divendres, 28 de desembre de 2012

Innocents, nosaltres home.

Aquest matí, ben d'hora, he anat passant d'un diari a un altre tot buscant la notícia falsa. La innocentada del dia i la veritat és que m'ha costat trobar-la i no perquè cap m'ho hagi semblat, no, sinó al contrari.
De notícies que semblaven innocentades un munt, tantes que he hagut de navegar, davant del dubte, per diferents diaris per comprovar si coincidien i així descartar la inventiva d'algun rotatiu.
Per exemple, el caçador d'elefants coix, demòcrata com el que més, es veu que en un discurs de Nadal lloava al dictador nap-buf i la seva simbologia feixista. I resulta, no us ho creureu, us sorprendreu com jo, que és cert, tu, que sí, que lloava el de la veu d'eunuc acomplexat, però és clar, ben rumiat, què es pot esperar d'algú que diu que el català mai ha estat perseguit?
O per exemple la dels estudis inventats, l'Ortega, la que en comptes de diploma té penjat al despatx una etiqueta d'anís el Mono, que avisa que es traurà una altra paga als funcionaris l'any vinent per tal de repartir el treball. Broma oi? Doncs no, és una notícia real, malgrat aquest any, amb retallades i tot, la plantilla no ha augmentat sinó el contrari. No m'estranya que se li resisteixi la carrera amb aquesta lògica que usa.
Potser la innocentada podria haver estat la del sopes que diu que dialogarà amb Catalunya, vaja, amb en Mas que ens representa, malgrat li pesi a la Madame Plàstica o al Ciutadà del Món Mundial. Però aquesta era fàcil de descartar, perquè tot seguit ha dit que sempre en el marc de la Constitució, només faltaria. T'has delatat senyor filets de plàstic.
Ara, potser la innocentada no li queda lluny de casa, podria ben ser la de la imatge dels seus socis de partit jugant al parlament de Madrid a un joc de paraules en plena sessió plenària. O, i tant! Qui jugaria en un moment en què es decideix privatitzar la sanitat? Tot i que ben pensat la innocentada no és que juguin, no, és que no dimiteixen, ves per on. Quins cínics, mare de Déu!
El més irònic és que al final l'he trobada. Una innocentada insulsa, absurda, sense gràcia. Una notícia que és corrent, que no té res d'especial, el naixement del fill d'un famós. És com si jo us digués que avui he menjat patates amb bledes. Quina innocentada. Increïble. D'acord que té molts seguidors, però és una notícia extraordinària aquesta? I ara. Tard o d'hora arribarà, no té res d'extraordinari. Les altres sí que són innocentades, per absurdes, demencials, injustes, arbitràries o denunciables, però aquesta no és més que un avançament d'uns esdeveniments. Un telegrama del que vindrà.  Està clar que els innocents som tots plegats i cada dia de l'any, sinó, no s'entén.

diumenge, 23 de desembre de 2012

No sabràs mai si és mascle o femella fins que trenqui l'ou

Quan hi ha un canvi de govern hi ha canvis de línies d'actuació. És normal. Les majories manen i tot és possible de  fer i desfer. Com a Calders. La darrera legislatura es van portar a terme diferents propostes, la majoria de les quals anaven lligades a una manera de pensar i en l'actualitat algunes d'aquestes s'han canviat. Per exemple, a nivell social es va engegar un programa d'ajuts per pagar els llibres de text de l'escola. Encertat o no es creia que l'accés a l'educació havia de ser universal i per aquest motiu havia de suposar el mínim d'esforç per a les famílies. Ara aquesta iniciativa s'ha retirat.
Una altra iniciativa era la defensa del dèbil enfront del fort. David contra Goliat. Traduït a l'actualitat, la defensa de l'individu enfront de les multinacionals. France Telecom té una antena al mig del poble i des de fa anys se'ls demanava que aturessin l'activitat. Veient que no feien cas dels requeriments es va decidir sancionar-los i després de converses i reunions, varen acceptar, perquè no tenien altra opció, acatar les multes, tot i que no volien pagar allò que s'estipulà en les ordenances. Malgrat ja només quedava el darrer pas, cobrar, se'ls ha perdonat la multa per una ètica estranya. Aquesta ètica també ha fet que els casos dels impostos d'IBI i contribucions especials variïn segons el cas, deixant de banda allò que legalment s'ha de satisfer o també s'ha traduït en intents de modificar al darrer pas el POUM malgrat haver-hi hagut exposició pública en totes les fases. Altre cop per una ètica curiosa.
Un altre cas fa referència a principis mediambientals. A Calders hi havia des de feia anys, en un punt estratègic, corredor natural, un circuit de motocròs. Després de diverses negociacions i tot i haver donat alternatives al propietari, no s'arribà a cap acord i a través de Governació s'acordà la clausura d'aquest. De nou però s'atorgarà la llicència i l'activitat es reprendrà perquè el veïnatge prima sobre la justícia i el medi ambient.
A nivell nacional s'acordà, entre d'altres coses, penjar l'estelada a la façana de l'Ajuntament. L'onze de setembre després de la presa de possessió del càrrec del nou equip de govern s'arrià. En aquest cas pogué més la por a represàlies, tot i que en tots els anys que hi havia estat mai va arribar cap denúncia seriosa, que el significar-se com a administració local.
Pel que fa a la transparència l'Ajuntament té dues maneres principals de comunicar-se amb els ciutadans. Una és la pàgina web, l'altra la revista, una publicació gratuïta que es repartia per totes les cases. I dic es repartia, perquè ara ja ha desaparegut. Les noticies municipals es coneixeran exclusivament tot comprant una nova revista que fa una nova associació. Una iniciativa molt lloable per la feina i maldecaps que comporta pels que ho faran amb il·lusió, però que s'haurà de fer càrrec d'una tasca que potser no li correspondria, o sí, no ho sé pas.
La darrera actuació en el temps, no citaré totes les anteriors sinó no acabaríem, és potser la més mediàtica, la compra d'uns terrenys de davant de l'escola on hi ha els accessos a aquesta. Ve precedit després d'anys de litigi en què l'Ajuntament tenia una posició clara, havia comprat els terrenys a un personatge i just quan les màquines ja treballaven, després de totes les exposicions públiques fetes, van aparèixer uns altres personatges reclamant-ne la titularitat. Avui ja s'ha tancat el tema. S'ha acabat pagant pel terreny, afectat per carreteres, amb ramificacions amb el Departament d'Educació i Telefònica i que és un aparcament, un preu exorbitat. Vaja, a preu d'habitatge. Qui sap si el temps acabarà d'aclarir aquest embolic. Ara, espero que com a mínim a partir d'avui aparquin en aquest terreny l'ampliada flota municipal de nit per amortitzar l'adquisició.
És normal que quan hi ha un canvi de govern hi hagi força canvis d'actuació. Convergència i sobretot Unió ha tingut i té molt pes al nou govern i potser per això s'han fet retrocessos a nivell social, mediambiental, nacional i en d'altres terrenys i ja és normal aquesta fluctuació... O no. Perquè si tenim en compte que qui va guanyar les eleccions amb majoria absoluta va ser el mateix partit que els darrers anys però amb cares renovades, sobta. És estrany i més quan qui es presentava era per seguir una línia de treball o això semblava o això callava. El que està clar però, és que no hi ha hagut continuïtat, ans al contrari. Ruptura i negació. Ara entenc allò del cavall de Troia, la puta i la Ramoneta i Déu ens agafi confessats.  

dimecres, 19 de desembre de 2012

Espanya és l'enemic

Sí, sí, ja ho sé. Sona molt fort. Molt dur. Molt contundent. Però potser cal anar dient les coses pel seu nom. També diré que no ho dic des de les vísceres. De debò. Ho crec. Ras i curt. Sense ambigüitats. Suposo que els demagògics o els conservadors diran que què tenim en contra del pagès desdentegat d'Extremadura o de l'empresari bonhomiós d'Andalusia -permeteu-me tòpics absurds- o fins i tot del gallec amo d'un bar a Catalunya i brandaran el conte de la llagrimeta disfressada de solidaritat i agermanament entre pobles, entre individus, per dir-nos que no tenen res en contra de nosaltres i que per tant Espanya no és l'enemic. I estaré d'acord amb ells, si més no en part. Ni els tres personatges d'abans ens volen mal com a nació ni els ciutadans de a peu de Madrid, per dir algun lloc, ens detesten. I ara. Potser ni tan sols es paren a pensar en nosaltres. No, no és una qüestió d'individus. Ells no són els que estan rere l'afirmació. Rere l'enunciat. És una qüestió d'Estats. D'estructura d'Estat.
Perquè Espanya funciona com un ésser viu. Com un ésser disposat a fagocitar Catalunya, l'agent estrany, distorsionador. I actuarà com qualsevol altre ésser davant l'amenaça. Crearà mecanismes per aniquilar-nos com a poble, com a entitat, ja sigui amb falses promeses, com els peixos lluminosos que atrauen les preses amb la claror al fons abissal, ja sigui amenaçant-nos amb un esdevenidor negre, com molts animals prenen colors agressius per espantar. Perquè el seu desenvolupament no pot aconseguir la màxima plenitud  amb un hoste com Catalunya, que vol tenir autonomia, capacitat de decisió i reconeixement. Els nostres avenços són els seus retrocessos, perquè cada parcel·la del joc ja està ocupada i per tal de que Catalunya avanci en el taulell dels països, com desitgem majoritàriament en aquest racó de món, Espanya ha de retrocedir, ha de cedir espai, ha de perdre poder i com a ens, com a ésser, es revolta i es queixa i lluita en contra d'aquest apèndix que vol deslligar-se i només li fa promeses vanes per tal de mantenir-lo controlat, dominat i encegat fins a assimilar-lo, pas previ a fer-lo desaparèixer completament.
Per això, Espanya, malgrat ens vulguin fer creure que és gràcies a parts com Catalunya la seva raó de ser, d'existir, la veritat és que amb la desaparició de destorbs com Catalunya, ho tindrà més fàcil per assolir la plenitud com a Estat, el punt àlgid, perquè el necessari reconeixement d'un, passa per la desaparició de l'altre. I aquest és, a la llarga, el seu objectiu final, amb les obligades estacions de pas, però amb una destinació clara. Una veu única. Un Estat únic i uniforme.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Una ferida mal tancada

Que fàcil és pagar amb els diners d'altri. Sobretot estendre xecs en blanc. Potser aquest és un dels grans problemes de les administracions. Els diners jugats són prestats i per això se'n van fàcilment. Entenc que a vegades la impersonalitat dels diners de l'administració fa que es tiri pel dret i per tant crec que hi hauria d'haver a més d'una estricta ètica que regís tots els compromisos, un control tirànic i ferreny de totes les despeses.
Fa poc, a Calders, es va tancar un procés judicial. Un procés llarg i feixuc. Un procés que feia anys que durava i que al final, amb una provisionalitat definitiva, s'ha tancat a favor d'un particular. I dic provisionalitat definitiva perquè malgrat haver-hi més camí per recórrer en l'obscur món legal per tal de no acatar una sentència que a priori sembla injusta, s'ha decidit deixar-ho córrer. Per comoditat. Per desídia. O bé per tal de tancar una porta oberta que incomode massa, no ho sé.
No entraré en detalls. El temps anirà posant les coses al seu lloc, però a partir d'avui o d'ahir o de fa una setmana, no sé ben bé quan, Calders ha hipotecat els ingressos de la Diputació per als propers anys per una sentència més que dubtosa. Hi ha indicadors que ens fan creure que no tots els documents es varen presentar, que s'ha jugat de manera poc clara i sobretot, que l'elecció d'un bufets d'advocats contrastats en contra dels d'ofici, ha fet inclinar la balança davant de dubtes més que raonables. Però l'alternativa era lluitar. Revoltar-se. Enfrontar-se. Desacatar, potser i allargar un procés molest.
Ara bé, les ganes de tancar fronts per part dels responsables actuals, a més del voler quedar bé amb la part contrària, veïns de cap de setmana però de genètica calderina -segons paraules d'un dels artífexs de l'acord-, han fet que es tanqués una batalla judicial de manera precipitada i equivocada. Abans de pagar crec que es podien haver pres moltes decisions, sobretot si es tenia clar que la demanda era poc consistent. I remetent-me al que deia a l'inici, si els diners fossin dels que tan alegrement els han cedit, potser la batalla presentada seria una altra.
En fi, cadascú allà amb la seva consciència. Llàstima!

dijous, 13 de desembre de 2012

dimecres, 12 de desembre de 2012

Vells amics

Me li conec totes les cares del dia. L'he voltat de totes maneres i a totes hores; amb presses, encuriosit, distret, amb la càmera, amb esquís o xiulant, és igual. Sempre trobo un motiu per anar-hi i fins i tot, des de fa poc més d'un any, cada dia l'espero quan vaig o torno de Mura on treballo. De baixada m'acompanya força tros, de tornada quan enfilo cap a la carena, després dels primers revolts i apareix majestuós. Erecte. Imponent. S'obre a la vall que guaitava temps enllà. Alguns li diuen la Torre dels Moros, pocs però, la majoria avui el coneix com el Castell de Calders.
Està dalt d'un turó pelat, ple d'esquelets arboris d'un incendi de fa temps i matolls que malden per alçar-se. Coronant-lo, aguantant-se feblement amb la darrera pinça que li queda, una estelada que tossuda s'aferra a una asta precària.
Sembla estrany però la seva visió, la silueta coneguda, m'alegra el jorn. Em desprèn seguretat, malgrat ser un trist record del que va ser, potser m'és familiar.  Quan el veig, enfilant cap a Calders o baixant a Monistrol, esbosso un somrís tot saludant a qui considero un vell amic i a vegades, ho reconec, és absurd però no hi puc fer res, se m'escapa una picada d'ullet, com retornant-li la salutació que sé que em fa en silenci i acte seguit la meva ment se'n va. Somnia. Imagina i durant una estona condueixo d'esma. Mecànicament. Parlo amb la torre i ella m'escolta. M'espera. M'acull.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Una signatura, si us plau

A dia d'avui corren per la xarxa desenes de documents que demanen l'adhesió per la causa catalana. N'hi ha des de la retirada de l'esborrany de reforma educativa del feixista de torn, fins a reivindicar la sardana com a patrimoni de la humanitat. Només cal signar. Un nom i un correu. I està bé, molt bé. I ja he signat, com també vaig signar per la pau al món mundial, l'eradicació de la pobresa o bé per la defensa del medi ambient. Per signar, que no quedi. Ara, d'útil, útil, la veritat, que no crec que en sigui gaire. Ens farem veure, se'n parlarà, ens inflarem veient que sortim a molts diaris, gairebé tants com el Messi, però ja està i demà a treballar que no ha estat res.
És tan efectiu això de recollir signatures com regar un clavell al desert, si més no per la causa catalana.
Si el que volem realment és que deixin en pau la nostra llengua, els nostres diners i la barretina si cal, només hi ha un camí. Apa siau i tapa't. Perquè adherir-se a manifestos, documents, escrits i paperassa vària només fa que se'ns en fotin a la cara i veient que la nostra manera de protestar és anant a demanar el suport de quatre que ens ignoren o cridar al cel, ho tenen clar. Res a pelar.
Per això, si volem ser respectats, cal donar un cop de puny sobre la taula i avui dia passa per fer un referèndum.  Després, un cop el guanyem -així ho espero- ja signarem manifestos en favor, si cal, de condonar el deute espanyol i fins i tot, mira per on, no diré res si segueixen fent aquella festa salvatge i primitiva de torturar un brau mentre la claca somriu ben peixada. Serà problema seu, com a molt me'n queixaré, em sabrà greu, signaré on calgui, però ells hauran de fer el que creguin més convenient. Cadascú a casa seva ha de fer el que creu. I aquí hi ha el quid de la qüestió, a dia d'avui, encara no som amos de casa nostra, si més no fins que no en tinguem les claus.

dissabte, 8 de desembre de 2012

Ser ministre

Em costa seguir aquests ministres. D'entrada, malgrat les vísceres em  diguin altres coses, penso que deuen ser persones cultes. Un càrrec com el de ministre no pot ser un càrrec on hi arribi algú sense coneixements, un enze.
Però després sento les seves declaracions, veig les lleis que promouen i en dubto. En dubto fermament.
Tinc clar que Catalunya és un gra al cul pels espanyols. És una font de riquesa i de recursos però alhora és un niu de maldecaps amb les seves ganes de governar-se. Ara bé, em sobte, perquè si jo fos ministre buscaria el millor pel meu país, en el seu cas Espanya i tindria clar que a major nombre de llengües major riquesa. I qui diu llengües diu diversitat. Per tant, mimaria les llengües de l'Estat, malgrat els seus parlants em causessin rebuig. Perquè conèixer i respectar altres cultures diu molt d'un país i dels seus habitants. Els honora i els engrandeix i els fa culturament superiors.
Ara bé, si aquest mapa lingüístic que tothom diu que és una riquesa es vol anorrear, es vol eliminar com ja s'està aconseguint al País Valencià i a les Illes Balears, només en podem treure una conclusió. Si aquesta riquesa és cultura, és saber, és coneixement i es nega als espanyols, molts ni en són conscients, aleshores vol dir que es vol un poble inculte. Un poble bàrbar -potser per això molts arriben a creure que el toreig és art- incapaç de qüestionar els governants que té. Heu vist darrerament si hi ha gaire oposició a l'Estat? Jo no. D'aquesta manera els grups de poder fan la seva, ja sigui nacionalitzant les pèrdues dels bancs, privatitzant els beneficis o abaratint la mà d'obra i tot gràcies al paraigües d'una falsa homogeneïtzació d'Estat, però una homogeneïtzació per sota, no per dalt. Tots iguals però de mínims que esdevenen màxims. Això és l'espanyolitzar que vol en Wert. Restar per destruir la capacitat de crítica, per desactivar els focus de diferència i discrepància per d'aquesta manera anar fent la seva.
Per això crec que aquests ministres no són tan enzes, senzillament volen un poble enze que es deixi manipular i dirigir, ja sigui brandant fantasmes d'unitats pàtries o bé de llengües imperials, ja se sap, tot s'hi val pels diners.

dimecres, 5 de desembre de 2012

D'actes, n'hi ha.

L'altre dia vaig anar a una xerrada per pares i mares que feien a Calders, una d'aquelles que ofereix la Diputació i que els ajuntaments sol·liciten. La xerrada va ser discreta, pobre fins i tot, però ja se sap, no sempre l'encertes. És una loteria. Ara, de públic érem quatre gats.
Diumenge també van fer un acte i sembla ser que altre cop quatre gats. Una constant.
Ja fa temps que vaig deixar l'Ajuntament i també me n'havia fet un fart d'organitzar actes i després et trobaves amb poc quòrum. Costa mobilitzar la gent. I veig que ara, aquells que ens censuraven, que ni tan sols van als actes que ara organitzen, s'adonen que potser és més qüestió de poble que els actes no siguin plens que no pas altra cosa. I això que ara governa un altre color. Ho dic per les suspicàcies de si era de tal partit o tal altre, tant hi fa. Passades les eleccions caldria deixar això enrere.
Quan a Monistrol es fa la cursa el poble bull. Quan a Calders es fa la cursa, sí que hi ha força gent que col·labora, per descomptat, sinó no es podria fer, però espectadors i animant, poca gent. Bé ho saben els firaires que vénen de tant en tant a Calders, pocs tornen.
Tenim Manresa a prop i molts serveis. La major part de la gent vol que es facin coses al seu poble però a l'hora de participar, moltes vegades no s'hi va. Quina paradoxa. Volem activitats, però no hi participem. Ah, i si no es fa res, a més ens queixem.
Ja ho dic jo, sort que s'ha girat la truita i els que deien pestes ara ho viuen i potser demà, quan ja no hi siguin, ho veuran diferent. Temps al temps i a participar. 

dimarts, 4 de desembre de 2012

Nou atac al català

- T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.
Ovidi Montllor 

Què en podem dir de l'esborrany presentat per en Wert? Poca cosa. Si va endavant veurem com la voluntat expressada pel poble català a les darreres eleccions, serà obviada altre cop, perquè si ens fixem en els resultats, la tercera força política per la cua, la marca blanca del feixisme, els continuadors de l'eunuc alçat a Melilla, decidiran sense haver estat escollits, si més no aquí, el nostre futur. Ja va passar també amb l'Estatut, bé, l'estatutet, perquè les pors catalanes, allò que tant ens caracteritza, va fer que el paquet postal enviat a Madrid pesés molt menys del que hauria de pesar. Un segell de franqueig i encara. 
Ara s'està convocant una manifestació per aquest desembre, al pas que anem tindrem una protesta diària, per mostrar el nostre rebuig a aquesta nova ofensiva contra el català, llengua de convivència i d'integració. Sembla ser que els conservadors, ministres de blanc i negre, per l'època, no pel vestit, estan fent neteja dels armaris i treuen a passejar el seus ancestres més il·lustres
Mentre, la bocamoll d'aquí, mentidera compulsiva que durant la campanya electoral no callava ni sota l'aigua, calla com el que és i s'espera a qualsevol saló d'estètica que li allisin les arrugues per tornar a sortir a la palestra quan xiulin des de Madrid. Els d'allà ja aniran fent la feina escanyant-nos econòmicament i cultural per així fer desaparèixer la realitat catalana, malgrat la voluntat expressada a les urnes.
Entenc que deu ser difícil de comprendre, des de la mentalitat monolingüe espanyola, aquesta tossuderia per la llengua, perquè saben que en dominem dues, malgrat la immersió o gràcies a ella. Potser l'entendrien si fossin més empàtics i entenguessin que negar-nos la llengua, seria com negar-los a ells el dret de viure en castellà, amb la diferència que ells es quedarien muts. Quin alleujament, per cert.
Ara volen passar el català a quarta llengua, un partit que té per president algú capaç de dir "it's very difficult todo esto". Un exemple de competència lingüística. Neci! 
Per tant, com que fa poc temps d'unes eleccions, on a més a més va sortir una majoria aclaparadorament nacionalista, potser cal anar fent via. Cada dia que estem en aquest patètic i estúpid Estat, estem perdent temps, calés i energies. Fem el referèndum i acomiadem-nos educadament. A reveure, veïns espanyols! Bon dia llibertat!

diumenge, 2 de desembre de 2012

A les vostres mans

Ara que per les escletxes de la persiana entra un sol càlid, que brilla amb força tot i que a fora fa un fred viu, en Quirze dorm plàcidament. Arraulit. Sota unes mantes que li garantiran l'escalf i amb l'estómac ple.
Té un son tranquil, sense pesars, que l'acompanya tot el dia i només el deixa per anar a taula, bé, a pit, ja se sap. Potser és perquè no té massa imatges a la retina, ja que fa pocs dies que ha obert uns ulls encara novells. Les úniques que li seran familiars, suposo que per repetitives, seran les d'uns adults pendents d'ell i d'un germà que el visita a tongades, entre la curiositat i la tendresa. Massa quiet pel seu gust. O potser ha donat forma als sons que l'han acompanyat aquests mesos. Qui ho sap.
El cert és que de tant en tant se li escapa un somriure encisador, un esbós de rialla que ens fa desitjar ser l'objecte d'aquella expressió de plaer. Pensant-ho, a la ment em ve un acudit de l'inigualable Quino, tot podria ser. 
Ara, en aquestes primeres passes, somiïn en color o en blanc i negre, sembla que ens diguin constantment que són a les nostres mans. Amb la mirada, amb l'arrauliment en que som rebuts en prendre'ls amb cura o amb el son confiat. I és que en som responsables. Però malgrat no volem malmetre aquesta confiança, aquest deixar-se anar, sabem que amb els anys s'anirà perdent. El temps posa les coses a lloc, no necessàriament al seu lloc. Ara confien al màxim i entre tots, sense voler, anirem fent que poc a poc s'esquerdi aquesta confiança i feina hi haurà per retornar-la ni que només sigui a l'ombra del que ara és. De moment però, dorm tranquil. Amb ambdós ulls ben tancats i panxa enlaire. Aprofitem-ho doncs.