dissabte, 27 de maig de 2017

Aneto ( 3.404 m. ) per Estasen

Avui, amb el Josep, hem anat altre cop a l'Aneto (3.404 m.) però aquest cop, en comptes de pujar per la via normal, hem pujat pel corredor Estasen.

El sol treu el nas

Al fons l'Aneto

Vàrem arribar ahir a la nit a Besurta on hem fet bivac. Al matí, a quarts de cinc, ens hem llevat i de seguit ja hem enfilat cap a la Renclusa. Aquest cop jo duia esquís i en canvi, el Josep no.
Fins un xic més amunt de la Renclusa, a uns dos-cents metres per sobre, no m'he calçat els esquís. La neu estava força tova. A partir d'aquí amb el Josep ens hem separat, ja que ell podia pujar directe i jo havia d'anar fent voltes. De fet, fins a les portelles, he anat gairebé sol, sense veure ningú i allà l'he esperat perqué ell ha anat per un recorregut on s'enfonsava i la neu li arribava fins a l'alçada del pit.
Hem fet el flanqueix fins al coll de Corones i allà, ens hem preparat per desgrimpar el coll, per baixar fins a la vall de Corones. Ens hem calçat grampons i piolets i ja hem enfilat cap al corredor Estasen. La neu, a aquesta banda estava més gelada. Un xic dura però ideal per pujar. A més, el pas de gent fa que hi hagi traça força marcada. El corredor puja directe cap a la carena amb desnivells que van de 45 a 55 graus. L'hem fet sense complicacions i gaudint-lo molt.

Al mig del corredor

Des de dalt del corredor

Al mig el corredor, vist des del coll de Corones
Aquest cop, en comptes d'anar amb piolet i pal, he anat amb dos piolets i la veritat, he pujat molt bé. Un cop a dalt el Josep ha anat a fer una agulla i quan ha tornat, després d'un flanqueig i una petita pujada fins a la cresta, hem arribat al cim de l'Aneto per darrere, sense passar pel pas de Mahoma.

Just abans del cim

Al cim
La tornada sí que l'hem fet pel pas, però aquí ens hem separat. Anant amb esquís, la millor opció era baixar per barrancs, en canvi, el Josep, sense esquís, ha preferit baixar altre cop el coll de Corones i anar al refugi.
Avui la neu era tova, però es baixava molt bé, això sí, fent força. Molt cansat. Hi havia neu esquiable fins gairebé a Aigualluts, però a partir d'allà, altre cop esquís a l'esquena i a caminar fins la Besurta. Una passejada entre cims alts i nevats enmig d'una plana verda i amb el riu baixant generós.

Als plans
Un cop a la Besurta he anat amb cotxe a buscar al Josep cap a Senarta.
Avui, ha estat una gran sortida, potser la darrera de la temporada. Ha tingut moments de tot, esquiant trinxat, pujant un corredor prou dret però amb una neu fantàstica, desgrimpant trossos empipadors amb els esquís a l'esquena, caminant i esquiant sol enmig de la immensitat... Vaja, un dia ric. Ple de sensacions.

Clicant aquí podeu veure més fotos

dimarts, 23 de maig de 2017

Guix, elements d'innovació educativa o bé aula, de innovación educativa.

És curiós. La revista Guix, de l'editorial Graó, és una revista que toca temes d'àmbits pedagògics. En ella sovint he publicat articles, experiències que em semblaven interessants compartir i que les posava negre sobre blanc.
Fa uns mesos, els vaig enviar un article referent a una activitat que fem, des de fa anys, a l'escola; el teatre. De fet diria que a gairebé a totes les escoles on he estat, n'he fet. Sempre m'ha semblat una activitat molt interessant, una activitat rica i valuosa i per tant, intentava explicar, en l'espai que et cedeixen, aquesta activitat, la seva vàlua i el perquè de fer-la.
Aquest mes ha sortit publicat. Em pensava que sortiria només a la revista Guix, però curiosament, ha sortit també a la revista Aula, d'àmbit estatal: "Aula, de innovación educativa". També us diré que amb els anys que porto fent aquesta activitat, tampoc la titllaria d'innovadora, tot i que me l'estimo molt i la valoro més. El que és curiós però, és que ells mateixos han fet la traducció a l'espanyol, si bé altres vegades m'han demanat si m'interessava fer-ne la traducció, aquest cop no i avui he vist l'article publicat en espanyol. I se m'ha fet un xic estrany, perquè no dir-ho.
Per tant, d'aquí a unes setmanes, quan rebi els exemplars de mostra, amb ambdues llengües, llegiré amb certa curiositat allò que vaig explicar, però com si m'ho expliqués algú altre i des de molt lluny. Serà interessant veure com sona.
Per si de cas però, us deixo en aquest enllaç l'original, en català i sense cap retall.

dijous, 18 de maig de 2017

El diari Ara

M'agrada el diari Ara. És un diari que quan va sortir em va semblar interessant, que omplia un espai periodístic que em semblava orfe i per tant, vaig fer-me'n subscriptor. Durant uns quants any n'he estat. De cap de setmana, però cada dissabte, ben content, anava al quiosc a agafar el diari i amb aquest sota el braç, cap a casa a llegir-lo tot desconnectant de tot.
Amb el temps però, he anat veient que no sempre tenia temps de llegir-lo i acabava agafant-lo al vespre. Ara bé, si el tens al vespre, és gairebé com si tinguessis un diari de la setmana passada perquè les notícies fresques del matí, es consumeixen ràpid i poques segueixen vigents. Per tant, tot i no trencar el meu interès pel diari, vaig decidir donar-me de baixa de la subscripció i comprar-lo quan realment el pogués llegir. 
Donem-nos de baixa. Fàcil. Una trucada i ja està. Moltes gràcies i ja estàs donat de baixa. Mesos després però, amb encara alguns vals que arribaven, pensava que eren les restes de la subscripció, de nou se'm carregà al compte la subscripció i en trucar per demanar el perquè, em digueren que hi havia quelcom que no s'havia fet bé, però que tranquil, que ja estava tot en ordre i ja no n'era subscriptor. 
Els mesos passaren de nou, ara ja sense els vals però un altre cop, de nou, m'arribà el cobrament del diari. En reclamar em digueren que no en tenien constància de la meva decisió i que em donaven de baixa. Per si de cas vaig anar al banc. Res a fer, que ja estava cobrat. És a dir, sense els vals i pagant, però semblava, ara sí, que ja era lliure.
Avui, de nou, m'ha arribat el cobrament i en trucar, altre cop el mateix. Però de nou, tranquil, ja està, en breu el truquem per confirmar que ja està i de nou, segueixo esperant. He trucat, he enviat un correu electrònic, he fet una piulada, he fet un escrit al facebook i una entrada al bloc. Per tant, si teniu pensat fer-vos subscriptors del diari Ara, penseu-s'ho bé abans, no sigui que mai us en volguéssiu desfer, us ho diu un que fa mesos, sinó algun any que hi batalla i no poguéssiu com un servidor, perquè és més difícil donar-se de baixa del diari Ara, que no pas arribar a la lluna saltant. 

dimarts, 9 de maig de 2017

A la riera


Ara que fa bon temps, que el dia s'allarga i la temperatura és agradable, ve de gust quedar-se a l'escola. Bé, a sota, a la riera. L'aigua corre generosa. Les darreres pluges al Montcau encara baixen per la seva terra porosa i el rierol, baixa alegre. El borbolleig és constant.
Els xics, amb un tros de jonc en tenen prou i aquest esdevé una canya de pescar afortunada o bé una espasa ferotge. Núvols d'insectes els serveixen d'adversaris fins que es cansen i aleshores, una pedra llençada que esquitxa o bé un tronc que davalla i esdevé un vaixell pirata,copen la seva atenció. És agradable jugar a ran d'aigua, mentre el sol escalfa i el so de l'aigua ens acompanya.
Els grans, entre converses desenfadades passen les hores, unes hores que enriqueixen la imaginació dels xics. Jugant. Somniant.
Ara que fa bon temps, és agradable restar ran de riera, sense altre maldecap que veure si acabaran molls o no aquests personatges fantàstics que corren somrient. Que corren feliços.

divendres, 28 d’abril de 2017

M'he omplert de nord...

 Avui hem tornat d'intercanvi amb mainatges de la Catalunya Nord. Tres dies pel Conflent i el Rosselló i sento que m'he omplert de nord. He tornat a experimentar aquelles belles contradiccions.  Les seves contradiccions. Se senten orgullosos de ser catalans tot animant als blaus, sense reciclar massa però amb un país ben net. Tenen unes viles plenes de flors i els carrers tacats de tifes. Contradiccions una rere l'altra, però també amb aquell tarannà deliciós, on la gent no concep veure passar algú i no saludar-lo, ja sigui al carrer o al supermercat. On la gent de bon matí, quan es retroba, es fa un bes i sinó es dóna la mà.
Un país on a l'entrada dels pobles trobes el nom en català i francès, però gairebé a dins tots els rètols en francès i enmig, algun mot que recorda que són catalans. Que volen cridar que són catalans. Arreu cotxes amb l'enganxina del ruc, al costat d'una F ben gran. On qualsevol conversa s'inicia escoltant i enmig del francès, poden caure mots en català, però amb comptagotes, massa temps els han fet callar.
Avui hem tornat de la Catalunya nord i de nou, m'he enamorat d'aquell país i de la seva gent, com els seus infants. Mai un mot més alt que l'altre, sempre atents, sempre educats. Potser són tots, potser només els de la Bressola, però dels que conec, en faig llei. Creuen en tots. En els altres i vetllen pels altres. Mostren generositat. Mostren respecte. Són acollidors.
Avui he tornat de la Catalunya Nord i sé el que fa i va fer que m'enamorés d'aquell tros de país. Tot això i molt més, perquè és un país petit però ric. D'esperit i d'indrets. Ple de colors, des del blanc de l'imponent Canigó, que s'alça de cop de la plana, als mil verds del Conflent. De pobles tractats amb amor, plens d'aigua neta que davalla per tots els racons.
Un país acollidor, per la terra i la gent, però com un vi fort, que va entrant a poc a poc. Sense presses. Glop a glop, però que un cop l'has assaborit, el seu gust t'acompanya sempre i et porta records.
Avui, he tornat d'un bell bocí del nostre país.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Grafiters amb poca traça

Si volteu pel Bages i el Moianès, potser també eix Llobregat amunt, trobareu uns grafitis que es repeteixen arreu. Són un mot. Segurament l'autor en sap el motiu, però no passen desapercebuts pels demés tot i que és difícil entendre el perquè. A moltes parets isolades, ponts allunyats, murs aïllats els trobareu. Són quatre lletres. En majúscules, això sí, un xic arrodonides i dobles.
Durant temps s'ha discutit si el fet de fer grafitis és art. Cal reconèixer que hi ha dibuixos que són impactants o fins i tot textos amb ocurrència, com el Grillart, o alguns murals reivindicatius ben aconseguits, però alguns d'aquests, com el del tal Ynda, no em semblen més que una oda al seu narcissisme, ja que són com pixades de gos però visibles. Marcant territori. D'altra banda són molt cobardes. La majoria estan en llocs allunyats i de fàcil accés. Per tant, tampoc corre riscos al fer les pintades. Si fos un investigador policial, per les pintades, podria determinar que l'autor podria ser qualsevol infant d'entre P5 i primer, que descobreixen l'escriptura i usen les lletres de pal, tot jugant amb les formes. D'altra banda que l'autor necessita reconeixement, perquè en fa moltes, però alhora és poruc, ja que a més de no poder relacionar "l'obra" amb l'artista, les fa en llocs de fàcil accés i gens controlats.
Podríeu dir i tu què n'has de fer, però les pintades les fa en llocs públics i més que millorar l'espai, en general el degrada, perquè no tenen altre valor que la repetició monòtona i poc ocurrent i aquest espai també és meu. I compte, no confonguem bretolades narcissistes i mancades de qualitat amb qualsevol tipus de reivindicació artística o social, com la pintada feta al mirador de Calders, que també és un lloc de fàcil accés, gens vigilat i sense altra mèrit que demostrar que se sap escriure.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Al castell de Montgrí ( 303 m. )

Ahir vaig anar fins al castell de Montgrí. Vaig aparcar al poble, a tocar del camí que puja al castell. És una pista ample, però que les pluges va desdibuixant. A banda i banda abunda l'argelaga i el romaní, a més de la borratja i la malva. Està plena de regerots. Al cap de poca estona la pista s'estreny. Va fent zigazagues de manera planera fins al cim, on hi ha el castell. Ara bé, a mig camí surt un corriol que s'enfila de dret per un torrent. És un torrent pedregós. Porta a una cova, on hi ha unes quantes vies d'escalada. La cova no és massa gran i està plena d'excrements de cabra. Pujant en vaig veure un parell, però xiques, cabrits. Seguint unes fletxes verdes vas pujant, voltant el turó i grimpant un xic. De fet fas molta drecera i és un camí fàcil i agraït. A la baixada vaig anar pel camí normal, que baixa des del castell al coll, el que separa el castell i el turó de Santa Caterina. En aquest camí hi trobem tres barraques de vinya, però no com les del Moianès, sinó de sostre voltat. Tot baixant es pot fer drecera, tallant perquè el camí fa tantes voltes, per minimitzar el pendent, que sovint passes per sobre del camí i només cal baixar de dret per estalviar-te un revolt. És una sortida ben agradable.
El castell, si bé només hi ha el perímetre dibuixat per les parets, amb torres a cada vèrtex, et permet tenir una visió dels encontorns fantàstica, ja que per una escala de cargol accedeixes al camí de ronda. A una banda merlets i algun matacà de tant en tant i de l'altra una barana, poc ferma, tot sigui dit.
Pujant i baixant em vaig trobar un munt de gent, ja que malgrat de castell n'hi ha poc, l'indret val la pena l'esforç. A més del castell veus la cisterna, les pedreres i altres indrets de la zona i un cop feta l'excursió, pots baixar a banyar-te a la platja.