dissabte, 21 d’agost de 2010

De segones residències.

Lluny, sembla lluny però és força aprop, rere el proper revolt, al capdavall de la recta, es veu el final de l'estiu. S'acaba aquest parèntesis vital, aquesta aturada al camí. Les orenetes, sàvies com són, ja volen més altes que mai i només baixen per omplir-se son bec, doncs fa molts dies que no porten insectes als nius perquè allà ningú ja no les espera i les mores, puntuals com un rellotge, comencen a enfosquir-se tot esperant qui les reculli.
Encara hi ha vida al carrer, encara els passeigs tardaran a buidar-se, ben bé fins entrada la tardor, però aquell creixement desmesurat dels petits pobles, aquella invasió serena i tranquil·la que com onades cada any es repeteix abastant-ho tot, comença a retrocedir, comença a desaparèixer i a acomiadar-se fins l'any vinent. La marea està de baixada.
Enrere queden uns mesos de descans, de prendre el sol a l'ombra dels arbres generosos o d'espolsar-se la sorra enganxada a unes cames ben suades.
Enrere queden també uns pobles plens de cases, de fondes i hostals, bars i restaurants. Uns pobles que a l'estiu es multipliquen, bullen de vida i de passions. A l'hivern es contrauen, els de casa, i ben comptats.
Vivim molt bé. Vivim massa bé. Prou bé com per poder tenir una llar per uns mesos, els més assenyats, per uns dies els grans afortunats.
I direu que amb dret que ens l'hem guanyat.
Oi tant que sí, però i després què? La resta de l'any, què se'n farà? Tant me fa! blasmareu.
Tenim un país petit, que ha basat el seu potencial a base de fer, de construir, de crear i treballar. Treballem molt, moltíssim i després volem marxar, desconnectar, desaparèixer, fondre'ns. Regalar-nos un trosset de paradís durant uns dies perquè ens faci oblidar els maldecaps del dia a dia, però poc a poc necessitem més, volem més i el país no creix i l'espai disminueix. I aquell tros que hem comprat, que durant l'any anirem pagant, només visitarem de tant en tant, mes sempre l'anirem somniant. Allà sí que s'hi està bé, repetirem sense descans i tornem a treballar.
Mentre, aquests pobles de costa o muntanya, aquests pobles que han crescut amb segones residències, a l'hivern esdevenen fantasmes. L'aire hi circula sense impediments, els sons es multipliquen en la immensitat, tot està tancat i barrat i l'espai que li era propi, l'espai que dominava, s'ha eixamplat, s'ha expandit, ocupant turons i valls per encabir-hi més gent, més locals, però l'han enredat, ja que només serà per uns dies, per uns instants. I després, buit de nou, troba a faltar la mida inicial, com el que s'aprima i s'engreixa, la pell li va baldera i no s'hi sap trobar.
I arriba un dia que els fills del poble volen viure sols, volen viure independents i si no són fills de tal o pasqual, només fills d'un treballador, d'un camperol, d'un qualsevol, han de marxar dels rodals que els ha vist créixer i deixar enrere il·lusions, família i amics, car el seu lloc l'ocuparan éssers de pas, éssers fugaços de somriures estiuencs i efímers.
Treballeu! sentenciareu i així podreu amassar, podreu acaparar. Però a quin preu? Qui pot pagar per viure de pagès a l'Empordà o per criar vaques al Pallars?
Potser a l'estiu podran tornar, potser a l'hivern uns dies de descans, a casa dels pares o en una casa de lloguer, però la resta de l'any, malgrat ser un poble buit, malgrat estar inhabitat, el poble ple d'edificacions restarà mort, silent, sense lloc per a ells. I allò que feia el poble especial, aquell caliu humà, aquelles dimensions rurals, hauran desaparegut i només en restarà un poble artificial. Una gran urbs rural.