dilluns, 18 de juny de 2018

Santuari de Cabrera ( 1.307 m. ) i Pla dels Aiats ( 1.303 m. )


Avui, en plegar, hem anat amb l'Oriol cap a Vic, cap a Cantonigròs. Allà a prop, surt una pista que s'acaba a la riera dels Aiats. Des d'allà, un camí ample primer, amb pendent, enmig de faigs, roures i avellaners, puja cap al peu del santuari de Cabrera. És un camí ombrívol. Fresc. De fet, bona part d'aquest vas seguint el torrent, que a dia d'avui baixa alegre.
Un cop al coll, hem pujat per les escales cap al Santuari de Cabrera. Avui ha estat un altre dia d'aquells que no et trobes ningú. Les escales són força dretes i algun tram un xic penjat.
A dalt, una esplanada acull el santuari i seguint la carena, passes entre timba i timba fins a l'altra punta on hi ha una senyera i unes vistes generoses als Pirineus.
Un cop fetes les fotos de rigor, hem desfet camí, però hem anat fins a un trencall que indicava els cingles dels Aiats. El sender puja enmig d'un bosc net de sotabosc, amb faigs també i molts boixos. Va serpentejant fins arribar al pla dels Aiats ( 1.303 m. ) i just després, arribes als cingles. Un lloc impressionant, per les vistes i per l'alçada, com a Cabrera. Als teus peus, un quadre immens.
A partir d'aquí ja hem desfet camí de nou fins al cotxe. Per cert que a tocar d'aquest, un petit salt d'aigua ens ha servir per refrescar-nos.
Hi vaig poc cap allà, però cada cop que hi vaig, torno enamorat d'aquest país que tenim.

dissabte, 9 de juny de 2018

Cambra d'Ase ( 2.750 m.)


Avui hem anat amb l'Oriol cap al Cambra d'Ase (2.750m.). Hem marxat d'hora cap a Eina, on hem aparcat. Des d'allà les pistes d'esquí s'enfilen fins al peu del circ glacial, però en un laberint de pistes indestriable. Cada cop que hi he anat he pujat per un lloc diferent. Avui, tot i que volíem anar fins al peu de la Vermicell, hem anat enfilant-nos fins a la csarena que passa per sobre d'aquestad'aquesta, just al punt on es fa difícil baixar o saltar cap a la canal. Per tant, hem acabat de pujar fins al cim per la carena. És una carena ampla, avui verdosa però a dalt resseguida d'una veta de neu. Hem passat per sobre les diferents canals i ventats, hem arribat al cim. Allà hem trobat una colla. Fins aleshores només un home, que anava amb esquís, malgrat la manca de neu excepte a les canals, i que anava fent pujades i baixades.
Després de coronar el cim hem reculat fins a la canal central. Ens hem calçat grampons i piolet en mà l'hem baixat.





És una canal ample però força dreta, sobretot la sortida. Ara, la neu estava molt tova i es feia molt bé. Un cop a peu de canal, seguint un roquissar hem anat baixant i tant alegres que ens hem saltat el trencall i ens hem trobat a l'espai Cambra d'Ase, bastant més avall i separat d'on havíem d'anar. Desfent camí i remuntant de nou hem tornat  a pistes per prendre el bon camí.
Ha estat una sortida divertida, amb un dia on s'alternaven el sol i les clarianes. Al final ens han sortit més de 1.300 m. de desnivell. Per rematar la jornada hem anat a dinar a Guardiola, al bar Cadí, un clàssic a les sortides de muntanya.

dilluns, 4 de juny de 2018

L'erupció del Fuego

No fa ni un any hi era a tocar. Potser a un parell de quilòmetres en línia recta, no ho sé. Quan viatges i vas a segons quins països, visites indrets de la mà d'uns personatges que s'atribueixen un saber, que el temps potser desmenteix, però que la repetició de l'activitat els fa experts. Si fos no sé on, demanaríem moltes garanties per fer segons què, però segons on, es sobreentén. Ep, i ja ho signo. Perquè ningú t'obliga a res i de carnets, t'ensenyen els que vulguis. Només constatar que aquell expert que m'acompanyà tot fent gala del seu saber del volcà, potser no en sabia tant. De fet però, dels volcans poca gent en sap i la seva imprevisibilitat és el que els fa tan espectaculars i alhora tan perillosos. Per cert, tan de bo estigui bé el sagal.
Avui ha erupcionat el Fuego. Quan vaig arribar a Antigua veia petites erupcions. Era de nit i una llengua de foc anava apareixent constantment d'una bellesa captivadora. Fou gairebé la primera imatge que vaig tenir de Guatemala, espectacular.
Dos dies després emocionat enfilava el volcà Acatenango per veure el Fuego d'aprop. Des d'allà estant vaig veure vàries erupcions. Petites. Insignificants. Però per algú que la idea que té de volcans es remunta a la Garrotxa, indescriptible.
Veure aquest matí les imatges del Fuego i sentir de fons aquell parlar melós que tenen em retorna de nou a aquell país i em fa desitjar que tan de bo no sigui més, perquè força ja ho ha estat.

diumenge, 27 de maig de 2018

Un groc que els fa sortir els colors

Si diumenge van venir forasters a treure el groc del poble, males llengües diuen que van a sou, avui l'hem tornat a posar. I ha quedat ben bonic. Per cert, per aquells que demaneu, la creu de terme ha aparegut i tard o d'hora tornarà al seu lloc.
Bé, com deia, el groc avui ha tornat a brillar i en restituir-lo, uso aquest mot perquè té un gran valor, hem sentit de tot. Molta gent d'acord. Alguns aplaudint, altres alçant el dit polze, altres parant a parlar. Alguns també amatents i alguns, pocs, contraris. Aquests, bàsicament un parell. Un que directament ens ha insultat. Res a dir d'ell, per si sol es desqualifica, com en Carrizosa al Parlament, fent de pinxo de polígon. L'altre, una dona que s'ha aturat a parlar. Els arguments, tots girant a l'entorn de l'ecologisme i el plàstic, s'han esfondrat poc a poc, a mesura que anava parlant, confirmant que el que més li molestava era el color, renegava del seu cotxe groc tot dient que hi pintaria l'estanquera a sobre perquè no tingués aquell color. Del plàstic poca cosa. De fet, aquest groc fa que poc a poc es vagin destapant.
Avui el groc torna a Calders. No sé si durarà gaire, però el que compta no és el temps que duri sinó que allà estem, tossudament alçats i que d'una manera o altra els farem de mirall i les seves misèries i males arts no es podran tapar.

dissabte, 26 de maig de 2018

Volta a Montserrat pujant a Sant Jeroni ( 1.236 m. )


Avui hem anat amb el Josep, el Natali i l'Oriol a Montserrat. Hem aparcat a Santa Cecília, des d'allà surt un corriol que s'enfila cap a la canal de Sant Jeroni. El primer tram és rocós, amb alguna cadena, però metres més amunt ja entra al bosc, un bosc ple de boixos, teixos i alzines, fins al coll. És una pujada dreta, que va fent ziga-zagues per un camí ben fresat.




Al coll ens hem desviat per anar a fer el cim de Sant Jeroni ( 1.236 m. ). Un sender amb formigó i esglaons que va pujant. Hem vist cabres i poc més, perquè la boira era espessa.
Després hem tornat enrere i hem pres el camí que va cap al pla dels ocells. Ara bé, al cap d'una estona hem pres un trencall que ens ha portat sota una agulla que es diu el Cap del mort. Allà hem esmorzat amb unes vistes generoses.
Havent esmorzat hem seguit el corriol fins al Cavall Bernat. Després, sempre planejant, hem passat a tocar de la sortida de la canal Plana i hem anat al peu de la Prenyada i baixant cap a Sant Salvador hem passat per sota de l'Elefant i la Mòmia.
Des d'allà hem anat cap a la Trinitat. Un petit refugi abandonat però net. Hem seguit fins al pla de la Trinitat on hem agafat el corriol que passant per l'altre vessant del Cavall Bernat va a parar també planejant, fins a Santa Cecília.
Ha estat una volta molt distreta. Només a la primera canal hem trobat força gent, però després no gaire i les vistes del massís són espectaculars.

dilluns, 21 de maig de 2018

Ara ens arrenquen el groc i les estelades dels pobles

El meu poble és bàsicament independentista. Amb gairebé un 90 per cent de participació a les darreres eleccions, pràcticament el 82 per cent de la població va escollir opcions independentistes. Clarament. Sense dubtes. Després queda saber on situaríem els Comuns, però això ja és un altre tema.
Aquesta setmana, no sé massa bé quin dia, algú va voltar pel poble traient tots els llaços grocs penjats. També van enfilar-se per arrencar un cartell que posa "Municipi per la independència", no se'n van sortir, així com diferents estelades petites que estaven penjades als fanals.
Quan la gent es va començar a penjar el llaç groc a la solapa, a mi em va semblar una mesura força naïf. No ho sé, una mica de revolució dels somriures, perquè ens entenguem, però sembla que amb el temps, he de reconèixer que estava equivocat i que portar un llaç groc els emprenya. Els sulfura perquè un símbol tan petit, tan insignificant, pren un enorme significat i no calen grans elucubracions per dir que aquest Estat no és democràtic i té tics feixistes, només cal pintura groga o un llaç i això els encén.
El groc s'associa a llibertat, així com unes estelades que fa temps ignoraven. Per tant, potser no anem tan malament si un simple color els fa sortir els colors.
Per cert, poden arrencar-ho tot i nosaltres penjar-ho tot de nou, però encara que aquest joc arribés a l'infinit, crec que a molts ens han perdut. Alguns mai ens han tingut, a d'altres fa temps que els perderen i d'altres els perden dia rere dia, amb els seus tics autoritaris, repressors i antidemocràtics i això, malgrat voltin pels pobles per amagar la voluntat popular, aquesta és com un foc somort, que crema per sota i que a la llarga acaba sortint.
Visca la República Catalana!

Ep, afegeixo, ara voltant, he vist que a més de tot el que han tret, també han fet saltar l'estelada que hi havia a la creu de terme. Una creu de ferro forjat de l'any 1805 que també han fet desaparèixer. Està clar que per a alguns, la unitat d'Espanya està per sobre de tot, persones, patrimoni, llibertats, drets...

divendres, 18 de maig de 2018

Tornant de Prada

Fa poc que he arribat a casa. Arribo de passar tres dies d'intercanvi amb els infants de Prada de Conflent, de la Bressola.
Fa uns mesos van venir ells aquí, ara hi hem anat nosaltres. Tot el dia fent activitats conjuntes, que si el forn solar de Montlluís, que si Sant Miquel de Cuixà... i altres propostes engrescadores i a la tarda, després d'escola, els infants marxen cap a casa de les famílies. A conviure amb els companys de Prada. A ser un més de la família. És una experiència molt especial. Infants del nord i del sud de Catalunya convivint. Aprenent els uns dels altres perquè malgrat ser un sol poble, tenim maneres de fer un xic diferents. Hi ha dinàmiques diferents, però també d'iguals i vivint plegats, descobrim que tenim molt en comú i que allò que ens diferencia són detalls. Alguns que ens semblen grans, d'altres petits, però tots són de forma i no pas de contingut i tots són superables.
Fer un intercanvi és aprendre. Aprendre vivint en primera persona i no només parlo de conèixer el territori o la unitat de la llengua, que també, sinó aprendre a conviure i alhora a créixer com a persones, perquè passar uns dies amb una família diferent, esdevé un aprenentatge de vida. Un repte personal que ens ajuda o qui sap si obliga a desplegar totes les eines que tenim per a relacionar-nos, per a moure'ns socialment i que potser mai hem usat plenament i és un aprenentatge que, acompanyats pels mestres i les famílies, esdevé molt ric. Potser un que ens marcarà molt, qui ho sap.
Com a mestre que ha passat per la Bressola, o potser per això, en sóc un ferm defensor, tot i que sempre marxes amb els dits creuats per tal que tot funcioni. Sé que ho tenim tot a favor. Al nord ens acullen els que considero la meva família del nord, però també tens clar que els que faran el treball més important seran els infants, i els mestres, a part de facilitar les condicions hi som per acompanyar, esperonar, vetllar... I el fet que no depengui tot d'uns, que no ho controlis tot, fa que també sigui intens pels mestres. Especial. I ric, molt ric i intens perquè ho vius en primera persona.
Avui hem tornat i de nou se'm confirma que per molts motius és una gran experiència pels infants i que cal mantenir i mimar.