divendres, 22 de setembre de 2017

Cal ser forts

Sóc mestre. Per sobre de tot sóc mestre. El fet de ser director és circumstancial. Qüestió del moment. Per tant, actuo com a mestre. I tot allò que faig, ho faig com a mestre i com a tal, crec, defenso i argumento que qualsevol conflicte s'ha de resoldre dialogant. Parlant. I si cal, votant. Amb tranquil.litat. Escoltant allò que tothom pensa i acceptant-ho, encara que de vegades m'he hagut de menjar gripaus, perquè totes les preguntes estan permeses. Però també és cert que faig allò que puc per tal que certes preguntes no calgui plantejar-les, no per res, sinó perquè abans que es plantegi el problema, ja mirem de no arribar-hi. Una manera bona d'evitar problemes és anticipar-se. Avançar-se als problemes i això, bàsicament, s'aconsegueix escoltant i observant. Escoltant molt i observant més i quan apareixen signes de dificultats, actuant. Però no tapant el problema, sinó tot el contrari, destapant-lo i parlant-ne. Buscant l'arrel del conflicte i després cercant una solució que serveixi. No per a mi, ja que podria ser que aquesta fos temporal i el problema s'enquistés, sinó per a totes les parts.



És cert que això és esgotador. És cansat i en general és un procés llarg. Ara bé, els resultats, a la llarga, són més duradors, perquè l'aposta és comuna i respectada per tothom. No està imposada.
Podria imposar decisions. Maneres d'opinar, però això, a més d'empobrir el grup, seria desvirtuar l'educació i m'agrada pensar que vinc d'una tradició republicana, de respecte als altres.
A casa, d'una banda van lluitar a la guerra civil. De l'altra es van amagar. Emboscats. Amb el temps, el perdedor va viure més bé i amb més enteresa el fet d'haver lluitat i perdut que el que es va amagar. Tots prenien decisions pels seus, però cadascú des d'on creia que podria ajudar més a la família. D'ells en vaig aprendre que és millor ser fidel a uns ideals malgrat es pugui perdre que no pas amagar el cap sota l'ala, perquè a la llarga mai et perdonaràs a tu per no haver fet més i sempre et preguntaràs què hagués passat si... Perquè els demés obliden, però un no i no hi ha jutge més cruel i implacable que un mateix.
Per això, quan avui he rebut la missiva amenaçadora, dient allò que se suposa que hem de fer o no fer, he recordat els meus avis. De fet ningú m'ha demanat que obrís l'escola, tot i que si se'm demanés ho tinc molt clar. Per coherència. Per trajectòria. Perquè no es pot intentar coaccionar aquells que treballen i actuen amb el cor, perquè el cor és un múscul molt fort i quan fas de la veritat i el respecte, així com l'escolta als altres el teu modus de vida, canviar-ho o pervertir-ho seria trair una trajectòria, uns ideals i després, amb quina cara podries posar-te davant d'uns infants a defensar res? No ens equivoquem, som mestres per sobre de tot i per tant, hem d'actuar com a tal, honestament, amb els altres i un mateix.
Per tant, per coherència i dignitat, a més d'un xic d'indignació, m'he de mantenir ferm als meus ideals i defensar allò que crec i postulo on calgui i quan calgui i si calgués fer el pas, el faria.

dijous, 21 de setembre de 2017

La partida avança


Ahir vaig anar a Manresa a manifestar-me, a mostrar el meu rebuig a aquest Estat malaltís i prepotent i alhora a mostrar la meva solidaritat amb tots aquells polítics que defensen que en aquest país es pugui votar jugant-s'hi més que el càrrec.
A la manifestació hi havia tot tipus de gent. Una manifestació variada i esperançada. I multitudinària. Gent jove, gent gran. Gent de mitjana edat. Alguns vestits curosament, d'altres de tribus urbanes i tots plegats, junts cap a la caserna, on podria haver-hi hagut incidents. Però cap. Càntics, crits, salts i balls, castellers i banderes onejades per mostrar que som un poble decidit. Pacífic que no cobard que demana amb determinació que vol votar. Que és present.
Mentre, des de l'Estat, repressió. Vaixells on dormiran guàrdies civils i policia. Molta policia. I molts escorcolls.



Mirat des de la distància és surrealista. Perseguir gent que vol votar. Urnes, paperetes, propaganda... Per cert que els que estan en contra del referèndum o volen que es voti no, fan campanya a tots els mitjans de l'Estat i la fiscalia no fa res.
El temps segurament posarà a tothom al seu lloc. Els socialistes han quedat ben retratats, fent el joc als populars, mostrant que són un partit sense ànima, sense idees, poruc de perdre els quatre escons que els queden. Els taronges prepotents, reclamant l'atenció mediàtica de la representació que no tenen. Quants alcaldes seus s'han negat a cedir locals? Doncs això.
Passi el que passi però, dubto que hi hagi cap cola capaç d'unir el que s'ha trencat i aquells que ja han marxat, com jo, mai tornaran i al contrari, treballaran per poder aconseguir la llibertat, per nosaltres, és clar, però sobretot pels nostres.
Mentrestant, esperançats en poder votar el proper 1 d'octubre.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Viure vol dir prendre partit...

M'han enviat això d'un sindicat curiós...

Benvolgut/da company/ya,
Atès que abans del proper 1 d'octubre de 2017 pots rebre algun requeriment de dubtosa legalitat, t'exposem el protocol d'actuació que, en la nostra opinió, cal seguir per ajustar-se a la legalitat vigent:
1.- Si es rep una ordre que s'entengui que pot ser il·legal, s'ha de demanar que aquesta ordre es lliuri per escrit i signada per la persona que la dóna, per tenir constància escrita d'ella.
2.- Informar a l'inspector del centre de l'ordre rebuda i lliurar, en el registre de la inspecció, un escrit explicatiu, adjuntant una fotocòpia de la mateixaPer a això pot utilitzar-se el model adjunt. Amb això es pretén salvaguardar la responsabilitat davant les conseqüències legals del seu compliment.
3.- En el cas que l'ordre rebuda sigui manifestament il·legal, l'afectat té el dret i l'obligació de no acatar l'ordre i de posar-ho en coneixement de l'Alta Inspecció de l'Estat (de forma telemàtica en " directora_educacio.catalunya@correo.gob.es " o de forma presencial en el carrer Bergara, 12. Barcelona) mitjançant l'enviament del mateix escrit explicatiu esmentat en el punt "2", adjuntant també una fotocòpia de l'ordre rebuda.
4.- Si es considera que es pugui incórrer en una situació il·lícita amb conseqüències penals, es recomana posar una denúncia davant la Policia, la Fiscalia o un altre òrgan judicial.
Desitjant que no arribis a trobar-te en aquesta situació, rep una molt cordial salutació
Barcelona, 18 de setembre de 2017
Sindicat AMES (Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari)

La meva resposta...

Benvolguts,

Primer de tot dir-vos que som una escola i no un institut. Entenc que sou un sindicat minoritari encarat als professionals de secundària, però segurament, amb menys de 500 afiliats, sense representants a la junta de personal, ni delegats sindicals ni tan sols una seu física -diari Ara- desconeixeu força el món escolar i per tant és un descuit a no tenir en compte. 
És d'agrair que us preocupeu pel món docent d'Infantil i Primària tot i que ja tenim els nostres representants, que d'altra banda estan ben arrelats al territori i vetllen pel bon funcionament de l'educació i els seus treballadors, sense entrar en discusions partidistes i interessades sobre els llibres de text.
De totes maneres i amb afany de poder-vos escoltar, restaré a la vostra disposició, si així cal, el proper u d'octubre a l'escola, de les 9 fins a quarts de 9 que tenim previst fer una jornada de portes obertes en cas que no hi hagi cap altre acte organitzat.

Moltes gràcies pel vostre interès

Com ho veieu?

diumenge, 17 de setembre de 2017

Si a Catalunya passa el que passa


Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen una llengua pròpia i ja se sap, hi ha tantes maneres de veure el món com llengües hi ha.
Si a Catalunya passa el que passa és per la tele que tenen, que explica coses diferents. Que no segueix la línia de l'Estat.
Si a Catalunya passa el que passa és per l'escola que tenen, que expliquen el món des del seu raconet de món.
Si a Catalunya passa el que passa és pels diaris que tenen, que no filtren com cal les notícies i hi ha coses que es poden malinterpretar.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen els esportistes que tenen, que no saben defensar bé l'únic equip.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen els polítics que tenen, que els enganyen i no ho saben veure.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen una ràdio que fa pensar i això és perillós.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen una bona sanitat i d'això ja no s'han de preocupar.
Si a Catalunya passa el que passa és per la música que escolten, massa revolucionària.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen massa diners i els costa ser solidaris.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen policia pròpia i perden el respecte que de gris vàrem guanyar.
Si a Catalunya passa el que passa és perquè tenen accés a Internet, una porta al món massa gran per a ments influenciables.
Si volem que a Catalunya no passi el que passa acabem amb tot; tele, ràdio, premsa, diners, escola, música, sanitat, llengua, Internet, policia, polítics i esportistes, i així, finalment, seran nostres.
Segur que em deixo coses però molt desencaminat no dec anar...

dissabte, 16 de setembre de 2017

Per dignitat


Per més informació, clica aquí.

dijous, 14 de setembre de 2017

Estic il.lusionat...


Estic il.lusionat. Molt il.lusionat. Il.lusionat perquè sento al president del meu país i em fa sentir esperançat. Perquè sembla assenyat i decidit.
Estic il.lusionat perquè hi ha una colla de polítics que sembla que van a una.
Estic il.lusionat perquè malgrat totes les traves d'un Estat que ens menysté la gent es mobilitza. És mou.
Estic il.lusionat perquè líders europeus i dels Estats Units comencen a dir que acceptaran el resultat d'un referèndum aquí.
Estic il.lusionat perquè el contrincant, tot i ser fort, tot i ser dur i tenir tots els tribunals a favor seu, em sembla que se sent desorientat, segueix amb pràctiques d'èpoques franquistes que els retraten arreu del món i no saben com aturar el tsunami democràtic que els ve a sobre. I fan el ridícul.
Estic il.lusionat perquè quan sento els líders dels partits contraris a la independència o fins i tot al referèndum, no només no tenen arguments per defensar el no, sinó que mostren un nivell intel.lectual, democràtic, estratègic i humà molt baix i això tard o d'hora els anirà a la contra.
Estic il.lusionat perquè la Guàrdia Civil va perduda, fa el passerell i semblen i tothom ho percep que són uns titelles d'un govern corrupte i ruc. Perden el temps perseguint fotocopiadores quan avui en dia la tecnologia va molt més enllà.
Estic il.lusionat perquè molts advocats, a través de l'associació Drets, s'ofereixen per a defensar aquells que siguin atacats.
Estic il.lusionat perquè més de set-cents alcaldes i entre ells el de Barcelona, facilitaran el referèndum, posant-se al costat del poble, malgrat les pressions, atacs i coaccions que reben.
Estic il.lusionat en veure que la defensa de l'Estat la fa un tal Millo, entre d'altres, que ha pidolat càrrecs a tots els partits i per tant denota una manca de compromís i criteri èpica.
Estic il.lusionat perquè veig el país il.lusionat, content i decidit, molt madur i segur d'ell mateix, malgrat els atacs, els insults, les mentides, les manipulacions, les coaccions i les vexacions que rep per totes bandes, dels que sabem que ens atacaran sempre i dels que se suposa que haurien de defensar un estat de dret i democràtic.
Per tot això estic il.lusionat i crec que a més de votar, guanyarà el sí. Per dignitat, coherència i sobretot per necessitat.


dimecres, 13 de setembre de 2017

Estic emprenyat


M'emprenya. M'emprenya que amenacin a l'Anna Gabriel i que la Inés Arrimadas, malgrat la solidaritat que va trobar en aquesta, ella justifiqui els atacs a la cupaire.
M'emprenya que es persegueixi gent que senzillament imprimeix un full, que potser ni s'usarà pel sol fet d'espantar a tothom.
M'emprenya que l'alcalde del meu poble, amb qui tampoc hi tinc massa afinitat política, el citin a declarar per dir que permetrà que poguem votar. Que poguem opinar. Aquí me'l faig meu!
M'emprenya que tricornis verdosos entrin a una empresa per desconnectar una pàgina web que informa d'un procés polític mentre estem en alerta terrorista i feixistes de la Falange, per exemple, tenen la seva pàgina activa vomitant odi, bilis i ignorància.
M'emprenya veure com mitjans de comunicació manipulen la veritat sense cap tipus de vergonya i a sobre en fan bandera.
M'emprenya que polítics d'aquest país, quan veuen que no se'n surten al parlament perquè la gent no els ha votat, boicotegin la voluntat de la majoria de manera xavacana i barroera, amb mala educació, prepotència i mal gust i en cas de necessitat, recorren a un tribunal escollit pels partits estatals per imposar la seva voluntat.
M'emprenya que personatges mediàtics s'excitin davant de greuges determinats però que a vegades, quan qui pateix el greuge és de pensament diferent, només per pensar diferent, callin i no facin soroll.
M'emprenya viure en un Estat on els polítics són capaços de canviar una llei en vint-i-quatre hores per pagar el deute però no per deixar expressar-se a la gent.
M'emprenya que el Partit Popular, que té la sort de que els testimonis que podrien parlar de la seva corrupció morin, es cremin arxius de jutjats o desapareguin ordinadors, parli de democràcia i de llei.
M'emprenya que feixistes o els seus deixebles, aferrats a l'antic règim, ens parlin de democràcia quan ells mai l'han volgut ni l'han defensat si aquesta no els ha anat a favor. Quants morts hi ha a les cunetes!
M'emprenya que en ple segle XXI, encara hi hagi qui defensi la presència d'un rei. D'un personatge inútil, absurd i car, mantenint una institució retrògrada però canviant allò que li plagui al monarca.
M'emprenya que em vulguin espantar, dient que si em demanen d'anar a una taula electoral, em processaran.
M'emprenya que els meus fills visquin en un Estat tan mancat de democràcia i que a sobre, gent d'esquerres se'n desentengui perquè no és la seva lluita, com si la lluita de la llibertat d'expressió, no fos una lluita comuna per a tots aquells que estimen la llibertat en general.
M'emprenya que m'amenacin per expressar allò que penso. Allò que sento i expresso amb respecte. Amb tranquil.litat, sense alçar la veu, sense imposar.
M'emprenya tant, que per poc que pugui votaré i em mantindré ferm, donant suport en tot allò que pugui, perquè si ara claudiquem, les retallades a les llibertats augmentaran.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Diada de l'onze de setembre


Un altre any a la mani de l'onze. De fet diria que només he deixat d'anar a Barcelona quan vivia a la Catalunya Nord i treballava o bé quan el guió requeria que féssim no sé quines històries fora de Barcelona, tipus via catalana o repartits pel territori, nosaltres  a Berga i allà anava. La resta a la capital..
Al principi hi havia poca gent. Recordo pocs milers de manifestants i molts alderulls al carrer, però poc a poc, la cosa ha anat canviant. És cert allò que diuen, que és un moviment de baix a dalt. De la gent als polítics. Dels néts als avis. Perquè els darrers anys, la gent que s'ha manifestat ha esdevingut més plural, més diversa, de totes les edats i tots amb somriures.


Avui, a Barcelona, de nou una barreja de gent fantàstica. D'edat, d'origen... I de nou hi ha hagut moments emocionants.
El primer, el minut de silenci pels atemptats. Un silenci sepulcral. De cop, el girigall que se sentia, ha desaparegut i enmig del so de les banderes onejant pel vent que feia i l'anar i venir d'helicòpters, un silenci respectuós. Compungit. Fort. Més fort que qualsevol crit, que qualsevol clam.
Passat el minut, un esclat d'aplaudiments i al cap de res, els Segadors. Eixordadors. Punyents. Un cant de llibertat. Moments de pell de gallina.
Pocs països s'inscriuen per anar a una manifestació. Menys compren samarretes o altres accessoris. I encara menys, obeeixen les indicacions com el poble català si l'objectiu ho requereix.
Veient tot això, no sé quan trigarem, però tinc clar que tard o d'hora serem independents. Per tossuts. Per francament tossuts i ens ho haurem guanyat a pols.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dissabte, 9 de setembre de 2017

dijous, 31 d’agost de 2017

De Balsareny a Manresa per la Sèquia.


Feia un dia rúfol. Bé, al matí ha plogut força i pensant que ja no plouria gaire més, hem decidit anar a córrer amb l'Oriol.
De fet, volíem anar a fer un cim però se'ns ha fet tard i per això hem preferit fer quelcom de més proper.
Entre un vols dir i un no serà massa, hem acabat anant en cotxe fins a Balsareny per fer la Sèquia. L'altre cotxe l'hem deixat al parc de l'agulla. Massa bé no hem començat. Quan dúiem un parell de quilòmetres, com a molt, hem vist que no teníem les claus del cotxe del parc i hem hagut de recular a buscar-les.
La sèquia és un canal que va des de Balsareny a Manresa i passa per Sallent i Santpedor. En total són poc més de 26 quilòmetres. És un recorregut molt planer, ran de canal.
Aquest passa enmig de boscos i camps. És agradable de fer i més un dia com avui, fresc. Ara bé, quan portàvem uns sis o set quilòmetres ha començat a ploure amb ganes. El terra s'ha tornat relliscós. Un corriolet fangós d'argila flanquejat per herbes baixes era gairebé l'únic que es veia. La roba, a mesura que s'ha anat xopant, ha esdevingut pesada, així com les sabates. Al final, una cursa que havia de ser relaxada s'ha anat complicant, tot i que quan ha parat de ploure, de nou ha esdevingut molt agradable, si no fos perquè les cames ja havien estat força castigades.
Hem arribat al parc amb un sol lluitant entre els núvols per imposar-se. Els darrers quilòmetres, que hem fet sense seguir la sèquia, els hem fet caminant. Gaudint del que quedava del dia i recuperant-nos del que ha esdevingut una volta molt cansada.

divendres, 25 d’agost de 2017

Punta Mollón ( 2.293 m. ), Bachimala ( 3.176 m. ) i Punta Sabre ( 3.134 m. )


Abans d'ahir vàrem anar amb el Dome, l'Oriol i el Roger cap a Osca, cap a la vall de Chistau. Des de casa unes quatre hores en cotxe, fins al refugi de Viadós ( 1.740 m. ). El cotxe el deixes a tres-cents metres d'aquest.
Quan vam arribar hi havia tempesta, llamps i trons. Però al cap de poc, el sol va sortir i vàrem aprofitar, després de deixar les coses al refugi, on passaríem la nit, per fer una passejada. Vàrem veure que a sobre del refugi treia el nas un turó i pujant primer turó a través i després ja cercant camins, vàrem enfilar-nos fins a la Punta Mollón ( 2.293 m. ). Tot el camí estava ple de caus de marmotes i de fet, pujant, a més de sentir-les, en vàrem veure algunes. Aquesta excursió ens va servir per veure el cim que faríem l'endemà.


De bon matí, ben d'hora, cap a les 6, vàrem sortir del refugi cap al cim. Tot i que el dia abans havíem vist per on anar, per estalviar-nos pujar de dret amunt, vàrem decidir seguir les marques que indicaven el camí cap al Bachimala ( 3.176 m. ). Tot i això, està molt mal indicat i les marques que hi ha, en comptes de portar-te al cim, et porten cap al refugi de Tabernés, on hauries de fer molta volta per fer el cim. Per tant, després de recular algun tram, vàrem seguir el corriol que pujava de dret cap al coll de Viadós, tot seguint la carena. És un sender força clar, entremig herbes i dret.
Un cop al coll, cal, aleshores, anar cercant fites. En comptes de pujar directe a la Punta de Sabre ( 3.134 m. ) a les palpentes, vam decidir seguir les fites. Aquestes flanquejaven enmig de tarteres de pissarra, cap al circ.


De lluny sembla difícil trobar el camí de pujada, però cercant les fites, vam anar trobant un sender que resseguia el circ fins a una tartera per on es podia pujar. Aquest tram era un xic perdedor i potser, pel desnivell, una mica complicat, però fent servir les mans, vam aconseguir pujar al llom.



Des d'allà puja una altra tartera clara, llarga i fàcil fins a la cresta que ens portarà al cim. És una cresta molt fàcil, sense massa pati i ample.
En poc més de tres hores érem al cim. Després de ganyipar un xic, vàrem decidir fer la cresta cap a la Punta de Sabre. És una cresta molt assequible, amb bones preses i en general, clara. De fet, és potser la part més divertida de la sortida, aquesta cresta. Així doncs, crestejant, vam arribar al cim i després el vam desfer per tornar al Bachimala i baixar.






De retorn, vam començar a trobar algunes persones, no massa, potser mitja dotzena que enfilaven cap al cim.
La baixada la vam fer pel mateix camí, corrent alguna tartera i veient que de fet, no té cap pas complicat.
Per cert que l'Oriol s'estrenava en els tres mils. Un bon començament!

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 18 d’agost de 2017

Roca Blanca ( 2.289 m. ) i Gallina Pelada ( 2.317 m. )


Avui, amb l'Oriol i el Xavi, hem anat cap a la serra d'Ensija. Hem anat en cotxe cap a Sant Corneli i Fígols i just al trencall de Peguera, al Coll de la Creu de Fumanya ( 1.650 m. ), hem aparcat.





Des d'allà surt una pista fins a Peguera, un poble abandonat, sota una gran paret i enmig de camps. Les cases estan la majoria mig en ruïnes. Hem seguit la pista tot creuant la carretera, direcció nordoest, cap a les impressionants parets que baixen d'Ensija. Un indret fantàstic per a escaladors. La pista és força planera. Corre entremig d'uns boscos ben nets de pins i plens de vaques. Quan portàvem uns dos o tres quilòmetres, hem pres un corriol, sempre amb marques de GR i fites, que ran de paret anaven guanyant alçada, directe cap al coll de Portet. Des del coll un corriol dret s'enfila, ja tot seguit amb algun tram de grimpada, un xic exposada però fàcil. Amb poca estona hem arribat a la Roca Blanca ( 2.289 m. ). Des d'allà es veia el camí carener que puja al cim de la Gallina Pelada ( 2.317 m. ). És un camí pedregós que sembla elevar-se tot passant per sobre les parets abans flanquejades.
Al cim hem fet les fotos de rigor i observat les muntanyes del voltant. A tocar, cap al nord, el Pedraforca, molt diferent sense la vista de l'enforcadura tan característica i el Cadí. A l'oest, el Port del Compte. Al sud, Rasos i a l'est, més o menys, la Tossa, Puigllançada i el Catllaràs. És una bona atalaia.



Tot seguit hem anat baixant cap al refugi. Una cabana enmig de prats on ens hem trobat amb gent. Hem creuat direcció sud la serra per anar fins a la Creu de Ferro i des d'allà, hem pres un corriol que baixava directe cap al punt de partida, el coll de la Creu.




Per rematar el matí, hem anat a dinar a Sant Corneli, a l'afartapobres.
No era el primer cop que pujava a la Gallina Pelada, però per aquesta banda sí i m'ha agradat molt. És un xic més llarg que no pas pujar per Vallcebre, és distret, té una grimpadeta i gaudeixes de les vistes d'unes parets impressionants.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Roc Blanc ( 2.542 m. ) i Baxouillade ( 2.546 m. )


Aquest cap de setmana hem anat una colla a l'Arieja, a fer la sortida que cada any ens prepara el Marc. Vam sortir dissabte al migdia direcció els Angles i des d'allà cap a Formigueres i Querigut. Just abans d'arribar-hi, hi ha un trencall que porta cap al bosc negre.
Vàrem deixar el cotxe a peu del refugi lliure, al bosc de Laurenti. Des d'allà surt un corriol que s'enfila, a costat del riu Laurenti i que et mena al llac de Laurenti, al peu del Roc Blanc ( 2.543 m. ).
La sorpresa va estar en arribar al llac, ple de pescadors i tots amb fogueres. De fet, a l'Estat francès, sembla que és més habitual. Vàrem cercar un lloc pla per acampar, a ran de llac, un xic humit però agradable, i després d'instal·lar-nos, vàrem fer un petit foc. Sort d'aquest, perquè quan afluixava, el fred es notava molt.



Estirats allà, tot buscant estels fugaços, de les llàgrimes de Sant Llorenç, sentíem com el Dani anava cantant al so de la guitarra, mentre algú l'acompanyava. Feia anys que no estàvem així. Bons amics, al voltant del foc, amb una guitarra i gaudint del vespre. Va ser una vetllada fantàstica.
L'endemà, de fet no massa d'hora, ens hem llevat i hem enfilat cap al coll de Laurenti. És un corriol que puja zigzaguejant enmig de rocs i herba. Des del coll, amb una gran diagonal, acaba de pujar al cim. Un cim estret, quatre blocs de pedra però amb grans vistes dels encontorns.






Hem estat allà una estona. Ganyipant i xerrant i després, hem desfet camí cap al llac. Abans però, he anat a fer el pic de Baxouillade ( 2.546 m. ). Des del coll, grimpant entre roques, al principi un xic perdedor, hi ha un sender que s'enfila cap al pla del cim. Un pla amb herba, força espaiós que acaba amb una darrera pujada, entre roques, a aquest. Després, tornant enrere, he pres un corriol que baixava de dret cap al camí que puja del llac. Aquest tros corrent. Saltant. Deixant-me anar.


Un cop al llac ens hem refrescat, alguns ens hem banyat i després de desparar tendes, hem baixat cap al cotxe.



Aquest cap de setmana hem fet una sortida com fèiem fa temps. Entre rialles i companyonia, amb amics. Rient i gaudint. Compartint el temps amb aquells que estimem fent allò que més ens agrada, anar a la muntanya.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 11 d’agost de 2017

Puig de Montgròs ( 1.133 m.) a Montserrat




Avui hem anat amb l'Oriol a Montserrat. De fet volíem pujar a Sant Jeroni des del monestir, però veient com estava de ple de gent, hem acabat anant cap a Can Maçana.


Hem aparcat allà i hem pres la pista que s'enfila cap a les Agulles. Al cap de poc hem pres un corriol que marxa cap al refugi Vicenç Barbé. Tot i això no l'hem seguit massa perquè de seguida, seguint unes marques vermelles, hem pres el camí de les agulles. És un corriol que va passant entre agulles, alguns trams amb cordes, d'altres grimpades fàcils. Sempre pujant fins al Portell Estret, un collet que et permet baixar altre cop a Can Maçana però per l'altra banda.




D'allà hem pres un corriol que baixava enmig del bosc, entre alzines, cap al refugi. Avui estava tancat.
Després hem pres el PR que va cap al Coll de Port i des d'aquest, cap al cim del Montgròs ( 1.133 m.).


Feia un dia fresc i agradable. Hem anat corrent a trossos, excepte quan pujàvem per les canals, força dretes. Al cim hi havia un parell de gavatxos que semblava que volien baixar amb parapent, tot i que el vent que bufava no els ho posava fàcil.
Des del Montgròs hem anat a buscar la canal de la llum, per pujar fins al coll de Migdia, per creuar la carena i baixar de nou cap al corriol que porta a Can Maçana. Aquest corriol és força planer i passa per sota la cadireta, on avui hi havia gent escalant.


Aquesta volta és força divertida, fàcil i entretinguda, tot i que cal estar a l'aguait per no perdre el camí, ja que les marques no es veuen massa.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Investigant pel riu Calders

Que bé s'està aquests dies sense fer massa res. Bé, quan tens canalla, això de no fer massa res és relatiu, perquè aquell cuc que els ronda, crida sovint i veure passar el temps, que t'agrada, a ells potser no tant i han de cremar energia.
Avui, abans de fer el bany diari, la piscina és un dels grans invents, hem anat una estona al riu.
L'aigua corria. D'escumes avui no massa i valents, ens hem descalçat i hem entrat al riu. De moment tenim taques a la pell. Hem entrat amb un salabre. A veure què trobàvem. La intenció era trobar crancs americans, però d'aquests, ja sigui pel bernat pescaire que volta pel riu, ja sigui per por a uns visitants exploradors, no n'hem vist, això sí, quan vas al riu amb nens afamats de descobertes i estris de caça menor, l'èxit està assegurat.
Hem  atrapat, i després alliberat, un fotimer de sabaters, uns quants peixos i algun cap gros. A més, abans de marxar, un esquirol ens ha passat pel costat, galtes plenes i confiat. Les reticències del gran abans de l'expedició, està en aquella edat que els amics i la pilota ho copen tot, s'han esfumat i el repte d'atrapar quelcom l'ha captivat.


Un riu al costat de casa dóna per molt i si fos net, ja seria l'hòstia.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Pic de la Baridana ( 2.647 m. ), Puig de les Gralleres ( 2.545 m. ), Pic de les tres Canaletes ( 2.672 m.) i Torre del Cadí ( 2.567 m.)


Ahir, amb l'Oriol, vàrem anar al Cadí. Vam anar a fer el Pic de la Baridana ( 2.647 m. ) pel canaló de la Baridana.
Vam sortir de Manresa cap a les 7 i cap a quarts de nou ja érem a Querforadat ( 1.387 m. ), un petit poble des d'on s'inicia l'ascensió cap al Cadí. Vam prendre la pista que va cap a Estana i al cap de poc, vàrem prendre un corriol que s'enfilava cap a la canal. Tot i això, el pas constant de vaques i un bosc ple d'arbres caiguts, feia difícil seguir-lo i al final vàrem acabar pujant de dret cap a les parets, bosc a través. Aquest està travessat per molts camins que fan les vaques i es fa difícil de seguir el corriol sense perdre'l. Després de pujar força ens vàrem trobar a peu de tartera, sota el canaló.


L'entrada al canaló és força clara, al costat de la gran canal Baridana. Tot el canaló està dominat per pedres soltes. Tot i això, de tant en tant hi ha algun bloc gran o bé alguna paret que fa de més bon pujar. Cal anar amb compte però de les pedres que cauen. El sòl és molt relliscós. Fins a mitja canal es puja bé, però a partir de la meitat trempa més i cada cop les pedres són més descompostes.









Vam anar pujant a poc a poc, vigilant i algun tram va costar. Vam arribar fins a la paret de dalt i després la vam flanquejar. Un pas estret i aeri però curt.
A partir d'aquí el sòl ja és més consistent i és fàcil d'assolir el cim. Això sí, abans d'arribar-hi cal fer una petita grimpada ben divertida. D'una banda el Cadí té pendents suaus, de l'altra parets dretes, tallades sembla que amb ganivet.



Un cop fet el cim i descansats, vam anar a buscar la canal Baridana, però com que anàvem bé de temps i forces, vam decidir fer el Puig de les Gralleres ( 2.545 m.),  el Pic de les Tres canaletes ( 2.672 m.) i finalment la Torre del Cadí ( 2.567 m. ), cims que estan tots a la mateixa carena. L'única companyia que vàrem tenir van ser alguns isards corrent per llocs impossibles, mitja dotzena de xais en assemblea i una marmota cridanera.



Un cop fets els cims, tot resseguint el penyassegat del Cadí, vam desfer camí fins a la Canal Baridana.
És una canal dreta i ample, amb poca pedra a la part superior però que a mesura que baixes en vas trobant més. Seguint aquesta vam arribar a peu de canals, entre el Canaló i la Baridana i des d'allà vàrem prendre un camí perdedor fins a Coll de Jou i tot seguit a Querforadat anant camp a través.


La sortida va estar molt bé. És un lloc especial. Un indret que fa temps ens va marcar a una colla i que ara, anys després, m'agrada tornar-hi com qui visita un vell amic. Té certa dificultat, de la que t'asseca la boca i alhora et fa viure intensament. Un indret que es fa bé, però on cal anar amb molt de compte, ja que rellisca força i sempre tens la timba al darrere.

Per veure més fotos cliqueu aquí