Vells amics

Me li conec totes les cares del dia. L'he voltat de totes maneres i a totes hores; amb presses, encuriosit, distret, amb la càmera, amb esquís o xiulant, és igual. Sempre trobo un motiu per anar-hi i fins i tot, des de fa poc més d'un any, cada dia l'espero quan vaig o torno de Mura on treballo. De baixada m'acompanya força tros, de tornada quan enfilo cap a la carena, després dels primers revolts i apareix majestuós. Erecte. Imponent. S'obre a la vall que guaitava temps enllà. Alguns li diuen la Torre dels Moros, pocs però, la majoria avui el coneix com el Castell de Calders.
Està dalt d'un turó pelat, ple d'esquelets arboris d'un incendi de fa temps i matolls que malden per alçar-se. Coronant-lo, aguantant-se feblement amb la darrera pinça que li queda, una estelada que tossuda s'aferra a una asta precària.
Sembla estrany però la seva visió, la silueta coneguda, m'alegra el jorn. Em desprèn seguretat, malgrat ser un trist record del que va ser, potser m'és familiar.  Quan el veig, enfilant cap a Calders o baixant a Monistrol, esbosso un somrís tot saludant a qui considero un vell amic i a vegades, ho reconec, és absurd però no hi puc fer res, se m'escapa una picada d'ullet, com retornant-li la salutació que sé que em fa en silenci i acte seguit la meva ment se'n va. Somnia. Imagina i durant una estona condueixo d'esma. Mecànicament. Parlo amb la torre i ella m'escolta. M'espera. M'acull.