divendres, 18 de maig de 2012

Malgrat tot, sortirem al carrer.

La mateixa qualitat diuen. Les mateixes oportunitats afirmen... I jo dic: I un rave. A més alumnes per classe, menys temps per atenció individualitzada, segur. Així com un augment del preu de la matrícula, equival a portes que es tanquen a determinats sectors. Sectors a qui potser se'ls tanca la darrera porta per sortir del pou. I així una mesura rere l'altra presa des d'un quadre de balanços, mirant només columnes de beneficis i pèrdues, sense pensar on s'està actuant. Aquestes mesures i d'altres que venen, equivalen a menys educació i menys qualitat educativa, per descomptat. Seria com voler el mateix cotxe de gamma alta però fabricant-lo amb la meitat de peces. Difícil, no? Però és el que sembla que es vol, no? O bé  volem un poble ignorant, fàcil de manipular?
Sigui com sigui costarà girar la truita. El col·lectiu està malferit. Miro al meu voltant i veig desencís. Conformisme. Passotisme. Tristor. No només per la vaga del proper dia vint-i-dos. És un sentiment general. Un estat d'ànim. Com molts tinc clar que de poc servirà la vaga i que a més a més serà una injecció econòmica pels mateixos que ens retallen per totes bandes, però està clar que alguna cosa s'ha de fer. Alguna cosa hi hem de dir. No podem restar amb els braços creuats, qui calla, atorga. La llàstima és que el col·lectiu de mestres massa sovint funciona com a mestres però sense col·lectiu i molts acaben anant a la seva. Sembla que els anys de mobilitzacions infructuoses han acabat passant factura i ara costa mobilitzar la gent. Es torna més pragmàtica. Més acord amb la societat actual, més a la seva. Què voleu, aquesta educació? Doncs això tindreu, sembla que pensin molts. Perquè desenganyem-nos. Mestres n'hi ha pocs, tot i que molts fan de mestres. Perquè és en situacions com aquesta, quan cal donar la cara, quan cal fer una passa al davant i plantar-se tot lluitant per allò que es creu, defensant l'esdevenidor del país, quan el col·lectiu, i ara sí que parlo de col·lectiu, ha de demostrar la seva vàlua i els mestres esdevenir-ho en majúscules. També però, caldria que anessin acompanyats, perquè l'atac frontal a l'educació és un atac frontal a tots els catalans. A tothom ens afecta o afectarà, ningú pot restar-ne al marge.
Potser sóc idealista, però m'imagino els mestres d'antany, els de la República i els veig abatuts. Desencisats pels seus successors i per l'entorn. Ells tenien uns ideals i lluitaven per aquests i per canviar la societat. Creien en el poder transformador de les escoles. Del saber. Ara sembla que lluitem per sobreviure, per anar fent i ens hem tornat més silents, més porucs. Més ... domesticats.
Els nostres dirigents juguen amb l'educació del país i si no veuen que laminar i minar l'educació dels infants d'avui tindrà repercussió en els adults del demà i alhora en el benestar del país, és mostra o bé d'una ignorància supina o bé d'una mala fe espantosa. I de ben segur que  ambdues opcions són igual de perilloses.
L'única recepta que se m'acut per a sortir de la crisi i alhora allunyar-la prou, és tenir uns infants ben educats, garantia d'uns adults ben preparats i això s'aconsegueix invertint en la seva formació, en el seu desenvolupament, fent de l'educació, dit d'altra manera de les escoles, els instituts i les universitats, el pal de paller del país i no el totxo, l'Eurovegas, les curses de cotxes o motocicletes, el futbol o el turisme entre d'altres.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agradat molt de llegir Sergi. Es una llastima que tot sigui aixi, pero la veritat crec que sempre ha set una mica aixi mes o menys i no hem de deixar de fer coses que valguin la pena. Si mes no per tot el nostre entorn. Hi ha una dita que diu "quien la sigue la consigue". Que no decaiga nen!

Jvelilla

Sergi ha dit...

Suposo. Espero. Però es farà llarg...