dimarts, 18 d’abril de 2017

Grafiters amb poca traça

Si volteu pel Bages i el Moianès, potser també eix Llobregat amunt, trobareu uns grafitis que es repeteixen arreu. Són un mot. Segurament l'autor en sap el motiu, però no passen desapercebuts pels demés tot i que és difícil entendre el perquè. A moltes parets isolades, ponts allunyats, murs aïllats els trobareu. Són quatre lletres. En majúscules, això sí, un xic arrodonides i dobles.
Durant temps s'ha discutit si el fet de fer grafitis és art. Cal reconèixer que hi ha dibuixos que són impactants o fins i tot textos amb ocurrència, com el Grillart, o alguns murals reivindicatius ben aconseguits, però alguns d'aquests, com el del tal Ynda, no em semblen més que una oda al seu narcissisme, ja que són com pixades de gos però visibles. Marcant territori. D'altra banda són molt cobardes. La majoria estan en llocs allunyats i de fàcil accés. Per tant, tampoc corre riscos al fer les pintades. Si fos un investigador policial, per les pintades, podria determinar que l'autor podria ser qualsevol infant d'entre P5 i primer, que descobreixen l'escriptura i usen les lletres de pal, tot jugant amb les formes. D'altra banda que l'autor necessita reconeixement, perquè en fa moltes, però alhora és poruc, ja que a més de no poder relacionar "l'obra" amb l'artista, les fa en llocs de fàcil accés i gens controlats.
Podríeu dir i tu què n'has de fer, però les pintades les fa en llocs públics i més que millorar l'espai, en general el degrada, perquè no tenen altre valor que la repetició monòtona i poc ocurrent i aquest espai també és meu. I compte, no confonguem bretolades narcissistes i mancades de qualitat amb qualsevol tipus de reivindicació artística o social, com la pintada feta al mirador de Calders, que també és un lloc de fàcil accés, gens vigilat i sense altra mèrit que demostrar que se sap escriure.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Al castell de Montgrí ( 303 m. )

Ahir vaig anar fins al castell de Montgrí. Vaig aparcar al poble, a tocar del camí que puja al castell. És una pista ample, però que les pluges va desdibuixant. A banda i banda abunda l'argelaga i el romaní, a més de la borratja i la malva. Està plena de regerots. Al cap de poca estona la pista s'estreny. Va fent zigazagues de manera planera fins al cim, on hi ha el castell. Ara bé, a mig camí surt un corriol que s'enfila de dret per un torrent. És un torrent pedregós. Porta a una cova, on hi ha unes quantes vies d'escalada. La cova no és massa gran i està plena d'excrements de cabra. Pujant en vaig veure un parell, però xiques, cabrits. Seguint unes fletxes verdes vas pujant, voltant el turó i grimpant un xic. De fet fas molta drecera i és un camí fàcil i agraït. A la baixada vaig anar pel camí normal, que baixa des del castell al coll, el que separa el castell i el turó de Santa Caterina. En aquest camí hi trobem tres barraques de vinya, però no com les del Moianès, sinó de sostre voltat. Tot baixant es pot fer drecera, tallant perquè el camí fa tantes voltes, per minimitzar el pendent, que sovint passes per sobre del camí i només cal baixar de dret per estalviar-te un revolt. És una sortida ben agradable.
El castell, si bé només hi ha el perímetre dibuixat per les parets, amb torres a cada vèrtex, et permet tenir una visió dels encontorns fantàstica, ja que per una escala de cargol accedeixes al camí de ronda. A una banda merlets i algun matacà de tant en tant i de l'altra una barana, poc ferma, tot sigui dit.
Pujant i baixant em vaig trobar un munt de gent, ja que malgrat de castell n'hi ha poc, l'indret val la pena l'esforç. A més del castell veus la cisterna, les pedreres i altres indrets de la zona i un cop feta l'excursió, pots baixar a banyar-te a la platja.

divendres, 14 d’abril de 2017

Al Montcau ( 1.056 m. )

El fred va marxant. Dalt de les muntanyes, les més altes, la neu encara es conserva. Però durarà poc. Només cal acostar-s'hi, per veure que d'arreu davalla aigua. Regalims d'aigua d'una neu fosa que ja no aguanta el sol del matí. Més avall, l'activitat és frenètica. El zumzeig constant, d'insectes afamats, se sent si altres sons no els emmascaren.


Avui, passejant pel Montcau ( 1.056 m. ), he anat a peu de Falconera. M'hi he enfilat un tros, fins gairebé a dalt i a mesura que el sol s'alçava, el vol d'abelles i borinots es feia més intens. D'una flor a l'altra. Feinejant. Alienes a uns ulls que els observaven encuriosits amb una càmera a les mans. 
Si ets prou curós, si saps passejar silent, descobreixes la vida generosa que envaeix el parc. Primer un esquirol que ha passat rabent a prop meu, travessant la carretera. Més endavant uns senglars petits menjant. Quin xivarri! Però ha estat fer una passa i el cruixir d'un branquilló sec, els ha fet fugir esperitats. Més tard, al so de la natura, s'ha afegit el de gent caminant. Des de sota la Falconera se'ls sentia. Parlant, cridant, feliços. Potser un xic baladrers. 
Ara que el dia és clar, més llarg i no massa calorós, és bona època per passejar. Per voltar i trobar-se amb la natura. 

dissabte, 8 d’abril de 2017

Cambra d'Ase ( 2.711 m. )

Avui, amb el Guim i el Robert, hem anat a fer el Cambra d'Ase ( 2.711 m. ). Hem anat amb cotxe cap a Eina i a peu de pistes l'hem deixat ( 1.637 m. aprox ). Després hem enfilat per les pistes fins al pla del Cambra d'Ase. Fins aquí hi havia força neu, algun tram de pista un xic pelada, però es podia anar bé amb esquís.
A l'esquerra la Canal central, al mig, la Vermicelle
Des del pla, s'obre al davant, el circ del Cambra d'Ase. És impressionant. Més que res perquè sembla que a la Cerdanya no hi ha espais com aquest, però des d'aquí, s'aixequen diverses canals directes al cim.
Sortint del corredor
Hem pujat per un corredor clàssic, el Vermicelle. És un corredor no massa estret, que s'enfila de dret. Primer, a la falda, amb esquís fent voltes Maria i un cop hem arribat al final de l'embut, ens hem calçat els grampons i els esquís a l'esquena. La neu estava molt bé. Abundosa i consistent. El piolet i els grampons entraven com si fos mantega. Més amunt, algun petit tram, calia picar un xic, però poc. Amb els esquís darrera hem anat pujant fent escaleta, directa cap a la sortida. Primer amagats del sol per les altes parets que ens envoltaven, però gairebé a dalt amb un sol radiant a sobre on de nou s'obria el corredor. Pujant hi havia diferents cordades. És un corredor força transitat.

Dalt del corredor
Un cop a dalt, hem anat a fer el cim que teníem a tocar i després, desfent el camí, hem acabat d'enfilar, ja sense gaire neu, cara sud, fins al cim.

Al fons, el cim.
Des d'allà les vistes són impressionants. Avui però, amb un xic de calitja, just per amagar-nos els pobles més allunyats. Hem vist el Cadí, amb les seves canals ben nevades, el Pedraforca, tallat per una franja blanca i el Port del Compte, ben nevat a dalt. Davant, la Tossa, el Carlit, els Perics... Al fons, cap a l'est, el Canigó. Imponent. I al sud, la Torre d'Eina, el Puigmal i un munt de cims encara ben blancs.
Des del cim
Després de fer el cim hem desfet un tros de camí per trobar la Canal Central. És una canal dreta i ample que baixa al pla del Cambra d'Ase. La sortida és un xic complicada, amb un salt, però un cop comences a girar, la mateixa pendent t'acompanya. A més, avui la neu estava molt bé. Una baixada per gaudir.
A mitja canal central.
Hem pogut baixar esquiant fins als cotxes, tot i que hem hagut de fer un parell de passos, ja a baix de tot, sobre herba per unir trams de pistes d'esquí.  


   Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dijous, 6 d’abril de 2017

En Michael Moore a Finlàndia...

Interessant... El programa és més llarg, però aquí teniu un resum. 



diumenge, 2 d’abril de 2017

La Païssa

Avui he tornat a la Païssa. Hi havia una trobada de la gent que hi vàrem anar com a monitors durant els anys que va funcionar ( 1982 - 1992 ).
Aquesta casa em porta molts records. Entrar-hi, passejar per les seves cambres, reconèixer els seus racons, és tornar a una època molt feliç, quan el temps semblava no córrer i les amistats ocupaven tot l'espai.  Cada racó té una història, una conversa, una imatge. Moments gravats que ens porten lluny, molt lluny. Fins i tot a veure personatges que ja han marxat, com mon pare.
Amb ell, amb ells, hi vàrem anar abans de les primeres colònies, a preparar la casa. Bé, ells a preparar-la, muntant les lliteres, els armaris, preparant el terreny i jo allà, amb els altres infants vagarejant. Jugant per tot arreu. Descobrint la infinitat de racons que s'amaguen en aquesta casa. Cambres amb tines, pous profunds, preses rovellades, portes tancades que provàvem d'obrir, espais prohibits...
Després, de colònies, primer de nen, després de monitor. 15 dies seguits. Quinze dies d'estiu que donaven per molt, on trobaves en aquelles velles cuineres la tendresa que cercaves en moments d'enyorança o bé la complicitat en aquells monitors joves i eixelebrats. Per un infant quinze dies són molts dies i més si estàs lluny de casa i dels teus. Per un jove és tot. Ets amo de tu mateix. Governant-te.


Els records són curiosos. Les excursions que aleshores ens semblaven inacabables, avui les veus curtes. Les habitacions que creies enormes, són cops de puny i et fas creus que allà hi dormíssiu deu o dotze infants. Però la fermesa de la casa, malgrat totes les esquerdes i esvorancs, malgrat aquelles teules que malden fent equilibris per no caure, sembla a prova de tot. Resisteix. Planta cara al pas dels anys i a l'embat dels elements, però res és etern i la deixadesa d'avui, ho pagarà aviat. Molt aviat. Un altre patrimoni del país que penja d'un fil.
No és només una casa amb història. No és només un edifici entranyable, que ho és. És l'embrió de moltes primeres experiències. De moltes vivències. En aquesta casa molts hi vàrem créixer. Hi vàrem aprendre molt, potser per això seguim anant-hi de tant en tant. Per visitar-la. Per veure aquella vella amiga que tant ens va cuidar. Per retre-li possiblement l'últim homenatge. L'últim fins al proper. Com les abraçades que ens fem amb els amics en acomiadar-nos, que amb els anys, sembla que s'allarguen. Que costen més de desfer, perquè mai se sap i potser cal viure el moment i celebrar-ho. Viure'l intensament mentre es pot.


Per veure fotos de l'interior i des voltants, cliqueu aquí. 

dijous, 30 de març de 2017

Al maig, teatre al Guix.

Sovint, quan vaig a cursos de formació, me n'adono de dues coses. Una és que molts dels que els imparteixen coneixen molt bé allò de què parlen. L'altra és que alguns fa temps que no estan a primera línia de batalla. Fa temps que han deixat les aules i es dediquen a formar mestres d'oïdes. De records d'experiències viscudes. En un inici, allò que deien era força proper a l'auditori que tenien al davant, però amb el temps, la distància entre allò que expliquen i la realitat és sorprenent. Sobretot amb els exemples o els materials complementaris que fan servir.
Seguint aquest raonament, trobo lògic que els mestres que estem a trinxeres -deixeu-me fer servir aquesta expressió més com una expressió romàntica que com a metàfora visual- plasmem allò que fem per tal que serveixi a d'altres, ja sigui com a model a seguir o bé a obviar. De la mateixa manera m'agrada animar a tots els mestres que conec, que recullin les pràctiques que fan, que les posin negre sobre blanc per compartir, per d'aquesta manera, entre tots, anar fent escola. Si no es fa des de les aules, hi ha el perill que es teoritzi sense conèixer la realitat, partint d'uns exemples erronis o bé s'oblidi d'on es ve. Per això escric i envio aquests escrits a diferents publicacions i ells ja decidiran.
Avui, després de mesos d'haver enviat un escrit a la revista Guix, m'han dit, no sense alguns retocs a fer, que em publicaran al maig un article. Un escrit referent a una de les activitats que fa més anys que faig i de les que estic més convençut de la seva importància: el teatre.
De fet, fer teatre és una moguda. És un gran esforç. Darrera d'una obra hi ha molt de treball. Molts treballs paral·lels que, a vegades, passen desapercebuts, però que hi són. No parlo només del treball interpretatiu, memorístic o bé escrit si es fa algun tipus de programa o cartell, sinó d'un treball emocional intens, des de qüestions personals a d'altres més de caire grupal.
Una obra de teatre és intensa i ho és perquè toca molts aspectes i molts d'aquests són profunds. Aspectes que sovint poden quedar amagats si no es van a buscar.