dijous, 8 d’octubre de 2009

L'abandó de les fronteres


Aquest estiu vàrem anar als Alps. La veritat és que no va ser fins aleshores, al reviure aquell moment màgic i agredolç en què un goril·la blavós t'atura quequejant a la frontera, que vaig pensar en aquesta cicatriu del país.
- A donde va ? Documentación, por favor. Diuen sempre enfadats, com si els pantalons els apretessin per allà baix o necessitessin més fibra a la dieta.
- I què n'heu de fer? Penso jo, però bé que m'ho guardo, que tampoc és cosa d'entrar en un diàleg de besucs amb un lluç armat.
I ja és curiós ja, es signa un bonic tractat i alhora de la veritat, res canvia. Diuen que hi haurà lliure circulació de persones, que es suprimiran les fronteres interiors dels estats membres, però només cal anar a l'altra banda del país, al Rosselló, per adonar-te que tot és paper mullat.
Sembla que tenen por del transvasament de malfactors.
Un servidor però, dubta molt de l'efectivitat dels seus mètodes, si més no, no veig l'efectivitat dels paràmetres que fan servir.
D'entrada sempre m'aturen. Potser perquè porto el cabell llarg. Què hi farem, sempre m'ha agradat això del cabell al vent. Només me'l tallo un parell o tres de cops l'any, just quan el serrell em comença a fer la guitza i em passo el dia esbufegant cap amunt. Per tant, si passo la frontera abans de la visita al pela-burres, m'aturen sí o sí.
Un altre aspecte que segurament els ajuda a decidir, si no fos ja pel cabell, seria la barba. Tan respectada temps enllà i ara sembla que va de baixa. Fa anys que la porto i em sap greu acomiadar-me'n. Digueu-me nostàlgic, digueu-me poruc, però imagineu-vos l'ensurt que tindrien els que em coneixen si em veiessin net de cara. Si semblo un pa de ral! A més, què carai, me l'estimo com si fos de la família.
I per reblar el clau, allò per posar-els-ho més fàcil, porto l'adhesiu cat i el ruc enganxats al cotxe. Just a sobre la matrícula, ai caram que n'ets d'encantat, em diuen els amics.
Així doncs, vist aquests grans arguments, si mai em veieu ben clenxinat, amb vestit i corbata a prop de la frontera, segurament és que he fet una malifeta i estic fugint. No m'atureu doncs, que tinc pressa i no puc perdre el temps.