dimarts, 29 de desembre del 2015

Què s'han cregut aquests de la CUP!

Què s'han cregut aquests de la CUP! El procés està aturat per culpa seva. Ítaca resta lluny, molt lluny i el vaixell que ens havia de portar fins a la costa preuada, resta ancorat al mig de la mar, enmig de les diatribes d'uns personatges insignificants, incapaços d'empènyer en la mateixa direcció, mentre l'aigua ens colpeja per totes bandes. Perquè es veu, i això m'ho ha dit algú que en sap molt del tema, que quan van dir que eren assemblearis, es veu que ho deien de debò i qualsevol decisió important, la prenen les bases i no una elit reduïda i qualificada de personatges llunyans.
L'altra punt és que quan varen dir que no investirien en Mas, també ho deien de debò. Aleshores jo em pregunto, si la CUP fa el que és i respon al que va dir, on és el problema? I indefectiblement arribo a un punt. A un resultat. Estem tan acostumats a que ens menteixin i ens enganyin, que quan no ho fan, ens sentim humiliats.
Anem a pams. La CUP és un partit assembleari i com a tal, les seves decisions no es deuen a uns únics líders que prenen les decisions i les comuniquen puntualment a la militància, sinó que és la militància, amb tots els seus colors, matisos i opinions, qui decideix cap a on va el partit i això, als partits grans els sobta i els emprenya. Els sobta perquè veuen una altra manera de fer política, on el votant o militant no és només un personatge invisible a qui se li demana l'opinió cada quatre anys, sinó que és un personatge actiu que pren decisions i no fia el vot de manera irresponsable sinó que amb el seu vot es compromet activament. D'altra banda els emprenya perquè els partits clàssics temen que la gent vegi que hi ha altres maneres de fer política, on les decisions s'han de consensuar i a més a més cal justificar-les i avaluar-les constantment. Massa acostumats estan a la carta blanca durant una legislatura.
Un altre aspecte i aquest sí que terroritza a la majoria de partits, és que hi ha una formació que si diu que farà quelcom ho fa, malgrat els atacs que rep per totes bandes per desdir-se de la seva postura i segueix ferrenya, amb escletxes és clar, l'atac és ferotge i s'ha de justificar, sobre la seva negativa a investir en Mas i això, el compromís amb l'elector és quelcom que no es desitja. Que es tem.
Probablement caldria preguntar-se qui hauria de cedir. La CUP sempre ha estat clara i diàfana, mentre que en Mas, sempre va dir que si era un entrebanc faria un pas al costat, però a l'hora de la veritat, un servidor veu més gestos a una banda que a l'altra i mentre uns són els radicals intransigents, els altres són la Ventafocs del conte.
No sé què passarà, tan de bo se solucioni aviat perquè tinc tantes ganes d'independència que m'ho faig a sobre. Espero, de tot cor, que el vaixell agafi una embranzida ben forta i ja no ens aturem més després d'aquesta aturada tècnica, però diguem les coses com són i no ens deixem enganyar.

dissabte, 26 de desembre del 2015

Per exemple, la ruta dels contenidors

Hi ha qui encara es pensa que totes les decisions preses des d'un ajuntament estan llargament meditades per un equip tècnic i gent saberuda. Podria ser que en els ajuntaments grans fos així, gent preparada i formada que abans de prendre qualsevol decisió fa un estudi i segons els resultats d'aquest, actua, però en els ajuntaments petits, on els recursos són limitats, no sempre és així. És cert que a vegades es compta amb el suport extern d'altres organismes, però és en comptades ocasions. A vegades es prenen decisions per allò que s'intueix, sense altra certesa que una vague intuïció i l'acord entre els presents. Per exemple el tema dels contenidors, ara que fem un munt de deixalles en nom de la solidaritat i la germanor, és dels que mereix especial atenció per entendre com els distribueixen pel poble.
A Calders, sense anar més lluny, quan surts a reciclar has de pensar i molt, què portes per tal d'anar a un lloc o altre. En alguns punts, hi ha de tot, però són pocs. En d'altres i sembla que és per qüestió d'atzar encara que res és per atzar, hi ha algunes coses i d'altres no. A vegades és perquè hi ha un nombre determinat de contenidors per distribuir, d'altres, perquè un veí s'ha queixat que segons què a sota casa feia pudor i aleshores un contenidor desapareix. O potser per facilitar el reciclatge d'un comerç es posa un contenidor a tocar malgrat tenir-ne un a menys de cent passes. Vés a saber. Tot són bons motius o dolents, depèn de qui els hagi de prendre.
El cert però és que les decisions les prenen els que hi són i les prenen pels motius que sigui i pot ser que a vegades prenguin decisions persones que no tinguin cap tipus de formació específica o general en aquell aspecte. Bé, en general als pobles petits ja és això. És difícil trobar algú format en tot. Ara, a mi, en termes generals ja m'està bé que menin el poble gent amb més ganes que coneixements.
Si basem els càrrecs electes a la formació rebuda, que és una manera de veure la política, aleshores potenciem un tipus de polítics i estem creant una elit política. Unes persones que han tingut accés a uns estudis, mentre que si tothom pot exercir el càrrec i té el suport necessari, aleshores potenciem una democràcia real. A més a més, possiblement més important que la formació, és la capacitat d'escolta, de prendre decisions segons el que es té, el sentit comú i les ganes i  això, segurament no s'aprèn en cap facultat.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Tot per una imatge

Ser pare és un llarg camí ple de sorpreses. Algunes són molt agradables, d'altres, no tant. A vegades t'enfrontes amb dracs imaginaris que espanten al teu fill, d'altres, t'enfrontes a les teves febleses que es creuen al teu camí de la mà del teu fill.
Estem en èpoques d'espectacles. Època d'exposar allò que s'ha fet i compartir-ho. Arreu hi ha espectacles. Teatrals, musicals, visuals... Perquè abans de l'aturada hivernal, cal mostrar el que s'ha fet i en aquesta exposició pública, l'objecte més preuat és el fill. El plançó. Per part de pares o familiars varis, és clar.
Avui he anat al concert de Nadal dels dos xics. L'escola de música d'Artés l'organitza i és clar, davant de la possibilitat de veure els xics cantar o tocar algun instrument, malgrat que el risc sigui d'acabar amb un mal de cap virulent, puntuals hi hem fet cap i com cada any, no diré descobrim sinó que gaudim d'un espectacle més que digne. Ben proporcionat pel que fa a la durada tenint en compte l'edat dels xics i alhora sembla que apropiat per a ells veient-los gaudir tot cantant.
Fins aquí tot és força interessant. Tot és previsible. Tot, excepte la fam d'imatges dels progenitors. Un cop comencen les primeres notes, una munió de paparazzis, d'orgullosos pares, incapaços de veure que darrere seu n'hi ha d'altres d'igual d'orgullosos que no veuen res, treuen càmeres de filmar i telèfons a manta. És cert que tots, un servidor inclòs, fa alguna fotografia. Res. Un moment. Perdó, si el tapo, ja està. Dispensi i gràcies. I si cal més estona, normalment el que faig és alçar-me i anar a un racó. Un racó on no privi de la visió als del darrere.
Però aquesta moda, costum, inclinació, diguem-n'hi com vulguem, està de baixa i darrerament s'imposa més el faig el que vull. I així passa que tal dia com avui, quan intentes veure i sentir el teu fill cantar, has d'intentar mirar per l'escletxa del braç que passa entremig del clatell del de l'esquerra, perquè el del davant, que està en el seu dret, està filmant tot l'espectacle. Mà alçada i ni fix. Agafant diferents plans tot buscant l'angle adient.
Quina murga de gent. Després, a l'escola a vegades em sobta que hi hagi nens que només mirin per ells. Que tinguin una percepció esbiaixada de la realitat i es creguin el melic del món, però de fet és el que estem fent. És el que estem potenciant. Tot per nosaltres. Tots els drets i els deures, allà on acabin els nostres drets.
Avui, al concert de Nadal -felicitem als professors- m'he encès un xic amb la dona aquella que no només gravava sinó que a sobre alçava a coll un altre nen, amb l'altre braç, perquè ho veiés ben bé.
Quan m'he girat, per mirar amb cara de complicitat als patidors del darrere, he vist que tots havien marxat i estaven drets en un racó i per tant, he estirat el coll no per cantar, sinó per mirar.
Algú em podrà dir perquè no els ho he dit, però jo em pregunto, cal recordar que vivim en societat i que cal respectar als demés?

diumenge, 20 de desembre del 2015

La immigració

Costa no sentir-se afectat pel fet migratori. Costa no sentir-se colpit per segons quines imatges. Una de les darreres, de les més punyents, un pare sirià amb els seus dos fills, prement-los fort, entre la desesperança i la tristesa de la fugida amb una pèrdua enorme, i l'alegria d'arribar a la terra promesa salvant potser el més preuat, els fills. Ara se li obrirà un nou camí, a la salvatge i despietada Europa, terra d'oportunitats per a molts però que mira amb recel i malfiança l'arribada d'éssers desesperats que reclamen una oportunitat.
És trist, molt trist, que el fet de néixer en un racó de món, en un tros de terra, per atzar, doni més drets i privilegis, però és que a més és una qüestió circumstancial. Fa uns anys eren molts els catalans que fugien, que emigraven bruts i espellifats a la recerca d'un futur a Europa, on també se'ls mirava malament, tancant-los en camps allunyats de la població i aleshores ens juràvem -o així m'han explicat-, que mai faríem el mateix. Però avui massa pors ens tenallen per actuar en conseqüència. Perquè ens sabem afortunats. Ens sabem de molts privilegis dels quals ens costaria desprendre'ns.
Hi ha qui rebutja l'arribada d'immigrants i els tracta malament, com si el seu destí l'haguessin triat ells i no com a víctimes que són. Altre cop la por, la por a una invasió massiva d'aquests països en conflicte, que de fet es tradueix en la por a la pèrdua dels privilegis que tenim i que fa que molts girin el cap davant el drama de la immigració i només responguin a la mort de milers de refugiats a la mediterrània o pel camí, amb un alçament imperceptible d'espatlles.
Podria ser que la solució no fos obrir les portes de bat a bat, podria ser que el mercat i els països europeus es col·lapsessin amb l'arribada massiva de gent, no ho sé, però el que sí que intueixo és que la solució passa, obligatòriament, per compensar aquests països per les malvestats fetes pels europeus durant segles a les seves terres. No podem anar per tot un continent saquejant-lo i quan aquest necessita d'ajut ignorar-lo. Però encara que fos així, com podem mirar-nos al mirall, sentir-nos plens, i no commoure'ns per les desgràcies d'altres.

dimarts, 15 de desembre del 2015

Jo també vaig tenir un Merlí

Jo també vaig tenir un Merlí. Bé, més o menys, potser no era tan punyent, segurament tenia la llengua menys esmolada i possiblement no feia corredisses pels passadissos empaitant cap faldilla, però a part d'això, les seves hores de filosofia eren aire nou i s'assemblaven al mediàtic.
És cert que hi havia una gran part del temari que havíem de memoritzar. També és cert que hi havia personatges que ens els explicava sense massa espurnes, però l'estona de filosofia, era una estona per pensar. Per confrontar-se. Per acarar idees i una cosa molt estranya en un Institut, per confrontar arguments i hipòtesis, i aquests, fossin els que fossin, si estaven ben estructurats i exposats, eren permesos. A més hi havia un deix de broma, ironia fina o subtil burla en les seves classes, fent que fossin, en general, disteses, alliberadores i alegres.
No puc posar la mà al foc per tothom, però diria que a la majoria dels meus companys, els passava el mateix i de fet, i ara parlo de memòria, els resultats que vàrem treure a la selectivitat, tot i que semblava que no treballàvem massa, eren prou bons. Perquè bàsicament ens feia pensar. Raonar i en un Institut on raonar i pensar no era l'objectiu principal, sinó memoritzar i obeir, era sorprenent.
Molts altres professors tendien a fer-nos memoritzar llargues lletanies i a vomitar-les als exàmens. Per exemple la de química. Unes fórmules espesses i llargues i quan li fèiem qualsevol pregunta que sortís del guió, se sentia perduda. Abatuda i sovint ens demanava temps, la propera classe o una altra que mai arribava, per trobar la solució. O el de biologia, que ens confessà que ell havia aprovat la carrera memorísticament, però que malauradament ara recordava poc. Sort del llibre. Pàgina 235 i endavant!
I així un i altre. Bé, no tots, perquè seria injust posar-los a tots al mateix cabàs. Teníem el savi boig. El de matemàtiques que també feia física. De catàleg. Bata blanca, mirada sorruda i poques paraules, però tenint en compte que quan parlava costava entendre'l, ja està bé. Això sí, intentava que raonéssim, era un apassionat de la física, però no sempre ho aconseguia. O la de català. Molt enamorada de la seva àrea, tractant-nos, potser va ser la primera professora, com a adults. Parlant-nos de tu a tu, baixant del pedestral i mirant-nos als ulls.
Anys després, recordo més amistosament aquells que em varen fer pensar i que em respectaren, que aquells que m'obligaven a obeir i memoritzar, malgrat els resultats acadèmics fossin els que fossin.  

dilluns, 14 de desembre del 2015

Un 20D que ens defineix, malgrat sigui allà lluny


Ara vénen eleccions, d'Espanya, però encara podem votar i segur que poca gent mira els programes electorals. D'una banda perquè cal buscar-los, fins pocs dies abans de les eleccions no arribaran a les cases per tal que la gent no els examini gaire i de l'altra perquè aquests són, en general, carregosos i com que les promeses se les emporta el vent, allà poden prometre la lluna en un cove tot amagant-la després enmig de la roba bruta.
La majoria de mortals, ens refiem més dels titulars que dels programes, i mirem més les capçaleres que apareixen a les notícies dia a dia que la propaganda electoral. A aquestes fiem el nostre vot i alhora ens serveix de mirall. Segons els partits que votem, potser podem radiografiar, segurament de manera basta, simplista i errònia, els electors.
Els de Convergència -vergonya tenen que han d'amagar el nom tot convertint-lo en quelcom pompós per tal de dissimular les penes de líders corruptes i mafiosos, Llibertat i democràcia-, creuen que ells farien el mateix que el seu gran messies -Pujol vull dir-, així com els del PP, mirar per ells  i si cal, fotre la mà a la caixa. Uns quants n'he conegut, votants de Convergència i algun del PP, i tots prioritzen el bé propi per sobre de tot i s'estranyen que els altres no facin el mateix.
D'Esquerra en veig més una certa coherència. Potser un xic il·lusòria, potser massa d'esplai de dissabte a la tarda, segurament poc efectiva, però si més no encara es mostren conseqüents amb el seu ADN. Primer, Catalunya, la resta, després.
Dels de Ciudadanos què dir-ne. La majoria en contra de tot. Res de definir-se d'esquerres o dretes. Senzillament maniquís bonics, com els seus líders, que l'únic que busquen és el poder i acabar amb la diferència. El que no sigui bell i per a ells, la singularitat catalana no és bella, és molest i lleig. Belles paraules i rostres formosos per a cors vils i mesquins.
Dels de Podemos la glossa. La paraula. Les il·lusions. Farem, canviarem i decidirem entre tots però a l'hora de la veritat, la seva obertura mental i programàtica xoca arreu. El que prometen a Catalunya, una Espanya solidària, forta, intel·ligent i exemplar, xoca amb el que prometen a les espanyes reals i es trobaran amb la dicotomia d'haver d'escollir. D'haver de decidir, si més no quan tinguin un mínim de quota de poder, sobre el que creuen fermament o el que els dóna vots.
I Unió no hi és. Comunica. Estan resant per treure algun vot.
Dels Socialistes? Són venedors de fum. De basar. Aposten per tot i res, segons les orelles que els escolten, i lluiten per la cadira, sobretot dels seus líders. No tenen paraula, ho han demostrat abastament, si més no els feixistes recalcitrans es mantenen ferms en les seves tesis, mentre que aquests, la majoria analfabets sense possibilitats laborals, lluiten per fer-se un lloc a l'ens públic per mantenir el seu ritme de vida opulent i seguir mamant de la mamella institucional.
Aquest 20D no ens enganyem, el govern que surti serà el mirall del poble que l'ha votat, n'és el reflex i si surt un govern de corruptes i mafiosos, és perquè la societat n'és o en seria i si és intransigent o il·lús, és perquè n'és i si surt optimista i un xic eixelebrada, és perquè en desitja ser. Cada poble, no ens equivoquem, té el govern que es mereix, malgrat pesi a les minories.
Per tant, jo tinc clar perquè prefereixo passar. I tu?

dissabte, 12 de desembre del 2015

Teatre a l'escola

Avui hem fet la primera de les dues representacions que tenim previstes amb l'escola d'una obra de teatre força especial, "Boscos endins", tant pel seu format com per la seva dificultat.
Portem mesos treballant-la amb la quitxalla: aprenent els textos, assajant els moviments, treballant la dicció, memoritzant les entrades... A més, vàrem decidir, per fer-la àgil i distesa, que el teló només el mouríem al principi, per obrir-lo i al final, per tancar-lo i per tant, l'hora llarga que dura és una hora encadenada sense pauses.
És una obra amb moltes petites històries a dins, amb personatges que s'encreuen i accions que necessiten de la paraula per entendre's i cal reconèixer que l'elenc de Mura, ha aconseguit representar-la amb èxit i fer-la entenedora.
És cert que hi ha hagut algunes errades, sinó, no seria una representació escolar, amb fragments que salten, d'altres que s'avancen, algun llum que s'apaga quan no toca i alguna música absent, però malgrat tot això, la representació ha estat ben lligada i ha acomplert amb escreix la seva finalitat. Primer perquè ha estat la culminació d'un treball dut a terme durant temps on tots els nens han treballat plegats i d'altra banda perquè a més a més s'ha assolit amb nota l'aspecte interpretatiu.
En aquesta obra també hi hem sortit els mestres, a més dels nens de la llar d'infants i antics alumnes que van a l'Institut. Un veritable treball en xarxa. Per cert que els antics alumnes ha estat la sorpresa, els nens i nenes de l'escola desconeixien el final de l'obra, que hem representat amb aquests i que han vist avui per primer cop. Durant dies ens hem trobat fora d'hores per assajar i avui, els hem desvetllat el secret, davant més de cent vint persones, quan l'escola ha estat un teatre.
Demà tornarem a fer la representació i segur que anirà bé, perquè les cares d'il·lusió, felicitat, satisfacció i perquè no, de cansament dels nens avui, només permet esperar això, un èxit rotund. I aquesta és la millor recompensa per qualsevol mestre, aquesta resposta silenciosa, clara i real, on es veu reflectida la feina ben feta.

dissabte, 5 de desembre del 2015

La Falconera

Hi ha llocs que són especials. Que per un motiu o altre, quan els veiem o trepitgem, sentim quelcom d'especial. Un d'aquests indrets, si més no per mi, és la Falconera. A tocar del Coll d'Estenalles, ja baixant cap al poble de Mura, hi ha una agulla esvelta. Dreta i majestuosa.
De fa anys que la conec. Des del Montcau se la veu força bé, alçant-se desafiadora allà a sota, amb el seu munt de vies d'escalar esperant als valents que la vulguin coronar. Pel darrera però, sempre hi ha una porta del darrere, també s'hi pot pujar i sense haver d'escalar, només grimpant un xic.
L'altre dia al matí vaig sortir ben d'hora de Mura amb una idea a la ment, anar al peu de la Falconera. Era un matí fred, estàvem sota zero i tot l'entorn era blanc. La nit anterior, de cel destapat, havia glaçat fort i havia cobert la vall amb un mantell blanc cristal·lí.
Vaig sortir de l'escola i vaig anar seguint la riera cap a Sant Antoni. Mentre corria anava deixant rere meu núvols de baf que s'afegien a la boirina que tot ho cobria. La vall, encara a l'ombra, començava a il·luminar-se amb els primers raigs de llum que saltaven la carena. Una visió bella i alhora fantasmagòrica. Davant meu tenia una cortina blanca esquinçada per feixos de llum amb ombres retallades. Preciós.
Al trencall de les Llossades, vaig prendre el corriol que puja de dret cap a la carena, esqueixant el bosc, enmig d'arbres plorosos. Dalt de tot, el sol m'acaronà i el seu escalf em retornà. Instants abans, les mans, balbes, em feien mal. Un cop a la carena, un camí planer, ran de cinglera, em menà a peu de la Falconera, trencant, de tant en tant, alguna codina. Vaig arribar-hi amb un somriure d'enze a la cara i com en Rocky al capdamunt de les escales, vaig alçar els braços ben content. Satisfet.
La tornada, per desconeguda, la vaig fer el primer tram, uns tres quilòmetres, per carretera -entre setmana i al matí pocs cotxes passen- però un cop a l'alçada del Castell de Mura, cap a Sanllehí, vaig prendre alguns corriols que em conec per baixar de dret al poble.
L'altre dia, vaig estar tot el dia, amb un somriure ben ample a la cara.



dilluns, 30 de novembre del 2015

Independència per sobre de tot!

Mai he votat Convergència. Déu nos en guardi! Detecteu en el prec la broma fina i llaminera. Sempre he cregut que els seus interessos passen per sobre de tot i que un convergent, de debò, dels polítics que volen fer carrera i la fan, no pot resistir davant la visió d'un bitllet o un favor. És igual, mentre els afavoreixi tot els va bé i es pacte amb qui calgui, es digui Aznar, Camacho o Rivera.
De fet, sóc al·lèrgic a Convergència. D'Unió no en dic res, perquè amb una mica de sort, a les properes eleccions, no trauran representació ni per fer d'escolanets, que ja és prou. Una lacra menys.
Però a dia d'avui, si per seguir endavant amb el procés cal tenir el iot convergent al costat, m'hi arrambo i no me'n separen. Perquè el procés, digui el que digui la gent, si no és amb els convergents, no és i per tant, potser cal llençar-els-hi la pilota a la teulada i veure si tenen nassos de fer-se enrere. La puta i la Ramoneta fa temps que ha marxat i ja no els queden arguments.
Ara no és l'hora de fer el milhomes. Cal deixar les ulleres de pasta al despatx, les rastes sota la gorra i les arracades a la tauleta. Ara cal apostar fort i si cal tapar-se el nas per seguir el camí cap a Ítaca, potser cal fer-ho i ser valent, perquè si vetem en Mas, potser serà l'excusa perfecte perquè els Convergents es retirin i baixin del tren. Segur que ho esperen. Segur que ho necessiten. No sé si és el que busca la CUP, la confirmació de la feblesa dels d'en Mas, però si ho fan, la gent no s'enfadarà amb els cadells del Pujol sinó amb l'esquerra radical, perquè curta de mires, no haurà sabut jugar bé unes cartes que té marcades i volent demostrar que els Convergents no són de fiar -que no ho són-, hauran donat la raó a aquests perquè diguin que és l'esquerra qui ha fulminat el procés, ja que com el joc dels ràpids, aquí, qui trenca primer, malgrat els seus arguments puguin ser més vàlids i forts, seran els culpables del fracàs. Un fracàs, no ho oblidem, que desil·lusionarà a milions de catalans que abans que ser d'esquerres o de dretes o potser abans que decantar-se i mostrar el seu pensament, volen un país lliure, on triar el que volen ser de manera plena.
No sóc ningú. No m'he lligat a cap partit i segons les eleccions voto el que crec que anirà millor pel meu país i de la mateixa manera, si per Catalunya avui cal fer un esforç, no seré jo qui no el farà o jutjarà aquells que el facin.
Enrere han de quedar vells rancors, pors i desconfiances. Cal que no fem el joc a l'Estat i que anem units malgrat ens costi. Més endavant ja ens separarem i barallarem però davant un enemic comú, un enemic extern, fort i hostil, no podem seguir amb la mateixa tàctica que ens va afeblir temps enrere, barallant-nos per les molles sense tenir encara el dret a pa.  El món ens mira i més que una imatge de país madur i serè, donem la imatge d'un país confús i poruc.
Em fa por que el morro fi d'uns o altres, el seu orgull ferit, acabi amb les il·lusions d'un país per despit.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Homenatge a la Conxita

Avui s'ha fet l'homenatge a la Conxita, la metgessa del poble. Després d'una colla d'anys treballant pel poble, s'ha jubilat. A l'acte ha explicat, i crec que és interessant remarcar-ho, que plega perquè pot, perquè la llei li ho permet, però també perquè amb la situació actual, tal i com està la sanitat, no es veu amb energies per seguir.
A la festa han participat moltes entitats del poble. Hi ha hagut gegants a l'entrada -per fi surten-, després l'elenc fent un dels seus, sempre interessants, espectacles, tot recordant el pas de la Conxita pel poble, des que va arribar un dia boirós i fred fins avui, el grup de caramelles on participa i el de gospel. També hi ha hagut el torn d'un poeta de Calders, el Clotet, que tot i la seva edat avançada, ha llegit una poesia que ha fet ell per a l'ocasió amb veu forta i ferma. Vídeos d'antics companys, de professió i de consistori, veïns agraïts i algun parlament més oficial i per cloure, l'associació de la dona, una d'aquelles associacions ben curioses i singulars, ha ofert l'aperitiu que pagava l'Ajuntament.
Avui ha estat un dia molt emotiu, perquè una bona part del poble ha reconegut públicament la feina ben feta de la metgessa i perquè amb l'acte, es certifica que la Conxita, després d'anys i panys, penja la bata i l'estetoscopi.
Un servidor la coneix més com a companya de maldecaps, vàrem treballar plegats durant una època com a regidors, més que no pas com a metgessa, ja que sempre he intentat no freqüentar massa aquella sala de sota l'Ajuntament i avui, quan veia tota aquella gentada agraïda per la seva feina, només he pogut certificar allò que sabia i que vaig viure durant anys, que la Conxita és molt bona persona. Una gran professional i millor persona. Moltes gràcies Conxita!

dijous, 26 de novembre del 2015

Les obres de teatre a l'escola

Avui és un d'aquells dies que arribo a casa trinxat. Trinxat i satisfet. Com cada any estem preparant una obra de teatre per cloure l'any  i ara que s'acosta el final del trimestre, la màquina va a tot drap. Fem una obra força complicada, una adaptació lliure de "Boscos endins" de Stephen Sondheim, on intervindrà tota l'escola, des dels petits fins als mestres i és clar, l'horari habitual, ja de per si força volàtil en una escola que es pretén dinàmica i activa, esdevé gairebé irreconeixible. Els assajos ho copen tot i és normal. Si es vol que l'obra surti bé, cal tenir temps per preparar-la i per  tant, si es creu que és prou important com per fer-la, cal que aquesta consideració es vegi reflectida en el dia a dia, en l'horari i per tant es disposi del temps necessari per fer-la de la millor manera. Per això, ja portem unes quantes setmanes que assagem gairebé cada dia i prioritzem el treball interpretatiu o relacionat amb l'obra, per sobre d'altres tasques. Tot i que jo diria que moltes de les altres tasques que sembla que ara no fem, en realitat les fem a través de l'obra, però això ja és un altre debat.
Primer vàrem començar fent escena per escena i ara, que s'acosta el dia, intentem fer-la tota de cop. És una feina cansada, perquè a més de gestionar els nens que surten a l'escenari, les músiques, les entrades i les sortides i un munt de més coses, també cal tenir en compte els que en aquell moment no surten i per tant, han de fer un altre tipus de treball. Un treball de paciència i respecte. Un treball d'espera.  
La representació d'una obra de teatre, a més de tot allò que es treballa a nivell lingüístic, tant oral com escrit, comporta un gran treball emocional. D'una banda perquè a l'hora d'interpretar cada infant s'enfronta a un paper que ha de fer creïble i de l'altra perquè en una obra de teatre, allò que prima, és el treball en grup. El treball d'equip i els maldecaps, temors, nervis o errades entre d'altres que podem tenir, ens reforcen com a grup i creen certes complicitats que en el treball d'aula diari és més difícil de trobar.
D'aquí uns dies estrenarem i segur que el treball que hem fet plegats, perquè repeteixo, els mestres també intervenim i formem part de l'elenc, repercutirà en les nostres relacions i ens ajudarà a gestionar el grup i a sentir-nos més propers els uns dels altres.  

dimarts, 24 de novembre del 2015

Treball de camp

Sempre he pensat que conèixer l'entorn natural de l'escola on treballes és important perquè t'ajuda a fer la tasca educativa més propera. Sobretot si aprofites aquest coneixement per sortir de l'aula. Com més coneixem l'entorn de l'infant, més ens podem aproximar a la seva realitat i per tant fer uns aprenentatges més significatius. De fet, encara que ho sé, per diferents motius no sempre m'he preocupat prou de conèixer l'entorn proper dels nens o si més no, allò que he conegut, sovint han estat els llocs abastament trepitjats per aquests i no els ha aportat massa res.
Enguany però, per casualitats de la vida i perquè hi ha un matí que vaig a l'escola però no treballo, he començat a córrer per Mura. Cada setmana hi ha un matí que no entro fins tard i si bé en altres ocasions quan em passava això no pujava a l'escola fins que havia d'entrar o bé hi anava per fer feines a l'aula, i per tant em tancava al centre, ara hi vaig ben d'hora i aprofito per voltar. I corrent veig molts indrets i moltes possibilitats. Per tant, de retruc ara sortim molt més. Passo pel castell de Mura i ja els veig allà imaginant com era. Veig una barraca de vinya i me'ls imagino dibuixant-la. Trobo una balma i calculo quan hi passarem una nit. Trepitjo una gla i penso quines plantes cercarem... Mura té la sort d'estar dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i això fa que tingui múltiples possibilitats i racons molt bells.
Molts mestres, per molts motius i tots justificables, acaben treballant fora del seu poble i desconeixen, perquè no és el seu, l'entorn escolar. I és una llàstima. Perquè la manca de coneixement del que es té a prop, fa que no hi hagi tendència a sortir. A experimentar amb l'entorn i es perden moltes oportunitats.
Molts dels racons que he anat descobrint i que descobreixo cada dia quan surto, per la mainada els són totalment desconeguts. I els agrada anar-los a veure. Són casa seva i coses senzilles, com enfilar-se uns metres, a qualsevol turó proper, per poder veure el seu poble des de l'alçada, els pot ser una experiència nova i això, aquesta anomalia, m'esperona a treballar encara més l'entorn immediat i des d'allà descobrir la història, l'economia, la natura o el que calgui a partir de la seva realitat.


Panoràmica des del Puig Andreu

divendres, 20 de novembre del 2015

La joia relativa d'un 20N

Avui he anat tot el dia de bòlit i fins ara, que els xics no han anat al llit, no he mirat les notícies. No sé si se n'ha parlat gaire de la mort del nap-buf eunuc i de veu aflautada, suposo que sí. Potser hauria de ser un dels temes importants a les graelles televisives, però ho desconec, així com l'enfocament que se n'ha donat. 
No crec que sigui notícia pel seu decés, que també, sinó perquè aquest personatge, sinistre i tirà, va acabar els seus dies al llit, envoltat dels seus tranquil·lament i això, és una aberració. Un error històric. Una distorsió de la justícia. A més, per si fos poc, la seva ombra allargada encara mou els fils de certs polítics d'avui, delerosos del seu passat i que actuen com si el vell podrit fos viu. 
Avui és un dia per recordar que un assassí de masses, un iniciador d'una guerra civil que va enfrontar civils amb militars, bombardejant ciutats per estendre el pànic, alçant-se sobre un govern democràtic escollit a les urnes, no només va morir tranquil·lament, sense haver de passar comptes amb els homes, sinó que a més encara hi ha racons de món, poc airejats i més ignorants, on el seu nom és pronunciat sense rubor ni vergonya i les víctimes han de conviure amb el seu record. 
Avui demanaven a Ciudadanos que renegués del dictador i al final ho han fet, tot i que han argumentat que són un partit que va néixer en posterioritat a la pujada al poder de l'insecte d'ulleres fosques, però potser cal recordar que molts dels seus dirigents varen néixer durant el franquisme o el postfranquisme immediat i per tant, no està de més deixar clar els seus principis democràtics. Si se'ls demana, segurament és perquè hi ha algun dubte raonable.  
Del Partit Popular no cal dir-ne res. És l'hereu del règim en quant a certes formes i molts dirigents. Per tant, difícilment mossegaran la mà que els féu néixer i per això no ho han condemnat. 
Avui, tot i ser un dia de joia per la mort d'una distorsió de la història, és un dia trist per com va succeir i perquè encara plana la seva mà sobre moltes persones, que enyoren aquell poder sense límits que els donava la força i la por.   




dimarts, 17 de novembre del 2015

Les batalles dels germans

Entre germans el dia a dia és una batalla amb instants de treva... O bé una gran treva enmig de batalles. Diuen a més, que tant en la guerra com en l'amor tot és permès i en el cas dels germans, que el pas d'un estat a l'altre és impredictible, encara ho és més. Qualsevol espurna pot fer inclinar la balança i aleshores, l'ambient harmònic, agradable i de fraternitat existent fins al moment, desapareix sobtadament i el cel s'ennuvola i els gripaus campen. O al revés. Enmig de la confrontació més bel·ligerant, qualsevol cosa pot esdevenir motiu de refredament i l'amor inicial, apareix sobtadament.
Cadascú actua de la seva manera. Cadascú juga amb les seves cartes. L'estrateg que portem tots a dins, surt fora i pren el comandament.
Un dels germans, el gran possiblement, viu la batalla com a cavaller medieval o legionari, no els de la cabra, pantalons d'escolanet i caminar cul endins sinó dels romans, amb estil, buscant l'enfrontament a camp obert. Se sap més poderós. Té cavalleria, infanteria i arquers i els usa estratègicament. Es situa en un espai ampli i organitza l'atac sense ambigüitats. Va de cara i l'oponent, a parer seu, ha de recular. A més actua sovint de cara a la galeria. Les seves habilitats han de ser admirades. Es mostra noble en la victòria i dolgut en la derrota. Possiblement la seva seguretat, amb un xic de supèrbia, és el seu taló d'Aquil·les.
L'altre, el xic possiblement, sabedor de les inferioritats d'efectius visibles, usa la guerra de guerrilles. Atacs ràpids, precisos i efectius. Sap que a camp obert no hi té res a pelar i cerca la nocturnitat i la traïdoria per desplegar tot el seu arsenal. Mai dóna per perdut un enfrontament i mentre hi hagi un alè dins del seu cos, es pot esperar resposta. A més, aquesta vindrà des de qualsevol angle. Sol dominar l'art de la seducció i l'empra per sortir-se'n amb la seva.
Les batalles entre germans, són un gran moment per veure com es despleguen les diferents virtuts i estratègies de cadascú i sobretot, per tocar el dos i que no t'enganxin al mig.

dissabte, 14 de novembre del 2015

Avui, us ho hauria dit...

En Pere avui s'ha llevat amb el peu esquerra. Ahir va tenir molta feina. A més a més, va discutir amb el seu cap, perquè havia d'acabar uns dossiers a la tarda i quan ja li semblava que els tenia a punt, just a l'hora de plegar, el seu cap li va dir que hi havia quelcom que no estava bé. Que havia de refer aquella paperassa i és clar, quan ja tenia en vistes la porta, quan ja es veia podent anar a fer una cervesa amb la colla, perquè celebraven l'aniversari d'en Lluc i després a casa a sopar amb els seus, aleshores va haver de trucar per dir que arribaria tard. Que li havia sortit més feina. I més tard, va tornar a trucar, per dir que no hi podria anar, que la cosa s'allargava. La següent trucada que va haver de fer fou a casa, a dir que no l'esperessin, que arribaria molt tard, que la feina s'allargava i és clar, de bon matí, després d'un dia tan complicat, no es va llevar amb gaire bon humor. 
És cert que la seva dona només li havia dit que quina llàstima que no hagués pogut anar al bar i que el seu fill petit l'anà a despertar amb un somriure molt d'hora, de matinada, però ell no ho visqué bé. De dins seu, una ràbia, que no havia pogut llençar contra el seu cap, tenia massa vides sobre les seves espatlles, havia esclatat i els havia dit, de males maneres, que no l'atabalessin, que el deixessin tranquil.  De fet ho havia dit sense pensar, perquè quan vas a cop calent, les paraules surten soles i de camí enfora s'arrapen a les estelles que troben pel camí i no hi fa res que aquestes siguin antigues o d'altres disputes, surten i van a parar amb el primer que topen. 
A taula, esmorzant, altre cop l'alegria dels seus fills mostrada en forma de cançons i bromes no li va fer cap gràcia i  sense pensar-s'ho els etzibà que volia silenci, que en aquella casa mai hi havia silenci quan calia i agafant els trastos marxà encès tot donant un cop fort de porta. Perquè ningú m'entén ni sap el que he de suportar.
La conducció fins a la feina fou violenta, encara sort que no l'aturés cap policia i ja a la feina, després d'un cafè i les felicitacions del cap per la feina ben feta, s'anà asserenant i s'anà tranquil·litzant i amb la distància, s'adonà que potser havia estat massa brusc. Potser els havia fet pagar quelcom que no era cosa seva.
Per tant, després de pensar-hi, decidí que aquell mateix dia els diria que ho sentia. Només veure'ls es disculparia i per això, al migdia, després de dinar d'una esgarrapada, marxà a comprar un detall. Perquè estava molt penedit. Li costà molta estona trobar aquell detall senzill. De moment no els diria res, només després. Seria una sorpresa. Quan els veiés els diria que els estimava molt. Perquè els estimava molt, eren la seva vida, i encara  que ho sabessin, els ho diria. Calia dir-ho. Les paraules tenen el valor que tenen però si no es diuen, es fa més difícil entendre els sentiments que a vegades surten emboirats i barrejats. 
Sí senyor. Aquella tarda ho arreglaria tot. Aniria a casa, els demanaria perdó, els donaria el detall i els proposaria d'anar a sopar plegats. Després, al vespre, estirats al llit, explicaria un conte o dos o tres als seus fills. Els que volguessin. Perquè els agradava molt aquella estona amb el pare i quan dormissin... Bé, quan dormissin tenia un parell de jocs pensats per fer amb la seva dona. Prepara't que vinc!
Avui seria un punt d'inflexió en la seva vida. Posaria les coses al seu lloc i es jurava, ja sabia que ho havia fet altres vegades però aquest cop anava de debò, que la feina no passaria mai més per sobre dels seus. Amics i familiars. Estava decidit i una decisió tan important, calia segellar-la. Calia marcar-la per recordar-la sempre més i per això, va decidir fer una cervesa abans d'anar a casa, com un ritual. Com un conjur. 
Anava en cotxe cap a casa i va decidir entrar al primer local que va veure. Un que havia vist sovint i on mai havia entrat; a la sala Bataclan
- Bon dia, senyor... 

Per tots aquells que no podran dir però també,  per aquells que no podran sentir...



dijous, 12 de novembre del 2015

Festa Major popular

Aquests dies és Festa Major a Mura. Per Sant Martí. El programa d'actes és força variat. Avui, per exemple, feien titelles pels nens i nenes i després un joc de pistes, i és clar, com que els xics van a l'escola ens hi hem quedat. Tenen amics i els agrada jugar amb ells. Bé, amb el gran ens hi hem quedat, el més petit, abans de l'espectacle de titelles ja pesava figues i ha marxat. 
Abans d'anar-hi tenia dubtes de qui serien els artistes que farien titelles. Hi he arribat una estoneta abans que comencés l'espectacle i en entrar-hi, estaven assajant. La sala era fosca i només una parella d'avis feien de públic per tal de veure com es veia. A mi, personalment m'ha sonat força bé, tot i que tampoc n'he vist gaires com per ser massa crític. M'ha estranyat veure una mare de l'escola, no una que s'hi dedica professionalment, sinó una altra que diria que no es dedica a això, actuant en l'obra. Per tant, he deduït que col·laborava puntualment en aquest espectacle. 
Ara bé, quan ens han deixat entrar per veure l'obra, he descobert, amb certa il·lusió i més sorpresa, que l'obra la feien pares i mares de l'escola. De fet són part important dels habitants del poble, amb només uns cent setanta habitants entre setmana, són un gruix important de l'actiu humà i sabent que tenen el que tenen, supleixen les mancances d'un poble petit, amb la participació activa en tot allò que puguin i fent el que calgui per dinamitzar el poble.
Més tard, quan ha acabat l'obra, hem fet el joc de nit i aquí, ho reconec, ja sabia que ho feien els pares i mares de l'escola. Repartits en grups feien proves als nens i nenes per la part alta del poble tot fent-los córrer i jugar per places i carrers. Sembla una bestiesa, però en aquests pobles petits, veure i sentir nens i nenes córrer i jugar per les places i carrers és molt important. Bàsic, perquè dóna vida a espais que rarament estan ocupats i els retorna als seus legítims propietaris: els nens i les nenes, i així ho diuen els avis.

dilluns, 9 de novembre del 2015

No fem el préssec

Fa un any votàvem. Un vot sense cap valor legal però un gran valor històric, perquè gràcies al vot d'aquell dia i manifestacions massives durant anys, el 27S vàrem votar en clau de país. En clau d'Estat.
Avui s'ha fet una declaració sense cap valor legal, diuen alguns. Només una declaració d'intencions però altre cop, aquesta declaració esdevé, com el vot de fa un any, una declaració de gran valor històric. Perquè engega un procés i sobretot, perquè demostra i constata que és un procés que va endavant i que no té aturador.
Ara estem a una cruïlla. Ara s'ha de decidir quin serà el govern que porti a terme el mandat democràtic sorgit de les urnes i l'horitzó que se'ns obre fa vertigen. Fa por. Perquè tot és possible i només depèn de nosaltres. Massa anys hem estat presoners de les nostres pors. Tenim la síndrome d'Estocolm. Segrestats des de fa temps, temem decidir, temem prendre les regnes del nostre futur i menar-lo cap allà on volem. Durant anys hem estat esperant arribar aquí. Trobar-nos com ens trobem ara i perquè és un fet històric, perquè és un moment únic, cal tenir líders de mires amples.
Aquest procés no es pot encallar perquè Junts pel Sí s'enroqui en el seu candidat, però tampoc perquè la CUP decideixi abans, matar l'emissari que escampar el missatge. No pot ser. Cal arribar a un acord i en aquest cas, cal fer confiança perquè si no anem plegats ara, si no trobem la manera de tirar endavant el procés, aquest se'n ressentirà i la confiança cega que tenim molts en els nostres dirigents, perquè veiem que som molts que els empenyem, es veurà afectada i ja no parlarem de qui menarà la nau cap a la Independència sinó quin partit sobreviurà a unes altres eleccions.
No fem el ruc. No siguem orgullosos. Aconseguim posar-nos d'acord i fem que Catalunya passi per davant de tot, polítics i partits, i un cop siguem lliures, un cop siguem independents, després decidim quin país volem. Sinó ens passarà com ja ens ha passat històricament, que discutim pel què podríem ser i acabem sent una autonomia ofegada i orgullosa.

dimecres, 4 de novembre del 2015

Fent pràctiques... diuen.

Hi ha imatges que tenen valor pel que representen i no pel que són. Des de fa un temps, quan aquí es parla del procés, de manera pacífica, civilitzada i fins a cert punt intel·ligent, des de l'altre costat, apareixen gestos sorgits del sota ventre. A vegades en forma de declaracions de polítics rancis o periodistes ofesos, d'altres en forma d'amenaces directes i d'altres de militars passejant-se pel territori, ja sigui en vehicle o bé a peu.
Avui ha estat aquesta darrera. Una colla de militars, una trepa d'energumens, fent-se una foto a la Mola, a Sant Llorenç del Munt. Suposo que la seva intenció és fer por. Avisar que són presents. Ara bé, més que aquest sentiment, que el poden despertar però més pel tipus de personatges que són i no pas pel que representen, la seva presència em desperta d'altres sentiments. Un de ràbia. Perquè aquests personatges no hi pinten res aquí. Tenen els seus tancats per jugar a fer el fatxenda lluny dels centres civilitzats i allà poden veure qui la té més grossa i trenca més nous a cops de cap sense emprenyar a ningú. D'altra, de pena. Perquè aquests personatges, obedients, em desperten una tristor profunda. Veient-los em pregunto quines mancances han tingut de petits o bé tenen de grans, per delegar tota responsabilitat a una altra persona. Incapaços de raonar o pensar. Capaços de matar o morir per diners. Són l'exemple del que no volem pels nostres infants: aquesta manca de personalitat, aquesta síndrome de Peter Pan eterna, jugant amb armes i fent el milhomes. Recordo d'aquell que m'explicava que en un quarter varen arrestar una escopeta durant un cap de setmana per un accident o deixaren tancat un cotxe en un garatge acusat de provocar no sé quines lesions. I el més gros és que una persona, en ambdós casos un soldat ras, que se suposa adulta i racional, acceptés passar unes quantes hores vigilant que una escopeta o un cotxe no fugís. Vaja, que llargs, no sembla que ho siguin.
El més trist però, és que qualsevol il·luminat pot fer de soldat i anar armat. Pot tenir accés a una escopeta si s'allista. De fet el ministre, no fa massa, va abaixar el llindar de reclutament i els requisits varen esdevenir irrisoris, només calia, pràcticament, fer ombra per poder ser militar. Segurament la manca de militars és un èxit de la universalització de l'educació però un fracàs, perquè se sustenta en alguns d'ells, de les polítiques migratòries. Viva Honduras!
Fa uns anys, un dels assaltants a una carnisseria àrab que hi havia a Sant Vicenç, es va fer militar. Irònicament, temps després, el van enviar a Orient Mitjà en missió de pau. Ja us podeu imaginar la ironia. El llop enviat a casa del ramat. No vull ni pensar què devia fer aquell paio armat i campant de manera impune.
Avui, aquests militars han visitat La Mola. Esperem que si van fer sortides culturals, acabin per abandonar la feina i esdevinguin homes de profit.


dimarts, 3 de novembre del 2015

Sortim poc a l'exterior

Les escoles sortim poc a l'exterior. Tenim un patrimoni que ens assalta i preferim restar tancats en quatre parets. Preferim la seguretat d'un edifici conegut i una pissarra, els que la fan servir, a mà, que no pas un camp per recórrer. De fet l'explicació la podem trobar en mil i un arguments. El Departament segurament potencia la reclusió dins les aules. És un entorn segur on gairebé tot està controlat i d'aquesta manera s'eviten incidents. També des de les escoles. Sortir equival a un risc. Perquè en la societat d'avui, s'està més pendent d'allò que ens pot passar que no pas d'allò que en traurem si sortim al món real. O bé des dels professionals, perquè l'espai acotat d'una aula ofereix més seguretat i garanties que un entorn obert i sense el nostre control. O qui sap si pels pares i mares, que veuen l'escola com l'indret de màxima seguretat enfront de les incerteses del món exterior. Sigui com sigui, sortir costa.
Tenim els coneixements a l'abast de la mà, des de la descoberta del poble a l'entorn natural o social, passant per qualsevol altre competència i en canvi preferim la visió filtrada i esbiaixada d'un llibre o d'un ordinador abans de trepitjar la realitat. I és trist. Perquè les pors fan que ens perdem una riquesa única i que un aprenentatge que es podria fer d'una manera més plaent, més propera i vivencial, acabi uniformitzant-se arreu i esdevenint un aprenentatge llunyà. Gairebé aliè.
Les escoles sortim poc i les causes són moltes, però tancats en el nostre capoll de seguretat, ens estem perdent un món que passa. Un món ric i variat. Una vida que córrer i que no s'espera a que anem a veure-la. Aprendre, com la vida, és arriscat, perquè les seguretats i les certeses que teníem trontollen amb el coneixement i potser l'equilibri interior del que gaudíem, i on ens sentíem confortables, es trastoca i haurem d'aprendre a equilibrar-nos de nou. Haurem d'esforçar-nos.
Sortim poc a l'exterior. Segurament, hi haurà un dia en que l'aprenentatge serà totalment exterior, aprofitant el que la natura ens ensenya i el que el patrimoni ens ofereix, senzillament el que tenim a l'abast i espera a ser  trobat per enriquir-nos en tots els sentits.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

Dels horaris laborals...



i poc més a dir...

dijous, 29 d’octubre del 2015

Visca la Castanyada

Avui hem celebrat la castanyada a l'escola. És lògic que des de les escoles es vetlli per les tradicions del país, mentre que les festes foranes i comercials, quedin fora del nostre calendari, com és la tant publicitada celebració del Halloween. Però es fa difícil. El bombardeig mediàtic incitant a celebrar la festa d'origen celta és constant. Fins i tot darrerament el Barça, una institució que es vanta de ser un referent de país, ho festeja, però és clar, després de vendre's als petrodòlars, segurament això ja era previsible, com no defensar la llibertat d'expressió dels seus socis.
Bé, com deia, hem fet la castanyada a l'escola i si bé hi ha gent que renega de la castanyada perquè diuen que és una festa insípida, potser haurien de plantejar-se si no és que ells no saben treure'n el màxim de partit d'aquesta diada.
A l'escola els nens i nenes grans han preparat jocs de cucanya per fer amb els companys i les famílies. Durant més d'una hora hem estat jugant i divertint-nos tots plegats amb uns jocs que havien ideat ells. Pares i mares amb els fills, compartint joc i diversió. Hem menjat castanyes i panellets i per reblar el clau, les famílies han portat plats cuinats amb moniato. En resum, tot i ser una festa senzilla, ho reconec, i no tan vistosa com el Halloween, si es vol es pot treure molt profit d'aquesta i a més de passar-ho bé, es poden treballar uns valors que d'altra banda en l'altra festa es fa més difícil de treballar.
Aquest cap de setmana també celebrarem la castanyada amb els amics. Una bona colla que amb el pretext de coure quatre castanyes i moniatos ens trobarem al voltant d'una taula i parlarem i riurem. Renovarem els llaços que ens uneixen i gaudirem de la companyia mútua.
La castanyada és una gran festa. Una festa que convida a estar amb els amics i compartir confidències.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

La Foradada

Dissabte vàrem anar amb el Jordi, la Mar, el Pere, el Guim i la Boira, a la Foradada. A tocar de Cantonigròs, seguint un camí primer ample que poc a poc s'estreny un xic i que al final esdevé un corriol enmig de brucs, boixos i boix-grèvols, s'arriba a un salt d'aigua força singular. L'aigua salta d'una paret ben alta, d'uns quinze metres, una paret que t'envolta gairebé del tot, excepte pel tram per on l'aigua marxa muntanya enllà.
Per on salta l'aigua, suposo que per l'erosió, s'ha format un gorg, una petita bassa, l'altre dia d'aigua bruta al no córrer aquesta. En la paret, al costat del salt, hi ha un forat ben gran, d'aquí el seu nou. A l'altre extrem, per on s'arriba, construït com si fos una barraca de vinya, una font d'on raja un fil d'aigua.





Vàrem estar allà força estona, gaudint de l'indret i veient arribar i marxar força gent. Més tard vàrem seguir un corriol que ressegueix la paret i s'enfila cap al capdamunt d'aquesta. Va agafant alçada a poc a poc i en un parell de trams, res, curts i fàcils, hi ha unes cordes per assegurar el pas. Després, un tram de roca pelada i al final s'arriba a dalt on, enmig d'un bosc espès, trencat per un corriol gairebé inexistent, s'arriba on s'obre camí el riu que saltarà paret avall, però que l'altre dia només presentava petites basses i força molsa.
És un indret molt maco, ideal per anar d'excursió amb nens. Ara a la tardor pels colors que s'endevinen i segurament a la primavera per l'aigua que deu córrer.




dijous, 22 d’octubre del 2015

Per la castanyada, panellets


Hi ha dies que tornes de la feina més content que de costum. A vegades, hi ha alguna activitat que fas, que sigui pel que sigui, esdevé encara més especial i en gaudeixes plenament.
Avui ha estat un d'aquells dies. A l'hora de matemàtiques estàvem fent un treball de la castanyada. Com cada any fem panellets i aprofitem l'avinentesa per fer càlculs amb aquests. Des de calcular la quantitat d'ingredients que han de portar per fer panellets per a tota l'escola, a partir d'una recepta que han trobat per Internet per a poques persones, al preu que costarà cada cosa i així poder-ho repartir de manera justa i equitativa. És un treball força vivencial i significatiu, perquè d'allò que ells calculin, farem els panellets i repartirem les despeses entre les famílies.
Estàvem fent diferents càlculs, els nens i nenes agrupats de diverses maneres, grups diferents tant en quantitat de membres com d'edats -de tercer a sisè de primària-, quan, un moment que no havia de donar un cop de mà a un o altre, he alçat el cap i he vist que tots, potser només era aquella estona, però ha coincidit que eren tots, estaven immersos en el càlcul. Estaven capficats en el problema. Parlant i debatent en grupets l'estratègia per resoldre'l. Estaven fent matemàtiques de manera distesa, col·laborativa i diria que fins i tot, molts s'ho estaven passant bé. Per uns instants he vist que molts d'aquells infants, en aquell moment, si els hagués preguntat si els agradava el que feien, és a dir calcular, fer matemàtiques, la primera resposta hauria estat que sí. La resposta espontània, sense passar pel filtre dels tabús i en veure això, he pensat que no hi ha àrees més o menys divertides, sinó que hi ha activitats i situacions més o menys atractives.
Avui, m'ho he passat molt bé i crec que ha estat un matí molt ben aprofitat.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Ovidi popular, 20 anys!

Divendres vàrem anar a veure l'espectacle "Ovidi popular, 20 anys!" al teatre conservatori, dins dels programes d'actes de la Fira Mediterrània de Manresa. En aquest espectacle es feia una tria de diferents cançons del cantautor, interpretades per diferents veus dels Països Catalans. Hi havia en Miquel Gil, el Pep Gimeno "Botifarra", el Jordi Fàbregas, el Celdoni Fonoll i el Toni Torregrossa.
L'espectacle durava una hora i poc. Els cantants s'anaven alternant tot interpretant cançons de l'Ovidi arranjades per l'Arnau Figueres i el Tóbal Rentero, dos dels músics que tocaven instruments.
L'espectacle va començar amb molta força, amb l'Homenatge a Teresa interpretada pel Miquel Gil. Tot i que té un registre de veu diferent a l'Ovidi, li va donar la força i tendresa necessària que té la cançó. De fet vaig pensar que prometia molt. La pell de gallina i els ulls humitejats.
Després però, va ser el torn del Toni i les seves interpretacions, més melòdiques, varen, a parer meu, restar força a les cançons de l'Ovidi, excepte, potser, la de l'Escola de Ribera. En Pep interpretava les cançons però acostant-les al camp de València i al ser tan diferents de l'original, prenien entitat per si soles. En Jordi Fàbregas em va semblar força fort, sobretot al final, amb la Fera Ferotge. Transmetia la passió de l'Ovidi, com el Celdoni Fonoll recitant sobre un acompanyament musical.
Cal dir però, que al posta en escena, tot i dir-se Ovidi popular, que permetia certes llicències, va semblar poc curosa. Els cantants al davant quan actuaven, rere seu els músics -acordió, guitarra, bateria i un músic amb diferents instruments- i rere seu, els cantants, a mesura que interpretaven, asseguts en un parell de taules com si estiguessin al bar. Ja era la idea, però potser van pecar de poc detallistes, no ho sé.
De fet, quan vas a veure un espectacle on esperes trobar la força i la potència d'un autor, és millor no esperar-se res, perquè per molt que s'intenti, pocs poden igualar el sentiment i l'emoció que encomanava l'Ovidi i per tant, val més anar-hi com qui va a un concert nou i desvinculat, que no pas esperant retrobar el mestre.

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Les Tàpies. Un marc més valuós que l'obra.

Altre cop una obra d'art a les Tàpies. Altre cop un cop d'efecte a la roureda. Desconec si els artistes tenen permís dels propietaris. Podria ser que sí. Sé que és una zona privada, de pas públic i alhora d'interès natural i que per això, un circuit de motos que es vol fer a poca distància és qüestionat. La roureda de les Tàpies és un tresor que tenim a Calders i que cal mimar. Molta gent, sobretot excursionistes, vénen a Calders a passejar per aquest indret i possiblement desitgen veure-la com el que és, roures centenaris que perviuen enmig d'un entorn treballat per l'home i no un espai sotmès als capricis d'una empresa d'artistes.
Avui, corrent per allà, he vist altre cop un "happening". Una obra d'art efímer. Una actuació d'un artista que ens vol provocar, a nosaltres, simples mortals de poble sense més llums que les que ens provoquen les seves actuacions, unes reaccions que ens facin reflexionar. Que desvetllin el nostre intel·lecte adormit. Que ens facin adonar de la riquesa del món espiritual i artístic. Un parell d'arbres estaven ben empastifats de pigments. A tocar d'ells, un altre estava envoltat d'un tipus de teixit esmicolat. I la resta, amb pedres i pals al voltant.
L'artista o artistes, tocats per la vareta de la il·luminació i de la inspiració, han actuat a la zona. Fa uns mesos hi varen penjar unes ampolles de plàstic. Encara queden cordills d'aquells i alguna traça de l'escuma que utilitzaren per folrar un arbre. Avui altre cop han creat.
Sé, perquè així ho fan saber, que les seves obres van orientades a provocar reaccions, a provocar situacions, però no crec que aquest interès els doni dret a embrutar un espai col·lectiu. Un espai de gaudi de molts amb les seves produccions, ho veig com quelcom d'egocèntric. D'egòlatra. Creure que la seva obra llampec ha de ser millor que l'obra de la natura i permetre's el luxe de fer-ne bandera i actuant de manera unilateral, pensant que el seu interès està per sobre de la resta d'usuaris de la zona és poc menys que respectuós.
Aquest tipus de provocació no té mèrit. No té valor. Actuar sobre una zona protegida embrutant-la està clar que provoca reaccions, però potser aquests artistes haurien de veure's amb el repte de provocar al públic sense haver de recórrer a zones estimades i valorades, perquè el que provoca en el públic no és la força de la seva obra sinó el vandalisme que se'n desprèn. Vaja, com el llit al mig del bosc. Em provoca el mateix que els que amb nocturnitat i traïdoria llencen deixalles al mig del bosc, perquè de fet, és el mateix, l'únic que en un, li han posat títol i a l'altre no.
Seria interessant veure si són capaços de provocar reaccions actuant en una zona neutre, en un espai d'exposició. Aleshores es podria veure realment la força de la seva creació per si sola i no per allò que es malmet.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Pic de Veteranos ( 3.131 m. ) i pic de Gemelos ( 3.172 m. )

Avui hem fet el pic de Veteranos i el Gemelos amb el Josep, el Josep Manel i la Verònica. Sempre, quan anem a la muntanya amb qui sigui, mirem la previsió del temps. A més a més, intentem fer un seguiment del temps dels darrers dies per preveure com estarà el cim i davant del dubte, portem tot el material i més.
Avui, malgrat les precaucions, ens hem trobat un parell de sorpreses. Les previsions del temps eren bones, però tot i això ens ha estat plovent força estona, excepte a certa alçada que nevava. Estàvem a 0,7 graus però la sensació tèrmica, segons un aparell del Josep, era de 12 sota zero, amb un vent de més de 12 nusos. Ara bé, aquesta no era la gran sorpresa. El premi ha estat, ja ahir quan vam arribar per fer nit a la furgo a Viadós vàrem entreveure que els cims estaven enfarinats, que a partir de certa cota estava ben nevat, malgrat que semblava que feia dies que no hi havia nevat.
Una sortida que en principi sense neu es fa molt bé, com deia un amb les mans a la butxaca i xiulant, s'ha complicat un xic al haver-hi neu, vent i fred. Sobretot perquè per ascendir al cim de Veteranos cal grimpar i les fites quedaven amagades, mentre que per fer la cresta d'aquest fins a Gemelos, hi ha algun pas un xic aeri, a més de la grimpada. Una bona sortida mixta. Tampoc portàvem tot el material d'hivern: grampons, piolet i guants càlids. Ara bé, malgrat tot, d'abric no ens n'ha faltat i pel que fa al calçat, hem pogut ascendir bé, però possiblement haguéssim pujat millor amb botes i no pas amb les vambes de muntanya que portàvem.
Fins al coll de Chistau no hem trobat neu, només uns quants isards que gambaven veloçment i a partir d'aquí, a uns 2600 metres, hem deixat el GR-11 i ja hem enfilat de cara a la neu cap als cims.




Són uns cims que deuen tenir bones vistes, però la boira arrapada a aquests, que només marxava de tant en tant empesa per fortes ràfegues de vent, ens han estat ocultes gairebé tota l'estona.
Hem sortit al matí a quarts de vuit de la furgo i hem arribat cap a quarts de quatre altre cop a Viadós. L'ascensió ha estat prou ràpida, per uns corriols llargs i de forta pendent, uns 1600 metres de desnivell total.
Un cim que segurament recordaré més perquè ha esdevingut un cim dels cims més entretinguts i complicats que he fet darrerament, amb algun pas on hem dubtat una mica, però que finalment hem fet i hem gaudit.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Catalans fins al moll de l'os

El cel ens ha caigut al damunt. Quin desastre. Ja podem plegar i estripar les cartes, perquè aquell anhel i aquella il·lusió d'ahir a la nit en tancar els col·legis electorals, a mesura que avançava l'escrutini s'ha fos. S'ha evaporat. Malgrat els resultats positius.
De res serveix que al Parlament català hi hagi una majoria absoluta de parlamentaris a favor de la independència i a més amb una alta participació ciutadana. I ara! No és prou. Volem més.
De res serveix que si comptem els vots dels que volen la independència, aquests siguin molts més que no pas els que no, tenint clar que hi ha dos partits, un en actiu -Catalunya sí que es pot- i l'altre en passiu - Unió-  que han dit per activa i per passiva que a ells no els comptin enlloc i per tant, els partidaris al Via Lliure guanyen amb escreix. Visca la dada! Per cert que pel camí s'ha perdut la pedra a la sabata, Unió.
De res tampoc serveix que a la premsa internacional, tots els titulars, des de Portugal a Brasil parlin de victòria clara independentista i fins i tot alguns ja comencen a plantejar què passarà d'aquí a divuit mesos. No senyor. No ens val.
Tampoc ens satisfà que a TOTES les comarques de Catalunya, igual que a totes les demarcacions hagi guanyat el sí a la Indepèndència. No podem.
Tampoc podem amb la dada que a pràcticament tots els pobles del país ha guanyat el sí a la independència. No ho veiem. No estem preparats.
Menys ens val que els nombres cantin i ens mostrin que els partidaris a la independència representin més del 48% dels votants i els detractors no arribin al 40%. Què caram! Volem tot el pa.
Estem tan acostumats a barallar-nos per les molles, a discutir per les sobres, que quan tenim una victòria clara i contundent al davant, no la sabem veure i fem com el seguidor del Barça de més de quaranta anys, que avesat a les derrotes, no veu les victòries ni les celebra encara que les tingui al davant, temerós d'un gir inesperat del guió al darrer minut.
Està clar que molts voldríem un 90% a favor de la independència. Està clar que molts volem un èxit total, però de la mateixa manera que podríem restar en aquest Estat només per un 0,1% del cens de diferència, la victòria d'ahir ens diu que hem guanyat. No cal caure en el cofoïsme, ni celebrar-ho massa, però sí estar contents i seguir treballant pel nou país, perquè anem pel bon camí. Perquè malgrat les traves, manipulacions, pressions, xantatges, joc brut i altres males arts de l'Estat, estem allà, a mig pas de la Independència. Ningú va dir que fos fàcil, menys que ens ho regalarien, per tant, deixem de fer la víctima i mirem endavant, que tenim camp per córrer i les cadenes s'han rovellat.

dissabte, 26 de setembre del 2015

Que el vot de la teva vida no sigui la Constitució del 78 en blanc i negre

"Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, no a les vostres pors"
Nelson Mandela


Avui faig anys i aquest matí m'he despertat amb la millor sorpresa que em podia esperar. El meu fill petit, el Quirze, amb dos anys, gairebé tres, ens ha abraçat fortament a uns pares mig adormits i somrient anava entonant un com us estimo a tots dos. Poc després el gran, el Berenguer, també ha vingut i s'ha afegit a la cantarella. Quina manera més bonica per despertar-se. Quin sentiment! I només per aquesta sensació, per aquest despertar, tot ja val la pena. Tots els maldecaps que comporta ser pare, perquè és un canvi continu i no hi estem gaire preparats, es veuen esborrats i gairebé oblidats, fins a la propera. Els sentiments mouen el món. Són forts i ens condicionen en moltes coses.
Demà, quan votem, segurament molts ho farem pels sentiments. No us enganyo si us dic que jo ho faré pensant en els meus fills. Tot i això demà, perquè és el vot de la nostra vida, cal votar, a més de amb el cor, amb el cap. Serà la nostra constitució del 78. D'aquí uns anys els resultats de demà es brandaran de la mateixa manera que aquella llunyana votació, perquè malgrat han intentat minimitzar els seus efectes, qualificant les eleccions de demà de simplement autonòmiques, la presència de diferents líders mundials, així com els discursos emprats, desmenteixen allò que ens volen fer creure. Són unes eleccions crucials. Unes eleccions d'Estat. Bàsiques. Del ser o no ser. Podria semblar que ho són més si guanya el sí, però de fet, és més important que no guanyi el no. Perquè si guanya el no, estarem avocats a viure durant molts anys més com un país de segona, sota els seus postulats i les seves accions i la marginació real que rep Catalunya i la sagnia constant, no només no s'aturaran, sinó que creixeran exponencialment i a sobre ens mostraran les eleccions que en diuen autonòmiques com a plebiscitàries -si guanyen- per fer-nos callar. 
Demà cal votar amb el cap. Cal tenir memòria i no deixar-se emportar pels cants de sirena ni les pors. D'entrada perquè sabem que les promeses de modificar la constitució dels socialistes no només és falsa, sinó que si es fa ens anirà en contra. Tenim els exemples propers del Zapatero i en Guerra. A més a més, els que apel·len al seny s'equivoquen d'escenari. L'única sortida del seny és un diàleg de tu a tu, perquè presentar-se amb molt de seny a Madrid però com una colònia -així ho va deixar entreveure en Margallo a 8aldia- no farà que ens donin la raó. Ans al contrari, els donarem ales per fer el que vulguin, sabedors que fem servir la bandera del seny i ells dels fets consumats. 
Però per sobre de tot, cal votar amb el cap, deixant de banda els sentiments, perquè només amb el cap i havent voltat, sabem que és millor que ens governin o fins i tot mal governin des d'aprop que des de lluny. Perquè si ens governen de lluny, mai tindran com a prioritat els nostres interessos, malgrat canviem els governs, mentre que si és proper, des de Catalunya, si no ens agrada un govern el podem canviar i la proximitat farà que a la fi trobem el govern que ens sigui favorable. 
Si actuem amb el cap, veurem que un govern que estigui avocat únicament a les infraestructures de Catalunya serà molt més efectiu que aquell que construeix carreteres àmplies en zones semidesertes i llunyanes, o bé prioritzarà uns trens de rodalies en lloc d'uns de llarga distància però curt recorregut. A més, podrem convertir l'aeroport de Barcelona en la porta del món i qui sap si els de Girona i Reus en unes bones sucursals. També, podrem gaudir de les inversions en educació que també és destinen a diferents comunitats espanyoles i que a qui no podem, o bé en sanitat. Argüiran que és perquè gastem en televisió catalana, mossos i altres aspectes que ens diferencien, però segurament si no tinguéssim aquest aspectes diferents, que tampoc són les principals partides de la Generalitat, ja no existiríem. Quina paradoxa! Volen acabar amb allò que ens fa diferents per poder tenir més serveis, quan si tenim més serveis i els gestionem des de la proximitat és perquè potenciem allò que ens fa diferents.  
Demà cal votar amb el cap. Demà, cal una victòria clara i incontestable del SÍ i el futur serà nostre. 

dimarts, 22 de setembre del 2015

Hi ha res més menyspreable que un governant espanyol?


Cada dia una plaga, com a Egipte. Un dia, ens diuen que les pensions no estan garantides. Així, pel broc gros. Sense immutar-se, sabent que aquesta declaració, totalment gratuïta i fortuïta o potser per això, va dirigida a un col·lectiu que, en general, ha patit força, ja que tenen en la memòria el franquisme i és clar, treuen a passejar fantasmes que fins fa poc els han servit per esporuguir-los.
Un altre dia els de la banca. Els mateixos que enganyaven els que suposadament no cobraran les pensions i que han estat rescatats per diners nostres que mai més veurem, ens diuen que marxaran. Que ens deixaran. Ah, però això sí, des de l'interès al client, com em va dir una tele-operadora del Banc Sabadell. 
Més endavant, com una traca, pim, pam, pum, surt el del banc d'Espanya i parla de "corralito" i li fa de teloner el d'esports qüestionant on jugaria el Barça o l'Espanyol. Com si això fos crucial.
Avui, el bisbe que comparava l'avortament amb els execrables casos de capellans pedòfils, pregava resar per la unitat de l'Estat. Aquest paio, aquesta mòmia deshidratada i acomplexada.
I un altre dia, un dirigent que vol sortir d'Europa, l'anglès, ens aconsellava restar a l'Estat per romandre a Europa, mentre que un president americà, el mateix que després aconsegueix la cessió de la base de Morón, ens recomana no separar-nos, com la presidenta del país alemany que més en treu de la comunitat tot ofegant als grecs. Vaja, aquests en bloc, tot i que en Mariano el curt, en breus segons, els desmunta tot allò pel que han treballat els seus assessors.
Mentrestant veiem debats a la tele. Dos blocs ben diferenciats. Un, el de la il·lusió, l'alegria i l'esperança, format per Junts pel sí i la CUP. L'altre els unionistes. El tercer, el trobarem alguna cosa, seguim parlant amb Espanya i ja ho aconseguirem; no em mereixen gaire temps. Els trobo, amb perdó, una presa de pèl. Incapacitat per decidir res i només veure-les venir.
Dels unionistes, que de fet són pràcticament dos partits amb estrets lligams al feixisme -C's i PP- , només diré que els seus líders no tenen arguments sòlids. Són vacus. Superflus. Amb bona presència, és cert, però poc més. Batallen bé, també és cert. S'han après la lliçó. Si l'oponent parla massa i pot ser nociu, el tallen, l'interrompen, l'aborden i van repetint eslògans sense cap dada contrastada, excepte unes  fotocòpies carrinclones i ronyoses de treball d'ESO. Amb allò del diuen, diuen, diuen... Tot per no deixar sentir altres arguments. Per no deixar que la gent tingui dades i les analitzi i voti a consciència.
I amb tot això, només hi ha una cosa clara. Una cosa evident. Aquest Estat -els seus governants- és menyspreable, roí, fals, fatxenda, mentider, covard, dèspota i fràgil, incapaç de lluitar per unes idees des de la democràcia, des de la raó, el dret i la justícia. Es val de les institucions que té, dels favors que li deuen o dels que ven, així com dels mitjans econòmics que té i no dubta a mentir i coaccionar per aconseguir la seva finalitat. Malgrat vagi en contra de tot.
Dissabte no sé què passarà, però la desconnexió i l'allunyament de molts catalans amb aquest Estat, ja és permanent. Dissabte, serà un pas més cap a la total desconnexió, hi hagi el resultat que hi hagi.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Corrent per Calders

Avui, després d'una setmana intensa d'inici de curs, he sortit una estona a córrer. Bé, de fet he allargat força i he aprofitat per gaudir de Calders. La temperatura era ideal. Un vent suau i fresquet m'ha acompanyat força estona.
He sortit i he anat de dret cap al Forat Micó, volia, i ho tenia en ment ja des d'ahir, pujar a les Abrines. Per això no he perdut temps per corriols que conec. En arribar a Bellveí, una mica abans de fet, he pres un corriol ben fresat i ombrívol preciós. Humit i agradable que anava pujant suaument fins al darrer tram, que resseguint unes terrasses de pedra enmig de matoll baix s'enfilava fins a Mussarra. Des d'allà es tenen unes vistes fantàstiques de Talamanca amb Montserrat de fons i només cal girar-se una mica per veure el Montcau i el Puig Andreu.
Després he anat cap a les Abrines, per Sant Pere Màrtir. Allà hi ha un dels indrets que més m'agraden de Calders, un parell de racons des d'on es veu el poble, resseguint la carena i darrera el Pirineu. Avui sense neu, altres cops amb un fons blanc espectacular. A més, el terra està entapissat de nummulits. Més d'un quilòmetre, diria a ull, ple d'aquelles pedres rodones i planes de diferents grandàries.
Un cop passat Sant Pere he baixat per la pista on m'he trobat una colla de caçadors. Un munt. Amb el seu peto ataronjat, armats fins a les dents. Feia estona que ja els tenia clissats, més d'un cop m'he trobat els seus gossos, amb collars amb gps, voltant per la muntanya. De fet em fan un xic de por. Mai saps què esperar-ne d'algú que va armat i et mira seriós.
La pista arriba fins al meandre del Calders on m'he hagut de descalçar per travessar-lo. Allà, a tocar, una gran taca roja de sang donava fe dels trets que he sentit estona abans. Segurament un senglar abatut.
Sense perdre temps he pujat pel cargolaire però fins just abans d'enfilar el corriol, que de fet he fet trams xino-xano, és costerut, he anat trobant caçadors ben asseguts en les seves cadires de càmping. Vaja, i jo que em pensava que això de caçar era considerat un esport.
Ja dalt del cargolaire he anat per carretera fins a casa. Al final m'ha sortit una volta molt divertida i agradable, amb racons que he descobert i d'altres que he redescobert.


.