dimarts, 31 de juliol de 2018

A la badia de Phang Nga


Aquest matí m'han passat a buscar cap a les set i després de recollir més gent hem anat al port. Allà hem pres un bus que ens ha portat al moll i allà el vaixell. Un vaixell força gran de dos pisos.
Hem salpat direcció a les illes. N'hi ha moltes. Moles calcàries que surten de l'aigua i estan cobertes de vegetació.
Hem navegat durant un parell d'hores. Entre mig hem dinat. Menjar tailandès servit a bord, tot xerrant amb uns o altres.
Al vaixell hi havia indis, tailandesos, uns de Kuwait, del Marroc, de la Xina... una barreja ben divertida.



Poc després de dinar hem arribat a Phang Nga. En aquesta illa hi ha un tros minso de plaja, però la pots voltar un xic, poc, ara bé trepitges el terra cobert de nàcar de les petxines i pots veure l'illot que surt esbelt a un costat. Aquí hi van rodar una pel.lícula del Bond, James Bond.
Després d'aquesta hem anat a una altra, Hon, que s'accedeix en canoa i vas a un parell de coves i per acabar hem anat a una platja de sorra blanca on ens hem banyat. L'aigua és ben calenta. No hi estic pas acostumat.




Un servidor, que va sol i encara que coneix gent no se la juga, ha acabat nedant amb un braç i a l'altra la bossa amb la documentació, el telèfon, la tarja i els sous, no fos que tingués un disgust, alçant la mà com si demanés un taxi. De fet m'he comprat una bossa que m'han dit que es pot enfonsar un metre, però qui és el guapo que se la juga? També un dia em van dir que el menjar picava poc...
Després del bany i rostit com un escamarlà, he tornat cap al vaixell i de nou al port.
Ha estat molt divertit. D'una banda perquè l'indret és preciós i anar en vaixell és agradable. També perquè el que ens feia de guia era molt trempat i sobretot, perquè m'ho passo bé observant a la gent. Som ben curioses les persones...




Per veure més fotos cliqueu aquí.

dilluns, 30 de juliol de 2018

A Phuket


Aquest matí m'he llevat d'hora. Avui prenia l'avió cap a Phuket i havia d'imprimir la tarja d'embarcament. Teòricament me l'havien d'haver enviat amb 24 hores d'antelació, vaig comprar el bitllet fa un parell de dies, però m'ha arribat unes tres hores abans. Tot i això he tingut temps de buscar un lloc on m'ho imprimissin i arribar al vol. Un vol intern de dues hores. Per cert, és el primer cop que veig en un avió com passen llista per donar el menjar. Jo no en tenia. Coses del preu.
Al migdia he arribat a l'illa, sota un vent fort i pluja. He agafat un bus de línia i amb tres quarts d'hora he arribat a la casa d'hostes.



La porta una dona gran força simpàtica, ben xerraire i d'aquelles que deu creure que domina l'idioma però lluny està. Entre paraules en anglès, tailandès i signes ens hem anat entenent. Veient com plovia m'ha convidat a dinar. Uns fideus ben bons.
Després he sortit a passejar, sense rumb fix, segons veia. He acabat anant a parar a uns carrers que, pel que fos, m'ha semblat millor recular i prendre un altre camí. No per res, intuicions d'un, tot i que voltant pel país et sents molt segur.
Quan ha parat de ploure, feia un aire fresc i una temperatura agradable, per sota dels trenta, ideal per a voltar. Passejant he arribat a la badia on desenes de persones anaven cercant cloïsses aprofitant la marea baixa. Lluny es veia un vaixell ancorat.



Tornant he vist, com arreu, que moltes cases, locals i botigues tenen una mena d'altar on fan ofrenes. De bon matí solen posar-hi encens, sent una altra olor a afegir a la col.lecció quan voltes.

Per veure més fotos, cliqueu aquí

diumenge, 29 de juliol de 2018

A la selva de Chiang Mai


Avui he anat a la selva. A quarts de nou han passat a buscar-me i amb una família hem anat cap al nord, cap a la boscúria. La furgo ens ha deixat a un poblet de monjos i des d'allà hem començat a caminar.
El primer que ens ha demanat el guia és que agaféssim un pal per caminar. Cal?, li he dit i m'ha dit que més que res era per si trobàvem una serp. Per espantar-la. No ho sé pas, l'he agafat un xic escèptic.
El camí era força relliscós, bé, més aviat sender. Les pluges d'ahir ho han deixat tot xop.  De fet era un corriol estret enmig d'un bosc frondós. Avui no plovia, però feia xafogor. Molta i la suor ens regalimava cos avall.



Poc després de començar ens ha ensenyat un cau d'una taràntul.la. L'entrada estava coberta de teranyina. Ens ha explicat que de dia no solen sortir i tanquen el cau. Per tant no l'hem vist. Durant el trajecte sí que hem vist força aranyes grans d'altres tipus.
Hem anat seguint el corriol, pujant i baixant enmig d'un bosc tancat, amb molt bambú. Arreu bambú.
Al final hem arribat a un salt d'aigua on ens hem banyat. Després del bany hem dinat. Un arròs que dúiem embolicat amb fulles de plataner i pollastre.



Després de dinar ens hem trobat, ara sí, una taràntul.la al cau, a l'aguait. També aquella planta que toques i es tanca, no recordo el nom i hem menjat diferents fruits que recollia i ens donava, entre ells alvocat.
Hi ha hagut un moment que ha trencat una fulla i fent tocar les parts trencades ha bufat i han sortit bombolles.
Déu n'hi do si ens ha ensenyat coses. També uns bolets que es mengen i que anava recollint fins a omplir una bossa.


Avui teníem un guia xerraire i agradable d'escoltar. Del tema dels nens de la cova ens ha explicat que es veia que moriria una persona, pel número que eren, 13 i perquè els nens havien trencat estalactites i això porta mala sort. Ara, l'esperit del bucejador restarà allà fins que un monjo l'ajudi a marxar.
Cap al final ens ha portat a veure una cova pudenta amb rat-penats.
Hem estat tot el dia a la selva i te n'adones de la força de la natura. A un pas hi havia un arbre caigut al mig del camí i l'hem hagut de voltar per unes formigues vermelles que hi havia. La vegetació ho cobreix tot. Alguns trams el camí es desdibuixava.
Ara, estirat a la zona comuna de la casa d'hostes, amb els ventiladors brunzint, la cervesa fresca al costat i aquell cansament agradable, repasso les imatges d'avui i veig que ha estat un bon dia. He après moltes coses i n'he vist més.

Per veure més fotos cliqueu aquí.


dissabte, 28 de juliol de 2018

A Chiang Mai


Ahir al vespre vaig agafar el bus fins a Chiang Mai, un trajecte d'unes 10 hores. La parada de bus està al costat de la carretera i els busos, van parant al voral, salta el conductor i va dient la destinació. De bon matí, quan clarejava, hem començat a veure camps d'arròs i boscos espessos.
Per cert, que si ahir deia que el riu està ben contaminat, també és just dir que la carretera es veu força neta. Res a veure amb aquells llocs que tot ho tiren per la finestra. Aquí no.


Quan he arribat a Chiang Mai he agafat un taxi compartit fins al casc antic, on estic allotjat. 
És una casa d'hostes que està molt bé, amb amplis espais compartits.
Només trepitjar l'habitació però, ja m'he canviat i he sortit a córrer. Feia dies que no ho feia i en tenia moltes ganes. Una horeta corrent tot resseguint la muralla, ran de riu i mitja hora més buscant la casa d'hostes. És que no hi ha manera. 




Surto, faig uns metres i ja no sé on sóc i mira que a la muntanya, en general m'oriento bé. 
Després he tornat i he pres un tuk-tuk per anar al Waroro market. Li he dit al Quirze que, si és veritat que es poden menjar escorpins, com diu la guia, ho provaré. Però res. Només erugues de bambú embossades i no he gosat. Feien una pinta... com d'eruga. Uix!
Avui es veia molta gent de groc, em sembla que celebren quelcom relacionat amb la monarquia, aquell paio que és arreu i que em recorda un xic al Carles II, ja m'enteneu, i no diré res més perquè només faltaria que em posessin a la presó per algú que ni em va ni em ve. 



Després amb un altre tuk-tuk he anat a cercar el museu dels insectes. Qui ho sap, potser a la zona de records tenen tapes. Just abans he parat a dinar i mentre dinava, s'ha desfermat la tempesta. Primer pluja suau, però al cap de poc un mar d'aigua i ja no ha parat. Qui ha hagut de parar he estat jo, que xop de dalt a baix, he parat a comprar un paraigües. I he trobat el museu. I resulta que hi ha dos dies de juliol que tanca. Avui i demà. Apa doncs, sense tapes.
Al final he tornat a la casa d'hostes que entre que aquesta nit no he dormit massa, que he anat a córrer i que demà vaig a fer una caminada per la selva, toca descansar. I s'agraeix. Estirat amb un cafè a la sala. I crec que molts hem tingut la mateixa pensada perquè aquí, cada cop hi ha més gent.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 27 de juliol de 2018

Darrer dia a Ayutthaya


Avui he anat a badocar pel mercat. Després de reservar el bitllet de bus d'aquesta nit, m'he submergit pel laberíntic mercat. És un mercat atapeít, amb parades de tot. Algunes amb poc més que un plàstic a terra i el venedor, assegut cames creuades, anar preparant la mercaderia. Altres un parell de taules i un para-sol. Les olors són intenses. Fortes. Algunes ofensives, altres temptadores. El terra moll. Al costat de la carn, verdura i a tocar roba, loteria o d'ofrenes. Entre tant batibull, no és estrany veure una moto, un gos o una rata.



La gent es mou aqueferada, sense aturar-se gaire si no és per negociar un preu.
En sortir del mercat he anat a buscar una barca per fer la volta a l'illa. Just on es prenien hi ha una sala de màquines de peses pública, a l'aire lliure.
El passeig amb barca ha estat ben agradable. Aire fresc i un horitzó ampli. Llàstima de l'aigua. Bruta. Contaminada. De fet és un dels grans problemes de Tailàndia. Res de depuradores, tot directe al riu.

En un parell de punts hem parat. A veure un Buda, com no, on convidaven a menjar i beure. Un got d'aigua embasat que s'obria amb una palleta.
Després en un indret on els locals donen menjar als peixos o n'alliberen i en acabar, a buscar ombra. Ja sigui menjant, fent un cafè o dos, perquè només sortir al carrer la xafogor et deixa xop.



Ara, mentre m'espero en un bar amb música en directe, prenc un altre cafè i després em faré un massatge als peus.
Per cert, he vist força gent amb màscares, de fet la contaminació es nota, tot i que més d'un es treia la màscara per fumar.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dijous, 26 de juliol de 2018

Parada a Ayutthaya


Aquest matí m'he llevat d'hora, si més no per ser vacances, i he anat a buscar, amb un tuk-tuk, el bus cap a Ayutthaya.
En un parell d'hores ja he arribat i he anat a deixar la motxilla a l'alberg. Com gairebé arreu, abans d'entrar t'has de descalçar. Hi ha qui no li agradarà, però a mi és quelcom que m'agrada.



Després he anat a voltar. Ayutthaya és un indret arqueològic, amb moltes ruïnes de quan era la capital de Siam. Ara, després de veure la primera, el wat Maha That, he optat per llogar una bici i crec que devia ser la del Piranya, del Xanquete, de vella que es veia. Les distàncies són llargues i arreu hi ha monuments. Cadascun té alguna cosa interessant. El primer tenia un cap de Buda enmig d'un arbre. Un altre, el wat Lokayasuthanam, un Buda enorme estirat i així anar fent, anar visitant.
L'altre dia en un temple un monjo em va esquitxar amb aigua i em va donar un fil de la sort. Avui m'han donat unes flors, encens i una fulla d'or perquè l'enganxés a un Buda. També dóna sort, com tot el que em volia vendre i és que amb tanta sort, què pot sortir malament?



Anar en bici per aquí és una experiència vital. Res de distàncies de seguretat, menys prioritats i a sobre, condueixen com els anglesos, per la dreta, però me n'he sortit. La sort que us deia.
En un altre temple he tingut l'oportunitat de pujar en un elefant. Si bé amb remordiments, són uns animals majestuosos que haurien de campar lliures, de fet com tots, he acabat pujant-hi. Sí, turistada, però he caigut en la temptació.
Després, amb la bici de nou, com si cerqués en Xanquete desesperat, he anat voltant. Ben perdut. Perquè tot es veu igual i amb res em desoriento. Tots els carrers estan plens de gent venent, temples, parcs i costa trobar referències i més quan gairebé tots els cartells estan escrits en thai.



Demà seguiré voltant per aquí, potser pel mercat que té certa fama i al vespre, si trobo bitllet ja marxaré amb el bus cap a Chiang Mai on passaré un parell de nits.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Segon dia a Bangkok


Ahir per sopar vaig gosar demanar un plat picant. Res, tu, que jo puc. I tant. Puc suar, plorar, veure un litre seguit... mentre notava una cremor brutal al coll. Com si un miler de gats enrabiats s'esmolessin les ungles a la meva gola. Spice deia. I ja em va avisar, pica una mica. Però no hi ha mal que duri cent anys i mitja hora després ja estava refet.
Avui per dinar ja m'hi he fixat més. Un plat thai ben suau.


Aquest mati m'he llevat, després d'una estona voltant pel llit desvetllat, cap a les 9. El jet lag es fa notar. M'he posat pantalons llargs. Avui volia visitar uns temples -wat- i cal anar tapat. He agafat una barca fins al Wat Arun, un complex gran i majestuós. Després de voltar, he pres altre cop una barca per creuar el riu cap al Wat Pho. En aquest hi ha un buda estirat impressionant. Fa uns 45 metres de llarg per 15 d'alçada.



Aquest, com al següent temple on he anat estava ple a petar de gent. No en va són dues de les meravelles de Bangkok o això diue. L'altra és el palau i el Wat Pra Kaew, un temple on hi ha un petit buda, de 60 cm, vestit amb una peça d'or. Aquest complex el van restaurant, així com altres temples i arreu veus gent posant, poc a poc pans d'or amb les mans o bé pintant amb pinzellets edificis enormes. Quina feinada!


Tot està ben carregat d'or i mosaics, fets amb ceràmica, vidres o miralls. I vigilant les entrades estàtues variades. Grans, petites... amb rostres d'animals - elefants, micos, tigres...- .
Després de voltar, he anat a provar un massatge thai. No s'assembla a cap dels que m'han fet altres cops. Aquest és un massatge contundent. Fort. On les pressions arriben a fer mal i de tant en tant  es rep algun cop. Ara bé, en acabar quedes ben relaxat.
Ara que ha començat a ploure, serà el moment de començar a buscar lloc per sopar.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dimarts, 24 de juliol de 2018

Cap a Tailàndia


Ahir va començar l'aventura. A quarts d'una ja era a l'aeroport i cap a les tres embarcava direcció a Dubai. Des d'allà un altre vol fins a Bangkok, on he arribat aquest migdia. Dos vols de més de 6 hores per arribar a l'altra punta de món.
A l'aeroport he pres el tren que porta al centre de la ciutat, a Phaya Thai.
Tot i que està ben indicat fins aquí, a partir d'aquí ja costa un xic més. No tant per l'alfabet que fan servir, ja que a sota sovint està transcrit, sinó perquè de tant en tant apareixen carrerons sense nom o edificis que no apareixen al plànol.




Avui feia un dia gris i xafogós. La contaminació, per tot i pel trànsit, es mastega. Hi ha un caos deliciós on cotxes, motos, busos i taxis van passant a tocar de carrers plens de botiguetes al carrer. Les olors es barregen i mentre algunes ofenen, ràpidament desapareixen per donar pas a aromes de menges atractives.


Nomes arribar he anat on m'allotjo, una casa d'hostes amb espais compartits  i després de descarregar he anat a voltar sense rumb fix. De fet però, ja he vist llocs on aniré demà.
Estaré un parell de dies aquí i després aniré cap al nord, a Ayutthaya.

Per veure més fotos cliqueu aqui.

diumenge, 22 de juliol de 2018

Els Òbits i el Morral del Drac amb nens


Avui hem anat una colla amb nens altre cop cap al parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Hem deixat el cotxe al coll d'Estenalles ( 870 m. ) i des d'allà hem pres la pista dels bombers que puja, suaument, fins al coll d'Eres.
Feia un dia rúfol. Tapat i fresc, ideal per a caminar. Des del coll, hem anat seguint la carena del Pagès fins als Òbits ( 1.035 m. ). Aquesta carena va planejant, amb pendents suaus i sempre ben ombrívola. Sembla talment un pas enmig d'un bosc d'alzinars, pins i rouredes. De fet hi ha un roure enorme, el del Palau, a l'inici del camí.




Els Òbits és una balma obrada però bastant malmesa. Tot i això hi ha gent que hi va a passar la nit. Quan hem arribat ens hem trobat una colla que plegaven les màrfegues per marxar. Desfent el camí altre cop fins a la carena, hem seguit una mica més fins al Morral del Drac ( 980 m. ). En aquest lloc es conta que hi dormia el drac de la llegenda de Sant Jordi. És una agulla foradada i que es pot passar d'una banda a l'altra. Des d'una banda es veu el Turó de les nou cabres. Ran d'aquesta agulla, baixa un corriol costerut, la canal de Santa Agnès, que porta fins a l'ermita  del mateix nom excavada a la roca. En aquesta hi ha un pas de fugida que feien servir les monges en cas d'atac, un túnel en forma d'ela que els permetia enganyar els perseguidors tot posant una roca de manera adequada.



Després de grimpar pel Morral, hem desfet camí fins al coll d'Estenalles. Fet i fomut, ens han sortit uns 11 quilòmetres, que pels més xics, de cinc i sis anys, no està pas malament, però és clar, entre els jocs, les aventures i la imaginació desfermada, tot cercant pedres, veient dracs o dinosaures, el camí es fa planer i la sortida és agradable.