dilluns, 20 de febrer de 2017

Puigpedrós ( 2.915 m. )

Ahir vàrem anar amb el Joan, el Ton i el Pep a fer el Puigpedrós. Vàrem deixar el cotxe passat Meranges, a la tanca, cap a quarts de deu, un xic tard i seguírem per la pista fins que vàrem trobar el trencall del refugi de Malniu ( 2.138 m. ). Just al trencall ens vàrem calçar els esquís. El corriol que puja fins al refugi passa per dins del bosc i un cop al refugi, aquest va desapareixent.

Per la pista
Feia un sol esplèndid i una temperatura força agradable. Fins que no vàrem guanyar alçada i mentre estàvem arrecerats per la muntanya, anàrem traient-nos capes de roba, però un cop al llom, ja exposats al vent, que primer no en feia massa, vàrem haver de tornar-nos a abrigar.

La primera pala
Al Joan, que era el primer cop que feia esquí de muntanya, li van sortir llagues. Qui sap si perquè les botes que duia no eren seves i s'havia d'acostumar, qui sap si perquè els botins els duia girats. Així doncs, al llom ens aturàrem a menjar i ell a posar-se la segona pell a la llaga.
Des del llom vàrem prendre una primera pala, amb la neu un xic gelada, no massa, tot fent diagonals per pujar fins a l'altiplà que hi ha al capdamunt, abans de la darrera pala. La neu no es veia massa bé. Neu crosta i un xic pesada. Ja ens  ho digueren uns que baixaven.

Al fons, el Puigpedrós
La darrera pala, curta i no massa dreta ja es veia ventada i de fet, al cim, no hi vàrem ser gaire estona, el temps de treure les pells, abrigar-nos encara més i encetar la baixada.  Com ja ens temíem, la neu no estava especialment bé per esquiar, perquè al ser crosta, en fer girs, es trencava i calia fer molta força de cames per aguantar-te. Més avall estava millor perquè s'havia transformat. Potser el que va anar millor, mentre feia pendent, era el Ton, amb la planxa de surf.



Arribant al cim
 Al final ens van sortir uns 1.100 metres i escaig de desnivell en dotze quilòmetres i mig, aproximadament.
Ara bé, tot i que la baixada no va ser especialment bona i que vàrem enganxar la cua al túnel del Cadí, com sempre vaig gaudir molt, moltíssim de la sortida i ja friso per la propera.

El cim

diumenge, 12 de febrer de 2017

És casa meva, casa teva?

Ahir hi va haver el concert casa nostra és casa vostra. El públic, més de quinze mil persones, cridaven  a una sola veu volem acollir i està bé, molt bé. El que no em va quedar clar, potser per la meva naturalesa escèptica, és si el crit era perquè volen acollir a casa seva els que cridaven o potser volen que com a país, vaja, la Generalitat, prepari acollida pels immigrants sense que això, a la pràctica, els representi res. No ho sé. Sempre he cregut que les paraules són massa fàcils de llençar. Tampoc no tinc clar si el Sant Jordi es va omplir de melòmans o bé de persones solidàries. Qui ho sap, potser tot va lligat i tot és ben lícit, és clar. Temps al temps i ja veurem i que ningú ho vegi com un atac personal, és més un dubte que m'assalta i que trobo difícil d'aclarir.
En l'acte, a més, no es cansaven de repetir que Barcelona i per extensió Catalunya som ben diferents d'arreu i que enlloc, es feia un acte semblant. No ho sé pas, tampoc sé si s'hagués omplert si només haguessin fet xerrades o conferències, potser sí, però el que sí que tinc clar és que hauríem de deixar de mirar-nos el melic, dient que aquí som tan bons i dedicar-nos més al fet real, que és apostar per tenir un país d'acollida, tant pel que ve fugint, com pel que hi és, que ha fugit fa temps i no té res, digueu-ne manters o bé temporers.

Santorini
El concert va estar molt bé, em va agradar molt. I a qui no. La cartellera era impressionant, com els discursos. Tot i això discrepo i molt d'en Jordi Évole. És càustic i punyent, però encara que alguns el titllin de valent, pel que va dir, jo el trobo, francament covard, perquè atacar i afirmar, crec que sense base, el que va dir i més sabent que allà no el podien respondre, és jugar fent trampes al solitari. Va llençar acusacions sobre el govern, sabent que els que allà hi havia, no podien tornar-s'hi, no tenien torn de rèplica i això, més que covard, és baix. Molt baix. Com les exposicions que fan en símbols històrics del país. El darrer, una carretada de rocs al Fossar de les Moreres. L'obra, en sí, francament prescindible, el que li donava entitat era el lloc. Per tant, si ets un artista mediocre, en comptes de fer una obra interessant, posa-la on puguis crear controvèrsia i d'aquesta manera taparàs les teves misèries. Ja comença a ser habitual que a Barcelona es programin actuacions artístiques, poc reeixides, a indrets especials per dotar-les de la rellevància que no tenen. Això sí, mai davant d'indrets que no siguin referents catalans. Per cert, que si volien fer una reivindicació en contra de la pobresa, potser era més indicat fer-ho davant de "El Corte Inglés", però és clar, allà, com deien, era provocador.

divendres, 10 de febrer de 2017

Una sorpresa agradable

En general, quan vaig a una sortida d'escola, no em sorprenc, ja sigui perquè al lloc on anem hi he anat abans, ja sigui perquè tinc clar el que es farà perquè algun mestre hi ha anat i ens ho explica.
Avui però, hem anat a veure un parell d'empreses que feien bona pinta però en sabíem poc. Una era xocolates Simón Coll i l'altra les caves Codorniu. Sabia què hi faríem i què hi  veuríem, està clar que abans d'anar-hi ens informem, però una cosa és el que creus i l'altre el que fas i avui, ha estat un d'aquells dies en que he tingut una grata sorpresa.
Primer perquè visitar les caves Codorniu és quelcom espectacular, no només pels magnífics edificis de Puig i Cadafalch, sinó per la immensitat, la història i la bellesa del lloc. A més tenen certs detalls que arrodoneixen la visita, com un trenet que va per dins de les caves  i d'altra banda, a xocolates Simón Coll, tot i que tot el taller l'hem fet en una sala, aquesta està molt pensada. D'entrada és una sala ben gran, molt i les parets del fons serveixen de pantalla per l'audiovisual de benvinguda, però a part, quan s'acaba aquest, es veuen en aquestes parets, que esdevenen transparents, les sales d'una antiga fàbrica de xocolates en una i a l'altra, obrint-se unes finestres abans irreconeixibles, apareix una fila de producció de la fàbrica.


També és cert que si a això hi sumem uns monitors que són professionals, aleshores tot s'arrodoneix.
Han estat un parell de visites ben interessants i per acabar-ho d'adobar, per dinar, hem anat a un parc enorme amb molts espais on els infants trobaven el seu lloc, des de turons amb herbes a zones de joc, passant per altres d'arbrades. Vaja, que ha estat una sortida ben aconseguida. Per repetir.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Jutjar intencions

Diu l'Iceta al 324.cat que en la mobilització pel judici del 9N amb ell no hi comptin, que a ell no el jutgen pas. I tant! Té raó. Si una cosa és clara és que als socialistes catalans no els podran jutjar mai per haver alçat la veu. Ells, mai porten la contrària i prefereixen callar i acatar, que perdre la menjadora. Això sí, remenant els malucs i amb un somriure.

Ara bé, pel que fa a les mobilitzacions pel judici, aquí, malgrat no ho vegi el líder del partit pou, estan jutjant una intencionalitat política per via judicial. Si no recordo malament, es va quedar que allò del 9N era de costellada. Que no tenia cap valor i per tant, si no té cap valor, aleshores a què ve tot aquest muntatge judicial? Possiblement perquè té més valor del que ens volen fer creure, perquè tenen por d'aquella revolta pacífica.
Un servidor, ho ha dit per activa i per passiva, amb els convergents mai hi ha combregat, ans al contrari i me n'alegro cada cop que en troben un de corrupte i l'engarjolen, tot i que em fa sospitar el moment en que els troben, o senzillament quan els assalten i després resulta que no hi ha res. Al darrere es veu una intencionalitat política, allò de destrossar el sistema sanitari català. Per cert que ell sí que el pot destrossar, ja que pot anar a clíniques privades perquè li apliquin tractaments nous. Serà molt religiós, però el seu nivell humà està a l'alçada dels inquisidors.
Bé, seguint amb el que dèiem, ara que jutjaran una intencionalitat política comencen a descobrir, es veu que no ho sabien, que fa anys hi havia certs personatges corruptes o ho diuen. No parlem de la casa reial, ni dels casos del Partit Popular ni tan sols l'home X del GAL, no. Tampoc cal, no són cromos que uns valguin pels altres. Si són bruts, a la rentadora. Però tota aquesta història, sembla que té a veure amb el procés. Per cert, no oblidem pas que aquests no estan al davant, sinó al costat. El procés és quelcom transversal.
La reacció de l'Iceta o segurament de molts dels que es diuen d'esquerres, de desentendre's d'aquests judicis polítics, amb el pretext dels casos de corrupció dels Convergents, denota que d'esquerres només en tenen el nom, perquè defensar el dret a discrepar i més mitjançant unes urnes, no hauria d'ofendre a ningú. Preocupar sí, perquè potser no sortirà allò que esperen i per tant caldrà que es plantegin què fan malament, però ofendre, molestar, no. Perquè és l'expressió de la voluntat popular.
Però com deia, malgrat la distància que tinc amb els convergents i els casos de corrupció que els hi endevino, rebutjo fermament el judici que es fa pel 9N i em malfio de les detencions que han fet, no pel que han fet sinó pel moment i la manera. Els més eixerits diran que ho rebutjo perquè sóc independentista, però m'agradaria pensar, tot i que no ho puc demostrar, que el rebuig ve d'una part més profunda del meu ésser, d'un sentiment més d'injustícia i d'arbitrarietat que no pas pel fet en sí, vaja, que voldria creure que seré capaç -i així ho intento- d'actuar de la mateixa manera o pensar igual quan aquestes injustícies afecten a d'altres persones amb ideologies diferents.
Per cert, Iceta...
Primer s'endugueren als negres,
però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s'endugueren als jueus,
però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
però com no sóc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
però com que no sóc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m'enduen a mi... però ja és massa tard. 

                                                           Bertolt Brecht

divendres, 27 de gener de 2017

Amb els companys de Prada


Avui han marxat els de Prada. Des de dimecres que han estat aquí, d'intercanvi. Durant uns quants dies hem estat fent activitats junts i al vespre, els infants marxaven a casa de les famílies a dormir. A compartir vivències. A casa nostra també, mestres i nens.
De fet, tot i que ha estat el primer cop que els rebíem d'intercanvi, la coneixença que tinc amb els mestres de l'escola de Prada, ha fet que fos quelcom molt natural. D'una banda perquè d'intercanvis amb ells, com a companys d'escola, n'he fet molts i de l'altra perquè les ganes de fer-lo fan que tot sigui de baixada, així com el coneixement de com es fan.
Els intercanvis són una bona experiència. Un bon moment per conèixer altres infants, altres realitats i compartir moments, però també, sobretot, per conèixer els nostres infants. Allà els veus en unes situacions diferents. Interaccionant amb altres companys. Fent l'esforç per buscar punts en comú amb aquell que ha vingut a casa i que poc coneixen. També per veure si són empàtics. Si a més de saber dir que entenen l'altre es saben posar de debò al seu lloc. Acompanyar-lo a la nit, que és quan potser s'enyorarà o buscar jocs que puguin compartir. Vaja, a pensar en algú altre.
D'aquí uns mesos hi pujarem nosaltres. Allà hi tinc força amistats i moltes històries viscudes i això fa que en cert sentit, com en alguns altres llocs, sigui com si  tornés a casa. A veure la família del nord, perquè hi ha vincles que el temps no esborra. Malgrat el pas dels anys i certs períodes en que no ens hem vist, veure els de Prada revifa la flama i aquell foc somort que crema al cor, s'encén de nou i el temps passat s'esbaeix i les amistats i els records retornen.  Sembla com si el temps no hagués passat i la confiança i afecte que els tinc és ben present.
Quan pugem i veiem aquests infants que hem tingut a casa i que ara ja sí, un cop tenen cara i tenim moments compartits, són especials, serà com retrobar vells amics, així com quan veiem de nou els bons amics del nord.


diumenge, 22 de gener de 2017

Un programa de Festa Major incomplert

Aquesta setmana, potser la passada, he rebut a casa el programa de Festa Major d'hivern de Calders. S'ha de reconèixer que hi ha força coses, però tot i això, no entenc perquè no s'inclouen al programa, activitats, que si bé no són exclusivament de Festa Major, si que es fan aquests dies.
Calders no és que sigui el paradigma del poble actiu. Es fan coses. Algunes. Però no massa. D'una banda perquè costa que la gent es mobilitzi i de l'altra, perquè potser a molta gent ja li va bé aquesta tranquil·litat. Ara bé, si durant un cap de setmana es fa el Cros escolar, per exemple, potser caldria esbombar-ho als quatre vents.
Avui, passejant, un cotxe m'ha aturat i m'ha demanat on es feia el cros. De fet, de cartells informant-ne no n'he vist cap, només un cartellet que deia "cros" l'altre dia que vaig córrer per la Guàrdia. Un cartell tipus dinA4 enganxat a un fanal amb la paraula cros, però no sabia si ja havia passat o no. A les cartelleres cap tipus d'informació, al programa de Festa Major tampoc. A la web, sí, s'ha de dir. Però qui la mira pel programa si el tens a casa? Per tant, i com que no s'ha publicitat prou, potser de corredors de Calders n'hi han anat pocs. No ho sé. Llàstima!
El mateix passa amb la Senglanada. Potser és l'activitat, no, segur que és l'activitat que mou més gent del poble. Ja sigui col·laborant o bé participant i excepte els cartells que pengen els de la penya, al programa de Festa Major, tot i que coincideix per dates, res de res. Si fos mal pensat pensaria... però no és això, conec els que ho fan i crec que potser és un problema de mans i de pensar-hi, però és gruixut. De cop i volta dues activitats que podrien sortir al programa de Festa Major, dues activitats que porten molta feina, animant a la gent a anar-hi, mostrant que de fet Calders és actiu en allò que li interessa, no surten. Com també el partit de futbol del Calders.
L'altre aspecte que potser també manca, és que parlen de tastets de teràpies naturals, però sense especificar res. Sorpresa! Ja t'ho trobaràs.
És una llàstima. S'ha deixat perdre una oportunitat per donar a conèixer diferents activitats que es fan i de retruc, potser, que aquestes tinguin més afluència. Potser de badocs, qui ho sap, però tot compta i moltes vegades aquestes activitats també es fan pels que badoquen i molts badocs, animen a repetir.

 

dimecres, 18 de gener de 2017

Pitjor, en reciclatge, difícil de fer...

Fa uns mesos vaig escriure sobre la davallada en el reciclatge a Calders. Preocupant.
Avui, aprofitant que he anat a córrer pel poble, he anat mirant com estaven distribuïts els contenidors. La conclusió, que no hi ha un criteri únic. Al contrari, aquests es disposen de manera capriciosa i confusa i m'explico.

Pel que fa al casc urbà, hi ha ben definits alguns punts de recollida selectiva, ara bé, es dóna la paradoxa que en alguns no hi ha de tot i d'altres, potser per satisfer algun comerç, estan duplicats a pocs metres de distància. D'altra banda, sense massa saber perquè, a tocar d'alguns contenidors de rebuig, hi ha contenidors d'orgànic, però no sempre, sense seguir un criteri lògic. Cal recordar que la fracció orgànica és el que pesa més i per tant, el que penalitza més si va al rebuig, per tant, ja està bé que n'hi hagi, però potser més.
Si ens centrem a la Guàrdia, aleshores els ploms se'ns poden fondre. Hi ha un bé de Déu de contenidors a les entrades d'aquesta i un parell més de punts de recollida selectiva enmig dels dos carrers principals, ara bé, un d'aquests es troba en una zona sense cases al voltant i l'altre amb pocs habitatges a tocar. Això sí, està a tocar del restaurant. Pel que fa als d'orgànic, ni rastre d'aquests fora dels punts de recollida generals.
Per tant, si Calders ha passat a ser un dels pobles que menys recicla de la comarca, és perquè s'ha d'estar molt conscienciat per reciclar. Fixeu-vos que a la Guàrdia, a pocs metres gairebé totes les cases tenen contenidors de rebuig, un o fins i tot dos, mentre que per anar a reciclar, en molts casos, han de caminar un bon tros.
D'altra banda, pels que no estan conscienciats, no se'ls posen traves, és a dir, no s'eliminen contenidors de rebuig i per tant no es veuen obligats a anar als punts de reciclatge i a més, tampoc es fan campanyes ni tan sols hi ha el caramel de rebaixes a la taxa si es recicla. Així doncs, com deia, si es recicla a Calders, és que s'és parent del capità Enciam.
Si fos jo, el primer que faria seria repartir els deu o dotze contenidors d'orgànic que hi ha fora del magatzem municipal, abans no es facin malbé, per la Guàrdia i d'aquesta manera, potser incentivaríem el reciclatge.
Està clar que els que recullen el reciclatge, els del Consorci, prefereixen que hi hagi menys punts per on passar, perquè d'aquesta manera el camió fa menys voltes i si el rebuig augmenta, a ells tan els fa, ja cobraran la penalització del que va a l'abocador. Però des de l'ajuntament cal posicionar-se fermament.
Una altra mesura seria, com ja he dit, eliminar certs contenidors de rebuig. En molts casos estan a tocar de punts de recollida selectiva i per tant, no afavoreixen el reciclatge.
Un altre aspecte seria fer campanyes a favor del reciclatge, així com estudiar la possibilitat de congelar, per exemple, la taxa, si es recicla. Ara bé, la mare dels ous, seria fer el reciclatge porta a porta i així, tots, en sortiríem beneficiats.