dimecres, 18 de gener de 2017

Pitjor, en reciclatge, difícil de fer...

Fa uns mesos vaig escriure sobre la davallada en el reciclatge a Calders. Preocupant.
Avui, aprofitant que he anat a córrer pel poble, he anat mirant com estaven distribuïts els contenidors. La conclusió, que no hi ha un criteri únic. Al contrari, aquests es disposen de manera capriciosa i confusa i m'explico.

Pel que fa al casc urbà, hi ha ben definits alguns punts de recollida selectiva, ara bé, es dóna la paradoxa que en alguns no hi ha de tot i d'altres, potser per satisfer algun comerç, estan duplicats a pocs metres de distància. D'altra banda, sense massa saber perquè, a tocar d'alguns contenidors de rebuig, hi ha contenidors d'orgànic, però no sempre, sense seguir un criteri lògic. Cal recordar que la fracció orgànica és el que pesa més i per tant, el que penalitza més si va al rebuig, per tant, ja està bé que n'hi hagi, però potser més.
Si ens centrem a la Guàrdia, aleshores els ploms se'ns poden fondre. Hi ha un bé de Déu de contenidors a les entrades d'aquesta i un parell més de punts de recollida selectiva enmig dels dos carrers principals, ara bé, un d'aquests es troba en una zona sense cases al voltant i l'altre amb pocs habitatges a tocar. Això sí, està a tocar del restaurant. Pel que fa als d'orgànic, ni rastre d'aquests fora dels punts de recollida generals.
Per tant, si Calders ha passat a ser un dels pobles que menys recicla de la comarca, és perquè s'ha d'estar molt conscienciat per reciclar. Fixeu-vos que a la Guàrdia, a pocs metres gairebé totes les cases tenen contenidors de rebuig, un o fins i tot dos, mentre que per anar a reciclar, en molts casos, han de caminar un bon tros.
D'altra banda, pels que no estan conscienciats, no se'ls posen traves, és a dir, no s'eliminen contenidors de rebuig i per tant no es veuen obligats a anar als punts de reciclatge i a més, tampoc es fan campanyes ni tan sols hi ha el caramel de rebaixes a la taxa si es recicla. Així doncs, com deia, si es recicla a Calders, és que s'és parent del capità Enciam.
Si fos jo, el primer que faria seria repartir els deu o dotze contenidors d'orgànic que hi ha fora del magatzem municipal, abans no es facin malbé, per la Guàrdia i d'aquesta manera, potser incentivaríem el reciclatge.
Està clar que els que recullen el reciclatge, els del Consorci, prefereixen que hi hagi menys punts per on passar, perquè d'aquesta manera el camió fa menys voltes i si el rebuig augmenta, a ells tan els fa, ja cobraran la penalització del que va a l'abocador. Però des de l'ajuntament cal posicionar-se fermament.
Una altra mesura seria, com ja he dit, eliminar certs contenidors de rebuig. En molts casos estan a tocar de punts de recollida selectiva i per tant, no afavoreixen el reciclatge.
Un altre aspecte seria fer campanyes a favor del reciclatge, així com estudiar la possibilitat de congelar, per exemple, la taxa, si es recicla. Ara bé, la mare dels ous, seria fer el reciclatge porta a porta i així, tots, en sortiríem beneficiats.

dijous, 12 de gener de 2017

Aviat vindran els de Prada

D'aquí a quinze dies vénen a l'escola d'intercanvi infants de la Bressola de Prada i em fa molta il·lusió. Durant uns quants anys vaig estar treballant a Prada, en un ambient especial. La Bressola és una associació que treballa, a partir de l'educació, per la recuperació de la llengua. Són escoles d'immersió, però de fet, la clau del seu èxit i perquè no, de la seva pervivència en un entorn tan hostil com és l'estat francès, no és només la voluntat d'algunes famílies de recuperar el català, sinó la seva qualitat pedagògica. Mentre a l'Estat francès el sistema educatiu està ancorat en el passat, si més no a les escoles que vaig veure dels encontorns, en una dinàmica tradicional i poruga al canvi, la Bressola aposta per la innovació, pel canvi i pel respecte pels infants i el tracte proper a les famílies, integrant tot allò que li sembla positiu per l'aprenentatge de la mainada i cercant sempre fonts inspiradores on abeurar-se, ja fos grans mestres de la Universitat de Girona -Maria Antònia Canals-, ja fos pensadors oberts de l'Estat francès - Jean Petit-.
Quan els antics alumnes es fan grans i juguen amb el teu fill
Allà vàrem coincidir diferents mestres, que en jornades maratonianes de sol a sol, treballàvem amb l'ideal d'aconseguir una educació millor. Sense por a innovar, perquè teníem la confiança d'aquells que ens havien acollit, ni temor a l'error. Provàvem coses. Intentàvem fer i si funcionava, repetíem, sinó, buscàvem on ens equivocàvem i intentàvem millorar pel proper cop, sempre explicant què fèiem i fent sobretot còmplices a les famílies. Potser per això, treballar a la Bressola era com estar en família. Per les hores que hi passaves, per l'esforç, per la implicació i això, a la llarga, creava uns vincles especials. Uns vincles d'amistat que amb els anys encara duren i que sentir parlar dels infants de la Bressola i dels mestres, et porta uns records tan forts i vius, que et recorda que allà hi ha un tros de tu. Encara avui segueixo el progrés d'infants, no només d'allà, però gairebé tots els que vaig tenir allà, i amb el pas dels anys me n'alegro pels seus èxits, pels seus progressos i pels passos que van fent.
Per això, quan vinguin els infants de Prada, serà com si vingués família meva. Potser no tindran cap relació amb mi, segurament, però tenir en comú la Bressola ens fa especials. Fa que compartim quelcom d'especial, com allò dels amics dels meus amics, són els meus amics.

dilluns, 9 de gener de 2017

Aprofitant l'entorn

Temperatura del gel després de tirar-hi sal
Tinc la sort de treballar en un entorn privilegiat i que sent pocs els infants, podem sortir quan volem. 
Aquest matí una nena ha comentat que, a tocar de l'escola, a un gorg que hi ha, s'havia format molt gel i que aquest estava preciós.  Davant d'aquest comentari, no podíem fer altra cosa que anar-hi.
A la tarda doncs, amb quatre estris, uns quants termòmetres, metres i quelcom per anotar dades, hem marxat cap allà i tot i que no estava massa gelat, el riu tenia trams ben blancs, sí que estava preciós. 
En dies com aquest, que pots viure intensament la natura, els seus canvis, la seva acció, és agradable tibar del fil d'aquesta i anar treballant aspectes que d'altra banda veuries només teòricament i no només això, sinó que pots experimentar i treballar aspectes in situ, que potser serien més complicats de veure a l'aula sense les condicions adequades. 
Hem pres la temperatura ambient, de l'aigua i del gel. Hem fet hipòtesis. Hem aventurat raonaments i a més de sorprendre'ns pel resultat, l'aigua del gorg estava més calenta que no pas la temperatura ambient, hem pogut experimentar perquè es tira sal a les carreteres així com parlar de l'entropia, els canvis d'estat o bé la formació d'estalactites i estalagmites. 

 

Sortir al bosc, si tens clar l'objectiu i saps aprofitar allò que la natura t'ofereix -reconec que encara em falta molt per aprendre però s'intenta- és la millor escola que hi ha, perquè allò que es viu en pròpia pell, és més difícil d'oblidar i potser més fàcil de comprendre, i per sobre de tot, és molt divertit.

divendres, 6 de gener de 2017

Micropobles a TV3

Fa temps varen venir el Marc i l'Edu a fer un reportatge sobre Mura pel seu llibre Micropobles, de pobles de menys de 500 habitants. De fet, van venir a l'escola.
Mesos després, amb el llibre acabat i publicat, van venir altre cop per gravar una peça pel telenotícies comarques. De fet van estar gravant força estona i al final, avui, al Comarques, ha sortit això...




dijous, 5 de gener de 2017

Nit de reis


Avui és la nit màgica. De fa dies els nervis es noten i poc a poc, aquests augmenten. A les 6 hi ha la cavalcada reial. A les 6. Que tard! Si se'ns farà llarg!
Anirem a rebre els reis. Els mirarem. Els observarem i al final del recorregut, anirem a veure'ls i a parlar amb ells. Tenim la sort que en ser un poble petit, encara podem, després del passeig reial, parlar amb ells. Podem anar-los a veure i dir-els-hi a cau d'orella els darrers desigs i si encara no haguéssim dit tot el que volíem, potser, passaran per casa. Un rei i els seus patges, a veure'ns. Quina sort!
Avui, a més de ser una nit màgica, és una nit d'il.lusió, no tant pel que vindrà, sinó pel que somiem i a vegades és tant o més plaent aquells somnis que tenim, que anem assaborint un i altre cop, que no pas un cop s'han fet realitat i descobrim que allò no era ben bé el que esperàvem. El somni és perfecte, la resta, potser no tant. Gaudim del somni!
Avui, grans i xics frisem. Uns pel que rebran. Els altres, per veure aquella cara, aquella mirada d'il.usió. La felicitat de compartir, d'oferir sense més, és plaent.
Demà, tornarem al dia a dia.

dilluns, 2 de gener de 2017

Campi qui jugui

Aquesta tarda hem anat amb els nens al Campi qui jugui, el saló de la infància de Manresa. Ho fan al pavelló del Congost i està força bé. Hi ha força activitats, a dins i a fora. No és com el de Barcelona, que recordo enorme, però la mainada aquí troba bastantes coses a fer, des de construccions a jocs d'ordinadors, passant per esports varis, circuits, inflables, cavalls, tirolines, bicis i un reguitzell d'activitats que els fan anar de bòlit.


Allà ens hem trobat amb força gent coneguda i és clar, amb tanta bona gent coneguda, al final anaven sols. Bé, el gran, volia però era més una il.lusió que una realitat, perquè a poca distància el seguíem i el xic encara no, més d'aprop. Molta gent.
Hem passat la tarda ben distrets. Anant amunt i avall, perquè en aquests llocs, fas de suport, acompanyes i si pots, jugues, amb el xic sobretot, perquè el gran ja tenia quòrum i així, anant amb ell, hem tancat l'espai, ara jugant a fer construccions, ara mirant com jugava a joc simbòlic amb d'altres infants o bé al llit elàstic. I així anar passant l'estona i anar-los seguint. Veient com de l'emoció s'embarbussava amb les presses per dir on volia anar i ells, feliços de trobar aquest espai per a ells i que els pares, fóssim allà pel que calgués, però per a ells.
Hi ha pobles que tenen ludoteques. Sé que la diferència és molt gran, però potser la filosofia no tant, perquè no deixen de ser espais pensats per a infants on aquest és el protagonista i allò que se li ofereix té un sentit i està pensat i per això, per exemple a Barcelona, van convidar als militars a marxar, perquè un militar és el pol oposat a un ésser pensant, empàtic i sensible, allò que volem pels nostres fills.


divendres, 30 de desembre de 2016

Pic de Pedrons ( 2.717 m. )

Avui hem anat amb el Josep a fer el Pic de Pedrons amb esquís. La temporada passada, gairebé la vaig tancar amb aquest cim i aquest any, pel bon gust que em va deixar, hi hem anat.  Això sí, avui amb un sol brillant i un cel claríssim.


Hem quedat força d'hora, cap a quarts de set i hem enfilat cap a Andorra pel Pas de la Casa. Abans d'arribar-hi però, de fet abans de les barraques de la frontera, hi ha un lloc on es pot aparcar al costat de la carretera, a uns 1.800 m. d'alçada.
Hem deixat el cotxe allà i tot i que hi havia neu, no massa, ens hem posat els esquís a l'esquena i hem començat a remuntar dret amunt. De fet ens semblava que al llom de dalt, hi havia una zona força pelada i ens hauríem de treure els esquís, però no calia. Hi havia neu durant tot el camí, per tant, quan ho hem vist, ens els hem calçat i ja no ens els hem tret fins a la tornada, gairebé al cotxe i dalt del cim.


És un recorregut molt clar. Un cop deixes la carretera i enfiles els primers metres, comences a veure el cim. És un cim molt bonic de fer. Una mola que s'enfila ràpid deixant la vall enrere. Puges pel llom on hi ha traces clares, és un cim força trepitjat. Després, gairebé a dalt, ens hem tret els esquís per fer els darrers metres, potser trenta, en terreny mixt i dret, però que no és especialment aeri. Un cop a dalt, hi ha una cresta ample, amb caiguda a banda i banda. Un costat amb canals força dretes i l'altre amb un pendent llarg i prolongat que baixa cap al Pas de la Casa.


El cim està envoltat per d'altres cims i canals imponents. És un gran mirador i des d'allà s'atalaien diversos cims coneguts. A una banda el Canigó, lluny. Més a prop el Carlit, el Puigpedrós de Lanós i el Coma d'Or.  A tocar el Pic de la Mina i la Font Freda. A l'altre costat el Negre d'Envalira i el Pessons. A sota el Pas de la Casa. Vaja, un bon mirador.


La baixada l'hem fet per on hem pujat. La neu era variada, algun tram pols, algun altre amb clapes gelades, però no massa i d'altres més pelats. Ara bé, hem baixat molt bé. Ha estat molt divertit.
L'any passat vàrem baixar per la pala que baixa del cim, però aquest cop, veient que algun flanqueig estava pelat, ens hem assegurat la baixada per on sabíem que hi havia neu.