dilluns, 24 de juliol de 2017

D'impressions de Guatemala


Si una cosa constates a Guatemala és la gran religiositat d'aquests, sobretot avui, en diumenge, on esglésies i esglesioles, per cert moltes mig en ruïnes -els terratrèmols han fet molts estralls al sud- s'omplen de devots. Casaments, batejos, comunions o simplement misses es fan arreu i davant dels temples, tot tipus de personatges. Venedors, sobretot, però també pidolaires, hams per portar-te a tal tenda o tal altre, tuc tucs, badocs... Potser és tan arrelada la seva fe com la passió pel futbol, tema de conversa arreu i per qualsevol, i dintre les preferències, una de clara: el Barça o Barsa com escriuen ells. El club català és seguit per molta gent i no és estrany veure indumentària del club per aquí. També és cert que a molts els he hagut d'explicar què vol dir això de català i fins i tot situar-los dins d'un mapa.


Arrel d'aquesta passió, he encetat converses amb força gent, com també parlant de l'educació. Bé, de les escoles, perquè en general, les converses són més un plany per la manca de recursos i possibilitats que tenen aquí que la manera de treballar. En alguns casos he vist que depenen de la solidaritat internacional per equipar les aules.
Un altre tema recurrent és la música. En qualsevol transport, pateixes l'atac decibèlic de la música llatina. La temàtica és fàcil, amors i desamors i amb aquest duo, pots passar hores i hores, ja sigui a les "parrilleras" ja sigui a les furgos. Fins i tot molts tuc tucs tenen instal.lats, de manera precària, ràdios de cotxe per compartir la música allà on van. De fet, molts dels mals de cap que he tingut els dec a que tal no ha estat correspost o bé perquè ha repassat el seu cos de dalt a baix. Quin greu!


Només un cop no vaig sentir aquesta música. Un conductor heavy ens va delectar amb tots els èxits internacionals del roc dur i, com es mereix l'ocasió, amb el volum al màxim. Pecata minuta!

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Gaudint d'Antigua


Quan en un viatge voltes molt, dormint cada nit gairebé a un lloc diferent, quan tornes a una ciutat on ja has estat, tens l'extranya sensació de tornar a casa. Si més no a mi em passa. És un espai que coneixes i on arribes més relaxat.
Aquesta nit, en viatjar amb un bus dels grans, dels que trobem també per casa -perquè ens entenguem-, les vuit hores m'han passat volant. Dormint còmodament... amb comparació amb els altres viatges.
Ara ja em quedaré a Antigua fins que marxi. Per cert, m'acostumo al paisatge i la gent, a la calor i al regateig -que no en faig massa, tot sigui dit-, però veure que quatre van en una moto i un d'ells és un bebè, en un farcell penjat d'una dona que seu rere el seu altre fill i aquest rere el pare que condueix, amb els sotracs de la carretera, el trànsit i sense casc, a mi m'esparvera. Però ho veig amb uns altres ulls, segur.


Aquest matí he tornat a sortir a córrer tot perdent-me pels seus carrers. Les voreres són altes, alguns trams tenen esglaons de més de mig metre d'alçada, d'altres no pots passar perquè hi ha un fanal al mig i has de saltar al carrer amb llambordes i d'altres a vegades la vorera desapareix, és ben distret.
Aquest matí el Fuego ha rugit una estona. Una densa columna de fum s'elevava sobre el volcà mentre a la plaça, aliens a l'espectacle natural - ja hi estan avesats- hi havia un torneig d'escacs.



És curiós, tot i la fama del cafè del país, gairebé arreu prenen el cafè americà soluble. A pocs llocs he trobat per prendre'l exprés.
Avui m'he assabentat que segons una nova normativa he de ser a l'aeroport entre tres i quatre hores abans...  Millor que avui reposi per prepara-me per a la marató de demà a la nit.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.



dissabte, 22 de juliol de 2017

A Tikal


Avui escric des de Tikal. Des de la piràmide més alta. Mirant avall. Als meus peus un mar verd s'escampa; la selva i enmig, com illots, treuen el cap cinc piràmides. Dues, poc més que unes taques grises sobre verd. Tres, impressionants. La gran plaça, amb les seves dues piràmides amb els temples de dalt i l'altra, la cinquena, la del sacerdot del jaguar, només visible el temple de la part superior, a sota un turó arbrat.


De fons se senten les cigales. Un munt i enmig, de tant en tant, el xiscle d'uns micos. Només n'he vist dos. De tucans alguns més. Se'n senten molts però. La selva bull de vida. Arreu hi ha moviment; erugues, papallones enormes, llangaraixos, insectes, escorpins... Molts insectes. Avui potser faré curt de repelent. Veurem.





El dia s'ha anat tapant, però la xafogor és constant. Se senten trons llunyans i de tant en tant cau alguna gota. Res de moment. Ara fa una estona però, s'ha girat un xic d'aire i s'agraeix.
He fet la visita amb grup i guia. Aquest és un sagal saberut de paraula fàcil i agradable.



Asseguts a la piràmide, reposant, hem entaulat converses amb gent d'aquí. Somniant sobre aquestes ciutats. Preguntant-nos del perquè de la seva davallada.
Ara, potser més tard, baixaré i vagarajaré per les ruïnes que es poden visitar. No massa en comparació. Moltes però. N'hi ha força que ni s'han començat a destapar.
He vist cambres petites al costat de les piràmides, piràmides dretes de pujades arriscades, un camp del joc de la pilota... El més petit. Saben el que hi ha perquè ho han cartografiat tot amb satèl.lits...

Un tucà i un mico
... després de voltar força estona he arribat a la plaça central. Agafant corriols m'he trobat al Món perdut, on hi ha vàries piràmides. Tot això és molt perdedor. Des de dalt veus clar on has d'anar, però un cop a peu pla i després de seguir corriols amb les seves bifurcacions, acabes desorientat. Sort que està fresat.



Al Món perdut m'he trobat una colla d'infants i he xerrat amb els seus mestres. Han vingut d'excursió. Els encanta Barcelona. Després he anat fins a la piràmide de les inscripcions. Sol. Pel mig de la selva. Inquietant.


Més tard, voltant per tot de parades d'artesania, en marxar ha vingut corrent un botiguer. M'ha dit que m'havien caigut 100 quetzals -uns 15 euros- i me'ls ha donat. Olé tu!
Ara dinaré i cap a Flores de nou. A esperar el vespre per prendre el bus que em portarà a Antigua, darrer lloc que visitaré... segurament.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 21 de juliol de 2017

A Flores


Avui dia tranquil i relaxat a Flores.
M'he llevat d'hora, em dec fer gran perquè el llit em pesa i he sortit una estona a córrer. Poc. Per estirar les cames i després a esmorzar ran de llac.


      

Un cop ben tip, he pres una barca per voltar pel llac. En aquesta hi havia les nebodes del barquer. Tres nenes tan maques com xerraires i a la tarda, una sessió de cinema amb aire condicionat. Quin gust estar una estona sense suar!


Abans d'anar al cinema he vist un gran desplegament policial i militar a l'illa. Segons m'han dit hi havia el president de Guatemala de visita.


Demà ja sí, cap a Tikal. Ben d'hora. A quarts de cinc per veure la sortida del sol i no passar tanta calor.


Per veure més fotos, cliqueu aquí

dijous, 20 de juliol de 2017

De Lanquín a Flores


La lògica ens diria que per anar cap al nord, el millor és anar cap al nord. Bé, la lògica matemàtica perquè si estàs a Lanquín i vols anar a Flores, al nord, a Guatemala vas al sud durant gairebé hora i mitja i després, puges amunt.



A les vuit menys deu, com m'han recalcat, era a punt per prendre el bus i amb lògica guate hem sortit a les 9. Aquest cop era un bus amb turistes, no he trobat cap de públic que fes aquest recorregut d'una tirada. La diferència però amb els que havia anat fins ara és que aquest cop hi havia un guatemaltec i la resta guiris, al revés dels altres dies.


Quan hem arribat a Cobán ens ha deixat a un McDonalds per reposar i ha marxat. Mitja hora ha dit. Ha estat una hora. Després he sabut que ha anat a repassar frens.


Més endavant hem hagut de creuar un riu amb ferri. Hi havia molta cua. El murri ha anat a parlar amb el poli i ens ha deixat passar. L'ha enredat dient que algú perdia l'avió. De fet, semblen com nens trapelles, que fan una malifeta i se'n vanten.
De camí he vist com netegen els vorals, tallant l'herba amb matxets o bé porcs estacats ran de carretera pasturant. A més, cada poc, hi ha barraques on et reparen punxades. Per què serà?


En un autocar així i amb tanta estona acabes practicant vàries llengües. El mal de ronyons compartit crea complicitats.
Ara que sóc al nord, segueixo encara més perfumant-me amb repelent de mosquits, fins i tot ja li trobo el què.
Demà finalment no aniré a Tikal. Reposaré, correré per aquí, em banyaré al llac i refaré forces que els viatges amb aquests busos et deixen baldat.

dimecres, 19 de juliol de 2017

De Coban a Semuc Champey


Aquest matí he pres una furgoneta cap a Lanquín. L'he pres d'hora i mentre m'esperava he tafanejat per les botigues del voltant. Hi havia una llibreria universitària i encuriosit hi he entrat. Bé, he tret el cap perquè no tenen porta. és com un garatge obert amb el taulell al fons. De fet a dins potser hi havia una vintena de llibres senzills. Modestos, si més no de confecció, de títols com Àlgebra, el Discurs i alguns d'escolars a més, és clar, dels religiosos. Vaja, poc assortiment.




La idea era dormir a Lanquin, però abans anar a les basses de Semuc Champey. De camí hem passat pel costat de diferents cementiris i són ben singulars. Cubs, de diferents mides i alçades, així com colors, s'escampen en un espai ple d'herbes. Els colors són verds, blaus i algun crema. A fora, gairebé sempre, hi ha alguna botiga de taüts. Això si, embolicats amb film. No sé si te'ls pots emportar posats...


El poble està un xic aïllat, on s'arriba per una pista de terra. Si bé sempre he anat veient blat de moro, ara he començat a veure plantacions de plàtans i cafè. Aquí fa molta més xafogor, sense fer res ja sues.
A Semuc Champey hi he arribat a mig matí i de seguida he enfilat cap al mirador. Tota l'estona un xiquet m'ha seguit, malgrat insistir que no volia guia, ja que és un espai ben marcat, explicant-me evidències. La pujada està ben marcada amb passeres, baranes i esglaons. Des de dalt es veuen les basses. Després he baixat a banyar-me. Són ben transparents. és una llàstima el tema de les deixalles, tot ho podrien tenir així de net i faria molt de goig.


Ahir llegia al diari, que Honduras, ampliarà una barrera que té a no sé quin riu amb Guatemala, perquè no els arribin més deixalles dels "chaparrillos" a les seves platges. Ben trist.
D'aquí una estona aniré a veure les coves de Lanquín, tot i que diuen que cal no entrar massa per no perdre's, ja que encara no estan cartografiades. Doncs res, farem quatre passes.


Bé, ja hi he anat. Deien que estaven il.luminades. Doncs no i fot una por. M'he enganxat a un grup i fent l'orni els he seguit fins que sortien. És que no hi ha camins i és molt gran... m'ha fet impressió. Definitivament, sota terra, pels talps.
Demà agafo un bus cap a Flores, per anar demà passat a Tikal.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dimarts, 18 de juliol de 2017

De Huehue a Cobán passant per tot arreu...

Ahir a la nit, a Huehue, hi va haver festa grossa. Les festes de juliol. Gent dels pobles veïns venien a veure el "convite". Una mena de ball de disfresses. El parc central estava ple de parades i la gent esperava, ran de carrer a que comencés. Va començar amb un parell, com a mínim, d'hores de retard. Però és que aquí va així.


Esperant per fer el tafaner, em vaig posar rere uns quants per veure i vaig confirmar que aquí sóc alt. Tenia quatre o cinc persones al davant i si el maleït globus de la nena s'estava quiet, res em tapava. Ja ho havia notat als busos, on amb els genolls toco al seient del davant o al mercat, on de tant en tant m'he d'acotar per no tocar tendals, i és que aquí, com diuen ells, són "chaparrillos".


Avui he fet el viatge que més em temia. De Huehue a Cobán. M'havien explicat que era molt llarg, unes vuit hores per 80 km. però era el preu per anar a Todos Santos. A més, em feia por que segons la guia que porto, la Lonely, només hi havia un bus a les 13 hores i per tant, arribaria tard, fosc i als afores de Cobán. Per tant, he provat d'anar encadenant furgonetes i d'aquesta manera he arribat a Cobán més d'hora però tardant igual. Hi ha un gran tram de carretera sense asfaltar.



Està bastant malament. De fet, et trobes "bacheros en acsion" del municipi o bé espontanis que demanen un quetzal pel que fan. Per tapar els forats, a la zona asfaltada, hi posen quatre pedres i un xic de sorra. On hi ha terra la remouen.
He fet els següents canvis. De Huehue a Aguacatán. Després a Sacapulas. Un altre a Nebaj i encara un altre a Uspantán, aquest ja fins a Cobán. Tot i això, és bastant fàcil desplaçar-se, quan trobes el bus, perquè enlloc no hi ha la informació centralitzada i has d'anar preguntant. Com que el viatge era llarg m'he dedicat a comptar quants érem. En una furgoneta amb 13 places, hi anàvem 26 i encara a cada aturada cridava destinació, unint-se al crit dels altres, oferint places.


La gent però s'ho pren amb filosofia. Descansa i dorm. No xerren massa i de tant en tant, si han menjat o begut, llencen l'embolcall per la finestra.
Demà, per anar-me acostant a Tikal, aniré a dormir a Lanquin i si puc visitaré les basses de Semuc Champey que diuen que són precioses.


Per veure més fotos cliqueu aquí.

dilluns, 17 de juliol de 2017

La Torre ( 3.862 m. )


Aquest matí he anat amb el Roberto a La Torre ( 3.862 m. ). Ha estat una excursió ben divertida. Hem sortit de Todos Santos a les sis i hem marxat amb furgoneta cap a Ventosa, al coll. Si ahir amb el bus pensava que havia vist com administrar l'espai, avui encara m'han sorprès més. Com un puzzle. Hem entrat per parades i hem anat omplint tots els espais buits. Passadís inclòs.


Des de Ventosa ( 3.200 m. ), on hem baixat, hem pres un corriol boscós que s'enfila cap a La Torre. Té unes vistes espectaculars dels volcans.


Al cim, en Roberto m'ha explicat que allà s'instal.laren els soldats durant la guerra. El seu avi era guerriller i li van cremar la casa. Les anècdotes i històries que m'ha contat, amb aquella manera que tenen de fer, rumiant les paraules, mirant a l'infinit, ha estat colpidora. M'ha recordat la nostra història.
Allà dalt he vist un colibrí, però he estat incapaç de fotografiar-lo de ràpids que van. També hem sentit l'erupció del Fuego, tot i la llunyania.
Hem baixat per corriols costeruts i verds, amb una catifa de molsa, cap al poble. Primer però, hem parat a un altar maia, on encara fan rituals.


De baixada he vist molts rovellons. Enormes. Cridaners i pobrets, ignorats en aquesta terra aliena i desconeixedora de les gràcies culinàries dels bolets.
Els darrers 5 quilòmetres els hem fet per pista. Des de dalt sentíem una música estrident, en Roberto m'ha dit que era de l'església. Tenen altaveus perquè se senti per tota la vall, com la missa, que han començat al cap de força estona.
En arribar a Todos Santos i veient que tornaria a ploure, tarda i nit, he decidit anar a Huehue, més gran i així tenir més alternatives i Internet.

A Todos Santos vesteixen amb el vestit tradicional

De fet, des d'ahir a la nit, sense cap lligam amb el món exterior, m'he sentit un xic estrany. Desconnectat de tot. Potser massa.

Huehuetenango

Per veure més fotos cliqueu aquí