dilluns, 30 d’agost de 2010

Socialitzem les despeses, privatitzem els beneficis ( Vilafruns )

Segurament ho he somniat. Possiblement l'àpat generós i la caloreta de finals d'estiu m'ha jugat una mala passada i la notícia que avui he sentit, que començaven a tapar el runam de Vilafruns, no deu ser certa, o si més no, no l'han dit al Comarques.
He buscat i rebuscat, mirat i cercat, però aquella notícia on una enginyera de l'ACA ( Agència Catalana de l'Aigua ) apareixia explicant els treballs que es feien per impermeabilitzar la muntanya salina de Vilafruns, potser no ha estat difosa. Si més no a la pàgina de notícies de TV3 no l'he sabut veure, ara bé, a d'altres mitjans sí que l'he trobat, més o menys i sort! M'he arribat a pensar que estava somniant o pitjor, que m'imaginava coses i hauria de començar a reservar hora pel frenopàtic.
Però bé, resulta que no. L'han difosa i deien ben clar que serà la Generalitat - diguem-n'hi ACA - generosa amb calés d'altri, qui pagarà aquesta feina, tot i que correspondria a Iberpotash restaurar allò que han malmès, però l'empresa minera, res, a treure'n benefici, la comarca a patir i el país a pagar.
Ara, si volem veure desaparèixer aquestes muntanyes de sal que maten aqüífers i camps, potser és l'únic camí, això o bé aquestes empreses si han de fer-ho com cal, marxaran a un altre país subdesenvolupat... o no, vés a saber.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Què és la Bressola?

per si encara no ho he explicat prou clar...

dijous, 26 d’agost de 2010

Perdem un llençol a cada bugada

Des de fa uns mesos m'he afeccionant a la bicicleta. La de muntanya i trec la llengua mentre esbufego rere els de Calders bike i intento anar-los seguint i no fer-los esperar massa a les sortides que fan. És un grup força heterogeni i si una cosa hi ha en comú, és el gran coneixement que tenen de la comarca i l'estima que li professen.Coneixen els senders, els corriols , les pistes i els atalls. Arreu saben on trobaran un mas, una font o bé una cruïlla des d'on es pot veure tal lloc o anar a tal altre. Amb ells estic descobrint molts indrets dels encontorns que a peu difícilment veuria i malgrat que encara pateixo d'amor pel trescar, he de reconèixer que enganxa. Que és addictiu.
Amb ells també he anat confirmant el què fa temps que sabia, que hi ha un munt de masos que abandonats a la seva sort van desapareixent, van esfondrant-se i amb ells, un bocí important de la nostra història.Hem passat per llocs on només queda alguna paret dreta i s'intueix allò que es perd. Allò que tots perdem. Com a Serramalera, on entre quatre parets mig esfondrades, encara es poden veure les tines recobertes de ceràmica però que aviat desapareixeran. I és de les coses que dol, de les coses que em fan més ràbia. Deixar perdre uns indrets tan especials.




La Païssa dels Planella on es veu la Torre defensiva i el Mas de Serramalera.

És com la Païssa dels Planella, allà a baix a Monistrol. De xic hi anava de colònies i potser era una manera de mantenir-ho dret. Ara bé, des de fa anys no s'hi pot anar i si bé els voltants són un espai on es crien cavalls, la casa esdevé fantasma i l'era, abans indret de reunió i treball, ara és un bardissar infranquejable.
Fins fa quatre dies no n'he sabut gaire res de la seva història, del seu valor, tenia només un valor afectiu, però buscant, he trobat que és un mas del qual ja se'n parlava al segle XI, batlles del senyor feudal de Calders. Encara conserva la torre defensiva, però la manca de treballs de manteniment fa témer el pitjor.


Tina de Serramalera

I segurament a la llarga haurem d'anar a museus com el dels Cloisters per veure el nostre passat i ens queixarem, cridarem al cel, però veient la cura que tenim del nostre patrimoni, no sé si és millor que es conservi almenys a algun lloc.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Nova oració del pare nostre

Ara que ja és l'hora,
escoltem les sàvies paraules d'en Miquel Martí i Pol...

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.


El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa.

amén.

dissabte, 21 d’agost de 2010

De segones residències.

Lluny, sembla lluny però és força aprop, rere el proper revolt, al capdavall de la recta, es veu el final de l'estiu. S'acaba aquest parèntesis vital, aquesta aturada al camí. Les orenetes, sàvies com són, ja volen més altes que mai i només baixen per omplir-se son bec, doncs fa molts dies que no porten insectes als nius perquè allà ningú ja no les espera i les mores, puntuals com un rellotge, comencen a enfosquir-se tot esperant qui les reculli.
Encara hi ha vida al carrer, encara els passeigs tardaran a buidar-se, ben bé fins entrada la tardor, però aquell creixement desmesurat dels petits pobles, aquella invasió serena i tranquil·la que com onades cada any es repeteix abastant-ho tot, comença a retrocedir, comença a desaparèixer i a acomiadar-se fins l'any vinent. La marea està de baixada.
Enrere queden uns mesos de descans, de prendre el sol a l'ombra dels arbres generosos o d'espolsar-se la sorra enganxada a unes cames ben suades.
Enrere queden també uns pobles plens de cases, de fondes i hostals, bars i restaurants. Uns pobles que a l'estiu es multipliquen, bullen de vida i de passions. A l'hivern es contrauen, els de casa, i ben comptats.
Vivim molt bé. Vivim massa bé. Prou bé com per poder tenir una llar per uns mesos, els més assenyats, per uns dies els grans afortunats.
I direu que amb dret que ens l'hem guanyat.
Oi tant que sí, però i després què? La resta de l'any, què se'n farà? Tant me fa! blasmareu.
Tenim un país petit, que ha basat el seu potencial a base de fer, de construir, de crear i treballar. Treballem molt, moltíssim i després volem marxar, desconnectar, desaparèixer, fondre'ns. Regalar-nos un trosset de paradís durant uns dies perquè ens faci oblidar els maldecaps del dia a dia, però poc a poc necessitem més, volem més i el país no creix i l'espai disminueix. I aquell tros que hem comprat, que durant l'any anirem pagant, només visitarem de tant en tant, mes sempre l'anirem somniant. Allà sí que s'hi està bé, repetirem sense descans i tornem a treballar.
Mentre, aquests pobles de costa o muntanya, aquests pobles que han crescut amb segones residències, a l'hivern esdevenen fantasmes. L'aire hi circula sense impediments, els sons es multipliquen en la immensitat, tot està tancat i barrat i l'espai que li era propi, l'espai que dominava, s'ha eixamplat, s'ha expandit, ocupant turons i valls per encabir-hi més gent, més locals, però l'han enredat, ja que només serà per uns dies, per uns instants. I després, buit de nou, troba a faltar la mida inicial, com el que s'aprima i s'engreixa, la pell li va baldera i no s'hi sap trobar.
I arriba un dia que els fills del poble volen viure sols, volen viure independents i si no són fills de tal o pasqual, només fills d'un treballador, d'un camperol, d'un qualsevol, han de marxar dels rodals que els ha vist créixer i deixar enrere il·lusions, família i amics, car el seu lloc l'ocuparan éssers de pas, éssers fugaços de somriures estiuencs i efímers.
Treballeu! sentenciareu i així podreu amassar, podreu acaparar. Però a quin preu? Qui pot pagar per viure de pagès a l'Empordà o per criar vaques al Pallars?
Potser a l'estiu podran tornar, potser a l'hivern uns dies de descans, a casa dels pares o en una casa de lloguer, però la resta de l'any, malgrat ser un poble buit, malgrat estar inhabitat, el poble ple d'edificacions restarà mort, silent, sense lloc per a ells. I allò que feia el poble especial, aquell caliu humà, aquelles dimensions rurals, hauran desaparegut i només en restarà un poble artificial. Una gran urbs rural.

diumenge, 15 d’agost de 2010

La porta del cel, emboirada.

Aquest cap de setmana he anat amb el Robert a fer la Porta del Cel. És un recorregut circular, d'uns 65 quilòmetres i 11.000 metres de desnivell acumulat. Hi ha vàries modalitats, des de menys de 24 hores fins a travessa.
Nosaltres vàrem escollir la de menys de 36 hores, ja que aquesta et permet fer una pausa per a dormir.
La sortida és obligada des de Graus, a sobre de Tavascan, on hi ha un càmping on estan d'allò més cofois de pertànyer al recorregut i fer quatre calerons.


Pujant al Pic de Certascan

Sortírem el dissabte a les 5 del matí i començàrem a caminar cap al refugi de Certascan, tot i que abans calia pujar al Pic de Certascan ( 2.852 m. ) a fitxar. És un recorregut bàsicament de pujada, el primer tram per un bosc espès i ja a certa alçada, aquest deixa pas al paisatge pelat d'alta muntanya amb aigua brollant arreu. El guarda del refugi és un personatge molt agradable i atent. És d'aquells que es veu que en sap de la muntanya, només dir-li el què havíem trigat fins allà, ja ens va dir el què tardaríem a fer el recorregut i ho anà encertant força. També ens avisà que amb la boira que hi havia allà, a l'Arieja, de camí al refugi de Pinet, suposava que ho trobaríem molt malament i de nou l'encertà
A més a més, allà es veu que els caçadors gavatxos, com que no els agraden els excursionistes perquè els espanten el bestiar, treuen i esborren les marques. Per tant, tenint en compte que els camins no són gaire fresats, ens recomanà fiar-nos de l'altímetre i del mapa.
Ja d'entrada ens equivocàrem de vessant i després de remuntar una tartera ens adonàrem, quan la boira va desaparèixer un instant, que havíem errat el coll. Així doncs, vàrem desfer el camí fins a trobar el camí bo. El pitjor potser, fou després de la Pointe de Recos, sense gens de visibilitat ni rastre de camí i una boira que s'espessia com un vel. Uns excursionistes que anaven en direcció contrària ens animaren dient-nos que mai trobaríem el refugi sense Gps.
Ara, el vàrem trobar, no sense però perdre'ns i voltar força, mantenint l'alçada i anar provant hipotètics corriols. Cap a les quatre, amb boira tancada, arribàrem al refugi, on els confirmàrem que ens hi quedaríem. Tal com estava era força difícil pujar a la Pica d'Estats ( 3.143 m. ) i baixar fins a la Vall Ferrera en poques hores.


La Pica d'Estats, emboirada i gebrada.

Xops i un xic empipats amb el temps que ens acompanyava, vàrem fer nit per l'endemà intentar acabar el recorregut.
De bon matí, de nou a les 5, sortírem del refugi i de bell nou la boira ens acompanyà, només un lapse de temps, entre els 2.600 m i el coll del Sotllo, vàrem estar sense el seu embolcall, però la resta fins al cim, tot tapat.
I és que a vegades semblem titelles a mercè de la natura, que fa i desfà per pur plaer i de sobte, quan et penses que estàs perdut, quan no veus cap fita i et desesperes, es destapa un moment i trobes la següent marca o et mostra que t'equivoques de camí per després, quan vas veient que s'està esvaint i t'il·lusiones follament, es tanca de nou cobrint-ho tot amb el mantell blanc i et deixar amb un pam de nas. Aleshores, com un autòmat intentes recordar els coneixements de muntanya, allò que aprengueres de llegir mapes i busques alguna referència, ja sigui un rierol llunyà que sents davallar, ja sigui una paret que t'apareix de sobte al davant i li atorgues una posició al plànol i respires tranquil, sabedor que vas en la bona direcció... de moment.
I de baixada, una baixada que ja fèiem esperonats creient-nos deixar enrere la maleïda boira, arribà un moment que un peu mal col·locat em causà una fiblada de dolor, un mal moviment que em féu recordar les hores caminades i l'esforç realitzat.
L'objectiu inicial de fer tot el recorregut es començà a allunyar i poc a poc anà prenent força la idea d'arribar senzillament al refugi de la Vall Ferrera i esmorzar. Després, ja decidiríem. La nit abans havíem d'haver-hi anat a dormir, a sopar i a esmorzar, però per la boira no hi arribàrem i pensàrem, ja que havíem pagat, que potser ens donarien l'esmorzar.
Ara bé, a l'arribada res de res. Ni guarda ni ningú per marcar la tarja del recorregut ni altres excursionistes. Un refugi desèrtic. Ni tan sols havien deixat el marcador a fora per si arribava algú que fes la Porta el Cel. Vaja, una manca d'organització poc organitzada.
Des d'allà, veient que els genolls patien i que la boira persistia, vàrem decidir anar a peu fins a Àreu i després tornar com poguéssim a Graus. Al final un cotxe ens portà a Llavorsí i des d'allà un taxi fins a l'inici.
L'experiència, si bé ha estat millor que el cop que vaig anar a fer els Cavalls al Vent, aquell cop que tenia la sensació que només corria i no veia res, ara, malgrat la boira m'ho he passat molt bé. L'alta muntanya m'atrau i tot i que rondino per la boira, pels peus xops i freds i per la manca de senyalització d'un tram, irònicament tot això és el què n'espero de l'alta muntanya i segurament l'únic problema és que ho volíem fer en dos dies ( 36 h. ). L'únic i veritable problema. Sense límit de dies pots fer moltes versions, improvisar, pujar altres cims, anar a altres valls o canviar recorreguts, però la obligatorietat del recorregut ens manava i ens obligava a seguir camins que potser, sense aquesta obligació, no hauríem fet.
Una de les gràcies també, és que hi ha poca gent i no m'estranya veient com està organitzat. Excepte Certascan, on em trec el barret, als altres llocs encara els falta per poder organitzar quelcom de semblant amb garanties. Ara, segons la meva impressió, és clar.

dijous, 12 d’agost de 2010

Rússia no és Kosovo

No sé com estan les relacions entre Espanya i Rússia. No sé si estan bé o malament però diria que les relacions haurien d'estar trencades o si més no no n'hi hauria d'haver. Vaja, això és el què em sembla que hauria de passar si l'estat fos coherent i es mogués per principis com ens volen fer creure i no per pors a rèpliques internes. Quan està negant el reconeixement a Kosovo com a estat independent per haver-se'n proclamat unilateralment, tot i que digui que no tem quelcom intramurs i en canvi no piula quan l'exèrcit rus es desplega en dues zones secessionistes de Geòrgia - Ossètia i Abkhàzia - i no defensa en aquest cas la integritat territorial de l'estat, és que el brau és com aquell típic fatxenda de l'escola que només gosa amb els petits i si estan d'esquena, perquè quan n'hi ha un que és més gran que ell, després s'empassa els seus arguments i principis i calla mesquinament tot fugint amb la cua entre cames.
Veient això diria que allò de la testosterona estatal és més la imatge que volen donar que no pas un excés d'andrògens emanats, ja que deuen ser com tothom o potser menys si tant han de gallejar.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Miquel Gil

Els que tenim una veu greu, d'aquelles que més d'un cop quan hem intentat taral·lejar una melodia hem notat que les mirades del voltant ens sotjaven, gairebé indignats, pregant-nos per un benaurat silenci, podríem trobar en Miquel Gil un gran defensor. No és aquell esquellot impertinent que alguns portem ben endins, és quelcom més. No només perquè té la veu greu i aspre, sinó perquè a més a més, i aquí arriba el súmmum, entona. Sap pujar i baixar octaves dolçament, això sí, sempre dins del seu registre.
Va ser una de les descobertes que vaig fer gràcies a Obrint Pas i que sovint cerco i escolto.
Espero que en gaudiu tant com jo.
Aquí canta amb la Lídia Pujol una cançó del gran Ovidi.



Ara, per si no la coneixeu, us en deixo també l'original per poder comparar.



Bon appetit, gourmets!

dilluns, 9 d’agost de 2010

Una rere l'altra

Serà dèspota i fals el gallec dirigent.
A més a més no li cau la cara de vergonya, te l'engalta i vinga cap a casa.
Però com pot dir res ell? Com pot parlar? Si s'hauria d'amagar rere una col amb el polzet cada cop que es parla de prohibir. Pobre polzet la de capellans que li caurien a sobre...
Obre la boca perquè en té i a sobre només li surten escarabats i ratpenats.
Però és clar, quan formes part d'un bloc granític, d'un roc ben soldat que no hi ha tempesta per dura que sigui que faci trontollar, ans al contrari, ben estofat treus pit, en el seu cas de pollastre i ataques vehement sense vergonya, oblidant les vergonyes pròpies, aleshores què en pots esperar?
Frases ben compostes i agradoses però tergiversant i prostituint el significat. Manual de l'orador buit de continguts però populista. Hàbil creador d'eslògans gastats.
Deia en una cursa de braus, prohibit, prohibir. Tindrà nassos.
Té memòria de lluç a la planxa. Ell, ells, que ho volen prohibir tot, que volen uniformitzar un estat amb les seves lleis i després, quan una cosa no els agrada, no juguen. Ja sigui l'estatutet, ja sigui la voluntat del poble, ja sigui una llei, si no els va bé, a prohibir, regular diran.
Volen un estat a mida, però fet a la seva mida i aquesta és perillosa. És casposa i arnada.
Rèptils nocturns, ataquen sigil·losament amb llengua bífida i esmolada a tot aquell que discrepa. La seva camada n'aprèn ràpid. Després de certes operacions estètiques i molta dialèctica navegant, va trobant el camí cap al far monolític i autoritari, cap a la dialèctica malintencionada i traïdora que treta de context alarma a l'oïdor ben confiat o afí.
Haurien de passar una ITV dialèctica, una ITV de qualitat i després de tots els test, si es veu que no són nocius, els haurien de permetre seguir garlant. Però això sí, vells com són, que venen de dictadura enllà, la ITV cada any, no els consideréssim pas clàssics.

divendres, 6 d’agost de 2010

El Canigó de sang i or.


Aquest vídeo apareix a L'indépendant, un diari de la Catalunya Nord que es centra en noticies sobretot locals. En ell ens explica el perquè d'un grup de persones amb senyeres al cim del Canigó.
Un dels objectius, diuen, era aconseguir prou gent al Canigó amb els colors de la senyera per tal de fer-ne una fotografia especial. En aquesta apareixen una seixantena d'excursionistes a dalt del cim.
Aquesta imatge sortirà al llibre "66. Sang i Or ", on, a més, hi haurà 364 fotografies més, una per dia durant un any als Pirineus Orientals.
És previst que arribi a les llibreries - suposo que primer a les nord-catalanes i després al sud- al setembre.
La idea ha estat d'Air photographique, una empresa que es dedica a fer fotografies des de l'aire. A la seva pàgina web podeu veure algunes imatges del llibre.
Segurament serà una altra manera de conèixer, tot i que potser haurem de destriar els tòpics, aquell bocí de Catalunya que regalaren al veí sense demanar-ho i que és el gran desconegut.

dimecres, 4 d’agost de 2010

El riu Gallinas i molts més

Fa uns anys, força, vàrem anar al Perú. Anàrem per lliure, només bitllets d'avió i moltes ganes de conèixer indrets.
Ja cap al final del viatge, vàrem anar a parar via La Merced a Puerto Bermúdez. D'entrada volíem anar a Iquitos, per tal de poder veure l'Amazones, però veient que no teníem temps i que també ens interessava anar a la Selva, ens decidírem per aquesta opció, més a prop de Lima on preníem l'avió de tornada.
És un petit poble situat a l'est, entre la Reserva Natural de Yanachaga i la Comunal El Sira, a peu del riu Pichis. Allà vàrem conèixer en Walter - em sembla que es deia així - i un altre noi, un metge i el seu ajudant que es dedicaven a visitar els poblats indígenes per tal de veure si als dispensaris tenien cura del material mèdic que els havien cedit. Pujaven riu amunt en barca i a cada poblat miraven si hi havia les condicions idònies per al manteniment dels fàrmacs i en cas contrari, els avisaven fins a poder arribar a sancionar-los. Xerrant, xerrant, ens convidaren a anar l'endemà amb ells. Ens digueren que anirien a un poblat, a uns quants quilòmetres riu amunt i que després de la visita, tornarien a baixar a Puerto Bermúdez. Les ganes de conèixer el país i la confiança que ens despertaren, ens animaren a acceptar-ho. Així doncs, l'endemà a la tarda, tots quatre estàvem amb salvavides i un gran somriure a una canoa amb motor navegant pel riu Pichis. D'ells només coneixíem el què ens havien explicat, de l'indret, res en absolut.
Passàrem per diferents llocs habitats, en un d'ells ens avisaren de no mirar gaire, es veu que era la casa d'un traficant i si veia que miràvem massa, es pensaria que érem policies i ens dispararia. Era una illeta al riu, ben cuidada i fortificada i lògicament no mirarem... gaire. Hores després, a l'arribada al poblat ens el trobarem desert i visitàrem el dispensari. Tenien els medicaments fora de la nevera i no es veia a ningú que en tingués cura. La realitat era que s'intentava modernitzar aquell poblat sense tenir en compte el seu tarannà i per això, costava de fer entendre el perquè de determinades obligacions.


Dispensari del poblat indígena.

De tornada estàvem cofois de l'aventura que acabàvem de passar. I és clar, quan visites altres països busques això, busques aventures per després recordar-te'n d'aquell indret i poder-ho explicar ben orgullós, sense ser massa conscient dels perills que pot comportar, deixant-te anar per un moment sense ser conscient que potser després te'n penediràs. Tot i això per a nosaltres no va ser el cas.
No fa gaire hi ha hagut un accident al riu Gallinas. Malauradament han mort persones i segur que condemnaran al guia, com també al propietari de la barca. Ara bé, potser hauríem de tenir en compte que quan visitem certs països lluny d'Europa, la vella Europa, deixem enrere moltes coses, no només la família i els amics.
Aquí tenim uns protocols de seguretat estrictes, ben estudiats i vigilats, però a d'altres països, aquests protocols encara no hi són. Tenen una altra manera de funcionar i potser és això el què ens atrau. Potser per això marxem de tant en tant.
Busquem l'emoció de navegar riu amunt sense veure milers d'embarcacions o pobles, amb contacte real amb la natura i sense una ruta pautada i estudiada. Volem l'autenticitat d'un país, tornar a l'estat verge, però quan hi ha un problema, quan quelcom es torça, agafem el codi d'actuació europeu. Volem aleshores mesurar les responsabilitats des d'un punt de vista europeu.
I és clar que el guia es deuria equivocar i és clar que l'amo de la barca també, però allà es funciona diferent. Funciona a través de la paraula i del compromís. Si vols quelcom, ho parlem i arribem a un acord verbal. Res de contractes, res de signatures. A més a més segurament mai havia passat res, mai hi havia hagut cap problema, però arriba un dia en què hi ha un error fatal i aleshores, agafem el nostre bagatge normativista i ens oblidem del què buscàvem i del què hi havia allà i volem que de cop i volta tot un país tingui unes mesures de seguretat i un tarannà com el nostre, quan la visita que hi fèiem era per buscar una cosa diferent. Volem transformar un país en una còpia del nostre i exigim responsabilitats sense reconèixer que el risc és el què ens atreia.
Ara condemnaran al guia i condemnaran a l'amo de la barca, però lluny de ser la resposta, serà un pedaç a un problema, ja que no deixen de ser dos personatges que deuen maldar per sobreviure i segurament, feien el què havien fet tota la vida, pujar riu amunt i baixar, segons el què demanés el client. Un client afamat d'experiències i emocions, confiat i potser mal informat. I a les notícies tothom s'afanyarà a atacar a aquells dos personatges i tothom parlarà de la irresponsabilitat i manca de professionalitat d'aquests, i el primer de tots el seu estat, car el turisme és una font important d'ingressos, però potser i només potser, només seran els caps de turc per tal de no reconèixer la realitat d'un país, del seu funcionament i molts desitjarem i pensarem i que duri el seu tarannà, tot i compartir el dolor pels desapareguts.

dimarts, 3 d’agost de 2010

The Wolfe Tones

Molts grups de música tradicional han sorgit a Irlanda. Dels més coneguts potser els Chieftains o els Dubliners. Dos grups que es troben a moltes botigues d'aquí i que fa temps que sonen. Dels primers segur que sonaran a la majoria Women of Ireland ( Mná na h-Éireann )



dels segons, potser Molly Malone. Per cert que fa poc varen venir a Manresa i tot i que ja són força grans, encara no han perdut l'agilitat dels seus dits i aquests volen veloçment sobre les cordes dels instruments.



Però uns que potser no són tan coneguts, segurament perquè són bastant punyents i durs, que parlen sense embuts i són poc exportables, són els Wolfe Tones. Tenen cançons que parlen de foragitar l'invasor, que denuncien els seus excessos, parlen de la realitat irlandesa i dels sentiments que hi ha al darrera. Barregen música i instruments tradicionals amb lletres que ens parlen del dia a dia irlandès.
Als pubs, on sempre hi ha grups a punt per a amenitzar les llargues vetllades del nord, se senten força, normalment després de la petició dels presents. Quan comencen a sonar les primeres notes, instants després d'un primer silenci gairebé respectuós, tothom comença a taral·lejar la tonada i acte seguit, plens d'orgull, entonen les lletra de les cançons a ple pulmó mentre sacsegen uns vasos curulls de cervesa negra escumosa.
Algunes ens narren els fets d'aquell diumenge sagnant -colpidora -, d'altres el gran èxode d'irlandesos cap als Estats Units. També n'hi ha que aborden temes com l'Exèrcit Republicà Irlandès o fins i tot el desig que tenen que els Britànics marxin. Són lletres que parlen d'amor i de guerra, d'il·lusions i desesperança, de tristeses i alegries. Són lletres que ens parlen del negre passat d'un país i de l'esdevenidor que s'atansa.
Cançons que sempre diuen quelcom, que estan fetes amb el cor i que per raons òbvies, per proximitat, per paral·lelismes nacionals, sempre m'han despertat simpatia i un sentiment de proximitat.