Músic i poc més. Joaquín Sabina.

Ai, Joaquín, Joaquín...
I és que al final, tot plegat passa factura i arriba un moment, que després de massa excés, algun connector salta i les relacions neuronals que abans funcionaven plenament, es bloquegen i busquen camins alternatius i estrambòtics. En general mai és de sobte, mai ve de cop i volta. La decadència és progressiva i si bé inicialment costa de desemmascarar, perquè l'aurèola genial del personatge et difumina conductes estranyes sota el vel de les excentricitats del geni, a la llarga, la reiteració de sortides de to o posicionaments estranys et fan adonar que la palanca ha saltat. Els ploms s'han fos.
Bé, és l'única explicació lògica que puc trobar per explicar-me que algú que feia bandera de posicionaments humanistes, llibertaris, socials i solidaris de cop i volta negui el dret a un poble a decidir titllant-lo únicament de provincià i retrògrad.
És cert que ell sempre ha fet del carrer la seva bandera i ha dit que era la seva escola. Possiblement en molts camps li ha estat útil i ha sabut esprémer al màxim el suc de les lliçons rebudes, però segurament ha patit llacunes en molts aspectes i possiblement, un coneixement més ampli de la realitat catalana, a més dels tòpics i estúpids que ha repetit manta vegades, estimo Catalunya, la valoro molt i l'admiro més, li hauria anat bé a l'hora de pronunciar-se. De jutjar-nos.
Va començar el declivi alineant-se amb Ciutadans en la patètica i estrafolària campanya de millor units, sobretot perquè tal com està ara plantejat l'Estat no és una opció, és una obligació i per tant, fer campanya d'un realitat que es innegociable, no deixa de ser un contrasentit. Pur teatre.
Ara ha reblat el clau i en una entrevista al pamflet ABC ha exposat el seu punt de vista sobre la Independència de Catalunya i en comptes d'intentar entendre i qui sap si compartir o respectar l'anhel de milions de persones que volen decidir, es situa per sobre de tot i ell, bon madrileny prepotent i fanfarró -reconec el tòpic-, ens titlla de força coses, amb la seva llengua hàbil i esmolada, una llengua abans universal, oberta, receptiva amb les desigualtats, crítica amb l'excés dels poderosos, observadora i afable, ara bàsicament s'ha radicalitzat més i amb l'edat, ha anat acomodant-se i vivint d'èxits passats i fama guanyada per alinear-se a posicions més oficials i poc revolucionàries.
Bé, malgrat que seguiré escoltant les seves cançons, algunes les trobo molt bones, m'estalviaré les seves declaracions.