dissabte, 8 de desembre de 2018

Pic de Campbieil -Campvièlh- sud occidental ( 3.157 m. )


Dijous a la tarda vàrem marxar amb el Dome i el Josep cap a Aranhouet, a tocar de l'Aragó, a Occitània. Allà hi ha una pista que puja cap al massís de Nhèuvièlha, on volíem fer el pic d'Estaragne ( 3.006 m. ). Ara bé, la pista, ja a tocar del poble, estava tancada.
Per sort, el Josep portava al GPS la capa del mapa de la zona i després de pensar-ho un xic, vàrem anar fins a Piau Engaly, unes pistes d'esquí que hi ha uns quilòmetres abans, per fer muntanya des d'allà.
Aquestes pistes es troben a 1.850 m. d'alçada. Hi ha força construccions, uns blocs de pisos moderns i arrodonits, però malgrat tot, no hi havia ningú. De fet vàrem aparcar la furgoneta al pàrquing des d'on es surt, ben bé al mig, buscant pla. Una taca blanca enmig d'una graella d'aparcaments buida.
Cap a quarts de sis ens vàrem llevar i deixant els esquís a la furgoneta, no hi ha prou neu encara i amb les raquetes a la motxilla, vàrem sortir tot intentant endevinar el camí.
El primer tram vàrem seguir les pistes d'esquí, però de seguida, ja ens vàrem desviar per creuar el riu. A partir d'allà, intentant seguir fites, però encara fosc i amb un camí perdedor, vam haver de fer moltes voltes, per un terreny d'herba tallat per llengües de pedres.


A mesura que anava sortint el sol, anàvem veient el nostre objectiu, un coll nevat, el Port de Campbieil. La neu era molt discontínua, de fet és cara sud i on n'hi ha més és a les parts obagues.
Des del coll, veient que l'ascensió al Campbieil sud occidental ( 3.157 m. ) es podia fer per la cresta, catalogada de poc difícil, vàrem decidir pujar per aquí.
És una cresta força llarga, no gaire exposada, amb bones preses i amb neu bona. No estava massa gelada. Xino-xano, anar grimpant, sense saber massa què vindria al pas següent, però sabent que les ressenyes la catalogaven bé, vàrem anar passant cada ressalt. Alguns flanquejant-los i amb un xic d'exposició i d'altres fent-los per sobre. Sempre molt atents. De fet la cresta té aquesta gràcia i més quan hi ha neu i no la coneixes. Estàs al cas de cada part del teu cos. De cada punt de suport i en passos complicats, no mous cap extremitat fins que no tens clar que estàs ben aferrat. D'altra banda és com si fessis una dansa amb la muntanya, amb qui t'arrapes i l'escoltes.





Cap a quarts de dotze, vàrem arribar al cim. Un cim amb bones vistes, a la llunyania es veia el Campbieil principal. Ara bé, a dalt, tot i el dia clar, feia molt vent. Un vent que et desequilibrava i alhora aixecava la neu de sobre que et picava la cara com un eixam d'agulles.
Per tant, sense perdre temps, vàrem iniciar la baixada, però aquest cop per la pala que puja des del nord, aquesta ben nevada.





Un parell de pales i alguna canal i en poc ja érem al collet de Cap de Long i des d'allà, sense perdre alçada, flanquejant, altre cop cap al Port de Campbieil i directes al cotxe.
Al final ens van sortir uns 2.000 metres de desnivell positiu, en 17 quilòmetres i un munt d'hores, que vàrem fer ben contents i gaudint d'un entorn immillorable. Per cert, que en tot el recorregut no vàrem trobar ningú i només al principi, unes traces que feien mitja volta a la cresta.  Un bon lloc per anar a perdre's.

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

dimecres, 28 de novembre de 2018

Buscant bolets

A l'escola, des de fa anys, fem escola al bosc. Això és que tota l'escola, fa escola alguns dies al bosc. Els d'infantil un parell de dies, els de Primària com a mínim un. El format, variat. Els xics sense proposta fixa i segons els seus interessos surten els projectes. Els mitjans depèn. A vegades sense una proposta fixa, d'altres amb una proposta. Els grans, sempre amb una proposta, des de conèixer les construccions de pedra seca, a collir cireres d'arboç per fer melmelada o a pujar a un dels turons per observar els Pirineus i conèixer les muntanyes que es veuen. Però tots, xics i grans, aprofitant l'entorn i la situació privilegiada de l'escola, al mig del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac, per enfortir els aprenentatges i fer-los, veritablement significatius.
L'altre dia vàrem anar a buscar bolets. De fet semblaria que els infants de poble coneixen la majoria dels bolets, però potser per la tipologia d'infants, que vénen d'indrets variats, potser perquè no és una afecció compartida a moltes famílies, molts d'aquests infants desconeixen la majoria dels bolets. Per tant, vàrem anar a cercar bolets, però una cerca amb sentit. Buscant i posant nom a certs bolets, aprenent característiques d'alguns i en acabar, amb cistells plens, tots a l'escola per fer dos treballs bàsics.



El primer aprendre a compartir allò trobat. Una tasca feixuga però bàsica per créixer com a persona.  El segon, a destriar, pesar i classificar els diferents bolets. Després, en acabar, cadascú se n'emportà uns quants cap a casa.
L'altre dia, vàrem treballar, a partir d'un interès propi, molts dels aspectes marcats al currículum, amb somriures, alegria i il·lusió.

dimarts, 27 de novembre de 2018

Sis anys que no són pocs

Ara fa sis anys, bé, de fet ja faria unes hores, al migdia, naixia el Quirze. A casa. Al menjador de casa, amb Montserrat de fons i amb un cel clar i lluminós. Era un dia fred. Un dia que començava d'hora, de fet força hores abans i fins al migdia, un caparró tossut i obstinat, no treia el cap. Amb mirada decidida. Amb criteri clar i ferm. Sempre ho ha tingut tot clar. De xic, quan li reclamava un bes, fugia. Només el feia de cor, quan volia i així ha de ser, fer les coses perquè es senten i fins a dia d'avui, ha mantingut aquesta manera de ser. Sense embuts. Sincer com el que més. Al principi em costava. No entenia que no hi hagués reciprocitat a un amor incondicional. Però era perquè no l'entenia. Veia el rebuig al bes com quelcom personal, quan de fet, era més senzill. Era un, deixa'm el meu temps, deixa'm establir el vincle. Sempre ha estat d'anar de front. És cert que quan en fa una, perquè també en fa, d'amagatotis, mou la llengua i mira d'esbiaix, però mai ha estat i no crec que mai ho sigui, de no actuar de cara. De fer allò que no sent, ni que l'àvia, melosa o irada, li reclami el que sigui. Ell sent i tal com sent, actua.
Si vol, t'omplirà de petons, abraçades o bé si t'has fet mal et mimarà o si plores et donarà allò que calgui per consolar-te, però si el reclam és forçat, ho té clar. T'ignora, perquè sent i fa. És un infant autèntic. Pur. Que és sentiment i que l'electricitat que el mou, esdevé molt intensa amb aquells que el respecten i l'estimen, i només cal respecte i paciència per rebre el seu amor incondicional. No actua per complaure. No actua per quedar bé. Fa segons el que el seu cor li diu. 
Ara fa sis anys va néixer el Quirze. Un personatge. Una persona entranyable, afectuosa i espontània, capaç de tot, capaç de trasbalsar a tothom, d'aquelles que no deixa indiferent i que amb mirada múrria i el comentari sagaç és capaç de posar-se a qualsevol a la butxaca, tot acompanyat, sempre, amb una caiguda d'ulls seductora. 

diumenge, 25 de novembre de 2018

Vedella amb bolets


No té relació directe. Potser, fins i tot, són termes oposats, però quan un es creu boletaire, d'aquells que tornen a casa amb un cistell ple de bolets i no només de rovellons, aleshores està bé fer el següent pas, i no parlo de rentar-los i deixar-los a punt per a cuinar. I ara! Parlo de cuinar-los. Perquè ve a ser com tancar el cercle. Com culminar la feina.
Avui, que he arribat de nou a casa amb un cistell generós de bolets, m'he decidit a cuinar quelcom de diferent. No pas un saltejat o una truita, no senyors. Un plat amb majúscules. Una vedella amb bolets.





Els referents són insuperables. La mare que encara a dia d'avui en fa i l'àvia que fa anys que només és un record al paladar, però ambdues, davant dels fogons, feien d'aquest plat una menja deliciosa. Exquisida. Ambdues aconseguint que la carn fos melosa, que es desfés a la boca i que malgrat l'estómac fos ple, sempre hi hagués un raconet per un tall més.


Sense gaires pretensions, avui m'he decidit a fer el plat. Sé, perquè amb el temps ho he vist, que la traça s'adquireix amb els anys i potser és hora de començar a arriscar-me i deixar enrere els plats habituals, si mai vull cuinar com elles.
Amb el cistell encara al cotxe, he anat a la botiga del poble a comprar un rodó de vedella i els ingredients que no tenia.
Amb paciència i temps, seguint les instruccions, he acabat fent la meva primera vedella amb bolets i encara que no s'assembla ni de lluny a l'àpat familiar, el gust era bo i qui ho sap, potser, d'aquí uns anys, aconseguiré aquella textura, aroma i gust que tant m'agrada, seguint l'estela de dues grans cuineres. De dues grans dones.

diumenge, 18 de novembre de 2018

Boletaire

Només un cistell. Un cistell, paciència i ganes de caminar. És tot el que cal per passar un matí o una tarda ben distret tot buscant bolets. I més ara, que quan tornes a casa hi ha molts números de tornar amb el cistell força ple.
La gràcia, a mesura que hi vas anant, és que vas coneixent-ne més i si bé abans pràcticament només collies rovellons, lactarius deliciosus, i semblava que si no tornaves a casa amb un cistell ple d'aquests, la resta eren poca cosa, poc a poc vas ampliant el catàleg i a aquests, un dia s'hi van afegir els camagrocs, per allò que també són fàcils de distingir, perquè de bolets dolents n'hi ha un munt, ens repeteixen sovint i cal assegurar-se  i més endavant s'hi han anat afegint d'altres, igual de bons o potser més i tot. 
De fet, recordo un episodi d'en Carpanta, un còmic que llegia de xic, aquell personatge sempre afamat i un pèl maldestre, que enganyava a uns boletaires per prendre-els-hi el cistell i al final acabava amb un mal de panxa horrorós. 
Doncs com deia, als rovellons, s'hi van afegir els camagrocs, després els fredolics, les llenegues, les llengües de bou i així anar sumant, fins que al final el cistell s'omple amb varietat, de colors i textures. El darrer, el bec de perdiu.  Abans no el collia, més que res, perque un no està acostumat a agafar aquells que desconeix i abans d'agafar-ne un de nou, s'ho pensa i repensa, i consulta i demana, i al final, fa el pas, això sí, amb l'episodi del Carpanta sempre viu a la ment. 

dilluns, 12 de novembre de 2018

Del carnet d'identitat

Avui, perquè encara que som república i fem república necessitem el carnet de l'Estat veí per viatjar, però res, que són divuit mesos i ja ho tenim a tocar, he anat a renovar el carnet d'identitat del meu fill. Per si de cas. Per si allò que ja tenim aquí s'allarga i volem conèixer món. Als visats posaré el que cregui, però encara em caldrà mostrar el plàstic aquell i aguantar els tabarnesos del què posa al teu carnet. Sí, que caduca no sé quan, però de moment, el faig servir i no m'atabaleu.
Bé, com deia, en anar a fer-lo, hi ha hagut una imatge que m'ha colpit. No parlo dels murals que tenen en aquella sala, de joves uniformats somrient i mostrant-se postissament afables i disposats a  ajudar, i ara, sinó els records i sentiments que se m'han desvetllat en creuar la porta.
Allà, una agent uniformada impecablement, ben armada, ens ha rebut. Mentre ella, en un espanyol perfecte i educat em demanava què volia i jo responia en un català igual de curós i cordial que tenia cita, sembla que aquí no hi ha el conflicte lingüístic que s'inventen els taronges o està latent, a la ment m'han vingut les càrregues policials del primer d'octubre.
També aquelles imatges d'uns energúmens en un autocar tot cantant un "a por ellos" i finalment una colla de sàpatres al peu d'un vaixell, no sé si el patètic Piolín o un altre, fent-se la foto al final de la jornada de repressió.
La meva expressió segur que ha mutat. He estat incapaç de fer cap tipus de salutació o gest cordial, ja que en el fons he pensat que avui, la seva afabilitat era només postissa,  doncs un any enrere, per votar, volien obrir-nos el cap, espantar-nos, acabar amb nosaltres i anihilar-nos i això, per més policia que siguis, t'hauria de fer caure la cara de vergonya. No crec que una persona pugui un dia atonyinar o animar a companys que atonyinen a votants i l'endemà rebre't amb un somriure d'orella a orella.  És fals, cínic.
Segurament poc a poc aniran sortint sentències i veus explicant la bestialitat d'aquell dia, d'aquell mes, d'aquell any, d'aquest Estat, qüestionant l'operatiu, qüestionant l'Estat, però també com tot el que passa a l'Estat, la banca guanya i excepte un arronssament d'espatlles o una disculpa forçada, res no passarà i se'n sortirant amb la seva. 
Dissabte ja ho vam veure al FAQS, on vam sentir com uns convidats explicaven les tortures que havien patit anys enrere i com, ja fos un periodista de "Okdiario" o una de "La Vanguardia", relativitzaven i fins i tot qüestionaven el relat. Un, allò de si ha passat per quelcom serà i l'altre, no m'ho acabo de creure i així, l'Estat va fent i els mitjans ho venen, mentre nosaltres anem fent paelles, figuretes o bé piulades irades.
Avui, en veure aquell uniforme, he pensat en el meu avi republicà.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Les aules d'avui

Avui he anat a una formació a una escola qualsevol. A una escola d'aules blanques amb una franja de tons pastel fins a l'alçada del pit. Com a moltes. Un toc de color per trencar tan blanc. Una aula asèptica. Neta. Impoluta. A les parets penjaven alguns cartells, molts amb dibuixos infantils. Al sostre fluorescents, d'aquells que donen aquella claror blanquinosa de sala d'hospital. Efectius. Capaços de suplir la manca de claror per les escasses finestres que hi havia i que a l'hora mantenen la fredor d'un l'espai ben il.luminat. El mobiliari, donat pel Departament, és espartà, sòlid, ferm. Pràctic. A prova d'infants. Sense massa concessions a la imaginació.
Durant anys he voltat per escoles com aquesta arreu del país, on l'eficiència guanya la batalla a l'estètica, però fa temps, gràcies a companyes que em vaig trobar pel camí vaig començar a parar atenció en l'espai i a valorar-lo. Un espai entès com un agent d'aprenentatge i amb el temps, vaig començar a prendre consciència de l'espai com quelcom que em jugava a favor, com un aliat més. Un espai que em fos acollidor, agradable, càlid i respectuós, no com moltes escoles que segur que s'assemblen a Lledoners i que  transmetia aquests valors.
Moltes escoles són impersonals, fredes i pràctiques, incapaces de despertar cap tipus de sentiment als seus ocupants, excepte la indiferència. Qui tindria ganes de tornar a un lloc on res li fos còmplice?
A les escoles els infants hi passen un munt d'hores. Hi estan gairebé més que a casa i no tenir cura d'aquest espai no afavoreix el seu sentiment vers l'escola com a quelcom propi i agradable, ans al contrari. Crea indiferència sinó rebuig.
És cert que a molts indrets, per molta imaginació que es tingui, costa de fer acollidor, però si més no, caldria intentar fer de les escoles quelcom d'atractiu, on vingués de gust estar-s'hi. I dono fe que a certes escoles, a certes aules, costa estar-hi, ja que no desperten cap altre sentiment excepte la claustrofòbia.
No ho dic per assenyalar a ningú, jo he fet un camí i he tingut sort, però sí que estaria bé reflexionar en això. Reflexionar si aquell espai on hi som gairebé tot el dia és atractiu, sobretot pels infants, perquè tenir cura de certs detalls pot canviar la perspectiva de l'educació. L'amor que posem en l'espai, pot reflectir el respecte que tenim cap a ells i potser, els serà més agradable anar a l'escola. L'espai és un aliat més, no pas un enemic.