dijous, 31 de maig de 2012

Un rai pel Calders

Tardes com la d'avui donen sentit a moltes coses. Feia sol. Era una d'aquelles tardes caloroses, que en entrar al cotxe, després d'hores aparcat al sol i pel contrast de temperatures, la xafogor et provoca una esgarrifança i durant uns instants, breus, deixes les finestres tancades i gaudeixes d'aquell pessigolleig. Poc després però, obres ràpidament les finestres per deixar entrar aire fresc tot alenant com un peix fora l'aigua. A fora bufava un ventet suau, agradable. Una tarda per a passejar.
Amb en Berenguer hem baixat al riu. Al Calders. Ja de bon matí, amb la cara il·luminada i un somriure radiant m'ha demanat si prendríem la caixa d'eines i construiríem quelcom. Fa dies que m'ho diu. Tot va començar un dia que férem quatre coses per casa i quedà captivat. I qui s'hi pot negar?
Més tard, asseguts a la llera, veient passar l'aigua, a tocar del seu xipolleig agradable, hem agafat un parell de fustes i unes quantes canyes per construir un rai. Un rai petit.
Puc picar amb el martell? Demanava alegre. Oi tant. I si es trenca, cap problema. Gaudim del dia.
Al final hem acabat fent un rai xic i sòlid. Volíem posar-li vela, però ens hem quedat a mig camí. Ara bé, la seva felicitat en deixar el rai al riu i seguir-lo corrent avall ha estat immensa. Corria i corria rient, saltant a tocar d'aquest i quan s'encallava, l'agafàvem i el tornàvem a deixar. Uns quants cops. Menys dels que ell voldria, més dels que l'hora del sopar recomana.
Ara, per demà o demà passat o la setmana vinent ja tenim feina. Hem de construir una vela. Avui ho hem intentat amb fulles i no ens n'hem sortit. Però el rai navegava. Abans de marxar ja em deia:
- I si també fem un avió? I la vela?
I així anar passant l'estona, anar creixent.

dimecres, 30 de maig de 2012

L'hort urbà

Fa un parell d'anys vàrem portar amb uns amics un tros. Allà hi plantàrem força coses. No era massa gran però  en vàrem treure molt profit. Tomàquets, albergínies, cebes, enciams, faves, maduixes, patates, carabasses, cogombres, carabassons... i tot ecològic,  què caram! Si t'hi poses, doncs posa-t'hi bé. I encara que tampoc sóc gaire primmirat, he de reconèixer que, com deien els Verds, que el tomàquet torni a tenir gust de tomàquet és un punt. I com que en teníem força cura, tampoc ens calia posar-li sucs.
Més endavant vàrem haver de compartir el tros amb el veí, un pagès d'aquells de tota la vida, d'aquells que ensulfatava dia sí i dia també i com que a més a més amb el fill petit tampoc volíem dedicar-hi massa temps, el deixàrem córrer. Una pausa momentània.
Ara fa uns mesos al pati de casa, res, tres petits espais on abans hi abundaven les males herbes i entremig hi sortien uns rosers escardalencs i un cep, vam començar a plantar-hi coses. Aquest cop però, amb l'ajut del fill. I de moment ja hi tenim unes quantes tomaqueres, patateres, enciams, cebes, una carabassera i un parell de cogombreres. Més endavant plantarem més coses, ara, amb en Berenguer que ja és més gran i vol ajudar, és un plaer plantar, cuidar i perquè no, collir i menjar. Segurament aquest estiu en gaudirem força, ja que és una activitat divertida per fer amb família.
Sense anar més lluny avui, arribant de comprar, hem collit un enciam i n'hem menjat per sopar. I vés a saber perquè, però era molt més bo que els darrers que hem menjat. I només era un enciam. Un enciam i prou. També és cert que tal com pinten les coses potser en dependrem més del que voldríem. Ja ho veurem.

dilluns, 28 de maig de 2012

La marató de TV3

A mi em sembla almoina. Ep, sense voler ofendre. Un pedaç per poder-se sentir millor. D'acord que hi ha força gent benintencionada. D'acord que la causa és noble i digne, d'altra banda com tantes altres. Però en comptes de donar morralla per la pobresa, potser que mantinguem els serveis. No sé si m'enteneu. Res de retallar en educació. Menys en sanitat. Ni tocar les pensions. Ni un pas enrere en l'estat del benestar. Mantinguem els serveis i si podem, augmentem-los. I les maratons, per altres fins més complicats. Si voleu, pels banquers. Fem-ne una per Bankia i d'aquesta manera que l'ajudi qui vulgui, no tots i obligats.
Però hi ha paraules que només pronunciar-les els àngels canten i les nimfes ballen. Cap plantejament. La crítica ofen, sembla deshumanitzat. Pobresa dieu? Doncs a  ajudar sense plantejar-se res. Però potser abusem del conte de la llagrimeta. Ajudem-hi. Avoquem-nos-hi. Però no és això companys. No podem eixugar l'oceà amb pals de fregar. Cal buscar la causa, l'origen i atacar allà on neixen les desigualtats. D'aquesta manera no ens acontentarem només posant pedaços, tapant forats per mantenir un sistema que ja ens va bé. És cert que aquests programes són útils, són medicinals, ajuden a netejar consciències. Són somnolents. Avui t'ajudo despenjant el telèfon. Demà et retallo assistència amb una mà mentre amb l'altra mà unto els amics. Patim, patam, el mag ha tornat.
Haurem de demanar a en Pep, imaginatiu com ell sol, que ens inventi un vídeo, tipus final d'Europa. Un vídeo amb cançons i imatges que ens facin aixecar de la cadira i en comptes de donar quatre euros per mantenir oberts dos dies més els menjadors populars, fent que vinguin a buscar el plat de llenties amb una mirada d'etern agraïment -que bons que som-, desviar els diners destinats a rescatar bancs cap a famílies en risc d'exclusió -d'altra banda diners també seus-  i d'aquesta manera evitar l'engreix de les llistes de pobresa. Ep, però només és una idea, mentrestant, anem fent maratons i salvant bancs de gestors enriquits. 

 

dissabte, 26 de maig de 2012

Barça campió i l'Athlètic, a pastar.

Sembla que ens emmirallem en ells. O potser que ens els mirem des de sota. Fins i tot hi ha qui els idolatra. Qui ho sap, alguns envegen els seus mètodes, d'altres la seva tossuderia. Però sigui com sigui molts parlen d'agermanament.  Sobretot quan ens trobem en un camp de futbol. Dues afeccions simpàtiques. Dos pobles semblants. Però si rasquem aquesta superfície veurem que més que agermanament, és un tram de camí on coincidim. Mentre des d'aquí es parla de les seves virtuts i fins i tot es farien sacrificis per ajudar a la causa basca, des d'allà, més pragmàtics, no perden el nord i si bé ens miren amb certa simpatia -l'augment de caos a l'estat ens afavoreix a tots plegats- tenen clar els seus objectius i aquests passen per sobre de tot i tothom. L'erre h que en deien. I quan els cal bandegen qualsevol si no els és favorable. No es lliguen amb ningú. I és lloable. És digne. I n'hem d'aprendre. Potser cal tenir clar que primer som nosaltres i si pel camí ens cal deixar-los o aprofitar-nos d'ells, a fer-ho, ells sí que ho farien. Zero a tres i perquè no n'han caigut deu. Massa temps Catalunya ha depès de tercers i quan ja no ens han necessitat, aleshores, bon vent i barca nova. I d'allò que parlàvem, demà en farà un any. Si com a país fóssim més egoistes, més nats a la nostra, més maquiavèl·lics, potser hauríem aconseguit més coses, perquè restar als anuaris mundials com la regió més solidària, col·laboradora, afable i respectuosa, no puntua per escollir el camí cap a la llibertat, ans al contrari. Senzillament afavoreix al menyspreu i a la ignorància, car coneixen les poques respostes contundents que donem.
La xiulada a l'himne ens agermanà. Alguns, des d'aquí, ja la troben desmesurada o exagerada, mostra d'aquest tarannà poruc i absurd català. El voler quedar bé, el que diran i aleshores, ni en l'únic lloc on ens podem expressar, malgrat segrestin xiulets i banderes, ho fem. O ho hauríem de fer. No podem fer-ho via referèndum, tampoc anirem a la desfilada hispànica a pispar la cabra, però si ens obliguen a jugar una copa d'un rei faldiller, assassí, covard i aprofitat, aleshores ens expressarem i aquí, segurament, trobarem complicitats amb bascos, serem germans, però demà, si cal votar sobre el finançament català i aquest passa per trinxar el basc, doncs a fer-ho. Ells bé ho farien. I està clar que només els catalans defensem Catalunya, la resta, els demés, fins que els necessitem i després, apa siau molt bones.

dimecres, 23 de maig de 2012

Per un futur mediocre... amb il·lusió!

Ahir vaig fer vaga i vaig anar a la manifestació de Barcelona. Vaig començar la vaga indignat com a mestre d'escola pública. Pensava en l'augment de nens i nenes per aula, en el retard de substituts si un mestre es posava malalt, en l'augment d'hores lectives que comportava menys atenció als infants i en les altres mesures, algunes també de laborals -retallades de sou, de complements...-. Pensava que tot plegat comportaria una davallada de la qualitat. Però després, poc a poc, la meva indignació s'anà transformant. Deia el president que havíem arribat a l'os amb les retallades. Però potser ja som al moll de l'os a hores d'ara. Durant anys he treballat a llocs variats. Des d'una fàbrica on entre el material hi podia trobar rates mortes o excrements de gats, a comerços on havies de treballar festius i caps de setmana. També, per arribar a pagar-me la carrera vaig treballar de guia, llevant-me quan el sol encara estava acotxat i arribant a casa quan la lluna ja feia estona que campava i tot per un sou minso. I així feines i més feines i sempre això, feines que un dia deixava sense gaires remordiments. Sense cap altre motivació ni esperit de consolidació. Tampoc implicació. Si calia fer hores o bé treballar d'escarràs, cap problema. Era feina. Per tant, les retallades de sou o de condicions laborals no m'espanten, n'he passat de pitjors i aquestes, com totes les males èpoques, passaran. Els treballadors ens adaptem. Ara bé, a mesura que anava manifestant-me, dins meu augmentava la ràbia. L'ira. Un sentiment d'impotència per la magnitud de la injustícia. Sobretot com a pare, de veure que s'estan carregant un sistema que a qui perjudicarà més és als nostres fills. Als més dèbils i això no té marxa enrere. El que perdin ara, potser no ho recuperaran mai. Als mestres, als treballadors, a rai. Segur que tots tenim històries de feines pitjors, però l'empitjorament de la qualitat, així com de les condicions laborals, repercutirà en el futur dels infants d'avui i per tant, en els homes del demà. Estem hipotecant el seu futur. Per reblar el clau, si bé ser mestre ja era una feina desprestigiada, ara encara ho serà més i optaran a aquesta feina, ja no només aquells que encara tenen un bri de vocació -a aquests poca cosa els frena- sinó gent mediocre. Perquè una feina amb condicions mediocres, només pot atraure gent mediocre, que al seu torn, donarà lloc a estudiants mediocres. Qui valgui un xic, segur que no optarà pas per l'escola pública. Vaja, com passa al món de la investigació. Quatre d'afortunats resten aquí ben posicionats, d'altres més aventurers emigren i el gran gruix, passa a l'empresa privada o es reinventa. Aviat, quan tornin a sortir els famosos informes Pisa, aquells on sempre anem darrere desenes de països i només al davant de quatre de més desafortunats, no caldrà que ens fem gaires preguntes. No caldrà atabalar-se massa com passa ara. Com a país s'està lluitant per estar allà, a la cua. Hi ha molts estudis que fan comparatives del que es gasta cada país en educació i veient la inversió que fem a casa nostra, no podem esperar la qualitat de certs països, són faves comptades. Tants caps, tants barrets!

dimarts, 22 de maig de 2012

Aquesta nit

A mi m'ha agradat molt. Què us en sembla?


dilluns, 21 de maig de 2012

Un so únic

Fa tres anys el vaig sentir per primer cop. Tres anys i escaig. Recordo que ens esperàvem en una sala  neta i antisèptica.  Hi havia força gent. Molts callats, alguns parlant amb un xiuxiueig gairebé inaudible. Minuts després d'arribar ens varen cridar i a dins, assegut rere la pantalla d'un ordinador, ens esperava el metge. A tocar la infermera. A mi no em van fer gaire cas, gairebé ni em miraren. Només estaven pendents de la futura mare. Li formularen quatre preguntes i acompanyaven les seves respostes amb monosíl·labs i algun sacseig de cap. Res més.
Després, un cop l'informe fou ple, la convidà, ens convidà a passar rere una cortina. I mentre ella es col·locava, veia com anava preparant l'aparell que serviria per fer l'ecografia. La imatge tardà en arribar. Primer unes taques difuses i estàtiques, però a mesura que movia l'aparell per la panxa, anaren apareixent altres formes fins que poc després, sense dir res, connectà uns altaveus i ... Buf! Em vaig quedar hipnotitzat. Sorprès. Emocionat. Un so, talment una màquina de tren accelerada, ressonava per tota la petita cambra enmig d'un silenci respectuós. Era el primer cop que sentia al meu fill. El seu cor.
En sortir vaig pensar que mai em podria tornar a emocionar d'igual manera. La sorpresa ajudava a l'emoció. D'això ja en fa tres anys i escaig i ara fa pocs dies, altre cop vàrem anar al ginecòleg. Aquest cop però, ja sabia què vindria. Fins i tot esperava el so tranquil. Però de nou, com si fos el primer cop, sentir altra volta el batec accelerat de l'infant que creixia dins del ventre matern, m'emocionà. Em trasbalsà. I em vaig quedar mirant bocabadat aquella petita figura moure's a la pantalla acompanyat del so d'un cor enèrgic. La imatge del meu segon fill. El batec del seu cor.

divendres, 18 de maig de 2012

Malgrat tot, sortirem al carrer.

La mateixa qualitat diuen. Les mateixes oportunitats afirmen... I jo dic: I un rave. A més alumnes per classe, menys temps per atenció individualitzada, segur. Així com un augment del preu de la matrícula, equival a portes que es tanquen a determinats sectors. Sectors a qui potser se'ls tanca la darrera porta per sortir del pou. I així una mesura rere l'altra presa des d'un quadre de balanços, mirant només columnes de beneficis i pèrdues, sense pensar on s'està actuant. Aquestes mesures i d'altres que venen, equivalen a menys educació i menys qualitat educativa, per descomptat. Seria com voler el mateix cotxe de gamma alta però fabricant-lo amb la meitat de peces. Difícil, no? Però és el que sembla que es vol, no? O bé  volem un poble ignorant, fàcil de manipular?
Sigui com sigui costarà girar la truita. El col·lectiu està malferit. Miro al meu voltant i veig desencís. Conformisme. Passotisme. Tristor. No només per la vaga del proper dia vint-i-dos. És un sentiment general. Un estat d'ànim. Com molts tinc clar que de poc servirà la vaga i que a més a més serà una injecció econòmica pels mateixos que ens retallen per totes bandes, però està clar que alguna cosa s'ha de fer. Alguna cosa hi hem de dir. No podem restar amb els braços creuats, qui calla, atorga. La llàstima és que el col·lectiu de mestres massa sovint funciona com a mestres però sense col·lectiu i molts acaben anant a la seva. Sembla que els anys de mobilitzacions infructuoses han acabat passant factura i ara costa mobilitzar la gent. Es torna més pragmàtica. Més acord amb la societat actual, més a la seva. Què voleu, aquesta educació? Doncs això tindreu, sembla que pensin molts. Perquè desenganyem-nos. Mestres n'hi ha pocs, tot i que molts fan de mestres. Perquè és en situacions com aquesta, quan cal donar la cara, quan cal fer una passa al davant i plantar-se tot lluitant per allò que es creu, defensant l'esdevenidor del país, quan el col·lectiu, i ara sí que parlo de col·lectiu, ha de demostrar la seva vàlua i els mestres esdevenir-ho en majúscules. També però, caldria que anessin acompanyats, perquè l'atac frontal a l'educació és un atac frontal a tots els catalans. A tothom ens afecta o afectarà, ningú pot restar-ne al marge.
Potser sóc idealista, però m'imagino els mestres d'antany, els de la República i els veig abatuts. Desencisats pels seus successors i per l'entorn. Ells tenien uns ideals i lluitaven per aquests i per canviar la societat. Creien en el poder transformador de les escoles. Del saber. Ara sembla que lluitem per sobreviure, per anar fent i ens hem tornat més silents, més porucs. Més ... domesticats.
Els nostres dirigents juguen amb l'educació del país i si no veuen que laminar i minar l'educació dels infants d'avui tindrà repercussió en els adults del demà i alhora en el benestar del país, és mostra o bé d'una ignorància supina o bé d'una mala fe espantosa. I de ben segur que  ambdues opcions són igual de perilloses.
L'única recepta que se m'acut per a sortir de la crisi i alhora allunyar-la prou, és tenir uns infants ben educats, garantia d'uns adults ben preparats i això s'aconsegueix invertint en la seva formació, en el seu desenvolupament, fent de l'educació, dit d'altra manera de les escoles, els instituts i les universitats, el pal de paller del país i no el totxo, l'Eurovegas, les curses de cotxes o motocicletes, el futbol o el turisme entre d'altres.

dimarts, 15 de maig de 2012

Dona'n una mica

No vull barrejar la velocitat amb la magnèsia -que ho faig-. No vull semblar tampoc d'arguments fàcils -que ho sóc-, però amb les darreres noticies, amb les darreres retallades a sanitat, els cables se'm connecten i cerquen allà on poden.
Fa anys em vaig fer donant d'ulls. Quan em morí, eh? També, acte seguit, donant d'òrgans. Just al límit, entre l'aquí i l'allà. En aquell mal pas. I finalment donant de sang. Cada tres mesos, és clar. Ep, però consti. Res de medalles. Perquè vull. Perquè crec que el que tenim serveix ara i aquí, i demà, quan el cervell s'aturi o el cor es congeli, aleshores res em serveix i per tant, que algú altre se n'aprofiti. No tinc res, només jo i sense cercar cap mèrit, perquè no en té, de debò que ho crec, vull que com un cotxe usat, si mai les peces serveixen per altri que les aprofiti. I ja està. Que segueixin rodant fins a la data de caducitat.
Però arriba un dia que sents els rics. Ergo els polítics de primer nivell. I et parlen de que cal pagar la sanitat, de que caldrà fer aportacions. També sents que Grifols, la gran empresa farmacèutica catalana, parla del gran negoci de la sang. Que ells aconsellen que es pagui a qui sigui donant, car ells compren plasma a d'altres països. I tot seguit, allò dels cables, allò de les connexions. Quan  parlem del país, de l'economia, aleshores prioritzem l'individualisme. A pagar pel servei. Cadascú va per ell i segons el que té. Els rics un bon servei, per sobre de tot. Però quan l'altra cara de la moneda se sent exclosa i dubta sobre la conveniència de la seva generositat o del seu acte d'altruisme, aleshores apareixen mots com solidaritat, responsabilitat, sentit de país. I no ho entenc. Deixeu-me dir abans però, que també hi deu haver rics donants, és clar. Ara seguim raonant. A l'hora de donar ho hem de fer per grans ideals, però quan ens hospitalitzin, potser haurem de pagar. Aquí ja no valen els grans ideals i em faig un garbuix. Em perdo. Com sempre els mateixos actes prenen connotacions diferents segons qui els realitza, segons qui els proposa. Si sóc jo, és un acte de responsabilitat, de sentit comú. Vaja, que si tots els donants ens neguéssim, aleshores seríem uns irresponsables. Ara bé, si és el govern qui ens ho nega, a menys que paguem, aleshores és un acte de responsabilitat, de serietat, de justícia. I no ho entenc.No ho veig clar. Per què serà que sempre que els sento parlar marxo amb aquella sensació de que m'aixequen la camisa? De que tenim uns "trilers" per dirigents?
No ho sé, de totes maneres seguiré igual, perquè, al cap i a la fi, jo passaré comptes amb la meva consciència i els demés, que els passin amb la seva... si en tenen.

dilluns, 14 de maig de 2012

La meva amiga

Fa dies us en vaig parlar. Ara feia dies que no la veia, però aquest matí, de camí a la feina, m'ha vingut a saludar i educadament, no podia ser d'altra manera, m'he aturat, he tret la càmera, he abaixat la finestra- amb les presses i l'emoció m'he equivocat de finestra, petit detall- i l'he fotografiat. Ella, amb paciència, ha restat allà, mirant-me. Esperant-se. Sóc maldestre, perdona'm. I finalment l'he pogut caçar. L'he fotografiat. Que n'és de bonica! Gràcies, amiga.



dissabte, 12 de maig de 2012

NO VULL PAGAR!

Aquest matí he anat a Terrassa. Tenia pressa i he buscat el camí més ràpid. Tot i això he anat pel segon més ràpid, sense peatges. Ara bé, de tornada, amb més temps, he decidit agafar l'autopista. Potser m'entretindria.  En proporció és de les més cares de l'Estat. 23 quilòmetres, 7 € i escaig. I és de la Generalitat. Com sempre hauria pagat. Fa anys que ho fem i els costums, per absurds que siguin, costen de deixar. Però arriba un dia que dius prou. L'espurna ha estat el moviment social que s'ha engegat en contra dels peatges. Un problema que, està clar, només podrem solucionar nosaltres. Amb la nostra tossuderia. Amb el nostre afany. Si hem d'esperar que el govern mogui peça, els mateixos que disposen de Teletac governamental, millor no fer res. Estan amb nosaltres diuen, ens comprenen postulen, però ens han de sancionar afirmen. Quins nassos! Quins dropos! Juguen a dues bandes. I és d'hipòcrita. És pervers. Amb qui estan? A favor de qui? Dels ciutadans? Jo no ho crec, pels seus actes els descobrireu.
La plantada d'avui no té res a veure amb la valentia. Els primers sí que foren de valents, jo, un de més. Passar i dir, no vull pagar, a part de l'immens plaer que representa, té més a veure amb la dignitat, amb la ràbia i amb aquell sentiment d'injustícia que fa temps que arrosseguem. Perquè ja n'hi ha prou. Sé que puc esperar una sanció, sé que possiblement em tocarà pagar, però avui, per segon cop, m'he plantat. I m'he sentit bé. He recuperat part de la dignitat. El primer no vull pagar fou al·legant que si pagava era per anar per una via ràpida i no per una via morta, fa cosa d'uns anys a la costa, un dia d'aquells d'operació tornada. I la veritat que no recordo si em van sancionar. Però avui, que reconec que hi he anat deliberadament, ruc direu alguns, ho he fet per mostrar el meu enuig. El meu rebuig i no restar assegut a casa o buscant altres rutes tot aplaudint als que es revolten. Està clar que a mi no em caldrà fer gaires no vull pagar, els meus camins passen lluny dels peatges, però encara que només sigui per un cop, encara que només sigui per mostrar la meva indignació de manera activa, avui també els hi he plantat cara. Avui m'he afegit a la nova pàgina del llibre d'història que entre tots anem escrivint. Avui i sempre, No vull pagar!

divendres, 11 de maig de 2012

Un escenari divers

Uns se'n van de cap de setmana a la segona residència. D'altres perden la feina. Per cert una feina molt per sota de la seva titulació però que aquesta maleïda crisi, maleïda pels mortals comuns, fa que les exigències a l'hora de contractar gent es disparin i es vulguin duros a quatre pessetes. I els obtenen. I se n'aprofiten i malgrat blasmen la crisis se'n serveixen. Uns de més enllà preocupats, sobretot, sobretot, per si el Barça tindrà un entrenador o altre. Gran trasbals del país. Si el Barça va bé, la resta, misèria i companyia. I algun que encara trobes, pocs, però n'hi ha, per sort, que s'indignen i s'empipen i no abaixen els braços. Argumenten i raonen, malgrat la sordesa s'escampa. El cert és que els que tenim feina no notem tan la crisis. Guanyem menys, treballem més, però anem trampejant el temporal. Un temporal gran. D'aquells que està sacsejant els fonaments del nostre estil de vida. Ara bé, això no pot ser excusa per acabar amb tots els drets aconseguits. Diguem-n'hi educació, sanitat, cultura o ics. L'embranzida fa que tot s'aprofiti i la por a perdre el que es té, fa que molts mirin cap a un altre costat, mentre les tisores avancen implacablement. Cert és que els que més tenen, tindran. Mai ens hauríem d'haver cregut que aquest món és just, ni que ho podria arribar a ser. Senzillament, tot s'ha de batallar. Guanyar i els èxits aconseguits pam a pam, s'han de guarda amb zel, amb cura. Diu una dita índia, la terra no és un llegat dels pares als fills, és un préstec que fan els fills als pares. I amb aquest esperit, potser caldria replantejar-se moltes coses. La llista és inacabable. Els vividors també. Però potser seria hora de començar a passar comptes. Tenim un exemple proper. Islàndia. Per on comencem?

diumenge, 6 de maig de 2012

Els temps no han canviat tant

Com m'agrada! Ara és moment dels sacrificis. De treballar en equip. El vaixell s'escora i és hora d'arromangar-se, d'anar tots a una. Cal deixar enrere les disputes personals, és el moment de treballar pel país, de donar-ho tot per sortir d'aquest atzucac on hem anat a parar. No hem de buscar culpables, cal buscar solucions. Per descomptat la consellera compta amb el sacrifici dels funcionaris. Comptem amb ells! Rebla cofoia tot intentant tocar la fibra. I és que vol endolcir unes mesures ja de per si soles força amargues. I alguns ens les creiem. Alguns diem, com en Pep, llevem-nos d'hora i treballem. Fem. Produïm que en va el futur del país.  Que si volem, som imparables.
Però aleshores, un dia, descobreixes que si et poses malalt, que si estàs de baixa, l'equip et deixa. S'oblida de tu. Amb sort un bot amb mig barril de rom, quatre arengades i abandonat a la teva sort. O pitjor, un tauló rosegat i a surar. A buscar una illa deserta o corrents favorables que t'ajudin a sortir-te'n. I és aquí quan dubtes. Quan desconfies. 
És que l'esforç només va en un sentit? El compromís és només per una banda? Aleshores no en dubteu, si només té una direcció, triaré la meva car ells, des de sempre, només trien la seva i el que em passi a mi, se'ls en fot. Ja m'ho varen demostrar quan ens portaren a aquesta crisi tot enriquint-se. 
Privatitzem els guanys, socialitzem les despeses, canten inflats.
Fa temps que ho deia l'Ovidi. Ha plogut força des d'aleshores, però tot plegat ha canviat poc. 

dissabte, 5 de maig de 2012

El raid de Calders

El cap de setmana passat vàrem organitzar de prova un raid d'orientació a Calders. És una prova que dura tot el matí, es participa per parelles i es disputen vàries disciplines. Primer els equips havien d'anar a diferents punts del terme corrent. Prenien una fita i quan les tenien totes tornaven al control, el camp de futbol. Entremig havien de fer un petit tram amb patins. Després, amb bicicleta cercar més fites per tornar, un cop les tinguessin totes, al camp, on hi havia el punt de trobada. Entremig de la volta amb bicicleta calia que fessin un descens rapelant i un ascens amb júmer. Un cop acabada la bicicleta un recorregut urbà. Tots aquests es feien amb l'ajut d'un plànol força detallat. I al final, al camp altre cop, tir amb arc i prova especial. En aquest cas la prova especial era empènyer un cotxe un tram no massa llarg.
Va ser una prova. Un test. Van participar pocs equips, bàsicament amics a qui demanàrem que testessin l'organització i ara, un cop ho hem fet i amb les sensacions a les mans, segurament de cara a l'any vinent muntarem el primer raid de Calders, abans de la cursa. I és que per organitzar coses, només cal temps i ganes, ja que de despesa, poca si es vol.
És veritat que ara molts ajuntaments deixen de fer res o senzillament passen allò que s'organitzava a d'altres pobles més oberts, adduint la manca de pressupost, però en realitat, si hi ha ganes i imaginació, encara es poden fer moltes coses. Però cal tenir ganes de treballar i arromangar-se, cosa que darrerament, en molts consistoris, això sembla que només és feina de les brigades municipals, i els electes, a rumiar i passejar, d'altres ja els faran la feina.

dimecres, 2 de maig de 2012

En un tancar i obrir d'ulls


És el que cal. Cada dia com si fos el darrer. Cada dia gaudint del minut. De l'instant. Fruint de les estones robades a la rutina per poder gaudir amb l'infant, amb els de casa, amb els amics. Avui, enmig d'una passejada en bicicleta, ens hem aturat a tocar d'un camp. De civada, diria. I mentre jo em girava d'esquena, en Berenguer corria i s'amagava. Bé, s'estirava i feina que tenia jo per trobar-lo. Les tiges són altes. Ell, xic. Però les seves rialles me'l feien trobar quan m'hi acostava i després, canvi de torn. Ell es girava i jo em llançava enmig del camp. I m'esperava mentre ell em buscava. En aquella cambra de colors. Parets verdes i sostre blau. I així força estona. Després, més endavant, ens hem aturat a collir quatre badabadocs -faré un ram per la mare, deia rialler- i hem tornat a casa. Només arribar una trucada d'una amiga m'ha fet saber que el company d'una altra amiga està greu. Molt greu. Un accident en bicicleta. Té dos fills petits i molt camp per córrer. Ella és jove. Ell, també. 
Aleshores te n'adones de la fragilitat del que tenim. Del que som. I anheles que tot surti bé. Que demà sigui un altre dia, però un dia bo, quan s'explicaran l'ensurt que han patit, el tràngol que els ha fet passar. Però és una pàgina feixuga per fer-la girar de nou. I penses en els fills. En el desconeixement. En tot el que els ve a sobre i en la mare. En la companya. En l'amiga.  
No em puc ni imaginar què deu estar passant. És impossible. Hi ha dolors que només en sap l'abast qui els pateix, els demés, podem somiar, fantasiejar d'acostar-nos-hi, però és impossible. Mai coneixerem el patiment dels altres.
Suposo que ella se'n sortirà. Ell, no ho sé. Té bons motius. Tenen bons motius. Però l'esdevenidor és negre. Els de l'entorn poden prometre ajut, suport, però l'única crossa que no li poden donar, és la que necessita de veritat, la que alleuja l'ànima. La que li retorna el somriure.  
I faig l'únic que se m'acut. Tanco els ulls i des d'aquí els envio una forta abraçada. Una gran abraçada. Demà o quan sigui, cal espai per ordenar les idees, ja ens veurem i aleshores, la notarà. La hi faré. Ben forta. Ànims.