tranquil·lament i hem gaudit dels regals. Primer de tot hem jugat una estona amb les joguines d'ahir i el moment ha estat màgic perquè durant uns minuts, no massa, hem aconseguit que gran i petit juguessin una estona plegats. Amb ninos. El gran amb grans aventures. El petit, amb poc més d'un any tampoc pots demanar molt més, agafant dos personatges i encarant-los, fent sorolls i rient. Durant una estona, tots tres hem estat jugant al mateix joc i ha estat màgic. Una comunió entre tots tres.
El segon moment ha estat quan amb el gran, emocionat, hem muntat la cistella de bàsquet. Bé, més o menys, perquè cap al final, ja frisava i eines en mà havia de vigilar que la pilota no m'anés al cap mentre acabava de collar els darrers cargols i al final hem jugat una estona. I ha estat molt bé. Un altre moment màgic. Perquè veus que es fa gran i té ganes de pare, de jugar, de fer, de construir, en resum, de compartir. Fins i tot, i això sí que ha estat un èxit, la tele, els seus estimats dibuixos, han passat a segon terme i el joc ha guanyat.

diumenge, 5 de gener del 2014

Jugant a futbol... més o menys.

Ahir ens vàrem llevar un xic nerviosos. Ahir, el xic gran, jugava a futbol, el seu primer partit. No és que m'apassioni la idea, no pel futbol, és clar, sinó per tot allò que l'envolta, però volia jugar i què li diràs. Durant anys he jugat a futbol i en general el que he trobat als diferents camps de futbol on he anat ha estat una manca de respecte vers als jugadors contraris i als àrbitres increïble. A més, amb els petits, crec que hi ha moltes famílies que hi projecten les seves mancances i quan aquest toca la pilota, ni que només sigui un xic bé, aleshores embogeixen i ja el veuen jugant a tot arreu i traient-los del pou on han anat a raure ells sols. I m'emprenya. Perquè m'agrada l'esport per l'esport, per tot allò que representa i pels valors que es transmeten i des del club s'intenta, els entrenadors ho fan prou bé i les famílies també, ningú veu cap crac a casa. Ara, controlar l'entorn és difícil i a la llarga, segur, haurem de capejar insults i intents d'agressió d'energumens frustrats quan el resultat els sigui advers i les seves perles no acompleixin les expectatives creades. Segur! Ahir només era un partit de nens. Un partit amistós i la veritat, l'ambient va ser força agradable, excepte algú que ja veia alguna falta malèvola on era impossible que hi hagués mala fe o bé algun error arbitral que tampoc caldria tenir en compte, és clar. A més, els nens són bons en general i quan hi va haver una caiguda forta, una topada, tothom s'aturà, oblidant la pilota, el partit i tot, només pendents de si el nen de terra estava bé, i és maco això. Amb els anys qui sap si se'n desentendran o bé ho aprofitaran l'avinentesa per fer gol,  però ahir, amb la pilota ran d'àrea i tothom distret, ningú va fer el murri. I ja m'està bé i que duri.  
Però tornant a ahir, ben d'hora vaig anar a cercar mitjons, qui m'ho diria quan ens llevàrem amb pluja que jugaria, però per sort, un amic ens en deixà. I el xic, content perquè es posava les canyelleres i semblava un guerrer, guarnit amb una samarreta que li arribava als genolls i uns pantalonets fins als turmells, ben content anàrem al camp. Que grans que es veien els altres nens! 
A aquesta edat és fantàstic, perquè hi ha els nens que ja entenen el futbol i cerquen la pilota, corren i s'espavilen i d'altres, com el meu, que una estona sí que corren i es concentren però al cap de deu minuts, quan s'avorreixen, són capaços de començar a jugar a seguir la línia blanca, a saludar a la gent o a imaginar-se històries mentre el contrari passa rabent pel seu costat i ell només se'l mira si topa amb ell. 
Veurem quan dura. De moment està molt emocionat, tot i que de toc, massa no en té, però això de formar part d'un equip ja és diferent. Fa gràcia, l'omple. Per si de cas, de moment, les vambes amb tacs les comprarem més endavant, mai se sap si l'interès durarà gaire. 
Sigui com sigui, m'ho vaig passar bé veient-lo, sobretot perquè el veia feliç, concentrat i emocionant i si és amb el futbol què hi farem, fer-li costat i estar amb ell, per descomptat. 

dijous, 2 de gener del 2014

Un altre any. Bon any 2014!!!

Hi ha qui em diu que en aquest bloc gairebé sempre parlo del passat. Miro enrere i faig balanç. Segurament és així, de tant en tant m'agrada obrir els calaixos de la memòria i recordar experiències viscudes, a més de fer càbales de futur o narracions de present. Remenar els calaixos i veure què en surt i sobretot en èpoques especials, com ara, al canvi d'any, m'és un repte llaminer. M'agrada veure com han canviat les coses i alhora, situant-me en aquell moment, recordar les expectatives que en teníem i veure si s'han acomplert o no. Trobo que és un exercici força divertit i que a més serveix per no oblidar certes històries que trobo entranyables.
Per exemple, fa anys, un mestre molt jove, quan fèiem BUP, això del Batxillerat és d'ara i "d'antes", ens començà a donar una matèria del futur. Quelcom que ens canviaria la vida, segons ell. Un nou llenguatge: El Basic. Durant un curs ens va ensenyar el diferent vocabulari per programar un ordinador i al final vàrem arribar, això sí amb una alegria indescriptible, a aconseguir que a la pantalla de l'ordinador es repetís infinitament "Sóc el Sergi" i poc més. Cap utilitat real, però veure que l'ordinador responia a desenes d'instruccions amb quelcom més que una ratlla pampalluguejant, fou quelcom més que màgic. L'any següent, sinó el mateix, deixàrem l'assignatura perquè el senyor Windows havia creat un entorn més senzill. El mestre també plegà, ja que anà a treballar a Logic Control de programador.
També recordo l'època en que als matins ens llevàvem amb olor de xocolata desfeta i música sonant del vinil. Més endavant faríem servir aquell fantàstic progrés que permetria que la música no es malmetés, el casset, sempre acompanyat d'un boli Bic per si de cas.
De records molts. Per exemple els viatges en cotxe. Més de deu persones en un sis-cents i sense lligar. Un pecat avui dia. Segurament si algú ho fes ara, com anar amb moto sense casc, tothom li giraria l'esquena però abans, era el pa de cada dia. A més a més el cotxe era tan senzill que tenia poc menys que quatre botons, així com quatre marxes. De telèfons pocs. A casa el fix i compte a fer-lo servir, que era per les urgències, com quan es trucava al metge perquè visités al malalt. Es veu que els matins els passava visitant els malalts a casa i sovint, la solució a qualsevol malaltia passava per una punxada. Ara poques vegades es rep una punxada.
Altres coses que han canviat molt amb el temps és la televisió. Només dos canals, la 1 i la 2, però que se n'hi deia l'UHF. Vaig enganxar una època que encara hi havia a casa dels avis la tele en blanc i negre, a casa no i per això, a la nit, no massa tard, podíem gaudir de la carta d'ajust. Una imatge cromàtica que al so d'un xiulet tancava la programació., això sí, després de l'himne d'Espanya amb una bandera onejant al fons. En aquesta tele, quan veies un coet que s'enlairava i et passaven imatges de l'interior, si bé aleshores la tecnologia que es veia al taulell semblava màgica, com a les primeres pel·lícules de l'agent 007, amb perspectiva ara sembla estrany que es pogués enlairar, anant amb botons gegants, rosques barroeres, clavilles a desenes o rellotges d'agulles per guiar la nau. Més endavant es pogué enregistrar allò que es veia a la tele amb un aparell VHS, com la càmera que es feia servir per gravar a les festes, una càmera gegant, sinó no hi cabria la cinta i que deixava esllomat al càmera.
Moltes coses han canviat i quan miro enrere sembla que han passat centenars d'anys però el més gros és que només n'han passat quaranta i pocs i el món ha canviat moltíssim. Coses que semblaven increïbles ara són quotidianes i sembla que no hi ha límits.
Ara que comencem un nou any es fa difícil pensar com estarem d'aquí uns anys, tecnològicament parlant, tot i que a nivell de país, segurament, alguna cosa haurà canviat. Sigui com sigui, que aquest any que comença, sigui dels que deixen petja.