divendres, 31 d’agost de 2012

I la pluja mai ve sola.

Passada la tempesta.
Després de dies d'anar aixecant pols. De veure les plantes aclofades ja de bon matí i només alçar les fulles al capvespre amb una fresca escadussera i el regar d'un servidor. Després de dies anant a córrer pel bosc acompanyat tan sols del sord espetec a cada passa de les fulles seques. De veure els bassals plens de petjades velles, ahir, finalment, va ploure.
Va començar de bon matí. A poc a poc. Generosament i a la tarda, després d'un matí xopant la terra, amarant el sòl, el patac. Uns instants d'aigua a poals. Un regal als sentits. Les narius, obrint-se gràcies a la humitat, flairaren altre cop l'olor de terra xopa, de terra humida. Aquella olor gairebé desconeguda. I acabat el recital, sortiren els caragols a cabassos. Ratllats, Jueus, Cristians, Bovers o Reinetes. De tot tipus. A gaudir de la fresca i a devorar la carabassera. Tots de cop. Festa grossa. Fins i tot algun llimac -que en són de desagradables- s'apuntà a la gresca. Però ah no, per aquí sí que no hi passo. Massa hores regant i mimant la planta generosa perquè uns reptaires aprofitats se'm mengin el fruit que tant anhelo. Així doncs, a la nit, lot en mà, vaig sortir a fer neteja. A capturar els banyuts nocturns i a deixar-los a camp contrari. Em dol matar perquè sí. Així doncs, sense condicions, l'alliberament es feu a ran de carretera, lluny de l'hort mimat. A l'herbei generós que sempre creix i que de tant en tant esquilen i així, d'aquí a poques setmanes, una crema vellutada de color taronja i fumejant, acompanyarà les nits ja fredes de tardor i les converses familiars.

dijous, 30 d’agost de 2012

El Premi Nacional en castellà

El premi nacional de cultura catalana per a un escriptor que escriu en castellà. Oi tant. Si és bo, cal reconèixer-li el mèrit. Les virtuts. Demà, vivim en un país global, podrem donar el premi nacional de cultura a algú que escrigui en àrab, anglès o xinès. I tant. Per descomptat. I d'aquesta manera el terme nacional esdevé internacional. Perquè els catalans, malgrat tenir una nació discutida, d'aquelles que tothom es veu amb el dret de dir si n'és o no, fa quatre dies els espanyols ens qüestionaven el dret a dir que érem una nació, sense tenir en compte que nació és un terme amb unes clares arrels culturals però de base sentimental, hem de ser ciutadans del món. És igual que la llengua catalana rebi atacs per totes bandes. És igual que el castellà estigui protegit per diferents estats. I ara. Els catalans som especials, millors -ironia- i malgrat tenir la llengua en perill i la nació ofegada, volem ser justos, malgrat el perill que suposa per la nostra supervivència. El fer català. Amb el cap dins del llot i encara mirant si el veí ens trepitja amb bambes o sabates.
Doncs crec que no. Fins que no tinguem un país normal, amb eines d'Estat, amb recursos d'Estat, no podem comportar-nos com un Estat, sinó que hem de mostrar-nos gelosos del nostre fet diferencial, protegir-lo i mimar-lo. Vetllar per les nostres institucions i llengua, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà. L'Estat espanyol? Europa? Amèrica? Els cascos blaus? I un rave.
Seré ciutadà del món quan Catalunya compti en aquest món, hi estigui ubicada i reconeguda, mentrestant, només defensaré Catalunya i el català, la resta ja tenen padrins i ben peixats.

dimecres, 29 d’agost de 2012

L'onze un sol crit: INDEPENDÈNCIA

Sí. Rescaten Catalunya. D'acord. L'Estat ens donarà uns diners que són nostres. I amb interessos. I amb condicions. I no podrem piular perquè, ens agradi o no, necessitem aquests diners i avui per avui, els té Espanya. Ja podem dir que eren nostres. Que vénen dels impostos que han cobrat a Catalunya i no han retornat. Del dèficit fiscal. De l'espoli continuat. D'acord. Entesos. Tots ho tenim clar, ells més. Per això ens els donaran, bé, ens els cediran amb condicions. Amb interès. Això vol dir que a sobre faran negoci, d'altra banda com sempre que tracten amb Catalunya, la regió,  i a més a més, per si fos poc, podran imposar condicions. Restriccions. Humiliacions, allà on els plagui. I no podem fer res. I no podem dir res. Perquè aquestes són les regles del joc. Perquè si li demanem a Espanya diners, cal retornar-los. Quedaria molt bé dir que no els tornarem. Fer el fatxenda i dir que tancarem la caixa, però tots sabem que les coses no funcionen així. Perquè hi ha lleis i cal complir-les. Cal acatar-les. Però de la mateixa manera que hi ha lleis que ens obliguen a subvencionar l'Estat, a mantenir les seves absurdes infraestructures, els seus capricis d'imperialistes vinguts a menys, d'Estat en decadència que malda per participar en les festes dels rics, també hi ha lleis que regulen la secessió, la separació, el divorci. L'acomiadament. I només cal ser valent. Però per activar els mecanismes, per engegar la maquinària, cal que els nostres polítics, porucs de mena, fenicis d'ADN, es vegin embolcallats per una àmplia majoria. Per un suport popular prou gran que els faci creure que tenen la poltrona assegurada si segueixen els anhels del poble. I el primer pas passa per l'onze de setembre. No en va CDC juga a dues bandes, com sempre. Els soldats del nord lluitaran a la manifestació. Podran reclamar, cridar, esgargamellar-se, en resum, fer-se visibles. Per altra banda, els del sud, neden i guarden la roba, el president restarà a casa, mirant el Diari de Patricia o bé Plats Bruts. És igual. Cadascú a casa seva tria el canal. I per si tot es torcés, sempre quedaran els d'Unió. Que bé que els escau l'apel·latiu. Unió. Però amb els espanyols, rics i poderosos.
Així doncs, aquest onze, si realment volem menar el nostre destí, prescindint de polítics que al cap i a la fi s'apuntaran al carro guanyador tot dient allò de que jo sempre n'era -d'espanyol quan cal, de català si s'escau-, cal que el carrer sigui un clam. Cal que fem l'empenta. Que ens vegin decidits. Les revolucions comencen al carrer, mai als despatxos, perquè ells, els governants, ja estan bé tal com estan. Som nosaltres els que hem de reclamar i iniciar el canvi. No podem esperar tota la vida que facin, que facin que facin. Hem de fer el pas. Hem de ser protagonistes del nostre destí. Penjant estelades, reclamant un tracte just, sortint al carrer. Prescindint dels cabdills que dubten. Ara és l'hora de que cadascú entomi el paper que li toca, que juga i d'aquesta manera, demà, passi el que passi, podrem alçar el cap orgullosos perquè no hem estat un poble submís, malgrat els governants, malgrat tot. Haurem lluitat pel nostre futur. Pel nostre esdevenidor.
Aquest onze de setembre només un clam, unitari i multitudinari: INDEPENDÈNCIA

dimarts, 28 d’agost de 2012

Normal. I encara poc.

Ahir un noi va entrar a Catalunya Caixa d'Artés. Va entrar-hi i la va trinxar. Un cop desfogat, es va asseure a esperar la policia i quan aquesta arribà, mostrà les mans per tal de que l'emmanillessin. I ja està. Així de fàcil.
Més tard em van explicar que era un noi molt normal. Com tu o jo i que desesperat, perquè els seus pares l'havien avalat en no sé què, ara que no podia pagar li embargaven la casa. Apa adéu. Ha passat el plaç. No hi ha diners, no hi ha casa.  I la veritat, ho trobo irònic. Sorprenent. Una caixa que acaben de rescatar, vaja, que acabem de rescatar tots plegats perquè els números no li quadraven, ja sigui per males inversions, sous milionaris dels dirigents o qualsevol altre tipus d'estafa, pugui permetre's desnonar una persona que no pot pagar una quota. O dues o tres. Una persona que indirectament i en molt petita quantitat, també acaba de salvar-els-hi el cul com a ciutadà. I a Catalunya Caixa no han desnonat ningú. Ni a Bankia. Ni a cap altra de les podrides. Tampoc no ha anat ningú a la presó, però aquell pobre desgraciat, que ell sí que ho passa malament i pateix perquè no pot pagar i es capfica i es desespera fins al punt d'anar a trinxar-ho tot, bo i sabent que ell sí que lleparà, acabarà entre reixes, quan els lladres de veritat, els mafiosos de debò, els pòtols llicenciats campen i governen. Tenen accions i s'enriqueixen. Tenen amics que els protegeixen. Amics polítics. Perdoneu, però són uns fills de mala mare i si fos per mi, a aquest noi li allargaria el crèdit i li faria tou. Als altres, a galeres i a fuetades.

dilluns, 27 d’agost de 2012

Per sobre de tot, allò que fem.

L'onze es treurà l'estelada del Puig.
Moltes vegades he dit que valem pel que som i no pel que tenim. I ho crec. Quan poc tens, encara que segurament tinc molt per a molts, segur, ja que tinc sostre i plat a taula a més de feina, el més important és el que ets i com actues. Ja m'ho deien a casa, les teves accions parlaran de tu.
A vegades, no sempre però sovint, trobes incongruències d'aquelles que no fan més que confirmar les sospites dels descreguts. Aquells tòpics de tots els polítics són iguals. Encara que siguin quatre, encara que siguin pocs, però quatre de visibles fan molt més mal que mil d'invisibles. Per exemple, posem que ets regidor d'un ajuntament. Un càrrec de responsabilitat i serietat. És igual si n'ets d'un poble petit o gran. I que treballes pel poble de cor, desinteressadament. Invertint-hi hores i esforços, i t'ho creus. Aleshores, aquesta feina feta amb convicció i amb moltes hores de dedicació es pot veure alterada o embrutida segons les teves accions o omissions. Perquè, com podries votar a favor d'una sanció urbanística o negar un permís de residència si la casa on vius encara no està acabada de fer i n'ets conscient i no tens tots els permisos per habitar-hi? Quina justificació tindries? Què al·legaries? O posem pel cas que sent regidor, tens un obrador als baixos de casa, res, una cuina de forma, diguem-ne, si més no sospitosa i t'han concedit una llicència d'un restaurant a un poble veí poc clara, com podràs aleshores judicar i prendre decisions sense sentir-te poc net? Sense sentir-te fora de joc? Amb quina potestat atorgues i negues llicències? Quina legitimitat tens? O ara que s'acosta l'onze de setembre, com justificaries adherir-te als municipis per la Independència, penjar l'estelada a casa teva i de les de broma, de l'Assemblea, a l'Ajuntament quan fa quatre dies vares treure la de la façana de l'ajuntament, precisament un onze de setembre? No ho sé. Reconec que sóc bastant cap quadrat i malgrat els anys valoro molt el fer de cadascú. El que tinc més clar és que intento ser coherent i si a vegades entro en contradiccions, serà per error o ignorància, mai per mala fe. I no em costa reconèixer els errors, ans al contrari, d'aquests se n'aprèn. En canvi, en casos que veig pels encontorns, em costa veure-hi la ignorància o l'error, digueu-me desconfiat, però tot em porta cap a creure en camins obscurs i interessos particulars. Diuen que el temps posa a tothom al seu lloc i les paraules se les emporta el vent, ara, el que no es pot emportar però, són les accions i decisions de cadascú. I amb aquestes els valorarem.

dissabte, 25 d’agost de 2012

Un concert esperat

Fa més de mig any, què dic mig any, potser un any i tot, que li van regalar al Berenguer el cd dels The Penguins. I com explicava fa temps el Tinet que li passava a ell, al nostre cotxe sovint sona la seva música. Molt sovint.
Fa cosa d'uns mesos vàrem saber que tocarien a la festa major de Manresa, a l'Alternativa, justament ahir.
Una setmana abans del concert li ho vàrem recordar, ja li havíem dit que vindrien i des d'aleshores, cada dia, tard o d'hora, demanava si a la nit seria el concert i quan la resposta era que no, demanava quan faltava. I amb els dits comptava. I dia a dia se li il·luminava la cara. Arribat el dia del concert es mostrà tot el dia molt esverat. Entre content i nerviós. Pensant-hi de tant en tant i fent comentaris. Minuts abans del concert dormia com un soc. El viatge en cotxe fins a Manresa es fa feixuc des de Castellar, però un cop va sentir que els músics sortien, obrí els ulls emocionat. I poc a poc anà entrant al concert. Primer deixondint-se des del cotxet, però al cap de poc, ballant i rient. Fent gestos i demanant cançons amb la cara il·luminada veient els seus músics. Un concert esperat, d'aquells que et saps les cançons, coneixes els músics i n'esperes la coreografia.
Ahir, al concert, vàrem encetar una etapa que segurament s'allargarà. S'allargarà força anys. Tenim al davant, aquest era a la tarda, els propers també, però aviat ja no, força viatges amunt i avall. Esperant a la sortida o a dins també ballant. Cada època tindrà la seva demanada. I sí, també ballant, perquè malgrat un sigui dels que li agrada mirar-s'ho tot tranquil·lament, escoltar la música i moure un peu al compàs d'aquesta tot assaborint una cervesa o un refresc, el fill demana i, què no faríem per un fill? 

dijous, 23 d’agost de 2012

Pollegó Inferior del Pedraforca ( 2.436 m. )

Al peu de la Gran Diagonal
Avui hem anat amb el Valentí i la Montse a fer el Pollegó Inferior del Pedraforca. Perquè ens entenguem, mirant l'enforcadura, la banya de l'esquerra. Era una ascensió que em feia força il·lusió. Sobretot perquè he anat molts cops al Pedraforca però sempre al mateix cim, al Superior, al de la dreta.
Hem sortit ben d'hora i hem deixat el cotxe a l'àrea de pícnic ( 1.335 m. ) , un parell de quilòmetres abans del Mirador de Gresolet. Des d'aquí puja un corriol ben dret fins al peu de la tartera on ens desviem cap a l'esquerra. El camí va agafant pendent, zigzaguejant entre arbres i amb algun tram que hem de posar mans. Sortint del bosc arribem al mirador de la Joaquima, on prenem el corriol que es desvia, deixant el camí principal, i voreja el pollegó. Passa per sota de les vies d'escalada, unes parets dretes i llargues que semblen difícils d'escalar. Poc després arribem a la Gran Diagonal. És una ferida oberta a la roca que la talla en diagonal i s'enfila cap amunt, de grau II. L'ascensió es fa força bé, entre herbes que punxen força, bones nanses i terrassetes de terra. Una grimpada distreta i segura.
La darrera canal
Un cop superada la Gran Diagonal, al cap d'amunt hi ha un tram equipat amb cadenes, arribem a un collet. Aleshores, en comptes de seguir pujant flanquegem fins a una tartera que anem resseguint per la dreta. A mitja tartera trobem una altra canal que s'enfila. Bona part del recorregut, fins aquí, està marcat amb fites. A partir d'aquí la intuïció i una fita a l'entrada de la canal ens marca el camí, tot i que al capdamunt es bifurca. La bona és la de la dreta. Sort d'un cordino que ens indica la ruta a seguir. És una canal força dreta, entre herbes i pedres, fins que arribem al pas més complicat, de grau III, a superar. Passat aquest ja només ens queda altre cop una pendent pronunciada però ample, que segueix terrasses fins al cim.
És un cim magnífic. Des d'aquí es veu la gernació de gent del superior, però tranquil·lament. Sols. En silenci excepte el passar d'algun trencalòs confiat.
De baixada anem seguint unes marques força desgastades de color verd que ens porten altre cop al mirador de la Joaquima on desfem el camí.

Des del cim. Al fons a l'esquerra el cim principal i al mig, la tartera que baixa.

És, com no, una sortida que val la pena. Té un punt de complicat, per la grimpada i perquè hi ha trams on costa trobar el camí. Però és distreta. No massa aèria i amb bones preses. Un d'aquells cims que quan arribes a dalt et sents cofoi d'haver fet, amb força desnivell, 1.110 metres i poc freqüentat. Un regal de final de vacances.  

dimecres, 22 d’agost de 2012

De separacions amistoses

Hi ha països on regatejar és obligat.
Avui ens hem separat. Des que vaig tornar de la Catalunya Nord li havia estat fidel. Sóc així. Em costa canviar. Però després de les últimes jugades, vaig decidir trencar l'amor que ens havíem promès.
Aquest matí, quan he anat a acomiadar-me, per signar papers, m'han enviat primer a parlar amb la Maria. La prova de foc. Suposo, i potser sí que sóc desconfiat, que si m'hagués dit Paula m'haurien enviat a parlar amb el Ramon. Estratègies de mercat, ho accepto. No la coneixia. Era el primer cop que la veia i com sempre, ha començat ensabonant-me. Ensabonant l'entitat. Caiguda d'ulls inclosa i aquell parlar com si fóssim amics de sempre. Vells amics. Però un que és caparrut o si més no d'idees fixes, els cants de sirena no el sacsegen. Si més no aquests. Aleshores, veient que la tàctica de fer-te sentir malament, com si els deixessis penjats a ells que mai ho farien, no ha funcionat, ha passat a l'atac. A l'oferta. Si cal et donarem això i allò i allò altre. I cada cop més. I cada cop millor. Però si bé l'Ulisses es va lligar al major per poder sentir els cants de sirena i no defallir, un servidor anava repassant mentalment la jugada per no caure al parany tot aferrant-se a la cadira amb les dues mans. I ho he aconseguit. I he marxat digne i emprenyat. Com sempre que els visito, perquè em fan sentir ruc. Sobretot perquè en aquest país només quan fas un cop de porta et respecten. Et tenen en compte i un servidor està avesat a la confiança. Si em dius cinc són cinc i no estic acostumat a regatejar. Ni en sé ni m'agrada. Perquè quan rebaixen el preu m'estan dient que fins aleshores em prenien el pèl. M'estafaven. M'utilitzaven. Però funcionen així. Malgrat anar vestits amb corbata i americana o vestit i canalé no deixen de ser comerciants, subhastadors, regatejadors, fenicis. I encara que no m'agradi, cada cop anirem més cap al mercadeig. El proper cop, l'onze de setembre i veient com actuen tots plegats i les reaccions d'uns i altres, jo començaria tancant la porta, després, quan tinguem la pilota al nostre terreny, ja en parlarem. Oi tant que en parlarem.

dimarts, 21 d’agost de 2012

Sopant a fora

Restes de calor que ja no marxaran, malgrat la brisa nocturna, la marinada a Calders. És un combat silent. Crònica d'una derrota anunciada, si més no per la brisa. Avui, és clar.  
Sobre la taula una crema de carbassa vellutada, saborosa. Un xic calenta, però amb temps i quatre esbufecs, es refredarà. De segon botifarra de Calders. I de company un vi de la terra. D'Artés. Avui un Solegibert. Amb cos, aromàtic i malgrat sigui un sacrilegi en ser negre, un xic fresc. Una llicència de l'època. El caldo per l'hivern.
L'escena il·luminada amb els fanals del carrer, avui s'obren els parells, demà qui ho sap, i a casa ens hi veiem, juntament amb quatre espelmes que abans la vetllada no s'acabi, només en restarà una d'encesa. Jocs de nens. El foc té quelcom, un no sé què que crida la bufera dels petits. Si més no el de casa. 
Mentre, la conversa flueix. Entre mos i mos. Un joc de tres. Mots que van i venen mandrosament, assaborint l'instant. Explicant qualsevol cosa. De fons algun grill que valent, obvia la calor i entona la seva melodia, deixant-se sentir per sobre dels mots. Trobador d'herba baixa.  
A l'estiu, al vespre al pati s'hi està bé. Molt bé.  

dilluns, 20 d’agost de 2012

Que bonics són els anuncis...

Just arribar-hi. També han marxat.
Aquest matí hem anat a la Resclosa de Rubió. A fer un bany. És un lloc tranquil, net, calmat, a tocar de Monistrol de Calders. Hem agafat quatre coses i hem estat allà banyant-nos. Més o menys, perquè l'aigua, tot i que ve del parc natural de Sant Llorenç del Munt és freda. Sorprenentment freda.
És un lloc molt bucòlic, quatre ombres i tres taules per qui hi vulgui menjar. Com sempre en aquests llocs que et sembla que són isolats, desconeguts, hi ha qui hi arriba primer i t'aixafa la guitarra. Suposo que el fet que l'altre dia sortís a la tele, al Temps, hi té força a veure. Una família de Terrassa. El cotxe amb més estanqueres que la legió i de colofó, un toret ben perfilat. Ara, excepte quan l'home es llençava en planxa i feia quatre crits simiescs i demostracions de bíceps, poc soroll més. Però l'alegria dura poc.
Un quart d'hora més tard ha arribat una parella ben mona, amb nena, bronzejat i roba xic de bany. Tot d'anunci. Fins i tot instal·lar-se a tocar de la nostra tovallola. Malgrat l'espai existent. A un pam del cotxet que teníem aparcat i a dos pams de l'entrepà. M'escampes la crema solar, noi? Què hi farem! Aguantar que li digui a la nena no ploris, covarda, per l'aigua freda i que petita que ets, no veus que es riuen de tu ¿? mentre et mira amb una cara de complicitat que tu no saps ni vols correspondre. I és clar que plora, adonis de llautó. Si està gelada i la nena no arriba als tres anys!
Però fins al moment la situació era salvable. Ara, un quart d'hora més tard, es veu que van de quart en quart, ha arribat un trio fantàstic. Amb dos gossos i nevera de plàstic inclosa. Pensava que ja no en quedaven d'aquests. I sí, han donat pel sac. Lucas, Lucas, no, no... Un dels gossos es deia Lucas i els crits eren perquè aquest estava passant per sobre la tovallola del pobre infeliç d'abans, el de nena, no siguis petita. Però els gossos, innocència animal, vinga campar i de tant en tant la cançoneta.  Lucas, Lucas, no, no...
Tot seguit, per continuar la festa, un personatge estrafolari. Samarreta imperi blava a punt d'explotar. Ah, i també la mateixa cançó. Nena, no ploris, no ploris. En aquest cas la nena d'uns 4 anys i també, que no està freda, nena, mira el papa... Mentiders! Si sortíem amb cacauets! Estava gelada i jo, si no fos pels tabús de l'edat i per dignitat, també hagués plorat. Només faltaria.
Hem marxat al moment àlgid, just quan devia aturar-se un autocar. Quina alegria!Quina festa! Gent de totes les edats, amb neveres, gossos, crits, porros i aquell voler compartir conversa amb desconeguts. Alçant la veu perquè tothom sentís les ocurrències divertides d'altri. Que n'és de complicat tenir pau i tranquil·litat en terres baixes i sobretot, quan aquests llocs surten a la tele. 

dissabte, 18 d’agost de 2012

De càmping

Les Bulloses amb els Perics al fons
Hem passat uns dies de càmping. A tocar de les Bulloses, a la Catalunya Nord. És un càmping salvatge, al mig del bosc, a uns cinc quilòmetres de Montlluís. Les parceles són petits espais entre els arbres, emboscades i els serveis hi són escassos. Latrines i poc més. Una botiga minsa a recepció amb WIFI, venedors de pa cada matí i mercat un cop per setmana dins del càmping. Un indret fantàstic.
Està a tocar de la pista que puja al llac de les Bulloses, a l'altra banda d'on s'agafen els busos i on hi ha l'aparcament dels cotxes. És a la plana, travessat pel Tet, el riu que neix al Carlit, passa per Perpinyà i va a regar la Mediterrània. Transparent, ample, fresc, ple de meandres i net, molt net. Diàfan. Al Pla de Barres.
El Tet al seu pas pel càmping
Cap al nord es pot anar a Alta Muntanya, això sí, primer uns quants quilòmetres de pla que permeten fer excursions tranquil·les i agradables ran de riu, després ja s'enfilarà, fins a l'estany de la Pradella o les Bulloses i si les forces acompanyen i les ganes hi són, ascencions fàcils i agraïdes. Cap al sud, a pocs quilòmetres Montlluís. Una passejada ombrívola i fresca. De fons el Cambre d'Ase. Al nord, el Peric i el Carlit.
Totes les passejades ben senyalitzades, amb passeres de fusta. A tocar d'un riu ben net. Els marges, en alguns trams, reforçats amb travessers de fusta per crear espais calmats, per pescar, banyar-se o reposar. Cadascú a triar.  
Ja ho deia el meu avi, si el timbaler del Bruc, en comptes de tocar el timbal s'hagués tocat una altra cosa, com a mínim l'entorn ho agrairia. El país potser no, perquè els francesos, pitjor que els espanyols. Tenen més cap i ho saben fer més bé. Però quins Pirineus tindríem...

divendres, 17 d’agost de 2012

L'onze de setembre, jornada Independentista

No ho entenc, de debò. Les paraules que diuen, els gestos que fan, les disertacions que exhibeixen, els postulats que prenen, tot plegat, les seves accions les van desmentint. No parlo del Duran, no, que aquest ja ho tenim més que clar que és espanyol i convençut, sobretot perquè mama de la mamella i ja li va bé. Hotel de cinc estrelles entre setmana a Madrid i caps de setmana a qualsevol torre catalana de propietat. Parlo dels de Convergència. Dels de a peu. Diuen que volen la Independència, que volen un Estat, unes seleccions, un país, però a l'hora de sumar, resten. Divideixen. Esmicolen. Sembla que vulguin treure rèdit polític de tot allò que fan, que es vegi qualsevol guany de país, com a guany de partit. Bé, bàsicament crec que és això. Qualsevol guany ha de computar al seu marcador, no pas al de Catalunya i si va en contra d'aquesta, mala sort. El partit és el primer.
Des de fa anys es fa una manifestació independentista l'onze de setembre i ara que sembla que hi ha una gran majoria social que la reclama i que podria ser una jornada històrica, prostitueixen els lemes. Sembren el dubte. Creen discòrdies. Venen la diada i l'esmicolen, dient que hem de sortir al carrer per demanar el pacte fiscal. Les engrunes de l'Estat. Però que en són de curts de mires. Diuen que si no pots lluitar contra l'embat de les onades, onades independentistes, facis surf, callis i segueixis. Ells ni això. Es conformen amb les escorrialles. Busquen la derrota que els justifiqui. Que doni pes als seus postulats porucs i conformistes. Varen fer el mateix amb les maleïdes xapes del maleducat aquell que posava els peus sobre la taula del Bush, l'esquiador negat i així ens va anar. En comptes de sumar, d'afegirse a la majoria del país, de presentar-se com a líders convençuts i guiar la revolta, van pel seu compte, només mirant-se el melic i pensant en els seus interessos personals. Aleshores ja van diluir la protesta que ells mateixos lideraven. Van matar la reivindicació abans de néixer. Us recordeu d'aquell híbrid d'enganxina dels Convergents que no era el del Cat sobre la bandera europea? Quanta gent la porta ara? Quatre gats. Bàsicament van carregar-se la demanda i d'aquesta manera ja justificaven les seves pors, sense tenir en compte que ells eren el cavall de Troia. Els assassins de masses ideològics.
Ara tornem a estar igual. Quan una enquesta mostra que la gran majoria de població vol la Independència, ells tremolen. Quan l'Estat es mostra més recentralitzador que mai, ells ploren. Quan els atacs a la llengua i a la identitat vénen per totes bandes, aleshores, en comptes de tenir uns Convergents responsables, combatius, fidels, valents, al costat del país, tenim uns militants fenicis, esporuguits, capaços de vendre's per un plat de llenties i fer-nos creure que no passarem mai més fam. Quins nassos!
Enguany, l'onze de setembre jo demanaré altre cop tot el pastís. Tot pel país. No vull ni l'embolcall ni les espelmes, ho vull tot perquè és meu, perquè és de justícia i si ells volen seguir fent el joc a Madrid, perdent per sobreviure, justificant la divisió que els manté surant, cosa seva. La factura, tard o d'hora es paga i quan siguem lliures, quan passem comptes, recordarem els aliats.   

dijous, 16 d’agost de 2012

Dent d'Orlú ( 2.222 m. )

Via Tapa sans dalle
Dimarts passat vàrem anar a fer la Dent d'Orlú. Vàrem sortir ben d'hora del càmping de les Bulloses i anàrem cap a Ax les Termes, on esmorzàrem. Després vàrem prendre direcció Ascou i en comptes d'anar cap al poble d'Orlú, que dóna accés a la cara sud de la Dent, vàrem anar cap a l'estany de Goulours, la vall que va per sobre. Passat aquest estany es pren una pista ran de càmping que puja zigzaguejant fins a l'aparcament. És una pista que passa per entremig d'un bosc fantàstic d'avellaners i avets. El sotabosc es veu impecable, sembla que està esperant caçadors de bolets. És un bosc tranquil, ombrejat, que convida a passejar-hi. Al capdamunt de la pista hi ha l'aparcament, a uns 1.500 m.
A partir d'allà es va pujant per dins del bosc cada cop menys frondós fins al coll de Braseil, des d'on es veu bé la cara nord de la Dent, potser la menys espectacular. Parets dretes però de pedra descomposta i amb força vegetació baixa.
Dalt del cim
De pujada ens vàrem trobar força gent que anava a escalar, més tard, quan baixàvem, gent que hi anava de passeig. El cim és a 2.222 m. i les vistes que ofereix fan de bon reclam. La idea era pujar al cim per la via Tapa sans dalle, una via d'uns 300 metres, però la realitat fou força diferent. A l'arribar a l'aparcament ens vàrem adonar que de bon matí, tot remenant el maleter del cotxe, ens havia caigut un talabard i com que era fosc, no ens n'adonàrem. Per tant, tot i l'oferta d'un conegut de fer-nos un arnés d'emergència amb cintes planes allà mateix, la llargària de la via i la incomoditat d'aquest, ens varen fer desistir i al final vàrem decidir fer una petita excursió fins a les vies i després pujar al cim.
És un magnífic mirador de l'Arieja. Des d'allà dalt estant es té una visió esplèndida de tots els cims del voltant i de més enllà. Malgrat el desengany de no haver escalat, val a dir que l'indret i l'excursió justificaren tot el camí. A més, de tornada, al pàrquing dels busos que pugen a les Bulloses ens varen dir que havien trobar el talabard.
Així doncs, un altre dia serà, de moment ja li hem pres les mides.

dissabte, 11 d’agost de 2012

Els nostres grans pensadors

Hi ha persones que quan tenen una pensada, no ho sé, la que sigui, potser se'ls hauria d'escoltar i un cop acaben d'exposar el seu magnífic pla, fotre'ls-hi un clatellot i convidar-los a passar-se la resta de l'estiu torrant-se a la platja o a remar a galeres. Res, perquè vegin que se'ls escolta, som oberts, però també perquè tinguin clar de la bajanada que acaben de dir. Ara bé, sembla que la ceguesa mental està ben estesa i quan un té una idea estúpida, disfressada de progressisme solidari, la claca l'aplaudeix i fa seus els arguments d'altri. O és que hi ha altres interessos, no ho sé.
Sigui com sigui la darrera bona pensada al consistori de Girona. Es veu que per impedir que els indigents agafin menjar dels contenidors dels supermercats, diuen que per caducats -deu fer menys mal la panxa buida que amb menjar "caducat"-, els tancaran amb cadenats i desviaran els indigents cap a centres socials. I això que tampoc fan cap mal. Senzillament remenen els contenidors de productes que moltes vegades encara són útils, però que el nostre nivell d'exigència de primer món rebutja. És clar, tenir gent remenant escombraries fa lleig. Fa pobre i com a totes les societats civilitzades, nosaltres tolerem la pobresa i ja ens va bé, però ben lluny de casa i que no es vegi, que fa deixat. Com deia aquell, escombrem i deixem la merda -i em refereixo a la situació, no a les persones, per descomptat-  sota l'estora, només la canviem de lloc. El cert és que darrerament hi ha molta gent que remena contenidors i si no ho poden fer ran de grans superfícies, on potser trobaran quelcom mengívol, remenaran a d'altres indrets. La necessitat mana. I és que en som de rucs. No els ho podem posar més fàcil?  
Us deixo aquí un fragment d'un interessant reportatge de Trenta Minuts sobre el que llencem...

 

divendres, 10 d’agost de 2012

Tuca de la Forcanada ( 2.881 m. )

Estany de Toro
Fa un parell de dies vàrem marxar amb el Marc i la Montse cap a la Vall d'Aran. La idea era fer la Tuca de la Forcanada, un cim semblant al Pedraforca, tant pel que fa de tipus de sòl com per l'enforcadura.
Vàrem sortir a les dotze de Manresa i cap a quarts de cinc ja deixàvem el cotxe a la Vall del riu Nere, a uns 1.500 m. d'alçada, després de seguir una pista forestal que s'agafa un parell de quilòmetres passada la boca nord del túnel de Viella.
És una vall tancada, que discórrer entre roca calcària i molta vegetació, fins i tot després de sortir del bosc. Herbes altes que ens arribaven fins al pit. El corriol, marcat amb fites, va pujant progressivament fins a l'estany de Toro on vàrem passar la nit acampats, a una alçada d'uns 2.000 metres. De guaita, davant nostre, la Tuca de la Forcanada. Des d'aquest costat es veu impressionant i gairebé tota l'ascensió, excepte algun petit tram, el tindríem sempre visible. L'ascensió es fa per terreny molt rocós i sense gens de neu.
La Forcanda al fons
L'endemà ben d'hora, prenguérem el corriol que puja resseguint el riu i entra a la vall, deixant un parell de llacs enrere, fins a tocar de la paret del Mulleres i abans d'enfilar el darrer tram d'aquesta, ens vàrem desviar cap a la tartera que baixa de la Forcanada. L'ascensió es fa per una canal  que puja de dret fins a l'escletxa sud de l'enforcadura. És una canal amb molta pedra solta, on cal estar atents a la caiguda de rocs.
Ascensió al cim sud
Des de dalt de l'escletxa comença la grimpada fins al cim sud, de 2.870 m. Des d'aquí es veu la caiguda vertical del cim a la cara oest, nosaltres pujaríem per la cara sud. És una grimpada distreta de grau I que té algun tram aeri però sense dificultat. Aquí la pedra és estable i amb força preses. Un cop al cim, una atalaia impressionant des d'on es té una bona visió dels cims del voltant, es baixa fins al collet per enfilar cap al cim nord grimpant altre cop. El cim és un mirador envejable del massís de la Maladeta.
La baixada es fa pel mateix camí i tot i que d'entrada pensàvem que la desgrimpada ens costaria més, la veritat és que es fa molt bé, suposo que sobretot perquè les vistes aèries fan que es vagi amb molt de compte. Per cert que no està de més portar casc. 
 És un cim que m'ha sorprès, per complert, per mirador. Un cim, i encara que ho dic sovint en aquest potser més, que val la pena fer i repetir. Segur!

dilluns, 6 d’agost de 2012

Enxampar el moment

Talment com les persones. Aquests insectes són fascinants, per exemple, les papallones. N'hi ha d'enjogassades. Passen per davant teu per cridar-te l'atenció i un cop piques i les segueixes, inicien el seu joc. S'aturen a una flor uns instants. Res, a quatre passes de tu, uns segons i deixen que t'hi acostis. A tocar. Que preparis la càmera i quan ja estàs enfocant, com si sentissin el clic o el pes de les mirades, alcen el vol i s'aturen dues flors més enllà. Per fer-te la guitza. Aleshores tornes a aixecar-te, a poc a poc i tornes a acostar-t'hi i quan altre cop ets a punt de disparar, altre cop enceten el seu vol espasmòdic fins a una altra flor. I així estona, jugant. Fent-te l'ullet fins que es cansen i se'n van empeses per qualsevol corrent d'aire.
D'altres són més esquerpes. Només veure't se'n van. Res. Ni temps per acostar-t'hi. Una taca acolorida que desapareix sense deixar-te temps de mirar-la.
Poques, amb el que portem d'estiu un parell, t'esperen. Fan la seva feina i deixen que t'hi acostis. Mentre no les molestis, elles aniran feinejant. I tens temps d'enfocar, de mirar i remirar, de buscar l'angle, però tot té un límit i quan ja n'estan fins al capdamunt, adéu siau. Sense previ avís. Pot semblar que aniran un parell de metres més enllà però superant un marge o enfilant un talús, desapareixen de cop, deixant-te enrere.
Podríem dir el mateix de les formigues o dels dragons o de les vespes o... Talment com les persones, n'hi ha de totes menes. I entremig, capejant alenades d'aire que tot ho mouen i ho desenfoquen, els dits molsuts d'un fill que tot ho vol tocar. Que gaudeix veient-te a ran de terra perseguint animalons. Que n'és de difícil fer fotos d'animals...

dissabte, 4 d’agost de 2012

Aquella assignatura de la "ciudadania"

Quan llegeixo que l'assignatura d'educació per la ciutadania es centrarà, segons el flamant ministre d'Educació, en "proporcionar als alumnes el coneixement de la Constitució com a norma suprema que regeix la nostra convivència, la comprensió dels seus valors, de les regles del joc i de les institucions que formen una societat pluralista"  em sembla poc més que adoctrinament, i m'explico.
Quan des d'Espanya es parla de Constitució, quan surt el trumfo gros, el papus, és per retallar expectatives i justificar coaccions. Perquè és una llei feta a mida, d'un moment on regnava la por i que qualsevol guany sobre el paper, per petit que fos i per molta raó que es tingués, ja es donava per bo tot tement un retorn al negre passat. I es callava i s'acceptava.
Aquesta assignatura sembla que pretén formar ciutadans submisos, mesells, sense dret a opinar o si més no dintre d'uns límits ben acotats. Parla de regles de joc, però donant la visió d'unes regles tancades quan, si alguna cosa hi ha oberta en aquesta vida és la relació entre els pobles. Una relació que es va formant i modificant amb el temps, només cal mirar un mapa del món per adonar-se'n. Els estats són dinàmics, com éssers vius, neixen, creixen, es desenvolupen i desapareixen o es transformen, és igual.
D'acord que és bo conèixer la Constitució, per descomptat, l'enemic cal saber-lo, però tenint en compte que és un marc de referència modificable i sobretot millorable i que en el millor dels casos, és indiferent als anhels i aspiracions del poble català. És més, és la coartada per tallar qualsevol brot de dissidència interna i per tant, és l'objectiu a canviar perquè aquesta llei està escrita des de fora, amb l'aval, és cert, de gent d'aquí però que no per això ens ha de ser pròpia i que ordena sobretot pel manteniment d'un estat aconseguit a base de la força i l'opressió. A més és una llei oberta a interpretacions en molts casos i els que interpreten són personatges nomenats per partits espanyols. Una situació realment maquiavèl·lica.  
Potser ells que són tan internacionals, oberts, cosmopolites, ciutadans del món, que promouen amb la seva àmplia visió del món el trilingüisme per exemple a València, sense por de perdre pel camí el català allà o d'altres grans iniciatives que tenen, de solidaritat posem pel cas, també els semblarà més que correcte afegir, sinó substituir com a base de l'assignatura el coneixement de la Declaració dels Drets Humans, els dels Infants o la Carta Europea de les Llengües. Ara, que segurament molts articles d'aquest toparan, si ens hi fixem, amb certs aspectes i interpretacions de la famosa Constitució.

divendres, 3 d’agost de 2012

Puigmal ( 2.913 m. )

Avui, amb el Valentí i el Domènec, hem anat a fer el Puigmal des de Fontalba. La idea era fer l'olla de Núria corrent, però un cop a dalt a l'aparcament, el Valentí ha vist que s'havia deixat les bambes. Així doncs, hem decidit pujar amb el Domènec mentre el Valentí ens esperava a Queralbs i un cop al cim, el trucaríem perquè tornés a buscar-nos.
Hem anat fent a pas viu la pujada, entre el córrer i el trot. Fet i fomut, amb una hora ens hem plantat al cim i després de les quatre fotos de rigor i etiquetar els cims que es veien des d'allà dalt estant, avui era dia de vent al Puigmal, hem començat a baixar corrent.
Un cop feta la primera pala ens hem creuat amb el Valentí que sorrut, pujava amb les Crocs a pas ràpid. Aleshores, tots junts hem pujat al cim. Hem fet quatre fotos més i hem baixat.
Amb tres quarts hem arribat als cotxes, ara sí, corrent gairebé tota l'estona. i la veritat, veient el Valentí com anava, potser tampoc van tan malament les crocs per anar per la muntanya...
Tot i tenir la perspectiva de fer l'olla, per enèsima vegada, ha estat interessant fer el cim gairebé tota l'estona corrent. Una nova experiència que potser repetirem en un altre cim un cop descansem.
Als cotxes, mentre menjàvem quelcom, cal dir que hi havia un parell de famílies recollint trastos d'aquelles que no voldries ni a cent quilòmetres de distància. Uns energumens amb la ràdio posada al màxim, allà a dalt, dant pel sac a tothom. Gràcies nois, sou collonuts! Sembla que n'hi ha que encara no han descobert la línia entre els drets propis i els aliens però bé, temps al temps.
Ja de tornada hem fet una aturada al riu. El Valentí necessitava refrescar els peus i la veritat, a tot ens ha anat bé. L'aigua era molt freda i ens ha eixorivit.

dijous, 2 d’agost de 2012

Què seré de gran?

Ara està en aquell impàs. D'una banda és capaç de jugar amb nens i nenes més grans i més petits. S'adapta i vol fer tant com vol que facin amb ell. Segueix i el segueixen. D'altra banda ja juga força sol, encara que li agrada que hi siguis a prop i juguis amb ell o si més no hi siguis present a l'ambient. Per si de cas. Fent castells al sorral, camins amb bastons o dibuixos de tot, tant hi fa.
Quan és amb d'altres nens i nenes però, desapareix. Es monten unes pel·lícules que fan riure. Poden fer des d'una poció a base de tot el que arrepleguen fins a esdevenir cavallers. La llegenda de Sant Jordi marca. Bé, va marcar i ara, a més de voler matar tots els dracs, vol ser el dia de demà un Sant Jordi. Un cavaller. Suposo que també hi ajuda el fet de tenir un castell a prop. Poc després però, un cop li cau una idea des del cap, com et diu ara ell, aparca les històries de cavalleria i et diu que vol ser paleta. I bomber i pastor i pagès i cuiner i el que sigui. Tot és bo. I jo em dic, tal com van les coses, ja va bé que tingui una ment oberta per a qualsevol ofici. Mai se sap.