dimarts, 3 d’agost de 2010

The Wolfe Tones

Molts grups de música tradicional han sorgit a Irlanda. Dels més coneguts potser els Chieftains o els Dubliners. Dos grups que es troben a moltes botigues d'aquí i que fa temps que sonen. Dels primers segur que sonaran a la majoria Women of Ireland ( Mná na h-Éireann )



dels segons, potser Molly Malone. Per cert que fa poc varen venir a Manresa i tot i que ja són força grans, encara no han perdut l'agilitat dels seus dits i aquests volen veloçment sobre les cordes dels instruments.



Però uns que potser no són tan coneguts, segurament perquè són bastant punyents i durs, que parlen sense embuts i són poc exportables, són els Wolfe Tones. Tenen cançons que parlen de foragitar l'invasor, que denuncien els seus excessos, parlen de la realitat irlandesa i dels sentiments que hi ha al darrera. Barregen música i instruments tradicionals amb lletres que ens parlen del dia a dia irlandès.
Als pubs, on sempre hi ha grups a punt per a amenitzar les llargues vetllades del nord, se senten força, normalment després de la petició dels presents. Quan comencen a sonar les primeres notes, instants després d'un primer silenci gairebé respectuós, tothom comença a taral·lejar la tonada i acte seguit, plens d'orgull, entonen les lletra de les cançons a ple pulmó mentre sacsegen uns vasos curulls de cervesa negra escumosa.
Algunes ens narren els fets d'aquell diumenge sagnant -colpidora -, d'altres el gran èxode d'irlandesos cap als Estats Units. També n'hi ha que aborden temes com l'Exèrcit Republicà Irlandès o fins i tot el desig que tenen que els Britànics marxin. Són lletres que parlen d'amor i de guerra, d'il·lusions i desesperança, de tristeses i alegries. Són lletres que ens parlen del negre passat d'un país i de l'esdevenidor que s'atansa.
Cançons que sempre diuen quelcom, que estan fetes amb el cor i que per raons òbvies, per proximitat, per paral·lelismes nacionals, sempre m'han despertat simpatia i un sentiment de proximitat.