dilluns, 28 de setembre de 2015

Catalans fins al moll de l'os

El cel ens ha caigut al damunt. Quin desastre. Ja podem plegar i estripar les cartes, perquè aquell anhel i aquella il·lusió d'ahir a la nit en tancar els col·legis electorals, a mesura que avançava l'escrutini s'ha fos. S'ha evaporat. Malgrat els resultats positius.
De res serveix que al Parlament català hi hagi una majoria absoluta de parlamentaris a favor de la independència i a més amb una alta participació ciutadana. I ara! No és prou. Volem més.
De res serveix que si comptem els vots dels que volen la independència, aquests siguin molts més que no pas els que no, tenint clar que hi ha dos partits, un en actiu -Catalunya sí que es pot- i l'altre en passiu - Unió-  que han dit per activa i per passiva que a ells no els comptin enlloc i per tant, els partidaris al Via Lliure guanyen amb escreix. Visca la dada! Per cert que pel camí s'ha perdut la pedra a la sabata, Unió.
De res tampoc serveix que a la premsa internacional, tots els titulars, des de Portugal a Brasil parlin de victòria clara independentista i fins i tot alguns ja comencen a plantejar què passarà d'aquí a divuit mesos. No senyor. No ens val.
Tampoc ens satisfà que a TOTES les comarques de Catalunya, igual que a totes les demarcacions hagi guanyat el sí a la Indepèndència. No podem.
Tampoc podem amb la dada que a pràcticament tots els pobles del país ha guanyat el sí a la independència. No ho veiem. No estem preparats.
Menys ens val que els nombres cantin i ens mostrin que els partidaris a la independència representin més del 48% dels votants i els detractors no arribin al 40%. Què caram! Volem tot el pa.
Estem tan acostumats a barallar-nos per les molles, a discutir per les sobres, que quan tenim una victòria clara i contundent al davant, no la sabem veure i fem com el seguidor del Barça de més de quaranta anys, que avesat a les derrotes, no veu les victòries ni les celebra encara que les tingui al davant, temerós d'un gir inesperat del guió al darrer minut.
Està clar que molts voldríem un 90% a favor de la independència. Està clar que molts volem un èxit total, però de la mateixa manera que podríem restar en aquest Estat només per un 0,1% del cens de diferència, la victòria d'ahir ens diu que hem guanyat. No cal caure en el cofoïsme, ni celebrar-ho massa, però sí estar contents i seguir treballant pel nou país, perquè anem pel bon camí. Perquè malgrat les traves, manipulacions, pressions, xantatges, joc brut i altres males arts de l'Estat, estem allà, a mig pas de la Independència. Ningú va dir que fos fàcil, menys que ens ho regalarien, per tant, deixem de fer la víctima i mirem endavant, que tenim camp per córrer i les cadenes s'han rovellat.

dissabte, 26 de setembre de 2015

Que el vot de la teva vida no sigui la Constitució del 78 en blanc i negre

"Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, no a les vostres pors"
Nelson Mandela


Avui faig anys i aquest matí m'he despertat amb la millor sorpresa que em podia esperar. El meu fill petit, el Quirze, amb dos anys, gairebé tres, ens ha abraçat fortament a uns pares mig adormits i somrient anava entonant un com us estimo a tots dos. Poc després el gran, el Berenguer, també ha vingut i s'ha afegit a la cantarella. Quina manera més bonica per despertar-se. Quin sentiment! I només per aquesta sensació, per aquest despertar, tot ja val la pena. Tots els maldecaps que comporta ser pare, perquè és un canvi continu i no hi estem gaire preparats, es veuen esborrats i gairebé oblidats, fins a la propera. Els sentiments mouen el món. Són forts i ens condicionen en moltes coses.
Demà, quan votem, segurament molts ho farem pels sentiments. No us enganyo si us dic que jo ho faré pensant en els meus fills. Tot i això demà, perquè és el vot de la nostra vida, cal votar, a més de amb el cor, amb el cap. Serà la nostra constitució del 78. D'aquí uns anys els resultats de demà es brandaran de la mateixa manera que aquella llunyana votació, perquè malgrat han intentat minimitzar els seus efectes, qualificant les eleccions de demà de simplement autonòmiques, la presència de diferents líders mundials, així com els discursos emprats, desmenteixen allò que ens volen fer creure. Són unes eleccions crucials. Unes eleccions d'Estat. Bàsiques. Del ser o no ser. Podria semblar que ho són més si guanya el sí, però de fet, és més important que no guanyi el no. Perquè si guanya el no, estarem avocats a viure durant molts anys més com un país de segona, sota els seus postulats i les seves accions i la marginació real que rep Catalunya i la sagnia constant, no només no s'aturaran, sinó que creixeran exponencialment i a sobre ens mostraran les eleccions que en diuen autonòmiques com a plebiscitàries -si guanyen- per fer-nos callar. 
Demà cal votar amb el cap. Cal tenir memòria i no deixar-se emportar pels cants de sirena ni les pors. D'entrada perquè sabem que les promeses de modificar la constitució dels socialistes no només és falsa, sinó que si es fa ens anirà en contra. Tenim els exemples propers del Zapatero i en Guerra. A més a més, els que apel·len al seny s'equivoquen d'escenari. L'única sortida del seny és un diàleg de tu a tu, perquè presentar-se amb molt de seny a Madrid però com una colònia -així ho va deixar entreveure en Margallo a 8aldia- no farà que ens donin la raó. Ans al contrari, els donarem ales per fer el que vulguin, sabedors que fem servir la bandera del seny i ells dels fets consumats. 
Però per sobre de tot, cal votar amb el cap, deixant de banda els sentiments, perquè només amb el cap i havent voltat, sabem que és millor que ens governin o fins i tot mal governin des d'aprop que des de lluny. Perquè si ens governen de lluny, mai tindran com a prioritat els nostres interessos, malgrat canviem els governs, mentre que si és proper, des de Catalunya, si no ens agrada un govern el podem canviar i la proximitat farà que a la fi trobem el govern que ens sigui favorable. 
Si actuem amb el cap, veurem que un govern que estigui avocat únicament a les infraestructures de Catalunya serà molt més efectiu que aquell que construeix carreteres àmplies en zones semidesertes i llunyanes, o bé prioritzarà uns trens de rodalies en lloc d'uns de llarga distància però curt recorregut. A més, podrem convertir l'aeroport de Barcelona en la porta del món i qui sap si els de Girona i Reus en unes bones sucursals. També, podrem gaudir de les inversions en educació que també és destinen a diferents comunitats espanyoles i que a qui no podem, o bé en sanitat. Argüiran que és perquè gastem en televisió catalana, mossos i altres aspectes que ens diferencien, però segurament si no tinguéssim aquest aspectes diferents, que tampoc són les principals partides de la Generalitat, ja no existiríem. Quina paradoxa! Volen acabar amb allò que ens fa diferents per poder tenir més serveis, quan si tenim més serveis i els gestionem des de la proximitat és perquè potenciem allò que ens fa diferents.  
Demà cal votar amb el cap. Demà, cal una victòria clara i incontestable del SÍ i el futur serà nostre. 

dimarts, 22 de setembre de 2015

Hi ha res més menyspreable que un governant espanyol?


Cada dia una plaga, com a Egipte. Un dia, ens diuen que les pensions no estan garantides. Així, pel broc gros. Sense immutar-se, sabent que aquesta declaració, totalment gratuïta i fortuïta o potser per això, va dirigida a un col·lectiu que, en general, ha patit força, ja que tenen en la memòria el franquisme i és clar, treuen a passejar fantasmes que fins fa poc els han servit per esporuguir-los.
Un altre dia els de la banca. Els mateixos que enganyaven els que suposadament no cobraran les pensions i que han estat rescatats per diners nostres que mai més veurem, ens diuen que marxaran. Que ens deixaran. Ah, però això sí, des de l'interès al client, com em va dir una tele-operadora del Banc Sabadell. 
Més endavant, com una traca, pim, pam, pum, surt el del banc d'Espanya i parla de "corralito" i li fa de teloner el d'esports qüestionant on jugaria el Barça o l'Espanyol. Com si això fos crucial.
Avui, el bisbe que comparava l'avortament amb els execrables casos de capellans pedòfils, pregava resar per la unitat de l'Estat. Aquest paio, aquesta mòmia deshidratada i acomplexada.
I un altre dia, un dirigent que vol sortir d'Europa, l'anglès, ens aconsellava restar a l'Estat per romandre a Europa, mentre que un president americà, el mateix que després aconsegueix la cessió de la base de Morón, ens recomana no separar-nos, com la presidenta del país alemany que més en treu de la comunitat tot ofegant als grecs. Vaja, aquests en bloc, tot i que en Mariano el curt, en breus segons, els desmunta tot allò pel que han treballat els seus assessors.
Mentrestant veiem debats a la tele. Dos blocs ben diferenciats. Un, el de la il·lusió, l'alegria i l'esperança, format per Junts pel sí i la CUP. L'altre els unionistes. El tercer, el trobarem alguna cosa, seguim parlant amb Espanya i ja ho aconseguirem; no em mereixen gaire temps. Els trobo, amb perdó, una presa de pèl. Incapacitat per decidir res i només veure-les venir.
Dels unionistes, que de fet són pràcticament dos partits amb estrets lligams al feixisme -C's i PP- , només diré que els seus líders no tenen arguments sòlids. Són vacus. Superflus. Amb bona presència, és cert, però poc més. Batallen bé, també és cert. S'han après la lliçó. Si l'oponent parla massa i pot ser nociu, el tallen, l'interrompen, l'aborden i van repetint eslògans sense cap dada contrastada, excepte unes  fotocòpies carrinclones i ronyoses de treball d'ESO. Amb allò del diuen, diuen, diuen... Tot per no deixar sentir altres arguments. Per no deixar que la gent tingui dades i les analitzi i voti a consciència.
I amb tot això, només hi ha una cosa clara. Una cosa evident. Aquest Estat -els seus governants- és menyspreable, roí, fals, fatxenda, mentider, covard, dèspota i fràgil, incapaç de lluitar per unes idees des de la democràcia, des de la raó, el dret i la justícia. Es val de les institucions que té, dels favors que li deuen o dels que ven, així com dels mitjans econòmics que té i no dubta a mentir i coaccionar per aconseguir la seva finalitat. Malgrat vagi en contra de tot.
Dissabte no sé què passarà, però la desconnexió i l'allunyament de molts catalans amb aquest Estat, ja és permanent. Dissabte, serà un pas més cap a la total desconnexió, hi hagi el resultat que hi hagi.

dissabte, 19 de setembre de 2015

Corrent per Calders

Avui, després d'una setmana intensa d'inici de curs, he sortit una estona a córrer. Bé, de fet he allargat força i he aprofitat per gaudir de Calders. La temperatura era ideal. Un vent suau i fresquet m'ha acompanyat força estona.
He sortit i he anat de dret cap al Forat Micó, volia, i ho tenia en ment ja des d'ahir, pujar a les Abrines. Per això no he perdut temps per corriols que conec. En arribar a Bellveí, una mica abans de fet, he pres un corriol ben fresat i ombrívol preciós. Humit i agradable que anava pujant suaument fins al darrer tram, que resseguint unes terrasses de pedra enmig de matoll baix s'enfilava fins a Mussarra. Des d'allà es tenen unes vistes fantàstiques de Talamanca amb Montserrat de fons i només cal girar-se una mica per veure el Montcau i el Puig Andreu.
Després he anat cap a les Abrines, per Sant Pere Màrtir. Allà hi ha un dels indrets que més m'agraden de Calders, un parell de racons des d'on es veu el poble, resseguint la carena i darrera el Pirineu. Avui sense neu, altres cops amb un fons blanc espectacular. A més, el terra està entapissat de nummulits. Més d'un quilòmetre, diria a ull, ple d'aquelles pedres rodones i planes de diferents grandàries.
Un cop passat Sant Pere he baixat per la pista on m'he trobat una colla de caçadors. Un munt. Amb el seu peto ataronjat, armats fins a les dents. Feia estona que ja els tenia clissats, més d'un cop m'he trobat els seus gossos, amb collars amb gps, voltant per la muntanya. De fet em fan un xic de por. Mai saps què esperar-ne d'algú que va armat i et mira seriós.
La pista arriba fins al meandre del Calders on m'he hagut de descalçar per travessar-lo. Allà, a tocar, una gran taca roja de sang donava fe dels trets que he sentit estona abans. Segurament un senglar abatut.
Sense perdre temps he pujat pel cargolaire però fins just abans d'enfilar el corriol, que de fet he fet trams xino-xano, és costerut, he anat trobant caçadors ben asseguts en les seves cadires de càmping. Vaja, i jo que em pensava que això de caçar era considerat un esport.
Ja dalt del cargolaire he anat per carretera fins a casa. Al final m'ha sortit una volta molt divertida i agradable, amb racons que he descobert i d'altres que he redescobert.


.

dimecres, 16 de setembre de 2015

La JEC i la mare que els va parir

Segons la JEC -òrgan semblant en composició i caspa al Tribunal Constitucional-, aquest bloc, que malgrat ser de caire privat té una exposició pública notòria, ha excedit les entrades que donen veu als grups parlamentaris que es postulen a favor de la Independència i per tant, d'aquí a poc, encara no s'ha rebut la circular oficial però està al caure, hi haurà un dia en què les entrades versaran totes sobre les virtuts de l'unionisme i la bellesa dels seus candidats i candidates.
De fet, no serà difícil trobar material d'aquests, perquè com deia la il·lustre i xerraire presentadora de la Sexta Ana Pastor al President de la Generalitat -cadascú té els mèrits que té-, "no em parlis dels avantatges de la Independència que és propaganda, parla'm dels desavantatges" i per tant, parlarem amb alegria d'aquesta gran orgia desenfrenada plena de menges exquisides i abundoses que és, ha estat i serà la permanència dins de l'Estat més harmònic i generós de la galàxia. L'Estat que, curiosament, ha perdut més colònies de la història. Li marxen, tu!
Podria intentar escarrassar-me a cercar noves dades. Podria buscar uns arguments que ells no han donat ni han trobat. Ara bé, ja avanço que aquests no serien ni el de la por ni l'insult, eines bàsiques del manual de l'Estat,  però aleshores hauria de fer un exhaustiu i minuciós treball de recerca a no sé on i que de fet em fa mandra i basarda. Segurament no trobaré massa arguments, no n'he sentit cap i en canvi, d'arguments de la por i del clatellot aniré sobrat de documents gràfics i exemples a mil. D'una banda perquè a totes les cadenes estatals les tertúlies que ofereixen sobre el tema són bàsicament compostes de personatges unionistes de pensament únic i tancat -on és aquí la JEC?-, mentre que a les que no són estatals -apareix la JEC-, les catalanes, unes directrius clares obliguen a contrarestar el temps d'exposició al virus de la Independència pel sèrum de l'unionisme.
La guerra bruta segueix. La darrera la declaració de l'Obama, lloant la unitat de l'Estat. Per cert que quan Cuba era espanyola no pensaven el mateix, però és igual, fa anys i no és cosa seva. Ara bé, és curiós que d'unes eleccions que només són autonòmiques, en parlin els dirigents més importants del món. Qui ho sap, potser sí que és veritat que podem decidir el nostre futur i per tant, espantats com estan a la pell de brau fan servir tots els contactes que tenen per evitar una victòria aclaparadora del sí a les eleccions.
Jo, per si de cas, no només votaré sí a la independència sinó que en faré campanya i animaré a tothom a votar. Per canviar el país, per garantir un futur digne i lliure als meus fills i per viure més tranquil.

divendres, 11 de setembre de 2015

Feliç Diada a tothom

Ens veiem a la Meridiana, de camí cap a la Independència...


dimecres, 9 de setembre de 2015

Instruccions per la diada

Sort que és el darrer any. Sort que aquesta vegada és la definitiva i que els dissenyadors de diades reivindicatives en clau d'alliberament nacional, entraran sense remei a l'atur i un servidor, com milions de persones, ja no haurà d'esperar a veure si aquest any fem el pi amb l'estelada tatuada al cul o bé l'avió tot cantant els segadors amb barretina.
Algú que conec, se'n fum de tanta coreografia i organització, riu i ridiculitza aquesta mania que tenim de reclamar la independència tot ballant al compàs d'un txa-txa-txà, però alhora, no se'n perd ni una, perquè tots o gairebé tots, si no som fans de la faràndula, avorrim haver de fer segons quins numerets per fer-nos visibles, talment el ca que per aconseguir la moixaina s'estira a terra i mou la cua, però és clar, tenim il·lusió i esperança. Creiem que ens en sortirem. L'objectiu, l'anhel, és superior al sentit del ridícul i la il·lusió i les esperances d'aconseguir un futur millor, fa que acceptem el joc i participem amb alegria. Semblem el nen que ja sap que no existeixen els reis però que alhora, la nit de reis, se'n va a dormir d'hora i amb un rau rau a la panxa espera l'endemà al matí. La diferència és que nosaltres, a més de fer-nos veure el dia 11 a tot el món com un poble il·lusionat, imaginatiu, organitzat i tossut, tenim el dia 27 i  podrem demostrar que no només sabem fer números estrambòtics, sinó que a més, votem en clau de país, tot refermant la voluntat d'esdevenir sobirans i amos del nostre destí, sent els veritables reis de casa.
El dia 11 tornarem a sortir al carrer. Farem un xou mediàtic, visualment harmònic i bell. Hi serem per visualitzar la força del procés, per, com aquell nen que per aprendre les quantitats necessita de les perles al costat del dígit per fer-se una idea de la magnitud del nombre, donar visibilitat a la força del procés, pel dia 27, traslladar-ho a les urnes i cridar ben fort i ben alt, que els catalans som una nació que vol regir el seu destí.


 


dijous, 3 de setembre de 2015

Obrim-nos. Ajudem! Fem quelcom.

Que n'és de fàcil viure aquí. Que n'és d'agraït ser europeu. Podem veure el dolor dels altres i solidaritzar-nos. Tenim aquesta sort. Podem sentir empatia. Podem commoure'ns. I tot, perquè la cigonya, aquell ocell capriciós de vol enigmàtic, ens deixà caure en aquest racó de món. Just aquí. Ni uns quilòmetres més amunt, ni uns quilòmetres més avall. I ens sentim afortunats, alguns. Altres, es creuen amb drets. Una versió més primitiva del dret de conquesta. Sense fer res, ja partim de més. De molt més. Una trampa al joc de la vida. Som jugadors de pòquer amb les cartes marcades i excepte algun rampell per alguna imatge que ens commou, fem la nostra vida mirant endavant, sense preocupar-nos del que passa a d'altres. Som cínics per naturalesa. Maleïm el govern que res no fa, ja sigui l'europeu, l'espanyol o el català i ens creiem que amb aquesta mostra de ràbia saldem el compte que tenim amb els més desafortunats. Jo també. Sóc com tothom. Faig la meva vida i em commoc més o menys, però no prou per fer el pas. Bé, no... fins ara.
Sé que el detonant és una imatge, que n'hi ha milers de més crues i més ferotges, però la nostra ment reacciona a certs estímuls, d'altres, per repetitius, no menys dolorosos, no ens afecten tant i ens sentim immunitzats i només sacsegem el cap, ens entristim i poca cosa més. Què hi podem fer, blasmem compungits. Col·laborar en una ONG? I tant. Ja sigui amb aportacions, col·laborant o fent difusió. Però sempre és poc. Sempre és massa poc.
M'agradaria tenir, m'agradaria ser... i d'aquesta manera passen els dies, les imatges i res no fem, perquè és cert, poc podem fer els individus. Poc. Però alguna cosa, per petita que sigui ja serà molt. Serà un gest. El gest. Perquè hem de fer un gest per mostrar la nostra humanitat. No podem restar impassibles al dolor que ens envolta. Estic d'acord que les imatges poden ser triades per commoure, poden ser preparades per fiblar-nos el cor, però el que és primordial, és que aquestes existeixen i per tant, el patiment hi és.
Voldria que la meva societat més propera s'alcés. Fes el gest. Perquè els infants que hi són, vegin un model d'adults compromesos, solidaris de debò, respectuosos i amb sentiments. Agraïts de tenir el que es té. Tornant part de la riquesa que posseïm. Voldria que el meu poble, amb els dirigents com a vocals, s'oferís per acollir refugiats, perquè el que tenim, el que posseïm, és només un préstec i  potser compartint-ho, esdevindrem justos, esdevindrem humans. Però no ho veieu com qui s'espolsa les puces, com qui -ho fem sovint- passa el problema a l'administració, no pas. Voldria que l'administració propera, representant-me, obrís les portes del nostre poble a un poble desgraciat, a un poble esporuguit i alhora em demanés, i ara, m'empenyés a col·laborar de la manera que fos. Perquè cal una empenta. Cal que ens desvetllem i allarguem la mà a qui pateix. Cal que fem alguna cosa, no com un gest de solidaritat o un favor, sinó com una obligació, com un deute que tenim amb l'atzar o bé el destí, i jo hi seré. Perquè és de dret. Perquè a vegades cal dir prou.

dimecres, 2 de setembre de 2015

La Patrícia Gabancho a Calders

Ahir vaig anar a una xerrada que organitzava l'ANC de Calders, on la Patrícia Gabancho ens parlava de la Independència. De fet, d'entrada em feia mandra. Sí, ho reconec. En aquestes xerrades, el qui està convençut li sembla que ja no cal que hi vagi i el que no, ja no hi va perquè té les seves idees fermes i per tant, d'entrada no estava molt engrescat perquè dubtava que m'aportés gaires arguments més.
És veritat que veure-la xerrar en directe, algun cop l'he vist al canal del Godó, em feia un xic de gràcia, perquè algú que porta el contrapunt en territori hostil, és digne, si més no, de ser escoltat i seguit i per això hi vaig anar, a més de pel reconeixement a la feina que es fa des de l'ANC de Calders, que és molta i ben feta.
Va parlar gairebé una hora. Una hora que va passar de manera ràpida i amena. Té el cul pelat de fer xerrades i la veritat, em va agradar força. D'arguments en va donar molts, però en comptes de ser una defensora acèrrima del procés, passant de puntetes sobre les seves ombres o bé ignorant certs aspectes, es va mostrar molt clara, criticant allò que és criticable i alhora donant una visió d'esperança i optimisme amb una claretat meridiana.
Va destacar diferents punts. Molts. Massa per transcriure'ls aquí. Ara bé, algun crec que cal fer-ne esment. Un, referent a la importància d'anar a la Meridiana, ja que amb el posicionament dels diferents partits, sembla que hem perdut algun llençol pel camí i per tant, haurem de multiplicar esforços per fer-nos visibles i convèncer a la gent. La imatge que donem al món serà crucial.
L'altre, l'anàlisis que va fer de manera crítica i clara de les properes eleccions. Parlant planerament, amb il·lusió i sense triomfalismes, del que ens espera, perquè cal ser conscients, primer de la necessitat d'un resultat clar i segon del procés que s'engegarà, si es guanya, amb el mandat del poble per tal d'esdevenir un país normal.
De fet però, quan analitzava el paper dels diferents partits, feia incidència en moltes coses, una, la bonhomia del líder de Catalunya sí que es pot, però alhora de la seva innocència, creient que podrà engegar un procés constituent o bé fer polítiques radicalment d'esquerres sense tenir la capacitat econòmica d'un Estat. Vaja, que vaig trobar que el seu raonament era prou lògic i coherent. Va valdre la pena haver-hi anat.

dimarts, 1 de setembre de 2015

S'acosta la Diada

Un any més arriba la Diada. Un any més rebem la crida a mobilitzar-nos, a fer-nos presents. A fer-nos veure. N'hi haurà que diran que no servirà de res. N'hi haurà que trauran mèrit a qualsevol acció que ens faci visibles, però la realitat és que el procés, gràcies a la mobilització de milions de persones durant anys, és seguit arreu del món i les pressions, el joc brut i els xantatges que l'Estat ha fet per silenciar l'anhel del poble català, no només queden en entredit sinó que es veuen com el que és, una burda manipulació de la realitat i la demostració més clara de les mancances democràtiques de la pell de brau.
Altre cop estem cridats a fer història, preparem-nos per a l'avantsala de les eleccions. Preparem-nos per a una manifestació massiva abans de les eleccions definitives. Vindran atacs d'arreu. Ens diran de tot. Ens mentiran i coartaran, però ja hi estem avesats. Les seves armes són a nostra força. Les seves mentides, la nostra veritat. Del contrincant no n'espereu treva. Desconfieu de les seves raons. Desconfieu dels seus informes, perquè es desmentiran mesos després.
El dia onze, malgrat diguin que no servirà de res, malgrat diguin que res canviarà, i ho diran per desmobilitzar-nos i adormir-nos, és important sortir al carrer perquè arreu del món se'ns vegi, perquè amb la força de les imatges guanyarem i l'endemà, amb el mandat del poble i les imatges de milions de catalans manifestant-se, se'ns haurà d'escoltar. Se'ns haurà de respectar.
El dia onze, altre cop al carrer, de manera alegre, pacífica i reivindicativa, guanyem-nos el país.