dijous, 16 d’agost de 2018

Fins a Montserrat i tornar en bicicleta de carretera

 Avui he anat amb bicicleta de carretera des de Calders a Montserrat... i tornar. Perquè el tornar no sembla important, però ho és molt. I tant! La d'avisos de rampa que he tingut tornant...
Hem sortit cap a dos quarts de vuit i hem anat directes cap a Sant Fruitós. De fet aquest tram fa força baixada. Després, cap a Manresa, passant pels bombers. Allà comences a veure que això d'anar en bici de carretera té un xic de risc. Ara bé, a aquella hora, no passaven molts cotxes. Hem baixat cap a la rotonda de la Pujada Roja i després hem agafat el camí que passa per l'escola oficial d'idiomes.
Des d'allà hem anat cap al Pont de Vilomara i Sant Vicenç. L'hem travessat i passant per l'antiga carretera, hem anat altre cop a la C-55, una ratonera, perquè ara que han posat la tanca al mig et demanes què passaria si tinguessis un accident. De fet, veus que hi hauria un embús important i l'accés seria dificultós. Vaja, el que passa quan hi ha un accident, però els calers són els calers i l'autopista deu ser prioritària, malgrat hi passin quatre gats.
Hem fet un petit tram fins a arribar al trencall de Castellbell i el Vilar per la via ràpida. Des d'allà ja hem pres una carretera secundària fins a Monistrol de Montserrat, on ja hem començat la pujada cap al Monestir. 10 quilòmetres constants.
Al monestir, com cal, hem esmorzat i després d'agafar forces, hem baixat però ara anant cap a Can Massana. La carretera d'allà, excepte alguna pujada que es fa pesada, tot és baixada fins a Manresa.
A Manresa hem pres la carretera de Vic i hem desfet camí fins a Calders.
Déu n'hi do quina volta. Perquè un servidor, que va a batzegades amb bicicleta, no acaba d'agafar ritme i per tant, pateix les pujades, les baixades -perquè no sé com s'ho fan per anar tan ràpid- i els plans. Però m'agrada sortir amb la gent de Calders Bike, perquè ric, coneixo llocs i em sento bé. Perquè, com diu el foraster, i un és foraster d'arreu i d'enlloc, són molt bona gent.
Per cert, aquells que aneu amb cotxe gran, també podeu deixar la distància de seguretat, que la marca, es veu igualment i per més que us arrambeu, no aniré més ràpid.


Al final ens han sortit gairebé 90 quilòmetres i uns 1.400 metres de desnivell, segurament la sortida més llarga que he fet mai i tenint en compte que excepte dimarts, que vaig sortir una estona i feia temps que no agafava la bici, estic més que content. Feliç! Feliç i trinxat!

dimecres, 8 d’agost de 2018

Al niu de l'Àliga amb nens ( 2.537 m. )


Una altra bona sortida per fer amb nens és pujar al refugi del Niu d'Àliga, a la Tossa d'Alp. Avui hi hem anat.
Érem l'Albert i el Roger, el Quirze, el Berenguer i jo, que hem sortit a les set de Calders. Cap a les vuit hem arribat a Bagà, on ens esperava el Jaume, amb dos dels seus fills, la Judit i el Jaume. Hem pujat cap al coll de Pal i allà hem aparcat. Està a 2.080 metres d'alçada.
Feia un dia clar, un xic ventat però el sol començava a lluïr, tot i que s'endevinava alguna boira.
Hem començat a enfilar cap al cim. Des del cotxe surt un corriol, una taca marró enmig d'una catifa verda que puja directe cap al primer collet.


 Fent diferents turons va pujant entre herba per després, cap a dalt, començar a esdevenir més rocós. Puja tota l'estona, excepte una baixada abans de la darrera pujada. Uns 500 metres de desnivell que es fan molt bé. El cim està a uns 2.500 metres d'alçada.
El dia però s'ha anat tapant i un cop hem entrat dins la boira, aquesta ja ens ha acompanyat fins a dalt. Només ha marxat en comptades ocasions, empesa per un vent constant.
Al refugi ens hem refet del fred i tot seguit hem tornat a baixar. Això sí, abans, el Jaume amb els nens i l'Albert han cercat un tresor., del Geocatching L'han trobat i han acabat de baixar.
En total són uns set o vuit quilòmetres tota la volta.


És una bona sortida per fer amb nens ara a l'estiu i a l'hivern per fer una escapada d'esquí de muntanya, si tens poca estona i vols fer un puja i baixa.

dilluns, 6 d’agost de 2018

diumenge, 5 d’agost de 2018

Dusit i khlongs


Quan passes uns dies a una ciutat, vas habituant-te a ella i t'esdevé més familiar. Avui he pres el metro. Són dues línies alçades, per això es diu skytrain i és molt nou. Hi ha trams que encara els van allargant. Un cop a la parada, he anat amb moto fins al Dusti Zoo. De fet és un parc molt gran on hi ha el zoo, al costat d'un sumptuós palau.
D'animals no n'hi ha massa i gairebé tots són de zones càlides, d'Àsia principalment.
A dins d'aquest parc hi ha un refugi antiaeri i un museu.
Sembla que la missió d'aquest zoo és la de conscienciar en el respecte pel medi ambient i així es fa evident tota l'estona, ja sigui amb els plafons, cartells o espais. Del museu poca cosa he entès, ja que estava tot pràcticament en tailandès i no porto prou temps com per saber-lo llegir.
Havia sentit a dir que era un espai prou respectuós, dintre del que cap, amb els animals. No ho sé, la cara del mico m'ha trencat el cor.


Entenc que és important la feina de conscienciació que pretenen, sobretot aquí, perquè tenen algunes espècies salvatges a la selva en perill d'extinció. A casa nostra de poc serveix, ja que poca vida salvatge queda.
Després, altre cop amb transport públic, he anat cap al riu, per prendre una barca i anar cap als canals secundaris, el khlong Dao Khanong
En aquests hi ha moltes cases que reposen al llit del riu on la gent hi viu. Hem vist força gent, des de nens banyant-se, altres ensabonant-se, molta gent pescant, fent la migdiada... tot i l'aigua que tenen.




Després del passeig he tornat a perdre'm per Bangkok, pels seus carrers laberíntics carregats d'olors, sabent que ja s'acaba. Deixant-me portar tot descobrint racons.
Demà ja torno. L'aventura s'acaba, encara que el dia sencer de vols també serà una altra aventura.

Per veure més fotos cliqueu aquí.


dissabte, 4 d’agost de 2018

Mercats curiosos


Si hi ha una imatge que hi ha molta gent que ha vist i que potser no la situa aquí, és la d'un tren passant pel mig d'un mercat i la gent que enretira les coses. És el mercat de Mae Klong.
Doncs bé, avui hi he anat i és sorprenent. És un mercat de veritat, que funciona i on la gent d'aquí hi ve a comprar, tot i que de tant en tant, han de parar perquè passa el tren. Aleshores els paradistes enretiren la mercaderia un xic, corren el tendal i esperen que passi el tren.



Un cop passat segueixen amb naturalitat.
Un altre lloc on he anat i aquest sí que no té res de mercat local és el mercat en barques, el mercat de Khlong Lat Mayom. Les parades estan orientades cap als canals on els compradors, crec que tots devíem ser guiris, compren records. Ara, és una imatge curiosa.


Un cop vistos aquests mercats he tornat a Bangkok. Voltant he vist que hi ha carrers que s'organitzen per gremis, si se'n pot dir així.
He passat pel dels fusters, per un de peces de recanvi de motos, un altre que venien peces de motor, exposades en tendes i en furgonetes,...
Cansat, que avui he caminat força i la panxa no està fina amb tants fregits, després d'anar a veure un fort i la Muntanya Daurada ja he anat a retir.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 3 d’agost de 2018

Viatge en tren


Ahir a la nit vaig agafar el tren cap a Bangkok. Un ràpid. Suposo que n'hi deuen dir ràpid per glamour, perquè tots es veien millor que aquest, l'exprés, l'especial... Quan vaig comprar el bitllet semblava la millor opció. Sortir a quarts de deu del vespre i arribar cap a quarts de nou. A més, com que em va dir que els seients estaven bé, ja no vaig agafar llit.
Només arribar ja em van dir que duia més d'una hora de retard. Paciència, no tinc pas pressa. Si bé és cert que era prou espaiós i els seients estaven bé, era un xic vell. En comptes d'aire condicionat, sis ventiladors. Però no passa res. Finestres abaixades fins avall i som-hi. Per cert que durant tota la nit els llums oberts. Uns fluorescents que no en fallava ni un. Dotze, diria.



Cap a les dues s'ha sentit un espetec, seguit d'una bafarada de fum i una oloreta dolça, com la que fa a vegades el ferro. Hem anat avançant a poc a poc fins a una estació.
Ens hem aturat i just al meu vagó, a darrera, un tub havia petat. A fora. Vinga anades i vingudes dels del tren i l'estació. Vinga trucades.
Finalment han desenganxat el nostre vagó i han mogut tot el convoi i el nostre vagó l'han situat a la cua.



Mentrestant anaven passant pel costat els altres trens; especial, exprés, ràpid que surt més tard... De tant en tant pujaven venedors al vagó, venent menjars i begudes.
Finalment hem arribat a Bangkok cap a la una.
Trinxat, perquè poc he dormit, he sortit una estoneta a voltar i ara a relaxar-me que el viatge ha estat llarg... i ja tenim una anècdota més.

Per veure més fotos cliqueu aquí

dijous, 2 d’agost de 2018

Al parc natural de Khaosok


Si ho hagués sabut abans hauria fet com el noi marroquí, una tarja de telèfon per quinze dies per uns 20 euros, així tindria trucades i wiffi arreu i no em passaria com ara, que he d'anar buscant locals per poder enviar missatges. Però bé, aixi descobreixo llocs, com aquest bar de l'estació on potser mai hagués entrat.
D'aqui una estona agafaré el tren cap a Bangkok, demà al matí hi arribaré.
Avui ha estat un dia intens. M'he despertat a Suratthani i he pres una furgoneta cap a Khaosok, a dues hores de distància per poder anar al Parc Natural.




És un dels parcs més grans de Tailàndia. Selva humida i molt. Agafa tempestes de totes bandes i tot i que les recomanacions de les guies, Lonely i Routard eren de no anar-hi aquestes dates, no ha plogut, pràcticament. De fet si hagués fet cas en tot a la guia ahir no hauria dormit a Suratthani i no hauria pogut voltar i sopar al seu mercat, un lloc molt atractiu.


El camí, és cert, estava ben enfangat. La xafogor era espantosa. Altre cop gotejant. Però passejar sol per la selva té encant. Se senten molts sons. Altre cop el bambú era arreu, com si un gegant estigués jugant al Mikado. El camí va tota l'estona ran de riu i és creuat sovint per torrents que baixen generosos. La fauna, si busques, és present i o bé se la veu - granotes, llangardaixos, micos...- o se la sent.



El millor de tot ha estat en una raconada descobrir una familia de micos menjant. Espectacular. Només per això ja ha valgut la pena el desplaçament.
Més endavant he arribat a un salt d'aigua força minso, tot sigui dit.
Després he anat a dinar al mateix parc i en acabat, altre cop furgo i cap a l'estació. Cansat però content d'haver gaudit d'un lloc tan especial.

Per veure més fotos cliqueu aquí.