divendres, 30 d’octubre de 2009

Els petits canvis són poderosos


Ahir al vespre hi va haver a Calders la reunió constitutiva de la Comissió per organitzar una consulta popular sobre la possible Independència de Catalunya.
Un nombrós grup de gent hi va anar, des de gent d'una vintena d'anys a d'altres que passaven la seixantena. Un univers ampli que demostra que la Independència és quelcom que preocupa a molta gent i variada, sense importar l'edat. I em va agradar.
Un altre dels aspectes que també em va agradar, és que també hi havia gent de sectors professionals variats: mestres, pagesos, enginyers, jubilats, estudiants, professionals liberals, paletes ... moltes professions amb realitats diàries diferents però un interès comú.
Unint ambdós paràmetres podem veure que potser allò que es deia, aquell quan siguis gran canviaràs o que aquest tema només interessa a un cert sector, potser no és del tot cert i que molta gent vol dir-hi la seva.
La consulta que es farà segurament no provocarà canvis immediats, possiblement l'endemà tot seguirà igual, però de ben segur que aquest rau-rau, aquest sentiment que es desperta, a la llarga es veurà reflectit. Un dia emergirà i demanarà l'espai que li correspon i les pors i els tabús que sempre l'han acompanyat, com un acte de normalitat desapareixeran. Perquè viure en democràcia també és això, decidir si ens agrada el joc i fins i tot decidir si volem estripar la baralla.
Com deia el mític, el magnífic, Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Cuní amb patates


L'ós panda, el koala entranyable, agradós i afable, si més no a primera vista, se m'ha tornat repulsiu. Abans, aquella flonjor que desprèn, aquella mirada miop, podia entendrir, fins i tot apropar, però amb el temps, la mirada ha esdevingut inquisitiva i la flonjor, desmanegament llunyà. És el què passa quan t'habitues a un tarannà i desapareix la capa inicial. Veus l'interior, cargol llefiscós.
D'entrada un comentari podia ser àcid, un incís càustic, però l'excés d'ambdós, llautó com és, l'ha rovellat.
Ja feia temps que m'ho ensumava, feia temps que me n'adonava que el seu tarannà era més de llepar-se el musell i baixar als bassals per emmirallar-se que escoltar la natura, que buscar l'arbre ideal. Fixeu-vos sinó amb l'ego que el precedeix. Abans d'arribar, ja al primer mot, parla de forma imperativa i autoritària, exigint i censurant, impel·lint i criticant. Qui es pot permetre aquesta educació estruncada? Doncs aquells que es creuen millors, que es veuen més formosos, capaç d'atacar col·laboradors, de fer callar companys. Pobres secundaris.
Però tornant al mestre i deixant els seus acòlits, es veu que és d'aquells que s'escolta, d'aquells que se sap escoltat i per tant, quan parla, és dels que es para més atenció. Dels que saps que un cop acabis la frase, per interessant que sigui, ell et respondrà amb quelcom totalment deslligat però referent a ell. Vaja, que si parles de naps, ell et parla de les seves cols, de les seves grans i formoses cols, que a sobre li treuen bones notes.
Potser per això li ha esclatat als morros. Per excés. Per embafador. No sense avís però, ja s'ho veia, sinó de què aniria disfressat amb pedanteria a un programa familiar. Es veu que va voler ser papallona en un món de flors, però encara segueix sent el capoll, o estant-hi, que sempre em confonc.
L'altre dia en una entrevista volia ser de nou el protagonista. Atacant, parlant de naps quan tothom hi veia cols i volia saber-ne de cols. Però obtús i massa preocupat per escoltar-se, desviava la conversa cap on ell volia, per crear polèmica, només per fer-se el paó, per inflar-se amb uns arguments suats i absurds. Ara, no se'n va sortir. En Joan Pere el va farcir per posar-lo al forn. Un forn industrial, és clar.
Després d'allò però, potser és l'hora de pensar a jubilar-se. Les vacances les té més que merescudes i nosaltres sobradament. Cal que deixi pas a la jovenalla, que segueixi voltant pels paisatges de Catalunya amb barret si cal, però sol, que ja n'hem tingut prou.
Sí, home Cuní, agafa't un segle sabàtic, parla amb les ostres que elles t'escoltaran amb la boca oberta i et riuran les ocurrències. I a aquells que fan coses, que treballen pel país, deixa'ls fer i escolta'ls que potser aprendràs quelcom, potser un xic de modèstia.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Concerts amics

Sóc afortunat.
A vegades hi ha coses que en el moment de viure-les no les valores i no és fins després, amb la distància, quan veus la singularitat d'allò que passa, que comprens que el què has viscut, potser serà irrepetible.
De més jove, posem uns setze anys, anava de campaments i era un trapella. Sí, no parava i els monitors que em tenien en quedaven ben tips. I no va ser fins anys després, quan també em vaig fer monitor, que vaig valorar aquella paciència, el què m'havien ensenyat i sobretot les vetllades, el tancament del dia.
D'oïda en tinc poca, de veu menys. Però en rotllana i cançoner en mà ens passàvem hores cada vespre cantant una cançó rera l'altre. Bé, jo més aviat escoltava, em deixava emportar. Eren vespres que de la mà de Lluís Llach o dels Esquirols, cantats per joves voluntariosos, m'aixecava de la rotllana i volava terres enllà acompanyat d'un cor d'amics únics. I sempre, després d'una cançó, en demanava una altra.
Més endavant, ja més gran, vaig anar a treballar a la Bressola. El director general, en Joan Pere LeBihan, és músic i encara que s'ha abocat de ple a les escoles immersives i ha deixat un xic de banda aquesta virtut, manté molt bona relació amb músics d'arreu. Així doncs, a vegades, per tal de promocionar i fer actes per difondre les escoles, recorre a companys d'ofici, ja siguin amics d'antuvi, ja sigui amics de causa. Gerard Jacquet, Pascal Comelade, Jordi Barre, Lluís Llach, Albert Bueno, Pere Figueres, Blues de Picolat, Teresa Rebull, Teràpia de Shok... aquests i molts d'altres han col·laborat amb la Bressola i de retruc, molts en poguérem gaudir. Xerrar de tu a tu o bé gaudir d'alguna peça més en una escola al final de la jornada era el premi per ser-hi, però sempre de manera natural, sense forçar-ho, per allò de toquem-ne una més entre nosaltres. Cantem-la plegats per tancar la festa.
Ara fa uns dies vaig anar a un concert de l'Eladi. Allà vaig viure una regressió, un retorn a quelcom semblant al què havia viscut, però sabent que el què estava vivint era un moment d'aquells que només et passen per davant de tant en tant. D'aquells que has d'atrapar al vol i donar-ne les gràcies.
Per això, perquè de nou vaig poder gaudir d'un concert especial, d'un concert de proximitat, d'aquells que pots parlar amb l'autor de tu a tu, que pots demanar-li qualsevol cosa, per tot això, ho torno a dir, sóc afortunat.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Cròniques Temporada 2005 - 06 C. F. Calders

Temporades

2005-06 i 2006-07

Les cròniques de Calders


TEMPORADA 2005-06

Calders 3 - Gironella 0

En un tres i no res

Aquest dissabte tot estava a punt per a un gran matx. El camp, després d'una nit de pluja generosa presentava el seu millor aspecte. Les banderoles de les cantonades onejaven lleument mentre els joves del moianès esperaven amb impaciència l'encontre. Tot i això l'encontre no es va produir i segons la normativa són tres gols i tres punts per l'equip abandonat. El Gironella, potser al veure la progressió de l'equip calderí o bé per la manca d'efectius, no es va presentar i els joves locals celebraren tres punts amb un regust agredolç. Amb els berguedans desapareguts, els jugadors blau-granes feren un entrenament diürn tot traient-se l'espina clavada. Sergi Pich


Navarcles 2 – Calders 1

Qui perd, no pot riure.

Aquest dissabte, en un dia fred però assolellat, els joves blau-granes varen desplaçar-se a Navarcles, a l’estadi municipal, per tal de disputar l’encontre corresponent a l’onzena jornada de lliga. Va ser un partit distret, ple d’oportunitats, vistós i alegre. El primer gol arribà a mitjans de la primera part després d’una falta a la frontal de l’àrea. El llançament fou executat amb gran encert per part del jove davanter local, qui colpejà la pilota per sobre de la tanca dibuixant una paràbola perfecta, fent del tot inútil l’estirada del porter calderí. Tot i el marcador en contra l’equip visitant es mostrà ben situat dins del rectangle de joc, ferm en defensa i incisiu en l’atac. Malgrat això, al primer quart d’hora de la segona part arribà el segon gol local, després d’una pena màxima xiulada amb severitat. L’equip del moianès va seguir lluitant i poc després, fruit del seu esforç, arribà el gol visitant gràcies a una jugada d’estratègia. Un llançament de falta des del vèrtex dret de l’àrea, fou aprofitat pel punta calderí per batre el porter local amb un magistral cop de cap. A partir d’aquí l’equip calderí dominà el matx i disposà de diverses oportunitats però el marcador ja no es mogué. A les acaballes del partit fou expulsat el central del Navarcles per doble amonestació i minuts més tard, entre els xiulets d’un públic neguitós que demanava el final del partit, va ser expulsat un punta calderí per doble amonestació, ambdues cartolines per haver desplaçat la pilota després del xiulet de l’àrbitre. Va ser un partit intens on ambdós equips podien haver guanyat i que només el major encert local decantà la balança. Sergi Pich


Calders – Vilada

Molta roba i poc sabó

Aquest dissabte s’havia de disputar la dotzena jornada de lliga abans de l’aturada nadalenca. Tot i això, l’absència de l’àrbitre, qui no es presentà inclòs després d’haver estat telefonat, féu que el partit s’ajornés per a una propera ocasió. Trobo, a nivell totalment personal, que és una manca de respecte vers els jugadors el no presentar-se per al partit o si més no avisar i encara més falta de respecte envers l’afecció. Encara que no ho sembli molta gent es mobilitza per a un matx d’aquest tipus i el que és més greu és que tothom ho fa de manera desinteressada i amb il·lusió, fins i tot de vegades perdent part del seu temps de lleure ( ja sigui per marcar el terreny de joc o comprar allò que calgui ) o invertint esforç, mentre que els àrbitres, tots i els maldecaps que els suposa l’arbitratge, guanyen uns diners. Per a ells és una inversió. Dit això passem a un altre tema.

Generalment no esmento el nom del jugadors a l’hora de fer la crònica, ja que mantinc que allò que passa al terreny de joc és gràcies a un bloc, encara que de vegades certes individualitats puguin decantar un matx. Avui però, m’agradaria citar tots els jugadors, ara que hi haurà l’aturada, si més no de partits encara que no d’entrenaments, de Nadal. Aquest any han jugat:

De porters: Garriga i Xavier

A la defensa: Jordi T.,Josep Ramon, Ramon, Òscar, Sergi, Aleix, Jordi S., Josep L. i Toral.

Al mig del camp: J. Sellarès, Jonathan, Nasi, Marc, Josep Maria, Mario, Manel, Rossich i Pep.

A la davantera: Joaquim i Vicenç.

El fisioterapeuta el Dani.

I dirigint aquest orgue de gats el Valentí.

Aquest dissabte tingué lloc el tradicional sopar de Nadal, on a més de la plantilla també hi hagueren tots els membres de la junta. Va ser un sopar agradable on es veié la unió que hi ha en aquest vestidor i que aviat es traduirà al terreny de joc en resultats.

Sergi Pich


Sant Salvador de Cercs 4 – Calders 1

Any nou, …

- Feia temps que no passava tant de fred en un partit. - Sentencià un jugador a la fi del matx. I és que el passat dissabte al camp municipal Sant Jordi de Cercs va ser un dia gris, plujós i ventat, amb unes muntanyes nevades com a teló de fons que convidaven a quedar-se al vestidor més que sortir al rectangle de joc. L'encontre començà puntual, en un terreny de joc impracticable, ple de bassals i relliscós. Ja mitjans de la primera part, en un camp més apte per a patinatge artístic que per a un partit de futbol, un rebot desafortunat anà a parar al fons de la xarxa calderina. Era l'u a zero. Malgrat les adversitats climatològiques ambdós equips lluitaven aferrissadament i minuts abans del final de la primera part arribà el gol de l'equip del moianès. Des de l'àrea petita i sense gaire angle un dels interiors blau-grana va inventar-se un xut que passà ajustat entre el pal i el porter, significant la igualada en el marcador. A la represa l'equip groc va sortir esperonat pel seu públic i minuts després del xiulet inicial arribava el segon gol local. A partir d'aleshores els joves de Cercs assetjaren contínuament la porteria calderina, que foradaren en dues ocasions més. Va ser un partit feixuc, on tots els protagonistes aguantaren unes condicions extremadament desfavorables, amb un fred intens i una pluja que calava fins al moll dels ossos. El resultat, tot i ser extens no reflecteix la realitat viscuda al camp, on els joves calderins lluitaren de tu a tu amb els berguedans, però la sort, de nou, els girà l'esquena.

Sergi Pich


Navàs 3 - Calders 0

Qui la fa, la paga.

Aquest diumenge, a l'estadi municipal " La Devesa de Navàs" vàrem poder presenciar un encontre disputat. Sobre un terreny de joc dur i amb una temperatura agradable, els joves calderins lluitaren amb ganes per poder aconseguir els primers punts d'aquest any. Tot i això la malastrugança els ho va impedir. Als primers compassos de joc l'equip local pressionava amb força, però una defensa ben situada i un porter inspirat avortaren totes les ocasions navasenques. A més, jugades de contraatac posaven la porteria local en escac. A la represa, en una jugada a pilota aturada arribà el primer gol local. Un xut des de més enllà de l'àrea gran, que botà a l'àrea petita, s'introduí dins la porteria calderina sense que el porter encertés a desviar-la. Era un cop molt dur per a un quadre que es mantenia ben situat i que s'esforçava per a tancar tots els espais. Minuts després, arribaren dos gols més a pilota aturada. Un, després del llançament d'una pena màxima xiulada amb encert per l'àrbitre i l'altre, en un llançament de falta. A partir d'aleshores l'equip blau-grana jugà a batzegades, intentant atacar i en certes fases del joc mantenint l'equip navasenc tancat dins del seu terreny de joc. Ja a les acaballes del partit el porter del moianès fou expulsat al protagonitzar una absurda i innocent picabaralla. Instants després el punta calderí fou expulsat també, per doble amonestació al desviar la pilota amb la mà. Va ser un partit vibrant on s'evidenciaren les mancances d'aquest equip en les jugades d'estratègia. Si bé amb la pilota en joc és un equip que sap situar-se dins del rectangle de joc, en les jugades a pilota aturada li costa situar-se. La setmana vinent tenen un enfrontament molt complicat al camp del líder, l'Olvan, on esperem que resolguin aquestes mancances. Sergi Pich


Olvan - Calders

Partit ajornat

Una nevada intensa fa ajornar el partit corresponent a la 16 jornada de lliga. El proper dissabte l'equip calderí rebrà el Torroella en un encontre que es preveu complicat.

Sergi


Calders 3 – Valls de Torroella 3

Ara va de bo

Aquest dissabte va tenir lloc l'encontre corresponent a la dissetena jornada de lliga. Després dels ajornaments per les nevades del cap de setmana anterior, l'equip blau-grana va sortir molt motivat, amb ganes de sumar els primer punts de l'any. El partit es disputà sobre un terreny de joc en òptimes condicions, amb una temperatura ambient fresca i una assistència de públic discreta. El quadre local, minat per la sanció del seu porter, va haver d'introduir canvis dins l'onze inicial, passant a ser porter el punta habitual gràcies a la seva versatilitat i canviant d'esquema tàctic, intentant així evitar al màxim la profunditat de l'equip visitant. L'inici del matx fou molt disputat, amb accions d'atac a ambdues porteries, tot i això, malgrat el bon posicionament de l'equip calderí, en una jugada aïllada s'avançà el quadre visitant. Els joves del moianès perderen la concentració i fruit d'uns minuts d'indecisió arribaren dos gols més, deixant el marcador a la mitja part en un 0-3 humiliant. Massa rèdit pel poc joc exhibit dins del rectangle de joc. A la represa l'equip local sortí molt concentrat, disposat a remuntar el marcador. Ja als primers compassos es veié la motivació i l'empenta dels joves blau-granes, que lluitaven totes les pilotes i no queien en les provocacions dels jugadors vallencs. Corria el minut quinze de la segona part quan una jugada ben trenada des del camp calderí acabà al fons de la xarxa visitant. Eren minuts de pressió, de pèrdues de temps visitants i de ganes locals. Poc després, una falta llançada amb murrieria acabà amb un gol en pròpia porta vallenc. L'empat era a tocar i no era agosarat apostar per la victòria dels joves del moianès. Minuts després, en una altra jugada de força i coratge, anant a buscar una pilota complicada, l'extrem calderí consumà la remuntada. L'equip local havia empatat i res no feia creure que no es podria capgirar el resultat. Malgrat tot els va mancar temps i en mig d'un altre atac, l'àrbitre assenyalà la fi del partit. Després del partit ens queda un regust agredolç, sabedors que la victòria era a tocar i que només les errades de concentració en moments puntuals ho impediren. Ara però, cal alegrar-se pel joc, les ganes i l'esforç vist aquest cap de setmana. Endavant Calders! Sergi Pich


Puig-reig 1 - Calders 0

Aquest és el camí.

El proppassat dissabte els joves calderins es desplaçaren a Puig-reig per tal de disputar l'encontre corresponent a la divuitena jornada de lliga. El lloc, l'estadi municipal de Puig-reig, amb una temperatura freda i un terreny de joc impecable, gràcies a la catifa verda artificial recentment instal·lada, proporcionà els ingredients per poder presenciar un partit ràpid, de joc viu i alegre, amb alternances en el joc i sense temps per a l'avorriment. L'inici del partit fou elèctric, amb aproximacions a ambdues porteries que eren avortades amb esforç i coratge. Les ocasions se succeïen a ambdues àrees. Ara el punta calderí rematava de cap davant la sortida del porter local sense gaire encert, adés el porter del moianès feia una doble intervenció de mèrit. I així fins a vàries situacions de perill per a ambdues porteries. Aquest joc dinàmic i l'empenta mostrada dins del rectangle de joc se saldà amb dues entrades fora de temps i sengles jugadors lesionats per equip. El xiulet indicant la mitja part sonà quan el marcador encara reflectia un laboriós empat a zero. A la represa el joc continuà igual. Ràpids contraatacs a ambdues porteries i un mig del camp calderí que intentava mantenir ofegat els cervells del joc local. Malgrat tot, en una jugada ràpida, ben trenada des de camp propi, l'equip del Berguedà aconseguí batre el porter blau-grana, qui res no va poder fer davant d'una rematada a boca de canó. A partir d'aquí la iniciativa va passar totalment a l'equip visitant, qui buscava, més amb el cor que amb el cap, l'empat sense treva. Tot i això l'equip local estava ben posicionat i fins i tot a la contra creaven situacions de perill. Si bé el còmput d'ocasions creades és totalment favorable a l'equip del moianès, només els joves berguedans aconseguiren batre la porteria rival i per tant emportar-se'n els tres punts en joc. Esperem que la setmana vinent, a casa i davant del Callús, l'equip blau-grana mantingui el nivell exhibit darrerament i millori de cara a gol. Sergi Pich


Calders 1- Callús 4

Massa gols per a no res...

El passat dissabte es va disputar a l’estadi municipal de Calders, amb una temperatura ambient fresca i un terreny de joc en òptimes condicions, el partit corresponent a la dinovena jornada de lliga. L’equip blau-grana va rebre el Callús, sisè classificat però amb quatre partits encara per jugar. El començament del partit va ser intens, ràpid, amb jugades ben trenades per ambdues parts. Els joves visitants, avesats a jugar en espais més amplis, veien el seu joc ofegat i només creaven situacions de perill en pilotes aturades. Malgrat això, l’escenari canvià a partir del minut set de la primera part. Una agressió visitant resposta amb una cleca sense justificació, feu que ambdós jugadors enfilessin el camí del vestidor de manera tan justa com innocent. A partir d’aleshores el Callús trobà més espais, però la bona col·locació de l’equip blau-grana avortà totes les ocasions fins a les acaballes de la primera part. Va ser aleshores, quan un llançament de còrner fou aprofitat per l’equip visitant per avançar-se al marcador. Amb aquest resultat acabà la primera part. A la represa l’equip local sortí en tromba i fruit d’això, a mitjans de la segona part arribà el gol local. Era l’empat i semblava que el resultat es podria capgirar. L’equip local es mantenia ferm en defensa i en ràpids contraatacs posava a prova el porter visitant. Minuts després però, un llançament de falta des de la frontal de l’àrea, acabà al fons de la xarxa calderina, més per la mala col·locació de la tanca que no pas per l’encert en el llançament del jove del Callús. Com darrerament ens tenen acostumats els joves calderins seguiren lluitant i ni el gol que encaixaren després d’una pena màxima els feu abaixar els braços. A les acaballes, ja sobre el temps reglamentari, el punta del Callús baté el porter local, després d’escapar-se del marcatge ferreny a que estava sotmès. Va ser un partit intens, on tothom va haver de lluitar al màxim per estar a l’alçada i només algunes jugades puntuals decantaren l’encontre. L’equip visitant es trobà més còmode amb les expulsions i els locals, sense els creadors del mig del camp, varen trobar massa dificultats per a fer ràpides transicions. Esperem que la setmana vinent, al camp del Puigcerdà, la sort els acompanyi i s’emportin uns punts que realment es mereixen. Sergi Pich


Puigcerdà 5 – Calders 1 .

Demà serà un altre dia.

El passat diumenge el conjunt calderí va desplaçar-se fins al camp del quart classificat, el Puigcerdà, per tal de disputar la vintena jornada de lliga. Sobre una malmesa gespa, en un dia molt fred i rúfol, els joves blau-granes varen mostrar la seva cara més grisa. Va ser un encontre ple de despropòsits. La defensa, darrerament ben ordenada, va fer aigua per totes bandes, a la mitja hi havia una manca de liderat, sense ningú que prengués responsabilitats i al davant, la falta d’ocasions féu desaparèixer els davanters. Va ser un encontre lleig, on la poca cohesió portà a la desfeta. Podem donar-ne la culpa a les baixes dins l’equip calderí, podem parlar del joc brut i agressiu d’alguns dels jugadors cerdans o fins i tot les condicions atmosfèriques, però serà enganyar-nos. L’equip de diumenge podia haver-ho fet millor. Va mostrar-se apàtic la major part del partit, descol·locat i nerviós. Dins del camp van haver-hi rampells de joc, puntes de classe individual, però a nivell col·lectiu l’equip no va estar a l’alçada. A les acaballes d’una primera part que acabà amb un 1 a zero, es va produir una agressió local al davanter calderí, que l’àrbitre, després de les empentes habituals, no va sancionar correctament. Amb els ànims encesos i una part del públic que es dedicà a increpar i insultar al porter calderí, s’acabà la primera part. A la represa i amb la mateixa tònica, l’equip local sortí decidit a sentenciar i l’equip calderí fou incapaç de trencar la dinàmica de joc creada. Fruit d’aquesta pressió arribaren tres gols més de l’equip de la Cerdanya. Ja a les darreries del partit arribà el gol de l’honor calderí que fou respost per un altre gol cerdà. Va ser un partit per oblidar, on es veieren accions al límit de l’esportivitat per part d’alguns jugadors cerdans, que es mostraren en algunes fases del joc violents, oblidant-se de la pilota i anant directes a l’adversari. Esperem que la setmana vinent, contra el Bellver, l’equip recuperi l’esperit i l’ofici que no varen trobar aquest diumenge. L’afecció s’ho mereix, tant la que es va desplaçar a Puigcerdà, com la que anima a Calders. Sergi Pich


Calders 1 – La Pobla de Lillet 1

Llàstima, llàstima, llàstima...

El dissabte passat, a l’estadi municipal de Calders, vàrem viure el partit corresponent a la 22ª jornada de lliga. El visitant, la Pobla de Lillet, venia molt esperonat després de la generosa i vergonyosa derrota que va patir contra l’Artés la setmana anterior. El partit es va disputar sobre un terreny de joc molt dur, amb un ambient primaveral i una assistència de públic discreta. L’equip local va sortir molt motivat, amb ganes de revenja i ja al primer quart d’hora es situà per davant del marcador. En un ràpid contraatac, iniciat des del mig del camp, el jove davanter calderí deixà enrere i en evidència la defensa visitant i amb un xut creuat va batre l’excèntric i bàsic porter poblenc. A partir d’aquest moment les ocasions s’encadenaren. Els puntes del moianès feien anar de corcoll a la defensa visitant, però sense acabar de sentenciar. L’equip visitant només va crear alguna ocasió, tot i això, a mitjans de la primera part varen igualar el marcador, gràcies a una jugada confosa dins l’àrea. A partir d’aquí cediren de nou la iniciativa a l’equip local qui posà en setge la porteria visitant. A la represa el partit seguí igual, un atac constant per part de l’equip blau-grana. Per a desesperació del públic assistent, les oportunitats se succeïen però el marcador no varià. Comptat i debatut l’equip local disposà de més d’una vintena d’ocasions de gol, de les quals mitja dotzena de clares. Amb tot, el resultat fou d’un empat a u amb regust amarg. L’equip del moianès va jugar a plaer, dominant amb facilitat, creant situacions de perill, malgrat tot, als darrers metres no saberen definir i fruit d’això deixaren escapar dos valuosos punts. Esperem que la setmana vinent, al camp del Valls de Torroella, els joves calderins afinin la seva punteria i s’emportin els tres punts en joc.


Valls de Torroella 0 – Calders 4

Obrir la llauna

Diumenge passat, en un dia encapotat i fresc, l’equip blau-grana va desplaçar-se fins a la Colònia Valls per tal de disputar la 23ª jornada de lliga. El terreny de joc, a tocar del Cardener, presentava un aspecte esplèndid, apte per a un gran dia de futbol. Va ser una jornada accidentada. L’equip local, per problemes amb la plantilla, es presentà a l’encontre amb un jugador de menys. Aquest fet condicionà el matx. Els joves del moianès prengueren la iniciativa, però la superioritat numèrica els féu precipitar. Massa sovint es penjaven pilotes i desapareixia el mig del camp. Els locals es mantenien ferms al darrera i només amb pilotes llargues creaven situacions d’atac, encara que eren avortades constantment per una defensa ben situada. A les darreries de la primera part, en una jugada fortuïta va lesionar-se un jugador local. A partir d’aquí els joves vallencs es tancaren al darrere i cediren, encara més, la possessió de la pilota a l’equip visitant. Amb aquesta tònica acabà la primera part. A la represa el partit continuà igual. Pressió asfixiant per part visitant i una porteria ben coberta per part local. Amb tot hi hagué un fet determinant. El mig del camp blau-grana prengué tot el protagonisme i a partir d’aleshores, les ocasions se succeïren. El primer gol arribà gràcies a un fort xut des de fora l’àrea executat per l’interior calderí. Aleshores l’equip vallenc s’ensorrà davant de la superioritat numèrica i de joc del conjunt blau-grana. Instants després arribà el segon gol, com a continuació d’una jugada ben trenada des de camp propi que el mig del moianès envià al fons de la xarxa. La defensa, superada àmpliament, només pogué frenar l’allau de joc blau-grana amb faltes tàctiques, que els costaren l’expulsió de dos jugadors; un d’ells veié la segona targeta per insultar l’entrenador blau-grana. Poc després arribà el tercer gol, com a premi a l’esforç del punta calderí, qui després d’una jugada de força i confiança, provocà una pena màxima que ell mateix transformà. Ja a les acaballes arribà el quart gol, gràcies a una pilota centrada amb precisió pel lateral dret i que, de nou, el punta només hagué de colpejar amb el cap al fons de la xarxa. L’equip local va dedicar-se a especular amb el marcador i encara que lluitaren tot l’encontre, l’esforç els passà factura, a més de les ganes i empenta de l’equip del moianès. La setmana vinent, a casa i contra un rival directe, el Sant Llorenç, esperem que els joves blau-granes encadenin el quart partit consecutiu sense perdre. Sergi Pich


Calders 0 - Sant Llorenç dels Morunys 0

Val més això, que res.

El dissabte passat a quarts de cinc de la tarda, el Calders s’enfrontà al Sant Llorenç dels Morunys. El matx tingué lloc en un dia càlid, primer cap de setmana de primavera, amb un equip calderí que sortí al terreny de joc amb ganes de mantenir la ratxa de resultats. Va ser un partit molt lluitat, on la possessió de la pilota sempre fou favorable a l’equip blau-grana, mentre que la localització fou principalment en terreny lleidatà. Malgrat això, el quadre calderí no va saber aprofitar la seva aclaparadora superioritat. Per la seva banda l’equip solsoní intentava, sense aconseguir-ho, sorprendre la defensa blau-grana amb pilotes llargues. Amb aquesta tònica s’escolaren els primers quaranta-cinc minuts. Un equip del moianès ben situat dins del camp però accelerat i un conjunt solsoní tancat amb pany i forrellat, anul·lant les poques ocasions clares dels locals i cedint les seves possibilitats de fer un gol a un ràpid contraatac. A la represa l’equip blau-grana intentà jugar més amb el mig del camp i gràcies a això es crearen moltes més ocasions de gol. Tot i això la malastrugança i el poc encert dels canoners impedí que el quadre blau-grana sumés els tres punts en joc. Va ser una tarda d’ocasions perdudes, de renecs i desesperació. De nou l’equip de Calders va disposar de prou ocasions per sentenciar el partit, però de nou els mancà l’encert. De l’àrbitre direm que tingué una actuació discreta, sobretot a l’hora de xiular els fores de joc i prepotent, expulsant severament un jugador solsoní a les acaballes de la segona part. Esperem que la setmana vinent, contra el Gironella, l’equip segueixi puntuant, encara que sigui d’un en un. Sergi Pich


Gironella 1 – Calders 0

Un guió massa repetit.

Aquest calorós dissabte, després de quatre jornades consecutives sense conèixer la derrota, l’equip calderí va caure davant d’un rival sempre incòmode, el Gironella. El partit començà prou bé pels visitants, amb l’expulsió del central del Gironella per doble amonestació per protestar. El jove del Berguedà va demostrar tenir molt poca vista, protestant reiteradament davant d’un àrbitre sord i poruc. Poc després però, l’àrbitre xiulà una pena màxima a favor dels locals, que el porter calderí de manera providencial aturà, tot endevinant la trajectòria de la pilota i llençant-se amb gran seguretat. Esperonats per la gesta del seu company, el quadre del moianès es llançà a l’atac i gràcies a això disposà de diverses ocasions – la més clara fou un fort xut que s’estavellà al travesser de la porteria local -. Cal dir però, que de nou es jugà massa vertical, sense aprofitar les habilitats dels jugadors del mig del camp, llançant pilotes llargues perquè els extrems s’escapessin, però deixant sempre l’avantatge per la defensa local . Amb aquesta dinàmica l’encontre arribà a la mitja part. A la represa l’equip blau-grana sortí més ben ubicat i fruit d’aquesta pressió arribà una clara ocasió de gol que acabà amb una falta dins de l’àrea local. Una falta que l’àrbitre, dèbil de caràcter, fou incapaç de xiular. A més, degut a la seva indecisió, acabà expulsant dos jugadors, un per banda, que discutien la jugada. Amb aquesta superioritat numèrica l’equip calderí seguí atacant i només deixava a l’equip del Berguedà l’opció de ràpids contraatacs. Malgrat això, el gol arribà de manera absurda. Un xut llunyà, un tir parabòlic sense perill evident, fou desviat pel vent o vés a saber per què i agafà al porter en una falsa sortida, significant el gol local. Minuts després el capità blau-grana fou expulsat per una entrada fora de temps. Si un partit depengués de l’estadística el Calders seria el clar guanyador. Per possessió, per oportunitats, per despesa física, però en el món del futbol el que compten són els gols i el Gironella en féu un. Sense marcar podem empatar, però mai guanyar. Sergi Pich.


CALDERS 1, NAVARCLES 0

(Sense acabar) 08/04/2006

El partit va començar puntual a les cinc de la tarda, i a un quart i mig de sis ja s’havia acabat. L’àrbitre va decidir suspendre’l al minut 16.

Poc futbol a l’estadi municipal de Calders on tot estava preparat per una bona tarda d’esport: terreny de joc en bones condicions, afecció per ambdues bandes disposada a donar suport als seus equips, bona temperatura, sol d’abril... Malauradament els futbolistes no van estar a l’alçada i van engegar-ho tot en orris per una estúpida picabaralla. Garrotades, insults, corredisses i males maneres. Això va ser tot.

El millor del partit, que de ben segur no serà recordat per la pírrica victòria, fou, com acostuma a ser darrerament, la jove afecció del Calders, que ve al camp amb les senyeres i escuts del poble. Que no decaiguin. Des d’aquí i de part dels jugadors, les nostres més sentides disculpes. Mereixen espectacles més dignes.

Jordi Torres


Olvan 3 – Calders 0

Morir amb les botes posades.

Aquest dilluns, aprofitant el llarg pont de Setmana Santa, va disputar-se el partit ajornat corresponent a la 16ª jornada de lliga. Tot tement una tornada caòtica el conjunt calderí va desplaçar-se en un dia gris i plujós a terres berguedanes, on fou rebut per un líder sòlid molt motivat. Els joves del moianès arribaren puntuals a la cita i jugaren de tu a tu enfront d’un equip amb molta mobilitat. Degut a això la manca de recanvis els passà factura al llarg del matx. A mitjans de la primera part arribà el primer gol local, gràcies a un llançament de falta que el porter no arribà a aturar. Malgrat tenir el marcador en contra el conjunt blau-grana començà a tocar més la pilota, jugant serenament, però un fora de joc evident, que l’àrbitre no sancionà, va habilitar al punta de l’Olvan que davant del porter no perdonà. Durant els minuts següents i fins a la fi de la primera part, l’equip calderí es va limitar a mantenir-se ferm al darrera deixant les seves opcions de gol a un ràpid contraatac. Poc després de la represa l’àrbitre va xiular una pena màxima molt estricte contra l’equip del moianès, que fou transformada pel capità de l’Olvan. Instants més tard, a causa d’un contacte, va lesionar-se el mig centre blau-grana, havent de retirar-se ranquejant i deixant el quadre calderí amb un home menys. Sense cap opció per capgirar el marcador els jugadors del Calders es limitaren a protegir amb fermesa la seva porteria, cedint tota la seva capacitat ofensiva a jugades a pilota llarga. Encara que l’equip va perdre de manera clara i que en cap moment va donar la sensació de poder emportar-se el partit, cal felicitar-se de l’actitud dels joves de Calders, que varen mantenir-se serens fins a la fi, jugant amb coratge i sense abaixar els braços. Sergi Pich


Vilada 2 - Calders 3.

Tres punts de llibre.

27 jornada de lliga. Terreny de joc en òptimes condicions per a plantar-hi patates i collir-hi cols. L'estadi municipal de Vilada és un dels més petits de la categoria, limitat a l'esquerra per un barranc i a la dreta, a poc més d'un metre de la línia de banda, per un talús d'uns tres metres d'alçada. A l'interior del camp unes plantes escadusseres treuen el cap impunement i imprudentment. La jornada fou una de les més caloroses i seques de la temporada, encara que poc després de la fi del partit un núvol despistat va deixar anar la seva valuosa càrrega en forma de gotellim. En aquest escenari l'inici de l'encontre fou de pati d'escola. Els locals, avesats a jugar ben agermanats, llançaven pilotes a munt i esperaven un rebot gairebé segur. Els blau-granes tardaren a situar-se dins del terreny de joc i fou el Vilada qui prengué la iniciativa durant els primers compassos del partit. Els porters esdevingueren amb els seus llançaments uns mig campistes més, arribant des de la seva àrea a l'àrea contrària. Tot i això el primer gol fou dels visitants. Corria el minut quinze de la primera part quan l'àrbitre va xiular una falta a la frontal de l'àrea berguedana. La pilota estava lleugerament desviada cap a la dreta. Amb ofici el Josep Maria va situar la pilota i amb la seva cama dreta efectuà un llançament perfecte, descrivint una corba cap a l'esquerra de fora cap a dins, fent del tot inútil l'estirada del porter. Amb el marcador a favor els joves del moianès se situaren millor sobre el rectangle de joc, però en un camp tant petit qualsevol llançament de fora esdevé una situació de perill. Fruit d'això, d'un llançament de banda i de dues errades a l'hora d'allunyar la pilota per part de la defensa calderina, arribà el gol local. El mig del Vilada va trobar-se a l'àrea petita una pilota morta que rematà a plaer amb el cap al fons de la xarxa. Però parlem del Calders, un equip acostumat a jugar amb el marcador en contra. A l'atac, el Joaquim fou el referent. La seva alçada i força feren que guanyés sempre la posició i gràcies a aquest esperit, arribà el segon gol del Calders. Un llançament des del mig del camp, que semblava que es perdia per la línia de còrner, fou rematat cap a l'àrea petita per un oportú i ràpid Vicenç. El Joaquim, elevant-se per sobre de tota la defensa colpejar la pilota amb força enviant-la al fons de la xarxa. De nou l'equip blau-grana es situava per davant en el marcador. A les acaballes de la primera part, en un llançament de còrner, una badada de la defensa deixà el davanter viladenc tot sol qui rematà sense oposició amb el cap, significant l'empat a dos. A la represa l'equip calderí sortí motivat i convençut d'endur-se la victòria. El Vilada efectuà tres canvis a l'hora, per injectar aire nou i idees a les seves línies. El Calders feu un canvi, que fou suficient i únic. En aquesta segona part el Calders es trobà molt més còmode. Prengué les regnes del partit. La defensa esdevingué un bloc insalvable i el mig del camp va contribuir a asserenar el joc. A mitjans de la segona part, un llançament de falta executat amb mestria pel Marc anà a parar al Joaquim, qui envià amb el cap la pilota on el porter no podia arribar. Sense angúnies al darrera i amb ocasions calderines al davant, els viladencs s'anaren desesperant. Ja cap a la fi del partit, veient que res podien fer, alguns jugadors del Vilada començaren a mostrar-se agressius i fins i tot un, per impotència davant de la superioritat de la mitja calderina, colpejà al jugador rastat del Calders, qui necessità de les assistències per continuar el partit. Poc després una entrada a destemps del Joaquim, qui es disculpà humilment, fou resposta amb cops i empentes. L'àrbitre però, posà ordre, expulsant els incitadors i afavorint el joc. De nou acompanyaren a l'equip en el seu desplaçament la jove afecció calderina, qui esperonà al seu equip en tot moment. Avui doncs, tres punts més i a punt per rebre el Sant Salvador de Cercs a casa. Sergi Pich


Calders 1 – Sant Salvador de Cercs 0

( 1ª Part )

El passat dissabte, primer dia del cap de setmana llarg, l’equip calderí va disputar l’encontre corresponent a la 27ª jornada de lliga. El terreny de joc estava en unes condicions envejables, sobretot gràcies a les quatre gotes que caigueren la nit anterior i a l’efecte d’un aplanador, mentre que el dia, com anunciaren els homes del temps, fou càlid i lluminós. El Calders saltà al terreny de joc amb algunes variacions, la més destacable la baixa del Garriga qui, un cop superades les seves molèsties reapareixerà el proper cap de setmana. En el seu lloc, sota els pals, es situà el Joaquim i al davant passà a ocupar la plaça de davanter el David acompanyant al Vicenç. Amb aquests retocs forçats, el partit es presentava incert, ja que la millora experimentada en els resultats està directament relacionada amb la consolidació del porter blau-grana. Així doncs, la consigna fou clara. Pilotes fora i cap falta prop de l’àrea. No es podia deixar xutar als davanters del Sant Salvador. I així fou. L’equip funcionà com un sol home. La pressió començava al davant i s’estenia per totes les línies. Darrera la defensa es mantenia enganxada als seus marcadors i els mitjos ofegaven el joc dels visitants. Fruit d’aquesta intensitat el plançó de l’equip, l’Aleix, es lesionà després de rebre una falta sense malícia. En el seu lloc entrà un sempre present Manel, qui batallà cada pilota amb coratge i força. Poc abans del final del primer període, en un llançament de falta llançat amb astúcia pel Josep Maria, el Vicenç engaltà des de la frontal de l’àrea una pilota baixa, que el porter encara està buscant. A la represa la tònica fou la mateixa. Seny i força. Mantenir les posicions i esperar un contraatac. Malgrat tot al minut 60 el guió canvià. Al Vicenç li xiularen un fora de joc més que dubtós i al crit “ d’àrbitre, això no!” aquest home de negre, ebri de protagonisme, mostrà cartolina vermella a un atònit entrenador. El públic, encès l’increpà i aquest, poruc de mena, fugí sense pensar-s’ho. Poc després i gràcies a les gestions dels dos capitans, que trobaren la reacció del col·legiat exagerada, l’àrbitre tornà. Però de nou escridassat per un parell de persones va marxar del terreny de joc, tot esquivant una coça. La reacció d’una part del públic ben cert que és qüestionable i censurable, però va semblar que l’àrbitre esperava el moment per marxar. Llàstima que fins i tot amb el vent a favor, el Calders hagi de batallar amb les onades. Esperem que la setmana vinent, davant l’Artés, l’equip respongui com ens està acostumant. Sergi Pich


Artés 6 – Calders 0

Un rival de segona.

El dissabte passat, sota un sol de justícia i en un camp de dimensions generoses, els joves blau-granes, vestits de groc per a l’ocasió, varen desplaçar-se a un dels camps més complicats de la categoria. Els locals, actuals segons classificats i amb l’esperança d’esdevenir el proper equip ascendit, varen mostrar-se molt concentrats. Damunt del terreny de joc presentaren l’equip de gala, temorosos d’una sorpresa sonada. En un inici del partit de tempteig, l’equip del moianès va sortir, sabedor de les seves mancances, amb mentalitat de plantar cara. Cada pilota era lluitada amb força, cada acció era jugada amb prudència, però dues errades puntuals acceleraren el guió ja escrit. La primera fou una mala cessió que el davanter d’Artés, ràpid com una bala, tallà i encarà porteria, deixant enrera els seus perseguidors i aconseguint el primer gol local. La segona, innocent i de manca de concentració, fou en el llançament d’una falta. Mentre l’equip de Calders discutia com posava la tanca, els d’Artés feren un desplaçament fins a la frontal de l’àrea, habilitant el mig tot sol davant del porter. Malgrat aquestes errades puntuals, el Calders va mostrar-se en aquesta primera part un digne rival, disposant d’alguna ocasió per encetar el marcador. Tot i això el cansament passà factura. L’Artés pogué canviar pràcticament la meitat dels jugadors, mentre que el Calders, castigat per les lesions, només va poder fer un parell de canvis. A la ja sabuda baixa del porter, del Garriga, s’hi va sumar a última hora l’Aleix, contusionat en un peu al darrer partit. Amb la manca de refresc, només un parell de canvis, les ocasions se succeïren i encara que mai varen llençar la tovallola, varen rebre un sever correctiu. Massa pel que es va veure al terreny de joc. El Calders va lluitar amb coratge fins a les acaballes, però a aquestes alçades de la temporada, cada jugada passa factura. Al final el Calders va marxar del poble veí amb el cap ben alt, però amb un cabàs de gols i llepant-se les ferides tot confiant a mostrar, davant del Navàs, dissabte vinent, la seva cara més bona. Sergi Pich


Calders 1 – Navàs 2

Darrer partit de la temporada, segurament. El terreny de joc, l’estadi municipal de Calders, presentava un aspecte immillorable. Del sud-oest bufava un vent moderat, prou per a desviar la pilota i despentinar un públic sofert. El partit començà puntualment, ben dirigit per un jove àrbitre vingut des d’Igualada. Es veu que l’equip blau-grana està empestat i els àrbitres de la zona temen arbitrar al poble després del partit contra el Sant Salvador. Per qui no hi fos només cal dir que repasseu les cròniques i veureu que no n’hi ha per tant. Per això cap àrbitre de la categoria volgué venir i va haver de venir un àrbitre de fora, de més qualitat –sigui dit de passada – havent de pagar un suplement, a més de la multa que va rebre el club. Dit això, passem al què ens interessa: l’encontre. Després d’Artés els joves del moianès es tornaren a mostrar com un grup compacte i ben situat. L’inici del partit fou vibrant. El Calders jugava en bloc, mentre que el Navàs tenia les línies molt avançades. El primer gol arribà d’una pilota llarga que el Joaquim anà a buscar a la cantonada, quan tothom la donava per perduda. Després de lluitar i superar el lateral esquerra navasenc va fer la passada de la mort a un oportú Josep Maria, qui la col·locà fora de l’abast del porter. Malauradament va ser una flor d’estiu. Minuts després un llançament llunyà de falta agafà desprevingut al Garriga. La pilota botà a l’àrea i sense oposició, ni ningú que la toqués, va anar a parar al fons de la xarxa. Va ser un cop dur. Molt dur. A la segona part del partit tot continuà igual. L’equip visitant tocava la pilota però als darrers metres trobava moltes dificultats. Els blau-granes en canvi, mantenien les posicions i esperaven les ocasions. Cal dir que per aquest partit la llista de baixes fou llarga, però tots els que entraren dins del rectangle de joc es buidaren físicament. A mitjans de la segona part sorgí l’oportunitat més clara dels visitants. Una caiguda dins l’àrea xiulada com a pena màxima. Aquest cop però, el Garriga va superar-se, endevinant la trajectòria de la pilota i llançant-se com un gat cap a ella, evitant que el marcador es mogués. Tot i això, poc després una pilota mal allunyada per la defensa anà a parar als peus del petit punta navasenc, qui va encarar i batre al porter local. Als minuts finals l’equip de Calders va disposar d’alguna ocasió clara però el marcador ja no va variar. La setmana vinent sembla que es jugaran els vint minuts que falten, contra el Sant Salvador de Cercs, per acabar la feina. Així doncs, veurem si es materialitza una altra victòria. Sergi Pich


CALDERS 0 – BELLVER 0

Amb la pólvora mullada.

El passat dissabte el conjunt blau-grana va rebre la visita del Bellver, novè classificat, que es presentà amb la moral pels aires després d’haver golejat a la Pobla de Lillet ( 4-1 ). Era l’encontre corresponent a la 21ª jornada de lliga. En un terreny de joc en òptimes condicions i una temperatura ambient fresca, els joves locals sortiren disposats a demostrar de nou el seu ofici. El inici del partit fou vibrant. Els joves del moianès varen entrar ràpidament dins del partit i prengueren posicions fermament. La defensa fou un mur infranquejable, ben assegurada des de la porteria mentre que el mig del camp, amb els rols ben apresos, va jugar amb criteri, creant joc quan calia i destruint-lo quan era necessari. Els joves cerdans anaren tot el partit a remolc, veient-les venir i fruit d’això l’equip local disposà de vàries ocasions de gol. La més clara però, fou en un ràpid contraatac. Després d’una cessió magistral des del mig del camp, el punta calderí sortí esperitat cap a la porteria visitant, però la malastrugança impedí que el seu xut, a boca de canó i que anà a la base del pal, acabés al fons de la xarxa. Bé, hi anà a parar després que l’acompanyés amb el braç de manera evident, fent que el gol no pugés al marcador. Amb aquestes constants i un xut al travesser de la porteria visitant s’arribà al final de la primera part. A la represa tot continuà igual, amb una pressió asfixiant per part local i un equip visitant desdibuixat. Malgrat tot, el panorama canvià al primer quart de la segona part, quan el punta cerdà fou expulsat per doble amonestació. La pressió s’incrementà, el joc local s’accelerà i motivats per aquest nou factor es mostraren més precipitats, sabedors de la seva superioritat. A les darreries del matx l’equip calderí va mantenir la porteria local a setge, ofegant totes les iniciatives cerdanes que basaven el seu joc en les jugades a pilota parada. Per part calderina les triangulacions se succeïren, però als darrers metres els faltà pólvora. Només la precipitació i la manca de punteria feren que es perdessin dos punts. La imatge del conjunt local tot i això fou molt positiva. De nou hi havia un equip damunt del terreny de joc, un conjunt, un grup disposat a treballar i suar la samarreta. La setmana vinent, davant de la Pobla de Lillet, esperem que mantinguin l’empenta i finalitzin amb més encert les jugades que vagin creant. Sergi Pich


Calders 0 – Artés 3

Hostes vingueren i de casa els punts ens tragueren.

El passat dissabte, en un terreny de joc humit i amb una temperatura ambient agradable, es va disputar un encontre de la màxima rivalitat. Els veïns de la plana visitaren l'atalaia del moianès. Va ser un partit intens, d'ofici, on cada jugada era lluitada aferrissadament i cap pilota era cedida amb facilitat. D'entrada els visitants, que venien de golejar a un fluix Bellver, sortiren al camp confiats, esperant un encontre planer. Ja als primers compassos de joc l'equip local va marcar un gran gol que l'àrbitre, qui va dirigir el partit maldestrament, anul·là per un fora de joc inexistent. Minuts després, gràcies a una jugada a pilota parada, arribà el gol visitant. Va ser en una jugada aïllada. Una pilota centrada a dins de l'àrea que anà a parar al fons de la xarxa després d'uns quants rebots. Era el zero a u. Estàvem vivint un partit intens, de lluita, on cap acció era gratuïta. Poc abans del final del primer temps una jugada, ben trenada des de l'àrea local, acabà amb la pilota al fons de la xarxa. De nou però, un àrbitre mal situat i estàtic, va decidir anul·lar el gol per un fora de joc que només veié ell. Aquestes decisions i una agressió del capità artesenc no sancionada, caldejaren l'ambient. Instants abans d'anar als vestidors un dels davanters artesencs fou expulsat per doble amonestació després de simular una caiguda dins de l'àrea calderina. A la represa, després d'un falta llençada des de prop de la línia de l'àrea gran, acabà amb el segon gol visitant. La tensió no minvava i ambdós equips lluitaven per dominar el centre del camp. Tot i això, una errada en defensa, una cessió que anà a parar a les botes del davanter visitant, fou culminada amb el definitiu tres a zero. Ja a les acaballes del partit, amb un equip blau-grana posant setge a la porteria visitant, una pilota va ser treta de sobre la línia de gol després d'un cop d'esperó del punta calderí. Aquest cap de setmana vàrem viure un partit dels que fan afecció, intens, ràpid, tàctic i que només un funest personatge de negre va aigualir, incapaç de prendre decisions amb mà ferma i honesta. Esperem que el proper diumenge, al camp del Navàs, l'arbitratge estigui a l'alçada del matx. Sergi Pich


Feina feta no fa destorb

S'ha acabat la temporada i després de gairebé un any és l'hora dels balanços. I és que hi ha hagut equip. Un equip entregat i motivat, que ha treballat fort i amb il·lusió, representant al poble. Al darrera, prou sòlid, el Garriga, qui ha anat de menys a més, agafant confiança, donant-la, combinant encerts amb errades, escortat per una sòlida defensa. Al centre, seriós i complidor el Torres, sempre a punt, sempre al cent per cent, acompanyat per un jove Aleix, consolidant-se però de fàcil viatge. De lliure, no ens oblidéssim, hi ha hagut un xerraire, l'Òscar, amb molta visió però mancat de fons. I a l'altre lateral un veterà entregat, fort com el que més, el Sergi. A més les rotacions han permès descobrir una paparra lateral, en Manel, qui lluita per un merescut reconeixement, mentre que el Joserra, gairebé inèdit aquesta temporada, ha sabut entrar dins la dinàmica del joc quan hi ha sigut. I és que si no fos per les lesions.. perquè el mig ha estat de luxe, quan tothom ha estat disponible. D'entrada sempre ha calgut trencar el joc, buscar la confusió de l'adversari i d'això el Josep n'és un expert; lluitador i entregat. A les bandes, obrint forats, corrent i defensant dues voluntarioses peces. El Nasi, sempre a punt i disposat a sacrificar-se i el Marc, amb el seu subtil toc, capaç de lluitar com el que més. Però la classe l'han posat dos elements. Els dos virtuosos de l'equip. Un, el Rossich. Capaç de dirigir l'equip amb mestria, sense complexes i l'altre el Josep Maria, combinant el millor i el pitjor; passades mil·limètriques amb clatellades absurdes. Un de nou, el Jonathan, volàtil, explosiu, que apunta bones maneres però cal asserenar i qui millor que el Serra, experimentat i intel·ligent. I si tots aquests no fossin prou, les baixes ens han privat de veure un fort Pep, intuïtiu, encès. El Sellarès, lesionat sovint però veloç quan ha jugat. Per cert, no deixem qui ha estat a cavall de la defensa i la mitja, el Ramon, sempre present, home d'equip. Ara ens queda el davant. La força, la ràbia, l'energia l'ha donat el Joaquim, mentre que la mobilitat i la sorpresa el Brunet. Acompanyant-los hi ha hagut un altre jugador amb classe, però poc explotada, el Vicenç. A més, poc presents el Mario, el Toral i el Xavi. Sense comentaris. Aquests han estat els components del Calders d'enguany. Un equip que ha fet pinya, que s'ho ha passat bé i que ha aconseguit una cinquena posició. Per la cua, és clar, però no per això menys important. Ah, no ens el deixéssim. Qui més ha patit, qui més ha cridat i potser qui més ha donat, el Valentí, ordenant aquesta olla de grills, intentant que sortís una nota alegre. L'any vinent hi haurà canvis, anades i vingudes, però com diu aquell, això ja ho tenim fet. Bon estiu i fins la festa major. Sergi


TEMPORADA 2006-07

C.F. Calders 3 - P. A. Manresa 2

Escalfant motors.

Adéu a l'estiu. Adéu als dies de descans, sol i hores mandroses. Sense adonar-nos ja tenim la tardor a sobre i amb ella, arriba la pluja i el futbol. Després d'unes primeres proves aclaridores, aquest cap de setmana es va jugar el darrer partit de pretemporada. A partir de diumenge vinent torna la lliga. Torna el futbol a Calders. Dissabte però, als aiguamolls del moianès, altrament dits Camp Municipal de Calders, vàrem poder veure un enfrontament molt aclaridor. Noves cares disposades a lluir amb orgull la samarreta blau-grana - bé, si més no així en diuen encara que un servidor la veu negra i vermella - i d'altres que es resisteixen a deixar-la - i que duri mentre el cos aguanti -. La màquina està engegada i només cal engreixar els mecanismes, situant-hi les peces al seu lloc tot fent-hi els ajustaments adients. Després de la desfeta de la setmana anterior calia veure com enfrontarien el repte els joves calderins. Calia veure com reaccionarien. La boira amenaçava de cobrir-ho tot i la pluja queia persistent, fent inútil la feina d'unes plaques solars noves de trinca. Amb tot, les ganes de jugar feren saltar ambdós equips al terreny de joc amb entusiasme. La primera part fou dominada clarament pels joves calderins, ben situats en defensa i jugant sense complexes al davant, llançant a porteria a la més mínima ocasió. Corria el minut trenta quan el Josep Maria, després de desfer-se del seu marcador, engaltà un xut potent des de l'angle esquerra de l'àrea gran sorprenent al porter, tot materialitzant el primer gol del partit. Poc després, en un llançament de còrner executat amb precisió pel Xavier, de nou el Josep Maria va enviar altre cop la pilota al fons de la xarxa. Els minuts corrien i l'equip blau-grana se sentia còmode, ben situat dins del rectangle de joc. L'equip visitant també va disposar d'alguna ocasió, però un Garriga ben atent i una defensa paparra, evitaren que transformessin cap de les ocasions. Així doncs, amb un 2 a 0 molt treballat acabà la primera part. A la represa l'equip local va sortir més lent, sense tenir ben preses les posicions i fruit d'això, una ràpida jugada significà el primer gol visitant. A mesura que passaven els minuts el camp esdevenia més feixuc i l'equip del moianès es tancà més i se sentí més pressionat. Gràcies a aquesta pressió arribà el segon gol visitant. En una jugada embolicada dins l'àrea calderina l'àrbitre va xiular pena màxima, després que una pilota impactés en la mà del lliure calderí. El llançament de la pena màxima fou precís. Malgrat que el Garriga va intuir la direcció de la pilota, res no pogué fer per aturar-la. Instants després, en un contraatac, el Gerard fou obstruït dins l'àrea visitant i sense dubtar-ho ni un instant, l'àrbitre xiulà la pena màxima que el mateix jugador transformà. A partir d'aquí el partit esdevingué més obert. Els manresans buscaven la igualada amb afany, mentre que els locals, intentaven sorprendre a la contra. Va ser un partit distret, on l'equip de casa va saber jugar amb orgull, batallant en totes les línies i sense deixar cap pilota per perduda. A més, les noves incorporacions van tenir minuts. Uns minuts que els ajudaran a agafar confiança i a sumar dins l'equip. La setmana vinent, enfront del Navàs s'hauran acabat les proves i serà el moment de la veritat. Per cert i canviant de tema, encara que veus pregoneres dubten de la imparcialitat d'un servidor, els seus parents més propers n'asseguren l'autenticitat d'allò que explica. Sergi Pich


NAVÀs 3 – cALDERS 0

Sang, suor i llàgrimes

El passat dissabte, a l'estadi municipal La Devesa de Navàs, el quadre calderí va patir la primera desfeta de la temporada. Sota un sol abrusador i en un terreny de joc de dimensions generoses, l'equip blau-grana només es va sentir còmode els primers vint minuts. Uns minuts on fruïren de diverses ocasions, potser la més clara un cop de cap del Quim, que el porter es va treure de sobre com va poder. Tot i això, quan millor jugava l'equip del moianès va arribar el primer gol local. Una pilota centrada per l'extrem des de la dreta fou rematada a plaer pel mig de l'equip navasenc. Era la crònica d'una mort anunciada. El mateix jugador ja havia disposat de diverses ocasions i malgrat això, el seu marcador li deixava massa metres per a pensar. Per solventar aquesta manca de pressió el Xavier passà a ocupar el mig del camp i el Josep Maria, molt diluït en aquest encontre, va situar-se d'interior. Amb aquest canvi de posició es va guanyar en marcatge però en detriment de visió de joc. Així doncs, el mig es veié més lligat i el Navàs ho patí. Deu minuts abans de la fi del primer temps emperò, una pilota centrada des de l'esquerra i que el central, el Sergi, solament tocà de refiló, fou aprofitada per l'interior dret per batre a boca de canó a l'Albert. A partir d'aquest moment el desànim planà sobre les files calderines. Instants abans de la mitja part una jugada fortuïta, un xoc entre el mig del Navàs i el Ramon, va acabar amb el jugador local lesionat. A la represa l'equip blau-grana va sortir descentrat, però foren capaços d'aturar totes les ocasions locals. Malgrat tot, el mig del camp va desaparèixer i les pilotes anaven d'una banda a l'altra. Una d'aquestes anà a parar als peus del Dani que, tot i que era agafat per la samarreta dins de l'àrea, va arribar a connectar un xut verinós que el porter desvià miraculosament. Instants després i des d'un xut llunyà arribà el definitiu 3 a zero, obra del central navasenc. Un resultat just. Encara que a l'inici del matx l'equip blau-grana va disposar de les seves ocasions, mai varen sentir-se còmodes i poques vegades s'oferien per rebre la pilota. Vist això, esperem que la setmana vinent, contra el Valls, facin els retocs pertinents. Sergi Pich


Calders 1 - Valls de Torroella 5

Caiguda lliure

Quin camp. Llis, uniforme, un xic dur però immaculat. Visca l'aplanador i el que el porta. I les línies? Fetes amb precisió prussiana. Amples i clares. Visca els delineants. I el temps. Un sol generós que no vol deixar pas a la frescor tardorenca. Una mica massa de calor. Visca el Puig i la seva ombra beneïda. I el primer gol. Un control superb del Brunet, després d'una pilota allunyada pel Marc, que finalitza amb un llançament creuat al fons de la xarxa. Genial el gol. Genial l'equip. Visca l'equip. Però el temps va corrent i els calderins van cansant-se. El Brunet se'ns lesiona. Després d'un clar fora de joc, el Josep comet pena màxima sobre un adversari i encara que l'Albert endevina la trajectòria, res no pot fer. Gol i tremolors de cames. Després, l'Albert fa el més difícil. Atura una pilota i acte seguit - ara us sorprendré - la colpeja fins al fons de la xarxa. Gol del Garriga però que no puja al marcador local. Perdem. Perdem en el marcador i anímicament. Abans del final de la primera part arriba el tercer. Un ràpid contraatac vallenc que troba la defensa descol·locada. A la represa l'equip surt moix, esporuguit. Individualment hi ha esquitxos d'orgull, puntes d'esperit combatiu, però l'equip s'ensorra, fa aigües. Costa trobar la manera. A mitjans de la segona part arriba el quart. L'equip ho intenta, però res a fer. No és el dia i el de negre, escarabat bum, bum... - a qui el públic ja esbronca - segueix xiulant d'oïda. Visca els sonotones. Ja a les acaballes l'àrbitre expulsa al Josep per doble amonestació, res, un malentès, al Dani per un altre malentès, res, un altre i l'Òscar per una entrada fora de temps. Amb això va arribar el cinquè i l'expulsió d'un jugador xerraire vallenc. Final del partit 1 a 5. Vàrem perdre i sense excuses. L'àrbitre era dolent, però nosaltres més. Varen ser millors i ens passaren per sobre. L'equip té potencial per a sortir-se'n o si més no per donar una imatge més digne, menys feble. Individualment no es pot atribuir la desfeta a cap jugador. S'intentà, es lluità, però al final es varen perdre els papers. Un partit dura 90 minuts i no només 20. Cal jugar bé tot el matx i sacrificar-se. Jugar per l'equip i amb l'equip. Esperem que serveixi de toc d'atenció i facin allò que esperem d'ells. Lluitar, deixar-se la pell al camp i si es pot, guanyar. Visca el futbol. Fora el desànim.


Balsareny U. D. 2 - C.F. Calders 0

Canvi d'actitud

Diumenge. 1/4 de 5 de la tarda. Sol present, joc intermitent. El passat cap de setmana l'equip calderí va desplaçar-se a Balsareny per tal de disputar la tercera jornada de lliga. A l'estadi municipal de Balsareny, nou de trinca, que presentava un aspecte fantàstic amb una sorra digne de la Barceloneta, l'equip blau-grana va saltar al terreny de joc concentrat i motivat. Amb puntualitat envejable, l'àrbitre xiulà l'inici del partit. Ja als primers compassos es veié que l'actitud havia canviat. L'equip calderí lluità les pilotes amb afany, pressionant des de totes les línies. Fruit d'aquesta pressió arribà la primera ocasió. Una pilota mal rebutjada pel porter arribà als peus del Marc, que a uns 35 metres de la porteria i veient el porter avançat, intentà fer un xut de fantasia que errà per molt poc. Malgrat tot d'ocasions n'hi havia. El Quim va colpejar una pilota, que li arribà de la banda, un xic desviada. Mentre, per part local, s'enviaven pilotes als seus extrems, que eren ben frenats per un atent Manel i un coratjós Aleix. Només en comptades ocasions eren capaços de desfer-se del marcatge, però aleshores apareixia el Josep i el Xavi o bé l'Albert. Però de nou la sort se'ns girà d'esquena. Una pilota enviada des del mig del camp, sorprèn la defensa avançada - potser en possible fora de joc - i habilita al davanter del Balsareny qui bat en l'u contra u a un venut Albert. Poc després i aprofitant el desconcert visitant, una jugada innocent acaba amb una falta dins l'àrea gran, a l'extrem dret, sancionada amb pena màxima. L'execució fou perfecte, sense que l'Albert pogués fer res per aturar la pilota. Amb aquest guió s'anà al descans. A la represa l'equip blau-grana va sortir batallador, amb ganes d'aixecar el partit. L'equip es mostrava ben posicionat al darrera, i al mig, el Jordi feia molta feina impedint la sortida franca dels mitjos del Balsareny, mentre el Josep Maria intentava crear situacions de perill. Gràcies a aquesta despesa física arribà l'ocasió més clara. Després d'un xut del Lluís que el porter va treure's de sobre com va poder, el Josep colpejà la pilota d'esperó però topà amb el porter i acte seguit, un xut fort creuat del Josep Maria, anà a parar al pal esquerra de la porteria. Minuts després el Marc s'escapà per la banda i entrant dins l'àrea feu un xut ben intencionat però mal executat, acabant a les mans del porter. Mentrestant l'equip del Balsareny intentava mantenir la possessió i frenar el ritme del partit, ja fos perdent temps a l'hora de posar la pilota en joc, ja fos llençant-se a terra al més mínim contacte. Diumenge l'equip va perdre, però va marxar amb el cap alt. Podrien haver guanyat, només que haguessin tingut més sort o els del Balsareny menys fortuna. Esperem que la setmana vinent, a casa i contra l'Artés, l'equip aconsegueixi els tres primers punts. Sergi Pich


Calders 2 – Artés 2

Partit d'infart

Quin patiment. Dissabte és bona hora per a jugar i si a més fa sol, millor. Els visitants, l'equip d'allà baix, allà al pla, l'Artés, màxima rivalitat. Segurament va ser un dels partits més batallats d'aquest inici de temporada. D'entrada la motivació. Cent per cent calderina, cent per cent positiva. Tots els jugadors mentalitzats amb el partit. El públic, molt present, volia veure un enfrontament d'alt nivell, veure saltar espurnes dins del quadrilàter. I ho veié. L'equip es buidà físicament. L'onze blau-grana saltà al terreny amb el ja clàssic 4-4-2, mentre l'Artés, buscant la superioritat al davant, va sortir amb un arriscat 3-4-3. Amb aquest guió s'inicià el matx. Varen ser uns quaranta-cinc minuts intensos, de marcatges ferris, d'oportunitats perdudes i de molta lluita, avís del que s'acostava. La primera part, emperò acabà amb un sorprenent, pel què s'havia vist al camp, empat a zero. Minuts després de la represa arribà el primer gol. Quan més bé jugava l'equip calderí una gran jugada del conjunt artesenc, fruit d'una ràpida triangulació, acabà amb la pilota al fons de la xarxa calderina. Mala sort i gerro d'aigua freda. Poc després i gràcies a un encertat llançament de falta, des de la frontal dreta de l'àrea calderina, arribà el segon gol de l'Artés. Més mala sort i més aigua freda. Malgrat tot l'equip no es desinflà, seguí lluitant esperonat pel seu públic. Ningú acotà el cap. Fruit d'aquesta lluita arribà el primer gol del Calders. En un xut creuat, d'una precisió exquisida, el Quim va batre el porter de la plana, fent que la temperatura pugés de nou a nivells d'ebullició. Instants després el Marc, molt mòbil durant tot el partit, aprofità una badada en defensa per emportar-se una pilota i gràcies a un xut creuat féu pujar l'empat al marcador. Els calderins extasiats, els artesencs, ferits de mort. Eren els minuts de fantasia. Una jugada ben trenada al primer toc entre el Manel, venint des del darrere, el Dani i el Marc, acabà amb un xut un xic desviat. L'equip jugava, tocava i fruïa del moment. L'Artés estava grogui. Amb tot però, poc abans del final de l'encontre el Quim fou expulsat per doble amonestació i més endavant, gràcies a la murrieria d'un veterà capità, dissabte passat el Jordi, un mig de l'Artés fou expulsat per doble amonestació. Ja a punt d'enfilar cap al vestidor l'Artés va disposar de la darrera ocasió. Durant unes mil·lèsimes de segon l'estadi emmudí. Una pilota centrada des de la dreta de la porteria amb molt de perill, fou aturada esplèndidament per l'Albert, molt segur durant tot l'encontre. Genial. Aquesta és l'actitud. Aquest és el nostre equip, el que lluita, sap patir i sap donar la cara. Per aquest cap de setmana un aplaudiment per a tot l'equip, que va lluitar amb criteri, empenta i convicció. Un aplaudiment pel Valentí, que esperonà l'equip, patí i ordenà el joc i un altre aplaudiment pel públic, per la paciència que ens té i perquè encara ens venen a veure. La setmana vinent desplaçament, cap a Puigcerdà hi falta gent i hi sobren punts. Sergi Pich


Puigcerdà 2 – Calders 2

Vàrem tornar a lluitar, vàrem tornar a patir, vàrem tornar a empatar.

Que n’és de bonica la plana cerdana, sobretot en aquesta tardor tan primaveral. A Puigcerdà, terra de vaques i bolets, de vall privilegiada, l’estadi té una catifa verda i el públic és hostil i assedegat. L’equip local, tercer classificat, feia travesses agosarades veient-se guanyador abans del partit. Els del moianès, equip d’ofici, es prepararen per a treballar. L’àrbitre - encara que jove, madur - xiulà l’inici del partit amb puntualitat. L’equip local va prendre la iniciativa, tocant des del darrera, movent-la pel mig, desplaçant-la al davant. Els blau-granes, ben posicionats, teixiren un mur infranquejable, començant per darrera, amb un Valentí inèdit sota els pals, ben escortat per una defensa que va de menys a més i una mitja molt sacrificada. D’ocasions poques, d’opcions menys. Malgrat tot, una pena màxima xiulada per l’àrbitre, més que dubtosa, significà l’u a zero. Res no pogué fer el porter que la fregà però no prou com per a enviar-la fora. L’equip emperò, no es desinflà, seguí lluitant fins al descans. Poc després de la represa l’equip local tornà a marcar. Una jugada confosa dins l’àrea acabà amb una pilota morta a l’àrea petita, que un jugador cerdà rematà de cap al fons de la xarxa. Semblava que tot estava dat i beneït. Ara bé, els del moianès no afluixaren i fruit d’aquesta intensitat el Josep Maria prengué una pilota. Traçà una diagonal amb la pilota controlada, des de la línia de calç fins a la frontal de l’àrea i sorprenent a tothom, la passà al Nasi, qui fent mitja volta la tocà suaument pel Marc, que en plena carrera la colpejà amb mestria enviant-la al fons de la xarxa. Els locals nerviosos, els visitants, serens. Instants després una altra pilota centrada pel Josep Maria, pletòric en aquesta segona part, acabà a les botes del Quim, qui la colpejà subtilment fins on el porter no pot mai arribar. Empat a dos i els locals que s’enfonsen. A partir d’aquí pilotes de porteria a porteria. Buscant l’esquena de la defensa, buscant la velocitat dels davanters, però amb aquest guió tant previsible, és difícil sorprendre un equip. Qualsevol dels dos. Al final, empat a dos treballat i merescut. La setmana vinent, a casa i enfront del Navarcles, esperem que no calgui remuntar, només guanyar i fruir. Sergi Pich


Calders C.F. 0 – Navarcles C.F. 4

Tornar a començar!

Ja ha arribat. Després de molts dies esperant, la tardor ja ha tret el nas. Dissabte els abrics eren presents, fora ja de l’armari i a l’ambient es flairava l’olor de naftalina dels primers dies de fred. L’estadi immillorable, línies tremoloses ben definides i terreny extraplà. D’allà baix, més enllà de la rotonda de la benzinera varen pujar els navarclins amb ganes de revenja. A casa els esperava un equip preparat i motivat. L’àrbitre – quina por - va saltar-se la protocol·lària revisió de fitxes, al·legant que estaven desordenades. Així doncs, amb una feina menys, va començar l’encontre. Els del llac varen sortir en tromba, buscant un gol matiner que els donés seguretat. Els blau-granes, veient-les venir. Cap al minut quinze una pilota ben rebutjada per l’Albert impacta a la cara del Manel – ja és mala sort – i va a parar al fons de la xarxa. Un cop de nas inapel·lable. Un gol de traca i mocador. Sense enfonsar-se l’equip calderí va prenent posicions i minuts després, gràcies a una jugada ben trenada des de la mitja, el Quim estavella una pilota al pal de la porteria del Navarcles. Varen ser uns minuts de domini local, amb contraatacs visitants però ben frenats per una defensa ben dirigida pel Josep, sempre present, sempre corrent. Malgrat tot, després d’una clara falta del davanter visitant sobre el Sergi va arribar el segon gol visitant. Cal dir que va ser un gol excel·lent. Després d’una pilota centrada des de l’esquerra i abans que aquesta toqués a terra, el mitja punta del Navarcles enganxa la pilota de manera impecable, fent inútil l’estirada de l’Albert. Zero a dos i cap a les casetes a descansar. Per cert que davant de les demandes de la falta prèvia, l’àrbitre se’n desentén i se’n fum, al·legant una errada del seu assistent. A la represa l’equip calderí surt disposat a remuntar. Es bat i posa setge a la porteria navarclina però una pena màxima inexistent, xiulada pel xulesc i prepotent senyor de negre, acaba amb el tres a zero i el Jordi al carrer, per doble amonestació. A partir d’aquí l’àrbitre va sentir-se còmode, traient targetes i mostrant un tarannà més digne de plaça de braus que de camp de futbol. I és que ja se sap, d’on no n’hi ha, no en raja i com diu el Ramon, té menys llums que un Seat Panda. Ja a les acaballes va arribar el quart gol, mercès a una pilota mal rebutjada per la defensa calderina. Dat i beneït. Apa siau, s’ha acabat, finito, the end, adéu. Potser un correctiu massa sever pel què s’havia vist al camp, però una derrota justa. L’actitud, un deu. El joc, és el que tenim. La setmana vinent a Casserres, esperem que tornin a puntuar ja que d’equip, n’hi ha. Sergi Pich


C. F. Casserres 1 – Calders C.F. 2

Vini, vidi, vinci.

Apa, ja els tenim. Tres puntets ben dolços cap a casa. Diumenge, a aquella hora que el millor que es pot fer és estar escarxofat a casa al sofà, l’equip calderí, carretera i manta cap a Casserres. La temperatura fresca, passable amb una jaqueta. I del partit, tòfona negra. Crème de la crème. La primera part, per emmarcar. Darrera sòlids, intractables, sense concessions. El Valentí, de nou porter, ordenant la defensa, amb uns marcatges enganxosos, sense fissures. La mitja, donant suport a la defensa, creant ocasions, triangulant, movent-se, tocant la pilota amb valentia i al davant, lluitant, corrent, sacrificant-se. Va ser una primera part per llepar-se els dits. Per treure pit i dir, ja som aquí. D’ocasions visitants unes quantes, de locals, a partir de pilotes aturades amb jugades d’estratègia. La primera part es va cloure amb un gran gol, aquest cop sense tocar al pal, del Quim. L’Albert, especialista en el llançament de faltes, en penja una que el Quim, elevant-se de manera autoritària, colpeja amb el cap al fons de la xarxa. Zero a u i el públic que s’esvera. Instants després, amb els locals atordits, el Josep Maria fa un xut creuat fent que el porter es llueixi. Així acabà la primera part, una de les millors del Calders. A la represa l’equip local va sortir molt esperonat, buscant amb pilotes llargues l’esquena dels defensors. Malgrat tot, no se’n sortien i no fou fins una pilota aturada, un llançament de falta des de la frontal l’àrea, que varen aconseguir l’empat. La pilota fou penjada al segon pal i l’extrem local, venint des del darrera, aconseguí enviar la pilota al fons de la xarxa de cap. Empat a u, però amb força temps per endavant. Més endavant, buscant el gol, el Jordi s’inventà un xut verinós que el porter - gat àgil, gat vell - desvià després de fer un vol arran de terra. Poc després el Marc, molt batallador, aconsegueix rematar a boca de canó una pilota morta, que botava, enviant-la al fons de la xarxa i desfermant el deliri calderí - tant dels jugadors com de la nombrosa afecció que acompanyà els blau-granes -. Però alerta, aneu compte, molt a prop hi ha qui us vigila, ai si us atrapa en Gargamel... Bé, però aquest cop el de negre va ser menys gris i va repartir encerts i errades a ambdues bandes sense afavorir ningú i gràcies a això, l’equip calderí va celebrar la primera victòria. Una victòria treballada, suada, elaborada. Una victòria més que merescuda. La victòria. La setmana vinent, contra el Berga B i a casa, a veure què passa. Sergi Pich.


CF. Calders 1 - Berga B 5

Por escènica

Dissabte a 1/4 de 4. Poca gent pel carrer i menys a l'estadi municipal. La temperatura, fresca, gairebé freda i el terreny marcat amb línies tremoloses. L'encontre prometia. Els joves calderins venien de donar la sorpresa a Casserres i després de la bona imatge s'esperava un partit disputat, vibrant. Tot i això varen oferir la cara més fosca, la cara local. Dels cinc punts aconseguits, quatre són dels desplaçaments. L'inici del partit fou premonitori. La defensa, tantes vegades sòlida, en aquest partit es veié feble, sense consistència, gelatinosa. Els jugadors berguedans es movien amb facilitat, trobant espais i creant-los. Darrera no veien la manera de frenar-los. Malgrat tot, el marcador es mantingué inalterat fins al darrer quart de la primera part, després d'una falta comesa sobre el davanter berguedà que estava a punt de plantar-se sol davant de l'Albert. En el llançament la pilota anà a parar a la barrera que, trencant-se pel mig, deixà escolar la pilota amb l'Albert venut. Per cert, l'Albert retornava a l'equip després d'inscriure's al club de pares. Aquesta setmana l'Estefania, a qui des d'aquí felicitem efusivament, va infantar l'Eric - quina paraula més maca -, futur jugador del Calders. Dit això, seguim amb la cara més amarga del cap de setmana. Minuts després, una pilota que es quedà morta a la frontal de l'àrea, fou aprofitada pels visitants per aconseguir el zero a dos. Final de la primera part i cares llargues cap al vestidor. A la represa l'equip local va sortir molt motivat. Lluitaren amb afany, tancaren més els marcatges i correren més. Fruit d'aquest canvi d'actitud, el porter visitant hagué d'enviar més d'una pilota a còrner a l'últim moment. Cop de cap del Quim, xut del Josep Maria, xut un xic desviat del Nasi, el Jabalí xuta fluix, i pal, pal, còrner, porter i mil variants més. Totes però, estèrils. La porteria visitant a setge però res. Només s'aconseguí marcar de pena màxima, després d'unes clares mans dins de l'àrea. El Josep Maria llançà la pilota magistralment enganyant a un porter alt com un Sant Pau. El tercer gol visitant fou d'una jugada individual del lateral, qui deixà enrera tots els jugadors que li sortien al seu pas. Tot i el marcador l'equip berguedà es tancà i els blau-granes seguiren jugant amb convicció. Llàstima que quan millor jugaven fou expulsat, amb justícia, l'Òscar, després de veure's obligat de frenar un jugador visitant que encarava tot sol la porteria en un ràpid contraatac. Amb aquesta baixa i la de l'Aleix, expulsat minuts més tard per encarar-se amb un rival que l'havia increpat, el Calders va desaparèixer, arribant dos gols més visitants. Al final 1 a cinc i un regust desagradable. La setmana vinent, a casa de nou i contra el Torroella de Baix, de qui diuen que s'ha reforçat molt, esperem veure el Calders visitant, el que no té por escènica i sap guanyar. Per cert, a tall de fe d'errades, dir que la setmana passada la pilota centrada de gol fou del Xavier - ja em perdonaràs l'error - i no de l'Albert com vaig dir. Sergi Pich


C.F. Calders 1 – Torroella de Baix 0

Tònic reconstituent

Confesso que vaig passar-m’ho bé. Tot i l’hora, massa d’hora per a la migdiada i massa tard per a dinar. Tot i la fresca, fregant uns quinze graus en davallada. Malgrat el patiment, el gol a la segona part i després de vàries ocasions però, anem a pams. Dissabte va haver-hi futbol a Calders, va tornar l’Equip. Després de la imatge del darrer partit pocs esperaven veure guanyar el Calders. Sí, segur que abans del partit alguna travessa era favorable, encara que escassa i per simpatia. L’inici del partit va confirmar però, el canvi d’actitud. Res a veure amb la setmana anterior. De nou va saltar al terreny de joc un equip amb ambició. La defensa recuperà la seva seguretat amb marcatges obstinats, sense pors ni complexes, mentre que al mig es va fer una feina de contenció molt valuosa i alhora de creació que desesperà els rivals. I al davant varen buscar el gol amb afany, sense donar cap pilota per perduda. D’ocasions vàries, gràcies a la mobilitat dels homes del davant i el suport dels dos interiors; el Sergio, sacrificat en defensa i que disposà d’una ocasió encara que no es decidí a xutar i del Lluís, oferint-se sempre i buscant la sortida franca de la pilota. Els de tocar del riu, on hi haurà la nova rotonda, abusaven de les pilotes penjades des de lluny, buscant l’esquena d’uns defensors massa concentrats. Ja ben entrada la segona part, una pilota centrada per l’Albert va ser rematada magistralment de cap pel Quim, enviant el míssil al fons de la xarxa visitant, significant l’u a zero i tres punts balsàmics pel conjunt blau-grana. Més tard, sobre el temps afegit va produir-se una absurda picabaralla. L’àrbitre aturà el joc per asserenar els visitants quan l’Albert - lo pare porter- anava a fer el llançament de porteria. A causa d’això s’hagué de fer un bot neutral allà on ell estava, suposadament per tornar la pilota als blau-granes i continuar el joc. Tot i això, l’eixerit del Torroella, sembla ser que fa d’entrenador i musa de l’equip, va comminar als seus jugadors a llançar directament a porteria, situant-se ell en posició de xut. Ara bé, fote’t! Ni gol, ni pa, ni aigua. El fairplay no és un joc d’ordinador noi, és una actitud davant l’esport i la vida i tu, després del que vàrem veure sobre el terreny de joc, jugant no ets honest. Llàstima, haguessis quedat com un senyor i hauries pogut marxar amb el cap ben alt. Bé, anècdotes a part, ja tenim una altra victòria. Suma i segueix. La setmana vinent a Vilada, mama por, esperem que no s’ho creguin i segueixin treballant per a guanyar. Sergi Pich


Vilada C.E. 3 – Calders C.F. 2

Una de freda, una de calenta.

Dissabte tocava la freda. La gelada, i no perquè a Vilada fes fred, que no en feia gaire. A més en un estadi nou de trinca. D’entrada l’equip calderí va saltar al terreny de joc molt motivat, amb ganes de resoldre el partit i fruit d’això als deu minuts ja guanyaven per zero a u. El Lluís, després d’una gran jugada individual, deixant clavat al seu marcador, va fer un xut ajustat al pal esquerra, gairebé sense angle i agafant al porter per sorpresa. A partir d’aquí l’equip blau-grana es relaxà. Semblava que ja s’havia guanyat i es va baixar la intensitat... Parada i fonda futbolística. Instants després un davanter del Vilada, jugaven amb tres puntes, va aconseguir fer un xut tou, gràcies a la manca de pressió de la defensa – més endavant hi hauria retocs al lateral -. La pilota descriví una suau paràbola, agafant a contrapeu a l’Albert, qui no arribà a tocar la pilota que passà fregant el travesser i els seus dits. Minuts després arribà el segon gol local i l’expulsió del Manel. Un desplaçament llarg agafà la defensa adormida, el Sergi, lliure per a l’ocasió, descol·locat i el Manel, al veure que el davanter encarava al porter tot sol, es veié obligat a fer una falta que significà la seva expulsió, el gol local i el desencant visitant. Amb aquest tarannà s’enfilà cap als vestidors. Cares llargues i lamentacions. A la represa l’equip calderí va sortir molt més motivat. La defensa s’enganxà sobre els seus marcatges, mentre que a davant començà un recital d’ocasions. El gol de l’empat emperò, arribà per una errada del porter després d’un xut des de gairebé la línia de fons del Joaquim, que el porter s’empassà innocentment. Per la seva banda el Vilada intentava desbordar la defensa amb pilotes llargues que eren frenades per una defensa, ara sí, ben situada, centrada i ràpida. Ja era hora! Tot i això, una pilota rebutjada anà a parar a les botes d’un jugador local, qui va fer un desplaçament suau cap a dins l’àrea. Si bé tota la defensa calderina s’havia avançat, buscant el fora de joc, un jugador el trencava habilitant al davanter del Vilada. Aquest, lliure de marcatge, aconseguí fer un globus amb la pilota sorprenent a l’Albert clavat en mitja sortida i significant el tres a dos definitiu. Resumint, aquest dissabte vàrem viure un partit d’alts i baixos. Durant fases del joc l’equip calderí fou superior amb escreix, però en d’altres, no fou més que una caricatura del que pot ser. A nivell individual hi va haver encerts i errades, però el que més es trobà a faltar fou el bloc, el conjunt compacte i modest capaç de plantar cara als grans de la lliga. De nou vàrem tenir la ventafocs de la categoria, capaç de regalar, sí, regalar, tres punts a un rival que sobre el paper és inferior. Ara bé, cal demostrar-ho. Cal córrer i lluitar fins al final. Aquest és el Calders, l’equip que porta la felicitat als camps necessitats. Esperem que la setmana vinent, a casa i contra el Puig-reig... bé, ja ho veurem. Sergi Pich


CF Calders 1 - Puig-reig 5

Sort que no hi ha quarta.

Dissabte, 15 hores. Estadi Municipal de Calders, ben marcat i llis, almenys sempre ens quedarà això. Per a l'ocasió l'equip de Puig-reig, un dels de dalt. De nou un bon primer quart d'hora, just per donar-se a conèixer. Ocasions, defensa més o menys sòlida i prou. Un cop fetes les presentacions el Puig-reig mana sobre el terreny de joc fent anar a la defensa de bòlit tot controlant el mig del camp i frenant l'atac calderí. A més, si a això hi afegim que és un equip que sap aprofitar les seves ocasions, no com el Calders, a la fi de la primera part ja guanyaven per zero a tres. Els gols, indiscutibles, imparables, inapel·lables. Per cert, sobre el xiulet del final de la primera part, l'Òscar s'autoexpulsa donant una puntada de peu a un adversari sense pilota. Només ens faltava això. A la represa emperò, l'equip surt al terreny de joc més centrat i motivat, amb ganes de netejar la imatge, però és massa tard. De nou s'ha escapat el tren. Es lluita, es corre, es fa més pressió i el Puig-reig, tot i tenir el marcador clarament favorable, no se sent còmode. Ara bé, la manca de punteria esparvera i la defensa, encara que més sòlida, dona també algun ensurt. En aquesta segona part, u a dos i gràcies. Es millora, però perdent. Amb el marcador i el temps en contra i un jugador menys és difícil remuntar. El més positiu, el gol local. El Josep Maria, després de rebre una pilota de fora llançada ràpidament pel Quim, fa un xut fort i col·locat que el porter no pot desviar, significant el gol de l'honor. Bonica paraula. Honor. Si amb un gol n'hi hagués prou... però de nou va faltar empenta, ganes, intensitat, però no la de l'expulsió del final del partit, per una picabaralla absurda i infantil, sinó la que empeny al jugador a no deixar una pilota per perduda, a deixar-ho tot al camp. Això és el que cal. Amor propi i sobretot, pensar en l'equip. Fer allò que se sap i si cal, sacrificar-se, com els que estan a la banqueta sense dir res, esperant el seu moment i quan surten, intenten fer-ho el millor possible allà on els diuen. Sense soroll, amb ofici. Els veritables homes d'equip, capaços de donar-se per l'equip, sacrificar-se i lluitar. La setmana vinent a Sant Salvador de Cercs, patirem. Segur. Però esperem que torni aquell Calders, aquell que queda tan lluny. Aquell que guanyava o com a mínim lluitava fins al final. Sergi Pich


Sant Salvador 1 - Calders C.F. 2

Cop d’efecte.

Dissabte a mitja tarda. Camp de gespa i temperatura fresca. Si bé a les darreres jornades l’equip blau-grana havia pecat deixant massa espais, aquest cop rectificà. Saltà al camp mentalitzat i ja als primers compassos del partit deixà clara la seva filosofia. Marcatges a l’home ben estrets i combinacions ràpides per a sorprendre el rival. Dit i fet. Els tres marcadors, central i laterals, varen ser un malson pels seus respectius atacants, mentre que al mig i al davant es lluitava per recuperar totes les pilotes i alhora per crear espais. Tot i això, l’única errada en marcatges significà el primer gol local. D’un llançament de falta, rematat a plaer pel punta del Sant Salvador, arribà el primer gol. Causa: manca d’intensitat puntual en el marcatge. Apresa la lliçó no tornà a passar i fins i tot aquest davanter fou canviat a causa de la seva inoperància. Per la seva banda l’equip calderí va fer el seu joc i fruit d’això, minuts abans del descans empatà. Una pilota, cedida hàbilment pel Jordi, anà a parar als peus del Joaquim qui la colpejà amb astúcia fent que la pilota entrés fregant el pal dret per baix, deixant del tot inútil l’estirada del porter. Amb aquest marcador s’arribà al descans, just després d’una pilota que miraculosament aturà l’Albert, a boca de canó, d’un xut fort i sec a ran de pal. A la represa l’equip calderí sortí igual de motivat i concentrat i gràcies a això arribà el segon gol visitant. La jugada de traca i mocador. Un desplaçament llarg del Quim cap al Marc i aquest, venint des del darrera evitant així el fora de joc, encara al porter i d’una fantàstica vaselina, estableix l’u a dos. Poc després quan el Quim es quedava sol davant de porteria fou aturat en falta, significant una ocasió visitant i l’expulsió, per doble amonestació, del defensa local. Amb el marcador a favor i un home més els blau-granes ja no passaren angúnies i saberen mantenir el resultat, tot creant encara alguna ocasió més. De claus del partit moltes. El canvi de mentalitat, l’empenta del bloc però sobretot, la gestió de la plantilla feta des de la banqueta. El Valentí va saber fer una lectura del partit abans de començar i dibuixà un equip lluitador, capaç de saber jugar també sense pilota, tot gestionant els tempos del partit amb les substitucions. A aquest encert cal atribuir-li bona part del triomf. Ara, a part d’un partit amistós la setmana vinent, només cal esperar que el dia 6, a casa i contra el Sant Llorenç, tot segueixi igual. Sergi Pich.


Calders C. F. 1 – Sant Llorenç dels Morunys 1

Regal de reis

Dissabte ¼ de quatre. Sol lluent, fred persistent. Aquest cap de setmana, dia de regals o de carbó després d’una nit de misteri, un rei va passar per Calders, el de debò, el d’orient. D’entrada fongué amb l’ajut d’uns quants quilets de potassa la capa gelada del gol obac i després es deixà veure durant el partit - un partit intens i de xoc - en alguna acció d’infart. La tretzena jornada portà a Calders un rival esperat, ja que sempre que s’enfronten aquests dos equips salten espurnes, per l’empenta que hi posen, per les ganes i potser també per la necessitat que tenen de puntuar. S’està convertint en un clàssic i de nou ambdós equips van estar a l’alçada. L’inici del partit va servir de presentació de credencials. L’equip solsoní va sortir al camp amb tres puntes, intentant aconseguir els tres punts a base de pilotes llargues tot buscant la velocitat d’aquests, mentre que els blau-granes prengueren posicions al darrera i intentaren crear joc al mig del camp, tot buscant l’oportunisme dels seus davanters. L’ocasió més clara dels visitants aquesta primera part fou un xut a boca de canó del seu extrem esquerra que l’Albert, providencial, desvià a còrner. Poc després d’una errada del lliure solsoní va arribar el gol local. El Xavier envià una pilota llarga que passà pel mig de la defensa i anà a parar al Lluís qui, donant fe de la seva qualitat, aixecà la pilota de manera suau per sobre del porter tot enviant-la a la línia de gol. La defensa, ja refeta, es llançà amb afany per treure-la però el Marc, molt atent a la jugada la va colpejar hàbilment entremig de dos defenses rivals. U a zero i cap als vestidors. A la represa l’encontre va seguir la mateixa tònica, tot i que poc a poc, l’equip solsoní s’anà desinflant. A mitjans de la segona part però, el Josep fou expulsat per doble amonestació i això esperonà als visitants, que encara que disposaven d’ocasions, no encertaven a materialitzar-les. Minuts després el Xavier fou colpejat sense pilota, quedant lesionat i el seu agressor impune. Quin àrbitre més tou. No veia res, excepte un públic cridaner. Ja a les acaballes, corria el minut 84, arribà el gol visitant després d’un llançament de falta des de l’exterior de l’angle esquerra de l’àrea gran. Una pilota alta anà a parar després d’un parell de bots al gran extrem dret del Sant Llorenç, en posició de fora de joc, qui xutà creuat tot fent inútil l’estirada de l’Albert. Un gerro d’aigua freda, més per la manera que per les ocasions de gol d’ambdós equips. Al final un just repartiment de punts que no serveix de gaire per a cap dels dos equips. La setmana vinent a Gironella esperem que segueixin puntuant, el Calders, és clar. Sergi Pich


C. F. A. Gironella 5 – Calders C. F. 0

Excés de torrons.

Dissabte, un pèl abans de les quatre. Camp municipal ampli amb el Santuari de Queralt de fons, allà a la llunyania. De públic local poc, de visitant, menys. L’inici del partit fou puntual sota un sol primaveral. De nou el Calders va presentar una alineació inèdita degut al gran nombre de baixes, ja siguin per sancions, ja sigui per lesions. Un cop els automatismes comencen a funcionar, hi ha quelcom que manca, una peça es trenca i això no és necessàriament dolent. Si un element falta dins de l’equip hi ha un substitut amb iguals condicions o millor, però quan et manquen un o dos jugadors per línia, cal refer els automatismes i això requereix temps. Cal habituar-se al nou lloc i saber-se’n just posseïdor. Els que saltaren al terreny de joc ho feren amb ganes i empenta, però sense convicció i alguns tocats. Un cop varen rebre el primer gol, d’un xut de falta que passà pel costat d’una tanca mal situada, una part dels jugadors començà a enfonsar-se. Faltava creure’s que es podia guanyar. Amb el segon, ja a la segona part, la davallada fou fulminant. Corria el minut quinze, amb el Calders que ja es començava a posicionar, quan l’Aleix va cometre una pena màxima innecessària. L’Albert aturà la pilota però deixant-la morta a la frontal i habilitant al llançador perquè a la segona, ara si, foradés la porteria. Semblava que cadascú lluitava pel seu compte, això els més combatius, mentre que d’altres abaixaren els braços tot cedint la iniciativa als locals. L’Albert migcampista es trobà sol, sense saber a qui donar la pilota. El mig del camp fou completament controlat pels berguedans mentre que al davant corrien però sense opcions, ja que no rebien pilotes. La defensa pecà d’inexperiència en general i de manca d’empenta i ganes en alguns casos concrets. El tercer gol arribà d’un xut llunyà, força tou però ben col·locat, mentre que els dos darrers, aquests si, arribaren de jugada, amb els blau-granes ja desfets. El Calders combina experiència i joventut, tècnica i empenta, en mesures justes i sense excessos. Cal doncs, que qui pot córrer corri, sense mandres, buidant-se i donant-ho tot. Manca sacrifici, manca esperit. Hi ha qui vol fer més del que sap o qui no fa allò que se li demana i per això passa el que passa. Quan van mal dades, ningú aixeca el cap. Esperem que es refacin, que tornin els lesionats, els sancionats i que els que hi ha, lluitin més i deixin fins a la última gota al terreny de joc, per orgull, per honestedat, per vergonya. Veurem si dissabte vinent, a casa i contra el Callús, torna l’equip. El mateix de la setmana passada, si cal, però amb ganes de revenja, amb ganes de mostrar-se treballador. Sergi Pich


Calders 0 - Callús 3

Regalant punts

Dissabte més tard, a 3/4 de 4. El camp, gràcies a un temps moderat i a una cura hospitalària, en perfectes condicions, digne de les millors ocasions. L'equip calderí saltà al terreny de joc més agressiu, preparat per a netejar la imatge oferta la setmana anterior. Totes les línies de joc sortiren disposades a buidar-se físicament i mostraren ja als primers compassos de joc la nova actitud, ajudant tots en defensa i pressionant amb força. Ara bé, tres errades, tres gols. Primera errada, primer regal. Un jugador del Callús controla la bimba dins l'àrea sense gaires opcions davant de l'Aleix i amb l'arribada del Sergi i el Josep. Tot i això l'Aleix comet una pena màxima infantil, absurda, innecessària. Zero a u. Segona errada, segon regal. El Ramon, molt ben col·locat durant tot el partit no s'avança per crear un fora de joc i habilita al davanter qui amb la mà empeny la pilota al fons de la xarxa. Una pilota on el porter, l'Albert, sigui dit de passada, hauria pogut fer més. Zero a dos. Tercera errada, tercer regal. Un llançament de fora, a tocar del còrner passa per sobre del Ramon, el Sergi no encerta a tocar-la, al contrari la deixa tova a dins l'àrea petita i el davanter la colpeja de cap sense oposició. Zero a tres. Que en som de generosos. Que en som d'innocents. Amb aquest resultat s'arribà al descans. A la represa l'equip blau-grana va sortir motivat, ben tancat al darrera però sense cap opció al davant. En els següents quaranta-cinc minuts l'equip calderí fou sòlid en defensa però inexistent en la creació de joc. Cap ocasió de gol. Cap control amb perill. Per part del Callús un llançament de falta que l'Albert aturà amb encert. Amb aquest bagatge és difícil guanyar, ja que es regalen situacions de gol que equips com el Callús fan allò que nosaltres no sabem fer; marcar. Aprofitar les errades dels rivals, mentre que quan el Calders té una situació semblant tremola, dubta i finalment, l'erra. Aquest cop però, la imatge general fou millor. Es va perdre però amb el cap una mica més alt. Què hem de dir. Alguna cosa positiva cal trobar i l'actitud, si més no, ho fou. La setmana vinent a casa i contra el Navàs, ja veurem. Esperem que s'acabi l'època dels regals i les concessions. Endavant Calders, endavant equip. Sergi Pich


Calders 3 - Navàs 5

Si això és un líder...

Dissabte a quarts de quatre. L'estadi el de casa i com sempre en òptimes condicions. Per a l'ocasió es desplaçaren a Calders una colla de seguidors del Navàs, ben provistos de tambors, timbals, himnes poc elaborats i litres de cervesa. Amb un xivarri eixordador va començar el partit, amb empenta navasenca però ben frenada pel quadre calderí. Ja als primers compassos es veié que els blau-granes no els ho posarien fàcil. Tot i això una errada arbitral, una pena màxima inexistent xiulada a l'Albert va significar el zero a u. Més endavant, poc després d'una jugada ben trenada i amb la defensa descol·locada arribà el segon gol visitant. El públic embogí, embriac com ja anava i reclamava un passeig futbolístic per terres calderines. Ara bé, el Calders va treure pit i no s'arronsà. D'entrada el Lluís, amb un gol superb, féu emmudí el sector de públic navasenc. Agafà la pilota a la frontal de l'àrea, va fer dos retalls excel·lents i després s'inventà un xut potent i col·locat que entrà per l'escaire de la porteria visitant. Minuts després en una altra jugada de triangulació ràpida arribà el tercer gol visitant, que fou ràpidament contestat per un altre gol del Lluís. El Josep, veient que el Lluís marxava tot sol, li llançà una pilota alta per sobre tota la defensa trencant així el fora de joc i aquest només l'hagué de colpejar suaument per sobre la sortida del porter per establir el dos a tres. Malauradament just abans de les acaballes arribà el quart gol visitant. A la represa l'equip local va sortir amb intensitat i ganes, amb marcatges adhesius i amb més llibertat al centre del camp. Cal dir que durant tot el partit va haver-hi gran feina de desgast per part de totes les línies de joc, marcant a l'home i seguint-lo fins on calgués per tal d’estroncar les possibles ocasions de joc, exemple d'això fou la feina fosca del Marc que baixà fins on calgué per perseguir el seu marcador. Poc després de la represa arribà el cinquè del Navàs. Tot i això se'ls veia neguitosos, sabedors que si volien guanyar no podrien despistar-se ni un instant. Fruit d'aquesta pressió arribà una de les jugades més lamentables del partit. Després d'una entrada contundent de l'Òscar a l'extrem, la pilota anà a parar al còrner i el Manel la lluità. El 8, Javi n'hi deien, se li encarà, potser reclamant el què l'àrbitre no havia assenyalat i acte seguit, impotència o ignorància, escopí al Manel. A partir d'aquí van haver-hi algunes empentes i poc més, ja que d'educació i dos dits de front, alguns encara en tenen. Amb els ànims escalfats i el públic increpant a tothom, arribà el tercer gol del Calders. Una pilota centrada que el Jordi Serra, especialista com n'és, col·locà amb un cop de cap impecable on el porter mai pot arribar. I es féu el silenci. El sector navasenc suava, el sector calderí fruïa. Si bé es va perdre va ser un partit dinàmic, interessant, alegre i treballat. I què ens queda si no això, passar-ho bé i fer-ho passar bé als que ens venen a veure, perquè el futbol és això, un entreteniment. I res més. La setmana vinent el Calders es desplaça al camp del Valls Palà. Veurem, esperem que seguim passant-ho bé i a la fi els resultats tornaran. Sergi Pich


Valls Palà 4 – Calders 2

Amb cor però sense cap.

Diumenge una hora abans del te. L’estadi com el nostre, petit però grades de ciment i uns vestidors nous. L’àrbitre correcte, incapaç de dialogar i ferm en les seves decisions. El partit començà amb alguna variant. A causa de les nombroses baixes el Valentí adaptà l’estofat als ingredients i encara que la recepta era bona, del 4- 4- 2 habitual a un 4- 3- 3 meditat, el plat sortí insuls. La pressió era inexistent i les línies es separaven massa deixant massa zones mortes. D’entrada la defensa, homes de consistència gelatinosa, dubtosos i erràtics que no varen estar de nou a l’alçada. El mig superat i aïllat, sense opcions i al davant, molt cor i gens de cap. D’una banda qui lluita sol, sense buscar l’equip, d’altra qui perd els papers uns segons i després ja no hi ha volta enrera. El Calders és un equip gris, sense personalitat, que només juga a batzegades, molt amb el cor, però sense cap. El primer gol local per manca d’intensitat defensiva. El segon un regal d’infantil del Sergi, fent gairebé la passada de la mort al davanter del Valls. Així acabà una primera part per a oblidar, amb l’expulsió per agressió del Marc inclosa. A la represa, al minut 1 el Dani, qui ho dóna sempre tot al terreny de joc marcà un gol de murrieria, de lluita, de paparra, perseguint la pilota fins al porter, molestant, sent-hi. Poc després el Xavi fa un mal control i habilita a l’extrem del Valls qui no l’erra. L’Albert venut. Si bé a vegades ell no dóna seguretat a la defensa aquest cop la defensa no n’hi donà a ell i a la llarga també s’encomanà del joc trist i patètic del Calders. Vint minuts es va jugar prou bé, pressionant, tocant, però sense concreció. D’ocasions n’hi va haver, des d’uns xuts des de dins l’àrea sense oposició del Dani i l’Edgar, a un lliure indirecte xutat des de dins l’àrea per l’Albert, qui no va saber-ne treure profit. Per a somniar el gol de l’Edgar, d’un llançament de fora que des de l’àrea petita engalta magistralment, foradant la porteria amb gràcia i estil. El millor gol de la vesprada. Ja sobre el temps reglamentari el Xavier fa una cessió a l’Albert i aquest, per afegir-se al festival de futbol de la defensa, fa un mal refús, elevant la pilota cinc metres sobre la seva vertical i per tal d’evitar que el davanter vallenc se n’aprofités, l’agafa i provoca una pena màxima. Per acabar-ho d’adobar li llença la bimba a sobre tot significant la seva expulsió. 4 a 2 incontestable. Sense voler desmerèixer els que varen jugar, no ja diumenge si no els darrers partits, el Calders no pot prescindir de ningú i les nou baixes d’ahir es varen notar. Uns per la seva experiència, d’altres per la tècnica, altres per poder moure la banqueta i oxigenar l’equip. Sense substituts cal adaptar-se al que hi ha, però sense marge d’error i el Calders necessita aquest marge ja que en viu de l’error. La setmana vinent a casa contra el Balsareny veurem quin Calders tenim. Ara, patirem. Sergi Pich


Calders 1 – Balsareny 3

No hi ha manera

Dissabte a les 16.00, just a l’hora de la pel·lícula. L’estadi, el de casa, amb una afecció que no ens mereixem, amb tambors, trompetes , xauxa, disbauxa i xerinola. Allò que calgui per esperonar el quadre blau-grana. L’àrbitre, novell, amb la L encara penjada a l’esquena i fent-se mal amb els retrovisors a l’hora de veure els fora de joc. Amb aquest guió els calderins varen saltar al terreny de joc molt motivats i mentalitzats a donar-ho tot. La primera part va ser més que correcte. El Balsareny ho passà malament tot i avançar-se al marcador amb un gol regal, d’aquells que només el Calders ofereix embolicats amb un llacet blau. Una pilota mal rebutjada va a parar a l’extrem qui la penja a l’àrea i un que passava per allà, rematà amb oposició però encert. Res més dels visitants durant aquesta primera part. En canvi els locals crearen ocasions, algunes destarotades per la mala apreciació de l’àrbitre en el fora de joc, d’altres per la manca de punteria dels davanters, però calia ser-hi i els blau-granes jugaren molt bé, tocant la pilota, movent-se i oferint-se. El gol de l’empat arribà d’una jugada d’estratègia. El Nasi, molt actiu tot el partit, féu un llançament de còrner que el Josep, - torna, torna Serrallonga - venint des del darrera rematà de cap al fons de la xarxa amb autoritat. Amb aquest resultat enfilaren cap als vestidors. A la represa l’equip calderí va sortir menys centrat i durant uns segons amb deu jugadors per la indisposició del lliure, qui féu aparició instants després com per art d’encanteri, encantat. Ja als primers compassos es veié que el Balsareny no es conformaria amb l’empat i sortiren en tromba. Malgrat tot, el segon gol tardà en arribar. Corria el minut vint quan hi hagué una falta des de tres quarts de camp. El llançament d’aquesta quedà morta, després de diversos rebots, a l’àrea petita i fou aprofitada per un jugador del Balsareny qui, enmig del desori l’envià al fons de la porteria. Desesperats els jugadors del Calders intentaren refer-se però una altra pilota penjada a l’àrea petita, aquest cop rematada de cap pel punta, sense angle ni oposició, significà un u a tres injust però real. Ja cap al final el Calders disposà d’una altra ocasió per entrar al partit i fer tremolar els visitants gràcies a una pena màxima després d’una clara caiguda dins l’àrea. Al·leluia, després de 18 jornades de lliga, moltes caigudes i més enrabiades, varen xiular el primer penal a favor del Calders. Sí senyor. El Joaquim, pou de virtuts però no pas en l’aspecte de llançador de penals, va entestar-se a xutar, fent-ho fluix i pel mig. El rebot, xutat a boca de canó pel Dani primer i pel Josep després, tampoc trobà porteria. Així doncs, adéu a tres punts més i a seguir patint. La setmana vinent cap a Artés que fa baixada. Sergi Pich


Artés 2 – Calders 0

Ja floriran els ametllers.

Dissabte a les 16, hora mandrosa i plujosa. L’estadi, el municipal d’Artés, un fangar com qualsevol altre en un dia de precipitacions. Aquest partit és dels que semblen més puntuats, potser per la proximitat, potser per la presència de jugadors artesencs o calderins a un club o altre, el que sí que és clar és que és un xic diferent. No massa, no exagerem però sí una mica. L’inici del partit fou elèctric. Els marcatges implacables, ofegadors, sense deixar uns mil·límetres per a pensar, tot i que l’estat del camp no permetia gaires filigranes. Durant els primers 45 minuts saltaren espurnes. El joc era viu, desplaçaments llargs per ambdós equips però les defenses sòlides, malbaratant totes les ocasions. Al mig del camp, desplaçant la pilota, fent faltes tàctiques per aturar el joc. L’ocasió més clara sobre el minut 44, un desplaçament llarg que és rematat de cap pel punta artesenc enviant la pilota al travesser. Del quadre calderí destacar una triangulació fantàstica entre l’Albert, el Jordi i finalment el Josep Maria – present altre cop després d’un parell de mesos de baixa per lesió- que no trobà porteria. L’àrbitre correcte, potser massa avar en les targes. A la represa l’equip sortí igual de motivat i concentrat, preparat per a donar la sorpresa. En canvi l’Artés es féu un lifting, injectant aire nou a totes les línies, fent canvis amb generositat. La segona part continuà amb el guió ja escrit fins al minut 20 aproximadament quan tot canvià. El Josep, molt sacrificat en tasques de contenció la primera part, va aturar el mig agafant-lo per la samarreta, significant la segona targeta groga i conseqüentment l’expulsió. Massa per a un equip ja cansat després de córrer en aquell fangueig. Minuts després es lesionà el Xavier de manera fortuïta, desbaratant un esquema que funcionava al mancar-li dues peces claus. Fruit d’aquesta nova situació – l’equip s’estava resituant - els artesencs aprofitaren una de les poques ocasions de què disposaren per marcar el primer gol, després d’un xut alt que agafà l’Albert desprevingut, molt segur tot el partit i que en aquesta ocasió res no pogué fer. No haurien d’haver xutat, és cert. Error de marcatge car. Instants després, el cap va més ràpid que les cames, l’Òscar – últim jugador- aturà una escapada del punta amb falta, significant la seva expulsió. Tot i les aparences, nou jugadors i pocs canvis a fer per a buscar revulsius, l’equip seguí batallant, sense complexes. Ja a les acaballes una escapada d’un jugador local, després d’una falta clara no sancionada, acabà amb un u contra u amb l’Albert venut. Dos a zero definitiu i gens merescut. El Calders va mostrar una cara digne, va lluitar i encara que va jugar força estona amb inferioritat numèrica plantà cara i no s’arronsà. De nou cal dir que hi va haver actitud, ganes, empenta. De la sort que en parli qui hi cregui, d’oportunitats, poques però lluitades i desaprofitades. Com a mínim va ser un partit distret, alegre, sacrificat. Com a mínim qui va estar al camp va veure jugadors que s’ho creien i que feren tot el que pogueren. Qui fa el que pot, no està obligat a més. Així doncs esperem que dissabte vinent, contra el Puigcerdà, segueixi la motivació i l’empenta, perquè d’aquesta manera els resultats arribaren o això cal creure. Sergi Pich


Calders 3 - Puigcerdà 0


Gràcies a la superioritat numèrica del Calders, aquest cap de setmana es va jugar bé i es va guanyar. Els blau-granes saltaren al terreny de joc eufòrics i es disposaren a demostrar les seves qualitats/habilitats. El primer gol del Xavier. Un llançament creuat que sorprengué les assistències. El segon gol de l'Aleix, un gol fantasma que va pujar al marcador, mentre que l'estocada final fou del Nasi, un gol silenciós. Cal dir que per segona setmana consecutiva l'Albert va salvar els locals de la derrota, gràcies a les seves aturades fantàstiques, ell us les explicarà. La més celebrada un xut alt que va aturar en cinc temps o sis, a l'hora de l'escalfament. Totes les línies jugaren compenetrades, fent del seu art un regal pel públic assistent, mitja entrada a l'estadi municipal. Per cert, això és el que podria haver passat si haguéssim jugat. No es va jugar per manca de rival, sort perquè a Calders s'està projectant la tomba del jugador desaparegut ( no tinguem en compte els derbis contra l'Artés), però es discuteix sobre quina cara ha de tenir.

Una abraçada a tots i ja sabeu, qui diu que si no hi ha esforç no es valora. Jo, aquests tres punts els valoro molt positivament. Que tremolin els de sobre, que el Calders s'apropa.
PS. Algú sap com provocar gastroenteritis col·lectives a equips rivals? Per seguir puntuant.
Serginyo, el que va donar les passades de gol.


Navarcles 7 – Calders 1

S’escapen tres punts innecessaris.

Setmana realment complicada per a l’equip calderí, més concentrat en els seus compromisos de Copa d’Europa que en la lliga, on està situat en una còmode i ben definida segona posició. Ja a principis de la setmana anterior rius de tinta esquitxaven els diaris locals parlant de l’estat d’ànim dels jugadors calderins, incidint en les lesions, a més de futures ofertes milionàries per incorporar nous talents. Entrades i sortides sense confirmació. Pàgines destinades a desestabilitzar un vestidor amb classe, tot i que la fortalesa de caràcter i el compromís amb el projecte feren inútils uns intents barroers de tocar-los anímicament. Prova d’això fou una de les imatges de la setmana més esperades per les premses locals i estatals, la fusió en una abraçada espontània i generosa del Joaquim amb l’Albert, després dels malentesos de la setmana anterior per una pilota mal passada d’aquest darrer i pitjor rematada pel primer. Galàctics al camp però que a fora, sense el vestit de treball, es mostren humils i afables amb els companys i el seu joc. Aquest vestidor, ric en totes les seves facetes, compta amb jugadors versàtils i dinàmics, capaços de tirar endavant el club en les pitjors situacions. Dissabte ho veiérem. En l’olla a pressió que fou l’estadi municipal de Navarcles els calderins saberen mantenir la calma, sense immutar-se en cap gol, fent el seu joc i deixant l’efectivitat pels locals. Després de cada gol la mateixa fredor russa agafant la pilota i situant-la al centre del camp. Sense presses, sense rancor ni pors, amb dignitat, reptant als locals a superar-se, a gosar fer un altre gol. Res no pogué fer un Garriga superat, salvador en d’altres ocasions però que aquest cop, sense una defensa sòlida, se sentí desprotegit i restà sota pals. Les línies, totes elles ben dibuixades, es dedicaren a vascular pel camp, evitant el contacte, evitant la pilota i fins i tot a vegades indicant el camí cap al gol. Jugadors versàtils però senyors. Va ser un partit magistral, dels que farà escola. A partir d’ara podrem exemplificar les jugades, posar-els-hi nom, catalogar-les. Cada minut del partit compta amb una perla, cada minut té el seu valor. Jugades amb filosofia pròpia. La clau del partit, l’esforç, el treball i el sacrifici. Hores d’entrenament a baixes temperatures, tàctiques i tècniques complexes d’estudiar i d’aplicar, però sobretot, l’esperit i la humilitat. L’empenta que es mostra al camp. Sort que la lliga es va guanyar a Casserres amb un 1 a 2 fantàstic, genial, d’aquells que en parlarem als néts i si hi arribem, als besnéts. Ara només queda esperar que s’acabi el que resta de post-temporada. La setmana vinent a casa, contra el Casserres, l’au Fènix reapareixerà per a donar l’estocada final i potser definitiva a aquesta lliga. Sergi Pich


Calders C.F. 0 - Casserres C.F 3

Perdent per mèrits propis

Dissabte cada cop més tard, a quarts de cinc, gràcies a que el dia s'allarga. Va ser una tarda de vent i futbol, a parts iguals. Aquest cop el Casserres no es va veure sorprès per l'equip calderí. Els berguedans amb els deu últims minuts de la primera part en varen tenir prou per a sentenciar el matx i dedicar-se a especular amb el resultat, gràcies a tres errades defensives greus. Primera errada. Llançament de falta i manca d'intensitat en els marcatges. El mig del Casserres sol dins l'àrea petita rematà de cap una pilota a plaer, sense oposició de cap mena. Segona errada. Empenta sobre el Josep no sancionada que desequilibrant-se toca la pilota amb la mà a frec d'àrea. O falta atacant, que semblaria el més encertat o penal clar. Penal i gol. Tercera errada. Sobre el temps afegit l'Albert fa un estrany, diguem-n'hi així, enganyant a tothom que ja veia la pilota ben blocada, excepte el punta del Casserres qui, murri ell, aprofità l'errada per batre la porteria a plaer. Punt i a part i cap al vestidor cap cots. A la represa els visitants es dedicaren a mantenir el resultat i intentar sorprendre als blau-granes al contraatac, mentre que els locals varen treure l'orgull i lluitaren amb coratge. Una segona part on varen estar ben situats al darrere però inoperants al davant. Aquest equip, que basa sovint el seu joc en un estil defensiu, es mostra massa avar a l'hora de regalar gols al públic i així és difícil, per no dir impossible puntuar i més si tenim en compte que la defensa darrerament es mostra poc contundent. Bé, que fa aigües sovint. Aquest dissabte vàrem veure dos partits, un l'inici de la primera part i tota la segona amb dos equips lluitant de tu a tu, creant algunes ocasions i fent marcatges estrets. L'altre els darrers deu minuts de la primera part. Per oblidar i esborrar. Imprecisions i manca d'intensitat. Diumenge de la setmana vinent al migdia cap a Puig-reig per a jugar contra el Berga B i puntuar per fi. Som-hi Calders! Sergi Pich


Berga B 4 – Calders C.F. 0

Maleïts romans!

Diumenge assolellat, a les 12, hora pietosa. Desplaçament a Puig-reig amb digne agermanament entre viles berguedanes per batre un rival forani, és a dir, els calderins, els irreductibles bagencs. El Berga està remodelant el camp i per això s’ha de desplaçar jugant a Puig-reig els partits de casa, sobre la catifa verda esquitxada d’encenalls de cautxú. Amb ganes i sense poció la tropa calderina saltà al terreny de joc disposada a donar la sorpresa. D’entrada pintaven bastos, sobretot veient un àrbitre de mal record pels blau-granes, l’infame ausenc. Però sense pors i amb esperit la primera part passà amb alegria i confiança, veient-les venir i de tant en tant, espantant el rival amb alguna triangulació de mèrit. Quaranta-cinc minuts més que acceptables, no pels llepafils però si pels estrategs. A la represa l’equip saltà igual de motivat. El druida alliçonà els guerrers i seguiren les seves premisses. Però ai las, minuts més tard arribà l’hora dels contes. Un esquitx berguedà, petit de talla però gran d’intencions, colpejà de cap una pilota tova dins l’àrea petita, potser durant la pausa pel cafè del porter, i aconseguí el primer gol. Per Tutatis! Maleïts berguedans! Mes els visitants seguiren lluitant, guiats des de la banda amb afany. Ara bé, una internada per l’esquerra acabà amb un xut imparable des de la frontal de l’àrea, on poc pogué fer el porter present de nou. A aquestes alçades l’àrbitre es presentà a l’afecció, expulsant al druida sense miraments ni arguments, per afegir-se a la festa. Visca el Cèsar! Els irreductibles, més reduïts que mai, varen seguir lluitant, més a tongades aïllades que com a grup, intentant salvar els mobles. Tot i això, de nou es veieren sorpresos per un altre gol. Aquest cop un xut que s’escolà entre el pal i la mà de l’Albert. Increïble. El triangle de les Bermudes. A partir d’aquí començà on és el Wally; buscant el jugador que córrer, el que s’ho mira, el que recrimina, el que passeja, el que sua... i és clar, amb aquest panorama arribà el darrer gol. Un xut que és rebutjat en primera instància però que queda tou i franc a la frontal de l’àrea, digne perquè un juvenil, del Berga és clar, remati a plaer. Apa doncs, cap a casa amb el sac ben ple, quatre gols com quatre sols. Res a dir. La setmana vinent a casa contra el Torroella. Esperem que el cel no ens caigui al damunt. Sergi Pich


Calders C.F. 0 – Torruella de Baix C.F. 0

Un punt amb regust amarg

Dissabte, a quarts de cinc de la tarda, els calderins es varen desplaçar al camp municipal del Torruella de Baix, per veure’s les cares amb un dels rivals directes de la categoria.

Les condicions del camp, extremadament sec i dur, les climàtiques, calor i fort vent, i la pobre aptitud mostrada per tots els jugadors que es trobaven al terreny de joc no varen permetre als aficionats gaudir d’un partit massa esplèndid. Tot i així, la igualtat i la necessitat de puntuar dels dos rivals, va provocar l’expectació necessària per restar pendents fins al xiulet final.

Des de l’inici de la primera part, el pes del partit va recaure en el conjunt del moianès que, amb un Albert molt incisiu i molt ben acompanyat pel Jordi, va intentar trenar jugades d’atac, ara amb el Josep Maria, ara amb el Marc. Malauradament ja fos per imprecisions dels visitants, ja fos per la poblada defensa local, no vàrem poder veure cap acció clara de gol dels calderins. Per la seva banda, l’equip local, conscient de les seves limitacions tàctiques, intentava portar perill a la contra amb pilotes llargues que l’Aleix, el Manel i l’Òscar avortaven amb autoritat.

A les acaballes de la primera part, varen començar les desgràcies pels calderins. En una topada fortuïta, el Jordi va haver de retirar-se del terreny de joc i va ser substituït pel Gerard que retornava després d’una lesió al genoll. No havia passat ni un minut quan, després d’una entrada a destemps, va ressentir-se’n i tampoc va poder continuar. L’estat de l’Edgar i el Ramon, recuperant-se de les seves ferides de guerra, va fer necessària l’entrada de l’entrenador, el Valentí, a disputar la segona meitat del partit. Un partit molt físic que ja començava a passar factura al, ja de per si, pobre estat físic dels jugadors del Calders.

La segona part, rèplica de la primera. Un Calders molt imprecís bolcat a buscar el partit, i un Torruella expectant, que intentava fer mal a la contra. Dues ocasions haurien pogut inclinar la balança a favor dels visitants, un xut des de fora l’àrea que el Josep va estavellar al pal esquerra de la porteria local, i una gran jugada iniciada al mig del camp pel Quim, que ell mateix va ser incapaç de finalitzar quan la grada ja cantava el gol.

Al final, un punt i dos lesionats; global poc favorable pels interessos del Calders. La setmana vinent, a casa, el Vilada, un altre rival directe. No es poden escapar més punts. Josep.


Calders 2 - Vilada 1

Justa remuntada.

Dissabte a les cinc i baixant. Temperatura fresca en una jornada esquitxada per quatre gotes escasses a l'inici del partit. Per a l'ocasió ànims renovats, confiança plena i una claca més que digne d'una fanfàrria. Timbals, esprais, crits i sorolls per a animar als locals. Un deu per a aquesta afecció constant. Un monument com una casa de pagès per a ells. Amb xivarri de fons l'equip saltà al terreny de joc amb la necessitat de puntuar, sobretot per a demostrar que encara pot dir quelcom en aquesta lliga. Malgrat tot varen ser els jugadors del Vilada qui estrenaren el marcador. En uns primers instants marcats per les imprecisions una pilota morta anà a parar a les mans del Marc de rebot. Mala sort i penal xiulat. El davanter viladenc transformà el xut en el primer gol. U a zero i a remuntar. Els blau-granes, gladiadors del moianès, no s'enfonsaren, seguiren lluitant i insistint. Al davant una parella de ball inèdita, el Dani - batalla que batallaràs- i el Marc - incisiu i mortífer -. Mòbils, dinàmics, pesats, qualitats envejables per a qualsevol punta. Darrera d'ells un mig camp amb garanties. L'Albert com a passador precís, el Josep de contenció i als interiors dos exponents de la mobilitat, el Lluís, solvència contrastada i el Josep Maria, toc i concreció. Ja tancant per darrera una defensa infranquejable. De central el Sergi, molt present i contundent, amb un lliure de qualitat, l'Òscar, organitzador i ben posicionat i als laterals un increïble Manel, sense complicacions amb un Aleix molt concentrat. A la porteria l'Albert, inclassificable. Capaç de fer una aturada superba i alhora menjar-se una pilota franca de manera innocent. Onze jugadors com onze sols. Visca l'equip! Endavant amb l'espectacle! Amb aquest planter minuts després arribà el gol de l'empat. Una pilota mal rebutjada pel porter és aprofitada pel Marc que, hàbil i ben col·locat, envià un xut creuat i tou al fons de la porteria. U a u i tremoleu. La bèstia calderina es desperta. Instants després arribà el segon gol gràcies a un llançament de falta del Josep Maria que el porter - bé, diguem-n'hi així per ser generosos- no arribà a blocar. Dos a u i cap als vestidors. Aigua, instruccions del Valentí i de nou cap a l'arena. A la represa el partit perdé en intensitat i toc, basant-se més el joc en pilotes llargues que ambdues defenses aturaven. Res a mencionar, res a ressaltar. Al final tres punts que es queden a casa com cal. Tres punts calderins. La setmana vinent descans, temps per a esmolar dels eines i tornar quinze dies després a Puig-reig, a seguir sumant. Sergi Pich


Puig-reig 4- Calders 0

Via crucis!

Diumenge a quarts de cinc amb sol, pluja, vent i núvols. Una mica de tot per no avorrir-se. A l’arena, un dels circs més preuats de la categoria, vint-i-dos gladiadors disposats a batallar sense treva. La primera part de desgast. L’equip visitant, afavorit per uns déus benèvols, va saber aturar l’embat de les ordes locals, però sense atemorir uns berguedans combatius. Quaranta-cinc minuts de diàleg de tu a tu, sense escletxes ni concessions amenitzat al final per un xàfec fred i molest. Un espectacle atractiu però sense gols. Sobre el xiulet final l’Aleix es lesiona - no patiu que no caldrà operar... ni reposar- i és substituït. A la represa les escletxes sovintejaren ofegats com n’estaven els blau-granes. L’equip local mantenia l’esperit i gràcies a una errada del lliure calderí, un marcatge mal lligat, arribà el primer gol local. Minuts després, potser dos, una altra errada donà lloc al segon gol. La pilota botà davant del lliure i aquest, que es pensava que els jugadors locals llançarien la pilota a fora a causa d’un jugador visitant lesionat, no encertà a rebutjar-la i habilità de nou, al nou, perquè marqués en un u contra u molt favorable. Mart, on t’has amagat! Cinc o sis minuts després, a molt estirar deu minuts, arribà el tercer gol. Una pilota centrada fou rematada entre dos jugadors i el porter per un berguedà murri i oportunista. Massa eixerit per uns visitants massa turístics. I per amenitzar la tarda - retoc de timbals- un altre gol arribat després de dues errades calderines: la primera del central i la segona del mig defensiu; el gol de mèrit. Quatre a zero i cap a Calders. L’àrbitre, correcte en tot moment, aturà el joc en diverses ocasions per confirmar que dels locals només n’hi havia onze, molt ràpids però onze. De visitants després de les expulsions, que no repercutiren en el resultat, acabaren el partit nou jugadors, cansats, ofegats i desanimats. Avui només queden quatre partits i a pensar en la temporada vinent. De moment però, a acomiadar-se amb dignitat. La setmana vinent a casa contra el Sant Salvador esperem que repeteixin resultat de l’anada. Per cert, el millor de la jornada la reaparició del Jonatan després de mesos de baixa. Sergi Pich


Calders 2 – Sant Salvadors 1

Sant Jordi cau del cavall!

Tard i cada cop ho és més, dissabte a les cinc. Minuts abans un xàfec generós per després, un cop l’àrbitre xiulés l’inici, sol a dojo. El visitant, de Sant Jordi de Cercs, es presentà puntual i amb ganes de revenja. Els locals, calderins orgullosos, sortiren amb una alineació inèdita a causa de les baixes. Un equip compacte com un drac. Els primers quinze minuts els berguedans atacaren amb insistència, fent anar el floret amb mestria però darrera la bèstia aturava els embats amb solvència. D’una banda un Ramon excel·lent, mantenint un alt nivell tot el partit, dosificant-se i multiplicant-se. A l’altre flanc el Manel. Superb, incommensurable. Anul·là completament al seu marcatge, ofegant-lo, estrenyent-lo i al final irritant-lo al veure’s impotent. Un duet vital. Una defensa excel·lent. Passats els primers minuts l’equip dragonià començà amb les foguerades. La primera genial. Un pilota servida pel David a l’espai és aprofitada pel Marc, ràpid i murri per colpejar-la amb classe per sobre del porter. Endavant, Sant Jordi està ferit! Amb aquesta queixalada s’arribà al descans. A la represa l’equip calderí es mantingué sòlid i compacte. Com un sol home tots corrien, els marcatges incontestables i l’empenta esfereïdora. Minuts després de la represa arribà la segona flamarada. Una pilota que el Quim, situat per a l’ocasió al centre del mig camp , agafà a la frontal dreta de l’àrea i s’inventà un xut que féu tremolar el travesser tot botant dins la porteria. Dos a zero i encara no apareix el Síndrome d’ai, estem guanyant. Apa doncs, Sant Jordi ja trontolla! Poc després arribà el gol visitant, un moviment de canell que despista el drac, no podent evitar l’estocada. En un llançament de còrner la pilota quedà morta dins l’àrea i sense poder-la allunyar ni el Sergi ni el Manel, el davanter visitant va xutar al fons de la xarxa local. L’última alenada d’un cavaller abatut. Instants després saltà al terreny de joc el futur de l’equip, un sagal descarat, viu, alegre i motivat, Dome n’hi diuen. El recanvi que assegura la continuïtat, un futur prometedor, aportant en el seu debut frescor, mobilitat i consistència al joc. Al final dos a u i tres punts que no s’escapen. Aquest cap de setmana vàrem veure un dels partits més seriosos de la temporada. Un bloc en tot moment. Jugadors ajudant-se, buidant-se i animant-se. Tot l’equip va jugar a un gran nivell, dotze jugadors solvents i compromesos. Aquest cop la sang brollà de Sant Jordi i la rosa la recollí el drac per oferir-la al seu públic tantes vegades desatès. La setmana vinent cap a Sant Llorenç dels Morunys hi falta gent. Sergi Pich


Sant Llorenç dels Morunys 4 – Calders 2

Jornada aigualida

Dissabte tardorenc a gairebé mil metres d’alçada. De lluny cims nevats i per sobre una cortina d’aigua fresca. Amb la música de fons d’un ball al poliesportiu va començar el partit a l’hora que acaben les classes escolars. D’entrada uns primers minuts de poca intensitat calderina, ballant al so dels solsonins. Marcatges menys estacats que la setmana anterior i ensurts més sovintejats. En vint-i-sis minuts dos gols locals. El primer del davanter gegant. Una jugada a càmera lenta a dins l’àrea petita, aturant la pilota, baixant-la i canviant de peu mentre la defensa s’ho mirava. Un xut tou però col·locat. El segon després d’un clar fora de joc. Dos a zero i a córrer. Amb tot però l’equip del moianès es refeu i primer el Quim, xutant des de l’àrea petita després d’una jugada embolicada i després el Nasi, en una internada de bella factura per la banda amb un xut excel·lent, anivellaren el marcador abans del descans. Un resultat just vist el que s’havia jugat. A la represa la jugada clau. Un sagal lleidatà s’internà a l’àrea i després de sortejar dos adversaris i veient que a la tercera anava la vençuda es llençà a dins l’àrea davant l’oposició del Sergi. Una jugada pintoresca digne de les Picornell. Entre la caiguda i l’entrada un decalatge de segons, gairebé amb temps per meditar com cauria per a la fotografia. L’àrbitre, superat per tantes regles en el joc, massa per a retenir, xiula sense criteri i comet l’error. El de terra, a qui teòricament li varen fer la falta, s’ho mirà entre sorprès i alegre. Penal injust però vàlid i el xut imparable deixant la moral visitant minada. A partir d’aquí l’equip local es dedicà a trencar el joc amb faltes. L’àrbitre en aquesta fase no va estar de nou a l’alçada i deixà l’equip local jugar a plaer, cometent accions al límit de l’agressió, sense aturar-ho amb targetes. Els visitant per contra s’anaven encenent, protestant cada cop més. Malgrat tot l’àrbitre no aplicà els mateixos criteris a ambdós equips i els visitants acabaren amb dos expulsats de manera severa. Ja a les acaballes el darrer gol local. Una pilota desplaçada llarga que el ràpid extrem agafà i deixà clavats al Sergi i al Manel plantant-se sol davant del Valentí, tot xutant-li a boca de canó. Un gol meritós per a tancar un 4 a 2 discutible. Malgrat les aparences el Calders mereixia més i també el Sant Llorenç. Un àrbitre amb més qualitat. Aquest va cometre errors i si bé és humà i lícit equivocar-se, no pot ser que sempre s’equivoqués perjudicant als mateixos. Però ja se sap, els àrbitres també estan a l’alçada de la categoria, són també àrbitres de tercera, més avall no aniran. La setmana vinent a casa i contra el Gironella esperem no haver de parlar del col·legiat. Sergi Pich


Calders 1 – Gironella 6

Set i partit.

Dissabte ruixa que ruixaràs mitja part i després, sol a dojo. El camp un fangar que hauria d’haver afavorit el toc subtil calderí. Amb aquest escenari l’afecció sorollosa i present, més que l’equip. Davant, un partit per a oblidar, vàlid per a confegir el Manual d’errades i pífies dignes de pati d’escola. La primera clamorosa. Una pilota mal pentinada pel Josep deixant al davanter sol davant del Garri, això diu la seva samarreta. Zero a u. La segona, llaminera, després d’una pilota rebutjada el Quim es queda dins la porteria, buscava el fora de joc o bolets? habilitant el davanter que bat de nou al porter sense oposició. La tercera. D’infantils. Una falta a la frontal de l’àrea és llançada ràpidament mentre la barrera es col·loca i ningú talla la línia de passada, habilitant de nou a un extrem solitari davant del porter. La quarta, selecta i seguim. Una pilota tova, botant, no és encertada a ser allunyada pel Manel i el Sergi que es fan nosa – segon cop aquesta temporada - i és aprofitada per un mig eixerit. Però no marxin encara, els oferim un recital complert pel mateix preu. La següent un mal marcatge de l’Aleix que cedeix molts metres i permet a l’extrem marejar la defensa fent una passada de mèrit. El Sergi a terra assegut i la pilota al fons de la xarxa. I ja en portem cinc al sac. El darrer gol una jugada ràpida i feta amb mèrit i esforç dels berguedans. Entre tants gols un de blau-grana de bella factura. De local, el Dani aprofita una passada a l’espai per fer un xut precís i letal. Matador! U a sis i cap als vestidors. L’anècdota un infiltrat després d’un dels gols, camuflant-se entre els berguedans per a conquerir terres hostils, però l’àrbitre sagaç el veu i li indica la posició. On vas, sagal! Dissabte era el darrer partit de la temporada a casa i malgrat el resultat, malgrat les baixes, malgrat tot, l’equip va intentar-ho. Les coses no van sortir però és el que hi ha. Un altre dia potser no es faran les errades totes al mateix partit i l’equip contrari no les aprofitarà totes. La setmana vinent cap a Callús, un camp ample i difícil. Sergi Pich