diumenge, 18 de febrer de 2018

Taga de Ribes ( 2.040 m. )


Avui he anat a esquiar amb el Robert. Hem anat a fer el Taga de Ribes de Freser ( 2.040 m. ).
És d'aquells cims que es fa sovint però que amb neu ja costa més, ja que només està nevat, per poder pujar amb esquís, alguns dies d'hivern.
Hem deixat el cotxe passat Pardines ( 1.224 m. ) i hem pres una pista que anava baixant fins a la vall per després enfilar-se cap a Santa Magdalena. Una pista gelada i obaga que hem fet amb els esquís a l'esquena, un quilòmetre i mig. Des de Santa Magdalena ja ens hem pogut calçar els esquís.
Hem anat pujant per la pista fins que el camí es desvia i s'enfila cap al cim, cap a una vall ben marcada que passa entre dos turons.





La neu era un xic gelada i plena de traces. Hem anat enfilant-nos fent algun flanqueig un xic exposat, però ràpidament hem arribat al fons de la vall per on hem anat pujant fins al cim. A la part de dalt la neu era millor. Neu pols amb una base gelada.
A dalt del cim no hi feia gens de vent. Avui feia un dia clar i lluminós. Des del cim es tenien grans vistes del voltant. A una banda el Puigmal ben nevat i tota la serralada al Gra de Fajol. Més a l'oest el Pedraforca blanc i captivador. Al sud, sortint d'un mar de boira, el Montseny. Traient el cap elegant.
Feia un dia per estar-se al cim gaudint de la vista i del sol.
Per baixar, després de fer uns quants metres amb els esquís a l'esquena, a dalt la capa de neu no era molt contínua com per baixar, ens hem cal çat els esquís i hem pogut gaudir d'unes baixades ben divertides. Trams de neu gelada i dura, altres de neu transformant-se però encara sòlida i al final, algun tram de neu pols.
Hem baixat per una altra banda, intentant aprofitar les millors pales i n'hem trobat un parell de ben dretes i distretes.
Al final hem fet uns 900 metres de desnivell amb una neu ben divertida.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

divendres, 16 de febrer de 2018

La llengua vehicular, el català.


Un sindicat minoritari i radical m'ha enviat una carta per animar a les famílies a demanar que la llengua vehicular de les escoles sigui el castellà.

La meva resposta ha estat...

Senyors del sindicat...

He rebut el seu correu convidant a la comunitat educativa a pressionar a la Generalitat per canviar la llengua vehicular de l'escola. L'he rebut i la rebutjo de ple. Sense cap mena de dubte. Sense fissures i malgrat pensi que ja estan assabentats dels motius, em permeto fer-els-hi una breu reflexió.
Primer de tot cal destacar que aquesta proposta és una proposta amb un interès polític. Ni educatiu ni lingüístic ni social.
És una proposta que ve de grups poc representatius, com SCC o el seu mateix sindicat, minoritari i de poc seguiment, que sense aconseguir a les urnes allò que cal per canviar i modificar normes de consens de país, aprofiten la ingerència de l'estat, a través del cop d'Estat del 155 per aconseguir allò que no tenen i que com a país hem cregut que és un pilar bàsic. Fan servir la llengua com a motiu de conflicte perquè els interessa i no pas perquè existeixi un conflicte real.
Dic que no és educatiu perquè està clar que no hi ha cap fonament educatiu, per voler allunyar als infants d'una llengua a la qual és fàcil que no hi tinguin accés. Aprendre llengües és una riquesa i si l'accés a aquestes es fa de manera tranquil·la i natural com la immersió, és un regal. Cal recordar que amb el model actual, tots els infants de Catalunya són competents amb ambdues llengües, que per cert, si són mestres o professors, aquest hauria de ser el seu objectiu. El coneixement no ocupa espai i una persona bilingüe fàcilment aprendrà una tercera o quarta llengua ( Jean Petit ).
D'altra banda no ho fan per cap motiu social, ans al contrari. L'accés al català esdevé un element cohesionador. Un element que fa que tots els infants tinguin al davant un futur amb les mateixes possibilitats i oportunitats, sense cap tipus de discriminació per la llengua. Potenciar que certs infants tinguin menys accés a la llengua pròpia del país, és condemnar-los a sentir-se estranys a casa seva i potser, assegurar-se persones insatisfetes que es radicalitzin i s'acostin als seus postulats. Una llengua serveix per comunicar-se i per sort, en aquest país, aquells que passen per les escoles, es poden comunicar de manera més que correcte amb ambdues llengües.
A nivell lingüístic podríem parlar del pes de cada llengua i de la inexistència d'infants que no parlin castellà i en canvi la realitat d'infants amb dificultats d'accés al català, però això tampoc crec que sigui un motiu que els faci canviar d'opinió.
És cert que pot haver-hi famílies que s'apuntin al carro, però com a professionals, que entenem de l'educació, dels seus processos i de la realitat a les aules, i que tenim l'educació com a fita i els infants com a persones a protegir, no podem permetre'ns usar les seves pors, desconeixement o bé desconfiança, per fomentar aquest tancament vers una llengua. Vers una riquesa i tancar-els-hi l'accés al coneixement.
No és el primer cop que rebo algun escrit amb les seves ocurrències, amb els seus estirabots, però com a mestre i director, sempre vetllaré pels infants de la meva escola i això passa per mantenir una immersió que garanteixi a tots els infants les mateixes oportunitats en un futur, fent que tothom tingui accés a ambdues llengües de la mateixa manera i això, a dia d'avui, passa per un sistema en immersió en català.


Atentament 

Mestre

dimarts, 13 de febrer de 2018

Una bona nevada


Hi ha dies que cal deixar-se anar. Que cal deixar de banda tot allò que es tenia previst i davant d'un fet nou, actuar diferentment.
Avui, tot i tenir moltes coses previstes, rua inclosa, la neu ens ha fet canviar de plans. Un fet tan singular a les nostres contrades, no pot deixar-se passar i quan hem arribat a l'escola i hem vist que tot l'entorn era blanc, una realitat s'ha imposat. Avui calia tocar neu. Jugar amb la neu. Sortir, experimentar, caure, córrer, patinar, mullar-nos, en definitiva gaudir i aprofitar aquest bé de la natura.
Per tant, només arribar ja hem sortit. Primer a tocar la neu que hi havia al voltant de l'escola, després a fer unes baixades amb uns trineus i més tard a passejar. A trepitjar neu, a sentir-la, a gaudir del seu silenci, de la seva textura, del seu tacte.
Hem passat el matí jugant amb la neu, experimentant, provant, gaudint i quan ja semblava que en teníem prou, hem tornat a l'escola, a escalfar-nos. A parlar del que hem fet i del que hem sentit.
Avui, hem gaudit del dia improvisant. Aprofitant el que ens ofereix l'entorn sense cap altre condicionant que la nostra imaginació, la il.lusió de la neu fresca i el desig d'experimentar.
A alguns els ha encantat. A d'altres la seva fredor no els ha agradat. Però tots hem pogut viure un dia de neu a pler.

dilluns, 12 de febrer de 2018

Costa Pubilla ( 2.056 m.)


Avui hem anat a fer el Costa Pubilla ( 2.056 m.). Passat Ribes de Freser, direcció la collada de Toses, a l'alçada de Planoles hi ha un trencall que porta a Nevà, on hem aparcat. De fet més amunt no es pot anar. Estava tot ben blanc.
Hem pres una pista nevada que pujava fent ziga-zagues cap a la muntanya. Està ple de traces.




Hem anat seguint les traces fins al coll, on el vent havia deixat clapes sense neu. Al coll però, en comptes de pujar cap a l'esquerra, hem anat cap a la dreta, on es veia un cim pelat d'arbres i que semblava el nostre objectiu. Ara bé, un cop a dalt hem vist que hem fet un altre cim, l'Emperadora (1.956 m. ). Tota la pujada l'hem fet sota un sol lluent i al tram de dalt, ben ventats. En sortir al coll hem vist que al sud, uns núvols negres ho cobrien tot. De fet, baixant en cotxe ens ha enxampat una tempesta de neu a l'alçada de Sant Quirze de Besora. La carretera en poc temps ha quedat ben blanca.
La baixada amb esquís des del cim ha estat poc lluïda. Una baixada amb neu crosta, pesada, d'aquelles cansades i que dificulten els girs. No ha estat una gran baixada, ara bé, el lloc és ben bonic.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dissabte, 10 de febrer de 2018

De colònies


Fa temps que vaig de colònies. Diria que des dels setze o disset anys de monitor. Abans de nen, des dels set o vuit anys. I des d'aleshores, gairebé cada any hi he anat. Al principi eren llargues. De fins a quinze dies. Ara ja no, com a molt tres o quatre dies. Alguns cops a la muntanya, d'altres a la platja i d'altres de viatge. Com a mestre a vegades amb monitors i d'altres sense. I les edats molt variades. Hi he anat amb nens de llar d'infants, rutes amb adolescents, colònies per nivell a algunes escoles i d'altres per cicles. Les darreres, d'escola. Infants d'infantil fins a cicle  superior barrejats. Fent pràcticament les mateixes activitats, buscant un punt en comú entre tots i aquestes, barrejades, esdevenen també especials. Cada sortida amb infants té quelcom d'únic perquè es creen uns vincles i unes complicitats sòlides, que ajuden a conèixer-se i a la llarga a poder establir aquella relació que permet tenir confiança i ajudar-se.
En el món dels mestres també n'he conegut molts que vénen del camp de les activitats del lleure i amb aquests, es fa fàcil fer colònies, perquè parles el mateix llenguatge, perquè amb la mirada ja t'entens i perquè, encara que cadascú tingui la seva manera d'actuar, aquesta té una base sòlida i treballada.
Ahir vàrem tornar de colònies d'escola i tot i arribar molt cansats, ja que ets present les vint-i-quatre hores del dia, és un esforç que val la pena. Perquè tens una altra visió dels infants i ells de tu. T'han vist fer l'indi, menjar amb ells, riure, mostrar-te cansat... i això et fa més proper als seus ulls i aquesta proximitat et permetrà apropar-t'hi i acompanyar-los en el seu camí. A establir aquell vincle que et farà company de viatge.

dissabte, 3 de febrer de 2018

Bastiments ( 2.881 m. )


Aquest matí hem anat amb la Montse a fer el Bastiments ( 2.881 m. ). Hem aparcat a l'aparcament del mig de les pistes de Vallter i hem baixat a peu un xic fins a prendre el corriol que puja fins al refugi d'Ulldeter. En sortir del cotxe, aquest marcava sis graus sota zero. A més a més feia molt vent.
Quan hem pres el corriol del refugi, el vent ha desaparegut, ja que és un camí que passa enmig d'arbres. Pujant hem trobat molta gent. Molts amb raquetes, alguns amb esquís i d'altres amb grampons.






A partir del refugi la gent ha anat separant-se. Uns s'han quedat al refugi i d'altres han anat cap al Gra de Fajol per fer alguna canal o altra i la resta cap al Coll de la Marrana.
A partir del refugi hi ha pistes i tot està més destapat, per tant, hem tornat a sentir el vent amb força, ràfegues que et feien perdre l'equilibri.
Hem anat pujant per pistes fins que hem pres el camí que va directe cap al coll de la Marrana. El vent portava boira i ens l'anava amagant. L'hem pujat força bé, però a dalt, el vent cada cop ha estat més fort i constant, fins que no hem arribat a peu de la pala del Bastiments.
A partir d'aquí la traça s'enfila constant, fent ziga-zagues per suavitzar el pendent. Feia temps que no feia tantes voltes Maria. De tant en tant ràfegues de vent ens venien de dalt, escopint-nos de la pala. Per evitar-ho ens acotàvem tot inclinant-nos cap a la muntanya.
Un cop a la creu el vent ha bufat de manera constant i hem anat carenejant, sentint a la cara la neu repicar-nos, fins al cim.
Feia molt fred. Moltíssim.


Tornant a la creu hem tret les pells i hem iniciat la baixada. Una baixada molt divertida. La pala del Bastiments és força dreta i ample. Ja al coll hem dubtat uns instant per on baixar, ja que el vent fa cornises dretes, però cercant hem trobat un pas franc.
A partir d'aquí una baixada fàcil, ventada, amb bona neu i agradable.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 2 de febrer de 2018

Més lluny, cal anar més lluny...


No entenc pas res i com deia aquell, sóc pas mestre jo, o sí, però d'entendre, res de res. Perquè els discursos abrandats, les presons mai seran prou per a tots i la història ens jutjarà que deien, ha deixat pas al tactisme ancestral. De nou comencem a fer càlculs i a comptar, tot preparant una tàctica en previsió del que farà l'altre, però l'altre, farà tot allò inimaginable per anorrear-nos. I ho sabíem. Van matar milers de persones en una guerra i mai han demanat perdó ni buscat els morts de les cunetes. Per tant, la sorpresa és sorprenent en si perquè no hauria de sorprendre el que ha passat.
Fer el pas i posar-se al davant hauria de ser a consciència,  sabedors que els caps visibles durant un temps deixaran de ser prioritats quan la tàctica ho requereixi. Ara bé,  seguim allà, confonent la lluita a curt termini per la lluita a llarg plaç, canviant l'objectiu de tots per una restitució que, si no s'hagués començat res no caldria, però de fet es va començar per anar més enllà i no més enrere. Vull dir que les energies haurien de destinar-se totes construir a la República i res més. La resta, després.
Un altre aspecte que em sorprèn és que si bé ens sabem sobirans, actuem com a súbdits i si bé temporalment podem patir una repressió ferotge, injusta i despiatada a nivell individual, a nivell col.lectiu som prous per poder aguantar el cop i avançar, perquè si reculem o mostrem feblesa, tots els mecanismes que estan en mans del govern central i que usa barroerament i de manera partidista, acabaran enfonsant-nos. Sabem que mai deixarà al poble català decidir, malgrat siguem una majoria que volem la independència o per això i per tant, si ens creiem l'objectiu, hem d'actuar com a éssers lliures i desobeir. Actuar amb plena sobirania. Mostrar-nos amos del nostre destí i ignorar certs requeriments de personatges manipulats per un govern de moral qüestionable o sermons de rèmores del passat que viuen a cos de rei sense fer res i instruint-nos sobre una realitat social que desconeixen.
Si som sobirans hem d'actuar com a tal i fins que no ho fem, ningú ens creurà i per tant seguirem sent un afer intern i lluitant per no desaparèixer.