divendres, 30 de setembre de 2016

Un reconeixement al canvi

Avui ens han trucat des de la Universitat de Lleida per comunicar-nos que hem guanyat el premi CEIER, "Memorial Rosa Campà i Bonet" a la innovació en el marc de l'escola rural. Aquest premi, premia l'escola o estructura organitzada de centres, de l'àmbit rural que acrediti un treball d'equip docent, desenvolupat en els darrers tres cursos escolars, inclòs l'any que ens vàrem presentar, que és el curs passat, que aporti innovacions metodològiques, organitzatives i de participació significatives i duradores. 
Rebre un premi té el mèrit que té. És engrescador i una bona injecció de moral, a més d'econòmica, però sobretot, en el camp de l'educació i més quan estàs intentant canviar l'aproximació al fet educatiu, és valuós perquè és un reconeixement a la tasca que fas, que d'altra banda no tens si no és per les parts implicades. A més, com que estàs canviant la manera de fer, ets qüestionat constantment. Per tant, que des d'un observador extern de prestigi es valori allò que fas és positiu, no necessari perquè quan prens el camí transformador ho fas a consciència, però per a aquells que tenen dubtes per emprendre el camí els pot ajudar a iniciar-lo.
Cal dir que aquest premi és convocat pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Lleida i l'Ajuntament de Verdú.
Tinc la sort d'haver coincidit a l'escola amb monstres de l'educació, en el sentit més positiu del mot, com la Cris i l'Anna. Fa tres anys que treballem plegats i cadascú des del seu vessant, ha anat aportant aquell condiment que ha bastit el que avui se'ns ha reconegut. És cert que no ho hem fet pas sols. Per descomptat que al darrera hi ha unes famílies potents i un ajuntament que creu en el projecte, però també és cert que per iniciar aquest projecte cal que hi hagi qui s'ho cregui. Cal que hi hagi qui ho defensi. L'existència de l'escola és gràcies a unes famílies que creien que el seu poble en mereixia una i van batallar perquè fos així. Després de molts mestres passavolants, la decisió de la Cris, quan arribà, de crear un projecte sòlid, va fer que poc a poc d'altres mestres en arribar-hi ens hi anéssim afegint i a dia d'avui, tenim una escola a Mura amb bona salut, amb un passat ric i un futur esperançador.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Peces de museu...

Com a mestre mai he cregut que hagués arribat al final del meu camí, ans al contrari, cada cop que he anat a un curs o bé he descobert una escola o una persona que feia quelcom d'interessant, a més de sentir-me altre cop com si comencés, amb necessitat d'aprendre i ganes d'entomar-ho, amb certs dubtes i pors,  ho reconec, he vist la necessitat de formar-me. He cregut que aquella persona o col.lectiu podia oferir-me quelcom i per tant, a més d'escoltar-la i intentar entendre allò que feia, he mirat maneres d'adaptar el meu fer a allò que m'aportava de nou. És a dir, mantenint la meva essència però afegint els seus trets. Crec que és una manera d'avançar. Anar aprenent els uns dels altres. Defenso la meva postura i visió és clar, però deixo la porta oberta a nous aprenentatges.


En molts cercles educatius on m'he mogut però, he trobat gent a qui li costa acceptar noves maneres de treballar i busquen qualsevol pretext per malparlar d'un projecte nou. Sembla com si haguessin arribat al final del camí. Potser amb el temps em passarà i cauré en el mateix error, no ho sé, espero que no, però a dia d'avui estic obert a aprendre i encara que defensi les meves postures a capa i espasa, sempre deixo l'escletxa per rectificar. Sembla que el col.lectiu de mestres hauria de ser el més obert a les novetats, a rectificar i aprendre dels altres, per exemple amb el projecte d'ara Escola nova 21, encara que sigui amb recel, i quan es presenta una oportunitat de sacsejar l'educació, prendre-la al vol i si aquesta resulta errònia, rectificar, i sinó i ens ajuda a crear un nou model, tot això que tindrem. Però cada cop més me n'adono que, i això ja ho he dit altres vegades, no som un col.lectiu valent, som un dels col.lectius més porucs i alhora gelosos que hi ha, on veiem les aportacions dels altres com atacs a la nostra integritat. Al nostre saber. Un col.lectiu immobilista. Que tem les aportacions del veí per mor que aquestes no li facin replantejar les seves actuacions.
Per sort però, no tothom és així i cada cop més hi ha un corrent de persones amb ganes d'avançar, arriscant-se tot apostant per l'educació i els altres, tard o d'hora, canviaran o bé acabaran en un museu, com a peces de col.leccionista que són, d'una època passada on la pols se'ls seguirà acumulant.


dimarts, 27 de setembre de 2016

Lait el Castillo...

Darrerament sento a molts mitjans, com a Rac 105 al Fricandó matiner, anuncis sobre llet el Castillo publicitant-la com si fos d'aquí. De fet van començar la seva ofensiva publicitària quan hi va haver el boicot a llet Pacual per negar-se a comprar llet dels ramaders catalans. Aleshores també va aparèixer llet Nostra i va tenir força èxit. Seguint l'estela, el Castillo es començà a promocionar com la llet d'aquí de tota la vida i això encara fan. Ara bé, només cal estirar un xic el fil, com m'explicà algú, -Internet permet cercar molta informació- per descobrir que el Castillo pertany a una multinacional francesa; Lactalis. Segur que compren la llet aquí, però els diners van allà.


És sorprenent veure com juguen amb el llenguatge per vendre una imatge que no s'ajusta a la realitat i com, a més, des d'aquí se li segueix el joc. Qui es pregunti si és important preguntar-se l'origen de l'empresa mare, potser que abans es pregunti perquè hi ha qui l'amaga. Si aneu a la pàgina de llet el Castillo, enlloc trobareu l'empresa mare, cal navegar un xic més. Ara, sabent-la, és més fàcil.
Sembla que se n'avergonyeixin de ser el que són i ho amaguen. Moltes marques ho fan i quan ho veus, aleshores, tot i que no han mentit, ja he dit que deuen comprar la llet aquí, fa que perdin credibilitat.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Missatges del passat

Fa, uns 10 anys, a la Fira matemàtica
Hi ha qui se'n fum d'això de tenir amics al facebook. Que en cas de necessitat, res de res, un gran buit espacial, però tot i que hi puc estar d'acord en certs aspectes, aquest em permet mantenir el contacte amb antics alumnes. Gràcies a aquest puc saber com els va i de tant en tant enviar-nos algun missatge i en general, a mi em fa molta il·lusió.
Sé de nois i noies que fa, alguns, fins a 15 anys o més que vàrem estar junts i m'omple d'alegria i perquè no, un cert punt de vanitat, veure el camí que fan i saber que jo em vaig creuar al seu camí i els vaig acompanyar un tros.
Avui, uns quants m'han felicitat, és el meu aniversari i llegir els seus missatges em porta molts records i alhora em confirma allò que vaig intuir d'ells. El gran camí que els esperava.
Sempre parlo de les alegries que té ser mestre i aquesta, veure, sentir i parlar amb antics alumnes, és una de les millors, com quan vaig anar als 18 anys del Peric.  Per unes hores vaig estar amb la seva família, com un més, celebrant el seu aniversari, dinant i jugant a petanca i em va fer sentir molt content i alhora especial. Gairebé sense saber del perquè d'aquell gran afecte rebut.
De fet els anomeno alumnes en aquest escrit, tot i que de cap de les maneres els sento així. Quan estic davant d'un infant no el veig com un alumne, potser perquè ho associo a un terme jeràrquic, no ho sé, però els veig més com a companys de viatge, com a persones que en aquell moment coincidim i ens acompanyem i que, en determinats moments puc oferir-els-hi quelcom que necessiten i que més endavant, quan ens trobem, estarem contents dels moments compartits.
Avui, llegir escrits d'infants que ara ja no ho són, fa que em senti ple amb allò que faig i sóc i a ells els ho agraeixo.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Una altra escola... un xic decebedor...

Ahir vaig veure "Una altra escola", un documental de TV3, referent als nous models d'escola, nous models educatius. La idea és lloable, que un diumenge al vespre parlin d'educació a la tele del país és envejable i ajuda a reflexionar i a pensar sobre el model educatiu que volem pel país i més ara, en un moment de canvi.
Ara bé, tot i que celebro la decisió de TV3 -segurament a moltes llars es va parlar d'educació aquell vespre- no comparteixo massa el format del programa... i anem a pams.
Primer, a l'hora de seleccionar els centres innovadors, d'això anava, de centres amb metodologies innovadores. Crec que la proporció entre centres públics i concertats apareguts al programa, no s'ajusta a la realitat. Si no m'erro varen sortir dos de cada, un institut i una escola pública i el mateix de privada i la proporció real no és aquesta. La concertada-privada estava sobre-representada.
Cal afegir que d'escoles públiques innovadores n'hi ha moltes, moltíssimes, com també, encara que menys, de privades i potser caldria haver fet una selecció més curosa. Sobretot varen mostrar només un model privat innovador. D'institut públic en sortia un d'alta complexitat i això em fa pensar que potser el documental tenia certa intencionalitat, ja que la contrapartida del privat eren flors i violes. Segur que podem trobar dos instituts que s'assemblin més, amb un públic més proper per poder comparar. Es va posar accent en el fet que unes famílies preparessin esmorzars per uns infants que no en tenen, però tot i que és digne d'admiració, si el que volíem era parlar de models innovadors, potser hagués calgut centrar-nos en les estratègies que feien servir per educar i no en les dificultats per sobreviure. També van repetir abastament que el privat tenia un èxit escandalós a l'hora de superar la selectivitat, mentre que el públic, aquells que hi anaven, se'n sortien prou bé i això, fent una radiografia del país no és just. D'entrada perquè el públic hi envia més gent. Segon, perquè molts privats només envien a la selectivitat aquells que segur que passaran i a més, aquest no era el tema de discussió. Si parlem de canviar el model educatiu, potser també ens hem de plantejar canviar les proves per al model educatiu. El tema era els avenços cap a una educació més significativa.
D'altra banda vaig veure que es feia molt d'èmfasi en els jesuïtes i potser, tot i que ara estan en procés de transformació, excepte les bates que mantenen com al "Florido pencil", allò que proposen, treball per projectes per exemple, a moltes escoles públiques ja es duu a terme des de fa anys i el que veritablement és innovador, també es fa a certs centres públics del país.
De l'escola pública que sortia, se'n feia un retrat simpàtic però amb un aire poc professional, poc seriós, com si la seva aposta fos poc menys que una dèria de quatre mestres que s'embrancaven en una quimera acompanyats de quatre pares, mentre que el discurs del privat s'acompanyava de suposats experts en la matèria. Estic segur que autoritats i referents pedagògics catalans donarien suport i celebrarien l'aposta de l'escola pública que allà apareixia i altres, però allà, no es veia exemplificat.
Un altre aspecte que em va xocar, va ser que criticaven que a les escoles públiques no es pogués fer fora a algú que no funcionés, mentre a la privada sí. Ara bé, si bé això en part és cert, també és cert que moltes escoles privades col·loquen gent per afinitat o parentiu. No és a totes, com tampoc a totes les públiques hi ha problemes de personal. Per cert, a les públiques, vulgues o no, els que hi treballen han passat un sedàs de selecció que intenta ser -tot i que segurament no s'aconsegueix- objectiu -oposicions per funcionaris i avaluació interna per interins-, mentre que a les privades és totalment subjectiu.
També em va xocar l'elecció dels experts. Movent-me en el món de l'educació, hi ha un referent clar en aquest camp i és Rosa Sensat i aquests no s'han tingut en compte per res, com tampoc en el projecte Escola nova 21. Potser caldria donar-els-hi veu, ja que dins d'aquest col·lectiu hi ha gran part de la gent que es mou i s'ha mogut al llarg dels anys per aconseguir una educació de qualitat.
Crec que aquests reportatges estan força bé, tot i que en cert moment donava la sensació que s'acarava un model d'escola amb l'altra -pública vs privada- però no es feia de manera honesta. Es feia exaltant les virtuts de la privada, sense parlar de tot allò que paguen les famílies i alhora reben de diner públic els centres, mentre de l'escola pública es posava èmfasi en les dificultats que té al ser una escola universal.
Sóc un acèrrim defensor de l'escola pública. Crec en una escola de qualitat per a tothom i quan veig reportatges com el d'ahir, que em va semblar força esbiaixat i, perquè no, tendenciós, em molesta. Perquè crec que tothom, i en primer lloc la televisió pública d'aquest país, hauria d'apostar per l'escola pública, entenent aquesta com la base que formarà la societat del futur, en igualtat i qualitat.
Em ve al cap el símil de la llengua. De la mateixa manera que defensem que el català és la llengua d'acollida, la llengua de cohesió social, que ens fa a tots iguals, que ajuda a vertebrar la societat, que uneix i trenca diferències, l'escola pública hauria de ser el mateix. És l'instrument que ha de posar en contacte les diferents realitats del país i fer que tothom tingui les mateixes oportunitats i privilegis, perquè només d'aquesta manera aconseguirem una societat més justa i igualitària i de retruc, un país millor.

divendres, 16 de setembre de 2016

Com més petit, més confós.

Catifes. Calcomanies. Pelleringues. Allò que dilluns al matí sortia de casa amb cara de son i ben pentinat, i que se li endevinava un mig somriure sota unes lleganyes empipadores i se li sabia una vitalitat desmesurada, ha tornat avui talment una catifa. El procés ha estat ràpid. Dia a dia el dipòsit energètic ha anat minvant i en una setmana aquell sac d'energia, que durant l'estiu amb prou feines s'acabava de consumir, s'ha fos i avui, en sortir de l'escola, la cara era de necessito jeure. Necessito una recàrrega.  Només la clau al contacte i Morfeu l'ha pres.


Abans, aquests senyals que li coneixes t'han avisat que s'acostava el moment. La mala jeia ha sortit i el petit ésser que durant totes les hores en societat està amagat, descansant, reservant-se per a tu, sí, aquell monstre que et vol però no et vol, que té gana, son i està cansat i que sap que tu li oferiràs tot però al deixar-se anar apareix en tota la seva plenitud, negant la necessitat evident però volent-la i volent que tu li ofereixis però decidit a no posar-t'ho fàcil, ha tret el nas. Tot em fa nosa i tothom, deixa'm sol però no te'n vagis. Ves-te'n però queda't. No tinc son però badallo. No tinc gana però vull menjar. No marxem perquè no estic cansat però m'arrossego... Però el cotxe és efectiu.
Divendres a la tarda, després de la primera setmana els missatges són confosos i costa llegir bé el que es vol i tot s'embolica i només la coneixença tradueix els embats.
Avui el xic ho volia tot i no volia res. Tenia ganes de tot i res. El cansament, la manca d'habitud fa que el cap vagi més ràpid però el cos demana una pausa. Un temps per habituar-se de nou al canvi, per agafar ritme. A certa edat costa desxifrar missatges i ens toca a nosaltres, poc a poc i entre aparicions del monstre, ajudar-lo a posar nom al que sent i alhora ajudar-lo a regular-se, sabent gestionar els seus estats d'ànim i de cansament.

dilluns, 12 de setembre de 2016

L'inici del curs...

Ja fa anys que sóc mestre i sempre havia trobat que el primer dia d'escola era quelcom que s'havia de mimar. D'una banda acollint els infants de manera tranquil.la i relaxada, i de l'altra transmeten a les famílies confiança i tranquil·litat. Tenim entre mans el més preuat de cada casa i per tant, és important que aquestes famílies puguin marxar tranquil.les i refiades, sabent que els seus fills estaran ben atesos o si cal, que ells mateixos podran estar allà per acompanyar-los en aquest pas tan important.
He viscut diferents formats. Des d'aquelles escoles que tancaven la porta als morros dels pares, per allò de no entorpir la dinàmica d'escola, tot i que encara no hi ha dinàmica creada, a d'altres que no sabien on marcar els límits i tot s'allargava en excés. La clau i alhora la dificultat està en trobar el terme mig.
És veritat que cada cas és diferent, però darrerament hem provat la fórmula de fer una petita activitat inicial amb les famílies i els infants, i després alternar una activitat dirigida amb una de lliure donant l'opció a les famílies de participar-hi i quedar-s'hi si volien.
En general ha funcionat. Les entrades són agradables i relaxades i de retruc, s'estableix un grau de confiança amb les famílies que passen a veure't com algú que treballa amb ells, que té un objectiu comú i aquest és el benestar de l'infant. Aquells que es queden és perquè ho creuen necessari, no per entorpir l'activitat, de la mateixa manera que aquells que no es queden, si és que es poden quedar, és perquè creuen que la seva presència ja no és necessària. Per tant, tothom fa allò que bonament creu que és el millor pels seus fills.
Començar un curs de manera relaxada és molt important perquè a més d'establir una bona base per a la relació, permet que els infants se sentin ben acollits i això els donarà confiança i tranquil·litat per afrontar la nova etapa que se'ls presenta.