dilluns, 26 de gener de 2015

Fem deures?

Un dels aspectes que més m'ha fet rumiar en la meva tasca de mestre ha estat el tema dels deures. La raó d'aquests. Hi ha moltes visons, tantes com mestres, però de fet, totes deuen ser bones o cap és bona, perquè tots els models conviuen. Hi ha mestres que en posen molts i d'altres que no en posen gaires i tot sense cap pauta establerta. Depèn del curs i del mestre que et toca en cada moment.
Un servidor és de posar-ne pocs. Molt pocs. Però que en posi pocs, no vol dir que pensi que ho faci millor o pitjor que els meus companys, senzillament, crec que per assolir els objectius establerts, ja em va bé fer-ho com ho faig i per descomptat, com els altres mestres intento fer el millor pels infants que tinc. 
Alguns pares, pocs, alguna vegada m'han demanat que els en posi més, per habituar-los a patir per tal de que quan vagin a l'Institut els sigui menys dolorós. El mateix argument, per mi, ja cau pel seu propi pes, però el seu plantejament em permet que els argumenti perquè no en poso gaires.
Un deure el veig en primer lloc com quelcom per treballar un hàbit, l'hàbit de recordar fer quelcom. L'hàbit de responsabilitzar-se de quelcom. Per tant, per treballar aquest hàbit, em va bé qualsevol excusa, des de portar un llibre, a retallar una foto o demanar qualsevol cosa a casa, és igual, el fet és recordar una cosa. Tenir l'escola present.
Altres vegades em serveix el fet d'acabar un treball. Acabar quelcom que jo sé que aquell infant hauria pogut acabar invertint bé el temps, però que no ho ha fet per qualsevol motiu. Per tant, el fet de no ser efectiu a l'aula li representa emportar-s'ho a casa. Ara, ha de ser quelcom que sobretot pugui fer sol. Si l'han d'ajudar és una errada meva, perquè no he de delegar la meva feina als pares. Sóc jo el que s'ocupa de certs aprenentatges de l'infant. Els pares poden col·laborar però mai m'han de substituir. 
Un altre tret que crec que és important és el relacionat amb la jornada laboral. De la mateixa manera que la majoria d'adults no s'emporta la feina a casa un cop acaba el seu horari laboral, si no s'és curt de jornal, els infants tampoc haurien d'endur-se la feina si el dia ha estat ben aprofitat i de nou, això depèn de mi. Depèn de si he estat prou disciplinat per exigir el màxim de cadascú sinó, hauré d'omplir-los de feina per tapar les meves mancances. A més, no totes les famílies disposen del mateix temps o dels mateixos coneixements i per tant, s'estigmatitza certs infants sense ser-ne culpables i aquesta feina afegida sol ser un dels principals motius de disputa a les llars. Un aspecte extern que repercuteix en el benestar familiar sense que aquests hi tinguin res a dir ni en siguin culpables.  
Un altre aspecte i potser un dels més importants, és que els nens i les nenes han de tenir temps per jugar, per distreure's, per idear, somniar, avorrir-se, parlar, passejar... Vaja, per fer qualsevol cosa que no estigui programada i pautada. Que desperti la seva imaginació i que els faci pensar. Que decideixin i que per tant, assumeixin i siguin responsables del seu temps d'oci, juntament amb els seus pares.  
Moltes vegades es ven el deure com a reforç a una tasca escolar, tot i que sovint, si no és un aprenentatge nou i que per tant no els el donaria, no és més que la repetició d'una tasca ja treballada i per tant, l'únic que s'aconsegueix, més que reforçar aquell aprenentatge, és avorrir-lo, fent-lo al final d'esma, sense reflexió, senzillament per acabar, sent pitjor el deure per memoritzar un treball que no pas el fet d'haver de recordar-ho uns dies després si realment s'ha oblidat.
De fet, amb molts deures al final s'aconsegueix l'efecte contrari al que hauria de transmetre l'escola. Hauria de ser un espai d'interès, on el nen hi vagi motivat, amb ganes d'aprendre i de treballar, on no senti angoixes per tot allò que havia de portar i no ha portat, que no li trastoqui la seva esfera íntima i que li representi un repte positiu i no un maldecap. 
De fet, no s'ha demostrat que per tenir més deures un infant progressi més que un que no en té, en canvi sí que està comprovat que un infant amb molts deures és un infant que viu més estressat, trist i cansat i que acaba veient l'escola i tot el sistema educatiu com una llosa a sobre seu de la qual vol fugir ràpidament.

diumenge, 25 de gener de 2015

Senglanada 2015

Quin goig que feia de veure el camp de futbol. Quina gentada que hi havia. Tot el terreny de joc estava ple de cotxes. A la pista del costat, la de bàsquet, hi havia tot de moviment. Ja de bon matí hi havia el foc encès per tal de tenir brases per fer les botifarres. Al centre de la pista, en una gran carpa, una mica d'esmorzar. Un mos per agafar forces abans de la traca d'inici. I en un racó i altre, més carpes amb gent. La més nombrosa, la de les inscripcions. Un formiguer de gent anant i venint. La Senglanada mou molta gent. De fora, que vénen a córrer i sembla que tenen la data marcada en vermell al calendari per no descuidar-se'n, més de tres-cents ciclistes altre cop, i del poble, que organitzen i col·laboren amb il·lusió i entusiasme en allò que calgui.
Tot el matí és un no parar. Un moviment continu d'anades i vingudes de gent. Per a un observador extern, podria semblar un espai caòtic, a vista d'àliga potser, però hi ha un ordre i una organització estricte. Tothom té una feina o altre assignada i la fa de manera autònoma i eficient. Els anys que fa que s'organitza es noten i només calen quatre indicacions, donades dies abans o instants abans, perquè cadascú sàpiga què se n'espera d'ell i per si de cas, hi ha qui vetlla per tal de que no quedi cap peça solta. Els mateixos que vetllen mesos abans perquè la cursa sigui un èxit.
Com sempre, en acabar, se celebra la feina ben feta. Perquè quan en un poble tan petit s'organitza un acte com aquest, dels més multitudinaris que es fan i hi pren part tanta gent del poble, és que les coses es fan bé. Molt bé. D'una banda pel tracte personal que fa que cada any hi hagi més gent col·laborant i de l'altra per l'elevat grau de professionalitat, malgrat tothom és amateur, dels organitzadors, que tenen cura de tots els detalls per tal de que la cursa, cada any sigui un xic millor que l'anterior.
Un any més acabem la Senglanada amb un bon regust de boca, sabent que s'ha fet una bona feina i que hi hem contribuït.

divendres, 23 de gener de 2015

Al PP, ni aigua.

Aragó...
Vendre fum és fàcil. Dir quatre mots, surt regalat. Els del PP ens volen fer creure que respecten Catalunya i tots els seus ciutadans, però de fet, mentre diuen això, legislen per acabar amb la diferència. A Aragó amb la llengua, a l'Estat, els papers espoliats. Arreu, robant.
He conegut regidors del Partit Popular que podien semblar més o menys raonables, però de fet, només són el maquillatge d'un partit mesquí, tirà i dèspota que només persegueix uniformitzar l'Estat i aquesta uniformització passa per l'eliminació de la diferència. Però això no ho diuen. És políticament incorrecte i per tant tenen un argumentari agradós per convèncer als il·lusos. Als que volen directament la desaparició de la nació catalana ja no els enganyen, saben que és el seu partit. Els que els voten per qüestions econòmiques però se senten catalans, són uns rucs. Uns ignorants. No saben que ja tenen Unió?
Anar de cara seria massa gros i per tant, prometen coses que a l'hora de la veritat esdevenen la xocolata del lloro. Res en ferm. Ara segueixen escapçant allà on poden. On han sembrat la llavor de l'odi i la desconfiança. A la franja. D'una banda parlaven de no sé quines collonades de llengües, unes denominacions impronunciables, per ara, temps després, fulminar la presència del català. Perquè són hereus del franquisme i la feina que va començar el nap buf l'han d'acabar. És el seu ideòleg. Si idees podien sortir d'aquell bastard. I en això estan.
Sé que molts creuen que passant dels populars n'hi ha prou. Jo crec que no. Cal anar més enllà. Cal atacar-los amb les mateixes armes. Desemmascarant aquest partit corrupte, roí, aprenent de genocida de nacions i fals. Cal fer el buit als seus representants, perquè quan algú et vol eliminar, no pots contestar-li amb una rialla. Amb un somriure. Cal assenyalar-lo i fer-li escarni. Cal que es trobin sols i ni amb l'argument del joc net polític es trobin companys. Perquè s'han de sentir sols. S'han de sentir estranys, perquè són estranys a la llibertat i a la democràcia. Són enemics ocults dels drets de les persones. Tenen bones paraules, ploren molt i ensabonen més, però de fet, són perillosos i nocius. Són la pesta d'aquest segle i com a tal, cal trobar la manera de foragitar-los, de minimitzar-los. Ja sigui estigmatitzant-los traient-els-hi la màscara o bé mostrant la seva obra i sobretot, enlloc pactant amb ells.

dimarts, 20 de gener de 2015

La pressió, la clau de volta

Diu, el sopes integral, que encara que sortim tots els catalans al carrer no ens farà cas. Que la unitat de l'Estat està per sobre de tot i que ni milions de persones amb el seu vot, faran que canviï de parer. Una de les preguntes que em vénen al cap, després dels grans arguments desplegats pel líder d'aquest partit de caixa B, és perquè va anar a Paris a manifestar-se, ell que no creu en la pressió popular.
Però de fet, la pressió popular és l'únic que els mou i els fa tremolar, busqueu sinó els seus tresorers.
Els darrers anys n'hem tingut exemples clars. Un d'ells a partir de les manifestacions de les diades. Qui es pensaria que un partit acomodat, mesell i poc inclinat als canvis, si aquests no els proposa ell, com és CiU, faria un tomb radical i esdevindria punta de llança del procés. D'acord, d'acord. N'hi ha que arrufen el nas en sentir això. No seria el primer cop que els convergents ens vendrien per un plat de llenties o girarien l'esquena als seus, com a les olimpíades del 92 amb tot el moviment reivindicatiu, però ara, potser estan un xic massa involucrats i se'ls veuria massa el llautó o qui sap, potser, veuen la força d'aquest clam i el volen aprofitar. Tant se val. Som on som.
L'altra fet que em diu que la pressió popular serveix per quelcom, el tenim en l'exemple de la unitat d'hemodinàmica de l'hospital Joan XXIII de Tarragona. Després d'una breu revolta popular, aquesta es tornarà a obrir.
I darrerament un altre cas. Durant anys, el cas del 4F va estar en vies mortes. Bé, jutjat i sentenciat, malgrat els crits d'auxili dels acusats al considerar que s'havia fet amb ells una injustícia. Després de la projecció del documental "Ciutat morta", a més de les amenaces rebudes pels protagonistes d'aquest i els acomiadaments que ràpidament desmenteixen certes empreses, l'Ajuntament en ple de Barcelona, quins nassos fins i tot l'Hereu des del seu cau, ha demanat a la fiscalia que reobri el cas. Val més tard que mai, encara que per alguns, massa tard.
Vaja, que de fet, encara que ens diuen que la pressió popular no serveix per a res, quan es fa, obté resposta i potser per això ens volen fer creure que no serveix per a res, per tal que no l'exercim i aconseguim els nostres objectius, perquè quan anem plegats, som invencibles.



diumenge, 18 de gener de 2015

El zoo de Barcelona

Hi ha moltes frases que fan referència al tracte als animals, potser la més coneguda és la d'en Mahatma Gandhi...

Un país, una civilització es pot jutjar per la forma en què tracta als seus animals.

Doncs, això i més. 

dijous, 15 de gener de 2015

L'examen del mestre

Al principi, just quan vaig acabar la carrera, em sentia jutjat quan deia que era mestre. Sobretot per aquells que havien fet altres carreres, segurament que totes elles molt més difícils i interessants. M'enxiquia. Em sentia petit, perquè la poca experiència feia que parlessis només dels estudis i la carrera de mestre, no ens enganyem, és ben simple. Massa senzilla per la tasca encomanada.  Per això, quan parlava amb tal o Pasqual que havien fet una cosa o altre, em semblava que el que jo havia fet no tenia mèrit, no tenia importància i al final acabava no parlant-ne i fent-me petit.
Amb el temps però, tot i que la dificultat de la carrera és la que és i això no ho canviarem, qui ho ha de canviar encara està meditant quina nova llei fer, la feina del dia a dia et va donant un orgull que t'omple el pit. Una il·lusió i una esperança difícilment explicable. Sobretot a mesura que infants que han passat per les teves mans, deixeu-me usar aquesta expressió, totalment fora de lloc i poc encertada, però m'agrada com a metàfora, esdevenen adults i te'ls trobes i parleu. Vénen a ser com el veritable examen de la teva tasca. 
És cert que l'atzar pot fer que una persona influeixi en una altra o bé passi desapercebuda, però rebre comentaris de nois a qui vares ajudar o ho vares intentar, i en qui dipositares les esperances i veus que no només se n'han sortit sinó que et recorden, és genial. És la veritable paga del mestre. 
És lògic que parli d'aquests, dels que no els he fet ni fred ni calor, no en sé res perquè res m'han dit, però dels altres, sí que en sé, perquè mantinc cert contacte amb bastants i segueixo el seu progrés i això és el que fa que la feina sigui meravellosa. Veure l'adult en què s'estan convertint.
A l'aula he tingut nens maldestres, d'aquells que ningú confiava amb ells i que, ves a saber perquè i perquè amb tu, a vegades la complicitat neix espontàniament, hi estableixes un vincle especial i aquest, esdevé el catalitzador que farà florir i explotar les possibilitats d'aquell infant. Altres vegades, nens que tenien certs blocatges en certes àrees perquè la manera de treballar era tal o tal altra, al fer-ho de manera diferent, aquest pressió també s'allibera i és com si se li tragués un pes de sobre i pogués expandir-se. Algun altre cop m'he trobat algun infant que la seva forma barroera de treballar amagava el geni que era i en deixar de banda l'estètica, descobreixes el geni així com tothom del seu entorn. Són èxits que bé valen una feina. Que bé valen una professió. 
També és cert que de fracassos uns quants. El que passa és que aquests solen conèixer-se menys, potser perquè és més fàcil retrobar-se amb el mestre que ens ajudà a fer el pas i parlar-hi, que enfrontar-se a un més de la cadena que no ens sabé ajudar. Però també hi ha de fracassos, no som immunes a l'error.
Per tot això m'agrada ser mestre i encara més, rebre missatges d'infants ara adults i saber-ne d'ells, m'esperonen a seguir endavant i a fer-ho, si puc i en sé, cada cop millor.       

diumenge, 11 de gener de 2015

Serà més car el suc que les sardines?

Mercat al carrer
Fa temps, a Calders, un grup de voluntaris van començar a recollir diferents objectes per vendre'ls i destinar els guanys a finalitats socials. Aquests voluntaris dediquen el seu temps i esforç per tal de suplir les mancances que té l'administració, més paleses des de la crisis, i ajudar als desafavorits.
Al principi, aquests mercats al carrer es feien de manera puntual per Festa Major d'hivern o bé d'estiu. Ara bé, la gran rebuda que tingué i la gran quantitat de material emmagatzemat, féu que fos necessari una ubicació permanent, com a punt de referència, i a la possibilitat d'obrir més vegades a l'any.
En un principi anaren a Ca la Marieta, un local de la parròquia, al costat d'aquesta. Allà varen fer una botiga molt bonica i petita, però durà poc. Ara han obert la botiga a un antic local que abans l'Ajuntament tenia llogat a la plaça Major. Aquesta botiga obre, segons les informacions de la pàgina web de Calders Cívic, tots els dijous de 6 a 8 de la tarda i l'últim cap de setmana de mes, d'onze a una. És una iniciativa lloable. Gent que destina el seu temps i el seu esforç a una tasca tan altruista mereix ser reconeguda, ara bé, potser caldria veure si és la manera més eficaç d'ajudar als necessitats.
Aquest local privat l'usava l'Ajuntament com a Casal d'avis i el va deixar per tal d'estalviar-se els aproximadament 500 € mensuals que costava, més o menys 6000 € l'any i passà el Casal d'avis a un local propi. Ara sembla que l'ha tornat a llogar. Reconec que podria estar equivocat i que el llogués directament l'entitat, ja que es fa difícil trobar informació a l'únic mitjà informatiu oficial de l'Ajuntament, la pàgina web, però sembla, pel que comenten, que és així. Per tant, costa de creure que amb els pocs dies que obren -i no és una crítica al temps que hi dediquen, per descomptat, que ja és molt- puguin quadrar els números. Així doncs, tot i voler reconèixer la tasca que fan, crec que és lícit demanar que es plantegin, si aquest local el paga l'Ajuntament, si és la millor manera d'ajudar a la gent. Podria ser que ho fessin amb la mateixa intencionalitat com s'havia fet quan es començava el reciclatge. En un principi, el triatge anava a parar tot a l'abocador, no n'hi havia prou perquè la tria fos rendible, però un cop la gent s'hi acostumà, aleshores s'engegà el reciclatge amb la gent ja preparada. Vaja, una manera d'esperonar la gent a anar a la botiga.
Ca la Marieta
En aquest cas però, potser irònicament estarem destinant diners públics d'ús social a tapar les despeses que té una botiga amb finalitats socials i potser aquesta s'acabarà menjant part del pressupost per a serveis socials que volien augmentar. No ho sé pas, però el que sabria greu és que una feina ben feta, generosa i necessària, es veiés eclipsada per un error en la gestió.





divendres, 9 de gener de 2015

Aprofitant l'avinentesa d'uns morts...

Just després del terrible atemptat a la seu de la revista Charlie Hebdo, en Xavier Albiol, aquell alcalde que repartia pasquins on equiparava romanesos amb delinqüència a la ciutat de Badalona, va fer una piulada on es plantejava si tothom havia de tenir els mateixos drets. Literalment deia que "Potser és el moment que la UE es plantegi si pot seguir amb la política que qualsevol té tots els drets. No totes les opcions són vàlides".
El que potser hauria d'aclarir però, és quins són els seus barems per tal d'oferir tots els drets i perquè, i a l'hora que ho fa, potser hauria de fer una gradació de la vàlua de les persones, per tal d'ajudar, a qui es pugui perdre per Badalona, a saber on està i què en pot esperar dels serveis municipals.  
És curiós que hi hagi personatges com aquest, que vomitin constantment contra qualsevol col·lectiu que li és incòmode, aprofitant moments de dolor i que encara ocupi un càrrec públic. 
Ell, que governa una gran ciutat, hauria de saber distingir els individus del col·lectiu i no hauria de criminalitzar el tot per la part, ja sigui per la seva fe -sempre diferent a la seva-, ja sigui per la seva ètnia -sempre diferent a la seva-, ja sigui per la seva llengua -sempre diferent a la seva- o bé per la seva pàtria -sempre diferent a la seva- . Un cop més ens mostra la versió més vil, depravada i inhumana de com de baix pot caure un ésser humà, menyspreant un altre perquè, o bé té unes creences diferents o bé perquè no ha tingut l'accés als recursos, als coneixements o als diners que ha tingut ell i tot fent un poti-poti de conceptes, equipara el terme diferència amb delinqüència. Diferència a ell, és clar.  

dimecres, 7 de gener de 2015

Drets fonamentals...

Per la llibertat d'expressió, atacada arreu i de moltes maneres...



dilluns, 5 de gener de 2015

La cavalcada de reis

Avui és un dia màgic. Un dia especial. N'hi ha que diuen que pels nens és un dia d'emocions a flor de pell, però de fet, pels grans també ho és.
Al vespre, amb la feina ja feta, anirem a veure la cavalcada. A les grans ciutats aquestes són esplèndides. Carrosses i més carrosses amb mil i un motius. Les dels reis, precioses, ben guarnides, gairebé fastuoses. A dalt, asseguts i envoltats de patges, ses majestats contemplen la gent. Una carrossa per cada rei i més carrosses per als regals. Somrients, saluden al seu pas als infants mentre els seus lacais, a mans plenes, tiren uns dolços que a dures penes arribaran a tocar el sòl. Els nens en van delerosos. Els avis també. I alguns parents, massa i tot. Les rues són el tap que destapa l'ampolla de la il·lusió. Aleshores només caldrà esperar la nit. La rua és prou impressionant per presagiar uns reis generosos. A Calders, per contra, la rua és modesta. És familiar. És cert que cada any hi ha més gent mirant i és que s'ho han guanyat a pols, per allò d'aprofitar el que es té. Des d'un extrem del poble arriben els reis. Els nens els esperen amb fanalets que s'han fet ells. Abans arribaven a peu, caminant entre els xics, ara no, van en carrossa. Davant seu, una corrua de patges amb torxes obren el camí. A pas solemne. A vegades amb música en viu. A vegades no. Damunt la carrossa, l'única carrossa que hi ha, els reis van llençant caramels i saludant als més xics fins que arriben a l'església, on fan una breu visita. Després, cap al Centre Cívic on tothom qui ho vulgui, pot pujar a parlar amb ells. A conversar les vegades que vulgui i l'estona que desitgi. Són propers. Són trempats. Malgrat tot, la sala es va buidant. Hi ha nervis i tothom frisa. La nit és màgica i no es pot esperar. Tothom se'n va cap a casa i és aleshores quan els reis visiten les llars. Tres reis per totes les llars de Calders. Només cal demanar-ho amb antelació i segons l'edat de l'infant, vindran en una franja horària o altre. I entre viatges a la finestra per veure si arriba el rei o no, si aquell soroll de cotxe és reial o no, l'espera es fa menys llarga, fins que de cop, el timbre sona i el rei, mai saps quin vindrà, amb els seus patges arriba. I què dir-ne d'aquells instants, d'aquelles mirades, d'aquelles confidències. Només que cal viure-ho per compartir la il·lusió de l'infant. La il·lusió de la nit de reis. D'aquesta nit.

dissabte, 3 de gener de 2015

Senglanada 2015

Ep, atenció, que ja la tenim aquí. Marqueu en vermell, al calendari, el dia. Val molt la pena. 
Per més informació, cliqueu aquí


dijous, 1 de gener de 2015

La Sant Silvestre de Calders...

S'ha acabat l'any. El 2014 ja és història i encetem un 2015 ple d'il·lusions.
Aquest any, per tancar-lo, vàrem decidir anar a córrer una estona. Fer la primera Sant Silvestre de Calders. Tot és començar i d'aquí a poc, de ben segur, ja serà una tradició arrelada i escampada per Calders. Segur!
Aquest primer any vàrem fer una volta amb un recorregut força distret.
Vam quedar a la Plaça Major i vam anar cap al Pla dels Gitanos. Allà vàrem prendre el corriol que ressegueix la carena. Abans d'arribar al Mirador però, vam girar cap a l'Alzina de l'Erola, per sobre de les vies d'escalada. Des d'allà vam baixar cap al Castell de Calders però per la banda de sostres, en comptes del Cargolaire. Anàvem a bon ritme, esperonats pel dia fresc que feia.
Després vam seguir la pista ran del riu Calders fins al Vilar i passant per sota el pont de la carretera de Monistrol vam enfilar cap amunt, cap al tram de cursa que ens porta a Sant Amanç, enmig d'una roureda espectacular. I des d'allà vàrem fer el corriol que va a parar a la pista que ve de la Coma i va a espetegar a la cruïlla de Reixach. Vam seguir la pista fins a tocar del Dolmen i baixant pel torrent de la Querosa vam entrar a Calders per Cal Paloma. Vaja, una bona volta per acabar l'any i encarar bé el nou que comença.