dimecres, 11 d’agost de 2010

Miquel Gil

Els que tenim una veu greu, d'aquelles que més d'un cop quan hem intentat taral·lejar una melodia hem notat que les mirades del voltant ens sotjaven, gairebé indignats, pregant-nos per un benaurat silenci, podríem trobar en Miquel Gil un gran defensor. No és aquell esquellot impertinent que alguns portem ben endins, és quelcom més. No només perquè té la veu greu i aspre, sinó perquè a més a més, i aquí arriba el súmmum, entona. Sap pujar i baixar octaves dolçament, això sí, sempre dins del seu registre.
Va ser una de les descobertes que vaig fer gràcies a Obrint Pas i que sovint cerco i escolto.
Espero que en gaudiu tant com jo.
Aquí canta amb la Lídia Pujol una cançó del gran Ovidi.



Ara, per si no la coneixeu, us en deixo també l'original per poder comparar.



Bon appetit, gourmets!