dimarts, 23 de maig de 2017

Guix, elements d'innovació educativa o bé aula, de innovación educativa.

És curiós. La revista Guix, de l'editorial Graó, és una revista que toca temes d'àmbits pedagògics. En ella sovint he publicat articles, experiències que em semblaven interessants compartir i que les posava negre sobre blanc.
Fa uns mesos, els vaig enviar un article referent a una activitat que fem, des de fa anys, a l'escola; el teatre. De fet diria que a gairebé a totes les escoles on he estat, n'he fet. Sempre m'ha semblat una activitat molt interessant, una activitat rica i valuosa i per tant, intentava explicar, en l'espai que et cedeixen, aquesta activitat, la seva vàlua i el perquè de fer-la.
Aquest mes ha sortit publicat. Em pensava que sortiria només a la revista Guix, però curiosament, ha sortit també a la revista Aula, d'àmbit estatal: "Aula, de innovación educativa". També us diré que amb els anys que porto fent aquesta activitat, tampoc la titllaria d'innovadora, tot i que me l'estimo molt i la valoro més. El que és curiós però, és que ells mateixos han fet la traducció a l'espanyol, si bé altres vegades m'han demanat si m'interessava fer-ne la traducció, aquest cop no i avui he vist l'article publicat en espanyol. I se m'ha fet un xic estrany, perquè no dir-ho.
Per tant, d'aquí a unes setmanes, quan rebi els exemplars de mostra, amb ambdues llengües, llegiré amb certa curiositat allò que vaig explicar, però com si m'ho expliqués algú altre i des de molt lluny. Serà interessant veure com sona.
Per si de cas però, us deixo en aquest enllaç l'original, en català i sense cap retall.

dijous, 18 de maig de 2017

El diari Ara

M'agrada el diari Ara. És un diari que quan va sortir em va semblar interessant, que omplia un espai periodístic que em semblava orfe i per tant, vaig fer-me'n subscriptor. Durant uns quants any n'he estat. De cap de setmana, però cada dissabte, ben content, anava al quiosc a agafar el diari i amb aquest sota el braç, cap a casa a llegir-lo tot desconnectant de tot.
Amb el temps però, he anat veient que no sempre tenia temps de llegir-lo i acabava agafant-lo al vespre. Ara bé, si el tens al vespre, és gairebé com si tinguessis un diari de la setmana passada perquè les notícies fresques del matí, es consumeixen ràpid i poques segueixen vigents. Per tant, tot i no trencar el meu interès pel diari, vaig decidir donar-me de baixa de la subscripció i comprar-lo quan realment el pogués llegir. 
Donem-nos de baixa. Fàcil. Una trucada i ja està. Moltes gràcies i ja estàs donat de baixa. Mesos després però, amb encara alguns vals que arribaven, pensava que eren les restes de la subscripció, de nou se'm carregà al compte la subscripció i en trucar per demanar el perquè, em digueren que hi havia quelcom que no s'havia fet bé, però que tranquil, que ja estava tot en ordre i ja no n'era subscriptor. 
Els mesos passaren de nou, ara ja sense els vals però un altre cop, de nou, m'arribà el cobrament del diari. En reclamar em digueren que no en tenien constància de la meva decisió i que em donaven de baixa. Per si de cas vaig anar al banc. Res a fer, que ja estava cobrat. És a dir, sense els vals i pagant, però semblava, ara sí, que ja era lliure.
Avui, de nou, m'ha arribat el cobrament i en trucar, altre cop el mateix. Però de nou, tranquil, ja està, en breu el truquem per confirmar que ja està i de nou, segueixo esperant. He trucat, he enviat un correu electrònic, he fet una piulada, he fet un escrit al facebook i una entrada al bloc. Per tant, si teniu pensat fer-vos subscriptors del diari Ara, penseu-s'ho bé abans, no sigui que mai us en volguéssiu desfer, us ho diu un que fa mesos, sinó algun any que hi batalla i no poguéssiu com un servidor, perquè és més difícil donar-se de baixa del diari Ara, que no pas arribar a la lluna saltant. 

dimarts, 9 de maig de 2017

A la riera


Ara que fa bon temps, que el dia s'allarga i la temperatura és agradable, ve de gust quedar-se a l'escola. Bé, a sota, a la riera. L'aigua corre generosa. Les darreres pluges al Montcau encara baixen per la seva terra porosa i el rierol, baixa alegre. El borbolleig és constant.
Els xics, amb un tros de jonc en tenen prou i aquest esdevé una canya de pescar afortunada o bé una espasa ferotge. Núvols d'insectes els serveixen d'adversaris fins que es cansen i aleshores, una pedra llençada que esquitxa o bé un tronc que davalla i esdevé un vaixell pirata,copen la seva atenció. És agradable jugar a ran d'aigua, mentre el sol escalfa i el so de l'aigua ens acompanya.
Els grans, entre converses desenfadades passen les hores, unes hores que enriqueixen la imaginació dels xics. Jugant. Somniant.
Ara que fa bon temps, és agradable restar ran de riera, sense altre maldecap que veure si acabaran molls o no aquests personatges fantàstics que corren somrient. Que corren feliços.

divendres, 28 d’abril de 2017

M'he omplert de nord...

 Avui hem tornat d'intercanvi amb mainatges de la Catalunya Nord. Tres dies pel Conflent i el Rosselló i sento que m'he omplert de nord. He tornat a experimentar aquelles belles contradiccions.  Les seves contradiccions. Se senten orgullosos de ser catalans tot animant als blaus, sense reciclar massa però amb un país ben net. Tenen unes viles plenes de flors i els carrers tacats de tifes. Contradiccions una rere l'altra, però també amb aquell tarannà deliciós, on la gent no concep veure passar algú i no saludar-lo, ja sigui al carrer o al supermercat. On la gent de bon matí, quan es retroba, es fa un bes i sinó es dóna la mà.
Un país on a l'entrada dels pobles trobes el nom en català i francès, però gairebé a dins tots els rètols en francès i enmig, algun mot que recorda que són catalans. Que volen cridar que són catalans. Arreu cotxes amb l'enganxina del ruc, al costat d'una F ben gran. On qualsevol conversa s'inicia escoltant i enmig del francès, poden caure mots en català, però amb comptagotes, massa temps els han fet callar.
Avui hem tornat de la Catalunya nord i de nou, m'he enamorat d'aquell país i de la seva gent, com els seus infants. Mai un mot més alt que l'altre, sempre atents, sempre educats. Potser són tots, potser només els de la Bressola, però dels que conec, en faig llei. Creuen en tots. En els altres i vetllen pels altres. Mostren generositat. Mostren respecte. Són acollidors.
Avui he tornat de la Catalunya Nord i sé el que fa i va fer que m'enamorés d'aquell tros de país. Tot això i molt més, perquè és un país petit però ric. D'esperit i d'indrets. Ple de colors, des del blanc de l'imponent Canigó, que s'alça de cop de la plana, als mil verds del Conflent. De pobles tractats amb amor, plens d'aigua neta que davalla per tots els racons.
Un país acollidor, per la terra i la gent, però com un vi fort, que va entrant a poc a poc. Sense presses. Glop a glop, però que un cop l'has assaborit, el seu gust t'acompanya sempre i et porta records.
Avui, he tornat d'un bell bocí del nostre país.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Grafiters amb poca traça

Si volteu pel Bages i el Moianès, potser també eix Llobregat amunt, trobareu uns grafitis que es repeteixen arreu. Són un mot. Segurament l'autor en sap el motiu, però no passen desapercebuts pels demés tot i que és difícil entendre el perquè. A moltes parets isolades, ponts allunyats, murs aïllats els trobareu. Són quatre lletres. En majúscules, això sí, un xic arrodonides i dobles.
Durant temps s'ha discutit si el fet de fer grafitis és art. Cal reconèixer que hi ha dibuixos que són impactants o fins i tot textos amb ocurrència, com el Grillart, o alguns murals reivindicatius ben aconseguits, però alguns d'aquests, com el del tal Ynda, no em semblen més que una oda al seu narcissisme, ja que són com pixades de gos però visibles. Marcant territori. D'altra banda són molt cobardes. La majoria estan en llocs allunyats i de fàcil accés. Per tant, tampoc corre riscos al fer les pintades. Si fos un investigador policial, per les pintades, podria determinar que l'autor podria ser qualsevol infant d'entre P5 i primer, que descobreixen l'escriptura i usen les lletres de pal, tot jugant amb les formes. D'altra banda que l'autor necessita reconeixement, perquè en fa moltes, però alhora és poruc, ja que a més de no poder relacionar "l'obra" amb l'artista, les fa en llocs de fàcil accés i gens controlats.
Podríeu dir i tu què n'has de fer, però les pintades les fa en llocs públics i més que millorar l'espai, en general el degrada, perquè no tenen altre valor que la repetició monòtona i poc ocurrent i aquest espai també és meu. I compte, no confonguem bretolades narcissistes i mancades de qualitat amb qualsevol tipus de reivindicació artística o social, com la pintada feta al mirador de Calders, que també és un lloc de fàcil accés, gens vigilat i sense altra mèrit que demostrar que se sap escriure.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Al castell de Montgrí ( 303 m. )

Ahir vaig anar fins al castell de Montgrí. Vaig aparcar al poble, a tocar del camí que puja al castell. És una pista ample, però que les pluges va desdibuixant. A banda i banda abunda l'argelaga i el romaní, a més de la borratja i la malva. Està plena de regerots. Al cap de poca estona la pista s'estreny. Va fent zigazagues de manera planera fins al cim, on hi ha el castell. Ara bé, a mig camí surt un corriol que s'enfila de dret per un torrent. És un torrent pedregós. Porta a una cova, on hi ha unes quantes vies d'escalada. La cova no és massa gran i està plena d'excrements de cabra. Pujant en vaig veure un parell, però xiques, cabrits. Seguint unes fletxes verdes vas pujant, voltant el turó i grimpant un xic. De fet fas molta drecera i és un camí fàcil i agraït. A la baixada vaig anar pel camí normal, que baixa des del castell al coll, el que separa el castell i el turó de Santa Caterina. En aquest camí hi trobem tres barraques de vinya, però no com les del Moianès, sinó de sostre voltat. Tot baixant es pot fer drecera, tallant perquè el camí fa tantes voltes, per minimitzar el pendent, que sovint passes per sobre del camí i només cal baixar de dret per estalviar-te un revolt. És una sortida ben agradable.
El castell, si bé només hi ha el perímetre dibuixat per les parets, amb torres a cada vèrtex, et permet tenir una visió dels encontorns fantàstica, ja que per una escala de cargol accedeixes al camí de ronda. A una banda merlets i algun matacà de tant en tant i de l'altra una barana, poc ferma, tot sigui dit.
Pujant i baixant em vaig trobar un munt de gent, ja que malgrat de castell n'hi ha poc, l'indret val la pena l'esforç. A més del castell veus la cisterna, les pedreres i altres indrets de la zona i un cop feta l'excursió, pots baixar a banyar-te a la platja.

divendres, 14 d’abril de 2017

Al Montcau ( 1.056 m. )

El fred va marxant. Dalt de les muntanyes, les més altes, la neu encara es conserva. Però durarà poc. Només cal acostar-s'hi, per veure que d'arreu davalla aigua. Regalims d'aigua d'una neu fosa que ja no aguanta el sol del matí. Més avall, l'activitat és frenètica. El zumzeig constant, d'insectes afamats, se sent si altres sons no els emmascaren.


Avui, passejant pel Montcau ( 1.056 m. ), he anat a peu de Falconera. M'hi he enfilat un tros, fins gairebé a dalt i a mesura que el sol s'alçava, el vol d'abelles i borinots es feia més intens. D'una flor a l'altra. Feinejant. Alienes a uns ulls que els observaven encuriosits amb una càmera a les mans. 
Si ets prou curós, si saps passejar silent, descobreixes la vida generosa que envaeix el parc. Primer un esquirol que ha passat rabent a prop meu, travessant la carretera. Més endavant uns senglars petits menjant. Quin xivarri! Però ha estat fer una passa i el cruixir d'un branquilló sec, els ha fet fugir esperitats. Més tard, al so de la natura, s'ha afegit el de gent caminant. Des de sota la Falconera se'ls sentia. Parlant, cridant, feliços. Potser un xic baladrers. 
Ara que el dia és clar, més llarg i no massa calorós, és bona època per passejar. Per voltar i trobar-se amb la natura. 

dissabte, 8 d’abril de 2017

Cambra d'Ase ( 2.711 m. )

Avui, amb el Guim i el Robert, hem anat a fer el Cambra d'Ase ( 2.711 m. ). Hem anat amb cotxe cap a Eina i a peu de pistes l'hem deixat ( 1.637 m. aprox ). Després hem enfilat per les pistes fins al pla del Cambra d'Ase. Fins aquí hi havia força neu, algun tram de pista un xic pelada, però es podia anar bé amb esquís.
A l'esquerra la Canal central, al mig, la Vermicelle
Des del pla, s'obre al davant, el circ del Cambra d'Ase. És impressionant. Més que res perquè sembla que a la Cerdanya no hi ha espais com aquest, però des d'aquí, s'aixequen diverses canals directes al cim.
Sortint del corredor
Hem pujat per un corredor clàssic, el Vermicelle. És un corredor no massa estret, que s'enfila de dret. Primer, a la falda, amb esquís fent voltes Maria i un cop hem arribat al final de l'embut, ens hem calçat els grampons i els esquís a l'esquena. La neu estava molt bé. Abundosa i consistent. El piolet i els grampons entraven com si fos mantega. Més amunt, algun petit tram, calia picar un xic, però poc. Amb els esquís darrera hem anat pujant fent escaleta, directa cap a la sortida. Primer amagats del sol per les altes parets que ens envoltaven, però gairebé a dalt amb un sol radiant a sobre on de nou s'obria el corredor. Pujant hi havia diferents cordades. És un corredor força transitat.

Dalt del corredor
Un cop a dalt, hem anat a fer el cim que teníem a tocar i després, desfent el camí, hem acabat d'enfilar, ja sense gaire neu, cara sud, fins al cim.

Al fons, el cim.
Des d'allà les vistes són impressionants. Avui però, amb un xic de calitja, just per amagar-nos els pobles més allunyats. Hem vist el Cadí, amb les seves canals ben nevades, el Pedraforca, tallat per una franja blanca i el Port del Compte, ben nevat a dalt. Davant, la Tossa, el Carlit, els Perics... Al fons, cap a l'est, el Canigó. Imponent. I al sud, la Torre d'Eina, el Puigmal i un munt de cims encara ben blancs.
Des del cim
Després de fer el cim hem desfet un tros de camí per trobar la Canal Central. És una canal dreta i ample que baixa al pla del Cambra d'Ase. La sortida és un xic complicada, amb un salt, però un cop comences a girar, la mateixa pendent t'acompanya. A més, avui la neu estava molt bé. Una baixada per gaudir.
A mitja canal central.
Hem pogut baixar esquiant fins als cotxes, tot i que hem hagut de fer un parell de passos, ja a baix de tot, sobre herba per unir trams de pistes d'esquí.  


   Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dijous, 6 d’abril de 2017

En Michael Moore a Finlàndia...

Interessant... El programa és més llarg, però aquí teniu un resum. 



diumenge, 2 d’abril de 2017

La Païssa

Avui he tornat a la Païssa. Hi havia una trobada de la gent que hi vàrem anar com a monitors durant els anys que va funcionar ( 1982 - 1992 ).
Aquesta casa em porta molts records. Entrar-hi, passejar per les seves cambres, reconèixer els seus racons, és tornar a una època molt feliç, quan el temps semblava no córrer i les amistats ocupaven tot l'espai.  Cada racó té una història, una conversa, una imatge. Moments gravats que ens porten lluny, molt lluny. Fins i tot a veure personatges que ja han marxat, com mon pare.
Amb ell, amb ells, hi vàrem anar abans de les primeres colònies, a preparar la casa. Bé, ells a preparar-la, muntant les lliteres, els armaris, preparant el terreny i jo allà, amb els altres infants vagarejant. Jugant per tot arreu. Descobrint la infinitat de racons que s'amaguen en aquesta casa. Cambres amb tines, pous profunds, preses rovellades, portes tancades que provàvem d'obrir, espais prohibits...
Després, de colònies, primer de nen, després de monitor. 15 dies seguits. Quinze dies d'estiu que donaven per molt, on trobaves en aquelles velles cuineres la tendresa que cercaves en moments d'enyorança o bé la complicitat en aquells monitors joves i eixelebrats. Per un infant quinze dies són molts dies i més si estàs lluny de casa i dels teus. Per un jove és tot. Ets amo de tu mateix. Governant-te.


Els records són curiosos. Les excursions que aleshores ens semblaven inacabables, avui les veus curtes. Les habitacions que creies enormes, són cops de puny i et fas creus que allà hi dormíssiu deu o dotze infants. Però la fermesa de la casa, malgrat totes les esquerdes i esvorancs, malgrat aquelles teules que malden fent equilibris per no caure, sembla a prova de tot. Resisteix. Planta cara al pas dels anys i a l'embat dels elements, però res és etern i la deixadesa d'avui, ho pagarà aviat. Molt aviat. Un altre patrimoni del país que penja d'un fil.
No és només una casa amb història. No és només un edifici entranyable, que ho és. És l'embrió de moltes primeres experiències. De moltes vivències. En aquesta casa molts hi vàrem créixer. Hi vàrem aprendre molt, potser per això seguim anant-hi de tant en tant. Per visitar-la. Per veure aquella vella amiga que tant ens va cuidar. Per retre-li possiblement l'últim homenatge. L'últim fins al proper. Com les abraçades que ens fem amb els amics en acomiadar-nos, que amb els anys, sembla que s'allarguen. Que costen més de desfer, perquè mai se sap i potser cal viure el moment i celebrar-ho. Viure'l intensament mentre es pot.


Per veure fotos de l'interior i des voltants, cliqueu aquí. 

dijous, 30 de març de 2017

Al maig, teatre al Guix.

Sovint, quan vaig a cursos de formació, me n'adono de dues coses. Una és que molts dels que els imparteixen coneixen molt bé allò de què parlen. L'altra és que alguns fa temps que no estan a primera línia de batalla. Fa temps que han deixat les aules i es dediquen a formar mestres d'oïdes. De records d'experiències viscudes. En un inici, allò que deien era força proper a l'auditori que tenien al davant, però amb el temps, la distància entre allò que expliquen i la realitat és sorprenent. Sobretot amb els exemples o els materials complementaris que fan servir.
Seguint aquest raonament, trobo lògic que els mestres que estem a trinxeres -deixeu-me fer servir aquesta expressió més com una expressió romàntica que com a metàfora visual- plasmem allò que fem per tal que serveixi a d'altres, ja sigui com a model a seguir o bé a obviar. De la mateixa manera m'agrada animar a tots els mestres que conec, que recullin les pràctiques que fan, que les posin negre sobre blanc per compartir, per d'aquesta manera, entre tots, anar fent escola. Si no es fa des de les aules, hi ha el perill que es teoritzi sense conèixer la realitat, partint d'uns exemples erronis o bé s'oblidi d'on es ve. Per això escric i envio aquests escrits a diferents publicacions i ells ja decidiran.
Avui, després de mesos d'haver enviat un escrit a la revista Guix, m'han dit, no sense alguns retocs a fer, que em publicaran al maig un article. Un escrit referent a una de les activitats que fa més anys que faig i de les que estic més convençut de la seva importància: el teatre.
De fet, fer teatre és una moguda. És un gran esforç. Darrera d'una obra hi ha molt de treball. Molts treballs paral·lels que, a vegades, passen desapercebuts, però que hi són. No parlo només del treball interpretatiu, memorístic o bé escrit si es fa algun tipus de programa o cartell, sinó d'un treball emocional intens, des de qüestions personals a d'altres més de caire grupal.
Una obra de teatre és intensa i ho és perquè toca molts aspectes i molts d'aquests són profunds. Aspectes que sovint poden quedar amagats si no es van a buscar.

dimarts, 28 de març de 2017

Fotografiant...

M'agrada la fotografia. M'agrada captar instants. Poques coses són millors que quan, després d'una llarga estona, aconsegueixes aquella imatge. A vegades arriben, d'altres no. A vegades te les topes de front, d'altres no arriben mai. Abans, quan feia fotografies, havia d'esperar a revelar el rodet per veure el que havia fotografiat i sovint me'n enduia moltes decepcions. Algunes instantànies al meu cap eren fantàstiques, tenien la composició perfecte, els colors idonis, la llum adequada, però quan les tenia en paper, a les mans, en general, la decepció era gran. L'expectativa sempre és massa agosarada.
Ara, amb les càmeres digitals, és més senzill. Pots anar fent proves i poc a poc, vas aprenent a fer fotografies i veus allò que fas.


M'agrada captar imatges quotidianes perquè tenen quelcom, pels seus colors, per la seva senzillesa o bé perquè sovint passen desapercebudes i en fotografiar-les adquireixen un valor i una bellesa que abans semblava impossible. A causa d'això, i que m'és d'un m'ha aconsellat que me'n fes, finalment he optat per entrar al món d'Instagram. Tant per penjar fotografies com per veure'n. De moment no goso fer retocs. Digueu-me romàntic, però encara penso que el mèrit és trobar aquell instant i no crear-lo. Segur però, que a la llarga també descobriré els retocs. 


Ja quan vivia a la Catalunya Nord, tenia una data assenyalada al calendari, el Visa  pour l'image. Déu n'hi do! Allà vaig descobrir el poder de la imatge. La força d'un instant i gràcies a veure aquelles imatges, potents, belles, crues, vaig enamorar-me de la fotografia i hi vaig entrar. Ara, sense gaires pretensions. Sense esperar massa. Només poder robar instants a la vida i plasmar-les en una imatge. Sense teoritzar sobre l'ISO, sense mirar massa res. Fluint.
Porto uns quants dies posant-me al dia, penjant algunes imatges del meu arxiu, aquelles que m'agraden. Malauradament me n'agraden tantes que potser en penjaré moltes. Massa. Paciència...

diumenge, 26 de març de 2017

Pedró dels Quatre Batlles ( 2.383 m. )

Avui, amb el Robert i el Guim, hem anat a fer el Pedró dels Quatre Batlles ( 2.383 m. ). Pensava que l'esquiada a l'Aneto seria la darrera, si més no a tocar de casa, però la nevada d'ahir va deixar un mantell ben blanc arreu que no podíem desaprofitar. De fet, avui, ja des de Solsona, el paisatge era blanc.
Sant Llorenç dels Morunys
Hem anat en cotxe fins al Sucre ( 1.700 m. aprox ) i des d'allà hem pujat al cim. Primer seguint un tram de pistes, no massa llarg, per poc després endinsar-nos dins del bosc. Un cop hem guanyat alçada, hem deixat enrere el bosc i les pistes, i enmig de lloms blancs i un cel blau, hem anat pujant fins al cim.
Dins del bosc
La neu era abundosa. Un bon gruix de neu acabada de caure, un xic humida però ben uniforme. Dalt del cim però, més ventat, es veia alguna pedra i la neu estava un xic gelada. Baixant, ens hem aturat al coll a esmorzar i per si de cas, hem fet un turó que hi ha al costat del Pedró, per si és un cim.

Baixant
La baixada ha estat molt divertida. El gruix de neu i la seva uniformitat ens han facilitat la baixada, malgrat era una neu humida i pesada. Hem desfet el camí de pujada per tal d'arribar al cotxe, el Guim, cercant tots els salts possibles i rere seu, nosaltres.

Des del cim

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dijous, 23 de març de 2017

Treballem en xarxa

D'uns anys ençà, la gent ha començat a prendre consciència de la importància de les escoles. La gent es qüestiona allà on deixarà el seu fill i si bé abans, l'escola era la que et tocava i ja està, en general, ara comença a haver-hi força gent que cerca el lloc de residència segons l'escola.
Avui ha començat el període de preinscripció a les escoles i si bé no ha estat una allau de trucades, sí que a l'escola i a l'ajuntament hem anat rebent trucades de gent interessant-se per l'escola i el projecte. Gent d'arreu. Disposada a canviar de vida per poder oferir als seus fills allò que creuen que és el millor.
Abans no dic que no passés. També passava, però ara, sembla que és una dinàmica més freqüent i molta gent està disposada a canviar d'entorn de vida, si creu que això anirà bé pel seu plançó i està bé, molt bé. Perquè vol dir que ens qüestionem les coses i no acceptem allò que ens ve donat si no hi estem d'acord.
Juntament amb aquest moviment de famílies, també hi ha un moviment de mestres. No parlo de mestres que canvien d'escoles, sinó de mestres que pretenen transformar les escoles on estan, ja sigui apuntant-se a cursos que creuen que els aniran bé, ja sigui visitant altres escoles, assessorant-se o afegint-se a onades reformadores. L'educació a Catalunya és un dels temes més importants. La gent hi para esment i en molts aspectes, com a país, som un referent.
Ara, a l'escola, ens han demanat d'explicar el projecte que estem duent a terme a Alacant, dins d'unes jornades per escoles rurals. El més important no és que ens ho hagin dit, moltes altres escoles ho podrien fer, sinó que el món educatiu es belluga. Busca altres maneres de fer i les observa i segurament si hi ha coses que creu que pot integrar ho farà i sobretot, està disposada a escoltar. A aprendre.
Fa uns dies ens van visitar diferents mestres dins del programa "Escoles singulars" de la FUB. D'ells en podem aprendre molt, només calia sentir-los parlar, perquè fins i tot professionals que podrien ser referents, estan oberts a veure altres dinàmiques, sense condicionants, escoltant, mirant, reflexionant. Oberts de ment. Compartint. Perquè l'educació és quelcom que s'ha de fer en xarxa, alimentant-nos els uns dels altres, picant d'arreu, prenent allò que ens pot oferir cada centre o cada professional de bo, perquè no hi ha un únic model ni tampoc una única manera d'educar. L'educació és una barreja de factors i com més productes coneixem i barregem, millor és el resultat.

dissabte, 18 de març de 2017

Parlar en públic

 Fa anys, quan treballava a la llar d'infants de Castellar del Vallès, ens van convidar a fer una xerrada sobre educació. Era una xerrada que s'organitzava des de l'Ajuntament on volien que els diferents centres escolars del poble parlessin de com treballaven, què feien i com veien l'educació.
Des de la Llar havíem fet moltes propostes i teníem un munt d'idees i projectes. Estàvem molt engrescats i poder-ho explicar, ens va fer molta il·lusió. Les llars d'infants, en general, s'han menystingut i aquella xerrada era com un reconeixement.
Era un dels primers cops que parlava en públic. Segurament també ho era per a les meves companyes. Recordo aquell dia amb un regust agredolç. Tenia molta il·lusió, idees i ganes de transmetre allò que pensava, que sabia que els altres esperaven, però recordo que instants abans que em toqués parlar, vaig descobrir que la llengua se m'allargava. Augmentava. Es feia enorme, tant com els oients que tenia al davant. Patia per allò que havia de dir, pel que pensarien o creurien. També patia pels amics que havien vingut a escoltar-nos. La llengua gairebé no m'hi cabia a la boca. És més, havia mort. La llengua és morta. Visca la llengua! No em responia. La notava però no m'era meva i encara més, s'havia assecat. Era com un tros de fusta allà dins. Suro del millor. El cap enviava missatges però ella, res de res, quieta. Immòbil. Miserablement covarda a dins del cau. Enganxada a les parets d'una cova profunda.
És cert que després de molts esforços i amb un xic d'aigua, la cosa anà millorant però aquella sensació de divisió del cos, d'abandonament d'una part d'aquest, em sorprengué i em molestà no haver pogut transmetre allò que volia tal com volia. Vaig parlar ràpid, passa que t'he vist i amb el temor de si allò que deia era encertat o no.
Anys després, tot i haver parlat més en públic, em passà quelcom de semblant. Fou a les oposicions de mestre. Havia de parlar davant d'un tribunal. Aquest estava allà palplantat i havia d'exposar, en cinc minuts, tot un projecte d'un any i m'hi jugava força. Recordo que allà vaig tornar a pensar en la xerrada de la llar, però curiosament, en comptes d'anar-me malament, m'anà bé, perquè no volia que em passés el mateix i per tant, vaig fer el cor fort i vaig parlar des del cor. Prescindint del que esperessin els altres, senzillament, dient allò que creia i pensava. Sent honest amb mi mateix i sense condicionar-me per si allò que deia o com ho deia els agradava o no. La xerrada segurament fou força apassionada, però vaig descobrir que parlar des del cor, sense el condicionant d'allò que pot esperar l'altre que diguis, és la millor manera per parlar en públic, perquè parles convençut i no tens por de dir coses que no voldries, perquè dius allò que sents.
Amb els anys he anat parlant més en públic i encara que encara em costa, amb el temps veig que aquell aprenentatge del tribunal d'oposicions o la primera xerrada de la Llar, m'han estat més útils que molts dels consells que he rebut o xerrades que m'han fet.

dimecres, 15 de març de 2017

8 anys en un instant

Ahir el Berenguer va fer 8 anys. I sí, m'han passat volant, com diem tots. Però és que el dia a dia se't menja i quan te n'adones, 8 anys han passat de cop, en un tancar i obrir d'ulls.  Fa poc el sostenies tot ell estirat al teu avantbraç i ara, et costa sostenir-lo a coll. De fet, de tant en tant recordem tot jugant, quan era xic i encara intentem aquelles posicions fetals, però costen. I a base de sentir tots aquells que  et diuen que el temps passa tan ràpid -encara que em costa de creure-m'ho, tot i veure-ho- de tant en tant faig un alto al camí i miro el meu fill amb ulls de desconegut. Miro la persona que és i em sento cofoi. Content de veure com creix. De veure com de mica en mica es va fent gran i en sóc conscient i com, a poc a poc, l'anem ajudant a fer aquells petits passos que el fan autònom. Independent. Però sabent que cal ser-hi a prop.


Si voleu a un costat, separat, distant, però a punt per donar aquell cop de mà que encara necessita i sort. Perquè encara el demana. Però a més, sabent que tot s'acaba, aprofitant l'estona que estic amb ell, amb ells, jugant quan m'ho demanen o bé preparant allò que sé que els fa feliç/ços.


Ahir, quan es va llevar li vam fer unes quantes sorpreses. Res d'espectacular, petites coses que sabíem que el feien content i en llevar-se, quan de mica en mica es va anar situant, va ser molt divertit veure la seva expressió. Els seus ulls esbatanats en veure globus a l'habitació i un mural ple de fotos d'ell. I com a mesura que li fèiem petits detalls, com un pastís de Donuts que sabem que li agraden, la seva mirada s'il·luminava. Com la nostra. Perquè quan tens fills, encara que sembli un tòpic, la seva felicitat és la teva i quan els veus feliços, tu n'ets i no et cal res més que el seus ulls espurnejant, perquè s'encomanen.

Perquè amb el temps has descobert, sense que ningú t'ho digués, que la teva felicitat va lligada a la seva i que allò que abans et podia fer feliç, ara no és res comparat amb la felicitat que sents quan els veus feliços, com quan et bé tot decidit per fer-te un petó o una abraçada i aquesta s'allarga. L'allargues. I en gaudeixes i voldries que mai s'acabés, però saps que jugues a contra-rellotge i aprofites el temps. Aprofites aquests regals inesperats i t'omples d'ell. D'ells.
Tenir fills et canvia. Et fa millor. Fa que aquella bona persona que podries haver estat, vulguis que sigui i cada dia intentes ser millor, per ell. Per ells. Perquè saps que a la balança de la vida, el contrapès són ells. La mesura i no vols ni pensar en fallar-els-hi.


diumenge, 12 de març de 2017

Aneto ( 3.404 m. )

Aquest cap de setmana hem anat amb el Josep a fer l'Aneto ( 3.404 m. ) amb esquís. El dissabte vàrem arribar cap a quarts de cinc a l'aparcament dels Llanos de l'Hospital ( 1.700 m ). Amb els esquís a l'esquena vàrem pujar per asfalt, uns 500 metres, fins on comencen les pistes d'esquí de fons, a tocar de l'hotel. Aquestes pistes van pel fons de la vall, fins on comença, pràcticament, els Aigualluts, al capdamunt del riu Ésera. A mig camí vàrem enfilar cap al refugi de la Renclusa (2.140 m. ) on hem passat la nit. A les set sopàvem i a les vuit, quart de nou, ja érem al llit a punt per a dormir.
De bon matí, cap a quarts de sis, ens hem llevat i fent un mos ràpid, ens hem calçat els esquís i hem enfilat cap als Portillons, la porta de la glacera de l'Aneto.

Enfilant cap als Portillons

Al fons, l'Aneto
A l'estiu, aquesta pujada està plena de rocs enormes, però ara, a l'hivern, són pales de neu llargues. Amb la foscor es veia una cuca de llum que s'enfilava fent ziga-zagues. No feia massa fred, tot i que en llocs exposats, el vent feia que la sensació tèrmica fos de fred viu. La boira ens ha acompanyat força tros. Sort del GPS del Josep, perquè podíem anar seguint el camí. Tot i això hem acabat arribant per sobre dels Portillons i hem hagut de baixar un xic.
En arribar als Portillons, ens hem tret els esquís per baixar-los, perquè és un pas estret i rocós. A sota, ens els hem calçat de nou, ja fins al coll de Corones. De fet es podia pujar fins més amunt, però el camí principal, s'enfila de dret i semblava que allà potser era un bon lloc per deixar els esquís, ganyipar i deixar les motxilles. Des de Corones es pren una pala que poc a poc es va enfilant fins que pren una inclinació força gran. El darrer tram, fins a sortir a la darrera pala del cim, fas escaleta amunt, sense fer "S" enmig de rocam. Gairebé a dalt, hem deixat els piolets, per encarar el pas de Mahoma.

Sortint de la canal
Pas de Mahoma i cim al fons
 Aquest pas és un pas entre roques, curt i exposat. A banda i banda hi ha timba, però té bones preses. L'hem fet força bé, tot i que potser no estem massa acostumats a moure'ns entre pedres amb els grampons posats, fins al cim.
A dalt, el sol lluïa. Sota nostre núvols i només els pics més alts sobresortien, tot i que les ventades, aclarien de tant en tant la panoràmica.

Al cim
De baixada hem anat cap a la Punta Oliveras ( 3.298 m. ). De fet la baixada fàcil era cap aquí, cap al collet i només ens restava pujar fins al cim.

Foto feta des de la Punta Oliveras amb l'Aneto al fons.
Un cop feta la punta hem baixat fins al coll de Corones i ens hem calçat els esquís per baixar cap a Aigualluts. Recte avall.

Deixant l'Aneto i arribant als Aigualluts
La neu estava fantàstica. La millor d'aquesta temporada, si més no les primeres pales. Quan hem anat perdent alçada, aleshores ja hem trobat algun tram de neu més crosta.
Hem baixat fins al fons de la vall i des d'allà, cap a les pistes d'esquí de fons i el cotxe.
Aquest cap de setmana ha estat bé, molt bé. Una molt bona sortida.

Per veure totes les fotos cliqueu aquí.

divendres, 10 de març de 2017

És quan corro que volo...

La diferència de córrer pel bosc entre setmana i els caps de setmana és de sorolls. Avui, que entro més tard a treballar, he anat a córrer per Mura una estona i gràcies al silenci que imperava al bosc, he descobert tot de sons que d'altra manera els caps de setmana s'amaguen, ja sigui perquè les motos que trinxen els corriols no hi són, ja sigui perquè les carreteres van buides.
Sigui com sigui avui tota l'estona m'ha acompanyat el so del meu trepig. Un trepig pausat. Sobre terra seca després de pluja. En un sòl pla. Compacte, lliure de pols i amb pedretes soltes sobresortint. Enmig de les passes, la meva respiració. Rítmica. Acompanyant els moviments del meu cos i de tant en tant, la conversa d'alguns ocells. Alguns amb un cant alegre, rebent resposta. D'altres amb un de més planyívol i encara d'altres, amb un so monòton. Repetitiu. Com enfeinats.
Sovint, rere un revolt o enmig d'un corriol, algun ocell que alçava el vol, ja fos de terra, aus petites i esmunyedisses o bé del brancam. Ocells més grans. Algun, com un rapinyaire, més majestuós. Començant el vol pausat, batent un xic les ales i en un no res, allunyant-se veloç.
El silenci també et permet endevinar moviments. De lluny, algun animal de quatre potes fugint, pel trepig i els espetecs de les branques ho endevines.
Si a més, a aquest torrent d'estímuls hi afegim un sol brillant en un dia fresc, el cos sembla un gran receptacle d'emocions i acabes corrent amb un somriure ample a la boca, d'orella a orella i de tant en tant, perquè et sents sol de mirades que et jutgin, estens tu també les ales i voles per un moment. Lliure. Feliç. Únic i agafant embranzida vas fent saltirons i respons als ocells i ells t'escolten, et parlen. Sou un.

diumenge, 5 de març de 2017

Tossa Plana de Lles ( 2.915 m. )

Avui he anat amb el Robert a fer la Tossa Plana de Lles ( 2.915 m. ). Curiosament, avui feia vuit anys, que hi vaig pujar i vaig tancar la temporada d'aquell any. A dalt, em vaig fer una foto amb un pitet, amb la llegenda "Papa", i un bolquer, detall de l'Albert. Dies després va néixer el meu primer fill.
Hem anat fins a Cap de Rec i des d'allà, per dintre del bosc i obrint traça, hem anat fins al Pradell. Només travessar el túnel, aquell que ja està amortitzat però com que dóna beneficis no alliberem i fem pagar a la gent, es veia tota la plana nevada. Feia temps que no en veia tanta de neu.
Després del Pradell, amb una neu pesada, humida i molt abundosa, hem enfilat cap al cim. Tota l'estona obrint traça, amb uns esquís que s'enfonsaven uns 20 centímetres i una boira persistent. La pujada ha estat feixuga i a uns cinquanta metres del cim, veient que no vèiem res, cada cop la boira era més espessa, hem decidit fer mitja volta. El vent ens ha acompanyat força estona. Hem baixat seguint les traces que havíem fet però al cap de poc, aquestes ja estaven colgades. Intuint el camí, pel pendent i els roquissars que reconeixíem, hem anat fent, fins que al cap de poc, el dia s'ha anat obrint. No massa. Només quan érem a baix, el cim s'ha destapat i es veia lluminós i imponent al fons. Ja passa sovint. Quan ets el cim tot es veu tapat i un cop a baix, s'aclareix. Què hi farem!


La baixada ha estat cansada. Amb molta neu. Humida. Profunda. Pesada. Fent grans esforços per girar i després dintre del bosc, al principi, remant força. Més endavant, amb les traces ja ben marcades, cada cop pujava més gent, la baixada ha estat més fàcil. Les cames però, esgotades.
Un cop avall, ja a la furgoneta, han vingut uns personatges del refugi a reclamar-nos el forfait. Bé, a exigir-nos i amenaçar-nos amb denúncies als mossos. De res ha servit dir-li que nosaltres hem anat a fer cim i que les seves traces, les d'esquí de fons, ni les hem trepitjat. De fet, ha fet una foto a la furgoneta. Deia que era política d'empresa. Jo mateix et denunciaré, em deia assenyalant-me amb un dit. Quina barra! Però és clar, el negoci és el negoci i si poden rampinyar un xic d'aquí i un xic d'allà, tot això que tenen. Però un servidor, per principis, s'hi ha negat. A la muntanya també, NO VULL PAGAR! 


dijous, 2 de març de 2017

Que condemnin a l'Homs

Presó de Calders
Fa anys, vaig llegir un llibre d'en Vercors, titulat "Els animals desnaturalitzats". En aquest, una expedició viatjava a Nova Guinea i allà descobria uns éssers en procés d'hominització, ni massa bèsties ni massa humans. Amb aquesta descoberta, es començava a especular en usar-los com a mà d'obra barata i els beneficis que en treurien.
Un personatge, en Douglas Templemore, contrari a aquesta situació, fa una jugada mestra. Insemina una femella d'aquesta espècie amb el seu esperma i un cop neix el fill, el mata. Acte seguit, s'acusa ell mateix d'assassinat, de manera que en faran un judici a Londres per determinar si és assassinat o no. Si l'absolen, haurà sols matat un animal, mentre que si el condemnen, aquells éssers hauran estat considerats homes. Per tant és un gran llibre que convida a la reflexió.
A banda d'això, aquests dies em ve força al cap. Si absolen l'Homs, reconeixeran que el 9N no va tenir importància, era només una consulta sense valor, mentre que si el condemnen, aleshores atorguen al 9N el valor principal que tenia, el d'un referèndum.
Així doncs, tenen la pilota sobre la seva teulada i em sembla que potser no han pensat massa en les implicacions d'allò que decideixin, perquè sigui com sigui, com amb l'animal, des del moment que el jutgen, reconeixen que hi ha una possibilitat que allò que es fes fos un referèndum i per tant, la línia entre en que ens volen fer creure i el que és, és més tènue del que sembla.

diumenge, 26 de febrer de 2017

Altre cop a una paret


Feia temps que no em calçava uns peus de gat. Malgrat tenir les vies del Cargolaire a sota casa, a tocar, les visitava més per passar-hi corrent que per enfilar-m'hi. De fet, escalar em costa. Ho veig més com una necessitat per quan vas a la muntanya i et trobes un mal pas, que no pas com una finalitat en si mateixa.
Durant un temps hi vaig anar. El Josep m'hi portava. Però patia. Patia molt. No pas per ell, i ara, sinó perquè un servidor, un cop no toca de peus a terra, comença a pensar molt. Massa. Però el desig de fer muntanya és molt fort i serrant les dents he anat fent. Mai saps que t'espera unes passes més enllà.
Avui, anys després, he tornat a baixar al Cargolaire. Amb el Guim, el Pere, el Berenguer i el Robert i de nou, se m'ha despertat aquell estrany cuquet. El que et neguiteja per dins però alhora t'empeny a pujar i tot i que no he fet més que una via, de segon i fàcil, de nou he tingut aquella estranya sensació que sempre he tingut. Una barreja de por, desig, ganes i repte. Vaja, que potser no tornaré a trigar tant a pujar altre cop a una paret, això sí, sempre ben segur.

dimarts, 21 de febrer de 2017

No tothom serveix per a tot

Avui veia una notícia, compartida pel sindicat UGT, on es desestimava l'exclusió d'un professor a la borsa d'interins al no superar el període de proves. De fet, explicava que hi havia moltes irregularitats i per això, el Departament, l'havia de readmetre. No en conec el cas. No en sé res excepte el que han explicat els del sindicat, ara bé, com a mestre que fa uns quants anys que volta per les escoles, la meva pregunta és quan sortirà un sindicat de defensa dels alumnes i les escoles.
L'existència dels sindicats és necessària. És imprescindible, ara bé, aquests no poden ser esclaus de tots els seus afiliats i quan un mestre o el que sigui, no serveix per a la feina, aquests haurien de tenir el valor de refusar la seva defensa malgrat la seva prioritat sigui pensar en drets laborals i no drets dels infants i m'explico.
Més d'un cop, en diferents escoles, m'he trobat personal d'aquell que tothom et diu, malgrat pesi, que no serveix per a la professió. Tenen moltes virtuts, per descomptat, però com a mestres, no encaixen, sap greu. Vaja, imagineu-vos un Charlie Rivel fent de futbolista al Barça, quatre dies duraria. Però tot i això, pel principi de defensa i veracitat de qualsevol treballador, el sindicat el defensa i aquest personatge segueix exercint malgrat no tingui les capacitats esperades. Per cert que algun cop he vist de gent que ha passat tots els períodes de proves -Universitat, escoles de pràctiques, inspeccions... i aquí tots en som còmplices- i quan ha de començar a treballar aconsegueix per un mitjà o altre no fer-ho mai. Doncs bé, crec que els sindicats haurien de ser còmplices de l'educació, ni del Departament ni exclusivament dels treballadors i potser aquí és on m'equivoco, ho reconec. Però m'agradaria que aquests defensessin la justícia per sobre de tot i casos que són flagrantment indefensables, mestres que es coneixen tots els envitricollats camins de les baixes, per exemple, i les usen en benefici propi, es trobin en els sindicats un agent més de defensa de la professió i els aturin els peus, perquè aquests mestres fan molt de mal al col·lectiu. Crec que no s'ha de ser corporativista o potser sí, segons com ho mirem. Un representant sindical hauria de ser, al meu entendre, un agent destinat a defensar aquells treballadors que ho necessiten de veritat i no aquells que s'aprofiten, i es veu, de les escletxes del sistema per vampiritzar allà on poden, traient suc d'on saben que en trauran. Potser sóc il·lús, potser somnio truites, però m'agradaria pensar que tant els sindicats com el Departament, per sobre de tot, i tenint en compte els drets individuals, defensen els infants a capa i espasa i mai, un  dret individual mal entès o ben aprofitat, passarà per sobre de la mainada.
També és cert que certs sindicats, no tots, tenen enquistats uns personatges d'anys i panys que et parlen d'una professió que fa anys i seguim, panys, que no exerceixen. No tots, és cert, però molts i aquests molts, fan que els sindicats perdin el prestigi i l'estima que es mereixen, s'omplen la boca d'una professió que tenen oblidada i només veuen en les visites llampec que fan a les escoles. A més, sovint la defensa de rèmores del sistema que la gran majoria dels mestres els desitja un llarg futur però fora dels seus centres, els garanteixen la seva plaça sindical.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Puigpedrós ( 2.915 m. )

Ahir vàrem anar amb el Joan, el Ton i el Pep a fer el Puigpedrós. Vàrem deixar el cotxe passat Meranges, a la tanca, cap a quarts de deu, un xic tard i seguírem per la pista fins que vàrem trobar el trencall del refugi de Malniu ( 2.138 m. ). Just al trencall ens vàrem calçar els esquís. El corriol que puja fins al refugi passa per dins del bosc i un cop al refugi, aquest va desapareixent.

Per la pista
Feia un sol esplèndid i una temperatura força agradable. Fins que no vàrem guanyar alçada i mentre estàvem arrecerats per la muntanya, anàrem traient-nos capes de roba, però un cop al llom, ja exposats al vent, que primer no en feia massa, vàrem haver de tornar-nos a abrigar.

La primera pala
Al Joan, que era el primer cop que feia esquí de muntanya, li van sortir llagues. Qui sap si perquè les botes que duia no eren seves i s'havia d'acostumar, qui sap si perquè els botins els duia girats. Així doncs, al llom ens aturàrem a menjar i ell a posar-se la segona pell a la llaga.
Des del llom vàrem prendre una primera pala, amb la neu un xic gelada, no massa, tot fent diagonals per pujar fins a l'altiplà que hi ha al capdamunt, abans de la darrera pala. La neu no es veia massa bé. Neu crosta i un xic pesada. Ja ens  ho digueren uns que baixaven.

Al fons, el Puigpedrós
La darrera pala, curta i no massa dreta ja es veia ventada i de fet, al cim, no hi vàrem ser gaire estona, el temps de treure les pells, abrigar-nos encara més i encetar la baixada.  Com ja ens temíem, la neu no estava especialment bé per esquiar, perquè al ser crosta, en fer girs, es trencava i calia fer molta força de cames per aguantar-te. Més avall estava millor perquè s'havia transformat. Potser el que va anar millor, mentre feia pendent, era el Ton, amb la planxa de surf.



Arribant al cim
 Al final ens van sortir uns 1.100 metres i escaig de desnivell en dotze quilòmetres i mig, aproximadament.
Ara bé, tot i que la baixada no va ser especialment bona i que vàrem enganxar la cua al túnel del Cadí, com sempre vaig gaudir molt, moltíssim de la sortida i ja friso per la propera.

El cim