dijous, 30 de març de 2017

Al maig, teatre al Guix.

Sovint, quan vaig a cursos de formació, me n'adono de dues coses. Una és que molts dels que els imparteixen coneixen molt bé allò de què parlen. L'altra és que alguns fa temps que no estan a primera línia de batalla. Fa temps que han deixat les aules i es dediquen a formar mestres d'oïdes. De records d'experiències viscudes. En un inici, allò que deien era força proper a l'auditori que tenien al davant, però amb el temps, la distància entre allò que expliquen i la realitat és sorprenent. Sobretot amb els exemples o els materials complementaris que fan servir.
Seguint aquest raonament, trobo lògic que els mestres que estem a trinxeres -deixeu-me fer servir aquesta expressió més com una expressió romàntica que com a metàfora visual- plasmem allò que fem per tal que serveixi a d'altres, ja sigui com a model a seguir o bé a obviar. De la mateixa manera m'agrada animar a tots els mestres que conec, que recullin les pràctiques que fan, que les posin negre sobre blanc per compartir, per d'aquesta manera, entre tots, anar fent escola. Si no es fa des de les aules, hi ha el perill que es teoritzi sense conèixer la realitat, partint d'uns exemples erronis o bé s'oblidi d'on es ve. Per això escric i envio aquests escrits a diferents publicacions i ells ja decidiran.
Avui, després de mesos d'haver enviat un escrit a la revista Guix, m'han dit, no sense alguns retocs a fer, que em publicaran al maig un article. Un escrit referent a una de les activitats que fa més anys que faig i de les que estic més convençut de la seva importància: el teatre.
De fet, fer teatre és una moguda. És un gran esforç. Darrera d'una obra hi ha molt de treball. Molts treballs paral·lels que, a vegades, passen desapercebuts, però que hi són. No parlo només del treball interpretatiu, memorístic o bé escrit si es fa algun tipus de programa o cartell, sinó d'un treball emocional intens, des de qüestions personals a d'altres més de caire grupal.
Una obra de teatre és intensa i ho és perquè toca molts aspectes i molts d'aquests són profunds. Aspectes que sovint poden quedar amagats si no es van a buscar.

dimarts, 28 de març de 2017

Fotografiant...

M'agrada la fotografia. M'agrada captar instants. Poques coses són millors que quan, després d'una llarga estona, aconsegueixes aquella imatge. A vegades arriben, d'altres no. A vegades te les topes de front, d'altres no arriben mai. Abans, quan feia fotografies, havia d'esperar a revelar el rodet per veure el que havia fotografiat i sovint me'n enduia moltes decepcions. Algunes instantànies al meu cap eren fantàstiques, tenien la composició perfecte, els colors idonis, la llum adequada, però quan les tenia en paper, a les mans, en general, la decepció era gran. L'expectativa sempre és massa agosarada.
Ara, amb les càmeres digitals, és més senzill. Pots anar fent proves i poc a poc, vas aprenent a fer fotografies i veus allò que fas.


M'agrada captar imatges quotidianes perquè tenen quelcom, pels seus colors, per la seva senzillesa o bé perquè sovint passen desapercebudes i en fotografiar-les adquireixen un valor i una bellesa que abans semblava impossible. A causa d'això, i que m'és d'un m'ha aconsellat que me'n fes, finalment he optat per entrar al món d'Instagram. Tant per penjar fotografies com per veure'n. De moment no goso fer retocs. Digueu-me romàntic, però encara penso que el mèrit és trobar aquell instant i no crear-lo. Segur però, que a la llarga també descobriré els retocs. 


Ja quan vivia a la Catalunya Nord, tenia una data assenyalada al calendari, el Visa  pour l'image. Déu n'hi do! Allà vaig descobrir el poder de la imatge. La força d'un instant i gràcies a veure aquelles imatges, potents, belles, crues, vaig enamorar-me de la fotografia i hi vaig entrar. Ara, sense gaires pretensions. Sense esperar massa. Només poder robar instants a la vida i plasmar-les en una imatge. Sense teoritzar sobre l'ISO, sense mirar massa res. Fluint.
Porto uns quants dies posant-me al dia, penjant algunes imatges del meu arxiu, aquelles que m'agraden. Malauradament me n'agraden tantes que potser en penjaré moltes. Massa. Paciència...

diumenge, 26 de març de 2017

Pedró dels Quatre Batlles ( 2.383 m. )

Avui, amb el Robert i el Guim, hem anat a fer el Pedró dels Quatre Batlles ( 2.383 m. ). Pensava que l'esquiada a l'Aneto seria la darrera, si més no a tocar de casa, però la nevada d'ahir va deixar un mantell ben blanc arreu que no podíem desaprofitar. De fet, avui, ja des de Solsona, el paisatge era blanc.
Sant Llorenç dels Morunys
Hem anat en cotxe fins al Sucre ( 1.700 m. aprox ) i des d'allà hem pujat al cim. Primer seguint un tram de pistes, no massa llarg, per poc després endinsar-nos dins del bosc. Un cop hem guanyat alçada, hem deixat enrere el bosc i les pistes, i enmig de lloms blancs i un cel blau, hem anat pujant fins al cim.
Dins del bosc
La neu era abundosa. Un bon gruix de neu acabada de caure, un xic humida però ben uniforme. Dalt del cim però, més ventat, es veia alguna pedra i la neu estava un xic gelada. Baixant, ens hem aturat al coll a esmorzar i per si de cas, hem fet un turó que hi ha al costat del Pedró, per si és un cim.

Baixant
La baixada ha estat molt divertida. El gruix de neu i la seva uniformitat ens han facilitat la baixada, malgrat era una neu humida i pesada. Hem desfet el camí de pujada per tal d'arribar al cotxe, el Guim, cercant tots els salts possibles i rere seu, nosaltres.

Des del cim

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dijous, 23 de març de 2017

Treballem en xarxa

D'uns anys ençà, la gent ha començat a prendre consciència de la importància de les escoles. La gent es qüestiona allà on deixarà el seu fill i si bé abans, l'escola era la que et tocava i ja està, en general, ara comença a haver-hi força gent que cerca el lloc de residència segons l'escola.
Avui ha començat el període de preinscripció a les escoles i si bé no ha estat una allau de trucades, sí que a l'escola i a l'ajuntament hem anat rebent trucades de gent interessant-se per l'escola i el projecte. Gent d'arreu. Disposada a canviar de vida per poder oferir als seus fills allò que creuen que és el millor.
Abans no dic que no passés. També passava, però ara, sembla que és una dinàmica més freqüent i molta gent està disposada a canviar d'entorn de vida, si creu que això anirà bé pel seu plançó i està bé, molt bé. Perquè vol dir que ens qüestionem les coses i no acceptem allò que ens ve donat si no hi estem d'acord.
Juntament amb aquest moviment de famílies, també hi ha un moviment de mestres. No parlo de mestres que canvien d'escoles, sinó de mestres que pretenen transformar les escoles on estan, ja sigui apuntant-se a cursos que creuen que els aniran bé, ja sigui visitant altres escoles, assessorant-se o afegint-se a onades reformadores. L'educació a Catalunya és un dels temes més importants. La gent hi para esment i en molts aspectes, com a país, som un referent.
Ara, a l'escola, ens han demanat d'explicar el projecte que estem duent a terme a Alacant, dins d'unes jornades per escoles rurals. El més important no és que ens ho hagin dit, moltes altres escoles ho podrien fer, sinó que el món educatiu es belluga. Busca altres maneres de fer i les observa i segurament si hi ha coses que creu que pot integrar ho farà i sobretot, està disposada a escoltar. A aprendre.
Fa uns dies ens van visitar diferents mestres dins del programa "Escoles singulars" de la FUB. D'ells en podem aprendre molt, només calia sentir-los parlar, perquè fins i tot professionals que podrien ser referents, estan oberts a veure altres dinàmiques, sense condicionants, escoltant, mirant, reflexionant. Oberts de ment. Compartint. Perquè l'educació és quelcom que s'ha de fer en xarxa, alimentant-nos els uns dels altres, picant d'arreu, prenent allò que ens pot oferir cada centre o cada professional de bo, perquè no hi ha un únic model ni tampoc una única manera d'educar. L'educació és una barreja de factors i com més productes coneixem i barregem, millor és el resultat.

dissabte, 18 de març de 2017

Parlar en públic

 Fa anys, quan treballava a la llar d'infants de Castellar del Vallès, ens van convidar a fer una xerrada sobre educació. Era una xerrada que s'organitzava des de l'Ajuntament on volien que els diferents centres escolars del poble parlessin de com treballaven, què feien i com veien l'educació.
Des de la Llar havíem fet moltes propostes i teníem un munt d'idees i projectes. Estàvem molt engrescats i poder-ho explicar, ens va fer molta il·lusió. Les llars d'infants, en general, s'han menystingut i aquella xerrada era com un reconeixement.
Era un dels primers cops que parlava en públic. Segurament també ho era per a les meves companyes. Recordo aquell dia amb un regust agredolç. Tenia molta il·lusió, idees i ganes de transmetre allò que pensava, que sabia que els altres esperaven, però recordo que instants abans que em toqués parlar, vaig descobrir que la llengua se m'allargava. Augmentava. Es feia enorme, tant com els oients que tenia al davant. Patia per allò que havia de dir, pel que pensarien o creurien. També patia pels amics que havien vingut a escoltar-nos. La llengua gairebé no m'hi cabia a la boca. És més, havia mort. La llengua és morta. Visca la llengua! No em responia. La notava però no m'era meva i encara més, s'havia assecat. Era com un tros de fusta allà dins. Suro del millor. El cap enviava missatges però ella, res de res, quieta. Immòbil. Miserablement covarda a dins del cau. Enganxada a les parets d'una cova profunda.
És cert que després de molts esforços i amb un xic d'aigua, la cosa anà millorant però aquella sensació de divisió del cos, d'abandonament d'una part d'aquest, em sorprengué i em molestà no haver pogut transmetre allò que volia tal com volia. Vaig parlar ràpid, passa que t'he vist i amb el temor de si allò que deia era encertat o no.
Anys després, tot i haver parlat més en públic, em passà quelcom de semblant. Fou a les oposicions de mestre. Havia de parlar davant d'un tribunal. Aquest estava allà palplantat i havia d'exposar, en cinc minuts, tot un projecte d'un any i m'hi jugava força. Recordo que allà vaig tornar a pensar en la xerrada de la llar, però curiosament, en comptes d'anar-me malament, m'anà bé, perquè no volia que em passés el mateix i per tant, vaig fer el cor fort i vaig parlar des del cor. Prescindint del que esperessin els altres, senzillament, dient allò que creia i pensava. Sent honest amb mi mateix i sense condicionar-me per si allò que deia o com ho deia els agradava o no. La xerrada segurament fou força apassionada, però vaig descobrir que parlar des del cor, sense el condicionant d'allò que pot esperar l'altre que diguis, és la millor manera per parlar en públic, perquè parles convençut i no tens por de dir coses que no voldries, perquè dius allò que sents.
Amb els anys he anat parlant més en públic i encara que encara em costa, amb el temps veig que aquell aprenentatge del tribunal d'oposicions o la primera xerrada de la Llar, m'han estat més útils que molts dels consells que he rebut o xerrades que m'han fet.

dimecres, 15 de març de 2017

8 anys en un instant

Ahir el Berenguer va fer 8 anys. I sí, m'han passat volant, com diem tots. Però és que el dia a dia se't menja i quan te n'adones, 8 anys han passat de cop, en un tancar i obrir d'ulls.  Fa poc el sostenies tot ell estirat al teu avantbraç i ara, et costa sostenir-lo a coll. De fet, de tant en tant recordem tot jugant, quan era xic i encara intentem aquelles posicions fetals, però costen. I a base de sentir tots aquells que  et diuen que el temps passa tan ràpid -encara que em costa de creure-m'ho, tot i veure-ho- de tant en tant faig un alto al camí i miro el meu fill amb ulls de desconegut. Miro la persona que és i em sento cofoi. Content de veure com creix. De veure com de mica en mica es va fent gran i en sóc conscient i com, a poc a poc, l'anem ajudant a fer aquells petits passos que el fan autònom. Independent. Però sabent que cal ser-hi a prop.


Si voleu a un costat, separat, distant, però a punt per donar aquell cop de mà que encara necessita i sort. Perquè encara el demana. Però a més, sabent que tot s'acaba, aprofitant l'estona que estic amb ell, amb ells, jugant quan m'ho demanen o bé preparant allò que sé que els fa feliç/ços.


Ahir, quan es va llevar li vam fer unes quantes sorpreses. Res d'espectacular, petites coses que sabíem que el feien content i en llevar-se, quan de mica en mica es va anar situant, va ser molt divertit veure la seva expressió. Els seus ulls esbatanats en veure globus a l'habitació i un mural ple de fotos d'ell. I com a mesura que li fèiem petits detalls, com un pastís de Donuts que sabem que li agraden, la seva mirada s'il·luminava. Com la nostra. Perquè quan tens fills, encara que sembli un tòpic, la seva felicitat és la teva i quan els veus feliços, tu n'ets i no et cal res més que el seus ulls espurnejant, perquè s'encomanen.

Perquè amb el temps has descobert, sense que ningú t'ho digués, que la teva felicitat va lligada a la seva i que allò que abans et podia fer feliç, ara no és res comparat amb la felicitat que sents quan els veus feliços, com quan et bé tot decidit per fer-te un petó o una abraçada i aquesta s'allarga. L'allargues. I en gaudeixes i voldries que mai s'acabés, però saps que jugues a contra-rellotge i aprofites el temps. Aprofites aquests regals inesperats i t'omples d'ell. D'ells.
Tenir fills et canvia. Et fa millor. Fa que aquella bona persona que podries haver estat, vulguis que sigui i cada dia intentes ser millor, per ell. Per ells. Perquè saps que a la balança de la vida, el contrapès són ells. La mesura i no vols ni pensar en fallar-els-hi.


diumenge, 12 de març de 2017

Aneto ( 3.404 m. )

Aquest cap de setmana hem anat amb el Josep a fer l'Aneto ( 3.404 m. ) amb esquís. El dissabte vàrem arribar cap a quarts de cinc a l'aparcament dels Llanos de l'Hospital ( 1.700 m ). Amb els esquís a l'esquena vàrem pujar per asfalt, uns 500 metres, fins on comencen les pistes d'esquí de fons, a tocar de l'hotel. Aquestes pistes van pel fons de la vall, fins on comença, pràcticament, els Aigualluts, al capdamunt del riu Ésera. A mig camí vàrem enfilar cap al refugi de la Renclusa (2.140 m. ) on hem passat la nit. A les set sopàvem i a les vuit, quart de nou, ja érem al llit a punt per a dormir.
De bon matí, cap a quarts de sis, ens hem llevat i fent un mos ràpid, ens hem calçat els esquís i hem enfilat cap als Portillons, la porta de la glacera de l'Aneto.

Enfilant cap als Portillons

Al fons, l'Aneto
A l'estiu, aquesta pujada està plena de rocs enormes, però ara, a l'hivern, són pales de neu llargues. Amb la foscor es veia una cuca de llum que s'enfilava fent ziga-zagues. No feia massa fred, tot i que en llocs exposats, el vent feia que la sensació tèrmica fos de fred viu. La boira ens ha acompanyat força tros. Sort del GPS del Josep, perquè podíem anar seguint el camí. Tot i això hem acabat arribant per sobre dels Portillons i hem hagut de baixar un xic.
En arribar als Portillons, ens hem tret els esquís per baixar-los, perquè és un pas estret i rocós. A sota, ens els hem calçat de nou, ja fins al coll de Corones. De fet es podia pujar fins més amunt, però el camí principal, s'enfila de dret i semblava que allà potser era un bon lloc per deixar els esquís, ganyipar i deixar les motxilles. Des de Corones es pren una pala que poc a poc es va enfilant fins que pren una inclinació força gran. El darrer tram, fins a sortir a la darrera pala del cim, fas escaleta amunt, sense fer "S" enmig de rocam. Gairebé a dalt, hem deixat els piolets, per encarar el pas de Mahoma.

Sortint de la canal
Pas de Mahoma i cim al fons
 Aquest pas és un pas entre roques, curt i exposat. A banda i banda hi ha timba, però té bones preses. L'hem fet força bé, tot i que potser no estem massa acostumats a moure'ns entre pedres amb els grampons posats, fins al cim.
A dalt, el sol lluïa. Sota nostre núvols i només els pics més alts sobresortien, tot i que les ventades, aclarien de tant en tant la panoràmica.

Al cim
De baixada hem anat cap a la Punta Oliveras ( 3.298 m. ). De fet la baixada fàcil era cap aquí, cap al collet i només ens restava pujar fins al cim.

Foto feta des de la Punta Oliveras amb l'Aneto al fons.
Un cop feta la punta hem baixat fins al coll de Corones i ens hem calçat els esquís per baixar cap a Aigualluts. Recte avall.

Deixant l'Aneto i arribant als Aigualluts
La neu estava fantàstica. La millor d'aquesta temporada, si més no les primeres pales. Quan hem anat perdent alçada, aleshores ja hem trobat algun tram de neu més crosta.
Hem baixat fins al fons de la vall i des d'allà, cap a les pistes d'esquí de fons i el cotxe.
Aquest cap de setmana ha estat bé, molt bé. Una molt bona sortida.

Per veure totes les fotos cliqueu aquí.

divendres, 10 de març de 2017

És quan corro que volo...

La diferència de córrer pel bosc entre setmana i els caps de setmana és de sorolls. Avui, que entro més tard a treballar, he anat a córrer per Mura una estona i gràcies al silenci que imperava al bosc, he descobert tot de sons que d'altra manera els caps de setmana s'amaguen, ja sigui perquè les motos que trinxen els corriols no hi són, ja sigui perquè les carreteres van buides.
Sigui com sigui avui tota l'estona m'ha acompanyat el so del meu trepig. Un trepig pausat. Sobre terra seca després de pluja. En un sòl pla. Compacte, lliure de pols i amb pedretes soltes sobresortint. Enmig de les passes, la meva respiració. Rítmica. Acompanyant els moviments del meu cos i de tant en tant, la conversa d'alguns ocells. Alguns amb un cant alegre, rebent resposta. D'altres amb un de més planyívol i encara d'altres, amb un so monòton. Repetitiu. Com enfeinats.
Sovint, rere un revolt o enmig d'un corriol, algun ocell que alçava el vol, ja fos de terra, aus petites i esmunyedisses o bé del brancam. Ocells més grans. Algun, com un rapinyaire, més majestuós. Començant el vol pausat, batent un xic les ales i en un no res, allunyant-se veloç.
El silenci també et permet endevinar moviments. De lluny, algun animal de quatre potes fugint, pel trepig i els espetecs de les branques ho endevines.
Si a més, a aquest torrent d'estímuls hi afegim un sol brillant en un dia fresc, el cos sembla un gran receptacle d'emocions i acabes corrent amb un somriure ample a la boca, d'orella a orella i de tant en tant, perquè et sents sol de mirades que et jutgin, estens tu també les ales i voles per un moment. Lliure. Feliç. Únic i agafant embranzida vas fent saltirons i respons als ocells i ells t'escolten, et parlen. Sou un.

diumenge, 5 de març de 2017

Tossa Plana de Lles ( 2.915 m. )

Avui he anat amb el Robert a fer la Tossa Plana de Lles ( 2.915 m. ). Curiosament, avui feia vuit anys, que hi vaig pujar i vaig tancar la temporada d'aquell any. A dalt, em vaig fer una foto amb un pitet, amb la llegenda "Papa", i un bolquer, detall de l'Albert. Dies després va néixer el meu primer fill.
Hem anat fins a Cap de Rec i des d'allà, per dintre del bosc i obrint traça, hem anat fins al Pradell. Només travessar el túnel, aquell que ja està amortitzat però com que dóna beneficis no alliberem i fem pagar a la gent, es veia tota la plana nevada. Feia temps que no en veia tanta de neu.
Després del Pradell, amb una neu pesada, humida i molt abundosa, hem enfilat cap al cim. Tota l'estona obrint traça, amb uns esquís que s'enfonsaven uns 20 centímetres i una boira persistent. La pujada ha estat feixuga i a uns cinquanta metres del cim, veient que no vèiem res, cada cop la boira era més espessa, hem decidit fer mitja volta. El vent ens ha acompanyat força estona. Hem baixat seguint les traces que havíem fet però al cap de poc, aquestes ja estaven colgades. Intuint el camí, pel pendent i els roquissars que reconeixíem, hem anat fent, fins que al cap de poc, el dia s'ha anat obrint. No massa. Només quan érem a baix, el cim s'ha destapat i es veia lluminós i imponent al fons. Ja passa sovint. Quan ets el cim tot es veu tapat i un cop a baix, s'aclareix. Què hi farem!


La baixada ha estat cansada. Amb molta neu. Humida. Profunda. Pesada. Fent grans esforços per girar i després dintre del bosc, al principi, remant força. Més endavant, amb les traces ja ben marcades, cada cop pujava més gent, la baixada ha estat més fàcil. Les cames però, esgotades.
Un cop avall, ja a la furgoneta, han vingut uns personatges del refugi a reclamar-nos el forfait. Bé, a exigir-nos i amenaçar-nos amb denúncies als mossos. De res ha servit dir-li que nosaltres hem anat a fer cim i que les seves traces, les d'esquí de fons, ni les hem trepitjat. De fet, ha fet una foto a la furgoneta. Deia que era política d'empresa. Jo mateix et denunciaré, em deia assenyalant-me amb un dit. Quina barra! Però és clar, el negoci és el negoci i si poden rampinyar un xic d'aquí i un xic d'allà, tot això que tenen. Però un servidor, per principis, s'hi ha negat. A la muntanya també, NO VULL PAGAR! 


dijous, 2 de març de 2017

Que condemnin a l'Homs

Presó de Calders
Fa anys, vaig llegir un llibre d'en Vercors, titulat "Els animals desnaturalitzats". En aquest, una expedició viatjava a Nova Guinea i allà descobria uns éssers en procés d'hominització, ni massa bèsties ni massa humans. Amb aquesta descoberta, es començava a especular en usar-los com a mà d'obra barata i els beneficis que en treurien.
Un personatge, en Douglas Templemore, contrari a aquesta situació, fa una jugada mestra. Insemina una femella d'aquesta espècie amb el seu esperma i un cop neix el fill, el mata. Acte seguit, s'acusa ell mateix d'assassinat, de manera que en faran un judici a Londres per determinar si és assassinat o no. Si l'absolen, haurà sols matat un animal, mentre que si el condemnen, aquells éssers hauran estat considerats homes. Per tant és un gran llibre que convida a la reflexió.
A banda d'això, aquests dies em ve força al cap. Si absolen l'Homs, reconeixeran que el 9N no va tenir importància, era només una consulta sense valor, mentre que si el condemnen, aleshores atorguen al 9N el valor principal que tenia, el d'un referèndum.
Així doncs, tenen la pilota sobre la seva teulada i em sembla que potser no han pensat massa en les implicacions d'allò que decideixin, perquè sigui com sigui, com amb l'animal, des del moment que el jutgen, reconeixen que hi ha una possibilitat que allò que es fes fos un referèndum i per tant, la línia entre en que ens volen fer creure i el que és, és més tènue del que sembla.