L'examen del mestre

Al principi, just quan vaig acabar la carrera, em sentia jutjat quan deia que era mestre. Sobretot per aquells que havien fet altres carreres, segurament que totes elles molt més difícils i interessants. M'enxiquia. Em sentia petit, perquè la poca experiència feia que parlessis només dels estudis i la carrera de mestre, no ens enganyem, és ben simple. Massa senzilla per la tasca encomanada.  Per això, quan parlava amb tal o Pasqual que havien fet una cosa o altre, em semblava que el que jo havia fet no tenia mèrit, no tenia importància i al final acabava no parlant-ne i fent-me petit.

Amb el temps però, tot i que la dificultat de la carrera és la que és i això no ho canviarem, qui ho ha de canviar encara està meditant quina nova llei fer, la feina del dia a dia et va donant un orgull que t'omple el pit. Una il·lusió i una esperança difícilment explicable. Sobretot a mesura que infants que han passat per les teves mans, deixeu-me usar aquesta expressió, totalment fora de lloc i poc encertada, però m'agrada com a metàfora, esdevenen adults i te'ls trobes i parleu. Vénen a ser com el veritable examen de la teva tasca. 

És cert que l'atzar pot fer que una persona influeixi en una altra o bé passi desapercebuda, però rebre comentaris de nois a qui vares ajudar o ho vares intentar, i en qui dipositares les esperances i veus que no només se n'han sortit sinó que et recorden, és genial. És la veritable paga del mestre. 

És lògic que parli d'aquests, dels que no els he fet ni fred ni calor, no en sé res perquè res m'han dit, però dels altres, sí que en sé, perquè mantinc cert contacte amb bastants i segueixo el seu progrés i això és el que fa que la feina sigui meravellosa. Veure l'adult en què s'estan convertint.

A l'aula he tingut nens maldestres, d'aquells que ningú confiava amb ells i que, ves a saber perquè i perquè amb tu, a vegades la complicitat neix espontàniament, hi estableixes un vincle especial i aquest, esdevé el catalitzador que farà florir i explotar les possibilitats d'aquell infant. Altres vegades, nens que tenien certs blocatges en certes àrees perquè la manera de treballar era tal o tal altra, al fer-ho de manera diferent, aquest pressió també s'allibera i és com si se li tragués un pes de sobre i pogués expandir-se. Algun altre cop m'he trobat algun infant que la seva forma barroera de treballar amagava el geni que era i en deixar de banda l'estètica, descobreixes el geni així com tothom del seu entorn. Són èxits que bé valen una feina. Que bé valen una professió. 

També és cert que de fracassos uns quants. El que passa és que aquests solen conèixer-se menys, potser perquè és més fàcil retrobar-se amb el mestre que ens ajudà a fer el pas i parlar-hi, que enfrontar-se a un més de la cadena que no ens sabé ajudar. Però també hi ha de fracassos, no som immunes a l'error.

Per tot això m'agrada ser mestre i encara més, rebre missatges d'infants ara adults i saber-ne d'ells, m'esperonen a seguir endavant i a fer-ho, si puc i en sé, cada cop millor.