dimecres, 15 de novembre de 2017

L'autocrítica per quan siguem un Estat


Vàrem subestimar la violència de l'Estat. Potser no estàvem preparats per a la Independència. L'amenaça era real... I així van caient poc a poc alguns arguments de diferents líders sobiranistes fent autocrítica. Dient que cal fer autocrítica després de tot plegat i que, sento a la ràdio, encara no n'hi ha ni s'espera de l'Estat.
Ara bé, amb tot el que ha passat, esperar res de l'Estat és d'innocents. D'il.lusos. Estem davant d'una paret que ni respon ni escolta i potser, tampoc cal esperar-ne res. No ho sé, però em sembla que a vegades anem amb el lliri a la mà.
L'Estat és ferotge. No escoltarà, ha usat i usarà la violència. Farà escoltes a tothom, seguirà a representants polítics o aquells a qui li sembli. Amenaçarà a tothom que li representi un perill potencial. Usarà la justícia per fer allò que li interessi i el que no podem ni cal que fem, és autocrìtica. Crec que hem d'anar endavant. Si tenim clars uns objectius i ens ho creiem, hi hem d'anar a per totes. Intentar negociar res amb l'Estat és una jugada perdedora perquè asseguts al govern hi ha un partit que té molts casos de corrupció. Que casualment es destrueixen proves, ja sigui a la seva seu o en jutjats o seus policials, que els podrien implicar. També moren persones que els podien perjudicar, alguns disparant-se amb una escopeta al pit i no passa res. Res de res. Però és clar, si tens tots els mecanismes policials i judicials al teu poder, res et fa témer.
Ara sembla que a les escoles ens començaran a inspeccionar. A visitar inspectors per veure com treballem i què fem. No estaria malament si l'origen d'aquestes inspeccions no fossin d'un govern que ha arrabassat les institucions al govern legítim del país i ha dit per activa i passiva que la seva missió és espanyolitzar als infants catalans i acabar amb tanta autonomia.
Molts ho hem dit sempre. Al punt on estem, si retrocedim o ens aturem, l'Estat, com una piconadora, ens passarà pel damunt, intentant acabar amb el fet català. Perquè l'incomode. Hem iniciat un camí que no té volta enrere.
El 21D cal votar amb consciència, perquè si guanya l'independentisme, potser seguirem on som, però amb la força d'una majoria al darrere, si perd, el bloc del 155 ho farà servir com a pretext per acabar amb allò que ens diferencia; llengua, mossos, escola...
A prop tenim exemples d'indrets on han tancat televisions i ràdios, llengües que es discriminen a l'ensenyament o governs sense cap marge d'actuació.
El 21D, tornem a entonar el no passaran.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Quan corres per Calders


Aquest matí he anat a córrer una estona. Per Calders. Però a diferència d'altres dies, que tinc menys temps, he allargat la volta.
He anat cap a Comellas. Feia temps que no hi passava i m'ha sorprès la pista que hi ha. És una pista que passa per sobre de la casa. Ample i neta. Com el bosc del voltant. Des d'allà he pres un corriol que no havia pres mai i que ressegueix el canal. En algun tram vas per sobre del mur i arribes al Forat Micó. Un cop deixat aquest, he seguit cap a Rubió pel corriol i sortint a la pista he anat direcció Pertegàs. Just abans de creuar el riu, he enfilat un corriol costerut i rocós que mena, després d'uns quilòmetres de pista, a la carretera, a l'altra banda del Canadell.


En aquest corriol, que passa per sobre del Calders, hi ha un tram penjat i m'ha sorprès trobar-m'hi, primer indicacions de perill i tot seguit unes estaques marcant el límit de la timba amb cintes de plàstic. Més que res perquè el cartell és del Moto club Manresa, les cintes de la Federació catalana de motociclisme i en aquest tram no es pot passar en moto. És un corriol! Com algun altre corriol on a l'entrada trobes senyals d'advertència per a motociclistes. Territori Comanxe...


Després, des del Canadell he anat cap a Sant Salvador del Canadell i seguint el corriol que va al costat de la carretera, que passa a tocar de Montrós i arriba a la Guàrdia, he anat fins a Calders. Per cert que tot força sec. Diria que podria comptar amb els dits d'una mà els bolets que he vist.
Al final m'ha sortit una volta de gairebé 20 quilòmetres per llocs on feia temps que no passava i que són preciosos, amb una temperatura freda però que ben abrigat es torna agradable. Com m'agrada córrer i predre'm per Calders!

dijous, 9 de novembre de 2017

Tinc esperança.

 Aquests dies vaig perdut. Vull confiar. Creure. Tenir esperances. Però se'm fa difícil. Veure el govern del meu país mig empresonat mig a l'exili no m'ajuda. Costa creure que ens en sortirem. Perquè veig i entenc que ara els toca negociar. Lluitar per ells. Però em desorienta i quan veig que ho tenim magre, amb uns liders tapats, les institucions ocupades i tot allò que representa el progrés de Catalunya com a objectiu d'un feixisme intocable, em desanimo un xic. Només un xic. Perquè tard o d'hora al poble es crida a la mobilització i gent de tota mena, d'edats diverses i condicions variades, acut sense penar-s'ho. Disposats a resistir. A lluitar. Aquí o a l'altre extrem del país i m'enorgulleix. Ens dignifica. Som molt grans!
Hi haurà qui malparlarà dels talls d'ahir, del mal que ens vam fer, de la poca repercussió econòmica de tot plegat, però va ser un missatge clar i concís. El país és nostre. Perquè podran empresonar líders, perseguir mitjans d'ocupació, mestres que ajuden a pensar... podran creure que ens tenen però res més lluny de la realitat, perquè som tossudament lliures i farem allò que calgui per defensar les nostres institucions i el nostre país.
No ens rendirem. Catalunya és i serà, i no serà per la força de la repressió que ens tindran, ni de la por, perquè si cal els farem creure que ens tenen, fins a la propera. Fins que hi hagi una altra oportunitat i quan menys s'ho pensin, hi tornarem.

dijous, 2 de novembre de 2017

Llibertat presos polítics

Avui és un d'aquells dies que costa escriure. Que la ràbia confon la raó i els mots, que surten a raig però no tots aptes per a la majoria, costen de destriar.
Tenim gran part del govern legítim de Catalunya a la presó. Un govern escollit democràticament i cessat a la força.
No hi són per haver creat una banda armada, anomenada GAL, que assassinava. Tampoc per cobrar sobresous i diners en negre, on M. Rajoy sembla que no vol dir Mariano Rajoy sinó vés a saber què. Menys encara per atorgar feines a amics, coneguts o promotors. I ara! Senzillament per portar a terme aquell mandat que reberen. Que les urnes els obligà i així estava escrit.
Dormiran a presó gent ferma, més preocupada pel país que per ells.
Mentre, el mentider de l'Albiol, que cobra d'arreu i ho nega, pinxo que colpeja a adversaris, ignorant per sobre de tot, ja es frega les mans pensant en què en treurà si es presenta sol a les eleccions tot malparlant de tothom. L'Arrimadas, que parla de la discriminació rebuda en aquest país, quan fa quatre dies que hi és i té el càrrec que té, també es frega les mans i menteix d'una realitat que no coneix però que tampoc vol conèixer. Massa afamada de poder. L'altre, l'Iceta, també preocupat pels càlculs electorals, oblida que hi ha lluites que no són de partit sinó de drets humans i certes llibertats només s'han aconseguit unint demòcrates i persones justes per sobre de rèdits electorals. Que fàcil és viure dels guanys aconsegits pel sacrifici d'altres, mentre fem la viuviu tot menjant paelles i fent-nos fotos amb els hereus del franquisme.
Avui, aquesta nit, una nit més de la República catalana, la repressió segueix. Uns sagals de Lleida al calabós per identificar els Guàrdies Civils que atonyinaven als votants de l'1 d'octubre. De la mateixa manera el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart a la presó per promoure mobilitzacions pacífiques multitudinàries. Pacífiques. Mai un vidre trencat, no com els quatre fatxes del pollastre que ràpidament el braç se'ls dispara i insulten i atonyinen a la que poden. A aquests no. Són la canalla. La seva canalla.
El 155 era la clau. Controlar-ho tot. En aquest Estat no es pot opinar. No es pot discutir. Tampoc manifestar-se. Menys expressar un anhel multitudinari. Per això tenen els mitjans de comunicació que tenen i els que no, els voldrien controlar per adormir els sentits, per acallar les discrepàncies i fer desaparèixer l'esperit crític al carrer. I per assegurar un futur més plàcid, atacar també l'educació. Per eradicar el pensament crític d'arrel. Volen un poble submís i ignorant. Perquè només gràcies a la ignorància seguirant governant.
Aquesta nit vaig a dormir trist. Trist i emprenyat. La magnitut de l'animalada, la magnitut de tot plegat, només em fa que reafirmar en el propòsit i la ferma convicció que l'única manera que tenim de sobreviure, no només com a poble, sinó com a éssers independents, lliures i racionals, és fugir ràpid d'aquest Estat. D'un Estat on encara governen els hereus del franquisme. Un Estat malaltís, putrefacte i cruel.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Agulla de Literola ( 3.028 m. ), Punta Literola ( 3.132 m. ), Pico Royo ( 3.122 m. ) i Tuca de Literola ( 3.110 m. )


Avui, de matinada, hem marxat cap a Espanya, a l'Aragó. Hem sortit a les cinc cap a la vall de Remuñé. Hem aparcat a la carretera ( 1.700 m. Aprox ), gairebé a tocar del trencall que baixa cap als plans de l'Hospital de l'Aneto. Des d'allà surt un corriol costerut que s'enfila vall amunt. Primer força net però poc a poc força ple d'arrels i pedres. Més endavant només pedres. Un roquissar.


Per cert, quan érem a Benasc la temperatura era d'uns 2 graus però a mesura que hem anat pujant, aquesta també ha pujat. On hem aparcat, 14 graus. Un tipus d'inversió tèrmica.
Hem enfilat seguint un torrent ben marcat amb fites i pintades fins al Portal. La major part del recorregut una tartera de roques grans. Resseguint la paret hem anat a buscar el coll. Durant el camí hem travessat força llacs. És un indret preciós. Dalt de tot hi ha un llac blanc, entre d'altres llacs.








Hem trobat alguna clapa de neu però ja des del coll es veia la cresta força nevada. Sobretot la cara nord. Ens hem plantejat fer els Crebirols, però la neu que hi havia en algun tram d'aquests, ens ho han fet deixar córrer. Finalment hem començat a enfilar la cresta de Literola.
És una cresta amb bones nanses. Algun tram aeri, però té peus i mans. La cresta va pujant per la cara sud i per tant, hi ha força trams sense neu i on hi ha neu, només cal vigilar un xic.





El primer cim que hem fet és l'Agulla de Literola ( 3.028 m. ). Seguint pujant hem arribat al punt més alt, a la Punta de Literola ( 3.132 m. ). Tot seguit hem anat fins al Pico Royo ( 3.122 m. ) i finalment a la Tuca de Literola ( 3.110 m. ).
La idea era seguir per la cresta fins al Perdiguero, però veient que el temps se'ns tirava a sobre, hem decidit baixar i bé que hem fet, ja que hem arribat a baix que ens quedava mitja hora de llum.
Ha estat una sortida un xic cansada, però que la bellesa del indret i la diversió de la cresta han fet que fos un gran dia. Aviat hi tornarem, potser amb esquís, a fer el Perdiguero.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Visca la República catalana


Quins dies! Quines lliçons!
Pensava que començava a entendre de política, però després d'aquests dies tinc clar que no hi entenc un borrall. Una cosa és la política municipal, on encara crec que hi entenc quelcom, malgrat se'm digués de tot quan vaig dir que un polític independent per Esquerra estava preparant l'entrada de Convergència al govern i anys després, no massa, ja té càrrec Convergent i el govern del poble pel partit. Però a part d'això, que més que política és potser coneixement de certes persones, a nivell nacional no l'ensopego ni de lluny.
Quan començo a dubtar del president, fa una jugada que em deixa astorat, potser per atzar, potser de carambola, però sorprenent de totes maneres. Quan vaticino una acció claríssima que esdevindrà, l''erro de ple i així una rere l'altra. Em sento un ignorant polític.
Al final no puc més que fer confiança i sobretot celebrar la república, la nova república catalana. Gràcies a ells, a tots ells, tenim el que tenim i encara que a alguns els sembli poc o fum, mai havíem arribat tan lluny. Per això, només puc cridar a ple pulmó, visca la República catalana, un nou estat on tot està per fer. Ara ens cal somniar i resistir, i un cop consolidat, crear l'Estat de somni que volem, sense corruptes, just, solidari, pacient, modern i alegre. Un Estat que hauria d'aprendre dels veïns que tenim d'allò que s'ha de fer i allò que no.
Visca la república catalana!
Visca els nous republicans!
Visca els vells republicans!

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Aquella expressió

Poques coses hi ha més màgiques que veure com es transforma la cara d'un infant, la seva expressió, que quan descobreix quelcom. Sigui el que sigui. Ja sigui un problema que el tenia atabalat i al cap d'una estona l'entén o bé quan se'n surt d'un atzucac on s'ha trobat. Aquell instant, aquell moment, és màgic, especial i quan et trobes en aquesta situació, el dia obté significat i tornes a casa amb un somriure ample a la cara.



Avui, per exemple, fèiem una tasca un xic complicada i quan veies que els infants ho anaven descobrint, perquè sóc d'aquells que intenta no donar mai la solució sinó pistes o fer preguntes per tal de desvetllar altres preguntes que els portin a resoldre l'enigme, ha estat genial. De fet els veia com en els dibuixos. Veia com les seves expressions s'anaven transformant a càmera lenta, del desconcert i el dubte, a l'instant de lucidesa, fins a l'explosió del descobriment, tot acompanyat amb l'espurneig a la mirada. Era l'instant. El moment preuat. Un d'aquells que donen sentit a la feina i viure aquests moments és un regal de la professió difícil d'aigualir, que no ens treuran mai ministres mentiders o falangistes disfressats.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Coma d'Or ( 2.826 m.), la Tossa Rodona ( 2.601 m. ), el Puig de Trespunts ( 2.624 m.) , el Querforc ( 2.585 m.) i el Tossal Mercader ( 2.547 m.).


Aquest matí hem anat a fer el Coma d'Or ( 2.826 m. ). Hem sortit de Calders amb el Dome i hem passat a buscar a l'Oriol a la benzinera el Lleó. Hem anat cap al coll de Pimorents.
Allà hem aparcat i hem enfilat, per la Vall d'en Garcia, cap al coll. Un cop allà, seguint un corriol ben fresat hem seguit enfilant cap al Coma d'Or. Quan surts del coll, al davant et trobes dos cims clars. El Coma d'Or i el Puigpedrós de Lanós.




Hem anat pujant bé fins al cim. Els darrers deu metres són una cresta de blocs de pedra amb caiguda a cada banda.
Descartat el Puigpedrós, hi ha un ràpel d'uns 25 metres si fas la cresta, hem tornat cap al coll d'en Garcia per fer la cresta d'allà. Una cresta amb trams rocosos, altres amb pales d'herba i tot amb un  camí poc definit però intuïtiu.






Fent aquesta cresta, amb alguns sifons, hem fet la Tossa Rodona ( 2.601 m. ), el Puig de Trespunts ( 2.624 m.), el Querforc ( 2.585 m.) i al final el Tossal Mercader ( 2.547 m.).
A mig camí ens hem trobat un refugi abandonat. Enclotat i per sota del nivell de a peu, hem vist un sostre i baixant unes escales hem entrat en aquest refugi. La primera cambra es veia malament, però l'interior es veia bé.
Després, des del Mercader, hem anat baixant de dret cap a la pista de la Coma per tornar al cotxe.
De tornada hem passat per Gréixer a veure la colla.
Un dia ben rodó i content de poder-lo compartir amb els amics.

Per veure més fotos cliqueu aquí

divendres, 13 d’octubre de 2017

Tuca Forau de la Neu ( 3.079 m. ), Las Espadas ( 3.332 m.) i Tucón Royo o Pavots ( 3.123 m. )



Avui hem anat amb l'Oriol i el Josep cap a Eriste. Hem sortit de Torruella de Baix d'hora, a les cinc del matí i hem arribat al final de la vall d'Eriste ( 1.500m.), amb cotxe, cap a les 8.
Hem començat a enfilar cap al refugi Ángel Orús tot seguint les marques de PR, blanques i grogues. A pocs metres del cotxe hi ha un salt d'aigua força espectacular, el d'Espiantosa. Just després el camí comença a pujar, suaument, enmig d'un bosc de faigs. Al terra hi havia una catifa de fulles i al fons, una varietat cromàtica precisosa. Arbres de color verd, groc, vermell, marró, taronja... Hem anat dins del bosc fins ben bé el refugi. Un edifici força gran. A partir d'aquí hem començat a seguir les marques de GR, vermelles i blanques.




Els arbres, a aquesta alçada, van desapareixent i l'entorn queda dominat per muntanyes altes, al fons el Posets, i un sòl de roques i herbes. Més amunt hem creuat la Canal Fonda, que porta cap al Posets.
Hem arribat, al cap d'unes dues hores al llac Llardaneta, des d'on hem deixat les marques de GR que porten fins a Viadós i hem enfilat cap al coll tot seguint fites. Gairebé a dalt hem arribat a un espai envoltat de parets, Diente de Llardana, Tuca del Forau de la Neu i ben pla. Un antic llac ara sec. Espectacular. Un paisatge lunar preciós.




Hem ganyipat un xic i després hem enfilat cap al Forau de la Neu ( 3.079 m. ). És un turó que queda poc generós envoltat per muntanyes força altes però que és un bon mirador. El terra és pedregós.
Després de fer el cim, hem anat cap al collet que hi ha a prop del Tucón Royo ( 3.125 m. ), on hem deixat les motxilles. A partir d'allà hem començat a crestejar cap a Las Espadas ( 3.332 m.). És una cresta molt divertida. Dreta. Amb la distància sembla de difícil pas, però a mesura que t'hi acostes i grimpes, vas trobant pas. La pedra és molt adherent, abrasiva. Les sabates s'agafen bé, però les mans, en algun pas, queden escaldades. Pocs, però. Grimpant amb cura hem arribat fins al cim.
Després, de baixada, hem anat fins al coll i des d'allà hem enfilat cap al Royo o Pavots, també se n'hi diu així.



La baixada l'hem fet per on hem pujat. Desfent camí.
Al final ens han sortit més de 2.000 metres de desnivell, una bona excursió.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Demà dia laborable


Demà treballaré. No com sempre, perquè només en aquest Estat pots tenir problemes si treballes en determinades dates, però aniré a la feina.
No estaré fent allò que més m'agrada, que és estar amb els infants, ja que podria ser un delicte i és una lluita, aquesta, que aviat ja no serà cosa meva. Que s'ho qüestionin els de la pell de brau. Com que és una decisió personal, no hi serem tots a l'escola i per tant, tampoc podrem funcionar de manera habitual. Treballaré sense infants. Preparant feines o bé acabant-ne.
Cadascú es coneix la seva vida i pren decisions segons això i un servidor, per principis, demà treballarà, ni que només sigui per mostrar la meva disconformitat amb aquesta data i per sort, no estaré sol. Crec que molts, sinó la majoria, pensa el mateix.
Em sorprèn que es mantingui aquesta efemèride, bé, potser tampoc és cert i menys tenint present que aquest Estat manté i subvenciona el maltracte animal, dient-li art i mostrant-ho en horari infantil a la televisió pública o bé protegint els feixistes que persegueixen aquells que pensen diferent a les manifestacions sense ruboritzar-se. Bé, que persegueixen aquells que pensen.
Entenc que celebrar aquesta data, malgrat representés l'extermini d'uns pobles, els transporta a una època d'esplendor patri. Una època on l'Estat era temut arreu, en canvi, a dia d'avui, com el pinxo poruc, només es mostra fort amb aquells que creu més febles, mentre amb els forts, es mostra servil i poruc i per tant s'aferren a això. A les glòries del passat malgrat el preu que tingués. Però no és excusa. És menyspreable mantenir aquesta festa. És vomitiu.
Avui he escoltat una estona els parlaments dels diputats al congrés. Persones que se suposa il.lustrades debatre sobre un problema cabdalt i tot i esperar-me estadistes hàbils, oradors loquaços i amb recursos, m'he trobat com mirant els toros a televisió espanyola. Molta testosterona. Més mala educació i cap tipus de política ni d'art. Senzillament pinxos mostrant pit i bordant, sense altres arguments que la força d'unes institucions doblegades als seus interessos, sense capacitat de dialogar ni escoltar. Com si sempre fos 12 d'octubre.
Avui, veient i sentint els diputats espanyols, pel que han dit alguns i han callat altres, he vist que demà, més que mai, cal anar a treballar, perquè ni ells ni la seva festa em representen.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

La força d'un poble



La muntanya és la meva passió. He fet molts cims i tot i que gairebé sempre he gaudit molt, algun cop o altre he patit. Un cop perquè vàrem fer el Pedraforca una colla nombrosa i estava nevat. No anàvem ben equipats i com més pujàvem pel Verdet, més es complicavs la cosa. Un altre cop fent una cresta molt aèria o bé un llom molt escarpat.  Un altre cop fent els Tubs de Gerbats. Un pas molt inclinat amb una gran caiguda. Un altre cop escalant, a mitja agulla, veient que no acabaves de trobar el pas i així moltes més anècdotes. Moments en que has sentit el perill a tocar i que per un motiu o altre, no acaba passant res i us en sortiu bé.
Ara bé, aquells moments en que et trobes cara a cara amb la por, que notes les polsacions accelerades i la boca se t'asseca, descobreixes una afinitat amb els companys que estan amb tu i vas establint uns vincles. Una complicitat que us fa sentir molt propers.
El passat u d'octubre em va passar quelcom de semblant.
Arribaven notícies de molts pobles on la policia apallissava a la gent que estava a punt de votar. Entraven sense contemplacions i repartien a tort i a dret. A mesura que el dia avançava la possibilitat que ens passés augmentava. Anàvem sentint com havien anat a molts pobles del voltant i és clar, la lògica ens feia pensar que aviat ens tocaria.
Va haver-hi un parell de cops que ens digueren que venien i molts del poble, d'aquells que coneixes però són més saludats que no pas amics, ens possàrem ran de porta, espatlla contra espatlla i aquell moment de por col.lectiva, de neguit compartit, fou com quan vas a la muntanya i pot passar quelcom. Estableixes un vincle amb aquells que passen el mateix i et sents molt proper a ells i sents que un vincle, un fil invisible us uneix i la seva determinació a lluitar per allò que tu també estàs disposat a lluitar, us fa propers. Us fa còmplices i us uneix.
Les pallisses de la policia, més que dividir-nos com a poble, ens va unir més i diferències anteriors, es van anar desdibuixant enfront l'amenaça comuna.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

JA HE VOTAT!

A vegades, explicar allò viscut és més o menys fàcil, avui em costa més. No he començat a escriure i unes llàgrimes ben grosses d'impotència ja volen sortir. Estic indignat i emprenyat a parts iguals. Però alhora molt content i aquesta barreja, fa que se'm faci difícil asserenar-me i explicar de manera ordenada allò viscut.
Durant dies he col.laborat en el que he pogut per fer el referèndum. Anant a alguna reunió que no podies dir massa ben bé què perquè deien que ens seguien. Que tenien tentacles llargs. Ho vàrem veure quan el dia de la votació ens van anar atacant contínuament el sistema informàtic per dificultar-nos la votació o van inutilitzar la xarxa d'Internet de l'escola.


Durant el cap de setmana he estat entre Mura i Calders, sent representant de l'administració en un lloc i a l'altre fent permanències per evitar que es precintés el local, per exemple. Tot un cap de setmana en vetlla per poder votar.
Diumenge, un cop constituïda la mesa de Mura, no sense problemes, vaig tornar a Calders. D'entrada a votar. A pronunciar-me per després tornar a Mura.
El poble, tement l'arribada de les forces policials de l'Estat, tenia totes les entrades bloquejades i només es podia accedir al centre a peu. Tractors a una banda, màquines a una altra, contenidors i torretes. Un espai tancat per impedir l'arribada en tromba d'uns efectius que sí ho varen fer en altres pobles sense contemplacions ni mesura. Diferents veïns vigilaven les carreteres per avisar.
Al centre, centenars de persones fent cua per votar. Esperant. A estones el sistema s'aturava i calia esperar. Però la paciència no era en va. Arreu les mateixes mirades de felicitat i alhora el rau rau a la panxa. Pregant per poder votar abans no arribés la policia. Sí. Votar. A mesura que ens acostàvem a la mesa les mirades cap al carrer eren més sovintejades. Podré votar?
De tant en tant, saltant-se la fila passaven avis i àvies. Gent gran i emocionada que anava a votar il.lusionats. Gairebé tothom, en arribar a la mesa es feien la foto. I tant! És un moment històric. El vot de la llibertat i en deixar lliscar la papereta, en veure caure el vot a l'urna, un esclat de joia immens. Alegria immensa però un xic continguda, just fins a l'entrada. Allà, molts, gairebé tots els que sortien, amb un somriure dibuixat d'orella a orella.
-Ja he votat!
I corrent a explicar-ho a qualsevol que fos allà, perquè la majoria restava allà. Calia protegir el vot.
A mesura que anaven passant les hores, anàvem veient imatges de les accions policials. De les brutalitats que cometien i encara que estàvem contents per haver votat, poc a poc va anant arrelant en nosaltres dues idees. D'una banda la voluntat de defensar aquells vots tan difícils d'aconseguir. Vots. Tots els vots. De l'altra la por a rebre la visita de la policia.
Al poble va venir gent de molts llocs. De Moià, Terrassa, Barcelona, Manresa... Per molts motius, però en tots ells hi havia el desig de votar i la por de no poder-ho fer.
Amb les hores i que la gent de fora va començar a marxar, la plaça s'anà buidant i la por a una visita augmentà. Sobretot per la gran quantitat de missatges dient-nos que havien anat a Granera, després a Navarcles, Moià... I la por augmentant, però ferms allà. Esperant. Desitjant que les hores passessin ràpid.
En un moment donat ens van dir que venien. Que venia la policia. La reacció va ser brutal. Tothom cap a la porta del col.legi electoral a fer pinya. Espatlla amb espatlla. A, no impedir, perquè teníem clar que si arribaven se l'endurien, sinó a endarrerir-los, a guanyar temps per una altra mesa. Per un altre poble.
L'urna la van amagar. Per por de perdre els gairebé 900 vots emesos.  I esperant. Sentint el cor a cau d'orella desbocat. Deixant anar alguna broma, un és dels que en cas de tensió necessita descarregar l'ambient amb humor. Però el silenci guanyava i les mirades de resolució de la gent eren clares. Comentaris del tipus, farem el que calgui, ens asseurem i ens estarem quiets. Cal fer-los perdre temps. Cal oposar-se pacíficament.
Així un parell de cops. Però no venien. Al final no van venir i van poder fer el recompte. Abans però es va demanar als mossos que precintessin el local. Per protegir-lo. Per protegir-nos. I aquests, entre aplaudiments van tancar el local. Van tancar una part de la jornada.
Més tard es va dir el resultat del recompte, des del balcó de l'Ajuntamnet, enmig de l'eufòria de la gent, barrejada amb la ràbia i la indignació. Perquè per molt pacìfic que siguis, quan veus la brutalitat d'aquests policies, t'encens i empatitzes amb aquella àvia que sagnava, aquella noia a qui van trencar els dits i grapejar o bé qualsevol dels que rebia un cop de porra.
Som gent pacífica. No som agressius ni en sabem i d'això se'n van aprofitar aquells policies, que només s'aturaven davant un grup molt nombrós de gent no sense abans repartir a tort i a dret.
Al vespre, vaig mirar les notícies. Les declaracions del president espanyol i em vaig sentir encara més indignat i emprenyat. Enlloc cap tipus de penediment, empatia o disculpa. Només corre endavant. Rere seu més de 800 ferits i cap reconeixement per aquests. Després la claca. Els socialistes i Ciutadanos. Menyspreables. Equiparant la violència exercida per aquells eunucs ignorants amb casc, testosterona i supèrbia amb l'exercici del vot d'un poble.
Ahir moltes coses van canviar. Algunes pel resultat de la votació, malgrat tots els impediments gairebé un 60 % de la població va votar i el sí va ser rotund, però sobretot per la repressió de l'Estat.






divendres, 29 de setembre de 2017

A dos dies del referèndum

Per treure's el barret. Fa una estona hem rebut la notificació conforme les direccions deixen de ser els responsables dels equipaments educatius fins dilluns. Fa un dia, diria, en Comín va fer el mateix amb els centres sanitaris.  D'aquí a dos dies votarem, però abans i tot de votar, és lícit, lògic i necessari, lloar la tasca dels polítics que tenim.
Primer de tot perquè després de molts anys i reclamar-ho molt, han mantingut aquella unitat que els demanàvem. Des de files unionistes intenten treure partit d'això, atacant a uns o altres per suposats greuges ideològics, sense entendre que la independència està per sobre de tot això, ja que una cosa ens portarà a tot.
A més a més els caps visibles dels diferents partits, transmeten una imatge de serenor i control de la situació, a més de fermesa, que s'encomana i en tot aquest concert no hi ha hagut ni una nota discordant. Cap sortida de to.
L'Estat, amb tot el pes que té, amb tota la força testosterònica, és incapaç d'acabar amb la il·lusió de la gent, ans al contrari, dia que passa, col·lectiu que es posiciona i manifesta i no només això. A més a més, quan un col·lectiu surt al carrer, aquest bat el rècord de totes les convocatòries i això es veu arreu del món i les mostres d'adhesió i força rebudes d'arreu es multipliquen, malgrat tota la maquinària diplomàtica de l'estat treballant per contrarrestar qualsevol notícia, nota o posicionament favorable al procés.


Sóc feliç de viure aquest moment. És un moment històric, però on la història la fem tots. Petits passos individuals per arribar lluny, molt lluny com a país, i això, la força de la gent, és el que em fa pensar que, no només votarem, sinó que guanyarem. I si no votem, també haurem guanyat, perquè aquests dies s'han despertat moltes consciències i només serà qüestió de temps.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Els aniversaris

A l'escola, quan algú fa anys, sempre fem quelcom. Lluny queden aquelles èpoques en que es celebrava amb quelcom per menjar. Amb el temps, hem anat donant més valor als rituals, al reconeixement, a viure el dia de manera especial, que no pas a un dia on tothom espera quelcom per menjar.


Ara ho celebrem d'una manera especial. Els anys signifiquen el pas del temps i per tal de representar aquest pas, l'infant, al voltant d'un llum, que representa el sol, sostenint un globus terraqüi, volta tants cops com anys té. De fons posem alguna música agradable, tranquil.la.
Avui, era el meu aniversari i normalment refuso fer segons quines coses, sobretot perquè penso que els protagonistes han de ser els infants. Ara bé, he accedit al ritual perquè també és cert que quan un adult fa allò que els infants també fan, aquests se n'alegren i li donen encara més valor. Quan avui feia jo les voltes, no totes, hem fet una retallada per tal que no durés tant, veia la cara dels infants i era el regal. Molts mirant-me amb una tendresa i un amor fantàstics i sobretot els meus dos fills, que veient-me fer les voltes, em miraven emocionats i de retruc m'he emocionat.
Ha estat el millor moment del dia. Ha estat el meu regal i m'ha agradat. M'ha agradat molt, més que qualsevol altra cosa que em poguessin haver donat.
Gràcies família de l'escola.

divendres, 22 de setembre de 2017

Cal ser forts

Sóc mestre. Per sobre de tot sóc mestre. El fet de ser director és circumstancial. Qüestió del moment. Per tant, actuo com a mestre. I tot allò que faig, ho faig com a mestre i com a tal, crec, defenso i argumento que qualsevol conflicte s'ha de resoldre dialogant. Parlant. I si cal, votant. Amb tranquil.litat. Escoltant allò que tothom pensa i acceptant-ho, encara que de vegades m'he hagut de menjar gripaus, perquè totes les preguntes estan permeses. Però també és cert que faig allò que puc per tal que certes preguntes no calgui plantejar-les, no per res, sinó perquè abans que es plantegi el problema, ja mirem de no arribar-hi. Una manera bona d'evitar problemes és anticipar-se. Avançar-se als problemes i això, bàsicament, s'aconsegueix escoltant i observant. Escoltant molt i observant més i quan apareixen signes de dificultats, actuant. Però no tapant el problema, sinó tot el contrari, destapant-lo i parlant-ne. Buscant l'arrel del conflicte i després cercant una solució que serveixi. No per a mi, ja que podria ser que aquesta fos temporal i el problema s'enquistés, sinó per a totes les parts.



És cert que això és esgotador. És cansat i en general és un procés llarg. Ara bé, els resultats, a la llarga, són més duradors, perquè l'aposta és comuna i respectada per tothom. No està imposada.
Podria imposar decisions. Maneres d'opinar, però això, a més d'empobrir el grup, seria desvirtuar l'educació i m'agrada pensar que vinc d'una tradició republicana, de respecte als altres.
A casa, d'una banda van lluitar a la guerra civil. De l'altra es van amagar. Emboscats. Amb el temps, el perdedor va viure més bé i amb més enteresa el fet d'haver lluitat i perdut que el que es va amagar. Tots prenien decisions pels seus, però cadascú des d'on creia que podria ajudar més a la família. D'ells en vaig aprendre que és millor ser fidel a uns ideals malgrat es pugui perdre que no pas amagar el cap sota l'ala, perquè a la llarga mai et perdonaràs a tu per no haver fet més i sempre et preguntaràs què hagués passat si... Perquè els demés obliden, però un no i no hi ha jutge més cruel i implacable que un mateix.
Per això, quan avui he rebut la missiva amenaçadora, dient allò que se suposa que hem de fer o no fer, he recordat els meus avis. De fet ningú m'ha demanat que obrís l'escola, tot i que si se'm demanés ho tinc molt clar. Per coherència. Per trajectòria. Perquè no es pot intentar coaccionar aquells que treballen i actuen amb el cor, perquè el cor és un múscul molt fort i quan fas de la veritat i el respecte, així com l'escolta als altres el teu modus de vida, canviar-ho o pervertir-ho seria trair una trajectòria, uns ideals i després, amb quina cara podries posar-te davant d'uns infants a defensar res? No ens equivoquem, som mestres per sobre de tot i per tant, hem d'actuar com a tal, honestament, amb els altres i un mateix.
Per tant, per coherència i dignitat, a més d'un xic d'indignació, m'he de mantenir ferm als meus ideals i defensar allò que crec i postulo on calgui i quan calgui i si calgués fer el pas, el faria.

dijous, 21 de setembre de 2017

La partida avança


Ahir vaig anar a Manresa a manifestar-me, a mostrar el meu rebuig a aquest Estat malaltís i prepotent i alhora a mostrar la meva solidaritat amb tots aquells polítics que defensen que en aquest país es pugui votar jugant-s'hi més que el càrrec.
A la manifestació hi havia tot tipus de gent. Una manifestació variada i esperançada. I multitudinària. Gent jove, gent gran. Gent de mitjana edat. Alguns vestits curosament, d'altres de tribus urbanes i tots plegats, junts cap a la caserna, on podria haver-hi hagut incidents. Però cap. Càntics, crits, salts i balls, castellers i banderes onejades per mostrar que som un poble decidit. Pacífic que no cobard que demana amb determinació que vol votar. Que és present.
Mentre, des de l'Estat, repressió. Vaixells on dormiran guàrdies civils i policia. Molta policia. I molts escorcolls.



Mirat des de la distància és surrealista. Perseguir gent que vol votar. Urnes, paperetes, propaganda... Per cert que els que estan en contra del referèndum o volen que es voti no, fan campanya a tots els mitjans de l'Estat i la fiscalia no fa res.
El temps segurament posarà a tothom al seu lloc. Els socialistes han quedat ben retratats, fent el joc als populars, mostrant que són un partit sense ànima, sense idees, poruc de perdre els quatre escons que els queden. Els taronges prepotents, reclamant l'atenció mediàtica de la representació que no tenen. Quants alcaldes seus s'han negat a cedir locals? Doncs això.
Passi el que passi però, dubto que hi hagi cap cola capaç d'unir el que s'ha trencat i aquells que ja han marxat, com jo, mai tornaran i al contrari, treballaran per poder aconseguir la llibertat, per nosaltres, és clar, però sobretot pels nostres.
Mentrestant, esperançats en poder votar el proper 1 d'octubre.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Viure vol dir prendre partit...

M'han enviat això d'un sindicat curiós...

Benvolgut/da company/ya,
Atès que abans del proper 1 d'octubre de 2017 pots rebre algun requeriment de dubtosa legalitat, t'exposem el protocol d'actuació que, en la nostra opinió, cal seguir per ajustar-se a la legalitat vigent:
1.- Si es rep una ordre que s'entengui que pot ser il·legal, s'ha de demanar que aquesta ordre es lliuri per escrit i signada per la persona que la dóna, per tenir constància escrita d'ella.
2.- Informar a l'inspector del centre de l'ordre rebuda i lliurar, en el registre de la inspecció, un escrit explicatiu, adjuntant una fotocòpia de la mateixaPer a això pot utilitzar-se el model adjunt. Amb això es pretén salvaguardar la responsabilitat davant les conseqüències legals del seu compliment.
3.- En el cas que l'ordre rebuda sigui manifestament il·legal, l'afectat té el dret i l'obligació de no acatar l'ordre i de posar-ho en coneixement de l'Alta Inspecció de l'Estat (de forma telemàtica en " directora_educacio.catalunya@correo.gob.es " o de forma presencial en el carrer Bergara, 12. Barcelona) mitjançant l'enviament del mateix escrit explicatiu esmentat en el punt "2", adjuntant també una fotocòpia de l'ordre rebuda.
4.- Si es considera que es pugui incórrer en una situació il·lícita amb conseqüències penals, es recomana posar una denúncia davant la Policia, la Fiscalia o un altre òrgan judicial.
Desitjant que no arribis a trobar-te en aquesta situació, rep una molt cordial salutació
Barcelona, 18 de setembre de 2017
Sindicat AMES (Acció per a la Millora de l'Ensenyament Secundari)

La meva resposta...

Benvolguts,

Primer de tot dir-vos que som una escola i no un institut. Entenc que sou un sindicat minoritari encarat als professionals de secundària, però segurament, amb menys de 500 afiliats, sense representants a la junta de personal, ni delegats sindicals ni tan sols una seu física -diari Ara- desconeixeu força el món escolar i per tant és un descuit a no tenir en compte. 
És d'agrair que us preocupeu pel món docent d'Infantil i Primària tot i que ja tenim els nostres representants, que d'altra banda estan ben arrelats al territori i vetllen pel bon funcionament de l'educació i els seus treballadors, sense entrar en discusions partidistes i interessades sobre els llibres de text.
De totes maneres i amb afany de poder-vos escoltar, restaré a la vostra disposició, si així cal, el proper u d'octubre a l'escola, de les 9 fins a quarts de 9 que tenim previst fer una jornada de portes obertes en cas que no hi hagi cap altre acte organitzat.

Moltes gràcies pel vostre interès

Com ho veieu?