Els nazis

Fa uns dies la de Cospedal titllava de nazis els que feien escarni a diputats, sobretot els de la Plataforma d'afectats per la hipoteca ( PAH ).  Un altre dia un diputat valencià anomenava nazis a tots aquells que anomenaven la Comunitat Valenciana com a País Valencià. També en la mateixa línia un altre als que defensaven el català que es parla a la franja, LAPAO pels ignorants, com això, català. Una més de nazis als que estaven a favor de l'avortament. I així un munt de vegades. Segurament és el terme més usat en qualsevol conversa popular. Ara bé, potser caldria començar a pensar en la possibilitat que no ho diguin a mode d'ofensa. Ans al contrari. Possiblement els del PP, quan titllen algú de nazi, erròniament però per manca de recursos lingüístics, el que volen fer és lloar aquella persona, car ells, per sobre de tot, lloen i admiren els nazis. Per això, una d'ells, la Llanos, l'ambaixadora del govern espanyol a Catalunya, l'altre dia retia honors a antics membres de les Brigades Blaves, soldats que combateren al costat dels nazis. Tot un honor, per ells. Potser només cal demanar-els-hi que si ens volen lloar o afalagar usin altres termes, no aquests tan arrelats a la seva essència i que la terminologia nazi la guardin per les seves festes i trobades íntimes i familiars.

Bressolada 2013 i el LAPAO

Dissabte torna altre cop la Bressolada. La festa de les escoles d'immersió de la Catalunya Nord. I està bé que ho celebrin ara, quan hi ha tota la conya del LAPAO. Sentia l'altre dia  l'il·luminat aquell de la Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental i em va produir una barreja de vergonya aliena i llàstima profunda. Aquest personatge, en Luís Gascón Cases, parlava amb en Basté a Rac1 i tot i parlar gairebé igual que el locutor i els tertulians, excepte algun mot més local i algun altre de manllevat de l'idioma veí, a saber l'Argentí d'ultramar, insistia en que no parlava català, sinó xapurriau o codonyès. Però en cap moment va caldre traductor ni demanar aclariment, al contrari, parlava un català més que correcte. Preciós.
I és que el problema és aquest. Personatges incultes -un dels arguments que feia servir és que en seixanta anys de vida mai n'hi havia dit català, cosa gens estranya veient la tírria a tot allò que fes ferum de català- legislen, però sense encomanar-se a lingüistes ni a científics. Perquè construeixen des del fetge, sense bases sòlides, senzillament a partir dels sentiments i està clar que les construccions fetes a partir dels sentiments, si es refereixen a llengües, tendeixen a esdevenir castells de cartes esbiaixats. Fràgils i efímers, perquè hi ha temes, i la llengua n'és un d'aquests, que hauríem de deixar per als experts i acceptar el seu criteri. D'aquesta manera es descobriria que el valencià, el mallorquí, el lapao, l'andorrà i desenes de llengües més no deixen de ser variants dialectals del català. Però els fa ràbia. Ràbia i por, tanta com ridícul fan i ignorància mostren.
Així doncs, tornant al principi, aquest dissabte festa de la Bressola a la Catalunya Nord, on parlen rossellonès, una variant dialectal del català. També és cert que els francesos més obtusos n'hi diuen despectivament patuès. Per menystenir-lo, com xapurriau al de la Franja. I d'això es tracta, d'esmicolar fins a eliminar. De convertir-la en una llengua de segona perquè deixi de ser atractiva i s'abandoni. Un tractament polític per un assumpte científic.

Rebrotant

Si una cosa aprens després d'un incendi és que la vida és obstinada. Obstinada i tossuda. Avui, passejant per on es va cremar l'estiu passat, hem pogut comprovar que poc a poc la vida s'obre pas. La majoria d'arbres ja no rebrotaran, eren pins blancs, però una minoria, alzines i roures, ja comencen a omplir-se de fulles o a rebrotar per la base. I és esperançador. Perquè la imatge del bosc en flames dol. Fa mal. Desperta un sentiment d'impotència acompanyat de ràbia si descobreixes que ha estat intencionat. I cremat encara dol més. Però avui, aquells arbres ennegrits que s'alcen sobre una catifa verda, tenen cert encant. Durant l'hivern córrer per allà era una visió fantasmagòrica. Tètrica. El terra acabat de cremar negre esporuguia i només els arbres despullats, alçant-se escanyolits, trencaven la visió uniforme de sòl lunar.
Ara però hi ha esquitxos de colors. Més dels que hi havia fa pocs mesos. Les flors estan colonitzant tot l'espai i la bellesa retorna poc a poc. Molt a poc a poc. Hi ha esperança.
.

Altre cop vaga. Els bars en van plens.

Demà jornada de vaga. Una més i ja en portem unes quantes. Segurament servirà com les demés, per poc. Possiblement, a més de perdre-hi diners, perquè la secundaré i em descomptaran el que no està escrit, encara seré mal vist per uns o altres. I tant! Però tant me fa. Uns diran que encara sort que tinc feina. D'altres que en un moment com l'actual, cal treballar. D'acord, on signo? I uns més, com ja vaig dient fa temps, estaran d'acord amb els motius però no la secundaran. Si fos indefinida diran els cínics... Però, aleshores què fem? Mirem cap a l'altre costat i que cadascú s'espavili? Escatainem molt, el col·lectiu de mestres n'és especialista, però a l'hora de la veritat no ens mullem si això ens afecta?
No ho sé. Ja en dubto de tot plegat i més quan dins del col·lectiu hi ha les fissures que hi ha. A petita escala per exemple, d'aproximadament uns trenta professionals on treballo, dos secundarem la vaga. Déu n'hi do! És clar que tothom té els seus motius i tots legítims, només faltaria. Però si una cosa és clara és que encara que el dret a protestar cal exercir-lo, potser també cal estar disposat a perdre-hi quelcom per un bé superior a llarg plaç. No podem queixar-nos irritats sense apostar. El problema és que mirem a ran de peus, allà on trepitgem i potser, només potser, el dia que aixequem el cap, ja serà quan caiguem penya-segat avall. Ja podem fer discursos abrandats, argumentacions èpiques i frases lapidàries totes al bar o a l'hora del pati, que si aquestes no van acompanyades d'un mínim gest i compromís es queden en això, samarretes grogues i cadascú va per ell. Més oratòria barata i demagògica. Ep, però sense perdre-hi res de propi, és clar.

 

Vaga9m from Sergi Pich Cañisà

LAPAO

És difícil fer una entrada parlant de la LAPAO i que no soni a broma. Què se'n pot dir? Poca cosa. Podríem parlar de l'afany aniquilador dels polítics del PP, ja sigui per por a tot allò que fa olor de català, ja sigui per baixesa humana. No ho sé, però sembla estrany que al segle XXI hi hagi qui encara vulgui trobar un nom a una llengua mil·lenària, ben definida i acotada. Senyors, que no estem parlant d'un poblat aïllat d'una civilització descoberta fa uns mesos!
Segurament aquest galimaties de noms deu ser intencionat -malintencionat- per disgregar. Per esmicolar. Per fragmentar. Fa temps varen començar al País Valencià, dient que allà es parlava el valencià, més endavant a les Illes i ara a la Franja. És trist. Molt trist. I crec que s'ha de veure com el que és, una ofensiva espanyola per atacar tot allò que constati la unitat de la llengua i de resultes, l'origen comú de tots aquests territoris anomenats Països Catalans. Perquè els fa urticària i per això, perquè els fa a més por, car aquests territoris són bàsicament la riquesa econòmica del que en diuen Espanya, busquen qualsevol argument, per nimi que sigui, per contradir proves científiques.
Diuen que ara volen portar a votació si la Lluna és una illa habitada d'Espanya. Faran una votació a les escoles de primària de pobles d'Extremadura amb més de 500 habitants i és clar, sent com són democràtics, acataran la decisió i els primers atles de l'any vinent ja vindran actualitzats. La Lluna serà TEO ( Territori Espanyol Ocupat )

País Valencià II

Darrerament sembla que anem de vídeos, però aquest em sembla interessant pel que diu i per qui ho diu...

Vassallatge

Entre el reconeixement i el servilisme hi ha un pas. És cert que el que som i serem ho devem, en gran part, a certs personatges que han deixat empremta, però també és cert que malgrat l'educació que ens ha de governar, no es pot caure en l'enlluernament a l'hora de rebre certs homes i en aquest vídeo, em dóna la sensació que passa, es frega una actitud servil. Un posicionament d'inferioritat per una pretesa educació i respecte.
Un servidor però, parteix del fet que totes les persones valen igual i que per tant, la deferència inicial, el respecte merescut, no pot anar més enllà d'una salutació correcte. Després cal situar-se en un pla d'igualtat i tractar-se de tu a tu.
Ara, potser només són coses meves, és clar.