dijous, 7 de gener de 2021

Endarrerim l'inici del segon trimestre?

Vagi d'entrada que les meves opinions passen pel tamís d'aquell a qui li agrada la seva feina. Molt. Moltíssim. Vagi després que si fas el que t'agrada, faràs el que calgui per seguir-ho fent i dit això, quan sento que hi ha mestres que demanen d'endarrerir l'inici del nou trimestre, per seguretat diuen, se m'ericen els pèls del clatell com un gat en veure un gos passar. No vol dir que sigui millor, i ara. Gens ni mica. Qui sap si potser el meu desig va en contra de tots els postulats epidemiològics i aquests mestres són els veritables visionaris, però a dia d'avui, tinc massa ganes de començar com per plantejar-me dilatacions. 

Conec mestres que segurament ho diuen de bona fe, no molts, no pas com aquella mestra que no va anar a comiat de final de curs perquè tenia curs d'oposicions, tot i que per a les oposicions faltaven setmanes i en canvi els nens marxaven aleshores. No. I vés a saber, potser ni les va passar, però mira, qui prioritza quelcom abans que els infants es mereix això i més. Res. Els mestres, encara que us ho facin creure, no som un col·lectiu uniforme. Hi ha molta varietat i molts interessos, tot i que si fem un cap mas, segurament n'hi ha més dels que s'estimen la seva feina. Tant de bo! 

I com deia, tinc ganes de tornar a trobar-me amb els infants a l'escola i potser per això i veient com ha anat el primer trimestre, a l'escola sense cap contagi i amb uns infants il·lusionats i contents de trobar-se de nou, delerosos de projectes i tasques, només puc esperar que ens trobem de nou. Que iniciem el curs i avancem com si res passés. Emmascarats i hidrogelitzats, sí. Però fet i fomut, junts i fent veure que res no passa. 

Si cal, aniré amb escafandre i peus d'ànec, diuen que ells pateixen menys els símptomes i el problema potser som nosaltres, però a les escoles, s'educa i aquest mot és molt gros. Massa per encabir-ho en una sola paraula i prendre la decisió a la lleugera i tancar-les. A l'escola, els infants aprenen a conviure, relacionar-se, a ser crítics que a dia d'avui ens cal i molt, a reflexionar, compartir, plorar, discutir, estimar, tenir paciència, esforçar-se, escoltar, respectar, ajudar, tolerar, acompanyar, vetllar, explorar, investigar, descobrir... vaja, massa aprenentatges per fer-los a casa a través de la pantalla i si per por, si veritablement no tenim dades que corroborin el risc real tanquem les escoles, estem robant aprenentatges de vida a uns infants. Són infants petits, però els aprenentatges són grans, tan grans que els serviran per tota la vida i qui sap si també els condicionaran per un futur proper. 

dissabte, 2 de gener de 2021

Voltant pels records

 Aquests dies són d'aquells dies que, inevitablement, un moment o altre penses en aquells que ja no hi són. Bé, si més no a mi em passa i em veig xerrant amb els meus avis. Aquella llevadora exigent i aquell bon home de mil oficis, de llibreter o botiguer o vés a saber què, sempre amb misteris per explicar. 

Em veig a la casa de Sabadell, allà als sofàs, on un dia m'explicaven la seva vida durant la guerra civil, perquè l'endemà tenia un examen d'història i no havia estudiat, fent balanç d'aquests anys que no hi han estat. 

Els veig allà, asseguts escoltant atentament, perquè el que els explicava un dels seus néts sempre era important. L'àvia fent ganxet, mecànicament, aixecant els ulls per sobre d'aquelles ulleres gruixudes i amb llànties, i l'avi deixant el llibre a un costat, un llibre d'Estefania, petit però usat. Sempre històries de cowboys.

I els explicaria que al final vaig acabar sent mestre i estic segur que de nou l'avi m'explicaria que ell, durant uns anys, tot i no tenir formació, féu de mestre de català a Barcelona, per a gent pobre i immigrant, durant la República. Llegia molt ell. Me àvia escoltaria sacsejant el cap, manta vegades que havia sentit aquella història, però somriuria orgullosa del seu home. 

Moltes vegades els busco, parlo amb ells, com fèiem sovint. Esperant aquell consell o aquell silenci afectuós, perquè la seva sola presència em calmava. La confiança que ens teníem. 

Recordo les xerrades sobre política i intueixo el desengany que tindria el meu avi, republicà de soca-rel, veient com van les coses i com els hereus d'un partit incorruptible, s'han doblegat a la poltrona i pateixen més per ells que pel país. 

L'àvia poc diria, parlava poc de política, només quan havia de dir quelcom important. Mentre, de fons podria sonar un vell casset de la Trinca, de Pau Casals o bé d'algun cantant d'aquells que els feia aixecar la vista i mirar-se amb complicitat, sense que jo acabés d'endevinar què deia aquella mirada però intuint l'afecte que desprenia. 

I mentre les hores s'escolessin, de fons barrejat amb la música se sentiria el xup-xup d'una olla al foc. Poca cosa, però segur que boníssima, perquè qualsevol plat allà cuinat, potser per les penúries passades a la postguerra que feren esmolar l'enginy, esdevenia un plat deliciós. 

Els veig encara a ells, els sento. I m'agrada visitar-los i demanar-los-hi consell, perquè sempre tenien quelcom a dir i sinó, també t'ho deien o bé t'escoltaven. 

Aquests dies, se'm tornen a fer presents i torno a aquella casa de Sabadell i volto per tots els seus racons. Les cambres les tinc gravades al cap. Els mobles se'm dibuixen ben clarament i fins i tot, trobo objectes als calaixos que feia anys que tenia oblidats.  

dimarts, 8 de desembre de 2020

Tosa d'Alp ( 2.537 m. )

 

Avui amb el Robert hem anat cap a Masella. Des d'allà i seguint les pistes, ens hem enfilat cap a la Tosa d'Alp ( 2.537 m. ). Les previsions meteorològiques, per avui, no eren gaire esperançadores i per tant, hem optat per aquest cim fàcil i proper. 

Hem arribat cap a les quarts de deu. No hi havia gaires cotxes aparcats. Ens hem preparat i hem enfilat per les pistes cap amunt. El matí anava aguantant i fins i tot, quan hem arribat a la carena, el sol lluïa. Feia un xic de vent però no massa. Semblava que estiguéssim en una illa de bon temps. Al nord, els cims de la Cerdanya es veien tapats, així com a l'est, Puigmal i zona de Vallter. Mentre que cap al sud, una boira baixa cobria tota la plana i només el Montseny i algun altre cim treia el cap per sobre d'aquesta. 



La baixada, per poder-la gaudir, l'hem fet per les pistes. La part de dalt estava molt bé. Hi havia molta neu, de fet els canons anaven funcionant, però a mitja alçada, la capa de neu no era tan compacte i baixant hem rascat un xic els esquís. La part davall tornava a estar ben nevada.

La tornada l'hem fet per Castellar de n'Hug i val a dir que el paisatge d'aquells cims nevats, és impressionant. 

Ha estat una sortida divertida, d'aquelles que has fet molts cops i que saps que no és gens exigent, però tornar-te a calçar els esquís, després de tot, el temps passat i la situació que vivim, és un regal i esperem que duri i puguem fer moltes més sortides. 

Per veure més fotos, clica aquí. 

dilluns, 7 de desembre de 2020

Pic de la Dona ( 2.702 m. )


 Aquest matí hem anat amb el Marc cap a Vallter. Hem quedat a les set i cap a les 9 ja estàvem enfilant per les pistes. 

En arribar m'he adonat que no duia els pals d'esquiar. En fer el canvi de cotxe, perquè hem quedat a Artés, me'ls he deixat i per tant es presentava una mala jornada. Per tal de fer-ho fàcil hem decidit pujar per les pistes d'esquí anant cap al Clot de la Xemeneia i fer el cim pel Circ de Morenç. 

Hi havia força neu i fins al capdamunt de les pistes hem pujat molt bé. De fet el Marc m'ha deixat un dels seus pals. Un cop al capdamunt hem anat resseguint el circ. Una fondalada tancada que ens arrecerava del vent. Primer puja suaument. Cap a l'esquerra pots pujar pel coll de la Geganta, però hem anat a buscar el camí més directe al cim, per la coma Ombriaga. Quan ha anat trempant i ha calgut fer algunes voltes Maria, li he tornat el pal al Marc. M'he tret els esquís i amb el piolet he pujat de dret. Més fàcil i segur. 

En poca estona hem arribat al cim, trobant-nos amb la gent que venia del coll de Mantet. 

La baixada l'hem fet pel mateix camí. Jo he baixat amb els esquís a l'esquena, la neu, força humida i pesada, no feia preveure una bona baixada sense pals. De fet el Marc m'ho ha confirmat.

He anat baixant bé, enfonsant-me alguns trams fins a l'engonal. 

Un cop a l'inici de la pista, ja m'he calçat els esquís i amb un bastó que m'ha deixat el Marc, hem baixat per aquestes molt bé. La neu està ben trepitjada.

A baix, a l'aparcament, no el principal que està tancat, sinó l'altre, regnava un caos impressionant de cotxes que pujaven i baixaven. De fet, per sortir, hem hagut de fer força cua. 

Malgrat tot, ha estat una bona primera sortida. Al matí encara ens ha brillat el sol una estona, tot i que de baixada han començat a caure els primers flocs de neu. Ara bé, ja estàvem avisats i ho teníem clar.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

diumenge, 22 de novembre de 2020

Felicitats Eva!

Avui fa anys l'Eva. Avui és el seu aniversari. Avui és d'aquells dies que et sap greu encara més que visquem el que estem vivint, però malgrat la distància, avui estic amb ella. 

Avui celebro amb ella el seu aniversari. Potser no al seu costat, però de cor hi sóc. Perquè amb els amics, i això ho saben bé la colla de Castellar, la distància no té importància. Hi som de cor i ens notem encara que estiguem a quilòmetres de distància, perquè l'afecte no entén de barreres.

Avui és l'aniversari d'una persona que estimo molt, que n'hem passat moltes de plegats. D'ella n'he après molt, com a mestre i com a persona. És una persona sensible, sempre al cas dels altres, sempre intentant fer la farina plana, per ajudar a tothom i maldant per tal que l'ambient sempre sigui agradable. Com a mestra, vetllant pels infants, escoltant-los, demanant-se sempre què més fer, buscant la manera d'ajudar-los, sent sempre oberta i escoltant. 

Fa anys que vàrem trobar-nos, per dir-ho d'alguna manera, a l'escola i amb el temps, hem anat establint un vincle ferm, un vincle preciós. Tenim aquella complicitat que tenen els amics de cor, que amb la mirada ja s'entenen o bé que saben quan a l'altre li cal temps. Aquella complicitat que es dóna algunes vegades amb amics i que quan esdevé, cal celebrar. 

L'amistat és un sentiment molt poderós. Un lligam que es va forjant amb el temps i que a base de vivències es va consolidant. La nostra, ha superat força tempestes, onatges grans i n'ha sortit reforçada. Consolidada. 

N'hem passat moltes. Més que en passarem, però aquesta amistat que ens tenim, es sustenta en la confiança, la complicitat i l'estima que ens tenim.

Avui fa anys una gran persona. Una persona d'aquelles que quan entra a la teva vida ho fa de ple i se't mostra com és, sincera, alegra i somiadora. Una persona d'aquelles que no deixa indiferent. 

A l'escola som bons companys, arreu bons amics i sé, que aquesta amistat que ens tenim, aquest afecte que ens sentim, serà d'aquells que duraran per sempre i amb el temps, recordarem tot el que hem viscut amb un somriure i alhora, com a la cola que va segellar una amistat profunda.

Avui, estic molt content. Per molts motius, però un, és perquè l'Eva fa anys i jo, com molts dels seus amics, puc celebrar haver-la conegut. Puc celebrar compartir la seva amistat. 

Per molts anys bonica! Que gaudeixis molt del teu dia!

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Conèixer l'entorn

 

Aquest matí, després de treballar, he sortit una estona a córrer. Avui per Mura. Feia temps que no ho feia, però enguany, com que per la Castanyada no podrem fer la festa d'escola com sempre, ens ha semblat que seria bonic sortir per comunitats a diferents racons del parc, i n'he anat a veure. Els de la comunitat de grans, on estic jo, anirem al Puig Andreu i com que hi ha trams que no havia fet mai, he decidit anar-los a trepitjar. 

Aquesta tarda, casualitats de la vida, m'han trucat del diari Ara per un article que faran i on sortirà l'escola. Casualitats que truquessin avui, no pas que no sabés que trucarien. He parlat, tot i que qualsevol de les mestres hauria pogut parlar, perquè tenim entre mans un projecte compartit i que hem treballat entre tots i jo, ara, i només puntualment, estic més a primera línia, però som un equip que l'ha treballat i mastegat força, i el coneix i estima molt, i per tant, qualsevol de les mestres podria ser-ne la representant. 

Aquests dos aspectes, que semblen allunyats, crec que esdevenen molt propers de fet. 


Parlant amb la periodista, ja tremolo en què sortirà a l'article, he confirmat que una de les coses que creiem que és molt important, és el coneixement i l'arrelament de les mestres al territori. Com més coneix una mestre el terme municipal, com més coneix les persones, entitats i racons d'aquest, més el pot aprofitar i més el pot fer conèixer als infants i de retruc, fer que l'estimin.

Sembla evident, però no ho és tant, ja que moltes vegades costa aconseguir els moments i els espais per conèixer el lloc on treballes. 

Ara bé, per part meva, el temps que fa que estic a Mura, m'ha permès conèixer molts racons i més persones, i en conèixer-los, he acabat estimant-me aquest poble i per tant, suposo que aquest amor es comparteix i es veu, i s'acaba revertint en els infants.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Un curs especial

Fa un mes i poc més. I anem comptant cada dia, cada setmana que podem anar endavant, que podem tenir l'escola oberta. Els infants frisaven. Els mestres, frisàvem. Les famílies, frisaven. Perquè tots en teníem moltes ganes, segur que per motius diferents, però tots necessitàvem i desitjàvem iniciar el curs de nou.  

És un curs estrany. Anem amb mascareta, prenem certes precaucions, però malgrat tot, la il·lusió que tenim tots de viure amb normalitat, fa que coses tan anormals com anar amb el morral, passin a ser secundàries, un mal menor que diríem. 

Durant aquest temps, hem tornat a refer els vincles, ens hem tornat a conèixer i gaudim d'un dia a dia que avui sabem que, com tot, no és segur i per tant, estem contents de poder-nos veure i treballar junts. Compartir moments, viure experiències, fer projectes... en definitiva, fer escola plegats de la manera més natural i senzilla possible.

Molts dels projectes que teníem es veuen alterats, alguns anul·lats, però les ganes i l'empenta fan i faran que trobem alternatives per fer que aquest any, sigui com tots els altres, un any especial per a ells. Però un any especial de manera positiva, buscant el costat positiu d'aquesta situació, adaptant-nos i trobant la manera de convertir els ais en fortaleses. 

Els infants, rere la mascareta, mostren uns ulls espurnejants, alegres, vius, plens d'emoció i entusiasmats, xirois de poder compartir vivències amb els seus amics i de poder viure experiències a l'escola. Poc els neguiteja el morral, poc els atabala. Enfront del que podria ser, s'adapten i ens mostren que tenen una força interior que fa que la seva il·lusió, empenta i alegria passi per sobre d'aquest mal moment i se n'oblidin per poder gaudir del que tenen.  

Ben cert que una escola sense mascareta seria millor. Ben cert que és quelcom que ens empipa. Però també és cert que tenim la sort de tenir l'escola, de poder-nos trobar, de poder xerrar, compartir, jugar, aprendre plegats, riure i somriure, plorar si cal i tot això, un tros de roba no ens ho impedirà i segur que quan la deixem enrere, la mascareta, potser haurem après a mirar-nos als ulls i a conèixer-nos més, així com a valorar més el que tenim.