Avui s'ha fet una declaració sense cap valor legal, diuen alguns. Només una declaració d'intencions però altre cop, aquesta declaració esdevé, com el vot de fa un any, una declaració de gran valor històric. Perquè engega un procés i sobretot, perquè demostra i constata que és un procés que va endavant i que no té aturador.
Ara estem a una cruïlla. Ara s'ha de decidir quin serà el govern que porti a terme el mandat democràtic sorgit de les urnes i l'horitzó que se'ns obre fa vertigen. Fa por. Perquè tot és possible i només depèn de nosaltres. Massa anys hem estat presoners de les nostres pors. Tenim la síndrome d'Estocolm. Segrestats des de fa temps, temem decidir, temem prendre les regnes del nostre futur i menar-lo cap allà on volem. Durant anys hem estat esperant arribar aquí. Trobar-nos com ens trobem ara i perquè és un fet històric, perquè és un moment únic, cal tenir líders de mires amples.
Aquest procés no es pot encallar perquè Junts pel Sí s'enroqui en el seu candidat, però tampoc perquè la CUP decideixi abans, matar l'emissari que escampar el missatge. No pot ser. Cal arribar a un acord i en aquest cas, cal fer confiança perquè si no anem plegats ara, si no trobem la manera de tirar endavant el procés, aquest se'n ressentirà i la confiança cega que tenim molts en els nostres dirigents, perquè veiem que som molts que els empenyem, es veurà afectada i ja no parlarem de qui menarà la nau cap a la Independència sinó quin partit sobreviurà a unes altres eleccions.
No fem el ruc. No siguem orgullosos. Aconseguim posar-nos d'acord i fem que Catalunya passi per davant de tot, polítics i partits, i un cop siguem lliures, un cop siguem independents, després decidim quin país volem. Sinó ens passarà com ja ens ha passat històricament, que discutim pel què podríem ser i acabem sent una autonomia ofegada i orgullosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada