Espanya és l'enemic

Sí, sí, ja ho sé. Sona molt fort. Molt dur. Molt contundent. Però potser cal anar dient les coses pel seu nom. També diré que no ho dic des de les vísceres. De debò. Ho crec. Ras i curt. Sense ambigüitats. Suposo que els demagògics o els conservadors diran que què tenim en contra del pagès desdentegat d'Extremadura o de l'empresari bonhomiós d'Andalusia -permeteu-me tòpics absurds- o fins i tot del gallec amo d'un bar a Catalunya i brandaran el conte de la llagrimeta disfressada de solidaritat i agermanament entre pobles, entre individus, per dir-nos que no tenen res en contra de nosaltres i que per tant Espanya no és l'enemic. I estaré d'acord amb ells, si més no en part. Ni els tres personatges d'abans ens volen mal com a nació ni els ciutadans de a peu de Madrid, per dir algun lloc, ens detesten. I ara. Potser ni tan sols es paren a pensar en nosaltres. No, no és una qüestió d'individus. Ells no són els que estan rere l'afirmació. Rere l'enunciat. És una qüestió d'Estats. D'estructura d'Estat.
Perquè Espanya funciona com un ésser viu. Com un ésser disposat a fagocitar Catalunya, l'agent estrany, distorsionador. I actuarà com qualsevol altre ésser davant l'amenaça. Crearà mecanismes per aniquilar-nos com a poble, com a entitat, ja sigui amb falses promeses, com els peixos lluminosos que atrauen les preses amb la claror al fons abissal, ja sigui amenaçant-nos amb un esdevenidor negre, com molts animals prenen colors agressius per espantar. Perquè el seu desenvolupament no pot aconseguir la màxima plenitud  amb un hoste com Catalunya, que vol tenir autonomia, capacitat de decisió i reconeixement. Els nostres avenços són els seus retrocessos, perquè cada parcel·la del joc ja està ocupada i per tal de que Catalunya avanci en el taulell dels països, com desitgem majoritàriament en aquest racó de món, Espanya ha de retrocedir, ha de cedir espai, ha de perdre poder i com a ens, com a ésser, es revolta i es queixa i lluita en contra d'aquest apèndix que vol deslligar-se i només li fa promeses vanes per tal de mantenir-lo controlat, dominat i encegat fins a assimilar-lo, pas previ a fer-lo desaparèixer completament.
Per això, Espanya, malgrat ens vulguin fer creure que és gràcies a parts com Catalunya la seva raó de ser, d'existir, la veritat és que amb la desaparició de destorbs com Catalunya, ho tindrà més fàcil per assolir la plenitud com a Estat, el punt àlgid, perquè el necessari reconeixement d'un, passa per la desaparició de l'altre. I aquest és, a la llarga, el seu objectiu final, amb les obligades estacions de pas, però amb una destinació clara. Una veu única. Un Estat únic i uniforme.